Home // 1944 // Agost (Page 2)

21 d’agost de 1944

Dilluns:

En el front occidental:

L’emissora de ràdio de la ciutat de París, controlada pels alemanys, va cometre l’error de radiar que la Resistència seria eliminada. Des del 19 d’agost de 1944 el comandant Dietrich von Cholitz havia aconseguit una treva amb la Resistència per poder evacuar els soldats alemanys de la ciutat sense ser atacats a canvi de que no s’ataquessin els interessos de la Resistència. Però, amb el missatge de ràdio dels alemanys, la Resistència es va sentir traïda i va tornar a lluitar pel control de la ciutat. Una ordre corria com la pólvora:

Tots a les barricades!.

De seguida varen sortir barricades i els combats en els carrers es varen endurir per moments. Von Cholitz no va voler destruir la Resistència tal i com li havia ordenat l’Adolf Hitler perquè sabia que amb els seus 15.000 homes i els seus 70 tancs la guarnició alemanya no podia fer front durant molt de temps a una població revoltada. La lluita cessaria en breu d’una manera o d’una altra amb l’arribada dels Aliats. Als voltants de París, les tropes aliades varen tancar el cercle a la capital francesa amb una enorme quantitat de mitjans. Tot i això, el Sonderkommando enviat per en Helmut Knochen a la capital francesa el dia anterior va ocupar la ruta de París amb quatre vehicles, un d’ells amb ràdio, acompanyat d’onze homes, cinc d’ells agents francesos.


Diversos centenars d’alemanys amb carros de combat i canons de 20 mil·límetres varen dirigir-se cap a la recent alliberada localitat de Trun, però una línia canadenca de vuit metralladores Vickers va acabar amb l’ofensiva alemanya.


A la nit, a Limoges, França, els soldats alemanys es varen veure atrapats per les forces aliades i finalment varen decidir rendir-se. També es varen rendir a Saint-Lambert-sur-Dive.


Al sud de França, la infanteria colonial francesa i els tabors marroquins varen continuar procedint per envoltar la plaça forta de Toló. Els frares d’un monestir de la zona varen guiar els destacaments francesos i els varen ajudar a creuar el terreny. Al mateix temps, mentre les columnes del general Jean Marie Gabriel de Lattre Tassigny s’apropaven a Marsella per l’est, el nord-est i el nord, els marsellesos es varen aixecar contra l’ocupació alemanya construint barricades i tirotejant a les patrulles alemanyes que quedaven aïllades.


A última hora de la tarda, l’avantguarda de la Força Operacional Butler va arribar als turons boscosos de Montélimar pel nord amb carros blindats, caça-carros i tancs lleugers Stuart per tal d’atacar als alemanys. Una bateria d’artilleria no va tardar en fer servir els seus canons i els combois alemanys que intentaven obrir-se pas cap al nord per la Nacional 7 al llarg de Ródano varen canviar de rumb en sentir les explosions. Al cap de poc ja hi havia uns 50 vehicles de la Wehrmacht cremant.

En el Reich:

A Auschwitz es va aturar l’enviament de jueus cap al camp.

En el front oriental:

En el front estonià, els soldats soviètics varen enfonsar la defensa avançada de Dorpat, entre el llac Peipus i la carretera de Pleskau, i un gran número de soviètics varen poder desembarcar a la riba oest del llac.


En els Balcans, el 6º Exèrcit alemany va començar a retirar-se cap a Prut després de l’avanç soviètic del dia anterior.

A Suïssa:

En un informe del govern suïs es mostrava la forta presència alemanya a la ciutat de Davos i el malestar dels habitants. L’informe també advertia del perill de que hi poguessin haver incidents entre els 200 aviadors nord-americans que estaven a la ciutat per recuperar-se i els 1.200 alemanys que vivien en els dotze o més sanatoris.


Precisament, a la localitat de St. Margarethen, el Obersturmbannführer SS Kurt Becher es va reunir amb el delegat del Joint Committe, el banquer Saly Mayer, per parlar de l’intercanvi de jueus per camions. Becher va veure en aquesta primera trobada que era impossible convèncer a les organitzacions jueves per aquell intercanvi. Mayer només consideraria aquest assumpte quan Heinrich Himmler anunciés el final del genocidi. Curiosament, tal hi com s’ha dit, aquell dia es va aturar l’enviament de jueus a Auschwitz.

20 d’agost de 1944

Diumenge:

En el front occidental:

Les tropes alemanyes es varen veure obligades a fugir cap a l’est d’Europa després de que fracassés el seu contraatac, l’últim a Siaint-Lambert contra la 4º Divisió blindada canadenca. Durant al matí, els polonesos varen tenir que aguantar a prop de Vimoutiers l’atac de la 2º i 9º Divisió SS Panzer, portades pel comandant Walther Model des del Sena per trencar la bossa de Faliase. Els alemanys volien aprofitar que els núvols d’aquell dia impedien enlairar els avions Aliats i varen atacar amb els seus tancs. Però els canadencs i els nord-americans van anar tancant el cercle de Falaise i molts dels soldats alemanys que varen quedar atrapats a la carretera varen ser disparats sense contemplacions amb tota l’artilleria aliada mentre fugien. Aquella zona es va conèixer com la Vall de la mort per la quantitat de baixes que hi varen haver. Els Aliats varen fer aquell dia a 12.000 presoners i varen matar a 10.000 alemanys.


Més al sud, el 15º Cos nord-americà del 3º Exèrcit va establir un cap de pont sobre el riu Sena, entre Mantes Cassicourt i la Roche-Guyon, al nord-oest de París i el quarter general alemany, la Roche-Guyon després de creuar-lo amb barques, balses, ponts de pontons i per una estreta passarel·la col·locada sobre una presa propera de Mantes, a uns 50 quilòmetres a l’oest de la capital. Les forces alemanyes varen frustrar els esforços dels soldats nord-americans d’avançar seguint el curs de la riba del riu, però no varen impedir que alliberessin La Roche-Guyon.

La batalla per la capital francesa era imminent i, a Vittel, Helmut Knochen i Karl Oberg varen establir el seu nou quarter general. Un cop instal·lats, Knochen va decidir enviar un Sonderkommando a París amb la missió d’estar-hi el màxim de temps possible per tal de que els informés per ràdio de tot el què passava. El cap d’aquesta operació va ser en Nosek, que havia format part d’un dels primers grups arribats per reforçar el Sonderkommando Knochen, que s’havia establert el juny de 1940. En aquell moments els alemanys sabien que tot estava perdut a França i, a Vichy, el règim nazi va decidir empresonar al vell mariscal Philippe Pétain i el varen portar a Sigmaringen. Més tard el portarien a Belgfort perquè els Aliats no el capturessin. La victòria aliada era tan imminent que el coronel Charles de Gaulle va arribar aquell dia a França, concretament a Cherbourg, per dirigir l’alliberació del país.


Però no tot eren alegries pels Aliats, el coronel Guingouin, que tenia envoltada la ciutat de Limoges des del 14 de juliol de 1944 amb 14.000 homes de la Resistència ben armats, va negociar la rendició amb els alemanys a través de l’agent del consolat suïs a la ciutat, Jean d’Albis, i amb els oficials britànics i nord-americans arribats a la regió amb paracaigudes. Quan el cap alemany, el general Gleiniger, va acceptar les condicions de rendició, un grup de les SS el varen arrestar i el varen obligar a suïcidar-se.


Al sud de França, la infanteria colonial francesa i els tabors marroquins varen procedir a envoltar la plaça fort de Toló. A Montpeller, els soldats alemanys varen abandonar la ciutat, que va ser immediatament ocupada per centenars de maquis, la majoria comunistes. A més, a última hora d’aquell dia els Aliats varen acabar la primera pista d’aterratge al sud de França. Aquella pista va ser molt important perquè fins llavors els P-47 que sobrevolaven aquella zona ho tenien que fer sortint de Còrsega i per culpa de fer-ho tan lluny sovint renunciaven al seu carregament de bombes per dur combustible extra en els dipòsits de les ales. Però no tot varen ser alegries per les forces aliades del sud de França; la 3º Divisió, que havia recorregut més de 50 quilòmetres sense problemes des del cap de platja, es va trobar amb una mica de resistència i alguns ponts destruïts a Aix-en-Provence.

En el Reich:

Des del sud d’Itàlia, concretament des de Foggia, varen sortir 127 avions de la 15º Força Aèria nord-americana que van bombardejar la planta de petroli i cautxú de Monowitz, causant molts danys pels alemanys i perdent els nord-americans només un avió. Aquell bombardeig va ser vist pels presoners d’Auschwitz, que van pensar erròniament que aviat els alliberarien.


En el seu editorial en el Das Reich, titulat aquest cop En temps borrascosos, Joseph Goebbels va assegurar que a través del 20 de juliol s’havien fet més forts en tots els sentits. Va senyalar que els culpables, que entre ells hi havia homes amb cognoms alemanys i nascuts de mare alemanya, va afegir, eren ultra-reaccionaris, i que el seu caràcter explicava per proliferació de les forces de l’instint… per les d’un intel·lectualisme diabòlic.

En el front oriental:

L‘exèrcit soviètic, amb el 4º Front d’Ucraïna comandat pel comandant Petrov, el 2º Front d’Ucraïna comandat pel comandant Rodion Malinovski i el 3º Front d’Ucraïna comandat pel comandant Fiodor Tolbujin, varen començar la quarta gran ofensiva soviètica de l’any, l’ofensiva de Jassy-Kishiniov, amb un avanç per intentar destruir el Grup d’Exèrcits del Sud d’Ucraïna en els Balcans atacant des dels Càrpats fins al mar Negre, empenyent les unitats hongareses i romaneses que el general alemany Friessner tenia sota les seves ordres. Els Fronts ucraïnesos 2º i 3º varen creuar el riu Prut i varen atacar al Grup d’Exèrcits Sud d’Ucraïna a Romania des dels seus caps de pont sobre el riu Dnièster i varen perforar el front defensat pel 3º Exèrcit romanès. Les unitats romaneses, en veure’s superades, varen desertar en massa i moltes d’elles es varen unir als soviètics i varen atacar als seus antics aliats. Les tropes romaneses que es varen quedar a les seves files varen arribar al Danubi abans que els alemanys, que estaven en retirada i varen tancar el pas del riu. Gran part de l’exèrcit romanès ja estava descompost. Durant aquella ofensiva els soviètics varen alliberar Bucarest i varen ser rebuts per la una multitud cansada de tants anys de guerra. 16 divisions alemanyes, desprotegides davant l’atac soviètic, varen ser destruïdes.

En el Pacífic:

Després de vint dies de durs combats interromputs, les tropes nord-americanes varen conquerir Guam.

19 d’agost de 1944

Dissabte:

En el Reich:

El ja ex comandant Günther von Kluge viatjava amb els seus assistents en direcció Berlín tal i com li havia demanat l’Adolf Hitler el dia anterior. Però el mariscal de camp sabia que quan arribés a Alemanya seria arrestat i executat per estar, suposadament, darrere del complot del 20 de juliol de 1944 i per haver estat il·localitzable durant 12 hores el 15 d’agost de 1944, deixant créixer les teories de que era un traïdor. Quan estaven a la ciutat de Metz, el mariscal de camp va demanar fer una aturada per anar al lavabo i, quan es varen aturar, Von Kluge es va tancar de dret a un lavabo i allí es va prendre dues pastilles de cianur. Mentrestant, en el cotxe, un dels seus assistents en veure que tardava molt va entrar al lavabo i el va trobar estès a terra però encara viu. Ràpidament varen trucar a una ambulància i el varen portar de dret a l’hospital de la ciutat, on va morir més tard. Quan en el quarter general de Rastenburg va arribar la notícia de la mort d’en Von Kluge es va informar primer a en Hitler i li varen dir que la causa de la mort era natural, d’un atac de cor. Però Hitler no s’ho va voler creure i va demanar fer una autòpsia al cadàver. Quan se’l va informar de que la causa de la mort era per haver ingerit càpsules de cianur es va mostrar molt content perquè per ell demostrava que era un traïdor. Després va llegir la carta que en Von Kluge l’hi havia enviat el dia anterior i va tornar a afirmar que era un traïdor, tot i que en la carta no explica per enlloc de que estigués darrere del complot. El que és cert és que el 1942 Von Kluge va ser convidat a formar part del complot, però el dia del cop d’Estat va quedar-se’n al marge, tot i que més tard varen arribar denúncies contra la seva persona.


Durant aquell dia, Hitler va acceptar que les indústries i les centrals elèctriques de França, que estaven a punt de caure a les mans aliades, fossin paralitzades però no destruïdes com havia ordenat en anterioritat.

En el front occidental:

Les tropes aliades es trobaven al nord-oest de la ciutat de París i ara era només qüestió de dies de que la ciutat fos alliberada. Però les forces franceses de l’interior varen desencadenar la insurrecció a la capital sense esperar l’arribada de l’exèrcit nord-americà. Les parets dels edificis es varen cobrir de cartells que incitaven a la insurrecció i la Resistència va ocupar la prefectura de policia i les alcaldies. 125 parisencs varen morir en el curs de diversos tirotejos pels carrers de la capital. Les baixes haguessin pogut ser molt més elevades si el comandant general de la ciutat, Dietrich von Chölitz, no s’hagués negat a complir l’ordre d’en Hitler de reduir la ciutat a ruïnes. Enlloc d’acabar amb l’aixecament, el comandant va demanar una treva als Aliats, que acabaria el 23 d’agost de 1944, per deixar marxar els seus soldats sense ser molestats a canvi de respectar les posicions de la Resistència i no destruir els edificis ocupats. Llavors, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower va enviar la 4º Divisió nord-americana, en la que hi viatjava el general Charles de Gaulle, i la 2º Divisió blindada del general Philippe Leclerc per ajudar als insurrectes. Si haguessin volgut els nord-americans haurien pogut alliberar París aquell dia, però Eisenhower no va posar molt interès en alliberar la ciutat perquè volia avançar ràpidament cap a Alemanya.


En el cercle de Falaise, els soldats canadencs i nord-americans varen atacar i envoltar a 8 divisions d’infanteria, uns 120.000 soldats alemanys, i les restes de dues divisions cuirassades, que finalment es varen rendir. A més, els nord-americans del 359º Regiment d’Infanteria varen entrar a Chambois. Llavors, els nord-americans es varen enllaçar amb uns polonesos del 10º Regiment de Dragons. Però els alemanys no es rendien i a la població de Saint-Lambert, un poble proper al riu Dives, entre Trun i Chambois, varen contraatacar contra els soldats de la 4º Divisió blindada canadenca.


En el sud, després d’atacar durament les fortificacions costeres des de l’aire, el Nevada, l’Augusta, el Quincy i el cuirassat francès Lorraine varen llançar 200 bombes per tal d’alliberar la ciutat de Toló. A més, la Força Operacional Butler va alliberar la ciutat de Sisteron sense lluitar. A Marsella, la població, a instàncies de la Resistència, es va revoltar contra les tropes d’ocupació alemanya. La ciutat va ser alliberada el 28 d’agost de 1944. A més, les forces aliades varen alliberar la ciutat de Toulouse i Foix. En aquesta ciutat, la 3º Divisió de Guerrillers va ser encarregada d’ocupar la ciutat, però va patir un fort contratemps quan anaven a iniciar l’operació perquè els faltaven 3 dels 4 batallons per problemes logístics. Només un batalló va anar a peu fins la ciutat, els demés varen voler-ho fer amb transport, però les avaries ho varen impedir. El comandant, enlloc d’aplaçar l’atac, va decidir començar-lo amb el què tenia. Convençut de l’èxit, va posar a l’entrada de la ciutat de Foix pel pont a uns quants soldats amb gran capacitat per disparar. Els alemanys es varen concentrar en aquesta zona convençuts de que per allà es produiria l’atac però, llavors, varen entrar els maquis per la resta de la ciutat, fent-se ràpidament amb el control de Foix. Els alemanys en veure la maniobra es varen replegar i es varen fer forts en el Liceu de la ciutat. El comandant maqui Cristino, en veure que no tenia munició per atacar-los, va decidir mantenir-se a cobert molt a prop dels alemanys i va llançar foc de morter mentre ordenava a un dels seus capitans amb tres soldats amb munició que ataqués. A la sortida del poble, el capità va trobar a un telefonista, que va rebre una trucada en què l’anunciaven de que arribarien tropes alemanyes que es dirigien a la ciutat amb ferrocarril. Llavors, el capità Abascal va decidir col·locar a un home amb una metralladora perquè ataqués sense contemplacions quan passés el tren carregat d’alemanys per així fer veure que eren molts més homes. Quan va veure el tren aquest soldat va obrir foc i varen llançar algunes granades de mà en el vestíbul on estaven els comandants. A l’instant varen començar a baixar del tren els alemanys amb les mans enlaire i desarmats. Llavors, a la ciutat hi va arribar munició pels francesos i els maquis varen intensificar el foc de morter mentre esperaven les tropes que no havien pogut venir. Quan varen arribar els tres batallons que faltaven, els civils de la ciutat varen sortir amb crits d’alegria. Poc abans de que els Aliats comencessin un assalt final, els alemanys es varen rendir. En aquesta batalla els alemanys varen patir 80 morts i una gran quantitat de ferits. A més, 2 oficials superiors, 20 oficials i una columna de 200 soldats varen ser fets presoners. Els espanyols, que lluitaven dins les files aliades varen perdre a 2 homes i 2 més varen quedar ferits.

En el front oriental:

L‘exèrcit soviètic va obrir una bretxa de vuit quilòmetres de profunditat per deu d’amplada. Els alemanys ja no podien fer res més que retirar-se sinó volien morir.


Reinhard Gehlen va fer saber als seus comandant que prop del riu Berézina havia una brigada de la Wehrmacht composta per 2.500 homes, comandada pel tinent coronel Heinrich Scherhorn i dotada d’uns quants canons i carros de combat que lluitaven amb desesperació per trencar el cercle soviètic. Gehlen volia que anessin en aquella zona per recórrer als seus companys, però aquells homes estaven desarmats i en mans dels soviètics.

18 d’agost de 1944

Divendres:

En el Reich:

El ja ex comandant en cap del front occidental i del Grup d’Exèrcits B, el mariscal Günther von Kluge, es va reunir amb el seu substitut, en Walther Model, i varen decidir que la nova línia de resistència seria en el riu Sena. Després de la reunió, Von Kluge va marxar de París en direcció a Berlín tal i com l’hi havia ordenat l’Adolf Hitler perquè pensava que l’havia traït. Abans de marxar va enviar una carta a en Hitler on li va explicar que quan llegís la carta ell ja seria mort i li va dir que no trobava just que se l’acusés d’haver dirigit malament les tropes en el front occidental i que, a sobre, no es pogués defensar d’aquelles acusacions perquè creia que des del primer dia havien dit amb l’Erwin Rommel que les tropes anglosaxones estaven més ben preparades que les alemanyes i que ningú els va fer cas. Von Kluge va acabar la carta exigint-li que possés fi a tan patiment i a tan terror.


En el quarter general de Rastenburg, el ministre d’Armament Albert Speer, que estava passant uns dies al quarter, va veure en una taula del despatx d’en Hitler unes fotografies de les execucions dels que havien participat d’una manera o altra en el complot del 20 de juliol de 1944. El va impactar especialment veure la fotografia d’un seu amic penjat i portant la roba d’un presoner. A la nit es varen projectar pel·lícules de les execucions en la sala de projeccions de Rastenburg i la sala estava plena de gent que volia veure morir els seus companys. Speer durant aquell dia va parlar amb l’ambaixador Hiroshi Oshima i el va informar del greu impacte que havien tingut els bombardejos sobre les plantes de producció petrolíferes alemanyes.


Alemanya, els nazis varen afusellar en el camp de concentració de Buchenwald a l’ex-líder del Partit Comunista d’Alemanya (KPD), l’Ernst Thaelmann, per ordres d’en Hitler. Thaelmann estava arrestat des del 4 de març de 1933 i estava acusat d’haver participat en la crema del Reichstag. El seu cos va ser incinerat.


De París va sortir per ordres d’en Karl Oberg un comboi de 1.600 presoners en direcció a Alemanya, on la majoria moriria. A continuació, Oberg, Helmut Knochen, Scheer, el cap de l’Orpo, i els últims membres de la Gestapo varen sortir de la capital francesa cap a Vittel per instal·lar una espècie de direcció de comandament. Després varen anunciar en el OKW que el front havia d’estabilitzar-se a l’est de França. La capital francesa dominava un ambient d’inestabilitat i descontrol; 3.000 gendarmes es varen apoderar de la Prefectura de Policia i estaven movent un aixecament contra les forces alemanyes. A més, diverses patrulles de la Wehrmacht varen patir emboscades en diferents zones de la ciutat; els combois de menjar varen ser assaltats quan anaven d’un dipòsit ferroviari a un altre.


Els alemanys varen eliminar l’Assemblea Nacional d’en Pierre Laval, que aquest va ser obligat a marxar cap a l’est en furgons. Primer va ser traslladat, en qualitat de presoner dels alemanys, a Belfort.

En el front occidental:

18.000 soldats alemanys del 7º Exèrcit varen ser fets presoners quan varen passar el riu francès Orne. Molts es varen rendir a la localitat de Saint-Lambert-sur-Dive.  A les costes franceses, els Aliats, amb 3.057 vols, varen bombardejar les defenses alemanyes en la bossa de Falaise, on els soldats alemanys estaven atrapats.A la mateixa localitat de Falaise, fins aquell matí no varen ser eliminats els últims defensors de la 12º Divisió de les SS ,que s’havien fet forts a la École Supérieure. A continuació, els soldats canadencs varen aconseguir entrar a la localitat de Trun. Al mateix temps, el 3º Exèrcit nord-americà, després d’haver alliberat Orleans el dia 16, va alliberar Charters. A continuació, el 3º Exèrcit va rebre l’ordre de dirigir-se cap a París i creuar el Sena a l’est de la capital, camí de la frontera alemanya.


A la zona de Vercos, la columna motoritzada del general nord-americà Butler va pujar cap a la zona on hi havien els maquis. Quan els maquis varen veure les tropes nord-americanes varen abandonar els seus amagatalls de les muntanyes i varen tornar a combatre contra la 157º Divisió alemanya.


En el sud de França, els Aliats varen alliberar Draguignan.


El comandant britànic Bernard Law Montgomery va enviar-li un missatge a l’Alan Brooke, que es trobava a Londres, per insistir-li en canalitzar dos grups d’exèrcit al nord de les Ardenes amb una massa sòlida d’unes 40 divisions per permetre utilitzar la supremacia aliada en matèria de blindats per posar fi a la guerra de forma més ràpida. A més, el comandant britànic sostenia que es necessitava només un comandant en cap per supervisar les forces terrestres que avançaven cap a Alemanya des del Sena, i volia que l’Omar Bradley acceptés la seva idea estratègica. Evidentment, Montgomery creia que havia de ser ell el cap. Cap dels grans generals, inclòs Bradley, varen acceptar les propostes d’en Montgomery.

A Itàlia:

Els Aliats varen alliberar l’Alta Saboia.

En el front oriental:

A Romania, els soviètics varen començar una ofensiva cap al sud i varen obtenir una important victòria.

17 d’agost de 1944

Dijous:

En el Reich:

A França:

El mariscal Günther von Kluge va rebre de bon matí a La Roche-Guyon, el seu quarter general, un oficial amb un missatge de l’Adolf Hitler on se’l destituïa del seu càrrec de comandant suprem de l’oest i del Grup d’Exèrcits B, i se li demanava que anés a Berlín per descansar. Von Kluge sabia que el volien executar perquè creia que se l’acusava de ser un traïdor i va decidir marxar l’endemà cap a Alemanya. A la nit va escriure una carta per en Hitler on li va demanar que possés fi a la guerra en el front occidental per la desigualtat que hi havia. Però Hitler, lluny de pensar amb la rendició, va trucar al mariscal Walther Model perquè es dirigís a França per assumir el comandament de les tropes en substitució d’en Von Kluge.


A París va arribar des de Berlín un missatge precís i concret a l’Hotel Meurice, on es trobava el comandant Dietrich von Cholitz. Hitler ordenava destruir els ponts de la ciutat i demanava que París es convertís en un Trümmerfeld, un camp de ruïnes, defensat fins l’últim home per morir en aquestes ruïnes. Von Cholitz va respondre l’ordre assegurant que compliria les ordres i va assegurar que ja es guardaven una sèrie d’explosius per destruir els ponts i, a més, es guardaven 3.000 quilograms per Notre Dame, 2.000 pel Louvre i 1.000 quilograms per Els Invàlids. El comandant també es va comprometre a destruir la Torre Eiffel perquè les seves restes obstruïssin el riu Sena. Però Von Cholitz va decidir que defensaria la ciutat amb la condició de que sigués acceptat i firmat pels serveis de la Militärbefehlshaber un conveni que el permetés només a ell negociar i liderar la defensa de la ciutat. La firma s’havia de fer a l’Hotel Majestic, però en aquell moment l’Hotel estava desèrtic; els serveis de l’administració militar havien acabat aquell matí de carregar els seus arxius per posar-los rumb a l’est. Al final, Von Cholitz es va trobar amb el major Fritz Huhm, que va estampar la seva firmar en el seu conveni i d’aquesta manera se li va donar plens poders. En seguit es va voler redactar un protocol per donar-li encara més poders, i uns negociadors varen córrer a casa de l’Alexandre de Saint Phalle, on varen redactar ràpidament un protocol que va ser firmat per en Roul Nordling, un col·laborador d’en Von Cholitz, i en Huhm. Els tres paràgrafs del protocol especificaven que a partir de la firma del conveni, Nordling assumia la direcció, el control i la responsabilitat de tots els presoners polítics internats en les cinc presons de la capital francesa, els tres hospitals i els tres camps dedicats a la detenció, i tots els trens d’evacuats sense excepció. Les autoritats alemanyes havien de transmetre tots els seus poders a en Nordling. Un cop aprovat el conveni es varen obrir les portes de les presons de París. A la capital francesa només li quedaven uns dies per ser alliberada i tothom ho sabia. Durant aquell dia es va fer l’últim enviament d’or de París. Aquesta vegada l’or va ser enviat a Reims, on hi havia el quarter general del DSK, membres de les SS encarregats de localitzar i adquirir or.


En el camp de Drancy es varen deportar els últims jueus cap als camps de concentració. L’Alois Brunner i altres membres de les SS varen escapar duent-se amb ells a 51 ostatges, entre ells en Marcel Bloch. A Buchenwald varen arribar-hi aquell dia 43 membres dels serveis secrets Aliats de nacionalitat francesa i anglesa entregats per la Gestapo i varen ser allotjats en el bloc d’ingrés número 17.


A Chólons-sur-Marne, al matí varen continuar arribant com la nit anterior els serveis de la policia alemanya de l’Estat Major. Però la majoria dels soldats alemanys ja pensaven en la retirada de França, i Karl Oberg va fer els seus últims preparatius per la marxa.

En el front occidental:

A les 9:40 del matí es va enviar per ràdio una ordre de l’Adolf Hitler per l’Alt Comandament alemany, que va ser desxifrada pels criptògrafs britànics en menys de cinc hores, en què s’ordenava en el Grup d’Exèrcits G retirar-se del sud i el sud-oest de França, excepte les forces encarregades de defensar els ports.

A França:

A Saint-Malo, els alemanys, després d’haver destruït la ciutat, amb el coronel Andreas von Aulock al capdavant, es varen rendir als Aliats. Per altra part, el 12º Cos nord-americà va penetrar a Orleans.


Els canadencs varen alliberar la ciutat francesa de Falaise, que estava tan destruïda que els canadencs no podien ni distingir les carreteres de la vorera,  i varen continuar atacant als soldats alemanys, que es tancaven en el cercle de Falaise. Veient que els alemanys es volien escapar, el general George Patton li va demanar a l‘Omar Bradley que li permetés que el 3º Exèrcit girés cap al nord-est i baixés per les dues ribes del Sena, però Bradley, un cop més, li va negar la petició. Un altre cop els Aliats es varen agafar amb massa eufòria la conquesta de Falaise i, a les onze de la nit, el comandant Bernard Law Montgomery li va dir a l’Alan Brooke que la bossa ja estava tancada, quan encara no era un fet.

Els anglosaxons, creient que ho tenien tot guanyat, varen començar a planificar un nou llançament aeri de paracaigudistes, aquest cop a el pas de Calais, a l’est de Boulogne. Però el tinent general de les forces aèries nord-americanes Lewis R. Brereton, comandant del recent creat 1º Exèrcit Aerotransportat, i el general de divisió Francis de Guingand varen coincidir en que seria preferible concentrar els esforços en la principal ruta de retirada dels alemanys. 

A Finlàndia:

Wilhelm Keitel va visitar al nou Cap d’Estat finlandès Emil Gustav Mannerheim amb l’objectiu d’evitar que Finlàndia deixés la seva aliança amb Alemanya.

16 d’agost de 1944

Dimecres:

En el front occidental:

El comandant en cap del front occidental, Günther von Kluge, que havia sigut buscat per l’Adolf Hitler perquè el dictador pensava que el volia trair, va tornar al quarter de La Roche-Guyon en un cotxe llogat i a les 14:40 va ordenar una retirada general de la bossa de Falaise i va advertir a l’Alfred Jodl de que seria un error tenir unes esperances que no es podien complir. Aquella seria la seva última ordre. Hitler, tot i que l’havia desacreditat i desconfiava plenament amb ell, va confirmar la seva decisió dues hores més tard. A la bossa de Falaise, el 1º Exèrcit canadenc del comandant Harry Crear pel nord i els soldats nord-americans per l’oest varen envoltar les formacions blindades alemanyes del Grup d’Exèrcits B amb 250.000 soldats dels Exèrcits 5º i 7º. Per això, Hitler, davant de la superioritat aliada, va autoritzar la retirada de Falaise, com també ho havia fet el mariscal Von Kluge, i va intentar un cop més posar-se en contacte amb el mariscal de camp. A la nit varen sortir els últims Tiger d’entre les ruïnes de la catedral de la ciutat natal de l’emperador Guillem el Conqueridor i varen abandonar la ciutat pel sud-oest. També durant aquella jornada el 3º Exèrcit nord-americà va ocupar Orleans.


Al sud, després de desembarcar el dia anterior dins l’Operació Dragó, els blindats del general Walker varen arribar des del sud a Chartres. A la tarda varen desembarcar en el golf de Saint-Tropez els francesos del 2º Cos amb el general Jean Marie de Lattre de Tassigny, que ho varen fer un dia abans del previst degut a la dèbil resistència alemanya. Les divisions Brosset, De Monsabert i Du Vigier varen posar peu a Le Rayol, Cavalaire, Saint-Tropez i Sainte-Maxime amb l’objectiu d’atacar Toló, mentre els nord-americans arribaven a Draguignan. A la nit, a Chólons-sur-Marne va arribar-hi l’Estat Major dels serveis de la policia alemanya per intentar dibuixar una estratègia defensiva.

En el Reich:

A Alemanya, els Messerschmitt Me-163 varen atacar a les fortaleses nord-americanes a prop de Leipzig. Per aquella batalla, des de dos quarts d’onze fins les dotze del migdia va sonar l’alarma antiaèria gran a la ciutat de Dresden. Un cop més la capital saxona va quedar intacte. A part, aquell dia els alemanys varen provar a Brandis el prototip del JU-287 amb el capità Siegfried Holzbauer en els controls i amb l’assistència de coets per enlairar-se. La prova va ser tot un èxit.

A Espanya:

El govern espanyol va donar consignes a la premsa espanyola perquè presentés sota una llum favorable les victòries dels Aliats occidental, tot i que es demanava que es persistís en l’habitual anticomunisme.

15 d’agost de 1944

Dimarts:

En el Reich:

El comandant en cap del front occidental i del Grup d’Exèrcits B, el mariscal Günther von Kluge, va estar il·localitzable durant dotze hores pel règim nazi. Després de celebrar una entrevista amb Sepp Dietrich a prop de Bernay, el mariscal va marxar amb el seu Horch a les deu del matí per reunir-se amb el comandant Eberbach i altres comandants de campanya a Nécy, a deu quilòmetres al sud de Falaise, per obtenir de primera mà tota la informació del front. Però Von Kluge mai va arribar al seu destí. En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler, després de rebutjar la petició de Von Kluge de fer retrocedir a uns 100.000 soldats en perill de patir un desastre a Falaise, va intentar trucar al comandant, però en veure que no podia parlar-hi va començar a fer suposicions sobre el seu destí. Pensava que era un traïdor i que havia anat en un lloc concret d’Europa per negociar la pau amb els Aliats occidentals. Des de Berlín es va preguntar si el mariscal havia desertat. A mesura que anaven passant les hores, Hitler es va anar posant més nerviós i ja començava a desconfiar de tothom. Va arribar a dir que aquell era el pitjor dia de la seva vida i, poc després, va nombrar a Walther Model en el lloc de Von Kluge. En aquells moments d’incertesa i, al cap d’unes hores, tothom es va estranyar de que no sortissin notícies de cap negociació de pau i es va començar a pensar de que Von Kluge havia patit un accident abans de celebrar les negociacions. Des de feia temps Hitler viva en un ambient de paranoia que no li feia veure la realitat. La seva vida a Rastenburg era llastimosa, es prenia cada dia molts medicaments; durant els menjars es prenia cinc pastilles diferents.

Però la realitat era una altra, Von Kluge no va negociar la pau amb els Aliats. Aquella mitjanit va aparèixer en el quarter general del comandant Eberbacht a l’oest d’Argentan. Aquell matí uns caça-bombarders havien atacat al seu cotxe i als dos cotxes amb ràdio que l’acompanyaven, obligant-lo a quedar-se amagat en una tanca fins al vespre. Quan va poder tornar a marxar es va trobar amb un embús. Quan es va reunir amb el comandant, aquest li va dir que Hitler volia llançar un contraatac, i Von Kluge li va respondre que vivien en un altre mon i que no entenien res del que passava.


Potsdam va morir penjat a la forca el cap de la Policia de BerlínWolf Heinrich Graf Helldorf, per haver participat en la conspiració contra Hitler el 20 de juliol de 1944. Per altra banda, el Tribunal Popular va condemnar a mort a l’opositor Adam von Trott zu Solz. La sentència es va complir el 26 d’agost després de que hagués sigut interrogat per la Gestapo. Durant el judici, Hans Bernd von Haeften, el germà de l’ajudant Werner, va declarar que Hitler era l’encarnació del mal, que tot cristià i tot home honest havia de combatre. La seva declaració va desconcertar al jutge Roland Freisler que, impressionat, no va saber què contestar.


Gudrun Himmler, la filla de Heinrich Himmler, va escriure sobre les obres que estaven fent a la seva casa de camp a Gmund:

Estant construint un búnquer a l’àrea de joc. Em sembla horrible, tan soroll i tots aquests presoners, i no em permeten caminar per aquí, però papi tenia tants desitjos de tenir-lo, i mami també…

A França: 

De París i de Compiègne va sortir l’últim comboi amb 2.453 deportats jueus. El seu destí era Buchenwald. A París, la capital francesa semblava dormir, però darrere de totes les persianes i les finestres tancades es mantenia el foc. Policies, ferroviaris i carters estaven en vaga; no hi havia ni electricitat, ni diaris, i els transports estaven paralitzats.

L’Operació Dragó:

A primera hora d’aquell dia, data del naixement de l’emperador Napoleó Bonaparte, al sud de França, a la ciutat francesa de Provença, al sud-oest de Cannes, a la matinada, 94.000 soldats del 7º Exèrcit nord-americà i el 6º Cos nord-americà, sota el comandament de l’Alexander Patch, i els primers elements del 2º Cos del 1º Exèrcit francès varen desembarcar en 16 platges entre Toló i Cannes, a la Costa Blava, amb 11.000 vehicles per reforçar l’avanç dels Aliats per França. Entre aquests homes hi havia soldats de diferents països: nord-americans, britànics, francesos, polonesos, argelins, polonesos, marroquins i canadencs. A l’altra banda els esperaven el debilitat Grup d’Exèrcits G alemany sota la comandància del general Johannes Blaskowitz. Tots els soldats que havien de desembarcar varen rebre un braçalet amb la bandera nord-americana i dos paquets de tabac de la marca Lucky Strike. Els Aliats no varen tenir problemes per desembarcar perquè bona part de la costa no estava defensada. L’Estat Major alemany, informat pels seus avions de reconeixement de la concentració de bucs Aliats el dia anterior a l’altura de Gènova, havia cregut que desembarcarien a Itàlia i no estaven preparats per rebutjar el desembarcament al sud de França. Per tant, a la zona on els Aliats varen desembarcar hi havien poques divisions alemanyes. 

Però abans de que comencés el desembarcament, 9.000 paracaigudistes es varen enlairar en planadors des de deu aeròdroms italians rumb a la Riviera per ser llançats a Carnoules, Le Luc i Le Muy. L’espesa boira va provocar que sis dels nou equips de localitzadors s’equivoquessin de la zona de llançament i durant els llançaments realitzats abans de trenc d’alba més de la meitat de la força d’assalt es va perdre. Alguns varen aterrar sobre les teulades de les cases i les vinyes dels voltants de Saint-Tropez. Tot i això les baixes varen ser escasses, només 230 homes.

A les vuit del matí, onze batallons d’assalt nord-americans varen desembarcar i, per la seva sort, es varen trobar amb un mar calmat. A la badia de Bougnon, a la zona central de l’assalt, els membres de les Osttruppen i molts soldats alemanys en veure la seva inferioritat varen marxar ràpidament perquè sabien que no podien enfrontar-se a la 45º Divisió. Els alemanys només varen oferir resistència en el flanc dret, especialment en el golf de Fréjus. Al cap de poc, el foc dels bombarders i de l’artilleria naval va arrasar la costa. Ràpidament varen avançar pel nord i varen obligar a retrocedir el 19º Exèrcit alemany fins a Lió, on hi arribaria el 7º Exèrcit nord-americà el 3 de setembre. Al vespre, molts defensors es varen retirar en desordre cap al nord. A la nit, sota la protecció del gegantesc bombardeig naval i aeri, varen desembarcar els primers elements nord-americans de la 3º Divisió entre Cavalaire i Le Trayas, i varen travessar la península de Saint-Tropez. A més, comandos francesos de l’Africa varen arribar a Le Rayol i Le Lavandou. A part, a prop de Le Muy, les tropes aerotransportades del general Friedrich es va llençar damunt dels alemanys amb els paracaigudistes.

En acabar el dia havien desembarcat 66.000 soldats, s’havien patit 400 baixes, 95 d’ells havien mort i havien capturat uns 2.300 alemanys. Quan Hitler va tenir notícies d’aquell desembarcament es va convèncer de que la situació era desesperada pels seus interessos i en aquell moment va afirmar que aquell era el pitjor dia de la seva vida. El primer ministre Winston Churchill volia veure el desembarcament a bord del Kimberly i havia fet una travessia de cinc hores des de Còrsega, però l’embarcació reial no es va aventurar a passar més enllà de 700 metres de la costa per por a les mines. Decebut, el primer ministre es va retirar sota coberta a llegir Gran Hotel. En una de les guardes del llibre hi va escriure:

Aquesta novel·la és molt més apassionant que la invasió al sud de França. 

Però no tot varen ser alegries pels Aliats perquè per culpa d’aquell desembarcament les tropes de l’Harold Alexander, que lluitaven a Itàlia trencant la Línia Gòtica, varen quedar debilitades quan se li van retirar sis divisions del seu comandament per participar en aquella invasió, mentre que l’Albert Kesselring va rebre reforços pensant que els Aliats desembarcarien a Itàlia.

En el front occidental:

A la tarda, l’assalt dels canadencs a Falaise va acabar amb forts combats i amb 400 baixes canadenques. Per culpa de l’assalt de Falaise, el comandant del 1º Exèrcit nord-americà va arribar al quarter general del 3º Exèrcit del general George Patton i va ordenar, seguint les ordres de l’Omar Bradley, suspendre les operacions al llarg de tota la línia, ja que no volia que els alemanys escapessin de Falaise. Per culpa d’aquesta ordre, l’Exèrcit del general Patton va quedar aturat a la riba del Sena i a Chartes i Orleans.


Els Aliats anaven refent les línies de comunicació destruïdes per la guerra i pels alemanys, i aquell dia varen sortir de Cherbourg amb destí a Le Mans 32 trens per una sola via recentment reparada en un viatge de dos dies.

En el front oriental:

A Ucraïna, el 4º Front ucraïnès soviètic, que atacava per apoderar-se dels passos de les muntanyes dels Carpats, va aconseguir algun progrés però no va poder conquerir els passos.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, el govern soviètic va anunciar que el Comitè Polonès d’Alliberació Nacional era el cos oficial de representació de la nació polonesa, i va deixar clar que totes les negociacions amb el govern exiliat a Londres havien finalitzat.

14 d’agost de 1944

Dilluns:

En el Reich:

En Martin Bormann va comunicar al ministre Joseph Goebbels les objeccions de l’Adolf Hitler contra la duresa de determinades disposicions previstes amb relació al correu del Reich. Es tenia que tornar a reflexionar amb deteniment si realment era necessari interrompre l’enviament de paquets petits i de telegrames privats quan es superés la distància de 150 quilòmetres. La histèria dels jerarques nazis per la seguretat després de l’atemptat del 20 de juliol es va tornar irracional. En relació encara amb aquell atemptat, a Alemanya va sortir la notícia de que el mariscal de camp Erwin Rommel havia sigut deslleial a l’Adolf Hitler políticament.

Aquell dia, el ministre Joachim von Ribbentrop va ordenar a l’ambaixada alemanya a Madrid negar qualsevol activitat alemanya de reclutament entre els espanyols.

A Itàlia:

2.000 embarcacions de desembarcament aliades varen arribar al golf de Gènova per fer creure als alemanys de que volien desembarcar al nord d’Itàlia. Però, a la nit, l’esquadrilla es va dirigir a la península de Saint-Tropez per desembarcar al sud de França. Abans de que la primera onada d’assalt del cos d’exèrcit nord-americà desembarqués, el comando francès del tinent coronel Bouvet els va precedir.

En el front occidental:

El 1º Exèrcit canadencs del comandant Harry Crear va aconseguir reunir les seves quatre divisions amb les que pensava atacar Falaise. Els alemanys tenien greus problemes i així li va constatar el general Eberbach en el mariscal de camp Günther von Kluge quan li va dir que tres de les seves divisions blindades disposaven només de 70 tancs i que la 9º Divisió Panzer tenia una força d’una companyia.

13 d’agost de 1944

Diumenge:

En el front occidental:

A primera hora de la tarda el general George Patton va trucar a l’Omar Bradley per comunicar-li els seus progressos. El comandant de Missouri li va ordenar que no passés d’Argentan i que es quedés a on estava i concentrés tots els efectius en aquell sector. El general Patton va tornar a protestar davant les ordres del seu superior, però no va tenir èxit. El comandant Bradley tenia el seu pla a punt per materialitzar per tal de que els canadencs del 1º Exèrcit comandat pel general Crear ocupessin Falaise, però els detalls d’aquest pla varen ser trobats pels alemanys en el cadàver d’un oficial canadencs mort en ficar-se equivocadament dins de les seves línies.

A París, la població parisenca, en veure que aviat podrien serien alliberats, es varen revoltar contra les autoritats alemanyes per forçar als Aliats a que alliberessin la ciutat.

A les dues de la tarda, amb el cel serè i el mar calmat, més d’una vintena d’embarcacions d’assalt varen sortir dels seus molls i varen començar a navegar des del sud d’Itàlia a una velocitat de 12 nusos per dirigir-se al sud de França per iniciar l’Operació Dragó, el desembarcament Aliat al sud de França. Una escorta de 16 bucs de guerra es va unir a l’últim comboi quan va sortir del seu ancoratge de Nàpols. A mig camí es varen trobar una embarcació i els soldats del Catoctin varen veure que en aquella nau hi viatjava el primer ministre Winston Churchill, que els va saludar fent el seu famós signe de la victòria. El primer ministre viatjava amb una identitat falsa sota el nom de coronel Kent per passar 15 dies al sud d’Itàlia.

En el front oriental:

A Varsòvia, els polonesos, gràcies a l’ajuda que varen rebre de l’exterior amb el llançament per paracaigudes de material, varen llançar una ofensiva contra certs grups d’alemanys que atacaven la Vella Ciutat. En l’atac varen fer perdre als alemanys molts carros de combat i material d’artilleria. Tot i la petita victòria polonesa, els alemanys varen utilitzar una nova arma; l’artilleria d’un canó.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, el dictador Iosif Stalin va dictar la no intervenció soviètica en ajudar l’Exèrcit Clandestí polonès a Varsòvia, que lluitava contra les forces alemanyes. Stalin va definir el moviment polonès com a banda de criminals perquè era un moviment contrari al comunisme.

 

12 d’agost de 1944

Dissabte:

En el Reich:

El ministre d’Armament Albert Speer es va tornar a reunir en privat amb l’Adolf Hitler en el seu despatx del quarter general de Rastenburg. Speer li va explicar que l’augment en la producció de canons antiaeris que havien establert el dia anterior depenia del subministrament d’unes màquines i d’unes eines especials pel buidat dels tubs llargs, i va mirar d’influenciar-lo perquè construís més caces enlloc de canons antiaeris, ja que els últims dos dies no ho havia aconseguit hi havia fet emprenyar al dictador.


A Alemanya, la Gestapo va detenir a en Carl Friedrich Goerdeler, acusat d’haver participat en el complot del 20 de juliol de 1944. Després del cop d’Estat es va amagar i es va convertir en l’home més buscat d’Alemanya. Els nazis varen penjar cartells oferint un milió de Reichsmarks per la seva captura.


Preveient l’arribada dels soldats soviètics, el bloc I del camp de presoners de Kobierzyn va ser evacuat a Sandbostel, Alemanya.

En el front oriental:

Les tropes alemanyes estaven posant molta resistència a l’avanç soviètic al Vístula, cosa que va provocar que els soviètics no poguessin ajudar a l’exèrcit clandestí polonès en alliberar la ciutat de Varsòvia dels nazis.

Precisament, a Varsòvia els alemanys varen intentar eliminar les forces poloneses en el sector de la Ciutat Vella. Les posicions de control havien canviat de mans diversos cops, però el foc de l’artilleria alemanya era molt superior al foc polonès. Desesperats, els polonesos continuaven exigien munició al govern polonès a l’exili i criticaven l’actitud dels soviètics per no ajudar-los.

En el front occidental:

A França, després de que els alemanys destruïssin les instal·lacions portuàries de Cherbourg el 27 de juny de 1944, les tropes d’enginyers nord-americanes varen reparar les instal·lacions i a partir d’aquell dia el port va quedar unit per un oleoducte submarí amb l’illa de Wight.

A la tarda, el comandant del 3º Exèrcit George Patton va demanar amb insistència a l’Omar Bradley que permetés que el 15º Cos del general de divisió Wade Haislip arribés fins a Falaise per rodejar les tropes alemanyes a Normandia. En Bradley novament s’hi va negar. Continuant amb l’operació del comandant de Missouir, la 2º Divisió Blindada francesa, equipada amb tancs de l’exèrcit nord-americà, es va apoderar d’Alençó i va capturar intactes els ponts de la ciutat. Els francesos ara havien d’alliberar Argentan, que tot i trobar-se a només 20 quilòmetres de distància dins del sector corresponent al 21º Grup d’Exèrcits britànics, el general Haislip va ordenar en el comandant francès Philippe Leclerc que girés a l’oest per tal d’alliberar la carretera situada al nord de Sées per la 5º Divisió blindada nord-americana. El comandant francès es va desplegar per totes les carreteres al seu abast, bloquejant el pas dels camions de provisions de combustible de la 5º Divisió blindada i donant d’aquesta manera als alemanys sis hores per acumular 60 panzers provinents de Mortain. En aquells moments el general Patton estava molt enfadat i va ordenar al general Haislip que travessés ràpidament el bloqueig alemanys i després reduís la marxa fins a contactar amb un altre grup a prop de Falaise.


A la Cota 317 o el Turó 314, a Mortain, els soldats nord-americans de quatre companyies del 2º Batalló del 120º Regiment d’infanteria, que feia dies que estaven sent atacats pels alemanys, havien rebut per fi el suport que demanaven però només 357 homes dels aproximadament 700 homes que hi havia estaven en condicions de caminar sense ajuda. Els quatre comandants de les companyies varen rebre Creus de Servei Distingit. El contraatac alemany a Mortain va fracassar i a trenc d’alba varen marxar en direcció nord i a l’est. Durant els sis dies de lluita per Mortain, la 30º Divisió nord-americana va patir 1.800 baixes.


Aquell dia, el tinent Joseph P. Kennedy Jr., el germà del que seria el 35º president dels Estats Units John F. Kennedy va morir a Suffolk, a la Gran Bretanya, durant l’Operació Afrodita, quan va explotar el seu avió de guerra, un B-24 Liberator, que transportava dotze tones d’explosius Torpex. Sembla ser que l’avió va explotar pels seus explosius no per un atac de la Luftwaffe.

A Itàlia:

A Nàpols, el primer ministre Winston Churchill i en Josip Broz Tito varen discutir sobre la possibilitat d’un desembarcament Aliat a Iugoslàvia. Curiosament, el mariscal comunista vestia de forma més formal que el primer ministre.

En el bàndol Aliat:

Charles de Gaulle va proposar una ocupació indefinida francesa de Renània, ja que segons ell aquell territori estava dins l’esfera francesa des de la Guerra dels Trenta Anys.

 

css.php