Home // 1945 // abril (Page 3)

10 d’abril de 1945

Dimarts:

En el Reich:

L’Adolf Hitler va decidir, després de moltes pressions, traslladar el seu quarter general a la seva casa de muntanya del Berghof, a Obersalzberg, i en seguit la seva cúpula militar va començar a marxar cap a Berchtesgaden. Precisament, a Obersalzberg, l’Adolf Galland es va reunir per últim cop amb el ministre Hermann Göering, que estava molt ocupat supervisant el destí de les seves obres d’art. Després de reunir-se, Göering li va dir que l’envejava i que tant de bo tingués uns quants anys menys per poder lluitar com els bells temps. Després d’acomiadar-se, Galland va rebre permís per retirar-se i en Göering va tornar a Berlín.

En el front oriental:

A Königsberg, al matí, el general Otto Lasch i altres oficials alemanys varen arribar al quarter general del mariscal Alexandre Vasilevsky per rendir-se. Els 30.000 soldats alemanys que encara vivien varen ser empresonats, i els soldats soviètics no varen tardar en robar-los els rellotges i qualsevol altre objecte de valor que portessin al damunt. A més, els soviètics varen violar a les dones i les nenes que encara quedaven vives a la ciutat en ruïnes.


A Viena, els soldats soviètics varen entrar en el Prater i varen ocupar l’hipòdrom sense trobar resistència.

 


La Unió Soviètica va fer créixer clarament la proporció de civils alemanys enviats al seu país per fer treballs forçats. D’aquests es varen enviar 59.536 a les zones més occidentals com Ucraïna. Aquell dia, el comitè mixt del SHAEF va reconèixer que no hi havia cap indici de que l’estratègia de l’Alt Comandament alemany tingués per objectiu ocupar l’anomenat reducte nacional.

En el front occidental:

Els alemanys varen perdre les ciutats de Hannover i Essen després de ser ocupades pels nord-americans.


A Renània, els nord-americans varen començar el procés de desnazificació a la ciutat balneari de Wiesbaden i es va demanar a tots els soldats i els homes de les SA que es presentessin davant les autoritats nord-americanes.

A Itàlia:

Al nord d’Itàlia, en el congost d’Argenta, al matí, els tancs Aliats varen creuar el riu Senino per tres ponts amb el suport dels avions Aliats.

A Birmània:

El 14º Exèrcit del general William Slim va començar una ofensiva per conquerir Rangun. Va ser una carrera a contra-rellotge per ocupar la ciutat abans de que comencés el monsó a mitjans de maig. S’havia d’evitar també que els japonesos formessin una línia defensiva al nord de Rangun que aturés el seu avanç.



9 d’abril de 1945

Dilluns:

En el Reich:

A dos quarts de sis del matí, l’ex cap del servei d’intel·ligència alemany (l’AbwehrWilhelm Canaris va ser penjat dos cops pels membres de les SS en el camp de concentració de Floössenburg. El varen penjar amb una corda de piano perquè s’estrangulés lentament. Un cop mort, el seu cadàver va ser cremat en una pira. Seguidament varen penjar la resta dels condemnats que varen ser jutjats el dia anterior per ser opositors al règim nazi i acusats d’haver participat en el complot del 20 de juliol de 1944. Entre els ajusticiats hi havia en Dietrich Bonhoeffer, en Hans Oster, l’Ewald von Kleist-Schmenzin, en Karl Sack, i en Hans von Dohnanyi, que varen morir en els camps de concentració de Flössenburg i de Sachsenhausen. A més, Heinrich Himmler va ordenar a les SS que també assassinessin a Dachau a en Georg Elser, el pacifista que havia intentat assassinar a l’Adolf Hitler el 8 de novembre de 1939.


A la capital alemanya, per protegir Berlín de l’arribada dels soviètics es va obligar a les dones a cavar una rasa antitanc.


Els caces d’envestida (suïcides) alemanys varen fracassar en el seu objectiu suïcida ja que els caces Aliats els van disparar i interceptar amb facilitat perquè eren caces antiquats. Molt pocs varen aconseguir tocar els seus objectius.

En el front oriental:

A la ciutat de Königsberg els civils que encara quedaven varen penjar llençols blancs a les finestres per indicar la rendició i, inclús, varen treure els fusells dels soldats alemanys que encara volien lluitar. Al cap de poc, els alemanys varen capitular davant del 3º Front de Bielorússia del general Alexandre Vassilevski després de sis setmanes d’intens bombardeig, que va deixar la ciutat en ruïnes i amb els alemanys només defensant-se a la plaça de la ciutat. El comandant de la plaça, el general Otto Lasch, era conscient de que no podien continuar, ja que només les SS volien continuar amb la inútil batalla, i va decidir que l‘endemà es dirigiria al quarter general de l’Alexandre Vassilevski per rendir-se. La defensa de la ciutat va costar la vida de 42.000 alemanys, i el general Otto Lasch va ser condemnat a mort pels alemanys per no obeir i oposar-se a les ordres d’en Hitler. La família de Lasch va ser empresonada.


Viena, els soldats alemanys varen anar deixant les armes i l poble va donar suport a l’entrada de l’exèrcit soviètic. Al matí, els soviètics havien avançat fins al Gürtel (cinturó) de ronda que rodejava els Bezirke (districtes) del centre. A la tarda, el gruix principal de les tropes soviètiques varen entrar a la ciutat seguint al grup d’avançada. Varen arribar en tot tipus de transports; en cotxes de cavall i en carros de dues rodes. Els vienesos onejaven els seus mocadors i es treien els barrets per saludar-los. Al vespre, els soldats alemanys varen abandonar el centre de la ciutat, donant lloc a la sortida als carrers dels moviments de resistència sorgits de la clandestinitat que portaven braçalets de franges vermella, blanca i vermella.

En el front occidental:

A prop de Mülhausen, a la ciutat de Turíngia els soldats nord-americans varen trobar unes mines de sal, les reserves d’or del Reich (cent tones) i tresors artístics. Continuant amb l’avanç, els Aliats varen penetrar per Westfàlia i varen ocupar Münster i Hamm.

A Itàlia:

El 5º Exèrcit nord-americà i el 8º Exèrcit britànic varen llançar la seva ofensiva final, trencant la línia del Po. De seguida les defenses alemanyes es varen enfonsar davant d’ells. En el congost d’Argenta, a la nit, després d’un bombardeig aeri massiu i cinc bombardejos d’artilleria, es va obrir l’ofensiva aliada amb la 8º Divisió índia i la 2º neozelandesa atacant cap a Lugo, a través del riu Senino.

En el Pacífic:

A Okinawa, el 24º Cos nord-americà va atacar la línia defensiva que els japonesos anomenaven Shuri, però els nord-americans varen patir gran pèrdues i el general Buchner va tenir que suspendre l’atac per preparar una ofensiva més potent.



8 d’abril de 1945

Diumenge:

En el Reich:

Flossenberg, a la tarda, l’ex cap del Servei d’Intel·ligència alemany Wilhelm Canaris i cinc opositors més varen ser jutjats en un Standgerich, tribunal especial de les SS dirigit pel jutge Otto Thorbeck, per estar al darrere del complot del 20 de juliol de 1944. Canaris i tots els altres varen ser condemnats a morir l‘endemà a la forca.


Ernst Wilhelm Bohle va informar al ministre Joseph Goebbels que el Auswärtiges Amt havia intentat sense èxit negociar la pau amb els Aliats a Suècia, Suïssa i Espanya. Segons Bohle, la Gran Bretanya no hi estava gaire interessada i molt menys els Estats Units, però en canvi amb la Unió Soviètica hi havia més esperances tot i que exigien el control de Prússia Oriental.


De Ravensbrück va sortir el primer comboi de presoners en direcció a Suïssa, que seria seguit d’altres en direcció a Suècia.

En el front oriental:

A Königsberg, els alemanys atrapats a la ciutat pels soviètics varen iniciar un contraatac per obrir una sortida, però l’atac es va enfonsar a la nit enmig del caos.


Molts caps de les SS es varen suïcidar després de que els hi haguessin tret els galons per la derrota a Hongria.


A Viena, casi tot el sud-est de la ciutat va quedar sota al control de l’exèrcit soviètic i es produïen disturbis en els barris obrers. Dins la ciutat corrien rumors que deien que els soviètics havien arribar al Zentralfriedhof, el cementiri principal. Davant de l’imminent derrota, l’Adolf Hitler va ordenar que s’havia de conservar la capital austríaca costés el que costés, tot i que l’exèrcit alemany havia rebut ordres de ser evacuat i començava a fugir. Durant aquell dia es varen imprimir alguns diaris, però no es varen poder distribuir. Les comunicacions no es varen poder restablir fins al dia 15 d’abril.

A Itàlia:

Després de mesos de poca activitat, els Aliats varen reprendre el seu avanç cap al nord.

 

 



7 d’abril de 1945

Dissabte:

En el Reich:

L’Adolf Hitler estava convençut, dins del seu deliri, que podia tenir alguna possibilitat en la guerra. Creia que enviant uns quants tancs contra l’exèrcit nord-americà els espantaria i fugirien d’Alemanya per pactar amb ell per lluitar contra els soviètics. Per això va ordenar imprudentment enviar tancs en el front occidental. Aquella ordre va ser aprovada per alguns dels seus generals. Seguidament, va mantenir una reunió amb el seu ministre d’Armament Albert Speer, on va rectificar l’ordre de destruir totes les infraestructures alemanyes, l‘Ordre Neró. Al final de la reunió varen aprovar un decret, escrit per Speer, on es demanava només destruir els ponts d’importància operativa de manera que els soldats Aliats no els poguessin utilitzar, igual que les restes d’infraestructures, indústries i vies de comunicació, que només s’havien de paralitzar durant un temps per tornar a ser utilitzables per la producció alemanya en un futur. Quan aquell decret va arribar a les mans del cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel no va entendre perquè en qüestió de pocs dies es va canviar d’opinió sobre la política de terra cremada, ja que tenia l’ordre de destruir totes les infraestructures sense tenir miraments. Aquell decret només va portar confusions dins l’Exèrcit, ja que no sabien si havien de destruir o no les infraestructures.


El cap de la Marina Karl Döentiz va fer un discurs on va dir que estava d’acord en penjar a la forca els desertors.


B-24 de la 67º Companyia del 44º Grup de Bombarders varen bombardejar la ciutat alemanya de Neumünster.

En el front oriental:

A la nit, les tropes del comandant Rodion Malinovski varen rodejar Viena i varen trencar el contacte del 6º Exèrcit blindat de les SS amb les tropes alemanyes que lluitaven al nord de la ciutat. Aquell va ser l’últim dia que varen aparèixer diaris a la capital austríaca dins del Tercer Reich. Davant de l’imminent derrota, Josef Dietrich va ordenar evacuar la capital austríaca. Mentre la ciutat començava a ser evacuada, Badur von Schirach i els seus homes varen ser els primers ciutadans en fugir pel pont de Floridssdorf, l’únic pont que quedava obert sobre el riu Danubi.

En el front occidental:

Les tropes aliades varen ser llançades en paracaigudes a Holanda.

En el bàndol Aliat:

Iosif Stalin va enviar una carta critica al comandant suprem Dwight D. Eisenhower dient-li que coneixia les mediacions que havia fet Alemanya amb els Aliats occidentals a través de l’Allen Dulles a Suïssa. A més, el dirigent soviètic li va explicar que l’exèrcit soviètic s’estava enfrontant a més divisions alemanyes que ells. Després, Stalin va enviar un missatge als seus homòlegs occidentals dient-los que no acceptaria observadors occidentals a Varsòvia.

En el Pacífic:

A prop d’Okinawa, a dos quarts de vuit del matí, el grup de naus japoneses que pertanyien al cuirassat Yamato de l’almirall Seiichi Ito es varen dirigir cap a l’illa en una missió sense retorn amb combustible només suficient per arribar-hi. Però, a mig camí, varen ser detectats per un submarí. De cop, la tripulació del Yamato va veure uns quants avions nord-americans en picat i torpeders llançats per l’almirall Mitscher que volaven lluny d’on eren ells i, quan pensaven que no havien sigut descoberts, al migdia varen rebre un missatge que deia que 250 avions nord-americans es dirigien cap al nord-oest, on eren ells en aquells moments. A les 12:10, el destructor Asahimo, que marxava darrere de la flota perquè haver tingut una avaria en les seves màquines, li va comunicar en el Yamato que estava sent atac pels nord-americans. Al cap de pocs minuts, quan estaven al sud-oest de Kyushu, els avions nord-americans varen atacar directament al Yamato. Després, els caces i els bombarders varen destruir primer els canons antiaeris del cuirassat japonès. Cap a la una del migdia, el cuirassat va ser tocat per dues bombes que varen caure a prop de la torreta de popa. Uns minuts més tard, un torpede va tocar a babord i el cuirassat va començar a enfonsar-se. Mentre s’enfonsava, 150 avions nord-americans el varen continuar bombardejant. A dos quarts de tres, el Yamato estava inclinat sobre una banda i a les 16:23 es va enfonsar. Dels 3.332 homes que componia la seva tripulació només se’n varen salvar 269. El comandant del cuirassat, l’Ariga, es va fer lligar al peu del compàs morint en el seu cuirassat. A més del Yamato, l’aviació nord-americana va enfonsar a cinc embarcacions d’escorta. Els nord-americans només varen perdre en aquella acció a 10 avions i 12 tripulants. Al mateix temps, davant de les costes d’Okinawa, 383 furiosos kamikazes varen enfonsar dos destructors i dos transports de munició nord-americans i varen danyar 24 bucs.


Més de 108 Mustangs P-51 que servien d’escorta varen sortir d’Iwo Jima per escortar als bombarders B-29 que es dirigien a Japó. Els Mustangs, que varen ser els primers caces nord-americans amb base a terra en arribar a terra ferma japonesa, varen poder comprovar durant un vol sobre el Japó en ple dia que les pèrdues japoneses en defensa eren més grans que la dels atacants.

A Japó:

Davant la crisi política i militar que patien, l’almirall Kanataro Suzuki va formar un govern on en Shigenori Togo va tornar a ser nombrat ministre d’Afers Exteriors i en Sato va ser nombrat ambaixador del Japó a Moscou.

6 d’abril de 1945

Divendres:

En el Reich:

L’Adolf Hitler estava desesperat, sabia que era qüestió de temps de que tot acabés, i va trucar al general Walter Wenck, que estava convalescent a Baviera recuperant-se d’un accident de cotxe, i el va nombrar comandant d’un Exèrcit que no existia, però que en Hitler no sabia. Per altra banda, el ministre Joseph Goebbels va aprofitar un discurs a les tropes per dir que el destí els havia enviat, fent referència a en Hitler, a aquest home perquè poguessin donar testimoni d’aquell miracle.

En el front oriental:

A Àustria, les avantguardes de xoc del comandant Rodion Malinovski varen arribar als ravals del sud de Viena. Llavors, l’Adolf Hitler va ordenar al general Lothar Rendulic que conservés la ciutat com fos. Però, a la nit, la situació era desesperada a Àustria per les tropes alemanyes, i en Rendulic va ordenar la rendició del seu Exèrcit, fent possible que gran part d’Àustria caigués en mans dels nord-americans, que havien penetrat a Àustria per l’Alemanya meridional. A partir d’aquell dia els alemanys es varen començar a retirar i es varen endur amb ells a la majoria dels policies.


El quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula va observar com els soviètics intentaven avançar en direcció a Berlín, i varen sentir els motors dels tancs procedents del sector de Reitwein, al sud-oest de Küstrin, i al nord-est, a prop de Kienitz. Per altra part, els Aliats varen alliberar el Kommando S3 de Buchenwald.

En el front occidental:

El comandant suprem Dwight D. Eisenhower li va dir en el general George Marshall que creia que hi havia 150.000 alemanys a la bossa del Ruhr, dels quals pensava capturar-ne 100.000. Aquells càlculs eren erronis perquè es varen concentrar a la bossa 323.000 alemanys de set cossos i 19 divisions.


Els alemanys que desertaven del front marxant en direcció a Brion es varen trobar amb una unitat armada de la Reichsrbeisdienstes, la RAD, que depenia de la Wehrmacht, i els varen ordenar que tornessin a lluitar per la ciutat de Paderborn sinó volien ser afusellats.

En el Pacífic:

A Okinawa, 900 avions, una tercera part d’ells kamikazes, japonesos varen intentar destruir la flota nord-americana que estava a les costes de l’illa. Però els kamikazes varen ser destruïts per les armes antiaèries nord-americanes. Els bombardejos japonesos varen continuar amb intensitat durant tot el mes, disminuint el maig i el juny.

A les aigües d’Okinawa, a la matinada, la flota del vicealmirall Seiichi Ito va descendir sobre les platges d’Hagushi i amb els seus canons varen aixafar als invasors nord-americans. Però la petita flota japonesa va ser descoberta en sortir de l’estret de Bungo, entre Kyushu i Shikoku, per submarins nord-americans, els quals varen informar a l’almirall Raymond Spruance. Els avions de reconeixement li varen confirmar a l’almirall l’existència d’aquella flota. Per ajudar als seus companys, el grup del Yamato varen salpar de Japó amb la cobertura de 355 kamikazes.

5 d’abril de 1945

Dijous:

En el Reich:

Després de consultar el Diari i els sis quaderns de resums de viatges de l’almirall Wilhelm Canaris, trobats casualment en una caixa forta, l’Adolf Hitler va decidir executar al seu antic cap de l’Abwehr.

En un sanatori clausurat proper a Königgrätz, a Bohèmia, que servia de comandament, el comandant Ferdinand Schörner els va dir en els seus homes de la seva comandància que en Hitler els havia demanat que resistissin i que no tenien que decebre’l. En Schörner estava tant animat aquell dia perquè en Hitler l’havia nombrat mariscal de camp. Va ser l’últim oficial nombrat mariscal de camp per en Hitler.

A Weimar, després d’haver sigut sentenciat a morir per haver volgut entregar la ciutat de Gotha, una petita ciutat de Turíngia, el comandant Josef Ritter von Gadolla va rebre l’extremunció del capellà Leo Schramm. En Von Gadolla estava segur d’haver fet el correcte per preservar a la gent d’una mort segura. Al voltant de les set del matí, els soldats varen agafar el comandant que va cridar: Moro per què Gotha pugui viure!. Poc després va ser afusellat.

En el front occidental:

Els Aliats varen alliberar al camp de concentració d’Ohrdruf. Per altra banda, els nord-americans es trobaven a la Selva de Turíngia, i el 9º Exèrcit nord-americà i la 83º Divisió d’infanteria varen arribar al riu Weser mentre avançaven en direcció a Berlín. Al mateix temps, els nord-americans de la 7º Divisió Blandada del 31º Batalló de Tancs lluitava al nord de Renània contra els alemanya a Oberkrichen. En aquells moment hi havia 125.000 soldats alemanys atrapats a la bossa del Ruhr.

A Holanda, a l’illa de Texel, que havia sigut fortificada, els alemanys continuaven resistint en aquella petita illa que formava part del mur de l’Atlàntic amb el 882º Batalló d’infanteria Königin Tamara de la Legió Georgiana de l’Exèrcit alemany, que no eren res més que uns 800 georgians que havien sigut obligats a lluitar per Alemanya sinó volien acabar en un camp de concentració, a més de 400 soldats alemanys, que en gran part eren oficials. A mitjanit, els georgians, que ja no volien lluitar més per Alemanya, es varen alçar en armes i, en unes hores, amb el suport de la resistència holandesa, es varen fer amb el control de l’illa, que esperava un desembarcament Aliat si la insurrecció georgiana tenia èxit. Els alemanys varen ser assassinats mentre dormien a les mateixes dependències dels georgians amb ganivets i baionetes, i els que estaven de patrulla o de guàrdia varen ser abatuts a trets.

En el front oriental:

L‘exèrcit soviètic estava molt a prop de Viena. A Txecoslovàquia, a Kosice, el govern del Front Nacional de txecs i eslovacs va comunicar el seu programa i va anunciar els principis democràtics de la Tercera República Txeca. Afirmant que la seva prioritat era l’alliberació del país, varen instar a la població a començar una àmplia lluita contra els alemanys.

A la Unió Soviètica:

El govern soviètic va denunciar per sorpresa el tractat de neutralitat i de no agressió amb Japó subscrit a Tòquio el 1941.

En els Estats Units:

A Warm Springs, Geòrgia, en la que seria la seva última roda de premsa i acompanyat del president filipí Sergio Osmeña, el president Franklin Delano Roosevelt va prometre que un cop haguessin expulsat les tropes japoneses de Filipines els Estats Units garantirien en els filipins la seva immediata independència.

A Washington, el Ministeri de Guerra va aprovar el nom convencional de Centerboard, Deriva, per la missió d’un bombardeig atòmic sobre el Japó. Aquest nom va ser proposat per un oficial que no tenia ni la menor idea de la finalitat de la missió.

En el Pacífic:

A les aigües d’Okinawa, l’almirall Soemu Toyoda, comandant en cap de la Flota Combinada japonesa, va enviar el vicealmirall Seiichi Ito a la badia de Tokuyama amb una petita flota de 10 embarcacions, composta pel cuirassat Yamato, el creuer lleuger Yahagi i 8 destructors en una operació suïcida, ja que només tenien combustible per arribar a les costes d’Okinawa però no el suficient per tornar al Japó i no tenien a més suficient protecció aèria. El 7 d’abril varen ser destruïts per les forces nord-americanes.

A Japó:

El gabinet d’en Kuniaki Koiso es va enfonsar per la imminent derrota i dos dies després l’almirall Kantaro Suzuki el va substituir.

4 d’abril de 1945

En el Reich:

A Berlín, l’Adolf Hitler va ordenar en els seus oficials que havien de lluitar amb tots els soldats fins la mort per defensar la ciutat de Viena, i va donar ordres de disparar a tots els soldats que abandonessin el seu lloc i desertessin. Seguidament, va continuar ordenant que es continués destruint instal·lacions, vies de comunicació i material sota les ordres de l’Albert Speer. Però el ministre d’Armament va rebutjar dirigir la política de terra cremada. Després, en Hitler es va reunir amb en Gotthard Heinrici per examinar les defenses del riu Òder, i li va donar el comandament de totes les bateries antiaèries del Heer i de la Luftwaffe. Mentrestant, en Joseph Goebbels va escriure una pauta, aprovada per en Hitler, perquè la seguís tota la premsa alemanya. Entre altres coses, en Goebbels va ordenar que tota la política de propaganda i informació tenia l’obligació de fer créixer la resistència, l’esforç bèl·lic i la moral del poble i de l’Exèrcit, i tenien la missió de fer veure en el poble alemany que l’enemic occidental perseguia uns objectius infames i diabòlics. En Goebbels també va donar ordres per què es divulguessin totes les gestes realitzades pels soldats alemanys en el front. El ministre alemany aquell dia era crític amb algunes decisions. En el seu Diari va criticar que en Martin Bormann havia convertit la Cancelleria del Partit en la Cancelleria del paper per la quantitat de decrets i ordres que enviava en els gauleiters, enviament que trobava inútil perquè estaven enmig d’una batalla.

A Weimar, es va produir un consell de guerra contra el comandant Josef Ritter von Gadolla per haver volgut entregar el dia anterior la petita ciutat de Gotha. L’acusat va ser tractat amb extrema duresa. En Von Gadolla va declarar que havia fet tot allò per salvar la ciutat de la mort i la ruïna tot i que va confessar, sense immutar-se, que havia desentès la seva obligació de defensar la ciutat fins al final. El jurat el va condemnar a mort i a perdre tot els honors militars. L’endemà seria afusellat.

Durant aquell dia va morir en combat l’as de la Luftwaffe, en Heinrich Ehrler, que està acreditat que va destruir a 208 avions enemics en el voltant de 400 missions de combat.

En el front occidental:

A la ciutat de Kassel, que havia capitulat el dia anterior, va veure l’entrada de les tropes nord-americanes, i la ciutat de Karlsruhe va ser ocupada per les tropes franceses. Els nord-americans varen afirmar que varen ser rebuts a la ciutat de Francfort amb grans mostres d’alegria i amb el lema: fem-se un petó i siguem bons amicsPer altra part, les avantguardes del 9º Exèrcit nord-americà varen travessar el riu Wesser. Aquell dia, bombarders nord-americans varen bombardejar la ciutat de Nordhausen, a on hi havia al camp de concentració de Dora Mittelbau.

A Holanda, el 21º Grup d’Exèrcits d’en Bernard Law Montgomery va començar la seva ofensiva per alliberar Holanda i penetrar en el nord d’Alemanya. Com que les existències d’aliments a Holanda eren escasses, aquesta operació va ser molt important, ja que l’actitud política de postguerra dels holandesos cap als Aliats depenia de la rapidesa de l’alliberació.

En el front oriental:

Les tropes soviètiques varen alliberar Bratislàvia.

En els Estats Units:

Des de Warm Spring, Geòrgia, en Franklin Delano Roosevelt li va escriure una carta a en Iosif Stalin desmentint-li el seu missatge del dia anterior que deia que els mariscals de camp Harold Alexander i Albert Kesselring havien arribat a un acord a Brena, i li va manifestar que se sentia disgustat davant de la seva desconfiança.

A Itàlia:

El directori del partit feixista republicà va aprovar una declaració social suggerida per en Benito Mussolini en què es definia els límits del capital i de la propietat individual.

En el Pacífic:

A Okinawa, les tropes nord-americanes varen arribar al castell de Shuri, on els japonesos estaven atrinxerats i oferien una forta resistència.

3 d’abril de 1945

Dimarts:

En el Reich:

El ministre d’Armament Albert Speer va tornar a Berlín del seu viatge per Alemanya per impedir la política de l’Adolf Hitler de terra cremada. Només arribar a la capital, Speer va prohibir que es destruïssin les encluses, les preses, els pantans i els ponts de canals que encara controlaven. Però Speer no era l’únic que no va obeir les ordres del dictador, molts representants i col·laboradors del Reich es varen oposar a destruir el seu propi territori. Es podria arribar a dir que en Hitler només dominava la política de dins del seu búnquer de la Cancelleria on estava amagat, perquè a fora del búnquer s’aplicava una altra política.

En el front oriental:

Les tropes del general Ferdinand Schörner varen aconseguir conservar Ostrava, i com a premi en Hitler el va ascendir a mariscal de camp. A més, tant en el sud de Viena com a Breslau, l’exèrcit soviètic va ser rebutjat. Tot i aquella lleugera frenada, els soviètics continuaven ocupant territori i aquell dia les tropes del comandant Rodion Malinovsky varen ocupar Bratislavia i les tropes del comandant Fiodor Tolbujin varen entrar a Wiener Neustadt. La victòria soviètica era qüestió de dies, i el mariscal Gregory Zhukov va tornar amb avió de Moscou al seu quarter general amb l’estratègia d’atacar Berlín el 16 d’abril de 1945 i ocupar-la el 22 d’abril, dia que es celebrava l’aniversari del líder soviètic Vladimir Lenin.

En el front occidental:

La ciutat de Kassel va capitular telefònicament a les tropes aliades occidentals. A més, els nord-americans varen conquerir la ciutat de Helbronn, al costat del riu Neckart, una ciutat medieval que havia sigut destrossada els últims anys pels bombardejos.

A Gotha, una petita ciutat de Turíngia, al voltant de les quatre de la tarda el tinent coronel Josef Ritter von Gadolla va intentar travessar la localitat amb el seu vehicle oficial amb una bandera blanca les posicions nord-americanes per oferir l’entrega de la ciutat. Però quan els seus companys de les SS el varen veure el varen amenaçar d’afusellar-lo i varen treure els llençols blancs que ell havia penjat a les façanes de les cases. Però en Von Gadolla tenia clar que havia de fer alguna cosa i va tornar a intentar entregar-se als nord-americans i a les set de la tarda semblava que ho aconseguiria. Però poc abans d’arribar a la zona nord-americana, el cotxe va ser aturat per membres d’una secció motoritzada alemanya amb artilleria antiaèria. Un sergent va apuntar amb la seva pistola a la cara del xofer d’en Von Gadolla, l’Ernst Rudolph. Sense tenir en compte la graduació militar, varen agafar a en Von Gadolla i al seu acompanyant i els hi varen arrencar els gallons.. A la nit varen ser duts al comandant de la Wehrmacht més pròxim, a Weimar. Rudolph es va poder escapar aprofitant un atac produït durant el trasllat.

En el bàndol Aliat:

El dictador Iosif Stalin va enviar una carta al president Franklin Delano Roosevelt per dir-li que els seus serveis secrets l’havien informat de que els mariscals de camp Harold Alexander i Albert Kesselring s’havien reunit a Berna per arribar a un acord que permetés a les tropes occidentals avançar cap a l’Est. D’aquesta manera, Stalin li demostrava al president nord-americà la seva desconfiança cap a ells. Roosevelt va rebutjar més tard de que hagués existit aquesta trobada.

 

2 d’abril de 1945

Dilluns:

En el Reich:

El secretari de l’Adolf Hitler Martin Bormann va dir en els funcionaris del Partit que seria un canalla qui abandonés la seva regió sense una ordre d’en Hitler. Bormann va demanar a tothom que lluitessin amb totes les seves forces fins al final, i que qui no lluités seria titllat com a desertor i seria tractat com a tal.

Al migdia, el mariscal Albert Kesselring va trucar al ministre Joseph Goebbels per explicar-li que s’haurien d’esperar tres o quatre dies perquè les mesures de represàlies contra les desercions donessin els seus fruits. Per evitar que la gent no possés resistència i els soldats no desertessin, el Ministeri de Propaganda va distribuir fulls de mà entre les tropes i la població per demanar-los que lluitessin fins al final. A part, a la tarda va començar a funcionar la Wehrwolf, una milícia popular, i en Goebbels va emetre a la nit un missatge on va demanar al poble alemany que lluités per la seva llibertat.

Per altra banda, un dels oficials de l’Estat Major del ministre i comandant Heinrich Himmler li va proposar des del tren especial d’en Himmler que es sumessin 4.000 soldats més a la xifra de 25.000 que havien d’arribar del Reichspost.

En el front oriental:

L’artilleria soviètica va començar una descàrrega de projectils destinada a debilitar les defenses alemanyes en el centre de Königsberg.

En el front occidental:

Les divisions del 9º Exèrcit nord-americà del tinent general Bill Simpson varen començar el seu avanç en direcció al Elba, direcció a Berlín. Per altra banda, els nord-americans, després d’haver-se apoderat d’una fàbrica de municions, la Walther, varen descobrir a l’interior d’una mina de sal, a prop de Merkers, la reserva d’or del Banc d’Alemanya on hi havia enormes quantitats de moneda i col·leccions d’obres d’art. En un humit pou de ferro a Siegen varen trobar sis enormes caixes etiquetades Catedral d’Aachen, en les que hi havia un bust de plata de l’emperador Carlemany incrustat amb un fragment de la calavera de l’emperadr. A altres caixes de filó de Siegen hi havia pintures de Rembrandt, Van Dyck i Van Gogh, i el manuscrit original de la Sisena Simfonia de Beethovem.

1 d’abril de 1945

Diumenge:

En el Reich:

A Berlín, l’Adolf Hitler es va discutir amb el ministre Hermann Göering perquè els avions de la Luftwaffe no actuaven tal i com ell desitjava i no defensaven el país davant dels bombardejos Aliats. Mentrestant, el ministre Joseph Goebbels va rebre el cap nazi de Karlsrhe, en Robert Heinrich Wagner, que li va entregar un informe on explicava, entre altres coses, que la moral de la població havia baixat molt i que ja es criticava obertament a l’Adolf Hitler. Dels Aliats, l’informe deia que la gent no tenia por dels occidentals i que inclús se’n alegraven de la seva arribada perquè amb ells se sentien protegits dels soldats soviètics. Després de llegir aquest informe, Goebbels va analitzar els bombardejos que hi havia hagut, i va ordenar que es llancessin vells avions en atacs suïcides contra els avions Aliats. Entre el 50 i el 90 % dels pilots dels caces es varen oferir com a voluntaris per pilotar aquests avions.

A les vuit de la tarda, el govern alemany va emetre per ràdio un missatge dirigit al poble alemany per cridar-los perquè s’unissin a la Wehrwolf, una milícia popular, dient-los que era el moment de morir o de conquerir, i que qualsevol soldat Aliat que possés un peu en territori alemany era un objectiu del moviment. Mentrestant, el secretari Martin Bormann va informar als funcionaris del Partit de que qualsevol persona, a la qual va qualificar com a canalla, no lluités fins l’últim alè l’hi esperava un càstig sumari i draconià per desertar. Per endurir els combats, va enviar funcionaris amb les unitats de la Wehrmacht perquè enfortissin la moral en zones pròximes al front i construïssin organitzacions de semi-guerrilles com els Freikorps Adolf Hitler.

Al mateix moment, en el camp de concentració de Dora Mittelbau, davant de l’imminent arribada dels Aliats, les SS varen evacuar el camp per dirigir els presoners cap al nord. Abans de marxar, els nazis varen assassinar als presoners que estaven massa dèbils per fer aquell trajecte.

En el front occidental:

22 divisions alemanyes del Grup d’Exèrcits B, del 15º Exèrcit, del 5º Exèrcit blindat i del 1º Exèrcit de paracaigudistes, uns 100.000 soldats, sota les ordres del mariscal Walther Model, varen quedar envoltats a la bossa del Ruhr quan la 3º Divisió blindada del 1º Exèrcit nord-americà del comandant Courtney Hodges i la 2º Divisió blindada del 9º Exèrcit nord-americà del tinent general Bill Simpson varen tancar el cercle. Els soldats alemanys de la ciutat de Lippstadt, a la Westfàlia de l’est, es varen veure atrapats. Mentre avançaven cap a la ciutat alemanya, els capellans de l’exèrcit nord-americà celebraven el Diumenge de Pasqua a les esglésies properes a la ciutat. El repic de les campanes de Lippstadt també anunciaven el Diumenge de Pasqua i els devots alemanys varen córrer a missa tot i les bombes que explotaven a Barbarossastrasse. Els últims soldats alemanys fugien en bicicletes i els guàrdies saquejaven els seus barracons per trobar roba interior i matalassos. A les dotze del migdia, avions de reconeixement varen informar de que les avantguardes de la 2º i 3º Divisions Blindades s’apropaven l’una a l’altra des de l’oest i l’est respectivament; la primera curiosament era comandada per un sergent anomenat Werner Osthelmer, que havia emigrat de Lippstadt vuit anys enrere per obrir una carnisseria a Detroit. Poc després de les quatre les columnes es varen reunir per completar el cercle del Ruhr. Els refugiats i els obrers esclaus alliberats varen saquejar les botigues de Lippstadt, trencant els vidres dels bancs i s’encenien les cigarretes amb bitllets de 100 Reichsmarks.

Per altra banda, el 1º Exèrcit canadenc del comandant Crear varen penetrar per Emerich. Per altra part, el 1º Exèrcit francès va creuar el Rin per Spira i llavors es varen dirigir cap el sud-est.

En el front oriental:

L’Alt Comandament soviètic va ordenar al 2º Front d’Ucraïna, sota al comandament del comandant Rodion Malinovski, que ocupessin Bratislàvia i Viena.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, en una reunió convocada per la Stavka, en Iosif Stalin es va reunir amb els comandants Gregory Zhukov, l’Ivan Konev, i els generals Antonov i Shtemenko en el seu estudi del Kremlin. De seguida que es varen reunir, Stalin els va fer llegir un telegrama procedent d’un dels oficials d’enllaç de l’exèrcit soviètic en els quarters generals del SHAEF que deia que les tropes del mariscal Bernard Law Montgomery es dirigirien cap a Berlín i que el 3º Exèrcit del general George Patton també tenien planejat desviar-se del seu camí cap a Leipzig i Dresden amb la intenció d’atacar la capital alemanya des del sud. Llavors, Stalin els va preguntar qui ocuparia abans la capital alemanya si ells o els Aliats occidentals. Konev li va assegurar amb rotunditat que serien ells. Stalin li va dir que l’hi agradaven els homes com ell i, amb un somriure a la boca, li va preguntar com pensava concentrar totes les seves forces. Konev li va dir que podia està tranquil i que confiés amb ell. A continuació, Stalin els va ordenar que ocupessin Berlín abans que els Aliats occidentals i, seguidament, varen planificar la invasió a la capital alemanya. Va quedar clar que seria el 1º Front de Rússia del comandant Zhukov qui ocuparia la capital alemanya, mentre que les tropes del comandant Konev atacarien pel sud, i es va convenir que era necessari reforçar la línia d’atac amb algunes divisions més i concentrar 250 canons per quilòmetre. Per últim, es va fixar la data del 16 d’abril de 1945 com la data per començar l’ofensiva. Un cop acabada la reunió, Stalin va enganyar a propòsit al comandant suprem Dwight D. Eisenhower dient-li en un comunicat que Berlín havia perdut tota la importància i que l’ofensiva soviètica tindria lloc a mitjans de maig enviant només a Berlín forces secundàries. Tot i això, Eisenhower havia rebutjat des del 28 de març avançar cap a la capital alemanya.

En el bàndol Aliat:

Encara cuejava la decisió de l’Eisenhower de no atacar Berlín i el primer ministre Winston Churchill li va escriure al president Franklin Delano Roosevelt una carta on li deia que Berlín seguia tenint una gran importància estratègica i que els exèrcits soviètics no dubtarien en envair tota Àustria i entrar a Viena. Llavors el va avisar de que si els soviètics també envaïen la capital alemanya seria un error gravat a les seves ments. Tot i això, el primer ministre estava d’acord en avançar a màxima velocitat cap al Elba. Des de la seva residència de Warm Springs, el President li va dir que a l’exèrcit britànic se li donaven objectius molt lògics en el flanc nord.

En el Pacífic:

A Okinawa, a dos quarts de nou del matí, els nord-americans varen posar en marxa l’Operació Iceberg i l’artilleria naval aliada va disparar contra les defenses japoneses de l’illa. L’almirall Chester W. Nimitz va nombrar al vicealmirall Marc Mitscher comandant de les forces de portaavions ràpids per aquella operació. Amb l’ordre d’atacar l’illa, el USS Idaho (BB-42) va disparar amb els canons de la tercera torreta. Al migdia, el 10º Exèrcit nord-americà, amb 60.000 marines de la 1º i 6º Divisió Marina i la 7º i 96º d’Infanteria del 2º Cos amfibi i del 24º Cos nord-americà sota les ordres del general Simon Bolivar Buckner Jr., varen desembarcar a la costa sud-oest de l’illa amb 1.300 bucs de guerra. El desembarcament es va efectuar sense dificultat i els soldats nord-americans no varen rebre ni un tret. El comandament japonès, el general Mitsuru Ushijima, havia decidit no sacrificar els seus homes per no res i sobretot no volia revelar la posició de les seves bateries amb dispars inútils, i va fer retirar els seus 80.000 soldats darrere de Suri, al sud de l’illa, on havia construït una important línia defensiva. L’illa, a només 500 quilòmetres de Japó, posseïa dos aeròdroms en el costat occidental, així com dues badies parcialment protegides a la costa oriental, i era un excel·lent trampolí per la planejada invasió del Japó.

Per altra banda, l’Alt Comandament japonès va decidir que el Yamato sortís de la seva base a Kure acompanyat per un creuer lleuger i vuit destructors per atreure la flota aliada per facilitar els atacs suïcides en l’Operació Ten Go. El Yamato havia d’atacar a les forces que es concentraven a Okinawa.

Per altra part, el capità d’un submarí nord-americà va enfonsar al Awa Maru, una embarcació de transport japonesa de gran envergadura que el Departament d’Estat nord-americà havia donat via lliure per destruir perquè se suposava que transportava personal diplomàtic evacuat del sud-est d’Àsia i, a més, es creia que transportava subministraments de la Creu Roja pels presoners de guerra i les persones internades. El que també portava el Awa Maru eren articles de contraban que escassejaven a Japó i personal especialitzat de la Marina. El Awa Maru va ser tocat per quatre torpedes i es va enfonsar amb casi totes les 2.000 persones que anaven a bord, entre tripulants i passatgers, provocant una polèmica jurídica i política que va durar trenta anys.

A l’Amèrica del Sud:

El Congrés Nacional de Xile va autoritzar al President a declarar la guerra a l’Eix.

css.php