Diumenge:
En el Reich:
El secretari d’Estat Gutterer va rebre un teletip a través de l’oficina principal de la seguretat del Reich d’un sergent de les SS de Smolensk. En el teletip informava sobre una fossa comuna propera a Katin en la que hi havia oficials i soldats polonesos lligats. Segons les estimacions del membre de les SS, es tractava de 6.000 executats per formacions de guàrdia de la NKVD. Els cadàvers es varen conservar en bon estat per la terra argilosa. Els alemanys varen confiscar nombrosos documents d’identitat, xapes d’identificació, amulets i diaris.
A Frankfurt, el gran pont sobre el riu Òder va ser destruït en un acte de sabotatge per un grup anti-nazi.
En el Das Reich, Willy Beer va escriure un article acompanyat de fotografies amb el títol: Els soviets. Destins personals a l’est. L’autor volia provar amb exemples que el bolxevisme destruïa l’home intel·lectual, castrava a l’individu, reduïa al científic i al filòsof a un obrer mecànic especialitzat i amb una finalitat precisa, voler mostrar que cada individu estava massificat. En l’article, on s’atacava durament el sistema bolxevic, es deia que aquest sistema no exigia saviesa, professionalitat, diligència, geni, que no anés més enllà de fer triomfar la dictadura soviètica en l’interior i l’exterior. Grau màxim d’esclavitud, exclamava l’articulista, que continuava dient que l’home soviètic era l’eliminació del dret humà i de la dignitat humana. .
A Líbia:
Unes dues dotzenes de tripulacions aliades varen rebre instruccions per enlairar-se aquella tarda per bombardejar el port italià de Nàpols. Se’ls va donar la ruta que tenien que seguir, que els duria a través del Mediterrani a la punta d’Itàlia i després al llarg de la costa nord de Sicília, abans de virar al nord-est cap a Nàpols. Mentre se celebrava la reunió per definir l’ofensiva, l’aeroport de Soluk va ser l’escenari d’una frenètica activitat per començar l’atac al mateix temps que el personal de terra preparava els bombarders pel combat. Un darrere de l’altre, els Liberator es varen enlairar de Solukah, varen creuar la costa libanesa i varen volar sobre el Mediterrani rumb a Nàpols. Però durant el dia es va girar una tempesta d’arena que va penetrar en els motors d’alguns B-24. La majoria es varen veure obligats a tornar a mesura que els seus motors començaven a petardejar. Nou dels tretze aparells del grup de l’aparell famós Lady Be Good varen tenir que avortar la missió abans d’arribar al seu objectiu. En ells s’incloïen els dos aparells que el Lady Be Good tenia que seguir cap a Nàpols, pel que aquest va tenir que confiar en ell mateix. Al final es varen adonar de que un fort vent els havia estat duent cap a l’est i s’estaven dirigint cap a l’Adriàtic, massa a l’est de l’objectiu. En aquells moments el Lady Be Good ja portava sis hores volant, s’estava fent fosc i els tripulants començaven a sentir el fred tot i portar els seus vestits de vol escalfats elèctricament. A més, el vent havia canviat de rumb cap al nord i els pilots varen tenir problemes per tenir l’aparell en el rumb correcte. De sobte varen observar alguns incendis a terra varen creure que havia de ser el resultat de l’atac contra Nàpols. Però, preocupats per la falta de combustible, varen decidir no bombardejar. En canvi, varen virar al sud i varen tornar a través del Mediterrani. L’operador de ràdio, Robert E. La Motte, va aconseguir una posició des de l’estació de l’illa de Malta, i els va proporcionar un rumb que els havia de dur a Bengazhi. Durant les dues hores i mitja següents, el Lady Be Good va seguir volant cap a la seva base. A mitjanit, per culpa de la foscor la tripulació no varen trobar la costa i varen demanar una altra posició per aterrar. Poc després l’avió volava sobre Solukh i es varen disparar coets de senyals per atreure la seva atenció, però l’avió va seguir rumb al sud i va penetrar cada cop més en el desert, ja que els tripulants pensaven que sobrevolaven el mar. L’aparell no va aterrar a on se l’hi havia indicat.
Durant els següents dies, el Grup de Bombarders va enviar avions en busca de l’avió perdut, però no es va trobar res. El 1959 es varen trobar les restes del Lady Be Good en el desert de Líbia, a uns 720 quilòmetres al sud de Solukh. Gran part de l’equip de bord encara estava en bones condicions. Els petroliers de la British Petroleum que el varen descobrir no només varen trobar efectes personals dels tripulants, sinó també instruments de l’aparell en perfectes condicions del funcionament. Hi havia paquets de primers auxilis, inclús un botella d’aigua, però no hi havia rastre dels tripulants. El seu destí era un misteri que va fer com molta gent s’interessés pel cas. Els petroliers varen observar que les hèlices dels motors estaven posades en bandera i varen arribar a la conclusió que la tripulació havia saltat en paracaigudes quan varen observar que els dipòsits de combustible estaven pràcticament buits. També varen identificar els noms de la majoria dels tripulants. Llavors la Força Aèria nord-americana es va començar a interessar-se pel tema. Es va enviar a Líbia un equip del Sistema Mortuori del Intendent de l’Exèrcit dels Estats Units a Alemanya amb l’esperança de trobar els cossos dels desapareguts. L’equip va visitar les restes del Lady Be Good i va realitzar una exhaustiva recerca en els voltants i va trobar més artefactes, però no es va descobrir què l’hi havia passat a la tripulació. Al primer de febrer de 1960, un altre equip de prospectors petroliers es va topar amb les restes de cinc dels tripulants a uns 130 quilòmetres del lloc a on s’havia estrellat l’avió. També varen descobrir el diari del copilot Robert Toner, que explicava que la tripulació s’havia llançat en paracaigudes i que faltava un dels seus membres. L’última anotació, amb data el 12 d’abril de 1943, deia:
Encara no hi ha ajuda, nit molt freda.
Els tripulants havien saltat en paracaigudes casi sense aliments ni aigua, i combinat amb les dures condicions feia que fos insuportable. Però el diari també revela que tres d’ells havien deixat els altres i havien anat a buscar ajuda. Això va provocar que una altra expedició del Servei Mortuori de l’exèrcit nord-americà els anessin a buscar. L’Operació Clímax, l’operació per trobar les restes d’aquests tres aviadors, es va organitzar a la primavera de 1960. Però varen ser uns altres dos petroliers els qui varen descobrir el primer cadàver quan varen confondre un crani amb un ou d’estruç. El tripulant havia caminat casi 190 quilòmetres amb tant sols unes tasses d’aigua i caramels. Cinc dies més tard, l‘Operació Clímax va descobrir una altra col·lecció d’ossos que eren d’un altre tripulant, però els del tercer tripulant no es varen trobar. Al final, les restes de l’aviador que havia desaparegut durant el salt en paracaigudes varen ser trobats a l’agost de 1960 per un altre equip de prospecció. Es va determinar que el cordatge del paracaigudes s’havia enredat i que, en conseqüència, aquest no s’havia obert. L’home va morir a l’instant en xocar contra el terra. D’aquesta manera, disset anys després del seu últim intent de vol, els tripulants del Lady Be Good varen poder ser enterrats adequadament.
