Home // diari // 22 de gener de 1943

22 de gener de 1943

Divendres:

En el Reich:

Adolf Hitler va dir des del quarter general de Rastenburg que el seu objectiu prioritari en la construcció d’armament era el programa de tancs. Hitler era un amant dels tancs i va atorgar plens poders al ministre d’Armament, Albert Speer, perquè augmentés la producció de tancs a les indústries bèl·liques. El dictador havia vist com la Unió Soviètica havia augmentat molt en la seva producció d’armament i com havia construït un tanc superior a l’alemany, i això no ho podia permetre.

A la tarda, Hitler va rebre la carta del comandant del 6º Exèrcit Friedrich Paulus, on li demanava ajuda ja que el seu Exèrcit es trobava encerclat a la ciutat de Stalingrad per les tropes soviètiques i li suplicava que li donés el permís per rendir-se davant dels soviètics. Paulus sabia que Hitler no podia fer res per ajudar-los. Quan Hitler va llegir la carta li va respondre que lluitessin fins al final i que no es deixessin capturar en vida. Per tant, li negava el permís per rendir-se. Després, el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, el general Kurt Zeitzler, li va demanar permís perquè Paulus es rendís, però Hitler va insistir en que el 6º Exèrcit tenia que lluitar fins l’últim home i l’última bala. Poc després, el dictador va rebutjar una petició similar de l’Erich von Manstein. A la nit va telegrafiar al 6º Exèrcit per dir-los que havien fet una contribució històrica en la lluita més gran de la història alemanya.

Al cap d’una estona, Joseph Goebbels, que acabava d’arribar al quarter general disgustat per la decisió del dictador del 18 de gener de 1943 de deixar-lo fora de la comissió per la mobilització popular, va parlar amb en Hitler sobre la situació de la Batalla de Stalingrad. Durant la reunió va ser precisament quan Goebbels va saber la trista veritat de la situació a Stalingrad. Hitler, per justificar-se dels errors que havien comès, va culpar de les derrotes als soldats i als generals per no saber lluitar i va dir que eren uns covards davant de l’enemic. També va culpar a la Luftwaffe per no haver mantingut les seves promeses sobre els nivells de subministraments. Parlant del tema que l’interessava en el ministre, el dictador va justificar la seva decisió de deixar-lo fora de la comissió al·legant que no volia que hi entrés personalment perquè no carregués amb els treballs administratius d’aquest programa. Les atencions d’en Hitler, però també el reconeixement d’en Rudolf Schmundt i del general Kurt Zeitzler, varen animar en el ministre. Enmig de la conversa, Hitler va rebre una trucada on el varen informar que els soviètics havien atacat les línies alemanyes i que els obligaven a retirar-se del territori soviètic sense poder oferir resistència. Després de la trucada Hitler es va enfonsar davant del seu ministre, que aquest marxaria més endavant a Berlín i va dir en el seu entorn que Hitler estava profundament afectat per la situació de Stalingrad. Després de la reunió amb en Hitler, Goebbels va parlar a soles amb Schmundt, que aquest li va dir que els nivells de subministraments que s’havien donat per Stalingrad eren irreals. El personal d’en Hermann Göering havien proporcionat una visió optimista de la situació.


A Alemanya, el ministre del dictador Francisco Franco, José Luis de Arrese, i els seus ajudants varen viatjar a Munic on varen visitar la Casa Prada acompanyats pel secretari Martin Bormann.


Davant dels constants atacs que rebien els jerarques nazis i els alts càrrecs per part del SD, el gauleiter Karl Weinrich va declarar que es negava a continuar tolerant que el SD fiqués el nas en els seus assumptes i va comparar la situació que vivien amb la de la GPU de la Unió Soviètica

En el front oriental:

A Stalingrad, el 57º Exèrcit va travessar les línies alemanyes a prop de Voroponovo i varen penetrar la ciutat. La guarnició alemanya estava en unes condicions lamentables per la falta d’aliments i pràcticament no tenien ni carburant ni munició. A les set del matí, un Heinkel 111 sobrevolava sol per damunt de la ciutat sense poder aterrar i va llançar els aliments que transportava. Passant les hores a poc a poc, els ferits s’amuntegaven en el camp d’aviació de Gumrak sense deixar de mirar a l’horitzó occidental esperant l’arribada d’avions que els traguessin d’aquell infern. Al cap d’unes hores varen aparèixer tres vells Ju 52 que varen donar voltes en cercle i varen començar a descendir. En veure’ls aterrar, tots els ferits varen córrer cap a ells per fugir. L’últim Ju 52 en enlairar-se portava a 19 ferits i l’endemà el camp d’aviació va caure en poder dels soviètics.

A Marroc:

A Casablanca, finalment, després d’amenaçar-lo en deixar-lo de banda, Charles de Gaulle va arribar a la ciutat marroquí per participar en la conferència. El líder de la França Lliure es va negar a visitar a en Henri Giraud, que era més ben vist que ell pels nord-americans i era el motiu del per què De Gaulle no havia participat en la conferència. Winston Churchill, en veure el paper distant que tenia De Gaulle, hi va mantenir una conversa freda i li va fer comprendre que no dubtarien en trencar amb ell si persistia en ser un obstacle. Finalment, De Gaulle es va reunir durant dues hores amb en Giraud. A la tarda, De Gaulle es va reunir amb el president Franklin Delano Roosevelt però, tot i que per primer cop hi va haver bona sintonia entre ells dos, no varen arribar a cap acord.

En el Pacífic:

A Papuàsia, Nova Guinea, 15.000 soldats nord-americans i soldats australians varen destruir l‘exèrcit japonès, que va ser evacuat a Buna, i la campanya aliada a l’illa pràcticament estava acabada. Dels 17.000 soldats japonesos només 3.000 varen sobreviure, la majoria eren malalts o ferits.

 

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: