Home // 1944 // Setembre (Page 3)

10 de setembre de 1944

Diumenge:

En el Reich:

A AquisgràHeinrich Himmler va pronunciar un discurs davant d’un búnquer de la ciutat per dir que la Wehrmacht defensaria la ciutat. Himmler va anunciar que cap desertor escaparia del càstig i va amenaçar que tindria conseqüències per als seus familiars.


Els Aliats varen bombardejar amb molta violència les ciutats alemanyes de Gladbach i Rheydt. A dos quarts de dotze de la nit va sonar l’alarma antiaèria petita a la ciutat de Dresden i, al cap de vint minuts, la gran. Aquest cop no va passar res.


En el camp de concentració de Buchenwald, els nazis varen penjar el pilot de cotxes Robert Benoist juntament amb alguns canadencs i belgues. Per altra part, des de Loos-lés-Lille, França, va sortir l’últim comboi alemany de presoners.

En el front occidental:

A Bèlgica:

A primera hora, Miles Dempsey es va dirigir al quarter general del mariscal Bernard Law Montgomery, que acabava d’escriure una carta al mariscal Alan Brooke per queixar-se de la falta de comunicació amb el comandant suprem Dwight D. Eisenhower i, a més, va acusar a Ike de no saber res de la lluita contra els alemanys. En la reunió. Dempsey el va convèncer de que davant la dura resistència alemanya en el front del 2º Exèrcit a la zona Arnhem-Nimega, utilitzarien tres divisions aerotransportades enlloc d’una.  Poc després de la reunió, Dempsey es va convocar al tinent general Frederick Browning al seu lloc de comandament per dissenyar el nou pla, la futura Operació Market Garden.

A la tarda, a un aeròdrom a l’est de Brussel·les, el general Dwight Eisenhower, que encara portava la cama enguixada per un esquinç que s’havia fet al genoll esquerre feia unes setmanes, acompanyat pel mariscal Arthur Tedder, i el mariscal de camp Bernard Montgomery es varen reunir a l’avió del comandant nord-americà per acordar posar en marxa lOperació Market Garden, que consistia en llançar amb paracaigudes soldats Aliats a Holanda per ajudar a l’exèrcit de terra en el seu avanç cap a Alemanya. Montgomery, que continuava molt enfadat amb el comandant suprem, es va negar a que estigués present a la reunió el tinent general Humfrey Gale, responsable de les provisions de totes les tropes aliades. En canvi, va insistir en que hi fos present el general de divisió Miles Graham, el seu propi oficial logístic superior.

Abans d’arribar a un acord per la futura Operació, els dos comandants es varen retreure estratègies de feia dies, ja que Montgomery tornava a defensar el seu pla d’una sola ofensiva i prometia conquerir el Ruhr amb 20 divisions del 2º Exèrcit britànic i del 1º Exèrcit canadenc per obrir camí cap a Berlín. El comandant nord-americà va reconèixer que el Ruhr continuava sent la seva principal prioritat, però afirmava que qualsevol ofensiva a la capital alemanya portava el risc de patir atacs fatal pels dos flancs. Montgomery no hi estava gens d’acord, ell defensava una estratègia al llarg d’un front ampli. Montgomery va insistir a continuació en aturar al general George Patton i en que el 1º Exèrcit nord-americà del comandant Courtney Hodges li cedís dos cossos d’Exèrcit. A més volia tenir prioritat absoluta dels subministraments. Eisenhower va rebutjar la interpretació del terme prioritat i va subratllar que l’objectiu era la conca del Ruhr i no Berlín. No volia aturar a més el general Patton i va recordar-li en el mariscal que ja disposava del 1º Exèrcit Aerotransportat. Després varen parlar de la futura Operació Market Garden, operació que va ser del gust del futur president nord-americà segons Montgomery, tot i que només varen parlar del calendari i del problema de subministraments. Després de posar les bases de la futura operació, Montgomery va marxar de l’aparell i Eisenhower va retornar al seu quarter general.

Quan Montgomery va tornar de l’aeròdrom de Brussel·les al lloc de comandament tàctic del 2º Exèrcit, Dempsey ja havia traçat amb el tinent general Browning les línies de la futura Operació. Browning, que va viatjar a la Gran Bretanya, va convocar a 26 oficials a les sis de la tarda a la sala de reunions de Sunnighill Park per relatar les decisions que havien acordat i va mentir quan va donar entendre que Eisenhower estava d’acord amb el pla.


A Brussel·les, després de que la ciutat fos alliberada feia una setmana, els carrers de la ciutat encara continuaven de celebració i aquell dia es va representar en broma el funeral de l’Adolf Hitler. Una persona disfressada del dictador passejada pels carrers en una carreta fúnebre.


Després de durs combats contra els alemanys, els blindats britànics Sherwood Rangers amb el 6º Batalló d’Infanteria Lleugera, el Durham, varen alliberar la ciutat de Geel després de travessar el Canal Albert. Els alemanys varen intentar durant la nit desafiar als britànics per tornar a conquerir la ciutat, però no varen tenir èxit.

Els alemanys ja preveien que aviat els Aliats occidentals penetrarien per a Alemanya i el propi Hitler ja havia demanat rehabilitar la Línia Sígfrid, però aquell dia el mariscal Gerd von Rundstedt es lamentava de que necessitava unes altres sis setmanes per reconstruir la Línia com era degut.

A Holanda:

Les autoritats alemanyes de Nimega varen proclamar que a partir de llavors tots els homes d’entre 17 i 55 anys quedaven a la seva disposició per excavar defenses i varen anunciar que els que no es presentessin a la citació s’exposarien a la destrucció de la seva casa, la confiscació de les seves propietats i l’arrest de la seva esposa i fills, si els tenia. L’alcalde nombrat pels alemany, un membre del NSB, va citar als professors de la ciutat per demanar-los que a partir de llavors vigilessin als seus alumnes. Alguns mestres no varen acudir a la ciuta.

Al nord de França:

Després d’un potent bombardeig aeri, el 1º Cos britànic va iniciar l’assalt al port de El Havre. Al vespre, els supervivents de la 5º Divisió d’Infanteria del 3º Exèrcit nord-americà, que estaven resistint un contraatac d’una divisió Panzer alemanya des de feia dos dies, varen rebre l’autorització de tornar a creuar el riu Mosela. A part de les més de 360 baixes patides en l’acció, el batalló va enviar a l’hospital a 150 homes més.

Al sud de França:

La 1º Divisió blindada del comandant Jean Marie de Lattre de Tassigny va entrar a Autun.

En el front oriental:

Iosif Stalin va dir-los al president Franklin Delano Roosevelt i al primer ministre Winston Churchill que no podien utilitzar els aeròdroms soviètics per ajudar a l’Exèrcit Clandestí polonès a Varsòvia per dificultats tècniques. Precisament, a Varsòvia, des d’Itàlia va arribar ajuda pels polonesos rebels, que es trobaven des del dia anterior en una situació molt complicada, ja que Stalin no els volia oferir ajuda i eren atacats durament pels alemanys.


A Hongria, el comandant del Grup d’Exèrcits del Sud d’Ucraïna, Friessner, va informar de que la situació era delicada a Budapest. Veient també que el front s’enfonsava, Miklos Horthy va intentar persuadir al gabinet hongarès per sol·licitar un armistici, però no va tenir èxit.

A Itàlia: 

Les tropes del comandant Mark Clark varen començar a avançar cap a Bolonya.

A Grècia:

Els alemanys es varen retirar de l’illa de Quios.

A Bulgària:

Després del cop d’Estat del dia anterior per part del Front Patriòtic, les noves autoritats varen abolir la policia i la varen substituir per milícies partisanes. A més, l’exèrcit búlgar es va unir a l‘exèrcit soviètic i va col·laborar en l’expulsió dels alemanys a Hongria i a Iugoslàvia.

9 de setembre de 1944

Dissabte:

En el Reich:

Després de que els soviètics ocupessin Bulgària, el govern búlgar va declarar la guerra a Alemanya. Per aquest fet, l’Adolf Hitler va especificar que el comandant Gerd von Rundstedt, a qui li havia tornat els poders en el front occidental el 7 de setembre de 1944, tingués també plens poders a l’oest d’Alemanya.


Kurt Student va comunicar-li en el ministre Joseph Goebbels que el seu fillastre Harald Quandt havia resultat ferit en els combats de l’Adriàtic i que des de llavors se’l donava per desaparegut. Goebbels, que immediatament va encarregar a la Creu Roja que investigués el cas, va amagar en un principi la notícia a la seva esposa Magda, que havia tornat a emmalaltir. Després, Goebbels es va reunir fins ben entrada la nit amb en Schwarz van Berk sobre la guerra. Van Berk li va confirmar la seva idea de que els aspectes polítics que oferia l’actual situació bèl·lica eren molt prometedors. Però el ministre temia un cop més que la política exterior alemanya no estigués en condicions d’aprofitar aquell moment de la manera adequada i va tornar a insistir amb la idea de que amb ell com a ministre d’Afers Exteriors les coses haguessin anat millor.


En el camp de Buchenwald varen ser cridats al portaló del camp 16 dels 43 membres dels serveis secrets Aliats de nacionalitat francesa i britànica que havien arribat al camp el 17 d’agost. Immediatament varen ser penjats en el crematori.

En el front occidental:

A França:

A les costes de Normandia varen arribar-hi combois nord-americans per ajudar a les tropes aliades i a la població civil dels pobles i ciutats alliberades. El problema de subministraments i la forta despesa d’aquests subministraments era tal que aquell dia el cap de logística del SHAEF advertia que el manteniment dels exèrcits s’havia estirat fins al límit i que la situació administrativa era molt ombrívola.


La 2º Divisió d’Infanteria va avançar durant aquell dia sota el foc d’artilleria cap a la ciutat de Brest.

A Bèlgica:

Els tancs dels Sherwood Rangers varen passar sobre el pont prefabricat Bailey en el Canal Albert que per la nit havien construït els Reials Enginyers. Els Rangers ies varen llançar en suport del 6º Batalló d’Infanteria Lleugera, el Durham, per capturar la ciutat de Geel. Al mateix temps, els nord-americans el riu Mosela. Però la resistència alemanya era dura. El general Miles Dempsey va manifestar la seva preocupació al mariscal Bernard Law Montgomery i per la tarda es va tornar a reunir amb el general Horrocks, del 30º Cos d’Exèrcit, per parlar de la resistència alemanya.

En el front oriental:

A Varsòvia, la situació dels rebels polonesos es va tornar molt crítica per la falta d’aliments, d’aigua i de munició.

A Bulgària:

Després de que el govern búlgar declarés la guerra a Alemanya el dia anterior, el Front Patriòtic va prendre el poder mitjançant un cop d’Estat i, poc després, varen ser detinguts els membres de la Regència i els ministres del govern, excepte en Muraviev que va poder fugir.

8 de setembre de 1944

Divendres:

A la Gran Bretanya:

A les 18:40, els alemanys varen llançar el seu primer míssil V-2 sobre el carrer Staveley de Chiswick, a prop del Tàmesis, a l’oest de Londres, a la Gran Bretanya. El míssil havia sigut disparat cinc minuts abans després de ser descarregat d’un camió estacionat en una carretera dels suburbis de La Haya. Quan va impactar va provocar una intensa explosió que va destruir diversos edificis del centre de la ciutat, entre els quals un col·legi on hi van morir setanta-vuit nens. Al cap d’un minut, un altre míssil V-2 va ensorrar una illa de cases a Epping, en un barri proper. Des d’Holanda, els alemanys també varen llançar míssils V-2 sobre París i Chiswick.

En el Reich:

Adolf Hitler es va queixar en el doctor Theodor Morell d’una pressió al voltant del seu ull dret. En les seves notes, el doctor Morell deia que tenia la pressió arterial alta.


A Alemanya, el Tribunal Popular va condemnar a mort a en Carl Goerdeler, l’Ulrich von Hassell, en Josef Wirmer i en Wilhelm Leuschner per està involucrats en el complot del 20 de juliol de 1944. Les condemnes no es varen efectuar fins al gener i febrer de 1945, menys la d’en Wirmer, que es va encarar amb el jutge Roland Freisler dient-li que es retrobarien aviat a l’infern i va ser penjat aquell mateix dia a la a la presó de Berlín-Plötzensee. En aquesta mateixa presó els nazis varen executar aquell dia a l’Ulrich Wilhelm Schwerin von Schwanenfeld per està també involucrat en el cop d’Estat i per fer d’enllaç entre la resistència civil i militar, i l’Elisabeth von Thadden per formar part del Cercle Solf.


A les deu del matí va arribar un tren a Rastenburg i entre els seus passatgers hi havia el doctor Felix Kersten. Un cop el tren es va aturar a l’estació, un cotxe esperava en el doctor i el va dur directament davant del ministre Heinrich Himmler, que tenia forts dolors estomacals. Mentre rebia tractament, el ministre va criticar durament als finlandesos per haver canviat de bàndol i va lamentar no haver actuat abans contra Finlàndia i els seus líders. Kersten li va demanar que emetés instruccions a efectes de que tots els ciutadans finlandesos que residien a Alemanya fossin tractats de forma decent. Himmler li va prometre que la Gestapo no els molestaria. Per acabar, Himmler va acceptar que el doctor i la seva família es traslladessin a Estocolm.


Els nazis varen invitar en el professor Ernst Heinkel a preparar un nou aparell a reacció per missions d’intercepció. El nou aparell va ser el Heinkel He-162.

En el front occidental:

A França:_

El 3º Exèrcit nord-americà del general George Patton, que intentava creuar el riu Mosela, va ser atacat per una divisió Panzer alemanya després de que un batalló de la 5º Divisió d’Infanteria aconseguís travessar l’altra banda del Mosela des de Dornot, punt on varen ser contraatacs pels alemanys. Quatre companyies de soldats nord-americans varen obrir a la desesperada una línia de trinxera en forma de ferradura i es va demanar en els soldats ferits que no cridessin per tal de no cridar l’atenció. Tot i que el 3º Exèrcit aconseguia avançar, el general Patton estava decebut i ses va sentir frustrat pels seus superiors perquè després d’alliberar París no se’l deixava avançar cap a Alemanya tal i com ell desitjava. La raó del per què no podia avançar era que el comandant Dwight D. Eisenhower va donar prioritat a l’avanç de les tropes britàniques del comandant Bernard Law Montgomery, que avançaven cap a Holanda. Eisenhower no volia que el general Patton arribés tot sol a Alemanya i volia que esperés les tropes del comandant Montgomery. Les tropes del general californià avançaven a l’agost de 1944 uns 80 quilòmetres el dia, en canvi, el setembre no avançaven cap quilòmetre. Per altra banda, una columna del 7º Exèrcit nord-americà del general Alexander McCarell Patch va ocupar la ciutat de Besançon, a la frontera amb Suïssa, després de llançar 25 bombes caça-carros contra el portó de la ciutadella, provocant que els 4.000 alemanys que formaven la guarnició es rendissin o sortissin fugint cap als boscos amb bicicletes robades. Gràcies a aquella conquesta, els Aliats varen obtenir 700.000 litres de gasolina d’alt octanatge. Per altra part, en els jardins del bisbat d’Autun, quan els alemanys varen sentir de lluny els tancs Aliats varen assassinar als presoners francesos perquè no veiessin la llibertat.

A Bèlgica:

El 6º Regiment d’Infanteria britànic, Green Howards, va travessar el canal Albert, a prop de la localitat de Geel, i va establir un cap de pont. Al mateix temps, el 1º Exèrcit nord-americà va alliberar Lieja i les forces canadenques varen alliberar Oostende. Amb la victòria aliada, el primer ministre belga Hubert Pierlot va tornar a Brussel·les.

Però no tot anava com estava previst, ja que Montgomery li va demanar a l’Eisenhower un assalt aerotransportat a l’illa de Walcheren. El tinent general Frederick Browning  i el general Lewis Brereton es varen oposar a l’operació. A més, Miles Dempsey es va reunir amb el general Horrocks, del 30º Cos d’Exèrcit, a l’aeròdrom de Brussel·les i aquest últim li va confirmar que la resistència alemanya era dura en el cap de pont del Canal Albert.

En el front oriental:

L‘exèrcit soviètic va ocupar Bulgària, que aquell mateix dia es va unir als Aliats i va declarar la guerra a Alemanya.

A la Xina:

A Manxúria, 108 bombarders fortaleses volant B-29, amb base a Xina, varen efectuar el primer atac diürn contra objectius industrials japonesos a Anshan. A continuació es va lliurar una batalla entre les fortaleses i l’aviació japonesa. En aquest combat hi va participar el tinent Yoshio Yoshida, un dels màxims caçadors de B-29, que va aconseguir la seva primera victòria probable.

En els Estats Units:

En una carta al secretari d’Estat Cordell Hull, el president Franklin Delano Roosevelt li escrivia que la història que havien fet els nazis del trust I.G.Farben semblava una novel·la policíaca, i continuava dient-li que la derrota de l’exèrcit alemany hauria de comportar l’eradicació d’aquestes armes de guerra econòmica.  

7 de setembre de 1944

Dijous:

En el Reich:

Adolf Hitler, que havia tornat a donar els plens poders al mariscal Gerd von Rundstedt en el front occidental, va ordenar que tant les autoritats del Partit com les de l’Estat com els comandants en cap de Bèlgica del nord, de França i dels Països Baixos quedessin subordinats a en Von Rundstedt. També per ordre d’en Hitler, l’escriptor i segon cap de premsa del Reich, Helmut Sündermann, va escriure un article al diari Völkischer Beobachter on demanava en els alemanys que no ajudessin als Aliats en donar aliments, ni informació, ni ajuda. També els va demanar que destruïssin tots els ponts i els camins per on havien de passar les tropes aliades. Per últim, va expressar el seu desig de voler veure els seus enemics morts, desolats i atemorits per l’odi. Sündermann va explicar setmanes més tard en el seu entorn íntim que va ser Hitler qui li va redactar l’article punt per punt.


La Gestapo va detenir a en Hans Speidel perquè creien que havia participat en el complot del 20 de juliol de 1944. Tot i ser amic del general Ludwig Beck i d’haver conspirat contra en Hitler, Speidel no va participar en el cop d’Estat.

En el front occidental:

El mariscal de camp Bernard Law Montgomery va fer saber a Londres que esperava està a Berlín en tres setmanes.

A Bèlgica:

Mentre la batalla entre britànics i alemanys continuava a Hechtel i Beringen, a l’altura del Canal Albert, Miles Dempsey va ordenar a la 50º Divisió d’Infanteria, la Northunbriam, creuar el Canal al sud de Geel. El sector estava defensat pel Kampfgruppe Dreyer, al comandament del Generalleutnant Kurt Chill.

Al nord de França:

Quatre columnes blindades del 3º Exèrcit nord-americà varen arribar al riu Mosela, al nord i al sud de Metz, i allí varen ser rebuts per l’artilleria alemanya.

Al sud de França:

El 7º Exèrcit nord-americà va ocupar Dijon.

En el front oriental:

A Bulgària varen continuar les vagues del dia anterior per demanar la rendició del seu govern. Al mateix temps, els soviètics varen ocupar les regions del nord-est, així com les importants ciutats portuàries de Varna i Burgas, i el govern búlgar va finalitzar l’operació de desarmar i capturar a tots els soldats alemanys desplegats al país búlgar.

A la Gran Bretanya:

En una roda de premsa, Duncan Sandys va declarar que tot i alguns llançaments que encara es podien produir, la batalla de Londres havia acabat.

6 de setembre de 1944

Dimecres:

En el Reich:

El govern alemany va llançar els primers míssils V-2 sobre la Gran Bretanya i per primer cop va llançar aquesta arma contra una ciutat, París, que feia pocs dies havia caigut en mans aliades.


Walter Warlimont va deixar de ser el general adjunt de l‘Alfred Jodl al capdavant de l’Estat Major de les operacions de la Wehrmacht.


Bulgària, després de l’ofensiva soviètica del dia anterior, va trencar les seves relacions diplomàtiques amb Alemanya. Per tal de demanar la rendició del seu país, es varen produir vagues a Pernik, Sofia, Ploviv i Gabrovo, a més de que es varen assaltar les presons de Pleven, Varna i Sliven, i un centenar de ciutats varen ser ocupades per destacaments partisans.

A Itàlia:

Per culpa de les fortes pluges els britànics no varen poder llançar-se sobre la plana del riu Po, tot i que ja havien travessat la línia Gòtica.

En el front occidental:

A Bèlgica:

El comandant Bernard Law Montgomery va aturar l’avanç de les seves tropes per preparar-se per creuar el Rin. Aquesta aturada va ser més endavant un greu error per l’Operació Market Garden. Tot i això, les tropes britàniques del 21º Exèrcit varen alliberar Gant, Kortrijk i Armentières, i varen arribar a Beringen, al Canal Albert. Per altra banda, el 1º Exèrcit nord-americà va creuar el riu Mosa per diversos punts dels sud de Namur.

Després de veure que no podien resistir l’ofensiva aliada, amb el foc de cobertura de dues bateries antiaèries col·locades a les dues ribes de l’Escalada, els alemanys varen començar a transportar 80.000 soldats a l’illa de Walcheren, en el costat septentrional de l’estuari del riu. Mentre es retiraven, uns alemanys es varen venjar d’un atac que havien tingut dos dies abans a Buissonville i varen cremar 22 cases de la localitat i d’un poble proper.


El Generalleutnant Kurt Chill, que es trobava en el Canal Albert, va informar de la situació al Generaloberst Kurt Student. Els dos ja sabien que els tancs britànics havien creuat el Canal a Beringen. Student li va ordenar un contraatac amb el 6º Regiment del comandant Heydte i un batalló de la 2º Fallschirmjäger. Rebrien a més el suport d’un batalló del 1º Exèrcit. Just al nord de Beringen, precisament, els combats eren molt violents, però Student confiava que els laberints de canals de la zona fossin un terreny favorable per la defensa.

A França:

A París, el nou govern provisional d’en Charles de Gaulle es va instal·lar a la capital francesa.

5 de setembre de 1944

Dimarts:

En el Reich:

El ministre d’Armament Albert Speer va escriure una carta a un cap regional de França amb el consentiment de l’Adolf Hitler per explicar-li que s’havia de procurar de que la regió francesa de Minette, la regió luxemburgesa o qualsevol altra zona industrial del front occidental de la zona que acabés en mans aliades havia de ser paralitzada la seva producció però, en cap cas, destruïda. Speer va pensar que tornarien a reconquerir aquells territoris i aquelles indústries i, per tant, creia no s’havien de destruir. A més, sabia que la zona industrial de Minette era imprescindible per ells per continuar amb la guerra. Aquelles mateixes ordres es varen donar a l’Associació Nacional del Ferro i Carbó, on se’ls va demanar que les conques de carbó de Bèlgica, Holanda i el territori del Sarre mantinguessin les instal·lacions de les bombes dels pous de carbó en bon estat encara que els Aliats arribessin a la zona. Era evident a ulls de tothom que els països occidentals serien alliberats i molts alemanys es preocupaven per les pèrdues que patirien. Per exemple, aquell dia la Universitat d’Estrasburg, on s’estudiaven cranis jueus, va enviar una carta en el govern alemany indicant que el professor August Hirt no havia acabat encara amb la seva col·lecció d’esquelets i sol·licitava les directives convenients en el cas de que Estrasburg estigués amenaçada pels Aliats. La carta proposava destruir totes les proves, tot i que confessaven que seria una pèrdua lamentable per la Ciència.


Finlàndia va acordar aquell dia l’alto el foc definitiu amb la Unió Soviètica. Quan Speer va saber que havien perdut Finlàndia i que Hitler volia enviar-hi molts soldats per lluitar, va creure que no era necessari fer aquella ofensiva i va enviar un informe a en Hitler i a l’Alfred Jodl (que aquest no volia de cap de les maneres enviar tropes a Finlàndia i li havia demanat a Speer que li digués a en Hitler) per explicar-los que el problema no era únicament la pèrdua dels jaciments de níquel finlandesos, sinó també el tall de subministraments de mineral de crom de Turquia, fet que significava que tota la producció armamentista s’aturés completament en uns 16 mesos, al voltant de l’1 de gener de 1946. Al final de l’informe, Speer els va dir que la guerra seria perduda materialment si no es feia alguna cosa i els va demanar que es defensés altres territoris abans que el de Finlàndia. Quan Hitler va llegir l’informe de Speer va acceptar tranquil·lament les seves propostes i va ordenar a les tropes de la Wehrmacht que es retiressin del territori finlandès a mitjans del mes d’octubre, ja que no estava disposat a perdre més soldats per defensar un territori que no era del tot útil. Després, el dictador va tornar a nombrar el mariscal Gerd von Rundstedt, que havia sigut destituït el 29 de juny de 1944 per demanar la pau, com a comandant en cap del front occidental i li va donar ordres de contraatacar als Aliats i dividir els seus exèrcits. Von Rundstedt no tenia suficients recursos per complir els objectius d’en Hitler.


Des del camp de Westerbork va arribar a Auschwitz un tren carregat de 498 homes, 442 dones i 79 nens. Després de la selecció, 258 homes i 212 dones varen ser registrades com a presoners. La resta, 549, varen ser assassinats a les cambres de gas.

En el front occidental:

El comandant suprem Dwight D. Eisenhower va contestar una queixa del mariscal Bernard Law Montgomery sobre l’estratègia a seguir confirmant-li la seva ordre d’atacar el Ruhr i el Sarre al mateix temps. Però les comunicacions a Granville, el quarter general del comandant suprem, eren tan dolentes que varen fer que el missatge arribés en dues parts, a més en ordre invers i amb retard. Montgomery estava tan nerviós que va arribar a exclamar que la guerra estava perduda. Tot i la desconfiança de Montgomery, la realitat de que la majoria de britànics creien que la victòria estava a l’abast. El Comitè  de l’Estat Major d’Intel·ligència conjunta, el JIS, va dir en un dels seus informes que tot i que els alemanys comptaven, pel moment, amb un front organitzat entre les fronteres de la Unió Soviètica i Alemanya, a l’oest només tenien unes restes desorganitzades, incapaces de resistir l’avanç Aliat que penetrava ja amb força Alemanya. Tot i aquest informe, el primer ministre Winston Churchill s’hi va mostrar en desacord amb l’informe.

A Holanda:

Els alemanys es varen començar a retirar d’Holanda i els grups de la Resistència varen començar a segrestar membres del NSB i a oficials alemanys. Alguns varen ser alliberats al cap de poc per la policia alemanya. Arthur Seyss Inquart va declarar l’estat d’emergència i va amenaçar amb dictar sentències de mort davant el més mínim acte de rebel·lió. Les SS varen decidir evacuar als últims 3.500 presoners del camp de concentració de Vught. 2.800 homes varen ser enviats a Sachsenhausen i més de 650 dones varen ser enviades a Ravensbrück.

A Bèlgica:

Les tropes aliades occidentals varen alliberar la ciutat de Lieja. En aquells moments gran part del territori belga ja estava en mans aliades i els alemanys abandonaven el país. En retirada, els alemanys varen cremar 35 cases situades a prop de la carretera N4, entre Marche-en-Famenne i Bastogne, a prop de la localitat de Bande. Els soldats britànics també varen arribar a Gand i la 11º Divisió Blindada es dirigia a Anvers. Per protegir el corredor que conduïa a Anvers, altres unitats varen avançar per diferents camins. Els Sherwood Rangers varen arribar a Ronse, al sud de Gant, després de recórrer 400 quilòmetres.


Per intentar frenar als britànics, Kurt Student es va dirigir de Berlín a Verviers, una localitat pròxima a Lieja, per entrevistar-se amb el mariscal Walther Model. L’única esperança que tenien era reunir suficients tropes per sostenir el front. Student va començar a rebre reforços del XV Exèrcit ràpidament. Després de l’entrevista, Model es va dirigir al lloc de comandament del general Reinhard, comandant del 88º Cos.


Al mateix temps, a Brussel·les varen continuar les celebracions pel seu alliberament el 3 de setembre. Els presoners varen ser obligats a desfilar protegits per components de l’Armée Blanche de la resistència belga. Poc després, l’Agrupació formada pels Guàrdies Granaders es va dirigir cap a l’est per alliberar Lovaina. La Divisió Blindada de la Guàrdia va rebre ordres d’avançar primer cap al canal Albert i després cap a Leopoldsburg, prop de la frontera holandesa, abans de dirigir-se a Eindhoven, on esperaven trobar poca resistència.

Al nord de França:

El 3º Exèrcit del general George Patton va creuar el riu Mosa.

Al sud de França:

El 7º Exèrcit nord-americà va alliberar la ciutat de Besanço.

En el front oriental:

El govern soviètic va transferir a l’exèrcit soviètic un total de 1.030.494 criminals comuns provinents dels Gulags perquè lluitessin amb ells contra els alemanys. A més, el govern soviètic va declarar la guerra a Bulgària, país que havien començat a penetrar el 2 de setembre de 1944, i varen començar-hi una gran ofensiva arribant ràpidament a Turnu Severin. En unes poques hores, Bulgària, en veure’s indefensa, va demanar l’armistici. Davant de l’evident triomf, els dirigents soviètics estaven planejant ocupar la totalitat dels Balcans.

En el bàndol Aliat:

Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg varen acordar la seva Unió Duanera forjant una comunitat d’interessos. Aquest tractat es va anomenar Tractat de Benelux.

4 de setembre de 1944

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

L’ambaixador japonès a Berlín, Hiroshi Oshima, va viatjar al quarter general de Rastenburg per proposar-li a l’Adolf Hitler pactar una pau amb Iosif Stalin. Però el dictador no estava d’acord amb aquesta proposta i li va explicar que aviat començarien una contra-ofensiva amb noves armes i li va deixar clar que només seria possible canviar d’opinió aturant l’avanç soviètic. L’ambaixador va informar als Aliats de que els alemanys estaven planejant una ofensiva a l’Oest pel mes de novembre.

Més tard, Hitler es va posar fet una fúria en saber que havia caigut Anvers i va tornar a nombrar al mariscal Gerd von Rundstedt comandant en cap del front occidental. Després, Hitler va trucar al Generaloberst Kurt Student, que es trobava a Berlín, a l’illa de Wannsee, seu del quarter general dels Fallschirmjäger de la Luftwaffe, per ordenar-li que establís una línia de defensa al llarg del canal Albert i sostenir-la per temps indefinit. Student va assumir el comandament d’una nova formació que portaria el nom de 1º Exèrcit Fallshirm.

A Alemanya:

A Berlín-Plötzensee, els nazis varen executar a l’Erich Fellgiebel per haver participat en el complot del 20 de juliol de 1944 en anunciar aquell dia des del quarter general de Rastenburg l’inici del cop d’Estat .

En el front occidental:

La victòria era més que evident entre els comandament Aliats i aquell dia el comandant suprem Dwight D. Eisenhower va dir per cable en els seus lloctinents que la millora manera de derrotar als alemanys per l’oest era colpejant en el Ruhr i en el Sarre el mateix temps. En una nota escrita a George Marshall, el futur 34º president nord-americà va dir que ara més que mai tenien que mantenir els alemanys desplegats a totes parts.

A Bèlgica:

Al migdia, els soldats canadencs de la divisió blindada número 11º del general Pipi Roberts del 21º Grup d’Exèrcits del 2º Exèrcit britànic, sota les ordres del comandant Bernard Law Montgomery, varen avançar cap a la ciutat d’Anvers, a la riba de l’Escalda, a tant sols 88 quilòmetres del Mar del Nord, després d’alliberar el dia anterior la ciutat de Brussel·les. El comandant suprem Dwight D. Eisenhower, com va fer el 29 d’agost, va repetir una directiva formal on demanava aconseguir una base segura a Anvers. De seguida que es va saber la notícia de l’arribada dels homes del mariscal Montgomery, una multitud va sortir de casa per permetre a la 11º Divisió Blindada entrar més ràpidament al centre de la ciutat, on els soldats alemanys encara prenien cerveses a les terrasses dels cafès. A les dues de la tarda un esquadró de tancs havia arribat als molls, que gràcies a la resistència belga de la Brigada Blanca varen quedar intactes. La 159º Brigada d’Infanteria va atacar al quarter general alemany situat en el parc de la ciutat, on va començar un intents tiroteig que va acabar a dos quarts de deu de la nit quan els alemanys es varen rendir o varen fugir. En seguit, els britànics varen buscar algun cinema perquè servís de presó, però el final varen agafar el zoològic de la ciutat com a presó provisional. Es diu que la població estava tan afamada que s’havia menjat a la majoria d’animals. Les gàbies varen omplir-se de 6.000 presoners distribuïts per categories; al recinte dels lleons s’hi varen posar els oficials, els homes de Leon Degrelle i les amants dels alemanys. Tot i aquella greu pèrdua, els alemanys s’aferraven a les boques de l’Escalada per paralitzar el trànsit.

En saber que havien caigut Anvers i Brussel·les, el Generalleutannt Kurt Chill es va aturar a Turnhout amb el que li quedava de la 85º Divisió d’Infanteria per donar mitja volta cap al llarg del Canal Albert. Chill va establir una línia de defensa en el tram del Canal entre Hasselt i Herentals. A part, el 2º Cos d’Exèrcit Panzer de les SS sota les ordres del Obergruppenführer Wilhelm Bittrich va rebre ordres de retirar les seves dues divisions al nord de Nederrijn, a la zona d’Apeldoorn i Arnhem, per efectuar reparacions i re-equipar-se, tot i que havien d’estar a punt per entrar en combat.

En el nord de França:

Les tropes britàniques varen entrar a Antwerp, tallant en els alemanys les portes del Canal de la Mànega i del Pas de Calais. Davant d’aquelles pèrdues, Adolf Hitler va ordenar reforçar, com fos, les fortaleses de Boulogne, Dunkerque i el Canal Albert fins a Maatricht. Però quan la Divisió de les Joventuts Hitlerianes anava per complir les ordres del dictador es va veure obligada a retirar-se del riu Mosa, a prop de Yvoir. El mariscal de camp Gerd von Rundstedt va exclamar que era una gran pena que aquella lleial joventut sigués sacrificada en una batalla impossible.


El tinent general Frederick Browning i el general Freddie de Guingand es varen dirigir amb avió al quarter general del 2º Exèrcit britànic a França per començar a les set de la tarda una reunió amb el comandant Miles Dempsey per parlar de capturar Arnhem i Nimega.

A la Gran Bretanya:

Després de l’alliberament de Brussel·les el dia anterior, la reina Guillermina dels Països Baixos va radiar des de Londres un missatge per als holandesos on els assegurava que l’alliberació era propera i que havia nomenat al príncep Bernat comandant en cap de les forces neerlandeses i que quedava a les ordres del comandant suprem Eisenhower.

En el front oriental:

A Finlàndia: 

El govern finlandès va anunciar la suspensió d’hostilitats i va començar a replegar les seves tropes darrere de la línia de la frontera de 1940 amb la Unió Soviètica.

A Polònia:

A Varsòvia es va produir la destrucció de les centrals hidràuliques i elèctriques. Les lluites entre els alemanys i l‘Exèrcit Clandestí polonès varen continuar a l’obscuritat, tot i la falta d’aigua i d’aliments per part dels polonesos. Els polonesos vivien en una situació lamentable i des d’Itàlia se’ls va intentar ajudar gràcies als aviadors britànics, sud-africans i polonesos, que els varen enviar subministraments. L’ajut era insuficient perquè les necessitats eren molt grans.

A Itàlia:

En el sector Adriàtic, el 8º Exèrcit britànic no va aconseguir obrir un forat en la cresta de Gemmano-Coriano, a la Línia Gòtica. La cresta era el punt central de la segona línia de defensa del 10º Exèrcit alemany i, com a tal, era fortament defensat, especialment amb armes antitanc.

En els Estats Units:

L’agregat militar a l’ambaixada nord-americana a Buenos Aires, el general David W. Ladd, va enviar un memoràndum a J. Edgar Hoover titulat: Possible vol d’Adolf Hitler a Argentina. En els paràgrafs 1, 4 i 5 del document, Ladd va afirmar que molts observadors polítics havien expressat l’opinió de que Hitler podria buscar refugi a Argentina després del col·lapse alemany i que una gran colònia alemanya a Argentina li podria proporcionar un refugi. Ladd apuntava al comte Luxburg que tenia un ranxo com una de les persones que el podria acollir. Tot i que el general apuntava que els plans dels alemanys per dirigir-se a Argentina eren pràcticament impossibles, explicava que el silenci dels argentins després de que els acusessin de ser el destí final de Hitler després d’un vol sense escales de 7.376 milles des de Berlín en un avió construït especialment o com a passatger en un llarg viatge en submarí tenia certa importància.  

3 de setembre de 1944

Diumenge:

En el Reich:

Adolf Hitler va ordenar que la frontera occidental d’Alemanya quedés sota el comandament del cap de l’Equip i Restabliment d’Armament. El dictador ja preveia que aviat els Aliats occidentals penetrarien Alemanya. Per empitjorar encara més les coses pels alemanys, Finlàndia va exigir a les tropes alemanyes que abandonessin el país després de que hagués firmat un armistici el dia anterior amb la Unió Soviètica.


En el seu editorial en el Das Reich, titulat aquest La fermesa de la nostra confiança, Joseph Goebbels va assegurar que el temps jugava al seu favor i que les noves armes vindrien aviat. El ministre va dir que mai es cansarien de fer-li comprendre una vegada i una altra al poble que estava a les seves mans aconseguir la victòria final. Goebbels rematava la frase dient que ja no era important a on lluitessin, sinó que lluitessin i com lluitessin, i va assegurar que no els faltaria alè quan llancessin l’últim esprint final.


En el camp de concentració de Natzweiler Struthof va continuar l’evacuació de la majoria dels presoners del camp cap al camp de Dachau.


A Holanda:

Aquell dia va sortir l’últim comboi amb més de 1.000 persones cap a Auschwitz. En un d’aquests vagons hi viatjava l’Anna Frank amb la seva família.

En el front occidental:

Els generals Omar Bradley i Courtney Hodges es varen dirigir en avioneta al quarter general del 2º Exèrcit britànic per reunir-se amb el tinent general Miles Dempsey i tenien la intenció de debatre amb el mariscal Bernard Law Montgomery futures operacions direcció a la conca del Ruhr. Bradley volia cancel·lar les operacions paracaigudistes del dia següent per ocupar els ponts del Mosa en els voltants de Lieja, l’Operació Linnet II, ja que per ell era prioritari el proveïment de combustible. El tinent general Frederick Browning curiosament li va escriure en el seu comandant per oposar-se a aquella Operació. Montgomery sembla ser que hi estava d’acord en cancel·lar-la.

Però, a les quatre de la tarda, el mariscal va ordenar en el seu cap de l’Estat Major, Freddie de Guingand, que encarregués al 1º Exèrcit Aerotransportat, acantonat a la Gran Bretanya, que ocupés els ponts del Rin entre Wessel i Arnhem per tal de que el 21º Grup d’Exèrcit creués el riu al nord de la conca del Ruhr. Volia una operació paracaigudista per una divisió britànica i la brigada polonesa la tarda del 6 de setembre o el matí del dia 7 i l’operació va rebre el nom de Comet. De Guingand es va posar en contacte amb el quarter general del general Lewis Brereton i, a dos quarts d’onze de la nit, el general de brigada Floyd L. Parks, cap de l’estat Major del 1º Exèrcit Aerotransportat, va trucar al tinent general Frederick Browning per transmetre-li l’ordre. Browning aquest cop no va presentar cap queixa. Quan Bradley va saber que Montgomery no feia el que havien pactat es va tornar a enfadar amb el mariscal britànic.

Bèlgica:

El pla britànic del dia anterior de llançar paracaigudistes per ajudar a avançar el 30º Cos britànic va ser anul·lat. En seguit, 20.000 homes del 2º Exèrcit britànic va avançar ràpidament direcció a Brussel·les, on els soldats de la Guàrdia Reial Gal·lesa de la 32º Brigada blindada de la 21º Divisió britànica seria la primera en arribar-hi. Al principi varen ser rebuts per alguns atacs alemanys, que no varen ser gaire importants fins que els Aliats varen avançar a l’interior de la ciutat. La Divisió blindada de la Guàrdia va baixar per la Chaussée de Niove i es varen trobar amb la gran cúpula del Palais de Justice incendiada després de la retirada dels alemanys. Alguns civils varen sortir al carrer i els varen llançar pomes i botelles de cervesa Lion d’Or per celebrar la gesta. Els vehicles britànics es varen tenir que aturar cada cop per culpa de que la gent, eufòrica, s’abraonava als vehicles fent la V de Victòria i cantant It’s a Long Way to Tipperary. A la vegada, els civils esbroncaven i colpejaven a tot presoner alemany que veien.

Els alemanys, que varen conservar l’aeròdrom de les afores de la capital, varen disparar contra els jardins del Palau Reial, on el general de divisió Allan Adair hi havia instal·lat el seu lloc de comandament.


Els homes de la 11º DB britànica varen avançar cap al port d’Anvers. Aquella conquesta va ser molt important pels Aliats perquè el port era suficientment ampli i profund per rebre vaixells de fins a 20.000 tones, i les seves perfectes i modernes instal·lacions disposaven de 35 quilòmetres de molls. Al mateix Hitler, en una ordre d’aquell dia, que va ser interceptada per Ultra tot i que no se’n va fer cas, subratllava la importància transcendental de retenir Escalada. L’almirall Bretram Ramsay va enviar un telegrama al SHAEF, amb una còpia adjunta pel comandant Bernard Law Montgomery, recordant a tots que Anvers i Rotterdam eren vulnerables a les operacions de minat i de bloqueig. El port tenia un problema pels Aliats; es trobava a menys de 100 quilòmetres del front. A part, el 1º Exèrcit nord-americà del general Courtney Hodges va creuar la frontera belga va ocupar Tournai, on tres cossos alemanys varen ser aixafats, i a primera hora es va alliberar la ciutat valona de Mons.

A Holanda:

La 10º Divisió Panzer de les SS va rebre ordres de dirigir-se a Maastricht, on varen rebre la missió que es re-equipessin requisant vehicles de motor i munició dels elements en retirada de la Luftwaffe.

Al sud de França:

La meitat del 7º Exèrcit nord-americà es va dirigir cap a Lió, on es varen trobar amb l’altra meitat, l’occidental, que havia pujat per Avinyó i Montelimar, i varen alliberar la ciutat francesa després de que la 1º Divisió francesa entrés a la ciutat pel marge esquerre del Roine i després de que el dia anterior hi hagués entrat una patrulla de la 36º Divisió.

2 de setembre de 1944

Dissabte:

En el Reich:

Finlàndia i la Unió Soviètica varen arribar a un acord per un alto el foc firmant un tractat provisional de pau, i el president Carl Gustav Emil Mannerheim va comunicar-hi a en Hitler que Finlàndia no podia continuar la lluita i li va demanar que les tropes alemanyes abandonessin el territori finlandès abans del 15 de setembre de 1944. La ràdio alemanya va anunciar aquell mateix dia que Finlàndia havia sol·licitat negociar al pau amb la Unió Soviètica immediatament, al mateix temps que tallava totes les seves relacions diplomàtiques amb Alemanya.

En una conferència per analitzar la situació, Alfred Jodl va demanar al ministre d’Armament Albert Speer que calculés els problemes que causaria la pèrdua de Finlàndia. Però l’Adolf Hitler, que va insultar de males maneres al líder finlandès, no va voler ni sentir a parlar de la retirada de les seves tropes de Finlàndia, ja que per ell eren molt important les mines de níquel que hi havia al nord de Lapònia. El general Jodl no compartia la mateixa opinió, creia que s’havien de retirar ara que feia bon temps perquè pensava que si es retiraven amb les tempestes de neu que es produïen a la tardor les pèrdues serien molt més grans i, per això, li havia demanat a Speer que calcules els problemes que causaria perdre aquell territori per demostrar-li en el dictador que Finlàndia no era tan important com es pensava. Hitler també estava molt enfadat amb el mariscal Hermann Göering perquè no s’havia presentat a la conferència en aquell moment tan crític.


El cap de l’Estat Major de la Luftwaffe, el general Werner Kreipe, va escriure després de la reunió que el front occidental s’estava desintegrant, i en to de crítica va afegir que el general Jodl estava tranquil i que els finlandesos els havien abandonat. Per intentar dissuadir aquells soldats que pensessin donar-se de baixa fent veure una lesió o una malaltia ara que les coses no anaven gens bé, Wilhelm Keitel va ordenar que els que simulessin estar malalts i, segons seves paraules, els covards i ganduls, inclosos els oficials, serien executats sense dilació.


En el camp de concentració de Natzweiler Struthof la majoria dels presoners varen continuar sent evacuats al camp de Dachau.

En el front occidental:

A última hora del matí, el comandant suprem Dwight D. Eisenhower, que des del dia anterior s’encarregava de dirigir ell sol les tropes cap a Alemanya, va volar amb el seu B-25 cap al lloc de comandament de l’Omar Bradley, que no l’hi havia agradat gens la decisió que dirigís ell sol l’ofensiva, a Chartres, en el quarter general del 12º Grup d’Exèrcits. També va arribar-hi a Chartres el comandant George Patton, que tampoc l’hi havia agradat aquell canvi i que havia escrit aquell dia en el seu Diari que Ike era massa prudent, ja que mai havia estat en el front i que no tenia ni idea de que era realment un combat, i el tinent general Courtney Hodges, comandant del 1º Exèrcit nord-americà.

Davant d’un enorme mapa d’Europa clavat a la paret on si podia veure-hi emmarcat en un cercle la ciutat de Berlín va començar la reunió. Bradley es va mostrar partidari de creuar la frontera alemanya d’immediat per tal d’impedir que els alemanys reforcessin la Línia Sígfrid. A més, volia un cotxe blindat i jeeps a prova de bala per viatjar personalment a Alemanya, i va demanar que totes les ciutats alemanyes per on passessin fossin prèviament bombardejades com a càstig. Patton va dir que travessaria el Rin tot i les dificultat que patia, però va avisar de que estava immobilitzat i, amb el seu to xulesc, va demanar 400.000 bidons de gasolina i va prometre que en dos dies arribaria a Alemanya. La reunió es va acabar quan Walter Bedell Smith els va avisar que s’apropaven tempestes.

Quan el comandant suprem va tornar a agafar el seu B-25 de cop va començar a sortir flames del seu motor dret. Després de fer un aterratge d’emergència, Eisenhower va pujar a un petit L-5 Sentinel per realitzar un vol de 200 quilòmetres rumb a l’oest, a la península de Contentin, on acabava d’instal·lar-hi el seu quarter general a prop de Granville. Però el mal temps amb un vent molt violent varen fer que el pilot aterrés a una estreta platja enlloc de fer-ho a la pista d’aterratge, tal i com estava previst. En ajudar a empènyer l’avió cap a les dunes per protegir-lo de la marea, Eisenhower va patinar i es va fer un greu esquinç al genoll. A peu coix i amb l’ajuda del pilot, el comandant suprem va fer parar un jeep en el que hi viatjaven vuit reclutes i va pujar al seient de davant per dirigir-se a la seva vila. Dos assistents el varen dur a braços fins al seu dormitori. El metge que li va enguixar la cama li va prescriure repòs indefinit al llit. Abatut, el comandant s’hi va negar a que li prenguessin la tensió perquè estava molt alterat. Durant més de quinze dies va quedar immobilitzat.

A Bèlgica:

Els britànics varen ordenar al 30º Cos britànic que avancés més lentament cap a Bèlgica fins que arribessin els paracaigudistes. Tot i aquesta ordre, a la tarda el tinent general Harrocks es va presentar e el quarter general de la Divisió Blindada de la Guàrdia a Douai i va anunciar que l’objectiu de l’endemà era Brussel·les, a uns 110 quilòmetres de Douai. Harrocks va donar també ordres de que la 11º Divisió Blindada del general Robert avancés directament cap al port d’Anvers.

Els britànics i els nord-americans varen decidir anul·lar l’Operació Linnet, planejada per l’endemà i que es proposava ocupar Tournai, a la frontera belga, i l’establiment d’un cap de pont a l’altra banda de l’Escalada. Va quedar a l’aire la possibilitat de llançar una Linnet II per establir diversos caps de pont a l’altra banda del Mosa enviant tres divisions aerotransportades com avançada del 1º Exèrcit nord-americà. La Linnet II també va ser cancel·lada.

En el nord de França:

Per venjar-se de l’alliberació del país, els nazis varen massacrar la Red Alliance.

En el sud de França:

Al matí, una patrulla de la 36º Divisió va entrar a la ciutat de Lió.

A Itàlia:

Els britànics varen trencar la línia Gòtica.

A Grècia:

Els alemanys varen abandonar les guarnicions a Creta i a Rodes.

En el front oriental:

Els soviètics varen arribar a la frontera búlgara, fet que va obligar en el govern búlgar a declarar-se neutral. Durant aquell dia, es va constituí un nou govern presidit per en Konstantin Muraviev, el qual va continuar les converses de pau amb els Aliats a Egipte, com també va declarar està disposat a emprendre reformes polítiques democratitzadores.


A Bucarest hi va morir l’antic oficial de les SA i responsable personalment de molts crims, Manfred von Killinger.

1 de setembre de 1944

Divendres:

En el Reich:

Davant l’avanç dels soviètics, els nazis varen evacuar el camp de Natzweiter Struthof, i els presoners varen ser enviats a Dachau.


Des de França, a la nit els alemanys varen llançar l’últim míssil V-1 i després els batallons encarregats del seu llançament varen fugir cap a Holanda o Alemanya.


Wilhelm Keitel va demanar a la Luftwaffe que cedís 50.000 homes més a les forces terrestres perquè no podien frenar l’avanç Aliat en el front occidental.

En el front occidental:

Adolf Hitler va ordenar fortificar des d’Holanda fins a Alsàcia sota la responsabilitat de l’Arthur Seyss-Inquart. Tot i això, els alemanys varen començar-se a retirar dels Països Baixos direcció al Reich.


Per coordinar amb més eficàcia l’ofensiva cap a Alemanya, aquell dia el comandant suprem Dwight D. Eisenhower va assumir el control quotidià de totes les forces terrestres aliades occidentals, que estava fins llavors sota el control del comandant britànic Bernard Law Montgomery, i que, a més, va veure com el seu 12º Grup d’Exèrcits quedava sota el control de l’Omar Bradley, que havia sigut tècnicament un subordinat del general britànic. Aquest fet va disgustar molt al general britànic i a la premsa britànica. El primer ministre Winston Churchill per consolar-lo el va ascendir a la categoria de mariscal de camp. Aquella decisió no va agradar a la gran cúpula militar aliada i el mateix George Patton, que es trobava a les portes de Verdun, a l’est de França, li va escriure aquell dia a la seva esposa Bea que aquella decisió no els hi havia agradat gens a ell i a l’Omar Bradley. L’almirall Bertram Ramsay va anotar que l’ascens de Montgomery havia sigut tota una sorpresa i que el primer ministre havia pres aquella decisió sense consultar-ho perquè creia que era una ofensa cap al comandant Eisenhower i als nord-americans. A Montgomery tampoc li va fer el pes, tot i els missatges de felicitació que va rebre durant aquell dia, i es va negar a rebre al seu amfitrió, el duc de Dangu, i als membres de la Resistència local.

Per una coincidència, aquell dia els comandants Omar Bradley i Bernard Law Montgomery es varen fer retrats en els seus respectius quarters generals. Bradley posava per la Cathellen Mann, l’esposa del marquès de Queensberry i Montgomery posava pel retratista escocès James Gun.

A Bèlgica:

En la batalla del front occidental, el 2º Exèrcit britànic va ocupar Abbeville i Amiens, va creuar el riu Somme, i una divisió blindada britànica va arribar a Arras i a Aubigny.

En el nord de França:

La 2º Divisió canadenca es va apoderar de Dieppe i de Tours. L’avanç dels Aliats era tan clar que el propi Omar Bradley va pronosticar que el dia 10 arribarien al Rin.


Els Aliats varen obrir la línia ferroviària de París, fet important per rebre i enviar subministraments als soldats.

En el front oriental:

A Varsòvia, 1.500 defensors de l’Exèrcit Nacional Polonès es varen tenir que retirar de la seva posició a Strae Miasto, al centre històric de la ciutat, a través de l’únic accés disponible, per les clavegueres de la Plaça Krasinski.

A Suïssa:

Els alemanys varen continuar les conversacions amb el delegat del Joint Committe, el banquer Saly Mayer, per un intercanvi de jueus per camions. L’Obersturmbannführer SS Kurt Becher va fer que el seu ajudant, el Hauptsturmführer Max Grüson, l’implorés unes petites concessions al suïs, que demanava que Heinrich Himmler anunciés el final del genocidi per arribar a un acord. Tot i això, Mayer i el Joint Comittee no ho varen acceptar.

css.php