Dijous:
En el Reich:
A Polònia:
A la matinada, Adolf Hitler va comentar en el seu entorn que se sentia com en Robert Koch de la política. Comparant-se amb l’investigador, va explicar que Koch havia descobert el bacil de la tuberculosis i amb ell s’havien mostrat nous camins a la investigació mèdica, i que en canvi ell havia descobert que els jueus eren un bacil i el ferment de tota descomposició social i va subratllar que havia demostrat que un Estat podia viure sense jueus. Walther Hewel, present a la reunió, va dir que Hitler tenia una confiança infinita en la victòria.
En el petit poble de Jedwabne, de 2.500 persones, al nord-est de Polònia, es va produir una massacre contra la població jueva, on varen morir més de 1.600 persones. Tot i que els alemanys ja practicaven aquest tipus de matances en aquell temps de guerra, el que no era tant comú era que aquella matança no la fessin els soldats alemanys o els Einsatzgruppen, sinó que va ser la pròpia població polonesa amb les autoritats municipals, per ordre de l’alcalde Marian Karolak, qui va fer aquells assassinats. En el moment de la massacre en el poble s’hi trobaven una quinzena d’alemanys, però en principi cap va participar en aquell acte i només es varen limitar a deixar que el poble actués per si sol empès per l’odi.
El que si és cert és que els alemanys varen incitar l’odi cap als jueus explicant que eren els causants de la mort de Jesucrist i de la guerra. Els ciutadans, complint els desitjos dels seus nous amos, varen agafar a tots els jueus i els varen portar a la plaça del poble i, allí, primer els varen colpejar i després els van obligar a netejar la plaça per humiliar-los. Després de torturar-los amb destrals, pals de claus i barres de ferro, els varen obligar a destruir una estàtua del líder bolxevic Vladimir Lenin. Quan la varen acabar de destruir, es va ordenar a un grup de joves jueus que agafessin les restes de l’estàtua i la portessin a un cementiri jueu que es trobava a les afores del poble. En el cementiri se’ls va ordenar que fessin un forat per enterrar primer les restes de l’estàtua i després hi varen ser enterrats ells. La resta dels jueus que encara es trobaven a la plaça els varen dividir en dos grups. Un grup els van portar en un graner, on els varen matar a cops de bastons i uns altres els varen ofegar. Un cop morts els varen enterrar tots junts en fosses comunes. L’altre grup els varen portar en un estable on els varen tancar i els varen cremar vius. Al final del dia no varen deixar viu a cap jueu i havien assassinant a homes, dones, nens i a vells sense miraments. Aquell poble només sentia odi cap a la religió jueva i cap cristià va ajudar als jueus. És més, algunes de les persones que varen col·laborar amb aquells crims fins i tot varen tirar fotografies per tenir un record per la Història. Abans del 10 de juliol, Jedwabne era un poble on gran part de la població era jueva i vivien en pau i convivència amb les altres religions de la gent del poble des de feia més de 300 anys, però la política antisemita del govern alemany i la voluntat de creure en el nou amo varen provocar que la gent es tornés criminal i perdés la raó. Avui en dia no hi ha jueus a Jedwabne.
A Alemanya:
A Berlín va arribar informació sobre les terribles condicions que existien en el camp per presoners de guerra recent inaugurat a Maly Trostenets, a les afores de Minsk, on centenars de soldats soviètics en captiveri morien tots els dies com a conseqüència de malalties. la fam i la brutalitat dels seus guàrdies. Precisament, Franz Xaver Dorsch, que estava de visita a la ciutat de Minsk, va contemplar el camp que albergava 100.000 presoners de guerra i 40.000 civils.
El Völkischer Beobachter va sortir publicat amb una portada sobre el bolxevisme jueu.
La RAF va bombardejar la ciutat de Colònia.
A Lituània:
Els alemanys varen crear un gueto a Kovno per les 18.000 persones jueves de la ciutat i dels seus voltants. Sovint les forces alemanyes i lituanes assaltaven a la població jueva del gueto en busca d’objectes de valor.
En el front oriental:
En el sector nord:
El Grup d’Exèrcits nord del mariscal Wilhelm Ritter von Leeb, després d’ocupar Lituània, es trobava a la riba del riu Luga, a 100 quilòmetres de la ciutat de Leningrad, i va travessar la Línia Stalin per dirigir-se ràpidament cap a Leningrad. En aquells moments a l’antiga capital tsarina hi vivien tres milions de persones, cosa que Adolf Hitler considerava un problema perquè si la ciutat acabava en mans alemanyes s’hauria d’alimentar a tota aquella població i per tant suposaria una despesa molt gran per Alemanya. Pensant únicament en estalviar, Hitler va decidir que s’envoltés la ciutat amb la seves tropes i va fer tallar qualsevol subministrament que anés a la ciutat amb l’objectiu de deixar morir de gana a la població. El bloqueig a la ciutat va durar 872 dies.
A l’extrem nord, els finlandesos varen atacar tal i com estava previst i es varen dirigir cap a Carelia Ladoga, un territori entre els llacs Ladoga i Onega. Allí els finlandesos hi varen concentrar el 4º Cos, el 7º Cos i el Grup O per lluitar contra el 7º Exèrcit soviètic. Carl Gustav Emil Mannerheim va promulgar una ordre del dia on va fer una crida a la guerra santa contra la Unió Soviètica, va lloar la lluita juntament amb l’exèrcit alemany i va prometre la conquesta de la Carèlia oriental soviètica. Aquesta afirmació va causar preocupació entre molts soldats i civils finlandesos i, posteriorment, al govern finlandès. En ser atacats, els soviètics ràpidament es varen tenir que retirar.
En el sector central:
Els alemanys varen començar l’ofensiva de Smolensk. Les tropes soviètiques, que ja havien retrocedit 480 quilòmetres, no varen poder frenar l’avanç alemany. Per intentar frenar-los, els soviètics varen començar un violent contraatac a Korosten, a l’oest de Kiev, però l’atac va ser neutralitzat pel 1º Panzergruppe del mariscal Paul Ewald von Kleist, que va obligar en els soviètics a retrocedir.
Per tal d’ajudar a la 4º Divisió Panzer a travessar el Dnièper a Stari Bíjov, al sud de Moguiliov, la Luftwaffe va efectuar 872 sortides aquell dia, fet que va permetre a la Divisió arribar al marge oriental del riu i tallar la carretera de Gómel a Moguiliov.
En el sector sud:
La caiguda de la ciutat de Berdichev havia suposat la separació dels exèrcits soviètics 5º i 6º i ara tot el front soviètic es trobava en plena retirada fins el tram del Dnièper, que anava entre Berdichev-Zhitómir i Kiev. Precisament, aquell dia va arribar la 13º Divisió Panzer a Zhitómit, a 120 quilòmetres a ponent de Kiev. Per reforçar el sector sud, Gerd von Rundstedt va posar les seves unitats septentrionals rumb al sud.
Amb l’avanç ràpid dels alemanys per tot el front oriental se’ls va introduir el problema de com alimentar als presoners de guerra. Franz Xaver Dorsch, el director de l’oficina central de l’Organització Todt, va escriure que no podien solucionar el problema d’alimentació pels presoners de guerra i va afirmar que alguns havien passat entre sis i vuit dies sense menjar. Dorsch deixava clar que una ajuda a aquesta situació era inviable per la necessitat dels soldats i els mitjans de transport per avançar.
A la Unió Soviètica:
A Moscou, Iosif Stalin es va convertir en comandant suprem i la Stavka va renombrar a una sèrie de comandants en cap en tres àrees de comandament. El mariscal Simon Budionny va ser el comandant del Front Sud i Sud-oest, el mariscal Semyon Timoschenko va ser el comandant del Front Centre-occidental i el mariscal Kliment Voroschilov va ser el comandant del Front Nord-est. El general de divisió Novikov es va fer càrrec de les forces aèries.
Winston Churchill va escriure una carta per Stalin per donar-li la seva conformitat sobre el text d’un projecte de declaració conjunta entre els dos països on es prometien ajuda mútua i el compromís de no firmar una pau separada.
L’espia Richard Sorge va comunicar a Moscou que mentre Japó continuava els preparatius per la guerra contra la Unió Soviètica, el principal objectiu de la política del primer ministre Fuminaro Konoye consistiria en continuar amb les negociacions amb els Estats Units i planificar la guerra contra els imperis europeus. Tòquio només atacaria a la Unió Soviètica en cas de que l’enfonsament soviètic fos imminent.
A Itàlia:
La RAF va bombardejar la ciutat de Nàpols.
