Dijous:
L’Operació Urà:
A Stalingrad, les tropes alemanyes i soviètiques lluitaven cos a cos en les ruïnes que quedaven de la ciutat. Per desbloquejar aquella situació, els alts comandants soviètics varen preparar una de les ofensives més ambicioses de la Segona Guerra Mundial, l’Operació Urà. El pla soviètic era aïllar i rodejar el 6º Exèrcit alemany, que comptava amb 250.000 homes, amb el 5º Exèrcit de tancs i el 21º Exèrcit soviètic, uns 1.700.000 homes. El pla, obra de Gregori Zhukov, es va posar en marxa a dos quarts de vuit del matí, després de que la nit anterior hagués nevat violentament i haguessin baixat considerablement les temperatures. Després de donar la senyal de Sirena, 3.500 canons morters i coets russos seguit per música marcial soviètica, que tocava a tot volum una banda composta per 90 persones, varen despertar als soldats alemanys. A les 8:50 del matí, les tropes soviètiques varen atacar des del nord-est de la ciutat en el punt més dèbil del 6º Exèrcit amb el 21º Exèrcit de fusellers i el 5º Blindat sota el comandament del mariscal Konstantin Rokossovski. Davant d’ells tenien el 3ª Exèrcit romanès del general Peter Dumitrescu, que estava situat al costat del riu Don. Els soldats romanesos varen lluitar amb fermesa en trinxeres folrades de palla, però els tancs soviètics T-34 i KV-1 del Front sud-oest, amb el suport de la infanteria siberiana, varen obrir un forat a través de la densa boira i de la neu de més 10 quilòmetres en les línies del 3ª Exèrcit. Només uns quants soldats romanesos varen lluitar contra els blindats, els demés, o varen fugir o varen morir. En total cinc divisions romaneses varen quedar atrapades al gir del riu Don i les bombes soviètiques enfonsaven els búnquers, asfixiant a centenars d’homes. Mentre atacaven, els generals Nikolai Vatutin, Cristinov, Romanenko i la Stavka varen trucar a Moscou per explicar com anava la situació.
Més al sud, on hi havien els alemanys, tot era bastant tranquil fins que varen aparèixer els primers soldats romanesos histèrics. Quan varen ser informats de que estaven sent atacats, la notícia va portar el caos dins les files alemanyes. Se sentien ordres contraposades a altres ordres i ningú sabia què havia de fer. En seguit, unitats alemanyes varen dirigir-se al nord. A Goublinka, a 75 quilòmetres al sud-est, el capità Winrich Behr li va explicar a Friedrich Paulus i a Arthur Schmidt tota la informació que li havia explicat el tinent Gerhard Stöck, un oficial d’enllaç que estava amb el 3º Exèrcit romanes a Klatskaia, de tots els detalls de l’atac soviètic. Els dos comandants es varen agafar amb certa calma aquella ofensiva. Paulus va ordenar que el 48º Cos Panzer es dirigís cap al nord, en direcció a la bretxa al llarg del Don.
Al migdia, el 1º Exèrcit de tancs i el 21º Exèrcit ja havien penetrat per complet les defenses romaneses; dos cossos de tancs varen entrar per la bretxa i varen sortir a camp obert, on varen avançar 70 quilòmetres durant aquell dia. A dos quarts de dotze, el general Ferdinand Heim va rebre, mentre conduïa el seu 48º Cos Panzer per respondre l’atac del 21º Exèrcit soviètic, instruccions de l’Adolf Hitler per canviar de rumb i dirigir-se al sector del voltant de Blinov, on el 5º Exèrcit soviètic també hi havia avançat. Fent cas a les ordres de Hitler, el 48º Cos va dirigir-se cap a Blinov, però es varen topar amb les restes de les divisions romaneses que corrien a través dels camps nevats i els varen obligar a avançar amb ells.
A la tarda, les patrulles de carros soviètics ja tenien a l’abast els dipòsits de subministraments del 6º Exèrcit i disparaven contra els quarters generals dels destacaments, els dipòsits de subministraments i els centres de comunicacions. Mentrestant, el 48º Cos va arribar a Blinov després de moure’s molt lentament. A Goublinka, ara els oficials alemanys es varen començar a desesperar en rebre diferents informes que no coincidien. Localitzaven els soviètics tant a 60 quilòmetres al sud del Don com a 75 quilòmetres al sud-est del Don. Al final del dia, els soviètics varen conquerir el pont que conduïa pel nord al poble de Kalach, el seu principal objectiu perquè era per on es tancaria el cercle que envoltaria Stalingrad. Pensaven que si ocupaven el poble deixarien el 6º Exèrcit alemany sense línies de provisions que necessitaven per l’hivern. L’ofensiva soviètica va acabar enfonsant les línies romaneses i alemanyes tant del nord com del sud. L’endemà, l’exèrcit soviètic va repetir la maniobra, però aquest cop pel sud i també es varen dirigir cap a Kalach per tancar el cercle.
A la nit, els soviètics es varen preparar per aquesta operació. Des dels suburbis de Baketovka fins la ribera dels llacs salats Sarpa, Tsatsa i Marmantsak, els 64º, 57º i 51º Exèrcits s’havien concentrat al llarg de 200 quilòmetres. Davant d’ells es trobava el 4º Exèrcit romanès en una franja estreta a través de la freda estepa per protegir el flanc dret del 6º Exèrcit. El comandament soviètic d’aquella operació tenia la intenció de penetrar ràpidament a través de les posicions romaneses i dirigir-se cap al nord-oest, en direcció als exèrcits soviètics que descendien del Don. Davant d’aquella ofensiva, el cap del Grup d’Exèrcits B, el capità Maximilian von Weichs, va ordenar a Friedrich Paulus renunciar a les operacions ofensives i atacar amb unitats blindades. Volia treure com fos les tres divisions blindades i una divisió d’infanteria de la ciutat per protegir un flanc esquerre que ja no existia.
A la ciutat de Stalingrad, a 150 quilòmetres a l’est del camp de batalla, la ciutat hi varen tornar a haver com els últims dies i setmanes les batalles entre els soldats alemanys i soviètics. Al costat del Volga, l’atrapada divisió soviètica del coronel Ivan Liudnikob encara resistia a la fàbrica de canons Barricada. Al nord de Barricada, més enllà de la destruïda fàbrica de tractors Dzerzhinski, la 16º Divisió Panzer va perdre un altre dia lluitant a les afores de Rionk. Però, quan es va fer fosc, varen rebre ordres de tornar al Volga.
Per més mala sort pels alemanys, per culpa del mal temps els avions alemanys no varen poder ajudar als seus companys i el general Wolfran von Richtofen es va dedicar a bombardejar el Caucas, on hi havia unes excel·lents condicions per bombardejar als soviètics. Mentre els seus bombarders estaven atacant al llarg de les riberes del Terek, Von Richtofen es va quedar atònit en saber de l’ofensiva soviètica en massa. Incapaç de poder enviar cap avió cap al nord degut a les tempestes al llarg del Don, va cridar frustrat que els soviètics un cop més havien aprofitat magistralment el mal temps. Tot i que el temps va afavorir clarament als soviètics, també ho hagués pogut perjudicar tot perquè per ben poc aquell mal temps no va fer que el mariscal Alexandr Vasilevski posposés l’Operació Urà.
A Obersalzberg:
Adolf Hitler dormia a la seva habitació del Berghof quan va començar l’atac soviètic. Quan va rebre de la mà de Kurt Zeitzler les primeres notícies de la gran ofensiva soviètica va intentar davant dels seus convidats minimitzar-ne l’atac explicant que encara creia que el seu enemic era dèbil. Però sabia que les coses no anaven tal i com havia previst, i es passejava per la seva casa del Berghof acusant als seus generals de cometre els errors de sempre i de sobreestimar les forces soviètiques. En realitat ell també ho havia fet. Tot i està molt enfadat, Hitler encara estava convençut de que els seus enemics perdrien tard o d’hora, ja que creia que no tenien suficients recursos i pensava que aviat podria enviar més reforços a la zona que serien suficients per guanyar. En aquells moments mirava constantment l’últim mapa de batalles i examinava el terreny del flanc esquerre del 6º Exèrcit. Quan Hermann Göering va veure les intencions dels soviètics, va comunicar a Adolf Hitler que atacaria amb els seus avions i ajudaria al 6º Exèrcit alemany a lluitar contra els soviètics. Però la climatologia no li va permetre dur a terme aquella operació i no va poder ajudar-los. A més, el dictador no va mostrar gaire interès en saber quin temps feia i quants grups de la Luftwaffe operaven en aquella zona. També el mariscal de camp Erich von Manstein va voler organitzar una operació de rescat, però tampoc va tenir l’èxit esperat. De forma pausada, Hitler va considerar les diferents opcions i va prendre la decisió de lluitar cos a cos contra els soviètics.
A Itàlia:
A la nit, les forces aèries aliades varen bombardejar durament la ciutat de Torí. Aquell bombardeig va plantejar molt problemes a Itàlia, ja que la població va fugir de la ciutat i va disminuir la capacitat industrial del país.
En el Reich:
A França:
Els alemanys varen intentar capturar la flota francesa del Mediterrani, entre ells el cuirassat Richelieu que estava ancorat a Toló. Abans d’entregar-los, els francesos varen enfonsar la seva flota perquè no volia que arribessin a mans alemanyes, tot i que algunes unitats importants es varen unir als Aliats com el Richelieu.
A Noruega:
Des de la Gran Bretanya, dos bombarders Halifax, remolcant un planador ple de tropes aerotransportades cada un, varen sortir d’un aeròdrom cap a Noruega per sabotejar la fàbrica Norsk Hydro, que fabricava aigua pesada que servia per la fusió de l’àtom. Era l’Operació Urogall, que substituïa l’Operació Oreneta engegada el 18 d’octubre. Però els britànics varen tenir un accident enmig de l’operació i, unes hores més tard, un agent britànic a Noruega va transmetre per ràdio la notícia de que bombarders i planadors s’havien estrellat i que tots els homes, 34, havien mort o havien sigut fets presoners. 17 varen morir en l’accident i la resta els va matar a la Gestapo. Només quatre dels supervivents varen ser duts a l’hospital de Stavanger, però com que les seves ferides eren molt greus i no podien ser interrogats se’ls va aplicar una injecció letal i es varen llançar els cadàvers al mar.
Però, per més mala sort, un oficial del servei d’espionatge alemany va trobar en les restes d’un dels avions un mapa en el que la ciutat de Vermok, on es trobava situada la fàbrica de Norsk Hydro, estava marcada amb vermell i d’aquesta manera els alemanys sabien quin era l’objectiu britànic.
