Home // 1944 // Setembre (Page 2)

20 de setembre de 1944

Dimecres:

En el Reich:

El ministre d’Armament Albert Speer va escriure una carta per l’Adolf Hitler on li explicava com veia la situació en aquells moments i de pas li comentava els seus pensaments. D’aquella carta es pot observar que Speer no estava molt content dins del seu Ministeri d’Armament i Munició. Un dels problemes que va patir Speer va ser que poca gent del Partit que confiava amb ell després del 20 de juliol de 1944, i en aquella carta li va explicar com n’era de durament atacat per tothom. Els temors de Speer eren bastant certs perquè algunes persones dins del Partit tenien ganes de que sortís el seu nom en la llista de les persones que havien comès l’atemptat contra en Hitler i el volien involucrar a través de sospités falses. De fet, ja havia sortit el seu nom en una llista d’un futur govern colpista, però només hi havia el seu nom com a possible ministre. A més, alguns líders nazis com Martin BormannJoseph GoebbelsHeinrich HimmlerRobert Ley  o Hermann Göering el veien com una nosa dins del govern per la seva amistat i influència amb en Hitler, i perquè acaparava el poder que volien per a ells. Pensava seriosament en dimitir, ja que es continuava veien com l’arquitecte d’en Hitler i no li agradava estar ficat dins de la política, i menys li agradava dirigir aquell Ministeri perquè considerava que no sabia res d’armes. De fet, ell mai va ser un militar. Per això, li va dir que la seva missió era apolítica i que tot hi sentir-se a gust per treballar al seu costat volia sentir-se més valorat i considerat des d’un punt de vista professional ja que en aquell càrrec se sentia sol i ignorat. Hitler ja li havia promès que un cop acabada la guerra podria deixar el Ministeri i es podria tornar a dedicar a l’arquitectura per construir les grans obres del Reich, però en aquells moments el necessitava per la seva capacitat i eficàcia en el treball. Speer li va aconsellar en la carta que desconfiés del secretari Martin Bormann, amb qui mantenia una molt mala relació, i deixés que els caps regionals decidissin les instruccions necessàries sense el consentiment del seu secretari. També li va demanar que els delegats econòmics d’en Bormann i els caps regionals quedessin subordinats al seu Ministeri. Després de llegir la carta, Hitler va prendre la decisió de que es construïssin més caces per la Luftwaffe tal i com volia Speer.


Després de treballar-hi tota la tarda i tota la nit, Goebbels va acabar el seu memoràndum sobre la proposta de l’ambaixador japonès Hiroshi Oshima d’arribar a un acord amb en Iosif Stalin. El ministre va escriure que Stalin tard o d’hora entraria en conflicte amb Occident i que no voldria que tot el potencial armamentístic alemany caigués en mans de les potències occidentals. Va senyalar l’interès que tenia Japó en fer d’intermediari en un pacte i va afirmar que no aconseguirien la victòria amb la qual havien somiat el 1941, però que tot i això seria la victòria més gran de la història d’Alemanya. D’aquesta manera, pensava Goebbels, es justificaria plenament els sacrificis fets en la guerra. Hitler no es va ni molestar en llegir la suggerència del seu ministre.

A la Gran Bretanya:

A Trent Park, Londres, el general alemany Heinz Eberbach va declarar que l’Erwin Rommel li havia dit en el front que l’única manera d’ajudar a Alemanya de forma responsable era matar com més aviat millor a en Hitler i el seu entorn per tenir possibilitats d’arribar a una pau.

En l’Operació Market Garden:

A Nimega:

La ciutat continuava en flames i els civils que havien perdut la casa es varen congregar a l’hospital de St Canisius. Els combats cada cop eren més acarnissats amb la gradual retirada dels alemanys cap al Valkhof. Cap a l’oest de la ciutat, els paracaigudistes del coronel Reuben Tucker i els Shermen del tinent coronel Giles Vandeleur varen netejar la zona posterior a l’enorme central elèctrica de PGEM a la riba meridional del Waal.

A última hora del matí, el comandant Julian Cook, els seus caps de companyia i el capità Henry Keep varen arribar en jeep a la central elèctrica de PGEM per coordinar el pas del riu. A les tres de la tarda les tropes nord-americanes varen creuar amb bots el riu Waal per conquerir el vital pont de Nimega, a Holanda. Els nord-americans esperaven disposar de 33 barques, però només en varen rebre 26 i en mol mal estat. Tant bon punt van estar a l’aigua varen obrir foc amb 32 metralladores Browning dels Sherman de la Guàrdia Irlandesa, igual que les del 2º Batalló de la 82º Aerotransportada. Però al cap de poc les defenses alemanyes varen disparar amb fusells, metralladores i canons de 20 mil·límetres des de tres direccions diferents. Les barques varen quedar encallades en el riu o varen bolcar. Altres es varen posar a donar voltes en cercle o varen córrer riu avall. Només la meitat dels homes varen creuar el riu. 13 barques que varen sobreviure varen tornar a creuar el Waal carregades de cadàvers. 11 embarcacions varen sobreviure el segon intent.

Un cop establerts a l’altra banda, varen avançar en petits grups i al vespre varen arribar al pont de Nimega, just quan els tancs del 30º Cos obrien pas a Nimega pel Valkhof i varen arribar també al pont. Però els alemanys els varen donar la benvinguda amb els seus canons de 80 mil·límetres i les bombes varen destruir dos tancs britànics. Les tropes de les SS varen fugir corrents i es varen refugiar entre els matolls. Els enginyers britànics que varen netejar les bigues del pont per buscar explosius varen trobar cartutxos de dinamita i detonadors subjectes a una passarel·la situada a prop de 25 metres d’altura del riu. Després de que passessin els tancs del sergent Robinson, el tinent enginyer Tony Jones va començar a tallar els cables que connectaven els explosius del pont amb el detonador. Una companyia d’enginyers va retirar les càrregues.  Només en el pont, els anglosaxons varen matar a 267 alemanys i un informe deia que havien fet 175 presoners. L’ordre del comandant Walther Model de destruir el pont va arribar d’aquesta manera massa tard i la 10º Divisió SS-Panzer va comunicar que els anglosaxons havien travessat el Waal. El Generalleutnant Hans Krebs va tenir que atendre moltes trucades compromeses i en algunes va fingir de que no passava res. Krebs va insistir en que amb les forces enviades de d’Arnhem acabarien amb l’avanç anglosaxó a la ribera nord del Waal. Però els britànics no varen avançar cap a Arnhem aquella nit tal i com estava previst, ja que havien patit més baixes de les previstes. A més, aquella tarda els alemanys varen enviar granaders panzers i tancs Tiger direcció a Nimega. Tot i això, la 82º va recuperar Mook.


Més al sud, la 101º Aerotransportada estava sota pressió perquè els alemanys intentaven tallar la Carretera de l’Infern en dos punts. Des de bon matí, la 107º Brigada Panzer havia tornat a atacar Son amb el suport d’un batalló paracaigudista motoritzat. També hi va haver un atac de la Luftwaffe. Els britànics  varen respondre l’atac i la 107º es va tenir que retirar després de perdre set carros i 12 semi-erugues. Però la 101º anava escassa d’aliments.


La 59º Divisió d’Infanteria alemanya va atacar Veghel des de Schijndel. El propi Kurt Student es va apropar a la zona per observar l’assalt. Mentrestant, la ciutat de Nimega continuava patint les conseqüències de l’incendi de la nit anterior. El fum i les flames de la ciutat es podien veure a molts quilòmetres de distància. A més, molts soldats alemanys que havien fugit del pont es varen refugiar a la ciutat, on els civils els varen rebre amb cares d’odi.

A Arnhem:

Els paracaigudistes britànics que havien sigut llançats a la ciutat d’Arnhem es veien obligats a lluitar sols contra unes forces alemanyes molt superiors sota una fina pluja. Les tropes del coronel Frost estaven totalment assetjades i en prou feines tenien munició. Tots esperaven l’arriba del 30º Cos britànic. Però, per més mala fortuna pels britànics, aquell matí havia arribat un batalló de carros Königstiger que varen creuar la Williemsplein direcció a Velp. En el dic del Neder Rijn, defensat pels britànics, va ser atacat pels alemanys per l’est, pel nord i per l’oest. A dos quarts de dues del migdia, uns fragments de morter varen tocar al comandant britànic Frost a les dues cames i hores més tard va ser capturat pels alemanys, que se’l varen endur en llitera.

A la tarda, tal i com s’ha dit anteriorment, llançant-se a l’assalt, els nord-americans i el 30º Cos britànic varen aconseguir apoderar-se del pont de Nimega i estaven a només 18 quilòmetres d’Arnhem, però en els tancs britànics no els quedava més combustible. A més, a la banda oriental d’Oosterbeek, paracaigudistes britànics varen ser capturats i varen ser conduïts per les tropes de la 9º Divisió panzer SS Hohenstaufen cap a Arnhem. Molts d’ells estaven ferits  varen ser traslladats a una església, on un metge britànic es va ocupar d’ells, i els més greus varen acabar al St. Elizabeth’s Hospital. A última hora d’aquell dia, els dos bàndols varen acordar un alto el foc de dues hores per poder evacuar els ferits.

A la nit, Bittrich va informar de la captura de 2.800 presoners al nord del Nederrijn i de que el flanc esquerre del comandant Von Tettau havia establert contacte amb el dret de la Hohenstaufent del comanant Harzer a la línia ferroviària a l’oest de Wolfheze. D’aquesta manera els britànics estaven rodejats.

A Oosterbeek:

A la nit, els alemanys es varen infiltrar a la zona d’Oosterbeek i varen ocupar posicions a la carretera de Wolfheze i l’encreuament de la Breedelaan amb la Ultrechtseweg. D’aquesta manera, la 4º Brigada Paracaigudista del comandant Hackett estava a punt de ser envoltada. El comandant va ordenar en el 10º Batalló que obrís pas cap al nord-est, però quan ho varen fer Hackett va perdre el contacte amb la unitat i es va quedar aïllat i pràcticament sense munició.

La 21º Companyia Paracaigudista Independent, reforçada per 60 pilots i una companyia de sapadors, retrocedia contra un Kampfgruppe de la Luftwaffe de l’aeròdrom de Deeelen amb el suport de canons d’assalt. Quan es trobaven a un quilòmetre al nord del Hartenstein, la Companyia es va atrinxerar a la mansió de Ommershof. Els alemanys varen creuar la via ferroviària per la nit per tal d’aïllar la 21º i varen oferir la rendició als britànics, que no la varen acceptar responent-los amb xiulets, insults i crits per, després, respondre’ls amb trets.

Més a prop d’Arnhem hi havia el batalló dels King’s Own Scottish Boerders, que s’enfrontaven a un Kampfgruppe Krafft reforçat i amb el suport de tancs i canons d’assalt. Durant tot aquell dia els britànics varen contenir els atacs sense moltes dificultats.

En el flanc occidental, el batalló de Regiment Fronterer es va tenir que enfrontar contra el Kampfgruppe Eberwein. Sota foc de morter, es varen tenir que atrinxerar. En aquells moments, la Companyia A es trobava aïllada entre la línia ferroviària i la Utrechtseweg i s’enfrontava a la unitat SS Unteroffizier Schule Arnheim del comandant Lippert.

A mesura que el cèrcol de les SS a Oosterbeek es feia més petit, els habitants intentaven escapar i alguns voluntaris ajudaven als britànics, que mantenien un bon número de presoners sota vigilància en les pistes de tennis del Hartenstein, que va quedar sota foc dels morters pesats alemanys. La situació pels britànics es va complicar més quan un grup de South Staffords va arribar a l’encreuament d’Oosterbeek a l’altura de l’hotel Schoonoord i varen assegurar que darrere d’ells venien els panzers. Però els britànics tenien en aquell moment un secció de la 2º Bateria Antitanc, que va aconseguir fer-los retrocedir. Els atacants pertanyien al Kampfgruppe Möller, de la divisió Hohenstaufen, i varen rodejar la Utrechtseweg. Els alemanys els varen proposar en els britànics que es rendissin, petició que no va ser acceptada. Però l’avanç alemany a l’est d’Oosterbeek feia perillar el trasllat dels ferits del Schoonoord a la sala d’operacions de l’hotel Tafelberg.

Els alemanys varen atacar ràpidament i els llança-flames varen sembrar el pànic entre els britànics i el grup South Stafford va retrocedir a la carretera. De cop varen aparèixer els tancs alemanys i els britànics varen córrer cap als canons antitancs. Al vespre, el comandant Lonsdale va obtenir el permís per retirar-se a l’església amb el que li quedava dels tres batallons. Els homes del 1º i 3º batallons varen ocupar posicions al sud de l’església amb els South Staffords al voltant i el 11º al nord de la carretera.

A Eindhoven:

Abans de trenc d’alba, 120 avions de la Luftwaffe en un vol rasant varen continuar bombardejar Eindhoven en l’únic atac aeri important a gran distància que varen fer els bombarders alemanys durant la tardor de 1944. L’atac va ser important i de les 1.000 baixes civils, 227 varen resultar morts.

A Bèlgica:

Des de Brussel·les, a les 22:50 de la nit, el mariscal Bernard Law Montgomery creia que l’Operació anava bé i va enviar un cable al comandant suprem Dwight D. Eisenhower per dir-li que les coses funcionaven bé, que tot i que la divisió aèria-transportada a Arnhem ho havia passat malament, ara la seva situació milloraria per l’arribada de tropes de Nimega.

A la Gran Bretanya:

A tres quarts de nou del matí, el tinent coronel George Stevens, oficial d’enllaç del 1º Cos d’Exèrcit Aerotransportat amb els polonesos, va informar que la brigada polonesa no aterraria a prop del pont d’Arnhem, sinó més a l’oest, a prop del poble de Driel. L’enlairament es va aplaçar una hora i, després, va tornar a aplaçar-se 24 hores per culpa del mal temps. A les deu de la nit, el tinent coronel Stevens es va tornar a presentar al quarter general de la brigada polonesa per comunicar-los que la situació era desesperada. Les comunicacions eren molt deficients i va admetre que les coses no anaven tal i com havien pensat. El general Stanislaw Sosabowski es va enfadar molt, ja que no volia enviar els seus homes al sud i sense defensa antitanc. Sosabowski el va amenaçar de que si no rebia un informe complert de la situació que no comptessin amb ell.

En el front occidental:

A França:

El 1º Exèrcit canadenc va ocupar Boulogne. A més, el 9º Exèrcit nord-americà del general William H. Simpson va conquerir Brest i va capturar a 37.000 presoners després de sis setmanes de durs combats.


El SHAEF es va fer càrrec del hotel Trianon Palace de Versalles, on en el seu gran saló el polític francès Georges Clemanceu havia dictat el 7 de maig de 1919 les condicions del Tractat de Versalles. Dies més tard seria el quarter general del comandant Eisenhower.

A Itàlia:

El 8º Exèrcit va ocupar Romanya.

A Polònia:

A Varsòvia, els rebels polonesos varen poder establir contacte directe amb el mariscal Konstantin Rokossovsky, que tenia les tropes molt a prop de la capital polonesa. Però, mentrestant, els alemanys varen augmentar la pressió sobre els polonesos i varen conquerir el barri de Mokotów. Els polonesos tenien en aquells moments molt poques possibilitats d’aguantar gaires dies més.

A Bulgària:

El Comitè Central del Partit Comunista del Front Nacional va ordenar eliminar la resistència anticomunista i dels contrarevolucionaris.

A les Filipines:

Els nord-americans varen desembarcar a l’illa de Leyte.

19 de setembre de 1944

Dimarts:

En el Reich:

Adolf Hitler va reestructurar la cooperació militar a l’interior del Reich entre l’Exèrcit i el Partit.


El ministre Joseph Goebbels es va reunir amb el secretari d’Estat Naumann, que el va informar sobre una entrevista amb l’ambaixador japonès a Berlín Hiroshi Oshima. L’ambaixador defensava l’opinió de que el Reich alemany havia d’intentar com fos arribar a una pau per separat amb els soviètics. Després d’aquesta conversa, el ministre es va dirigir al ministre Heinrich Himmler i al secretari Martin Bormann perquè li exposessin a en Hitler les idees de l’ambaixador japonès. Goebbels, per la seva part, va exposar les seves idees de política exterior en un escrit en forma de memòria destinada a en Hitler. En l’escrit, el ministre explicava, entre altres coses, que s’havia de buscar una reconciliació amb un dels dos bàndols enemics que permetés derrotar poc a poc als adversaris.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, Andrei Zhdanov i el ministre Viatxeslav Mólotov varen firmar l’acte de l’armistici entre Finlàndia i la Unió Soviètica. Amb aquest pacte Finlàndia conservaria la seva independència dins de les fronteres de 1940, però hauria de cedir la ciutat de Vyborg, pròxima a Leningrad, el districte de Pètsam en el Gran Nord i el control de la península de Prokkala, al sud de Helsinki, un punt de control de les comunicacions entre el Golf de Finlàndia i el Bàltic.

En l’Operació Market Garden:

A Nimega:

El 2º Exèrcit britànic i el 30º Cos britànic varen efectuar un atac terrestre a Nimega per establir contactes amb els paracaigudistes enviats a Arnhem, que lluitaven casa per casa contra els alemanys. Però els britànics varen fracassar totes les temptatives per ajudar als seus companys. La Cavalleria de Guàrdia va arribar a tres quarts de set del matí a Veghel i va creuar el riu Aa. L’Agrupació de Granaders de la 82º Divisió Aerotransportada i els civils holandesos varen onejar banderes per donar-los la benvinguda quan varen arribar al pont de Grave a dos quarts de nou del matí sota una intensa boira. Les tropes del comandant Wierzbowski varen ser atacades pels alemanys i es varen quedar aviat sense munició. Wierzbowski i mitja dotzena de soldats varen ser atrapats pels alemanys i varen ser conduïts a un hospital de campanya alemany. Però, al cap de poc, varen aparèixer els carros de la Divisió Blindada de Guàrdia i Wiezbowski va convèncer al comandant alemany que es rendís perquè els nord-americans arribarien aviat. El comandant de la Divisió Blindada de Guàrdies, el general Allan Adair, va quedar decebut quan va saber en una reunió amb els comandants Frederick Browning i James Gavin que els nord-americans encara no havien ocupat el pont de Nimega.

Mentrestant, l’Agrupació de Guàrdies Granaders es va desviar a l’est via Groesbeek i varen creuar el pont de Heuman. Durant al camí cap al sud de Nimega varen ser metrallats per un caça alemany que havien confós per un dels seus.

Els primers tancs del 2º Batalló del tinent coronel Benjamin H. Vandervoort, del 505º Regiment d’Infanteria de la 82º, es varen dirigir pels barris de la perifèria de Nimega al migdia. Dues terceres parts del passadís que anava de Leopoldsburg a Arnhem ja estava en mans aliades en aquells moments. Els anglosaxons varen atacar l’extrem nord del pont de Nimega, que havia sigut incendiada la nit anterior, però en arribar a la Keizer Karelplein es varen trobar amb una forta resistència. En endinsar-se en els barris meridionals de Nimega, la gent va començar a sortir de les cases per saludar-los. Però l’intent de creuar el pont de Nimega va fracassar, ja que els alemanys varen contraatacar i els anglosaxons es varen tenir que retirar i varen canviar de plans; ocuparien la ciutat i a continuació creuarien el Waal en bots de rem. Els alemanys varen tornar a incendiar els edificis de la ciutat i varen cremar la universitat, els tribunals, les vivendes pròximes a la gran rotonda i l’església de St. Joseph. A més, a la nit els alemanys varen contraatacar al 508º Regiment en una lloma del bosc de Den Heuvel, però el contraatac va ser contrarestat gràcies a l’ajuda del batalló blindat Coldstream.

Al mateix temps, els alemanys varen atacar, tant el matí com a la tarda, a les tropes anglosaxones que es trobaven a St. Oedenrode. Però el 502º Regiment, amb el suport dels carros Cromwell, va capturar Best després de durs combats amb els alemanys. Els alemanys en aquesta ocasió es varen donar a la fuga. A continuació els britànics es varen dirigir al Son perquè varen rebre un missatge que deia que la 107º Brigada Panzer estava atacant el lloc de comandament de la 101º.

Tot i que la BBC informava que tot estava sortint com estava previst a Holanda, la situació del 2º Batalló era desesperada. A dos quarts de deu de la nit, el comandant Bittrich va enviar un missatge de ràdio al quarter general del mariscal Walter Model on li deia que el general al comandament del 2º Cos Panzer SS insistia en que la guarnició de Nimega era molt dèbil.

A Arnhem

Tothom esperava que la brigada paracaigudista polonesa reforçaria Arnhem, però la boira ho va impedir. Els britànics es varen continuar aferrant a l’extrem nord del pont d’Arnhem per ajudar a les forces del tinent coronel Froost. Els alemanys, per la seva part, havien endarrerit les seves línies a l’altra banda de l’esplanada i, gràcies a aquest fet, els britànics varen poder recuperar l’hospital de St. Elisabeth. Poc després de les tres de la matinada, el Batalló del tinent coronel Dobie va avançar ràpidament per la ribera i es va trobar amb el 3º Batalló del comandant Fitch. A continuació els britànics varen atacar, però els alemanys varen respondre amb les seves metralladores lleugeres, els fusells i els antiaeris. Amagats a l’est d’Oosterbeek, els enginyers del 9º Batalló SS del comandant Hans Möller va fer una emboscada als britànics que encara es desplaçaven a Arnhem. Més al nord, entre les vies de tren i l’Amsterdamseweg, la resta del Kampfsgruppe Spindler lluitaven contra el 10º i 156º batallons de paracaigudistes. També varen atacar als King’s Own Scottish Borderes del coronel Payton-Reid, que es preparaven per defensar la zona d’aterratge L, al nord del bosc de Bilderberg, on aquell dia hi havia d’aterrar la tercera onada. Els britànics de seguida es varen veure perduts i varen tenir que buscar refugi a les cases properes. Al cap d’una hora la majoria varen caure presoners. Més al nord, els South Staffords també varen tenir que abandonar la posició defensiva que havien instal·lat.

Cap a les nou del matí varen aparèixer tancs Mark IV i diversos canons d’assalt. En un principi els South Staffords es varen poder defensar, però després es varen quedar sense munició i varen patir moltes baixes. Darrere dels South Staffords, l’11º Batalló Paracaigudista va intentar avançar per les vies de tren i terraplè, però no  varen arribar a atacar. Al mateix temps, entre l’Utrchtseweg i el riu, els supervivents del 1º i 3º Batallons Paracaigudistes varen retrocedir fins el Rijnpaviljoen. El coronel Fitch havia mort per una granada de morter. D’aquesta manera i després d’atacar l’11º Batalló, els alemanys havien impedit que Froost rebés ajuda i, a més, havien destrossat quatre batallons britànics. Els britànics supervivents es retiraven en una retirada caòtica. Al voltant del Hartenstein, membres armats del LKP varen obligar als col·laboracionistes del NSB a cavar trinxeres i molts d’ells varen enterrar els morts.

Al nord d’Oosterbeek, una companyia del 156º Batalló va atacar les forces alemanyes a primera hora del matí, però els alemanys també varen respondre aquí ràpidament. El coronel Des Voeux va enviar una altra companyia per superar la línia alemanya, però de nou els alemanys es varen defensar. Al llarg del matí, el 156º Batalló va perdre prop de la meitat dels seus efectius. El general Hackett es va veure obligar a donar l’ordre de retirada, tot i que havia de sostenir la línia perquè a menys d’un quilòmetre a l’oest de la Dreijenseweg es trobava la zona d’aterratge L. Més al nord, el 10º Batalló Paracaigudista de tinent coronel Ken Smyth va intentar avançar, però també es varen trobar al foc alemany. El 10º Batalló es va veure obligat a atrinxerar-se, ja que el Kampfruppe Spindler era molt superior en número i disposava d’armes de més potència. Finalment, el 10º Batalló, totalment destrossat, va arribar a la zona d’aterratge L per ajudar als planadors a aterrar. La Luftwaffe estava activa durant tot el dia. La retirada del 10º i 156º batallons va permetre als alemanys atacar la zona d’aterratge des del bosc.


Des del centre de la ciutat d’Arnhem, els soldats del Kampfgruppe Knaust i els pocs tancs que els quedaven, la divisió Harmel va concentrar els seus esforços en suprimir la resistència britànica de dins la ciutat que continuava esperant l’arribada del 30º Cos i la Brigada Paracaigudista Polonesa que havia d’arribar aquella tarda amb els planadors. Al migdia, els alemanys varen llançar un contraatac més potent. Finalment, el Brigadeführer Heinz Harmel va ordenar un alto al foc i va enviar un presoner a parlar amb el coronel Frost per tal de que es rendissin. Frost va prendre la decisió de continuar lluitant, tot i que tenien poca munició. Literalment va respondre:

No, no acceptem la seva rendició. Només tenim dues habitacions, estem una mica estrets i no podem fer presoners.  


A les quatre de la tarda varen aparèixer els planadors, però gran part de les àrees de llançament senyalades pels aprovisionaments es trobaven en mans alemanyes. Els intents d’aconseguir subministraments amb llançaments a altres zones varen fracassar perquè els paracaigudistes varen veure que no podien comunicar-se amb els avions amb les seves ràdios terra-aire i, aquests, que s’havien enlairat de bon matí de la Gran Bretanya, es varen perdre per la boira i més de la meitat varen donar mitja volta. En total varen perdre 45 avions i 3 planadors, i només va arribar a Holanda la meitat del contingent de 65 peces d’artilleria i 2.300 soldats de reforços. Els subministraments de munició i de racions de menjar es varen considerar insuficients. Dels 35 aparells que havien d’aterrar a la zona L només ho varen fer 26. Els alemanys, col·locats en el marge sud del Neder Rijn, varen disparar primer els canons antiaeris de 40 mil·límetres contra els britànics i després les peces d’artilleria de 80 mil·límetres i les de 150 mil·límetres. Tancs Tiger i llançacoets Nebelwerfer de sis canons es varen unir a la cortina de foc llançant bombes detonants i projectils de fòsfor blanc. Degut a la confusió, els soldats polonesos de la Brigada Paracaigudista Polonesa va atacar als paracaigudistes del 10º Batalló que es trobava en retirada.

El Brigadeführer Harmel va rebre la 102º Sturmgescütz Brigade des de Dinamarca, que en un principi es dirigia a Aquisgrà. Harmel a més esperava l’arribada de la Kompanie Humel del 506º Batalló de Carros Pesats amb els seus Tigers. Només dos Tigers varen poder arribar aquella tarda a Arnhem per culpa d’avaries. Un dels Tigers va ser destruït aquella mateixa tarda i el segon va tenir problemes mecànics i va tenir que ser reparat a Doetinchem. A continuació, Harmel va ordenar que portessin a la ciutat més obusos i canons d’assalt i va enviar al pont la unitat d’enginyers de llança-flames que acabava d’arribar. Tot i que varen encendre molt edificis ocupats pels britànics, aquests varen continuar resistint. La major part del centre d’Arnhem va cremar, incloses les torres de les esglésies de St. Eusebius i St Walburgis. La presó també es va incendiar i l’alcalde va ordenar obrir les cel·les menys la dels presoners més perillosos. Els civils varen escapar de la ciutat aprofitant que els bombarders no estaven al cel.

A Eindhoven:

Una multitud va rebre a la Divisió Blindada de la Guàrdia, que va arribar més tard de l’horari establert. Els carrers estaven farcits de banderes i plena de soldats nord-americans. El 2º Exèrcit britànic va arribar poc després a la ciutat pel sud per dirigir-se cap al nord. Les dones que havien simpatitzat amb els alemanys els rapaven el cap. Però el general Maxwell Taylor va retirar un batalló de la ciutat per protegir el pont Bailey.

A la tarda va arribar a la ciutat el general Brereton, comandant del 1º Exèrcit Aerotransportat, i el general Matthew Ridgway, comandant del 18º Cos Aerotransport. A les set de la tarda varen tornar els alemanys a la ciutat i tothom es va témer el pitjor. Però el que no esperaven els nord-americans era la presència de la Luftwaffe, que va llançar bengales per il·luminar la ciutat per començar un prolongat bombardeig aeri. Varen morir un total de 227 civils i hi va haver 800 ferits. 18 camions i dipòsits de combustible es varen incendiar.

En el front occidental:

Al nord de França:

A la Bretanya, la guarnició d’en Brest va capitular davant les forces nord-americanes del general George Patton després de dies de forta resistència.

Al sud de França:

Més al sud, el general Johan Blaskowitz va comunicar a l’Alt Comandament alemany que els exèrcits que li quedaven estaven formant un baluard defensiu a l’oest dels Vosges i que encara eren capaços de combatre, tot i que estaven molt dèbils. Però aquell mateix dia Hitler va destituir al general alemany encarregat del Grup d’Exèrcits G per la retirada d’aquest Exèrcit i pels informes sobre el desordre de les forces alemanyes. El dictador va fer venir del front oriental a un Alt Comandament de les unitats Panzer per substituir-lo. El destituït Blaskowitz va tornar d’immediat a la ciutat de Dresden.

A Suïssa:

A partir d’aquell dia l’Asociació de Banquers Suïssos va posar en pràctica regulacions menys rígides davant l’entrada de capitals alemanys.

18 de setembre de 1944

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler es va reunir amb l’almirall Karl Döenitz, el general Wilhelm Keitel i el ministre Joachim von Ribbentrop. Després de la reunió, Hitler es va enfonsar en patir un fort dolor estomacal i va haver de retirar-se al llit. Se li va detectar una icterícia, de manera que es va haver d’estar al llit durant tres setmanes.

 

A Alemanya:

A les onze de la nit va sonar l’alarma antiaèria petita a la ciutat de Dresden seguida, al cap de poc, per la gran. Un cop més la ciutat no va ser atacada.


El Dresdner Zeitung va sortir editat amb un article del ministre Joseph Goebbels que deia que la imminent victòria seria per ells, els alemanys, i que ara es tractava de posar tot per ella en la balança, fanàtica i incondicionalment.

En l’Operació Market Garden:

De dia, el quarter general del comandant en cap de la Wehrmacht en els Països Baixos va emetre un comunicat que deia que el pont d’Arnhem estava ocupat per terroristes, fent referència a la resistència holandesa. A més, des d’aquell matí la Luftwaffe estava molt més activa després de la furiosa reacció del dia anterior de Hitler. Havia assignat a la defensa dels Països Baixos uns 300 Me 109 i Focke-Wulf 190. La majoria, però, estaven a terra, en els aeròdroms, amb els seus pilots esperant l’ordre per enlairar-se.

Llavors, Walter Model es va presentar en el lloc de comandament del comandant Harzer, instal·lat en el quarter general del Generalmajor Kussin, al nord d’Arnhem. Allí va comunicar al comandant Harzer que el 503º Batalló de Carros Pesats arribaria des de Königsbrück, a prop de Dresden. Model també va comunicar la seva intenció de tallar el subministrament d’aigua d’Oosterbeek, on pensava obligar a retirar-se el gruix de les forces britàniques i volia destruir els ponts de Rotterdam i Àmsterdam. Amb els reforços que va fer arribar Model, la Hohenstaufen, que es trobava a Arnhem, va poder comptar amb 5.000 efectius.

A Arnhem:

El 3º Batalló del tinent coronel Fitch, que havia passat part de la nit prop de l’Hotel Hartenstein, a la meitat occidental d’Oosterbeek, va reprendre la marxa a dos quarts de cinc de la matinada cap al sud. El general Urquhart i el general Lathbury anaven amb la companyia d’avantguarda. El Batalló va tenir que travessar una zona boscosa on diversos fusellers alemanys els esperaven a dalt als arbres. A Oosterbeek, en veure que arribarien aviat els britànics, els ciutadans varen sortir al carrer per rebre’ls. Però els britànics en aquell moment estaven submergits en el caos per culpa dels atacs alemanys i també es varen topar amb el 1º Batalló, que es va barrejar amb la rereguarda del 3º Batalló i junts varen entrar a les primeres cases dels alemanys.

En la part alemanya, el comandant Bittrich va ordenar que la Hohenstaufen utilitzés tots els seus efectius disponibles en dos línies de defensa per impedir que els britànics es poguessin reforçar. El 1º Batalló del 21º Regiment de Granaders Panzer va rebre l’ordre d’ocupar els edificis més importants de la part nord del pont. Els alemanys, a més, varen col·locar metralladores apuntant al mercat  i la Walburgstraat. A les nou del matí, a l’extrem sud del pont, els alemanys varen començar a formar una columna d’uns 20 vehicles pertanyents al batalló de reconeixement de la Hohenstaufent del Sturmbannführer Gräbner.

Però les forces del tinent coronel Froost ja estaven en alerta i tenien suficient munició per resistir als alemanys. Els homes del tinent coronel varen obrir foc contra els vehicles alemanys que avançaven cap a ells. Els morters i els Vickers també varen disparar. L’atac britànic va ser tan fort, que alguns granaders panzers es varen llançar al riu per poder sobreviure. Gräbner va morir quan intentava sortir del seu Humber, un vehicle britànic capturat, per posar ordre en el caos. Després d’una breu pausa, els alemanys varen llançar un altre atac, aquest cop des del nord i amb infanteria, semi-erugues i morters. Els britànics varen patir moltes baixes i Arnhem es va convertir en un camp de batalla. Una gran part del centre va cremar. Els metges neerlandesos varen organitzar el trasllat dels pacients civils a la Diaconessenhuis, una clínica apartada del camp de batalla. Quan els britànics varen intentar atacar cap al nord es varen trobar amb el foc de les bateries antiaèries situades a la riba sud del Nederrijn.

Per reforçar als seus companys, els Staffords varen avançar cap a Arnhem a dos quarts de deu del matí, però varen patir algunes baixes per culpa de les incursions dels Messerschmitt, que els varen metrallar en el seu camí a Oosterbeek. Aquests soldats no varen establir contacte amb el 1º i 3º batallons paracaigudistes fins les set de la tarda, després d’haver avançat resseguint el Nederrijn. El 3º Batalló esperava en aquells moments a prop de l’hospital de St. Elisabeth a la resta de la unitat, els antiaeris de l’altra banda del riu i els morters. No va ser fins les tres de la tarda quan la resta del 3º Batalló va arribar amb la resta dels seus companys. El coronel Fitch, en aquells moments, va decidir que l’única manera que tenien per arribar al pont consistia en atacar pel nord i apropar-se seguint les vies de tren. Però el foc de l’artilleria alemanya va impedir aquest avanç. El 181º Hospital de Campanya de la brigada del general Hicks va ocupar el Schoonoord i l’Hotel Tafelberg, el mateix Hotel d’on Model havia marxat el dia anterior.

A les dues de la tarda varen arribar a la zona d’Arnhem 200 planadors amb 7.000 homes de la 4º Brigada Paracaigudista del general Hackett per llançar tota classe de subministraments amb paracaigudes per totes les tropes del front. Els llançaments es varen fer en el prat de Ginkel, defensat pels King’s Own Scottisch Borderers. La Luftwaffe va intervenir en l’operació i es va enfrontar als 259 Spitfire, Tempest, Mustang i Mosquits. La 8º Força Aèria de cop es va topar amb 90 Messerschmitt 109, 18 dels quals varen ser abatuts, mentre que la RAF només en va perdre sis. Els alemanys, en preveure on es farien els llançaments d’aquesta segona onada, varen situar en posició d’atac a tots els antiaeris disponibles. Durant el salt es varen produir moltes baixes i diversos planadors varen ser incendiats pel foc antiaeri.

A terra, mentrestant, els exploradors de la 21º Companyia Paracaigudista Independent es varen quedar a les zones de llançament per ajudar als seus companys a matar els alemanys. L’última brigada de la 1º Divisió Aerotransportada va aterrar a la tarda a la zona d’Arnhem mentre el batalló que retenia l’extrem septentrional del pont seguia resistint els contraatacs, cada cop més intensos, dels alemanys. Però tots els esforços britànics per reforçar als seus companys varen fracassar, ja que els paracaigudistes continuaven atrinxerats a la riba nord del pont d’Arnhem i els altres paracaigudistes estaven atrapats en una lluita casa per casa a la mateixa ciutat. Els britànics que varen ser llançats aquella tarda varen tenir molts problemes per treure els jeeps dels planadors sinistrats i, a més, varen tenir que ocupar-se de les baixes i escortar-les fins l’hospital de campanya. L’11º Batalló Paracaigudista no va poder avançar cap a Arnhem per l’Amsterdamweg fins avançada la tarda. El 10º Batalló, que es va dirigir a la ciutat poc després que l’11º, va seguir al 156º Batalló per les vies de tren que conduïen a Arnhem. El seu pla consistia en obrir pas pel nord, entre les vies ferroviàries i l’Amsterdamweg i ocupar l’altell de Koepel.

En aquells moments, el 1º i el 3º Batallons de Paracaigudistes estaven rodejats a l’oest de l’hospital de St Elisabeth i, a l’extrem sud, els alemanys començaven a registrar vivendes casa per casa. La nit va aturar els atacs alemanys i els britànic esperaven ansiosos l’arribada del 30º Cos britànic.

A Eindhoven:

El 2º Exèrcit britànic i el 30º Cos varen efectuar un atac terrestre simultani contra la ciutat holandesa. Al vespre, el 30º Cos va arribar pel sud d’Eindhoven després de recórrer aquell dia només 10 quilòmetres. Les tropes del general Harrocks no es varen enllaçar amb els seus companys que els esperaven fins aquella tarda. També varen rebre reforços de la Gran Bretanya, tot i que ja no era tan fàcil com el dia anterior rebre’ls. Prop de 150 planadors varen aterrar en el Son a primera hora de la tarda, però es varen trobar amb una cortina de foc alemanya.

Kurt Student va reforçar amb totes les seves unitats els voltants d’Eindhoven, el sector de la 101º Aerotransportada. Els homes del tinent Wierzbowski es trobaven aquell matí molt a prop del pont de ciment i a uns 300 metres del pont del ferrocarril. Poc després, els alemanys varen destruir el pont de Best. Els nord-americans, a més, varen ser atacats per foc amic quan uns caces P-47 Thunderbolt els varen metrallar per error. A la tarda, però, els nord-americans varen rebre reforços del Regiment de Cavalleria de la Guàrdia, que va obligar a fugir amb foc de metralladora els alemanys que estaven a prop. Més tard va aparèixer la Companyia H del capità Jones i el seu comandant, el tinent Nick Mottala, i varen seguir avançant.

En el bosc, el batalló del tinent coronel Robert Cole era atacat per l’artilleria alemanya. Cole mateix moriria en aquell atac. Al mateix temps, el 3º Batalló, que anava en avantguarda, es va veure obligat a aturar-se a Woensel, al nord d’Eindhoven, perquè es va topar amb foc d’artilleria, morters i fusells.

A un quart d’una del migdia, un destacament del Regiment de Cavalleria de la Guàrdia va arribar a les posicions del 3º Batalló. Un grup d’aquest mateix destacament va seguir avançant pel Canal Guillermina direcció a Best. Aquest va ser el que va ajudar als homes del tinent Wierzbowski. Amb els reforços a la seva disposició, el coronel Sink va ordenar en el seu segon batalló dirigir-se a l’est per després avançar cap al centre d’Eindhoven i ocupar els ponts. La 101º Aerotransportada va expulsar a desenes d’alemanys i es varen trobar els ponts intactes. A mesura que veien els nord-americans, la gent sortia de casa per rebre’ls amb alegria, tot i el greu perill que corrien en aquell moment. Els membres de la PAN, el Partizanen Actie Nederland, es varen presentar davant els nord-americans per oferir-los ajuda. Els nord-americans de seguida varen desallotjar als soldats alemanys i als membres del NSB dels seus llocs de refugi i els varen col·locar boca avall en ple carrer. També varen ocupar els quatre ponts del Dommel i els més joves arrencaven les senyals de trànsit en alemany i els cartells dels carrers que havien canviat de nom durant l’ocupació.

A dos quarts de quatre va tenir lloc la segona onada de llançaments a la zona del nord-est de Son. Dels 450 planadors remolcats per bimotors C-47 Dakota que havien sortir de la Gran Bretanya, 428 varen arribar a la zona d’aterratge de la 101º. A més de transportar el 327º Regiment d’Infanteria de Planadors, també portaven dos batallons d’artilleria de campanya paracaigudista, un batalló d’enginyers i un equip quirúrgic. El general de brigada Anthony McAuliffe va arribar a la zona acompanyat pel 377º Batalló d’Artilleria de Campanya Paracaigudista. Poc després de que els planadors aterressin, varen arribar a la zona uns 200 B-24 per llançar subministraments. Però la 101º va rebre menys de la meitat de subministrament que la 82º, que va rebre al voltant del 80% dels subministraments que esperava.

En aquells moments tothom estava pendent del 30º Cos d’Exèrcit britànic, que s’havia aturat a Valkenswward per descansar. Els irlandesos no varen sortir fins les deu del matí. Es varen tornar a aturar al nord d’Alost, a 6 quilòmetres d’Eindhoven, davant una línia de defensa alemanya composta per quatre canons de 88 mil·límetres amb suport d’infanteria. Quan els alemanys varen marxar de la zona, la columna es va posar de nou en marxa per l’Aalsterweg a dos quarts de sis de la tarda i, 30 minuts més tard, la companyia creuava Eindhoven. 

Tot i l’alliberació, la 101º es va trobar amb problemes inesperats a sis quilòmetres a l’oest del Son, a Best, on els esperaven 1.000 soldats del 15º Exèrcit alemany que protegien la ruta i, a les onze del matí, havien destruït el pont de sobre el Canal Guillermina que permetia disposar d’una ruta alternativa des d’Eindhoven. La 107º Brigada Panzer es trobava en aquells moment al nord de la ciutat, en el pont del Dommel a Soetebeek.

A Nimega:

Nimega estava defensada per vigilants de ferrocarrils, milícies locals, membres d’una banda de música de la policia, alguns SS sense unitats i soldats d’altres unitats. Per evitar que el 30º Cos britànic arribés a Arnhem, el Obergruppenführer Bittrich volia destruir els dos ponts de Nimega, el del ferrocarril i el de trànsit. Per aquest motiu, a primera hora va ordenar que la 10º Divisió Panzer de les SS es dirigís al sud des d’Arnhem, creués el Baix Rin en transbordador i establís un cap de pont en la riba sud del Waal. Però el mariscal Model va aturar l’ordre del Obergruppenführer.  Finalment, el Batalló Euling va arribar al pont de Nimega cap al migdia i es varen organitzar per defensar la ciutat. El SS-Sturmbannführer Leo Reinhold, comandant del regiment panzer de la Frundsberg, va ordenar concentrar totes les unitats a la part nord de la ciutat, al voltant dels accessos als dos pont. L’antiga ciutadella del Valkhof constituiria el nucli de defensa. Al vespre, Reinhold va enviar patrulles de soldats i els joves del RAD amb l’encàrrec d’incendiar la ciutat. Els alemanys la varen saquejar en gran part. Gràcies a la Creu Roja i organitzacions de defensava civil no es va estendre el pànic entre la població.

En aquells moments, la 82º Divisió nord-americana encara lluitava per assegurar-se el pont sobre el Waal, però un fort contraatac de la 10º Divisió Panzer SS va impedir als nord-americans apoderar-se del pont i, en seguit, poderoses concentracions de blindats alemanys es varen disposar a atacar a les forces aliades en aquesta zona. 

En el front occidental:

A França:

La contra-ofensiva del general Hasso von Manteuffel contra el 3º Exèrcit del comandant George Patton es va acabar després de no poder-lo derrotar.

A França:

Charles de Gaulle va visitar l’aeroport d’Orly, que havia sigut destruït per les bombes dels Aliats. Després de contemplar l’aeroport, De Gaulle, consternat amb tanta destrucció, va exclamar que no volia veure aquell espectacle cada 25 o 30 anys, i va declarar que no hi hauria cap més remei en algun dia de pactar amb els alemanys perquè França i Alemanya s’haurien de repartir algunes colònies britàniques.

En el front oriental:

A Polònia:

A Varsòvia, després de que el 16 de setembre de 1944 els nord-americans haguessin intentat ajudar l’Exèrcit Clandestí polonès des de la Gran Bretanya, els avions nord-americans varen poder volar sobre la capital polonesa amb 104 bombarders escortats part del camí per 200 avions de combat. En l’operació es varen perdre dos bombarders carregats de menjar i dos avions de combat. Quan la població de Varsòvia va veure l’arribada dels avions nord-americans varen sortir de les ruïnes per aclamar-los.

A Bulgària: 

L’exèrcit soviètic va alliberar finalment Sofia.

A Finlàndia:

Finlàndia va firmar l’armistici amb la Unió Soviètica.

A la Gran Bretanya:

Des de la seva oficina de Londres, el United Press va citar en un article a funcionaris finlandesos que havien estat a Berlín i que havien contactat amb alts oficials de l’Estat Major de l’exèrcit alemany. Segons el diari, els funcionaris finlandesos asseguraven que Hitler tenia preparat un submarí a Gdynia, en la costa Bàltica, capaç d’arribar a Japó.

A l’oceà Índic:

Un submarí britànic va enfonsar el vaixell-presó japonès Junyö Maru davant de Sumatra. 5.620 presoners Aliats hi varen perdre la vida.

17 de setembre de 1944

Diumenge:

S’inicia l’Operació Market Garden:

En un dia radiant, les tropes aliades occidental, per iniciativa del comandant Bernard Law Montgomery, varen dur a terme lOperació Market Garden, la que seria l’operació aerotransportada més gran de la història bèl·lica. L’Operació consistia en llançar amb paracaigudes a 10.000 homes de la 1º Divisió Aerotransportada britànica i 20.000 soldats nord-americans a Arnhem, Grave i Nimega, Holanda, amb l’objectiu de capturar i assegurar els ponts sobre els rius Rin i Waal perquè el 30º Cos de l’Exèrcit britànic avancés cap a Berlín.  Els noms en clau de les ciutats holandeses s’havien inspirat en personatges de l’escriptor William Shakespeare.

Mentrestant, es varen enlairar de la Gran Bretanya 1.545 avions de transport i 478 planadors escortats per més de 1.000 caces en dos grups per creuar el Mar del Nord amb tres hores. Els primers avions en enlairar-se transportaven als exploradors de cada divisió. Tenien la missió de saltar a les zones de salt i aterratge de la seva formació, per després col·locar radiobalises Eureka i granades de fum de colors que havien d’orientar als avions i planadors que arribarien després. També es varen enlairar centenars de bombarders per efectuar atacs de distracció i per neutralitzar les defenses alemanyes. Ja de matinada, 200 Lancaster i 23 Mosquits varen llançar 890 tones de bombes sobre els aeròdroms alemanys de Lleuwarden, Steenwikj-Havelte, Hopsten i Salzbergen. Poc després de l’alba, uns altres 85 Lancaster i 15 Mosquits, escortats per 53 Spitfire, varen atacar les bateries antiaèries de la costa de Walcheren i varen llançar unes altres 535 tones de bombes.


A primera hora, desenes d’oficials britànics, cap per sota del rang de tinent coronel, varen entrar en el cinema de la Nicoaylaan, situat davant de l’estació de trens de Leopoldsburg, i varen estudiar des de les butaques un gegantesc mapa sumari de l’est d’Holanda desplegat sobre de la pantalla del cinema. A les onze va entrar a la sala el tinent coronel Brian Harrocks i va pujar a l’escenari per parlar durant una hora per repassar per últim cop el pla de l’Operació. La conferència va acabar amb poques preguntes.

Els britànics i els nord-americans bombardegen la zona:

A mig matí, 84 Mosquits i uns quants bombarders mitjans Boston i Mitchell de la 2º Força Aèria Tàctica es varen enlairar per atacar a dos quarts d’onze del matí els quarters generals de Nimega, Cléveris, Arnhem i Ede, una localitat a l’oest d’Arnhem on hi havien pocs alemanys. La regió es va quedar sense llum perquè les bombes varen tocar la central elèctrica de PGEM a la riba del Waal. A Arnhem, la RAF va atacar a les bateries antiaèries que es trobaven al voltant del pont, però no varen atacar a l’estació, on els panzergrenadiere de la 9º Divisió Panzer de les SS, la Hohenstaufen, carregava armes i equips en els trens que tornaven a Alemanya. Després d’atacar Arnhem, els caça-bombarders Mosquit varen atacar Willemskazerne, el quarter de la Wehrmacht a la ciutat. Per error varen tocar una residència d’avis, la St. Catharina Gasthuis, que es trobava al costat d’un magatzem de la Wehrmacht abandonat. A les 11:40 i per expressa petició del general Urquhart, els britànics varen atacar també Wolfheze. Una de les bombes va caure en el magatzem de municions i l’enorme explosió va matar a diverses persones.

Els nord-americans també varen intervenir en l’operació i les Fortaleses Volants B-17 de la 8º Força Aèria nord-americana varen bombardejar l’aeròdrom d’Eindhoven, mentre la força principal, escortada per 161 P-51 Mustang, varen atacar 117 posicions antiaèries situada al llarg de les rutes d’aproximació dels paracaigudistes i al voltant de la zona de salt i aterratge. Els nord-americans només es varen trobar amb 15 Focke-Wulf 190, dels quals en varen destruir 7. Tot i aquells atacs, el general Kurt Student, que es trobava en el seu quarter general del seu 1º Exèrcit Fallschirm al sud de Vught, no va trobar l’atac significatiu. El mariscal Walter Model va observar des de l’hotel Tafelberg d’Oosterbeek les Fortaleses Volant i creia que es dirigien a Alemanya. Poc després va ser informat per telèfon pel Oberst Hans Georg von Tempelhoff que els anglosaxons atacaven la zona. Model i el seu Estat Major varen coincidir que els neerlandesos els havien traït i estaven convençut de que es tractava d’un pla per capturar-los. Després de penjar el telèfon, Von Tempelhoff va trucar a totes les formacions de la zona perquè estiguessin a punt i després va trucar al mariscal Gerd von Rundstedt.

Els britànics toquen terra:

Els primers exploradors britànics, els de la 21º Companyia Paracaigudista Independent, varen saltar a les 12:40 del migdia, seguits 20 minuts més tard pels planadors, que varen aterrar cada nou segons. Després, des d’una altura d’uns 200 metres, varen saltar els paracaigudistes. Durant aquella operació només es varen perdre 68 avions, inclosos els caces i els bombarders que varen ser atacats per l’artilleria antiaèria alemanya. El pitjor accident va ser el xoc a l’aire de dos planadors del 506º Regiment d’Infanteria Paracaigudista. Diversos soldats varen morir a l’acte. Els equips mèdics no varen tardar en ocupar-se dels ferits dels planadors accidentats. Els britànics varen tenir l’ajuda dels grangers locals, que els varen ajudar a tallar els cordons dels paracaigudes. A les 13:50 varen aparèixer les primeres formacions dels 145 C-47 Dakota assignats a la 1º Aerotransportada, que traslladava a uns 2.700 homes pertanyents en la seva majoria a la 1º Brigada Paracaigudista del general de brigada Gerald Lathbury.


El 2º Batalló de Paracaigudistes, compost per 745 homes i liderat pel tinent coronel John Dutton Frost, va ser llançats sobre la localitat holandesa d’Oosterbeek amb la missió d’avançar cap a Arnehm. No va ser fins a les 15:40 quan varen avançar cap al pont. Es varen dirigir direcció sud, cap a Heelsum, després varen girar cap a l’est per travessar el bosc de Doorwerhse i a continuació varen arribar fins al famós pont, amb 600 metres de longitud i rampes als dos costats. Els primers en arribar-hi varen ser onze homes de la policia militar, que no varen trobar oposició. Però la resta de les forces a mesura que avançaven cap al pont s’anaven trobant una més dura oposició. Frost, en veure que la resistència era dura, va ordenar a la Companyia B del comandant Douglas Crawley que expulsés als alemanys. L’acció va dur a moltes baixes. Els veïns varen traslladar els ferits a les seves cases per cuidar-los. Quan, finalment, el 2º Batalló va arribar cruïlla que hi havia davant del hospital de St. Elisabeth, la columna principal va agafar el carrer de la dreta direcció al pont. Els britànics varen capturar el seu extrem nord, però es varen veure rodejats per la 10º Divisió Panzer Frundsberg.

Pensant que tot marxava segons el pla, Lathbury va ordenar al 1º Batalló que agafés la ruta que anava a Arnhem per l’Amsterdamseweg. Lathbury, que treballava segons uns informes erronis, va ordenar-li a tinent coronel Froost que accelerés la marxa. Però el 1º Batalló, quan avançava pel nord a través del bosc direcció a l’Amsterdamseweg, es va veure atacada per una unitat improvisada de la Luftwaffe arribada de l’aeròdrom de Deelen i va patir algunes baixes. La Luftwaffe es va veure poc després reforçada pels primers vehicles blindats del batalló de reconeixement de la Hohenstaufen, al comandament del general Gräbner, que bloquejaven la ruta nord cap a Arnhem.

El 3º Batalló va avançar per la Utrechtseweg, la ruta central a Arnhem. A poca distància d’Oosterbeek, on hi havia el quarter general alemany, varen ser atacats a la carretera per un canó d’assalt autopropulsat. El tinent coronel John Fitch va decidir ordenar a la Companyia C del comandant Peter Lewis que passés per una altra ruta. Lewis i els seus homes varen dirigir a les vies del tren i varen avançar per elles fins arribar a Arnhem. 

A les vuit del vespre, la secció d’avantguardes del 2º Batalló del coronel Froost va arribar al pont d’Arnhem. Froost va arribar a la resta de la Companyia A, que vigilava sota el pont mentre els seus homes ocupaven les cases del voltant del pont. Els jeeps i els canons antiaeris varen ser aparcats a l’oest del pont. Després d’incendiar un estable de fusta, els nord-americans varen atacar als alemanys, que els varen sobreviure es varen veure obligats a replegar-se. Froost va rebre els reforços de la 3º Batalló de la Companyia C, que havia arribat a Arnhem seguint les vies de tren. Però, a la nit, una unitat de la 10º Divisió Panzer, que tenia ordres d’atacar des del centre de la ciutat direcció al Rin, es varen topar amb els paracaigudistes britànics. Froost en aquell moment estava desesperat intentant enviar missatges al seu lloc de comandament dient-los que el 2º Batalló estava en el pont i necessitava reforços amb urgència, però ningú li va contestar.  

El 1º Batalló, que hauria d’haver anat a ajudar als homes del coronel Froost, es va dirigir cap al sud per agafar la Utrechseweg. Però quan varen arribar al terraplè del ferrocarril de l’est d’Oesterbeek es varen topar amb el 9º Batalló de les SS del comandant Hans Möller. D’aquesta manera el 1º Batalló no va poder seguir endavant i varen tenir que descansar.  


Havent d’enllaçar-se amb la 101º Aerotransportada nord-americana, el general Harrocks va començar a les 14:35 el seu avanç amb els seus homes i va intentar arribar a Eindhoven al vespre. Casi d’immediat després, els seus homes es varen trobar amb problemes per culpa del retard que va patir la 101º. A més, varen tenir que avançar per una carretera d’un sol carril i amb el terra dels laterals massa tou per aguantar el pes dels vehicles blindats. Al cap de poc varen entrar en acció soldats alemanys de la 9º Divisió-SS Panzer i dos batallons del 16º Regiment paracaigudista equipats amb armes antitanc sense retrocés, els Panzerfaust, que va alentir l’avanç anglosaxó provocant que en algunes seccions hi hagués una acumulació de vehicles de fins a 45 quilòmetres. Els jeeps varen ser objecte de l’intens foc de la 2º Companyia de Krafft.

A la nit, el 30º Cos encara es trobava a nou quilòmetres d’Eindhoven. Els homes del general Harrocks varen passar la nit a la petita localitat de Valkenswaard. Tot i que no havien complert el seu objectiu, només havien perdut 15 homes.

Els nord-americans toquen terra:

La 101º Aerotransportada, la Screaming Eagles, uns 7.000 homes, va aterrar als horts i pòlders del Betuwew, entre els rius Waal i Nederrijn, a la zona britànica i es varen dispersar entre Veghel i Best per atacar ràpidament als alemanys amb l’ajuda de la població civil que estava eufòrica. En saber que la 101º havia aterrat, 350 canons de l’Artilleria Reial varen obrir foc a les dues del migdia i la Guàrdia Irlandesa va ocupar les seves posicions per atacar. El 502º Regiment, que es va llançar més al sud, va tenir que dividir les seves forces: un batalló es va dirigir a Best, al sud-oest, i un altre a St.Oedenrode, en el riu Dommel. El 506º Regiment d’Infanteria Paracaigudista tenia com a objectiu el pont sobre el Canal Guillermina a Son. El general Kurt Student es va ser qui es va fer càrrec personalment contra la 101º.

A dos quarts de quatre, la 101º va començar a marxar cap als seus objectius amb els seus jeeps. Aviat varen capturar tres dels quatre ponts que havien d’ocupar aquell dia, però les operacions es varen endarrerir per culpa de que varen tardar massa a ocupar el pont de Son, a uns sis quilòmetres al nord d’Eindhoven.

Student, que es va fer càrrec d’atacar a la 101º nord-americana, va enviar dos batallons a St Oedenrode i a Veghel, i va ordenar al Generaalleutnant Walter Pope, de la 59º Divisió d’Infanteria, que es dirigís a Boxtel. Les seves unitats d’avantguarda havien de dirigir-se a Son, que el seu pont era defensat per un grup de batalló d’instrucció de la Divisió Hermann Göering. Els paracaigudistes del 506º Regiment es varen alarmar en veure cinc carros de combat alemanys. Per sort pels nord-americans, els caça-bombarders varen atacar, destruint-ne dos d’ells i obligant als altres tres a donar mitja volta. Quan tot semblava anar segons el pla, els alemanys del Son varen reaccionar ràpidament, especialment la Divisió Hermann Göering, que es va dividir per defensar els ponts més importants. En el Canal Guillermina varen desmuntar el mecanisme que accionava les càrregues explosives col·locades prèviament i les varen tornar a muntar en el subterrani del garatge Konings, a la riba sud. Quan la Companya D va avançar cap al pont, els alemanys varen obrir foc amb els seus fusells i les seves metralladores. Més de 10 soldats varen morir.

De cop va cessar el foc alemany i els paracaigudistes es varen apropar al pont. A continuació es va sentir una forta explosió i el pont va saltar pels aires. Aquest fet capgirava els plans perquè el Regiment havia d’esperar a Eindhoven l’arribada del 30º Cos. Uns soldats es varen llançar a l’aigua per buscar uns bots i al cap de poc una part del batalló havia creuat el Canal. En menys de dues hores, els enginyers varen improvisar un pont. A continuació varen arribar els homes del 326º Batalló d’Enginyers Aerotransportats i varen construir una balsa amb bidons i fustes.

El 502º Regiment d’Infanteria Paracaigudista, que va saltar just al nord del regiment de Sink, va tenir dividir les seves forces. El 1º Batalló, comandat pel tinent coronel Harry Kinnard, es va dirigir al nord, a St Oedenrode. Varen arribar a un vell pont, on els alemanys els esperaven amagats darrere les làpides d’un cementiri. En veure’ls varen disparar amb el seu foc de morter. La secció de morters del 1º Batalló va respondre amb les seves pròpies peces, de 60 mil·límetres, però els alemanys s’havien preparat be. Els paracaigudistes només es varen poder imposar quan un grup va creuar el pont i va forçar la retirada dels alemanys. La resta del camí a partir de llavors no varen trobar resistència. Al vespre els nord-americans varen arribar a St Oodenrode i el 1º Batalló va enviar una patrulla a Veghel, al nord-est, per enllaçar-se amb el 501º Regiment.

El 501º Regiment d’Infanteria Paracaigudista del coronel Howard Johnson va aconseguir ocupar el petit poble de Veghel. Poc després es va apropar el 1º Batalló pel nord-oest. Johnson va establir el seu lloc de comandament en el centre del poble, a casa del doctor Kerssemakers, que va tenir el nom clau de Klondike. La població ràpidament va sortir al carrer amb banderes taronges per celebrar l’alliberació del seu poble. 


La Companyia H tenia la missió d’ocupar la ciutat de Best i el pont que es trobava una mica més lluny. Però els alemanys a la que els varen veure els varen disparar. La Companyia es va veure obligada a endinsar-se en el bosc i es encaminar cap al Canal Son. Al vespre varen arribar al dic lateral del Canal sense que els alemanys els descobrissin. Però els sentinelles que vigilaven el pont del Canal els varen sentir i varen llançar-los granades i després varen obrir foc amb les metralladores. Els paracaigudistes varen fugir del pont. El tinent Wierzbowski va ordenar-los que es protegissin darrer el dic, però en aquells moments només comptava amb 18 homes. Al final varen tenir que passar la nit en aquell dic. 


30 quilòmetres més al nord, 7.300 homes de la 82º, l’All Americans, també va tenir un èxit inicial, ja que tots els 482 avions menys un i dels 50 planadors menys dos varen arribar a la zona del seu objectiu a prop de Goresbeek, al sud de Nimega. Dos dels avions que traslladaven al 508º Regiment no varen llançar als paracaigudistes al nord de Groesbeek, sinó a 8 quilòmetres més enllà, a Alemanya. Una de les poques baixes que varen tenir va ser la del comandant de la 82º Divisió James Gavin, que es va fer dues fissures a la columna. En el sector de la 82º hi havia onze ponts, però els equips de demolició alemanys havien destruït els de Malden, Mook i Hatert en veure que els paracaigudistes s’apropaven. 

A Groesbeek, els alemanys es varen rendir mentre la població sortia al carrer per rebre els nord-americans. Els regiments 508º i 505º d’infanteria paracaigudista es varen assegurar el nord de Groesbeek per dominar el Reichswald i el 504º tenia la missió de capturar el gran pont del Mosa a Grave i altres quatre ponts del Canal Mosa Waal. Varen capturar el de Hemen, el més meridional dels cinc, però els alemanys varen tenir que fugir de la localitat de Grave, varen destruir tres dels quatre ponts restants. La Companyia Easy va aterrar a prop de Grave i es va re-agrupar de seguida i en perfecte ordre  i es va encaminar cap al pont. Quan s’aproximaven al seu objectiu varen rebre trets alemanys. A continuació, des d’una torre antiaèria camuflada va obrir foc una metralladora. Els nord-americans finalment es varen fer amb la torre, situada a uns 50 metres del pont, i es varen fer a continuació amb el pont. Amb el 2º Batalló es varen preparar per assaltar el poble de Grave aquella mateixa nit. 

Al vespre, els alemanys estaven molt nerviosos a Nimega, ja que podien sentir l’artilleria, i varen treure els seus homes al carrer amb les armes carregades per intimidar a la població. El 1º Batalló nord-americà del tinent coronel Shields Warren varen avançar cap a Nimega per la carretera provinent del nord de Groesbeel. La població de seguida que va saber que arribarien els nord-americans varen sortir al carrer per aplaudir-los. A les deu de la nit va començar un tiroteig a la ciutat entre nord-americans i alemanys. Tot i els esforços nord-americans, no varen passar de la Keizer Karelplein, la gran rotonda del centre de la ciutat, que els alemanys defensaven amb molta força. 

Per intentar confondre als alemanys, a l’est de Nimega, i també a l’oest d’Utrecht, la RAF va llançar maniquins paracaigudistes. El general Dwight D. Eisenhower es va dirigir per ràdio a la població neerlandesa per demanar-los que no sortissin en massa. 

Els alemanys reaccionen:

El mariscal Walther Model, en saber la notícia de que uns planadors britànics estaven aterrant a quatre quilòmetres d’on es trobaven, es va dirigir al quarter general del 2º SS-Panzerkorps, a uns 30 quilòmetres direcció a l’est. Abans, Model es va aturar un moment a Arnhem per parlar amb el general Fredrich Kussin, el comandant de la ciutat, per demanar-li què estava passant. Els alemanys en aquell moment estaven molt desconcertats. El pànic es va estendre en el quarter general de la 3º Divisió de Caces de la Luftwaffe a Deeln. L’oficial en cap d’operacions va ordenar destruir el diari de guerra dels últims sis mesos. El 1º Cos de Caces els va ordenar que destruïssin els búnquers i es retiressin a Duisburg, al nord del Ruhr.

Però, al cap de poc, els alemanys varen recuperar la calma. El Batalló de Krafft va veure d’immediat que l’objectiu dels britànics no era altre que el pont d’Arnhem i Krafft va ordenar atacar d’immediat. A més, els alemanys varen destruir un avió Aliat, un planador Waco que s’havia estavellat a prop de Vught, i, al cap d’una estona, el general Kurt Student tenia sobre la seva taula les ordes de l’operació a Arnhem. Student ara sabia el lloc i el moment dels següents onades de desembarcament aeri, de tal manera que els alemanys podien concentrar les seves bateries antiaèries en les zones de llançament. D’aquesta manera, les tropes aerotransportades, que portaven un equipament massa lleuger, es varen haver d’enfrontar a les dues divisions Panzer que no havien aconseguit veure fins que varen tocar terra. Quan avançaven en el bosc de Bilderberg cap a Arnhem, es varen varen haver d’enfrontar a les dues divisions Panzer que no havien aconseguit veure fins que varen tocar terra. A més del Batalló Krafft, tant el batalló d’enginyers del SS-Hauptsturmführer Hans Möller, del batalló d’enginyers de la Hohenstaufen, com el regiment d’artilleria de la Hohenstaufen, que es trobava a Dieren, a uns quants quilòmetres, es varen posar en marxa. El Korps Feldt va rebre ordres d’atacar a la 82º Aerotransportada al sud-est de Nimega des de Cléveris i Goch. El 2º Fallschirm Korps, acantonat a Colònia i sota el comandament del General der Fallschirmtruppen Euden Meindl, va ser traslladat a Cléveris amb l’ordre d’allistar a tots els homes que poguessin agafar una arma. La seva missió era fer retrocedir a la 82º i unir-se a les tropes que defensaven Nimega.

A les tres de la tarda, el general Kussin es va presentar a l’hotel Wolfheze per informar al general Krafft de que havia parlat amb el General der Flieger Friedrich Christiansen i que li havia comentat l’arribada de reforços al vespre. Krafft el va advertir de que no tornés a Arnhem per la Utrechtseweg, però Kussin, acompanyat pel seu xofer i dos oficials, no li va fer cas i es va topar quan tornava amb uns paracaigudistes britànics del 3º Batalló que els varen matar.

Model i el seu Estat Major varen arribar al quarter general del comandant Bittrich a les tres de la tarda. Bittrich ja havia cursat noves ordres al 2º Cos Panzer de les SS perquè es dirigissin a Arnhem i Nimega. Model volia que la Hohentaufen impedís que els britànics ocupessin Arnehm i que la Frundsberg creués el Nederrijn per garantir que el 2º Exèrcit britànic no arribés a entrar en contacte amb els paracaigudistes. Model va descartar, tal i com alguns li demanaven, destruir els ponts d’Arnhem i Nimega. Bittrich estava d’acord en salvar el d’Arnhem, però volia destruir el pont del Waal a Nimega. Model va sol·licitar al comandant Von Rundstedt l’arribada de més reforços amb armes antitancs pesades mòbils i li va afegir que la falta de combustible i d’armament antitanc Panzerfaust estava endarrerint qualsevol contraatac. Model va demanar a més el trasllat a Aquisgrà de la 107º Brigada Panzer i de la Brigada de Canons d’Assalt, que es trobava a Dinamarca. També volia un batalló de tancs pesats Mark VI Königstiger, bateries antitanc de 88 mil·límetres i totes les unitats disponibles. Model, a més, va criticar el paper de la Luftwaffe i va demanar la presència de caces en el cel de dia i de nit.

El SS-Obergruppenführer Hanns Rauter, que es trobava la La Haya, va quedar també sorprès d’aquell atac i va ordenar enviar tots els homes a Arnhem. Rauter després de donar aquestes ordres va trucar al ministre Heinrich Himmler a Berlín per informar-lo de la invasió. Rauter li va assegurar que se’n anava ràpidament a Arnhem, on hi havia enviat totes les reserves, per dirigir el contraatac. El Obergruppenführer va sortir d’immediat cap a la ciutat holandesa.

El general Hans Reinhard, comandant del 88º Cos de l’Exèrcit alemany, va tornar després de dinar al seu quarter general a Moergestel, a l’est de Tilburg, quan va ser avisat d’una alarma aèria aliada. Quan va arribar al seu quarter general a vila Zonnewende, els seus oficials el varen informar de paracaigudistes a Son i també a Udenhout, al nord de Tilburg, tot i que el desembarcament d’aquesta segona localitat era una falsa alarma. Reinhard va reunir prop d’un miler d’homes que va reorganitzar en unitats improvisades i va enviar un contingent a Son, un altre a Udenhout i dues companyies de la 245º Divisió d’Infanteria a Best.

A mitja tarda ja estava organitzant els contraatacs alemanys contra Arnhem, Nimega i altres punts i l’Operació va ser considerada des del primer dia un fracàs pels Aliats perquè no s’havien pogut ocupar els ponts de Nimega i Arnhem. Els alemanys varen ser molt ràpid en mobilitzar les unitats de rereguarda. Però molts alemanys varen començar a abandonar la ciutat de Nimega, la majoria per contraatacar als paracaigudistes nord-americans, tot i que alguns varen fugir per tornar a Alemanya. Els que es varen quedar a la ciutat varen preparar nius de metralladores, varen aixecar barricades amb filferro espinós i varen col·locar cavalls. També varen començar a arribar reforços. Els botiguers varen tapar amb fustes els vidres de les seves botigues. En el camp, els grangers corrien a les zones de salt i aterratge per ajudar als Aliats.

A les vuit del vespre, el Grup d’Exèrcits B del mariscal Model va informar que la Carreteraa Arnhem-Nimega estava lliure d’Aliats i que els ponts d’Arnhem i Nimega estaven en el seu poder. Però, poc després de les vuit, dos telefonistes alemanys de la centraleta d’Arnhem varen informar al comandant Bittrich de que els paracaigudistes britànics havien ocupat l’extrem nord del pont. 

En el quarter general de Rastenburg:

A la tarda varen arribar els primers informes de llançaments paracaigudistes a Holanda. Enmig del pànic, el OKW va arribar a informar al mariscal Von Rundstedt de que una divisió aerotransportada nord-americana havia aterrat a Varsòvia. Adolf Hitler i Alfred Jodl varen convocar una reunió. El dictador estava furiós perquè la Luftwaffe no havia atacar a les forces aèries aliades. El General der Flieger Werner Kreipe, cap d’Estat Major de la Luftwaffe, va sortir en defensa dels seus homes, però Hitler el va tallar en sec i li va replicar que volia veure al mariscal Hermann Göering l’endemà. Hitler va quedar afectat quan li varen dir que Model havia escapat per ben poc de caure en poder dels paracaigudistes britànics. Arrel d’aquella Operació, Hitler va decidir multiplicar les defenses del quarter per evitar que l’exèrcit soviètic organitzés una operació semblant.


L’Operació Market Garden va ser tot un fracàs en part perquè les fonts d’espionatge aliades no havien aconseguit detectar la presència de dues divisions Panzer SS en la zona.  En aquell primer dia de l’Operació els Aliats varen perdre a 6.630 homes que varen morir o varen ser capturats o varen ser ferits. Per la seva part, Montgomery, que va confiar que la missió tindria èxit, estava convençut aquell dia de que la guerra acabaria per Nadal.

En el Reich:

En la seva editorial en el Das Reich, titulada aquest cop Disposats i decidits a tot, Joseph Goebbels va seguir confiant en la victòria alemanya. En el mateix setmanari, Hans Schwarz von Berk va escriure un article titulat No existeix el massa tard!, on demanava en el poble creure en miracles com el dels francesos el 1914 a Marne, el dels polonesos el 1920 al Vístula, el dels anglesos a Dunquerke i el dels soviètics a Moscou, Leningrad i Stalingrad.

En el front occidental:

A Alemanya:

Al mateix temps, un contraatac a camp obert al sud d’Aquisgrà va ser aixafat pel 32º Batalló d’Artilleria de Campanya.

A França:

Els Aliats varen començar l’atac al port de Boulogne. A la Bretanya, els nord-americans del 3º Exèrcit del comandant George Patton varen alliberar la ciutat de Brest després de que els alemanys es rendissin feia uns dies. A més, la 30º Divisió del 1º Exèrcit nord-americà va entrar a Alemanya, però allí es varen trobar els fortins i els nius de metralladores recentment omplerts amb austríacs de la divisió Volksgrenadier.

En el front oriental:

Les tropes del guerriller Josip Broz, Tito varen alliberar Dalmàcia.

16 de setembre de 1944

Dissabte:

En el Reich:

En el quarter general de Rastenburg, en una conferència militar d’aquell matí, Alfred Jodl estava parlant de l’escassetat d’armes pesades, munició i carros de combat en el front occidental quan, de sobte, l’Adolf Hitler va interrompre el general. Hitler va anunciar que llançaria aviat una gran ofensiva contra els Aliats occidentals a les Ardenes per aconseguir Anvers. El dictador pensava atacar amb 39 divisions Volksgrenadier i nou divisions blindades, a les que s’hi sumarien més divisions blindades provinents dels front oriental. Aquell pla no va ser del gust del general Heinz Guderian, que va intentar sense èxit convèncer a en Hitler de que aquella operació seria un fracàs per la situació en el front oriental. El que sí que veia bé aquella ofensiva va ser l’Alfred Jodl, que va obeir les ordres d’en Hitler, però es va mostrar prudent sobre l’èxit d’aquella operació i va avisar de la superioritat aèria Aliada i de la possibilitat que els llançaments de paracaigudistes a Dinamarca, Holanda i al nord d’Alemanya no es poguessin fer pel mal temps. Hitler no li va fer cas i va dir que volia 1.500 caces per l’1 de novembre. També es va deixar clar que seria el mariscal Gerd von Rundstedt l’encarregat de dur a terme l’operació. Llavors, Hitler va tornar a resumir la decisió en un llarg discurs i va obligar a jurar mantenir aquella ofensiva en el secret més estricte i va demanar que pocs homes coneguessin l’operació, només els més fiables. A la nit, mentre tornava cap al Carinhall, Hermann Göering va ser informat de la nova operació.

En el front oriental:

A Bulgària:

El 3º Front d’Ucraïna, dirigit pel comandant Fiodor Tolbujin, va avançar pel país per tallar la retirada dels exèrcits alemanys de Grècia i va entrar a la ciutat de Sofia.

En el Bàltic:

Forces soviètiques varen llançar un ofensiva al voltant de Riga i Tallin.

A Polònia:

Varsòvia, els nord-americans varen intentar ajudar l‘Exèrcit Clandestí polonès, que estava lluitant contra els alemanys per alliberar la ciutat, però la boira no va permetre enlairar els avions. La situació era cada cop més crítica pels resistents polonesos.


Per empitjorar encara més les coses pels alemanys, Finlàndia i la Unió Soviètica varen firmar l’armistici en què els finlandesos concedien en els russos tot el què havien desitjat el 1940, a més del districte de Petsam, 50 anys d’arrendament de la península de Prokkala i 300 milions de dòlars com indemnització.

En el front occidental:

A Alemanya:

A la tarda, l’Alt Comandament va transmetre als soldats una nova ordre d’en Hitler on es demanava lluitar amb fanatisme en el front occidental, ja que la batalla s’havia estès a amplis sectors del país. En l’ordre es demanava convertir tots els pobles i ciutats en fortaleses.


Mentre el comandant Dwight D. Eisenhower era el comandant de les tropes aliades en el front occidental, Gerd von Rundstedt va agafar el comandament de les tropes alemanyes en el mateix front. En la batalla, el 47º Regiment d’Infanteria de la 9º Divisió del 1º Exèrcit nord-americà, que havia avançat per l’extrem occidental del Bosc de Hürtgen, va eliminar l’últim bastió de formigó armat de la Línia Schill en direcció a Schwenhütte, a més de 15 quilòmetres a l’interior d’Alemanya. Al mateix temps, la 3º Divisió va ocupar les localitats de Roetgen, Schmidthof, Rott i Brandt, i va continuar avançant a poc a poc cap a la part sud de Stolberg. Els alemanys de seguida varen veure que els nord-americans no desitjaven encara ocupar la ciutat d’Aquisgrà i que pretenien forçar el passadís de Stolberg. Von Rundstedt va enviar aquell matí la recent construïda 12º Divisió d’Infanteria, uns 15.000 homes,  a la ciutat en autobusos i camions per imposar la seva autoritat. Les tropes d’assalt i les autoritats del Partit varen retornar a l’antiga capital de l’emperador Carlemany amb l’objectiu de fer complir l’ordre dictada per l’Adolf Hitler d’evacuar per la força a la població civil, ordre que havia revocat el general comte Gerhard von Schwerin el 13 de setembre per tal d’evitar una massacre civil. La carta de rendició del general comte va caure en mans dels nazis i es va notificar al general que seria jutjat per covardia pel Tribunal Popular. El general es va refugiar en una granja al nord-oest de la ciutat, protegit per un cordó de motoristes armats amb metralladores. Més tard, Hitler li va perdonar la vida i mesos més tard va ser enviat al nord d’Itàlia al comandament d’un contingent.

Von Rundstedt, a més de mobilitzar la 12º Divisió d’Infanteria, va ordenar la intervenció de la 116º Divisió Panzer i el trasllat des de Dinamarca de la 107º Brigada Panzer i de la 280º Brigada de Canons d’Assalt.

A Holanda:

El SS-Obergruppenführer Rauter va emetre una ordre que prohibia a la població civil aturar-se en els ponts o les seves proximitats, o en qualsevol pas a nivell o subterranis propers a una dependència o llocs de vigilància alemanys.

Preparant l’Operació Market Garden, que s’iniciaria l’endemà:

El SHAEF va publicar un resum escrit pel general de divisió Kenneth Strong que comunicava que en aquells moments els alemanys havien patit pèrdues en homes i equipaments que no podrien ser reparades en cap moment de la guerra i que no podrien acumular a l’oest forces suficients per dur a terme amb èxit ni una contraofensiva i molt menys una operació defensiva.


A Leopoldsburg, els comandants britànics varen entrar al cinema de la ciutat que hi havia davant l’estació per escoltar al tinent general Brian Horrocks. A un quart de dotze el tinent general va entrar al cinema i va pujar damunt l’escenari on hi havien col·locat un enorme mapa del sud-oest dels Països Baixos. Horrocks va fer un resum de la situació general i va descriure com seria l’Operació durant una hora.


A la Gran Bretanya es varen produir diverses reaccions en les reunions informatives del dia. En una de les reunions, a la biblioteca de Stoke Rochford Hall, una casa de camp victoriana propera a Grantham, a la part est de les Midlans, hi havia una maqueta de set metres quadrats del pont d’Arnhem i els seus voltants. Els comandants estaven convençuts que l’Operació acceleraria el final de la guerra, però en unes altres reunions els nord-americans varen confessar que tenien els seus dubtes sobre els britànics.

A Canadà:

Aquell dia va acabar la Conferència de Quebec que havia començat el 12 de setembre de 1944 i que va acabar amb grans acord entre els Estats Majors nord-americans i britànics, que els últims temps havien tingut més d’una diferència.

15 de setembre de 1944

Divendres;

En el Reich:

Adolf Hitler es va queixar en el seu doctor privat Theodor Morell de forts marejos, dolors al cap i tremolors a les mans i a les cames, sobretot a la mà esquerra. Morell va veure que Hitler tenia els genolls inflats i que estava patint una afecció cardíaca.


A Auschwitz, després d’haver-se intentat escapar el 24 de juny de 1944, els alemanys varen executar als presoners Edward Galinski i Mala Zimetbaum.


Una carta del Reichsbank a les cases d’empenyorament municipals incloïa una llista del botí més recent, el qual era: 154 rellotges d’or, 1.601 arracades d’or, 132 anells de diamants, 784 rellotges de butxaca de plata i 160 peces dentals diverses, parcialment d’or. La memòria acabava dient:

A la vista de la immensa acumulació de divises que s’espera aconseguir a través de les vendes de tals articles a l’estranger, i la no menor acumulació d’or i plata de la fundació dels articles no cedits per l’exportació, es considera la necessitat urgent d’establir una manera de tractar aquests articles.

A Canadà:

A Quebec, el primer ministre Winston Churchill i el president Franklin Delano Roosevelt varen aprovar el pla d’en Henry Morgenthau Jr de desmembrar Alemanya i la seva indústria un cop acabada la guerra i convertir el país en una comunitat pastoral. Els ministres d’Afers Exteriors dels dos països varen quedar horroritzats davant d’aquell pla. Anthony Eden li va dir a en Churchill que mai aconseguiria l’aprovació del Gabinet de Guerra. Cordell Hull va mobilitzar tots els recursos del Departament d’Estat per arruïnar el pla.

En el front oriental:

A Bulgària:

L’exèrcit soviètic va entrar a Sofia. Des del 8 de setembre de 1944, Bulgària havia passat el bàndol Aliat.

A Iugoslàvia:

Les tropes del guerriller Josip Broz, Tito, es varen enllaçar amb l’exèrcit soviètic a Negotin.

A Polònia:

Unitats del 1º Exèrcit polonès, entrenat pels soviètics, varen creuar el Vístula i es varen apoderar dels caps de pont a Varsòvia.

En el front occidental:

Com el dia anterior, els Aliats varen desxifrar missatges codificats que posaven en relleu que les forces alemanyes també eren conscients del perill d’un desembarcament aerotransportat en els Països Baixos. Tot i aquests missatges, els Aliats varen continuar amb l’Operació Market Garden.

A Alemanya:

El lloc de comandament de la 14º Divisió del 1º Exèrcit nord-americà, que havia penetrat per Alemanya feia tres dies pel sud d’Aquisgrà, va tenir que retrocedir de nou a Bèlgica després d’un contraatac de la 2º Divisió SS-Panzer, que va causar 800 baixes nord-americanes. Però, al vespre, la 1º Divisió havia trencat la Línia Schornhorst i rodejava l’antiga capital de l’emperador Carlemany per l’oest, el sud i l’est, i la 9º Divisió havia avançat per l’extrem occidental del Bosc de Hürtgen.

A Holanda:

El SS-Obergruppenführer Ratuer va enviar un missatge al quarter general del Grup d’Exèrcits B a Oosterbeek per expressar-li al mariscal Walter Model els seus temors davant un imminent aixecament i li va suggerir el desarmament de tots els agents de policia neerlandesos. Precisament, en un barri d’Arnhem, a Molenbeke, uns joves varen intentar cremar un magatzem de municions. Tres persones, una d’elles el director d’un col·legi, varen ser executats com a represàlia. A més, la Landelikje Knokploegen, sota les ordres del tècnic Piet Kruijff, va destruir un important viaducte. Els alemanys també varen ordenar represàlies per aquest atac.

Precisament, Model aquella tarda va celebrar la seva primera conferència en el territori a l’hotel Tafelberg i Ratuer va assistir a la reunió amb el tinent general Wühlisch. Els alemanys prèviament varen revisar l’hotel per si hi havia micròfons o explosius amagats.

La situació del Grup d’Exèrcits B era molt precària i el mariscal Gerd von Rundstedt va enviar aquell dia una advertència al Generaloberst Alfred Jodl de que la situació del Grup d’Exèrcits B havia empitjorat molt aquella última setmana. El va informar de que estava lluitant en un front d’uns 400 quilòmetres amb una força de combat d’unes 12 divisions i un total de 84 carros de combat, canons d’assalt i caça-carros lleugers en servei contra uns Aliats que disposaven de com a mínim 20 divisions i aproximadament 1.700 carros de combat. A continuació va preguntar si seria possible el traslladat al front occidental d’algunes divisions panzer o d’algunes brigades de canons d’assalt del front oriental.


Els alemanys varen contraatacar contra el cap de pont de Neerpelt, en el Canal Mosa-Escalada, però un cop més l’atac alemany, que no disposava del suport de l’artilleria, es va veure anul·lat per la precisió de l’artilleria britànica. Les baixes alemanyes varen ser considerables. El quarter general del comandant Kurt Student va ordenar més atacs, però el coronel Walther no volia perdre més homes i es va limitar a petites ràtzies.

A Luxemburg:

Les tropes nord-americanes varen alliberar Luxemburg, que va quedar lliure d’alemanys.

Al nord de França:

El 3º Exèrcit del general George Patton va alliberar Nancy.

Al sud de França:

A Marsella, la primera embarcació de classe Liberty va atracar en el port de la ciutat francesa.

A la Gran Bretanya:

Els alts comandants només tenien en ment l’Operació Market Garden i varen començar a sortir els primers interrogants i dubtes. El general Urquhart, que acabava de saber que acabaven de reduir el número de planadors per l’Operació, es va presentar en el despatx del comandant Frederick Browning, a la segona planta de Moor Park, al nord de Londres, i li va dir que ell, tot i planificar l’Operació, l’informava que es tractava d’una missió suïcida. A continuació va sortir del despatx sense dir res més.

A Noruega:

Lancaster dels esquadrons 9º i 617º de la RAF varen atacar l’únic cuirassat que els quedava en els alemanys, el Tirpitz, a Altenfiord. Però els Lancaster li varen causar pocs danys per l’eficàcia de les pantalles de fum dels alemanys.

En el Pacífic:

Els soldats del comandant Douglas Mac Arthur, després d’apoderar-se de l’illa Halmahera, fortament defensada, varen desembarcar a les Molucas, al nord-oest de Nova Guinea. Al mateix temps, marines nord-americans de l’almirall William Halsey varen desembarcar a Peleliu, a l’illa Palau, on patirien 1.111 baixes entre morts i ferits.

14 de setembre de 1944

Dijous:

En el Reich:

El doctor Theodor Morell va anotar que la pressió arterial de l’Adolf Hitler era fluctuant degut a un gran nerviosisme.

En el front occidental:

Al nord de França:

L’Ordre de Campanya número 5 del general Alexander Patch ordenava al 6º Cos girar cap al nord-est i atacar a través dels Vosges direcció Estrasburg. Aquesta decisió no li va agradar gens al general Truscott i l’endemà li va enviar una carta per comunicar-li que era convenient començar com més aviat millor l’assalt de la Bretxa de Belfort.


El 3º Exèrcit nord-americà va alliberar la ciutat no fortificada de Nancy després d’aconseguir diversos caps de pont sobre el riu Mosel·la. Més tard la ciutat es convertiria en el quarter general del 3º Exèrcit.

A Holanda:

En el flanc esquerre del 1º Exèrcit nord-americà, el 19º Cos va creuar la ciutat holandesa de Maastricht i va descobrir que els alemanys havien cremat tots els papers del quarter general de la Gestapo. Radio Orange va anunciar l’alliberació de la ciutat holandesa i poc després varen aparèixer en els carrers de la ciutat de Nimeja membres de les SS fortament armats. Pocs homes varen sortir al carrer per por a que se’ls enduguessin. Els alemanys varen anunciar que executarien i cremarien vivendes si es provocava qualsevol acte de sabotatge.  


El mariscal Walter Model va arribar en el seu nou quarter general del Grup d’Exèrcits B a Oosterbeek i, després de fer-hi una ullada ràpida, es va dirigir a veure al SS-Obetrgruppenführer Bittrich en el quarter general en el castell de Slangenburg, a Doetinchem, 25 quilòmetres a l’est d’Arnhem En voler ser informat de la situació, Bittrich li va explicar en el mariscal que disposaven pel combat poc més de 1.500 homes per divisió. Davant l’ordre de que la 9º Divisió Panzer SS tornés a Alemanya, Model va ordenar que abans de marxar la 9º Divisió tenia que cedir les seves armes pesades i els seus vehicles blindats a la seva divisió germana i també alguns dels seus homes. 


Els missatges desxifrats pels britànics posaven en relleu que les forces alemanyes també eren consistents del perill d’un desembarcament aerotransportat en els Països Baixos. Tot i aquesta informació es va decidir tirar endavant amb la futura Operació Market Garden.

A Grècia:

A contracor, Adolf Hitler va acceptar l’evacuació de les seves tropes de les illes gregues, però la superioritat naval aliada va dificultar l’operació. 16.000 homes varen quedar atrapats a Creta i 6.000 a Rodes i a Leros.

A la Gran Bretanya:

Preparant l’Operació Market Garden, a les quatre de la tarda el general de divisió polonès Stanislaw Sosaboski es va reunir amb el comandant Urquhart a l’aeròdrom de Wittering, prop de Stamford, a Lincolnshire. El general polonès li va dir que la seva brigada només podria creuar el Nederrijn a l’altura d’Arnhem quan els britànics haguessin assegurat el pont. Sosabowski li va insistir en que la 1º Divisió Aerotransportada havia de tenir assegurat el pont quan els seus paracaigudistes fossin llançats. Urquhart li va assegurar que la 1º Divisió podria fer aquella missió al mateix temps que protegia la zona de llançament de la seva Agrupació de la Brigada Polonesa. 

En el Pacífic:

Marines de la 1º Divisió varen desembarcar a la platja de l’illa de Peleliu i de seguida que varen posar els peus a l’arena de la platja es varen tenir que defensar de les defenses japoneses.

13 de setembre de 1944

Dimecres:

En el Reich:

En el Feldkommando, Heinrich Himmler es trobava millor que el dia anterior i aquell dia va explicar-li en el doctor Felix Kersten, preveient que tot acabaria aviat, va dir que els historiadors mai podrien dir que ell havia acumulat béns materials i que mai havia utilitzat la seva posició per enriquir-se. Després, a les onze del matí, Himmler va rebre el SS-Obergruppenführer i comissari d’Estonia Karl-Siegmund Litzmann. Himmler li va oferir un avió per tornar ràpidament a Reval perquè els soviètics estaven a les portes de la ciutat i volia mobilitzar a totes les persones per impedir el seu avanç fins que arribessin les forces alemanyes. En acabar la reunió, el ministre li va regalar un sub-fusell d’última generació capaç de disparar mil bales. Aquella mateixa tarda, mentre Litzmann tornava a Reval, Rudolf Brandt va anunciar que el Feldkommando seria traslladat als següents dies a Berwald, a Aigen, a prop de Salzburg, ja que l’Adolf Hitler volia descansar.


Els bombarders Aliats varen bombardejar durant 14 minuts la ciutat d’Osnabrück i en aquest breu espai de temps varen deixar anar 181.000 bombes incendiàries i 2.171 bombes de gran potència. Les runes varen ser anomenades per la gent Plaça de Hermann Göering.

En el front oriental:

A Varsòvia, els avions soviètics varen continuar llançant proveïments als rebels polonesos, però l’ajuda continuava sent insuficient i el cansament per part dels polonesos augmentava. Els ferits polonesos ja no podien rebre ni ajuda mèdica.


En el front del nord, les tropes soviètiques varen començar a atacar Estònia.

En el front occidental:

A Alemanya:

Mentre els nord-americans del 1º Exèrcit començaven a entrar a Alemanya, a Aquisgrà el general comte Gerhard von Schwerin va revocar l’ordre de l’Adolf Hitler d’evacuar la ciutat. Les seves tropes es varen escampar per tota la ciutat per afusellar als saquejadors i varen instar a la població a tornar a la seguretat de les seves llars. Sabent que era qüestió d’hores, el general va tornar al seu lloc de comandant en el luxós Palast-Hotel Quellenhof i en el seu despatx va redactar un missatge en anglès que s’havia d’entregar a l’oficial nord-americà que ocupés la ciutat. El missatge deia:

He interromput l’absurda evacuació d’aquesta ciutat; com a conseqüència, sóc responsable de la sort que corrin els seus habitants i li demano, en cas de que les seves tropes ocupin la ciutat, que s’ocupi de forma humanitària dels seus infortunats pobladors.

Llavors, Von Schwerin va confiar la carta a l’únic funcionari que quedava a la ciutat, un buròcrata de la línia telefònica, i immediatament va sortir a reforçar les defenses que rodejaven el perímetre sud-est de l’antiga capital de l’emperador Carlemany.

A Bèlgica:

A primera hora, els alemanys varen llançar un petit contraatac sobre el cap de pont de Neerpelt. La Cavalleria de Guàrdia britànica estava en estat d’alerta i per això no els varen agafar per sorpresa. L’artilleria va reaccionar al primer minut i el contraatac va acabar tot just començar.

A Holanda:

A Nimeja, després de que el dia 10 els alemanys fessin una crida a tots els homes perquè quedessin a la seva disposició, els joves de la ciutat continuaven negant-se a presentar-se davant les autoritats amb una pala per cavar trinxeres.

Al nord de França:

La 15º Divisió britànica va franquejar el canal del Mosa. Per altra banda, les forces aliades del nord i del sud varen entrar en contacte a prop de Dijon.

A Canadà:

Des de Quebec, on es celebrava la segona Conferència del Quebec, el primer ministre Winston Churchill va telegrafiar en el Gabinet de Guerra que la conferència s’havia inaugurat en un clima d’amistat i que els Estats Majors es posaven d’acord en les grans qüestions. En els últimes mesos els Estats Majors britànics i nord-americans havien tingut diversos desacords, sobretot per les operacions militars a Itàlia. Un dels acords que varen aprovar els Caps de l’Estat Major Conjunt va ser la recomanació d’en William Halsey de descartar una ofensiva a Mindao per dirigir-se directament a Leyte, les Filipines, i varen fixar la data per començar aquesta ofensiva per mitjans d’octubre.

12 de setembre de 1944

Dimarts:

En el Reich:

El regent Miklos Horthy va arribar al quarter general de Rastenburg per parlar d’una possible rendició d’Hongria. Ell mateix havia demanat en el seu gabinet firmar un armistici amb els soviètics. Amb només permís per continuar lluitant, el regent hongarès va abandonar el quarter. Curiosament, abans de marxar el general Heinz Guderian li va regalar un Mercedes negre que al cap d’unes setmanes utilitzaria per passar-se als soviètics.


Amb els Aliats occidentals començant entrar al país, Adolf Hitler va ordenar fortificar el sud d’Àustria per por a un atac Aliat des de la costa adriàtica amb el suport dels partisans iugoslaus.


A Berlín va esclatar una mina aèria en el jardí ministerial situat a la Hermann-Göering-Strasse que va enfonsar el sostre i va destrossar la planta baixa de casa del ministre Joseph Goebbels, de manera que va tenir que traslladar-se a Lanke, on l’Adolf Hitler li havia fet construir un búnquer per la seva família.


En el Feldkommando, Heinrich Himmler es trobava tan malament aquell dia que no va voler rebre el SS-Obergruppenführer i comissari d’Estònia, Karl-Siegmund Litzmann, que havia rebut feia cinc dies ordres de que es presentés immediatament davant del ministre, però aquest encara no l’havia rebut. Per recuperar-se, Himmler va rebre tractament del doctor Felix Kersten.

En el front occidental:

Tal i com Dwight D. Eisenhower li havia ordenat el dia anterior, Walter Bedell Smith, acompanyat pel general de divisió Kenneth Strong, va arribar amb una avioneta al lloc de comandament tàctic del mariscal Bernard Law Montgomery. Abans d’entrar a la reunió, Monty va prohibir l’entrada al general Sttrong, ja que va justificar que tenia el seu propi servei d’intel·ligència. Sense Strong, Smith li va prometre 500 tones diàries addicionals de subministraments, ja que el dia anterior Montgomery s’havia queixat de la seva,, per tal de que pogués protegir el seu flanc esquerre, li va assegurar que el 1º Exèrcit nord-americà també tindria prioritat, fet que suposava interrompre l’ofensiva del general George Patton en el Sarre. Feliç, Montgomery va telegrafiar al mariscal Alan Brooke d’aquella victòria. El mariscal britànic també va enviar un missatge a l’Eisenhower per agrair-li haver satisfet les seves demanes i el va informar que el 17 de setembre començaria l’Operació Market Garden. Omar Bradley i George Patton no els va fer gens de gràcia les concessions que havia fet Ike.

Per preparar l’Operació Market Garden, el general de brigada Anthony McAuliffe, segon en el comandament de la 101º Divisió, va volar a Brussel·les en companyia del tinent coronel C. D. Renfro, un oficial d’enllaç de la 101º. Es varen dirigir primer al lloc de comandament del comandant Miles Dempsey i a continuació es varen dirigir a veure al comandant Horrocks al sud de Hechtel.

A Alemanya:

Les tropes nord-americanes de la 14º Divisió del 1º Exèrcit, acompanyats per l’escriptor Ernst Hemingway, varen arribar a la frontera alemanya i, pel sud d’Aquisgrà, varen penetrar per al país. Per defensar l’antiga capital de l’emperador Carlemany, a la tarda va arribar-hi el general comte Gerhard von Schwerin amb 1.600 homes i els 30 tancs que quedaven de la seva 116º Divisió Panzer, que es retiraven de Normandia, reforçats per dos petits batallons de la Luftwaffe i alguns milicians que eren anomenats Sant Nicolaus amb escopeta. El general comte Von Schwerin va instal·lar el seu lloc de comandament en el luxós Palast-Hotel Quellenhof. Però, a la nit, quan els destacaments avançats de la Wehrmacht varen entrar a la ciutat es varen topar amb milers de civils davant de l’estació i altres milers varen col·lapsar els carrers. No els volien. Per reforçar la zona, també aquell dia va ser enviada la 12º Divisió Volksgrenadier per ajudar a la 116º a lluitar contra els Aliats i a restablir l’ordre a la ciutat.

Al nord de França:

Al mateix temps que començaven a entrar per Alemanya, els Aliats varen celebrar una conferència i el general Alexander Patch va donar suport a la valoració del general Truscott, que afirmava que la Bretxa de Belfort era la porta d’entrada a Alemanya. Els Aliats avançaven amb força i aquell dia ja varen arribar a Luxemburg. A França, després de patir forts bombardejos, la ciutat de Le Havre, amb els seus importants molls, va ser ocupada pel 1º Exèrcit canadenc i la guarnició alemanya va capitular.

Al sud de França:

Una columna del 7º Exèrcit nord-americà va arribar al Sena. Per altra banda, la divisió d’en Philippe Leclerc i l’exèrcit del general Jean Marie de Lattre de Tassigny va establir contacte entre ells a Chatillon-sud-Seine. Aquell mateix dia, des de Vesoul, els nord-americans, que venien del sud, varen marxar en direcció al Vosgos per trobar-se amb els exèrcits del nord.

En el front oriental:

Romania va firmar oficialment un armistici amb la Unió Soviètica.


A Varsòvia, els avions soviètics varen llançar més proveïments pels rebels polonesos, però l’ajuda continuava sent insuficient.

A la Gran Bretanya:

A Londres es va firmar el protocol de Londres on va quedar definit el repartiment de Berlín. L’única modificació es va introduir en la Conferència de Ialta amb l’afegit d’una zona d’ocupació francesa.


En el nord-oest de Londres, a la mansió de Moor Park, preparant l’Operació Market Garden, Urquarht va comunicar al general de divisió Stalinslaw Sosabowski, comandant en cap dels paracaigudistes polonesos, que l’Agrupació de la Brigada Polonesa només disposaria de 114 avions i 45 planadors Horsa. Sosabowski no s’ho va prendre bé, ja que significava deixar a terra la seva artilleria i que el seu destacament antitanc només podia dur els seus canons i els seus jeeps. Aterrarien juntament amb la 1º Divisió Aerotransportada al nord del Nederrijn, mentre que el gruix de la brigada aterraria al sud.

Precisament, aquell dia va tenir lloc una reunió en el quarter general del 1º Exèrcit  Aerotransportat Aliat per parlar del suport aeri durant l’Operació Market Garden. Es va arribar a la conclusió que els objectius de les missions serien les bateries antiaèries i els quarters generals.

A Canadà:

Aquell dia va començar la Conferència de Quebec.

11 de setembre de 1944

Dilluns:

En el front occidental:

L’almirall Bretram Ramsay va volar a Granville, on el comandant suprem Dwight D. Eisenhower havia tornat després de la reunió del dia anterior a Brussel·les. Ike, que li feia molt mal el genoll, estava molt preocupat per l’estratègia del mariscal Bernard Law Montgomery i trobava que el mariscal britànic no l’hi havia sigut lleial. Precisament, Monty li va enviar un missatge a l’Eisenhower aquell dia on li deia que la seva decisió de que l’atac pel nord direcció al Ruhr no tingués prioritat sobre altres operacions tindria sens dubte repercussions de les quals hauria de ser conscient. Montgomery el va avisar de que l’Operació Comet no havia sigut revisada i que no es podia dur a terme abans del 23 de setembre. A continuació, l’informava de que no disposava de suficients provisions. Eisenhower, després de llegir el missatge, va decidir enviar al general Walter Bedell Smith, el seu cap d’Estat Major, a entrevistar-se amb el mariscal britànic.

Al nord de França:

A mitja nit, patrulles de la 4º i la 28º Divisió d’Infanteria del 1º Exèrcit nord-americà dirigit pel comandant Courtney Hodges va arribar a la línia Sigfrid, a l’altura de Aix-la-Chapelle, des del nord-est de Luxemburg i varen posar per primer cop peu en territori alemany quan varen creuar la frontera a prop de Tréveris, la ciutat on va néixer el periodista Karl Marx. Des d’una posició alçada, els nord-americans varen poder veure alguns búnquers de formigó de la Línia alemanya. Els civils varen penjar de les finestres llençols blancs des dels pisos alts de les cases. Preveient que serien aviat atacats, els alemanys varen preparar l’evacuació de la ciutat d’Aquisgrà. Els dirigents del NSDAP, els destacament antiaèries de la Luftwaffe, els funcionaris locals i els soldats varen marxar cap a l’est en direcció a Colònia. La gent marxaria de la ciutat en camions i en trens.


El 1º Exèrcit canadenc va ocupar Le Havre i una patrulla de la 6º Divisió Blindada del 3º Exèrcit del general Georg Patton va divisar a uns dragons francesos de l’exèrcit del general Alexander Patch a Saulieu, a Borgonya.


Al sud de França:

A la nit, elements de reconeixement de la 1º Divisió blindada de l’Exèrcit del comandant Jean Marie de Lattre de Tassigny, que acompanyava al 7º Exèrcit, varen entrar en contacte per primer cop a les a fores de Nod-sur-Seine, 65 quilòmetres a l’oest de Dijon i Belfort, amb els homes de la 2ª Divisió blindada del comandant Philippe Leclerc, integrada en el 15º Cos del general Patton, i varen alliberar la ciutat francesa de Dijon. L’alcalde de la ciutat va córrer a rebre’ls seguit de tots els habitants. Amb aquesta conquesta, els Aliats tenien ara una línia sòlida que anava des del mar del Nord fins a Suïssa.

A la Gran Bretanya:

El tinent general Frederick Browning va tornar a convocar una reunió en el quarter general del 1º Cos d’Exèrcit Aerotransportat britànic que es trobava a les afores de Londres, al nord-oest, a la mansió de Moor Park, per parlar de la futura Operació Market Garden. Varen sortir diferents opinions de com s’havia de dur a terme l’Operació.

En el front oriental:

A Varsòvia, el líder de l‘Exèrcit Clandestí polonès Tadeuz Bór-Komorowsky va demanar al mariscal Konstantin Rokossovsky, que estava molt a prop de la capital polonesa, que els ajudessin a alliberar la ciutat i cooperessin amb les seves forces. En Bór-Komorowsky li va explicar que la població estava patint molt per culpa de l’artillera pesada i dels bombarders en picat dels alemanys, i li va demanar que actuessin contra aquests dos mitjans d’atac amb l’artillera d’aviació. A la nit, forces aèries soviètiques varen sobrevolar la capital polonesa i varen llançar la munició que havia demanat en Bór-Komorowsky. Però aquella munició no va servir ni pels canons, ni per cap altra arma de les que disposaven els polonesos rebels. Els avions soviètics també varen llançar grans quantitats d’aliments, però com no que ho varen tirar amb paracaigudes molts d’aquest aliments es varen fer malbé quan varen caure en picat contra les ruïnes de Varsòvia i es va perdre tot el contingut. Tot i això, gràcies a l’arribada dels avions soviètics la Luftwaffe es va veure obligada a interrompre la destrucció de la ciutat.

css.php