Divendres:
La invasió a Occident:
Les tropes alemanyes amb 136 divisions, que havien entrat el dia anterior a Holanda, Luxemburg, Bèlgica i França, varen atacar simultàniament a dos quarts de cinc de la matinada amb el Grup d’Exèrcits A dirigit pel comandant Gerd von Rundstedt i el B dirigit pel comandant Fedor von Bock. Els Aliats només disposaven de la meitat de les divisions alemanyes.
A un quart de nou, el govern belga i holandès varen rebre un memoràndum alemany en el qual Adolf Hitler informava en els dos Estats neutrals de que amb l’objectiu de salvaguardar la seva neutralitat havia donat l’ordre a les tropes alemanyes de penetrar el seu territori.
A Holanda:
A les 5:35, el Grup d’Exèrcits B es va dirigir cap a La Haya, i la infanteria i els tancs alemanys varen començar a atacar. De seguida Holanda va intentar mobilitzar les seves tropes, però ja era massa tard, i els alemanys ja havien travessat el riu Mosa sense dificultats i es varen apoderar de l’estuari del riu. Per la seva part, Hermann Göering va portar l’estratègia militar aèria i, a primera hora del matí, els avions de la Luftwaffe varen sobrevolar les ciutats belgues i holandeses causant confusió i pànic entre la població. Una força aerotransportada de 12.000 homes, amb el suport de 4.000 paracaigudistes, va ser llançada sobre els ports de Rotterdam, Dordrecht i Moerdijk, i en el Mosa inferior. Durant la matinada, el general Sponeck, amb un altre batalló de paracaigudistes i dos regiments aerotransportats, va assaltar La Haya per intentar capturar el govern holandès.
A les deu del matí, el govern holandès va començar a parlar de capitular davant la impossibilitat de defensar-se. A les dotze del migdia, un oficial holandès va creuar les línies alemanyes i es va entrevistar amb els generals Rudolf Schmidt i Kurt Student i, a dos quarts i cinc d’una, el general Rudolf Schmidt va exposar per escrit les condicions per capitular. A les dues del migdia, la Luftwaffe, composta per tres grups on cada grup tenia de 25 a 30 avions, va atacar als camps d’aviació militar francesos i la ciutat de Rotterdam, a més va destruir molts avions holandesos i belgues. La ciutat de Rotterdam va cremar per culpa dels incendis que varen provocar les bombes que varen caure en una indústria d’oli i de petroli. De seguida es va sembrar el pànic entre la població holandesa, que va començar a circular rumors sobre paracaigudistes alemanys que atacaven a les principals ciutats holandeses. Aquells rumors tenien una base real, ja que paracaigudistes alemanys havien capturat llocs estratègics com Rotterdam i la Haya, incloent els seus aeroports.
A França:
A les quatre de la matinada varen despertar al president francès Paul Reynaud per informar-lo de la invasió alemanya. Quan es va fer de dia, Reynaud va enviar un missatge radiofònic als francesos per explicar-los la situació en què es trobaven. El comandant en cap francès Maurice Gamelin estava en aquells moments de visita en el quarter general de la FEB (Força Expedicionària Britànica) juntament amb el general John Gort. Una hora i mitja després de que els alemanys comencessin la seva operació, Gamelin va donar ordres per l’execució del Pla Dyle, on va ordenar que els exèrcits francès i britànic, les unitats més selectes del 1º Exèrcit Aliat, es dirigissin a la Línia Dyle-Breda, on esperaven aturar els alemanys a Bèlgica. Gamelin en aquells moments estava segur d’ell mateix perquè els alemanys atacaven per on ell pensava que ho farien, i l’Estat Major francès va dibuixar un pla de contraatac en el front del nord. La cavalleria del general René Prioux va creuar la frontera belga entre les aclamacions de la població, dirigint els seus carros d’assalt cap al riu Dyle, on hi varen arribar al vespre després d’haver recorregut 125 quilòmetres. Simultàniament, el 7º Exèrcit francès va maniobrar cap al nord amb el propòsit d’arribar a la línia Anvers-Breda mentre dues divisions cobrien la desembocadura de l’Escalada. Hores més tard a la invasió, la Luftwaffe va atacar les ciutats frontereres amb Bèlgica com Brussel·les, Anvers, Calais, Dunkerque, Boulogne, Lille i Nancy entre altres. Al vespre, el cos expedicionari britànic i el 1º Exèrcit francès es varen posar en moviment per dirigir-se cap a la frontera belga. A la nit, a París, la Creu Roja va quedar desbordada pels refugiats que fugien del nord de França i de Bèlgica.
A Bèlgica:
A dos quarts de cinc de la matinada, el Grup d’Exèrcits A del comandant Gerd von Rundstedt es va posar en moviment amb 1.400 tancs, en columnes paral·leles de 150 quilòmetres de llarg, i varen travessar el Gran Ducat de Luxemburg i les Ardenes belgues en direcció al Mosa. Tres d’aquestes divisions, les que formaven el cos comandat pel general Heinz Guderian, tenien com a primer objectiu el Sedan i el segon objectiu era el control del Canal de la Mànega. El 6º Exèrcit del general Walter von Reichenau va envair Bèlgica pel nord, penetrant territori holandès, a l’altura de Maastricht, amb l’objectiu de dirigir-se al sud-oest, cap a Namur i Lieja.
De seguida Bèlgica també va intentar mobilitzar les seves tropes, però, igual que a Holanda, ja era massa tard. A dos quarts de nou del matí, en el Ministeri d’Afers Exteriors es va presentar l’ambaixador alemany per reunir-se amb el ministre d’Afers Exteriors belga, Paul-Henri Spaak. Aquest li va recriminar que l’exèrcit alemany hagués penetrat Bèlgica com el 1914 i que l’atac no tenia cap tipus de justificació. L’ambaixador es va limitar a explicar-li que havia rebut instruccions del govern alemany de llegir-li una nota que deia que s’havien anticipat a una invasió britànica i francesa a Holanda, Luxemburg i Bèlgica, i li va assegurar que es respectaria la neutralitat, però que tota resistència seria aniquilada, li va afirmar. Spaak el va interrompre demanant-li el document i, després de llegir ràpidament la nota, li va tornar a recriminar que els alemanys havien atac sense cap tipus de justificació. Veient que no podien defensar-se ells sols, el govern belga va invitar en els Aliats a entrar en el seu territori per ajudar-los. Francesos i britànics es varen dirigir cap al riu Dyle per establir una línia que els alemanys no poguessin sobrepassar i 32 bombarders lleugers Fairey Battle britànics varen atacar als alemanys a les Ardenes en dues incursions. De seguida els alemanys varen respondre els atacs aeris britànics amb els seus caces i varen destruir 13 d’aquests bombarders i varen causar danys als demés. En la primera de les dues sortides dutes a terme pels Fairey Battle, tres dels seus vuit avions varen ser destruïts i els demés varen ser danyats. Tot i bombardejar des de només 76 metres, els seus atacs varen tenir pocs impactes sobre les columnes alemanyes.
Per tenir èxit sobre Bèlgica els alemanys sabien que havien d’ocupar la fortalesa belga d’Eben-Emael, situada a 24 quilòmetres al nord de Lieja, a l’altiplà entre Anvers i Namur, fent frontera amb els Països Baixos, i des d’on es controlaven cinc carreteres, el Mosa, el canal Stich, i el canal Albert. Els seus tres ponts estratègics, el Vroenhoven, el Veldwezelt i el Kanne, eren imprescindibles per als alemanys per assegurar l’avanç de les divisions panzer del 6º Exèrcit alemany. Aquestes instal·lacions tenien una sèrie de búnquers units per una xarxa de túnels de set quilòmetres de longitud. Eren totalment autosuficients i disposaven d’aigua corrent, banys i un hospital. La part superior era una extensa plana. La guarnició estava composta habitualment per 1.200 soldats, però aquella nit uns 500 homes es trobaven en el poble veí de Wonck per oblidar durant unes hores la vida estricte en el fort. El 700 homes que es varen quedar dormien tranquil·lament.
A dos quarts de cinc de la matinada, 85 Fallshirmjeagers, paracaigudistes, a les ordres del tinent Rudolf Witzig varen pujar a onze Ju 52 carregats amb càrregues buides i llança-flames a l’aeròdrom de Colònia per llançar-se sobre les cúpules del fort Eben-Emael, clau de la defensa de Lieja. El primer planador va aterrar a les 5:20 del matí sobre la coberta de formigó, a uns 20 metres de la casamata 29, i varen destruir una posició antiaèria belga. Abans de que els defensors belgues poguessin reaccionar, els paracaigudistes se’ls hi varen tirar a sobre. Els guàrdies no varen avisar a la guarnició, tot hi veure alguna cosa que volava, perquè no varen sentir cap soroll dels planadors i no es varen pensar el què els hi venia a sobre. Només alguns guàrdies varen reaccionar quan varen veure el primer planador aterrar i de seguida varen disparar amb les seves bateries en direcció als planadors, que continuaven apropant-se en silenci. Però ja era massa tard per als defensors belgues. Els alemanys varen reaccionar ràpid llançant càrregues explosives dins de la fortalesa, destruint totes les peces d’artilleria mentre la majoria dels soldats belgues seguien sense creure’s el què passava i alguns es començaven a despertar. Només en el casamata 25 hi va haver resistència, que els va costar en el destacament Granit sis baixes i 20 soldats ferits. Mentre els alemanys atacaven per obrir una bretxa per entrar a la fortalesa, a la plana sota la qual es trobaven els túnels hi varen continuar aterrant els planadors. Al principi només 70 paracaigudistes alemanys varen participar en l’operació perquè uns altres 15 havien tingut problemes amb el seu planador i no varen arribar fins a dos quarts de nou del matí a la fortalesa.
Durant la tarda, mentre les tropes de terra varen creuar ràpidament el canal Albert per avançar cap a la fortificació, els Stukas varen atacar als seus objectius en els voltants de la fortalesa i varen silenciar diverses bosses de resistència. A la nit, Eben-Emael va quedar envoltat i, davant el temor d’un contraatac, el tinent d’enginyers Rudolf Witzig va ordenar demolir i abandonar diversos dels llocs conquerits per concentrar-se en reductes més segurs mentre continuava el foc de la infanteria i l’artilleria belga es trobava ja fora de la fortalesa.
A Luxemburg:
Les tropes alemanyes varen creuar la frontera a les 04:35 de la matinada i el govern luxemburguès va sol·licitar ajuda a França basant-se en els tractats d’assistència de 1839 i 1867. Abans de que arribessin les primeres unitats, els Brandeburgers, soldats vestits de civil, juntament amb diversos alemanys residents en el país, ja s’havien encarregat de sabotejar les emissions de ràdio i d’obrir les barreres frontereres de les carreteres i els ponts d’accés davant la passivitat de la milícia local, que no va tardar en abandonar els seus llocs per fugir dels alemanys. Quan es va conèixer el succés, la família ducal va ser evacuada quan els va arribar la notícia de que diverses divisions franceses s’havien posat en marxa per creuar també la frontera. Els francesos varen penetrar la frontera sobre les vuit del matí, però hores després es varen retirar sense combatre a la Línia Maginot. La capital va caure el migdia. A la tarda, gran part del país, excepció d’algunes zones del sud, que es controlarien el dia següent, estaven ja ocupades pels alemanys. Al mateix temps, al voltant de 47.000 civils fugien cap a França i casi 45.000 marxaven cap a Alemanya.
Adolf Hitler va viatjar durant aquella matinada amb el seu tren, l’Amerika, de Berlín al quarter general de Felsennest, el Niu de Roques, a la frontera d’Alemanya, en el bosc Eifel, a 32 quilòmetres al sud-oest de Bonn, al voltant de Münstereifel. Aquell viatge es va fer amb el màxim secret i molts dels que viatjaven a bord de l’Amerika no sabien quin era el destí. S’estava fent de dia quan varen baixar del tren en una petita estació de la regió d’Eifel, a prop d’Euskirschen. Hi havia uns cotxes esperant-los per dur el grup a través del camp accidentat i boscos al nou quarter. Quan varen arribar al quarter, Hitler estava nerviós perquè ell mateix havia aprovat les operacions d’assalt contra les fortificacions belgues i sabia que no podia fracassar. Mentre el dictador estava nerviós pensant en l’ofensiva, tots els demés es varen anar allotjant a les petites i senzilles habitacions. A més d’en Hitler, només Wilhelm Keitel, Julius Schaub i un criat tenien habitacions en el primer búnquer. Alfred Jodl, Karl Brandt, Rudolf Schmundt, Nicolas von Below i Puttkamer ocupaven el segon búnquer. La resta es va allotjar en el poble proper. Quan al migdia les notícies que arribaven eren positives pels seus interessos, sobretot quan a les quatre es va informar que la 4º Divisió Panzer havia travessat el Mosa, hi va haver un esclat d’eufòria, tot i que durant aquella jornada varen perdre 83 avions, entre ells 47 bombarders i 25 caces. Aquelles pèrdues dels alemanys en un sol dia varen representar les pèrdues més grans de tot el 1940. D’immediat varen justificar la invasió de Bèlgica, país neutral, perquè estaven convençuts de que les tropes franceses i britàniques estaven preparades per entrar al país neutral. Hitler va tractar de justificar tot l’atac dient que els britànics tenien planejat envair Alemanya per la regió del Ruhr. A la tarda, el líder alemany va anunciar en el poble alemany que havia començat una batalla que decidiria el destí del poble alemany pels pròxims mil anys.
A la Gran Bretanya:
A Londres, a les set del matí el govern britànic va rebre peticions d’ajuda del govern holandès i belga. Els britànics varen ordenar de que es llancessin mines d’immediat en el riu Rin. Una hora més tard es va saber a la capital que uns avions alemanys havien llançat mines a l’Escalda, que tropes alemanyes havien entrat a Luxemburg, que la ciutat francesa de Nancy havia sigut bombardejada i que havien mort 16 civils.
Durant aquell matí, el govern britànic va autoritzar l’Operació XD, que consistia en destruir les instal·lacions portuàries holandeses i belgues en la desembocadura de l’Escalda, en cas de que l’ofensiva alemanya arribés fins allí.
A Alemanya:
Després de saber que s’estava fent aquesta ofensiva, Iosif Stalin va enviar el seu ministre d’Afers Exteriors i número dos del seu govern, Viatxeslav Mólotov, a l’ambaixada alemanya perquè entregués un missatge personal per en Hitler on l’elogiava i felicitava per haver començat a atacar França i de retruc a la Gran Bretanya.
A la Gran Bretanya:
A Londres, a les sis de la tarda, Winston Churchill va substituir a en Neville Chamberlain com a primer ministre després de que el Partit Laborista demanés el cap de Chamberlain si el Partit Conservador volia conservar la coalició. Churchill, que també va ser nombrat ministre de Defensa i que a més presidiria un Comitè especial de Defensa format per ell mateix i els caps dels Estats Majors, va configurar un govern de coalició entre conservadors (la majoria), els laboristes i els liberals. Tot i la seva dimissió, Chamberlain va passar a dirigir la Cambra dels Comuns. La primera mesura que va prendre el nou primer ministre va ser l’enviament immediat de tropes al front d’Holanda. Aquella mateixa nit, la 68º Divisió va desembarcar a Flesinga.
En el Reich:
Heinrich Himmler va rebre a tres quarts d’una del migdia el seu habitual tractament del doctor Felix Kersten i li va explicar que aquella nit les tropes alemanyes havien entrat a Holanda per salvar als holandesos dels jueus capitalistes i, després, li va afegir que no podia tornar a Holanda, com havia volgut fer-ho feia uns dies, i que s’havia de quedar a Alemanya. Himmler li va assegurar que estava disposat a rebre’l a les SS amb el rang de major i que cada any l’ascendiria. Però el doctor li va dir que era millor per la seva família viatjar a Finlàndia, comentari que a Himmler no li va fer gens de gràcies i li va contestar alterat que Finlàndia en breu formaria part del Reich. Himmler li va assegurar que si el continuava tractant podria salvar al seu sogre, el Oberdorfsmeister Neuschäffer, de sang reial, i la família de la seva esposa, que s’havien mostrat contraris al nacionalsocialisme. El doctor no va tenir més remei que continuar treballant pel líder de les SS.
A Suïssa:
El govern suïs va ordenar una mobilització general davant del temor de que Alemanya no respectés la seva neutralitat.
