En el Reich:
A Auschwitz, un transport d’un hospital psiquiàtric d’Apeldoornse Bosh, amb 921 jueus, va arribar al camp. Hi havia gent malalta, nens i personal mèdic entre ells. Després de la selecció, només 60 dones i 16 homes varen quedar registrats. Els demés varen ser assassinats a les cambres de gas. Al mateix dia varen arribar 2.029 jueus del camp de Theresienstadt, 771 homes i 1.258 dones i nens. Després de la selecció, 147 homes i 80 dones varen ser registrades al camp. La resta va ser també assassinada a les cambres de gas. Un altre transport va venir aquell dia del campament de Westerbork amb 516 homes, dones i nens jueus. 18 homes i dues dones varen ser registrades després de la selecció i 496 persones varen ser assassinades immediatament a les cambres de gas.
A França, els alemanys varen destruir el Port Vell de Marsella.
En el front oriental:
El cap de premsa del Reich, l’Otto Dietrich, va parlar davant de la premsa alemanya de la Batalla de Stalingrad i la va definir com una batalla èpica, tot i que el resultat era imminent. Tot i que sabia que la batalla estava perduda, en Dietrich volia que els soldats quedessin com uns herois.
Mentrestant, a Stalingrad, les tropes alemanyes varen quedar separades en dues parts i només es comunicaven per ràdio. Aquell dia va sortir l’últim avió alemany de Stalingrad amb dinou ferits i set bosses plenes de cartes dels soldats per les seves respectives famílies. Aquestes cartes mai varen arribar al seu destí perquè el Ministeri de Propaganda se les va quedar perquè en elles els soldats criticaven l’estratègia militar i el règim nazi. Al cap de poques hores de sortir l’últim avió, els alemanys varen perdre l’aeròdrom i va desaparèixer tota esperança de salvació pel 6º Exèrcit. Els soldats alemanys estaven en una situació desesperada i es varen submergir en els gelats subterranis de Stalingrad.
A primeres hores del matí, sabent que tots moririen, el general Von Hartmann, el comandant de la 71º Divisió, va conduir a un petit grup d’homes cap als terraplens de ferrocarril i quan va veure els soviètics a l’altra banda dels camps nevats va ordenar disparar sense contemplacions. En veure aquella acció suïcida, el coronel Günther von Below va córrer des del subterrani d’en Paulus amb l’ordre d’aturar aquella bestiesa. Però en Von Hartmann no va fer cas a l’ordre del coronel i va seguir disparant fins que una bala soviètica li va tocar directament al cap. Poc temps després, un altre general alemany, en Stempel, va fer una acció similar en saber que el seu fill, un tinent, havia mort quan intentava conduir a alguns homes fora de la ciutat, i va treure la seva pistola per atacar als soviètics. L’última bala la va guardar per disparar-se al cap. Al cap d’unes hores, el comandant de la 297º Divisió, el general Drebber, es trobava en un carrer i juntament amb els seus ajudants es varen dirigir a les línies soviètiques per ser capturats.
A les nou del matí, en Friedrich Paulus va rebre una carta del comandant Drebber. Mentre obria la carta va esclatar una bomba a fora la finestra del subterrani i ell i el seu ajudant, el coronel Wilhelm Adam, varen quedar coberts de trossos de vidres i de pedres. Commocionats, varen rebre assistència mèdica pels cops i en aquells moments en Paulus va aprofitar que li curaven els talls per llegir la carta. En ella en Drebber li declarava que ell i els seus homes havien sigut ben rebuts pels soldats soviètics i que havien sigut víctimes de la falsa propaganda d’en Joseph Goebbels. En Drebber li insistia en rendir-se i deixar de banda la resistència. Deixant la carta a una banda, en Paulus va demanar consell a l’Adam, però abans que aquest pogués dir una síl·laba va entrar a la sala l’Arthur Schmidt. Quan li va explicar el contingut de la carta, Schmidt va declarar que en Drebber no podia haver escrit aquella carta i va dir que si l’havia escrit ho havia fet sota amenaça. Confós, en Friedrich Paulus va tornar a telegrafiar a l’Adolf Hitler per demanar-li deixar-lo rendir, però en Hitler li va prohibir en un missatge radiofònic i li va ordenar lluitar fins l’últim home per salvar occident. Davant de la negativa d’en Hitler, molts caps i oficials alemanys es varen suïcidar. Els soldats alemanys es varen veure condemnats a morir de gana i de fred, i molts homes varen desertar i es varen entregar amb les seves armes i els seus equips als soviètics. No obstant, els soviètics ara no tenien pressa i es desplaçaven en precaució.
En el nord de l’Àfrica:
A Marroc va acabar la Conferència de Casablanca que va començar el 14 de gener de 1943 entre el primer ministre Winston Churchill i el president Franklin Delano Roosevelt amb la idea de planifica la rendició incondicional d’Alemanya i dels seus aliats. Llavors, el President i el primer ministre es varen dirigir a una conferència de premsa i varen fer assentar amb ells a en Charles de Gaulle i a en Henri Giraud, que no mantenien una bona relació, i els varen obligar a encaixar la mà en públic davant dels periodistes i fotògrafs. Després els varen fer reunir a Dakar. Tot i que les mirades havien de ser posades amb en De Gaulle i en Giraud, els periodistes varen quedar molt sorpresos en veure a en Roosevelt i a en Churchill perquè no sabien que estaven a Casablanca. En la conferència, en Roosevelt va declarar que estaven convençuts de que el món només podia aconseguir la pau si s’eliminava la potència militar d’Alemanya i de Japó, i va dir que els seus objectius era la rendició incondicional d’Alemanya, Japó i Itàlia. Després de la conferència, quan tot estava apunt perquè tothom tornés als seus respectius països, en Churchill va convidar a en Roosevelt a visitar Marrakech durant un parell de dies. El President va acceptar de bona gana la invitació. Els dos caps d’Estat, escortats per soldats nord-americans, varen fer en el mateix cotxe els 230 quilòmetres de desert i varen arribar al famós oasi del Sahara. Al vespre varen arribar a Marrakech on passarien la nit.
A Líbia, a la frontera amb Argèlia, la columna d’en Philippe Leclerc va ocupar la ciutat de Rhat.
