Auschwitz.
El camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau es troba a 43 quilòmetres a l’oest de Cracòvia, Polònia. Auschwitz va ser el quarter general dels campaments on es retenia a 30.000 presoners i, al costat, Birkenau era un camp de 172 hectàrees on hi vivien i treballaven 100.000 persones. El camp estava sota la supervisió del cap de les SS, Heinrich Himmler, que li va agradar està al camp i veure les execucions. Himmler, inclús, tenia un apartament, tot i que mai el va utilitzar. El camp es va crear el 27 d’abril de 1940 per ordres de Himmler. El terreny on es va construir ocupava aproximadament 42 quilòmetres quadrats i estava ubicat en una regió pantanosa. El primer transport de presoners va arribar-hi el 14 de juny de 1940 i hi viatjaven 728 polonesos. Els guardians de les SS els hi agradava dir en els presoners que arribaven al camp:
Aquí s’entra per la porta i se surt per la xemeneia.
La majoria dels jueus eren transportats directament des del seu país d’origen, però alguns, sobretot els alemanys, provenien d’un camp especial conegut com a Theresienstadt. Durant el transcurs de 1942-1943, les instal·lacions es varen ampliar i perfeccionar. El 1943, Birkenau va arribar al màxim de la seva ocupació amb 200.000 presoners, la gran majoria soviètics, i entre març i juny es varen construir més cambres de gas. El 1944, Auschwitz era l’únic camp que encara funcionava a ple rendiment. Els combois arribaven de tot Europa i la majoria dels deportats eren duts directament a les cambres de gas. El propi Himmler va ordenar el desmantellament de les mortals instal·lacions el novembre de 1944. Primo Levi en Si això és un home i el premi Nobel Elie Wiesel en La nit han deixat un testimoni esgarrifós del camp.
Adolf Hitler mai va estar al camp, però es impossible que no en sabés l’existència, tot i que no en tenim proves. En total en el camp i varen treballar 6.500 soldats de les SS i varen ser assassinades al voltant d’1,1 milions de persones; 75.000 dels quals eren polonesos, 21.000 gitanos i 15.000 soviètics, més del 90% eren jueus, i 200.000 eren nens. La xifra exacte no es podrà saber mai. La majoria varen morir asfixiats a les cinc cambres de gas i incinerades en els cinc forns. Tots els crematoris nous varen quedar situats a certa distància dels barracons dels presoners i estaven amagats per arbres i arbusts. El 1945 encara estaven operatives quatre cambres de gas, numerades del I al IV, i es van utilitzar a ple rendiment després de l’arribada de 437.000 hongaresos a finals de la primavera de 1944, que van ser assassinats en poques setmanes. A l’agost de 1944, època de màxim rendiment, es va arribar a la xifra de 6.000 incineracions diàries. El darrer forn no va ser dinamitat fins al 26 de gener de de 1945, un dia abans de l’entrada dels soldats soviètics, que varen trobar homes i dones agonitzats en els barracons. En els magatzems hi varen trobar 7.000 quilos de cabells, 35.000 vestits d’home i 836.000 de dona.
Entres 400 i 800 persones podien ocupar els barracons dissenyats per a 42 cavalls. Els polls i les puces eren una pandèmia. A les cel·les s’hi posaven fins a deu dies seguits quatre persones de cop en un espai d’1,5 per 1,5 metres. Es donava el nom de Canadà al conjunt de pertinències dels detinguts que arribaven a Auschwitz: mantes, maletes, objectes diversos, medicaments, dents o dents d’or.
El número de guàrdies de les SS variava segons l’època; el 1944 hi havia 3.500 guàrdies i 800 Sonderkommando per 110.000 presoners. En total uns 7.000 homes de les SS varen treballar en el camp. Els membres de les SS i les seves famílies, en cas de que en tinguessin, vivien en la localitat amb el personal d’oficines i administració i feien una vida pràcticament normal. Hi havia concerts, funcions teatrals de companyies visitants, com la del Teatre Estatal de Dresden, un pub i un centre mèdic. A més, disposaven d’una gran quantitat d’aliments i se’ls concedia períodes de permís regularment. Podien rebre les visites de les seves esposes si aquestes no vivien amb ells. També es varen aixecar cases noves per al personal del camp.
El director del camp fins a l’estiu de 1943 va ser l’oficial de les SS, Rudolf Hoess, que va dirigir la selecció dels jueus deportats de Polònia, França, Holanda, Grècia, Alemanya, Itàlia, Noruega, Iugoslàvia, Hongria, Bèlgica i els guetos dels territoris ocupats per la Wehrmacht. Hoess va ser el responsable de fer construir una cambra de gas amb capacitat per a 2.000 persones. També es va ocupar de l’organització del treball i dels procediments d’extermini practicats per les SS. Després de la guerra, el 1947, Hoess va ser penjat davant del crematori d’Auschwitz I. Després de Hoess varen ser directors del camp Arthur Liebehenschel, executat el 1948, i Richard Baer, que va aconseguir escapar fins al 1960, i el 1963 es va suïcidar a la presó. Joseph Kramer, amb la seva assistent Maria Mandel, va dirigir Birkenau, mentre que Heinrich Schwarz i Schoettl varen dirigir el camp de treball.
Auschwitz va estar format per un conjunt de camps:
El primer, i més antic, va ser Auschwitz I, construït al 20 de maig de 1940 aprofitant uns barracons d’antics quarters polonesos del voltant de la ciutat polonesa d’Oswiecem, i es va anar ampliant de forma gradual fins arribar a tenir 28 edificis de dues plantes de fusta. Inicialment estava destinat a internar presoners polítics polonesos, però després varen dur també presoners txecs i soviètics, jueus, gitanos, i presoners dels països ocupats. Aquest camp podia retenir entre 12.000 i 20.000 presoners, i va ser el camp administratiu i on es va provar per primer cop, el setembre de 1941, el gas Zyklon B i els forns crematoris per la matança de presoners soviètics i malalts terminals seleccionats en l’hospital del camp. Es forçava als detinguts a treballar fins l’esgotament, on varen ser víctimes de la violència de les SS i dels Kapos, criminals alemanys. En aquest camp s’hi trobava la Kommandantur, la Politische Abteilung, la secció política i el Arbeitstatistik, arxius generals. També s’ubicava a Auschwitz I el cèlebre bloc 10, on es varen dur a terme els experiments mèdics dels doctors Carl Clauberg i Josef Mengele. El bloc 11, anomenat Bloc de la mort, és a on la Gestapo i duia a terme les execucions sumàries. A l’entrada del camp es pot llegir encara el lema en alemany: «el treball ens farà lliures«. Com a curiositat, la lletra “b” de “Arbeit” (treball) està posada al revés per la protesta d’un dels presoners i curiosament els guàrdies alemanys mai se’n van adonar. El 1943, Himmler va construir un bordell dins del camp per premiar als presoners privilegiats. Les prostitutes eren preses amb bones condicions alimentàries.
Birkenau:
El segon camp era Auschwitz II o Auschwitz-Bikernau, construït a l’octubre de 1941, a Brzezinka, un poble situat a tres quilòmetres a l’oest d’Oswiecem a Auschwitz I. El varen construir presoners de guerra; molts d’ells, ja molt dèbils, que no varen sobreviure a les condicions i al ritme de treball. Aquest va ser el camp de concentració més gran de tots amb 175 hectàrees i a l’estiu de 1944 tenia la capacitat per retenir a més de 90.000 presoners. Cada dia podien arribar tres o quatre combois amb 3.000 o 3.500 persones en cadascun. En aquest camp els alemanys varen construir les instal·lacions més grans per assassinar en massa, i és a on es van exterminar la gran majoria dels deportat jueus i gitanos. El complex, subdividit en dos búnquers amb 12 cambres de gas, instal·lades en antigues granges, de 240 metres quadrats cadascuna, tenia quatre forns crematoris enormes amagats per arbres i arbusts i dos dels quals les SS els coneixien com els crematoris forestals. L’objectiu del camp no era el treball sinó l’extermini dels presoners. Per facilitar més ràpid el procés d’extermini varen fer arribar el tren fins a dins del camp i a l’estació de parada es seleccionava la gent per si podia treballar o no. El 75% dels presoners que arribaven eren portats a les cambres de gas, on els presoners es pensaven que eren les dutxes. Els encarregats de fer la primera Selektion eren els oficials de les SS. Només el 15% eren escollits per treballar. La gent gran, els dèbils, els nens i les mares eren conduits d’immediat a les cambres de gas per ser exterminats. Els nens menors de 14 anys eren assassinats d’immediat. La majoria només vivia una hora després de baixar del tren. L’esperança de vida dels homes que eren seleccionats per anar a treballar era d’entre sis mesos i un any, i la de les dones de quatre mesos. A més del gas, els presoners morien per pallisses de càstig, el suïcidi, la tortura, l’esgotament, l’experimentació mèdica, el tifus, les males condicions higièniques, l’escarlatina, la diftèria, el tifus petequial i la tuberculosis. Cada dia es podien assassinar a milers de presoners. A finals d’estiu de 1944, Himmler va ordenar l’extermini de tots els gitanos que hi havia en el camp. El novembre de 1944, davant l’arribada dels soviètics, es varen destruir les cambres de gas per amagar el què es feia.
En aquest camp i treballava el doctor Josef Mengele, que feia els seus experiments amb els presoners que prèviament seleccionava. Mengele va estar obsessionat amb provar experiments en presoners bessons. El camp també tenia un dipòsit enorme on es guardaven les pertinències que portaven els presoners per després re-utilitzar-les els alemanys. A més de les pertinències, es tallava el cabell dels presoners per utilitzar-lo per la indústria tèxtil. Quan el soviètics varen arribar al camp es varen trobar tones de cabell humà.
En les cambres més avançades dels Crematoris II i III, les pastilles de Zyklon B baixaven en contenidors a través de Drahtnetzeinschibvorrichtungen (columnes de malla de filferro) i el gas es distribuïa amb relativa homogeneïtat. El cinisme de molts dels nazis cap als presoners era molt bèstia, per exemple, Oswald Kaduc, anomenat el Papa pel seu amor als nens, entregava globus als nens jueus just abans de que aquests rebessin injeccions de fenol al cor.
En aquest camp a més hi havia el camp femení. A l’octubre de 1942, el camp femení de Ravensbrück, a Alemanya, va traslladar algunes presoneres a Auschwitz-Bikernau, amb Maria Mandel com a cap de vigilància. Després de la guerra va ser detinguda i executada. Les condicions de les dones dins del camp a vegades eren pitjors que les dels homes, ja que les dones de les SS les tractaven amb més deprecií i les torturaven amb més violència que els homes, a més de que rebien violacions.
Monowitz:
El tercer camp era Auschwitz III o Monowitz, situat a 5 quilòmetres al sud-est del campament principal. Va ser creat l’octubre de 1942 per l’empresa alemany IG Farben, molt a prop del camp, on hi tenien la seva fàbrica de cautxú sintètic Buna, després d’expulsar els habitants i destruir el poble polonès de Monowice. Era un conjunt de 47 camps petits i tots eren camps de treball situats al voltant de les mines de carbó, les plantes siderúrgiques i altres indústries de l’Alta Silèsia. Era com un centre industrial format per diferents fàbriques i barracons per utilitzar els presoners com a esclaus en unes condicions molt dures i cruels. Eren tancats en 60 barraques. Els obrers més dèbils tenien sempre l’amenaça de ser enviats a les cambres de gas. El novembre de 1943, Monowitz va pujar de categoria sent camp de concentració. La població del camp va anar creixent progressivament de més de 3.000 presoners el desembre de 1942, a més de 6.000 a finals de 1943 i més d’11.000 (principalment jueus) el juliol de 1944. El gener de 1945, la majoria dels presoners varen ser traslladats a peu per Gliwice, des d’on varen ser transportats per ferrocarril als camps de concentració de Mauthausen i Buchenwald. Eli Wiesel i Primo Levi varen ser entre els presoners del camp de Monowitz. El camp de Monowitz va ser el primer dels tres camps principals del complex d’Auschwitz alliberat pels soldats soviètics el migdia del dissabte 27 de gener de 1945. A la tarda, els camps de concentració d’Auschwitz I i Auschwitz-Birkenau varen ser alliberats.
Categoria de presoners:
Els asocials eren els presoners marcats en el camp amb un triangle negre. La decisió d’empresonar-los en el camp va ser presa per la Policia Criminal Alemanya en base a tenir càrrecs de vagància, alcoholisme, prostitució, proxenetisme, evasió del treball i d’altres motius que rarament la policia trobava. En el camp la seva posició diferia una mica de la dels demés presoners. Les SS els cridaven freqüentment pels càrrecs de Kapo. Per altres raons, els gitanos també eren classificats formalment com asocials, tot i que la seva situació en el camp era completament diferent. A l’agost de 1944, Auschwitz catalogava 437 alemanys, 141 polonesos i 32 txecs en la categoria d’asocial
La procedència dels presoners del camp:
Bèlgica: 23.906 jueus. El 78% varen ser gasejats en la selecció.
L’alliberació:
Auschwitz va ser alliberat pels soviètics el 27 de gener de 1945 per casualitat. Quan els soldats soviètics arribaven al camp, el 17 de gener de 1945, les SS varen traslladar la majoria dels presoners, uns 56.000, deixant només 8.000 presoners al camp, 600 eren adolescents i nens. La majoria eren orfes que no sabien ni el seu nom. Els presoners que varen ser traslladats varen ser conduïts brutalment per carreteres amb temperatures de 20 graus sota zero, sense menjar i mig despullats. Els que no podien mantenir el pas cap a l’oest rebien un tret. En total en van matar 15.000 durant les anomenades marxes de la mort. Els arxius de construcció, l’administració i el departament polític del camp varen acabar a Gross-Rosen. L’instrumental mèdic utilitzat pels experiments va ser desmantellat o destruït. Josef Mengele va aconseguir escapar amb les seves notes i documents pocs dies abans de que el camp fos alliberat i els guàrdies de les SS varen abandonar una setmana abans de l’alliberació les torres de vigilància i varen destruir les restes dels crematoris principals i varen cremar l’enorme magatzem d’efectes personals conegut pels presoners com Canadà. Tot i això, les execucions varen continuar fins que va ser destruït el Crematori V. Abans d’abandonar el camp, les SS varen matar a uns 700 presoners dels diferents camps i sub-camps del complex. Enmig del caos, els presoners del destacament especial varen aconseguir barrejar-se amb les multituds que sortien del camp i escapar de les SS, que tenien planejat matar-los.
Quan els soviètics varen alliberar el camp, la majoria dels presoners que es varen trobar estaven malalts, no es podien ni moure i semblaven esquelets. Molts d’ells varen morir després de ser alliberats. 20 anys més tard només quedaven 30.000 supervivents d’Auschwitz. Els alemanys havien destruït 29 dels tres magatzems, tot i que en sis magatzems s’hi va trobar 348.820 vestits d’homes, 836.255 abrics i vestits femenins i 5.525 parells de sabates de dones. A la l’adoberia es varen trobar set tones de cabells humans que pertanyien a 140.000 dones. Després el camp va servir per retentir els presoners de guerra alemanys i civils silesians.
El per què no es va actuar abans:
El govern de Iosif Stalin sabia des del 29 de setembre de 1944 que existia aquell camp, però no es va informar de l’existència d’aquell camp perquè no volia que els soldats perdessin el temps alliberant-lo. Els britànics sabien des de feia temps de la seva existència. A partir de començaments de 1944, la USAAF i la RAF haguessin pogut ajudar a l’exèrcit polonès (Polish Home Army) en alliberar el camp. Però van decidir no bombardejar el camp, tot i que des del 1942 sabien que el camp s’utilitzava per l’extermini jueu i polonès, perquè creien que havien de bombardejar objectius militars i industrials.
Auschwitz després de la Segona Guerra Mundial:
Dels 7.000 homes i 200 dones que van treballar a Auschwitz només 800 van ser jutjats. La resta va continuar amb les seves vides privades i molts d’ells van escapar amb objectes de valor robats en els presoners. El 28 de gener de 1948 a la presó de Montelupich, a Cracòvia, 21 membres de l’equip de les SS d’Auschwitz varen ser penjats després de ser sentenciats a mort durant el primer judici d’Auschwitz a Polònia. El judici havia començat el 24 de novembre de 1947 i va finalitzar el 22 de desembre. El Tribunal Suprem Nacional va jutjat a 40 ex-membres del camps. Com a resultat, 23 dels acusats varen ser sentenciat a mort a la forca, tot i que en dos casos es va canviar el càstig per cadena perpètua, 16 a presó (de cadena perpètua a tres anys) i un acusat va ser absolt. El 24 de gener varen ser executats les següents persones:
- Arthur Libehenschel – comandant del camp.
- Hans Aumeier – Schutzhaftlagerführer.
- Max Grabner – cap de la Gestapo en el camp.
- Karl Ernst Möckel – director administratiu del camp.
- Maria Mandel – comandant del camp femení de Birkenau.
- Franz Xaver Kraus – oficial d’informació.
- Ludwig Plagge – Rapportführer.
- Fritz Buntrock – Rapportführer.
- Wilhelm Gerhard Gehring – comandant del subcamp Eintrachthütte.
- Otto Lätsch – comandant substitut del subcamp Gleiwitz IV.
- Heinrich Josetn – comandant de la guàrdia del camp.
- Josef Kollmer . comandant de la guàrdia del camp.
- Erich Muhsfeldt – director del crematori de Birkenau.
- Hermann Kirschner – Administració del camp.
- Hans Schumacher – director de subministraments alimentaris del camp.
- August Bogusch – Administració del camp.
- Therese Brandl – SS-Erstaufseherin.
- Paul Szczurek – Blockführer.
- Paul Götze – Blockführer.
- Herbert Paul Ludwig – Blockführer.
- Kurt Hugo Müller – Blockführer.
El 16 d’abril de 1967 es va inaugurar davant de 200.000 persones de tot Europa, d’Israel, d’Amèrica del Nord, d’Amèrica del Sud i d’Austràlia el Monument Internacional on una flama del record crema nit i dia. En una làpida es recorda, en totes les llengües del món, el crim que es va cometre a Auschwitz. A París hi ha un monument dedicat a Auschwitz en el cementiri Père Lachaisse, on hi ha gravat aquest vers de Paul Eluard:
Quan no es mati més, llavors estaran venjats. L’únic desig de justícia te la vida per eco.
El 1979, Auschwitz va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El 1984, l’ordre religiosa de les Carmelites va obrir-hi un convent per recordar als seus màrtirs de l’Holocaust. El 1989 s’hi va erigir una creu que va causar molta polèmica, ja que Auschwitz és un lloc emblemàtic de l’Holocaust jueu. Després de moltes crítiques, el Papa Joan Pau II va ordenar retirar-la, tot i que la creu no va ser treta i encara segueix dempeus en una de les barraques d’Auschwitz-Birkenau. Avui en dia es pot visitar el camp com un museu. Cada any es fan celebracions al camp per recordar el terror nazi. En el 65è aniversari de l’alliberament del camp i varen assistir la cancellera alemanya Angela Merkel, el primer ministre d’Israel Benjamin Netanyahu i el president de Polònia Lech Kacsynsky. Auschwitz, lloc per la memòria, s’ha convertit en un símbol i sinònim de la Shoah.
