Home // diari // 9 d’abril de 1940

9 d’abril de 1940

Dimarts:

Les conquestes de Noruega i de Dinamarca:

Les tropes alemanyes varen envair Dinamarca i Noruega amb nou divisions; set d’Infanteria i dues de Muntanya, amb el suport de 970 avions i de tota la Kriegsmarine, que va perdre tres vaixells de guerra durant els desembarcaments. Aquella invasió va rebre el nom dOperació Weserübung.

A Noruega:

A primera hora del matí, les tropes alemanyes, amb tres divisions, una d’elles la de l’Eduard Dietl, amb el suport de 800 avions de guerra i 250 avions de transport, van aconseguir desembarcar a Noruega i es van apoderar ràpidament de les ciutats d’Oslo, Kristiansand, Bergen, Trondheim i Narvik. Els paracaigudistes alemanys van capturar també els aeroports d’Oslo i Stavanger abans de que sortís el Sol. Els britànics al principi no es van creure la notícia de que els alemanys havien arribat a conquerir Narvik, a 2.000 quilòmetres d’Alemanya, i es pensaven que era un error, una confusió. Per la seva part, els noruecs van quedar tant sorpresos que no van tenir temps de reaccionar. A més, Vidkun Quisling, el comandant noruec local, va donar ordres a la guarnició perquè no ataqués. Només dos vaixells noruecs van respondre a l’atac de Narvik, però van ser enfonsats. A Trondheim, el vaixell Admiral Hipper va eliminar les bateries costeres i va destruir-ne una que va aconseguir atacar-lo. A Bergen, el 10º Cos Aeri va enfonsar el destructor Gurkha i va danyar els creuers Southampton i Glasgow i el buc de guerra Rodney.

Tot i això, la fortalesa d’Oskarburg, pròxima a Oslo, a les 04:40 de la matinada les defenses noruegues varen il·luminar les embarcacions alemanyes i 43 minuts més tard varen disparar dos cops els canons de 280 mil·límetres de la la fortalesa. El creuer pesat Blücher, incapaç de saber d’on provenien els dispars, va augmentar la seva velocitat fins als 32 nusos per canviar la seva posició i va entrar directament en el radi d’acció dels canons de 150 mil·límetres de les bateries de l’estret de Drobak, situades a uns 370 metres, que també varen disparar. Cap a les 05:34, la nau, que havia rebut molts impactes, va aconseguir passar el fiord d’Oslo i va quedar fora de l’abast de les bateries costeres, però el timó es va trencar mentre creuava l’estret a prop d’Oskarborg. Poc després es va produir una explosió a la sala de màquines, concretament a la bodega de les municions, on hi havia impactat un projectil, i el creuer es va començar a escorar lentament. De seguida es va donar l’ordre d’abandonar l’embarcació, però es va enfonsar tan ràpid que gran part de la tripulació, uns 600 homes, no va poder fugir. Eren dos quarts de vuit del matí, pràcticament la mateixa hora en què fracassava una temptativa dels paracaigudistes per fer-se amb el camp d’aviació d’Oslo-Fornebu. El Blücher es va enfonsar amb gran part dels expedients de la Gestapo sobre els noruecs anti-nazis. Però els noruecs varen cometre un greu error, ja que no rebien ordres clares i no varen atacar amb els seus soldats dels fortins a la resta d’embarcacions alemanyes. Amb l’enfonsament del Blücher, el comboi alemany es va retirar per desembarcar les seves tropes més avall i varen avançar després cap a Oslo. Aquest retràs va permetre a la família reial noruega i en el govern abandonar la capital.

En el 5º Grup, sota el comandament del contraalmirall Oskar Kummetz, el petit cuirassat Lützow, el creuer Emden i diversos dragamines varen intentar ocupar la capital. Poc abans de dos quarts de dotze de la nit, en enfonsar el Albatros, el patruller noruec Pol III els va descobrir en les bateries costeres de Bolerne i Rauoy, ja en el fiord d’Oslo. Tot hi haver perdut el factor sorpresa, el comandant Nicolaus von Falkenhorst va continuar la seva ruta cap a l’interior del fiord per complir amb el seu horari d’arribar al port de la capital. Informats de que la Marina tenia problemes, la Luftwaffe va llançar els seus paracaigudistes sobre l’aeròdrom d’Oslo. Aquell mateix matí, l’ambaixador alemany a Oslo va entregar al govern noruec una nota en la que exigia la rendició de noruega a una administració alemanya. La demanda va ser rebutjada. Dues hores més tard, el rei de Noruega Haakon VII i el seu govern van tenir temps de fugir cap al nord, a Hamar, a uns 100 quilòmetres. 

Un cop els alemanys varen ocupar l’aeròdrom, varen enviar les forces d’infanteria i. a primera hora de la tarda, ja tenien les suficients tropes per entrar a Oslo. Tot i el ràpid atac alemany, A les cinc de la tarda, els alemanys havien ocupat tots els seus objectius menys Oslo.

A Dinamarca: 

A les quatre de la matinada l’ambaixador alemany a Dinamarca, Cecil von Renthe-Fink, va trucar al Ministeri d’Afers Exteriors danès, on si va posar el ministre Munch i li va demanar una entrevista urgent. A les 4:20, l’ambaixador alemany acompanyat per l’agregat de l’Aire de l’ambaixada es va presentar a la residència particular del ministre d’Afers Exteriors danès. L’ambaixador va declarar que Alemanya tenia proves de que la Gran Bretanya pensava ocupar les bases de Dinamarca i de Noruega, i el va amenaçar dient-li que els bombarders alemanys estarien en breu sobre Copenhaguen, però que havien rebut ordres de no llançar les bombes i que era assumpte dels danesos evitar l’acció armada. A continuació, l’ambaixador britànic a Copenhaguen, Howard Smith, va informar al Ministeri d’Afers Exteriors britànic de que els alemanys havien arribat a la capital danesa.

A un quart de cinc la invasió alemanya ja havia començat. Els paracaigudistes varen ocupar els seus objectius, incloent la fortalesa de Maseneo. Al mateix moments es feien desembarcaments a les illes del país. A les 4:20, en el moll de la Langeline, en el port de Copenhaguen, varen entrar tres petits vaixells de transport mentre uns quants avions alemanys donaven voltes sobre la ciutat espantant als danesos. D’un d’aquests vaixells en varen sortir uns soldats alemanys completament equipats i es varen dirigir a Westellet, l’antiga fortalesa de Copenhaguen. Les portes estaven tancades, però els alemanys les varen obrir amb dinamita i la guarnició danesa es va rendir sense oferir resistència perquè varen ser agafats per sorpresa i sabien que no podien resistir. D’un altre vaixell, el Hansestadt Danzig en va sortir un batalló del 308º Regiment d’Infanteria de la Wehrmacht, que va ser destinada a Amalienborg, el castell reial, on varen atacar els guàrdies danesos i en varen ferir-ne a tres, un d’ells mortalment. A les 5:25, els Messerschmidtt Bf 110 ja havien arribat a l’aeròdrom de Vaerlose, on hi havia la força aèria danesa, que no era molta. En aquell moment els avions estaven escalfant motors, pel que en qüestió de minuts els alemanys varen tenir que neutralitzar a tota la Força Aèria danesa.

Amb pocs minuts els alemanys varen ocupar diversos punts de la ciutat sense trobar-se pràcticament resistència. Però quan es varen apropar a la residència del rei Cristià X, els danesos varen treure reforços a l’edifici i va començar un combat entre la guarnició i les tropes alemanyes. El xoc va durar molt poc i va acabar amb només un ferit danès i els alemanys retirant-se. A dins del palau reial, mentrestant, es discutia la situació entre els ministres i els caps militars. Tots, excepte el Comandant Suprem Danès, el general William Wain Prioir, varen arribar a la conclusió de que la resistència era inútil, ja havien mort 12 danesos i el país estava rodejat. A tres quarts de sis, el rei Cristià X va rebre el ministre alemany Cecil von Renthe-Fink, que li va presentar una llista de 13 ultimàtums. Tal i com havien parlat feia uns minuts, ell i el seu govern varen firmar la rendició incondicional a les set del matí. Amb la intenció de negociar, Adolf Hitler va enviar-hi un encarregat de negocis per negociar amb el govern danès. Els alemanys varen garantir les fronteres daneses i varen permetre que el rei i els seus ministres conservessin els seus càrrecs i governessin com si res hagués passat. El general Pryor, comandant en cap de les forces daneses, es va negar a donar l’ordre de l’alot al foc, però a dos quarts de nou l’ambaixador alemany va rebre formalment la rendició del govern danès i la capitulació del seu Exèrcit. A les dues de la tarda l’operació militar es va donar per acabada. Va ser l’operació militar més ràpida de la història militar.

Quan es va donar l’ordre de rendició, el comandant danès Bennike del 4º Regiment d’Infanteria estacionat a Roskilde, creient que Suècia també havia sigut atacada, es va dirigir amb les seves tropes a Helsingor per ocupar el ferri i escapar a Suècia per continuar lluitant allà. Quan varen arribar en territori suec es varen adonar del tracte amable dels alemanys cap als danesos i la majoria va tornar a Dinamarca.


Veient els plans bèl·lics dels alemanys, Bèlgica va reiterar la seva negativa a deixar passar tropes aliades pel seu territori.

A Alemanya:

A Berlín es va donar instruccions a la premsa perquè informés de que els alemanys atacaven en resposta als intents britànics de convertir Escandinàvia en un escenari bèl·lic contra Alemanya. El locutor Hans Fritzsche va pronunciar un discurs per la ràdio on va explicar que el fet de que els soldats alemanys estiguessin a Noruega es devia a que estaven complint amb el seu deure perquè els britànics volien violar la neutralitat de Noruega. Fritzsche va afegir que a Noruega ningú havia sigut ferit i que continuava la vida quotidiana. Durant el dia, Londres va anunciar greus pèrdues alemanyes, que Joseph Goebbels va titllar d’invents. A la tarda, a la Cancelleria del Reich, en una reunió, on hi havia Goebbels, Adolf Hitler va dir que l’operació havia sigut un èxit, una de les més grans de tota la política alemanya. Llavors, Hitler va rebre un telegrama de Von Falkenhorst que deia que Noruega i Dinamarca estaven ocupades segons les previsions. Hitler, feliç, li va dir a Alfred Rosenberg que ara Quisling podia establir govern a Oslo. 

A la Gran Bretanya:

Paul Reynaud va volar a Londres juntament amb el seu ministre d’Afers Exteriors Edouard Daladier per assistir a una reunió del Consell Suprem de Guerra. Es va acordar l’enviament de grans forces a Noruega i sol·licitar ajudar al govern belga perquè invités a les forces britàniques i franceses a entrar a Bèlgica. Els belgues no ho varen acceptar perquè volien continuar sent neutrals. A la tarda, Reynaud i Daladier varen tornar a París.

A la Gran Bretanya:

A Shoreham, els britànics varen capturar un Focke Wulff 200 Condor.

 

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: