Home // diari // 22 d’agost de 1939

22 d’agost de 1939

Dimarts:

En la crisi polonesa:

En el Berghof, a Obersalzberg, l’Adolf Hitler, que aquella jornada estava de molt bon humor, es va reunir amb 50 oficials de l’Estat Major de l’Exèrcit, a més d’en Hermann Göering, en el gran saló de la casa per comunicar-los la seva decisió de conquerir Polònia el 26 d’agost de 1939 i més tard d’atacar a la Unió Soviètica. L’objectiu d’en Hitler, tal i com va dir en aquella reunió, era aniquilar Polònia. Els va explicar que el coronel general Walther von Brauchitsch li havia promès que la campanya polonesa només duraria unes setmanes, i que si li hagués dit que la guerra tardaria dos anys no hagués pres aquella decisió i no s’aliaria amb els soviètics hi ho hagués fet temporalment amb els britànics. Seguidament, va assegurar que si França i la Gran Bretanya li declaraven la guerra aquests dos països respectarien la neutralitat dels Països Baixos, cosa que ell no estava disposat a fer. Després es va auto-elogiar dient que no hi hauria mai més un home que tingués tant poder com ell, i llavors va elogiar la figura d’en Benito Mussolini i la d’en Francisco Franco, i va acusar a França i la Gran Bretanya de falta de personalitat. Després d’explicar que era imprescindible dient que no sabia quants anys viuria i que per tant era millor actuar ara que encara era viu, va dir que estaven en una situació favorable. Per acabar el seu llarg discurs, on no va parar d’exposar els seus plans i on va justificar perquè es veia obligat a intervenir militarment, va finalitzar el seu monòleg dient que ningú preguntaria al vencedor després de la seva victòria si deia o no la veritat i els va demanar que tanquessin els seus cors a la pietat i que actuessin amb brutalitat. Llavors, en Hitler va fer una breu interrupció per desitjar sort al ministre Joachim von Ribbentrop a Moscou. Segons un informe, en Göering va saltar sobre una taula i li va oferir a en Hitler un discurs d’agraïment i després va liderar un aplaudiment cap al líder alemany. Per deixar clar qui era l’enemic va dir, fent referència als jueus: Els nostres enemics no són cucs. Els veig a MunicMentre en Hitler exposava els seus nous plans, en Joachim von Ribbentrop volava en direcció a Berlín per agafar a la nit l’avió privat d’en Hitler que l’havia de dur fins a Königsberg per volar l’endemà a Moscou per segellar el pacte entre les dues potències.

                  DISCURS DEL FÜHRER ALS COMANDANTS EN CAP
                           22 d'agost de 1939

Els he reunit a tots per traçar-los un quadre de la situació política, amb l'objectiu de que puguin fer-se càrrec dels diversos elements en què he basat la meva decisió d'actuar, i per reforçar la seva confiança.

Després d'això discutirem els detalls militars.

Per mi estava clar que, més tard o més aviat, tenia que produir-se un conflicte amb Polònia. Jo ja havia pres aquesta decisió a la primavera, però vaig pensar que primer atacaria a l'oest en uns pocs anys i que només després em tornaria contra l'est. Però aquesta seqüència no podia fixar-se. Un no pot tancar els ulls davant una situació amenaçadora... Com raons d'aquesta reflexió enumeraré:

Davant de tot, les nostres dues personalitats. 

La meva i la de Mussolini.

La meva existència depen essencialment de mi. En raó de les meves activitats polítiques. Aquesta, a més, el fet de que, probablement, ningú tornarà a tenir la confiança de la totalitat del poble alemany com la tinc jo. Probablement, mai tornarà a haver en el futur un home amb l'autoritat de la que jo gaudeixo. La meva existència, doncs, és un factor de gran importància. Però també és cert que, en qualsevol moment, puc ser eliminat per un criminal o un idiota.

El segon factor personal és el Duce. La seva existència és també decisiva. Si algú li passés, la lleialtat d'Itàlia a l'aliança deixarà de ser una certesa. L'actitud fonamental de la cort italiana és d'oposició al Duce. Per sobre de tot, la cort considera una càrrega l'expansió de l'imperi. El Duce és l'home amb el caràcter més fort de tot Itàlia. 

El tercer factor favorable per nosaltres és Franco. A Espanya només li podem demanar una neutralitat benevolent. Ell és la garantia d'una certa uniformitat i fermesa en l'actual sistema espanyol...

En l'altra banda només percebo un quadre negatiu en el que es refereix a personalitats decisives. No hi ha cap personalitat sobresortint ni a Anglaterra ni a França. 

Resulta fàcil per nosaltres prendre una decisió. No tenim res que perdre; només podem guanyar. La nostra situació econòmica és tal, a causa de les restriccions que ens han sigut imposades, que ja no podem aguantar més que uns pocs anys. Göering pot confirmar això. No ens queda altra elecció. Tenim que actuar. Els nostres opositors arrisquen molt, i és molt poc el que poden guanyar. El que Anglaterra es juga en una guerra és molt més del que arriba a concebre la nostra imaginació. Els nostres enemics tenen homes que estan per sota de la mitjana; no hi ha personalitats entre ells. Ni líders ni homes d'acció. 

A part del factor personal, la situació política també és favorable per nosaltres; en el Mediterrani es dona una rivalitat entre Itàlia, França i Anglaterra; a Orient, una tensió que ratlla en l'alarmant en el món mahometà. 

L'Imperi anglès no va sortir enfortir de l'última guerra. Des del punt de vista marítim, no varen aconseguir res. Va seguir el conflicte entre Anglaterra i Irlanda. La Unió Sudafricana es va tornar més independent. Varen que fer-se concessions a l'Índia. Anglaterra es troba davant un greu perill. Amb industries malsanes. Un estadista britànic té forçosament que mirar el futur amb preocupació.

La posició de França s'ha deteriorat, particularment en el Mediterrani.

Altres factors addicionals que ens afavoreixen són aquests:

Des del que va passar a Albània, hi ha un equilibri de poder en els Balcans.

Iugoslàvia es portadora del germen del col·lapse degut a la seva situació interna.     

Romania no s'ha tornat més forta. És candidata a ser atacada i, a més, vulnerable. L'amenacen Hongria i Bulgària. 

Des de la mort de Kemal, Turquia ha estat governada per homes dèbils, curts de mires, insegurs. 

Tot aquest conjunt de circumstàncies afortunades no durarà així més de dos o tres anys. Ningú sap quan viuré jo. Per consegüent, si ha d'haver un conflicte, millor que sigui ara. 

La creació d'una Gran Alemanya va ser un gran assoliment polític, però va resultar també qüestionable des del punt de vista militar, ja que es va aconseguir mitjançant un farol dels líders polítics. Es precís posar-la a prova militarment. I, si és possible, no mitjançant un conveni, sinó resolent els diferents temes.

La relació amb Polònia s'ha tornat intolerable. La meva política polonesa fins ara ha estat en contraposició amb les idees del poble. Les meves propostes a Polònia s'entrebanquen amb els impediments de la intervenció d'Anglaterra, i Polònia va canviar de to amb nosaltres. No podem permetre que la iniciativa passa a mans d'altres. El moment actual és més favorable que fa dos o tres anys. Un atemptat contra la meva vida o la de Mussolini podria canviar la situació i deteriorar-la. Un no pot plantejar-se eternament endavant d'altra apuntant-lo amb un fusell. Un acord com el que es suggereix hauria exigit que canviéssim les nostres conviccions per mostres de complaença. No parlaven de nou amb el llenguatge de Versalles. Existia el perill de que perdéssim el nostre prestigi. Ara encara és gran la probabilitat de que l'oest no interfereixi. Hem d'acceptar el risc amb temerària resolució. Un polític té que assumir un risc de la mateixa manera que ha d'assumir-lo un líder militar. Ens enfrontem a l'alternativa de colpejar ara o ser destruïts amb tota seguretat tard o aviat...

Es tracta, en veritat, d'un gran risc. Que exigeix nervis d'acer, resolució fèrria.

Les següents raons reforcen la meva idea: Anglaterra i França estan obligades a anar a la guerra; cap de les dos està en situació de poder afrontar-la. A Anglaterra no s'ha produït cap rearmament; és només propaganda. Han fet molt mal les coses que molts alemanys descontents han dit o escrit als anglesos després de la solució del problema txec. Que el Führer es va sortir amb la seva perquè vostès varen perdre els nervis, perquè es varen apressar a capitular. Això explica l'actual propaganda bèl·lica. Els anglesos parlen d'una guerra de nervis. Un dels elements d'aquesta guerra de nervis es, precisament, exagerar a propòsit el rearmament. Però, quin és, en realitat, el rearmament britànic? El programa de construcció naval de l'armada pel 1938 no s'ha complert encara. Només s'ha procedit a la mobilització de la flota de reserva. A l'adquisició de vapors de pesca. Un reforçament considerable de l'arma no es donarà abans de 1941 o 1942.

Poc s'ha fet en relatiu a l'exèrcit de terra. Anglaterra podrà enviar al continent un màxim de 3 divisions. A les forces aèries si se'ls ha prestat més atenció, però es tracta només d'un començament. La defensa antiaèria està en les seves etapes inicials. Pel moment, Anglaterra compta només amb 150 canons antiaèries... Anglaterra segueix sent, doncs, vulnerable des de l'aire. Això pot canviar en dos o tres anys. Pel moment, les forces aèries angleses compten amb 130.000 homes, les franceses, amb 72.000 i les poloneses, amb 15.000. A Anglaterra no li convé que el conflicte esclati abans de dos o tres anys. 

El que segueix es característic d'Anglaterra. Polònia necessitava un préstec d'Anglaterra pel seu rearmament. Anglaterra, tot i això, només se li va concedir per assegurar-se de que Polònia adquiria armes a Anglaterra; unes armes que Anglaterra no estava en condicions de subministrar-li. Això significa que Anglaterra no vol, en realitat, donar suport a Polònia. No arrisca 8.000.000 lliures en Polònia, tot i que va invertir 500 milions en Xina. La posició d'Anglaterra en el món és molt precària. No estarà disposada a córrer cap risc.

França està falta d'homes. S'ha fet poc pel rearmament. L'artilleria està antiquada. França no vol entrar en aquesta aventura. Les potències de l'oest tenen només dues possibilitats per lluitar contra nosaltres:

1. Un bloqueig, que serà eficaç a causa de la nostra autarquia i perquè tenim font d'ajuda a l'est. 

2. Un atac des de l'oest creuant la Línia Maginot. Ho considero algú impossible. 

Una altra possibilitat seria la violació de la neutralitat d'holandesos, belgues i suïssos. No tinc cap dubte de que tots aquests estats, al igual que els escandinaus, defensaran la seva neutralitat per tots els mitjans al seu abast. Anglaterra i França no violaran la neutralitat d'aquests països. En realitat, Anglaterra no pot ajudar a Polònia. Queda la possibilitat d'un atac a Itàlia. No es pot pensar en un atac militar. Ningú compte amb que es produeixi una guerra llarga. Si Herr Von Brauchitsch m'hagués dit que necessitaria quatre anys per conquerir Polònia, ja hauria replicat: Llavors... , no pot fer-se. És una insensatesa dir que Anglaterra necessita comprometre's en una guerra llarga. Nosaltres sostenim la nostra posició a l'oest fins que haguem conquerir Polònia. Tenim que ser conscients de la nostra gran producció; és molt més gran que el 1914-1918. 

L'enemic tenia una altra esperança: que Rússia trenqués amb nosaltres després de que conquerim Polònia. Però això és perquè l'enemic no compte amb el meu gran poder de resolució. Els nostres enemics són simples cucs. Els vaig veure així a Munic.  

Jo estava convençut de que Stalin no acceptaria mai l'oferiment anglès. Rússia no té cap interès en mantenir Polònia, i Stalin sap que aquest és el final del règim, sense que importi si els soldats tornen victoriosos d'una guerra o derrotats. La substitució de Litvinov va ser decisiu. Jo vaig provocar el canvi gradual cap a Rússia. En relació amb el tractat comercial, vàrem iniciar conversacions polítiques. Es va plantejar la proposta d'un pacte de no agressió. Després va arribar de Rússia una proposta general. Fa quatre dies vaig donar un pas especial, que va fer que Rússia respongués ahir dient que estava llesta per firmar. S'ha consolidat el contacte personal amb Stalin. Passat demà, Von Ribbentrop acabarà el tractat. Ara Polònia està en la posició en que jo volia tenir-la.

No hem de patir un bloqueig. L'est ens subministrarà gra, bestiar, carbó, plom i zinc. És una mesura ambiciosa, que exigeix grans esforços. Només pateixo que, en l'últim instant, es presenti algun Schweinehund proposant una mediació. 

L'horitzó polític és més ampli. S'han donat els primers passos per l'inici de la destrucció de l'hegemonia d'Anglaterra. Està obert el camí pel soldats; després m'ocuparé dels preparatius polítics.

La publicació avui del pacte de no agressió amb Rússia ha estremit al món com un impacte d'obús. Les conseqüències no poden ser menyspreades. Stalin va dir també que el seu desenvolupament beneficiarà als dos països. L'efecte sobre Polònia serà impressionant.

Els diaris de tot el món donaven amb grans titulars la notícia provinent de Moscou de que Alemanya i la Unió Soviètica havien decidit firmar un pacte de no agressió. A la Gran Bretanya, el gabinet britànic es va reunir per parlar de l’anunci del del dia anterior del govern alemany d’un pacte entre Alemanya i la Unió Soviètica. Alguns diputats es preguntaven què havia fallat en el servei d’espionatge per no haver vist amb anterioritat aquell pacte que els complicava la vida. El ministre d’Afers Exteriors va menysprear aquell pacte afirmant que segurament no tenia tanta importància com els hi venien. Creient que havien de seguir ferms amb la seva política, varen enviar instruccions a les ambaixades de que les obligacions de Gran Bretanya amb Polònia es mantindrien inalterables. Llavors, es va acceptar la proposta de l’ambaixador Neville Henderson d’enviar una carta personal del primer ministre Neville Chamberlain a en Hitler advertint-li de que la Gran Bretanya estava decidida a ser lleial a Polònia.

Mentrestant, a Berlín, el locutor Hans Fritzsche va donar instruccions als representants de la premsa alemanya que seguissin la ruta fixada per en Joseph Goebbels per tal de justificar el pacte amb els soviètics. La informació i els comentaris havien de cridar l’atenció sobre el sensacional punt d’inflexió en la política europea. En respecte a la informació confidencial, s’havia d’afegir que el pacte es recorria als tradicionals punts en comú de la política alemanya i russa. En els comentaris i en les editorials s’havia de profunditzar en els condicionaments històrics i, en canvi, es prohibia entrar en les diferències ideològiques dels dos Estats. Després, en Goebbels va organitzar a Berlín una roda de premsa pels periodistes estrangers per explicar com estava la situació. Quan va acabar la seva exposició, en Hitler va trucar a en Goebbels per saber com havien reaccionat.

A la nit, el comte Galeazzo Ciano estava preocupat per la possibilitat d’una guerra i va tornar a trucar a en Joachim von Ribbentrop per demanar-li una trobada entre ells dos, però un cop més el ministre alemany li va dir que no podia i que l’entrevista es faria després de que ell tornés de Moscou. En Ciano no sabia en aquells moments que en Von Ribbentrop estava negociant el pacte entre Alemanya i la Unió Soviètica.

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: