EL TERCER REICH

Dimarts:

En el Reich:

Adolf Hitler estava carregat de dubtes; no sabia encara quin era el seu principal enemic, si la Gran Bretanya o la Unió Soviètica, i sobretot tenia el dubte de quin era l’ordre amb que les tenia que guanyar. Aquests dubtes els va preguntar al general Franz Halder, que disposava d’uns informes de la Wehrmacht que deien que no era possible atacar a la Unió Soviètica a la tardor de 1940. Hitler sabia que la Gran Bretanya tenia moltes esperances en l’ajuda de la Unió Soviètica i dels Estats Units, per això pensava que si eliminava primer els soviètics l’esperança nord-americana desapareixeria i donaria forces al Japó perquè posés en pràctica les seves idees de conquerir el Pacífic i, d’aquesta manera, els nord- americans s’haurien de centrar en el Pacífic enlloc de salvar Europa i la seva aliada.

A més, Hitler tenia moltes esperances en les eleccions nord-americanes que se celebraven el novembre d’aquell any, ja que considerava que si guanyava el candidat del Partit Republicà, Wendell Willkie, que estava tenint molt èxit fins llavors, els nord-americans deixarien d’enviar subministrament militar a la Gran Bretanya i deixaria de ser una amenaça per Alemanya. Estava convençut de que si es complien els seus plans es convertiria en l’amo d’Europa i dels Balcans. Tot i això, va contemplar un altre pla, que consistia en aliar-se realment amb la Unió Soviètica per atacar junts la Gran Bretanya. Però si una cosa tenia clara era que la guerra s’havia d’intensificar el 1941 perquè tenia por que el 1942 els Estats Units ja estiguessin a punt per entrar en la guerra i dificultés greument els seu plans.

Després, Hitler es va dirigir en el Festival de Bayreuth per veure l’obra de Richard Wagner, El crepuscle dels Déus. Quan va acabar l’obra es va retirar a la seva casa de muntanya d’Obersalzberg, el Berghof.

En la conferència de premsa diària que organitzava el Ministeri de Propaganda alemany, un funcionari va anunciar:

Cavallers, hi haurà guerra.

A Espanya:

L’almirall Wilhelm Canaris es va entrevistar amb el general espanyol Juan Vigón i Francisco Franco on els exposar els plans d’Alemanya de conquerir Gibraltar. Franco va estar d’acord amb els preparatius de l’atac, però els va explicar que Espanya no podia entrar en el conflicte perquè tenia la flota britànica a prop de les illes Canàries i, a més, depenien de la gasolina nord-americana.

A la Gran Bretanya:

Tement una possible invasió alemanya, amb 1.500.000 homes es va crear la Guàrdia Nacional després de que Winston Churchill la encunyes amb aquest nom durant una de les seves intervencions en els micròfons de la BBC.

Aquell dia es va constituir un govern provisional txecoslovac. 

Tweet

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A Obersalzberg, Adolf Hitler es va reunir un altre cop amb els seus generals per explicar-los que la Gran Bretanya continuaria amb la guerra perquè Winston Churchill estava convençut de que tant els Estats Units com la Unió Soviètica els ajudarien. Per ajudar a derrotar als britànics, l’almirall Wilhelm Canaris va viatjar a Espanya per convèncer al govern espanyol perquè ataqués Gibraltar. Hitler, però, mostrava poc interès en destruir els britànics i va donar instruccions a Franz Halder perquè comencés a planificar una operació detallada per envair la Unió Soviètica i es va organitzar un equip especial, encapçalat pel general Erich Marcks, per preparar un pla de treball.

A Polònia:

Georg von Küchler va dictar una ordre on prohibia en els seus oficials qualsevol crítica de la lluita que estaven duent a terme contra la població polonesa en el Govern General i va afegir que la lluita racial que s’estava duent a terme des de feia segles en la frontera exigia mesures particularment dures. 

A la Gran Bretanya:

A Londres, a la nit, el ministre d’Afers Exteriors, lord Halifax, va emetre un missatge per ràdio on va comunicar que si Alemanya volia obtenir la pau, tal i com havia dit Hitler el 19 de juliol de 1940, tenia que marxar de tots els territoris que havia ocupat, havien de restaurar la llibertat que havien destruït i havien d’oferir garanties de futur. D’aquesta manera lord Halifax rebutjava l’oferta de pau de Hitler. Halifax també va senyalar que ells mai havien volgut la guerra i que era evident que aquí ningú volia que la guerra continués ni un dia més del necessari, però que no deixarien de lluitar mentre la llibertat no estigués garantida

Els britànics varen establir l’Executiu d’Operacions Especials, SOE, per donar suport en secret als grups de resistència a tota l’Europa ocupada pels nazis.

Continuant a la capital britànica, Charles de Gaulle va crear el Comitè de la França Lliure, i les Noves Hebrides, unes illes franceses a prop d’Austràlia, es varen adherir a la causa de De Gaulle.

A Japó:

A Tòquio aquell dia va arribar al poder un nou govern liderat pel príncep Fuminaro Konoye, que d’immediat va començar a pressionar més a la França de Vichy perquè li cedís les bases militars en la Indoxina francesa.

Tweet

Diumenge:

En el Reich:

A Obersalzberg, Adolf Hitler es va reunir amb Alfred Jodl, Franz Halder i Erich Raeder, que havia vingut amb avió des de Berlín, per parlar de la possible invasió a la Gran Bretanya davant del silenci de Londres. El dictador va reconèixer que es tractava d’un assumpte molt arriscat perquè la Royal Navy dominava el mar, i varen acordar que l’operació hauria d’estar a punt pel 16 de setembre de 1940 com a molt tard, però ja va deixar clar que si no estaven segurs d’estar preparats per aquesta data tindrien que pensar en altres plans. El líder alemany també va declarar que el primer ministre Winston Churchill encara no havia vist la situació desesperada en què es trobava la Gran Bretanya. Llavors, li va comentar a l’almirall Raeder que haurien de procurar desembarcar en el curs dels primers quatre dies després del primer atac aeri i avançar a la desembocadura del Tàmesis en direcció a Portsmouth. Jodl va apuntar que tenien previst que la primera onada de desembarcament la faria el 6º Exèrcit, però que la Marina declarava que en sis setmanes només podia transportar a 25 divisions. Hitler li va contestar que era absurd parlar només de 25 divisions i que n’havien de destinar un mínim de 40 divisions, però l’almirall Raeder li va replicar que era impossible. Raeder va suggerir posposar l’Operació Lleó Marí del 13 al 19 de setembre com a mínim, tot i que ell apostava per iniciar l’Operació el maig de 1941, quan tinguessin a punt els dos cuirassats alemanys, el Tirpitz i el Bismarck. Per la seva part, Franz Halder es va limitar a dir que l’Operació seria un autèntic suïcidi. Hitler va replicar que la posició de la Gran Bretanya era desesperada i que ells estaven guanyant la guerra, però estava d’acord en posposar l’Operació. Llavors, Hitler va demanar-li al general Jodl si l’Exèrcit podria entrar en acció contra la Unió Soviètica aquella mateixa tardor. Jodl va rebutjar la idea d’atacar tan aviat, considerant que la planificació demanava més temps.

Després de la reunió, Raeder, que va tornar amb avió a la capital, va trucar a Hermann Göering per planejar-li si era factible destruir l’aviació britànica i impedir que la flota britànica ataqués a les tropes de desembarcament. Göering li va respondre que en breu proclamaria la guerra total a l’aire i de la nit al dia destinaria 2.500 avions de combat sobre les illes britàniques. Després, Hermann Göering va explicar en el seu Estat Major que amb la nova missió que els hi havia donat Hitler tenien que destruir la Marina britànica a la Gran Bretanya i va enviar un missatge a Hitler dient-li que li agradaria que se li donés llibertat per llançar atacs contra els pilots de caça britànics, la força aèria, la indústria aeronàutica, ports, indústries, refineries i dipòsits de combustible i contra l’àrea del Canal de la Mànega.

A la Unió Soviètica:

Les autoritats soviètiques es varen annexionar formalment de Lituània, Estònia i Letònia.

En els Estats Units:

15 embarcacions varen salpar de ports nord-americans amb armes i equips per la Gran Bretanya.

Tweet

Wilhelm Canaris es va dirigir a Madrid acompanyat pel seu amic, el coronel Hans Piekenbrock, cap de la primera oficina de l’Abwehr, i d’altres dos oficials, el tinent coronel Mikosch i el capità Hans Jochen Rudolf. En la central madrilenya de l’Abwehr, Canaris es va assabentar de tots els expedients referents a Gibraltar, i va creure en un primer moment que l’operació Fèlix era possible però per una destrucció completa, i no a través d’una conquesta.

Tweet

Divendres:

En el Reich:

A Alemanya:

Al vespre, Adolf Hitler va organitzar una desfilada militar pels carrers de Berlín per celebrar els èxits del seu Exèrcit. Però, per primer cop, la desfilada estava planejada que acabés al Reichstag, on Hitler hi faria un discurs. Durant la cerimònia, files de generals i d’almiralls es varen col·locar en els primers balcons del Reichstag per observar tota la celebració. Quan l’Exèrcit va acabar la seva desfilada, Hitler va iniciar el seu discurs que va ser immensament llarg amb 130.000 signes i 45 pàgines de 45 línies. En els escons on hi havien de seure sis diputats del Parlament que havien mort en la Batalla per França hi havien corones de llorer. A primer fila hi havia els alts càrrecs de l’Exèrcit amb els seus galons d’or i els pits carregats de medalles i condecoracions.

En el discurs, el dictador va assegurar en el discurs de dues hores i quart que la Wehrmacht era més forta que mai i va explicar que ara el poble era tot un bloc. Quan va mencionar els dotze generals que serien nombrats mariscals de camp, els va saludar a tots i cada un d’ells. Aquests, que estaven a la galeria, es varen posar drets i li varen retornar la salutació. Hitler va fer una menció especial a en Göering, que es va posar molt content quan el dictador li va col·locar la insígnia de mariscal del Reich. El dictador va dir, fent referència al ministre de l’Aire, que a pocs mortals se’ls hi havia donat en el curs de la seva vida crear del no res un instrument militar i desenvolupar-lo en la més poderosa de les armes de la seva classe. A continuació, Hitler va assegurar que l‘aliança amb els soviètics acabaria fracassant i va culpar als jueus d’haver-lo obligat a lluitar contra Occident. Després de recordar com havia anat la guerra, va criticar molt durament el primer ministre Winston Churchill, declarant que aquest volia la guerra, i va assegurar que tota guerra significava la destrucció absoluta d’un dels bàndols en lluita, i que Churchill pensava que la part aniquilada seria Alemanya, però que ell sabia del cert que seria la Gran Bretanya amb tot el seu imperi. Hitler va assegurar que ell no era el vençut que suplicava a la misericòrdia, sinó que parlava com a vencedor. Després de criticar una estona més al primer ministre, va deixar la porta oberta a una pau amb el poble britànic, dient que no veia cap motiu perquè continués la guerra i que tenien que evitar el sacrifici de milions de persones, i va fer una nova i última oferta de pau amb les potències occidentals. Seguidament, Hitler va elogiar al coronel general Walter von Brauchitsch per haver dut l’estratègia dels combats a França, i a la Leibstandarte i les divisions de les SS. Després va lloar la figura del seu amic i lloctinent del NSDAP, Rudolf Hess. Curiosament va referir abans a en Hess que a altres jerarques nazis que tenien més pes dins del govern. Joseph Goebbels va ser l’encarregat d’assegurar de que el discurs es retransmetés a tot al món, i els avions alemanys varen sobrevolar el Parlament alemany per si els bombarders britànics intentaven espatllar l’acte.

Després, per celebrar encara més la victòria, Hitler va nombrar a 12 mariscals de camp: Walther von Reichenau per haver comandat el 6º Exèrcit en la Batalla de França, Walther von Brauchitsch, Albert Kesselring, Wilhelm Keitel, Günther von Kluge, Wilhelm Ritter von Leeb, Fedor von Bock, Wilhelm List, Erwin von Witzleben, Erhard Milch, Hugo Sperrle i Gerd von Rundstedt. A més, va ascendir a 16 general, incloent a 4 que posteriorment es convertirien en mariscals de camp: Georg von Küchler, Paul von Kleist, Maximilian von Weichs i Ernst Busch. A més de gaudir d’un ascens, tots aquells alts càrrecs militars se’ls va atorgar salaris lliures d’impostos.

En una reunió que es va celebrar en el quarter general de Göering, es va planejar acabar amb la independència econòmica holandesa, incorporar Alsàcia-Lorena, Luxemburg i Noruega al Reich i crear un Estat independent a la Bretanya. Però els participants a la reunió no es posaven d’acord amb el paper que hauria de tenir Bèlgica, sobretot no sabien com hauria de ser el tracte amb els flamencs i la creació d’un Estat borgonyó.

El bisbe evangèlic de Württemberg, Theophil Wurm, es va queixar en una carta dirigida al ministre Wilhelm Frick dels assassinats que es produïen en els centres d’internament, tot i que va lloar la victòria a França i es va mostrar comprensible amb el fet de que la gent pogués arribar a considerar preferible posar fi a l’existència d’un individu, en referència als malalts mentals, però protestava per l’abast dels assassinats.

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va crear l’Special Operations Executive, el SOE, l’Executiu d’Operacions Especials, per coordinar totes les accions de subversió i sabotatge contra els seus enemics a l’altre costat del mar. Després, el primer ministre va encarregar a en lord Halifax rebutjar per la ràdio la proposició de pau d’en Hitler que li havia fet des del Reichstag. A la tarda es va anunciar des de la ràdio britànica el rebuig a l’oferta del dictador alemany.

En els Estats Units:

Franklin Delano Roosevelt va firmar la Llei d’Expansió Naval Bioceànica, tant en el Pacífic com a l’Atlàntic. La Llei preveia la construcció de 7 cuirassats, 18 portaavions, 27 creuers, 42 submarines i 115 destructors. 

Tweet

A Berlín, la 218ª Divisió d’infanteria, que tornava a casa, va desfilar en una marxa a través de la Porta de Brandenburg, coberta amb banderes de guerra del Reich i amb l’esvàstica. La ciutat vivia en mig d’una festa popular i Joseph Goebbels va pronunciar un discurs a les tropes i a les masses que s’havien reunit a la Pariser Platz, on va recordar la derrota de la Primera Guerra Mundial, acusant als jueus d’ella, i els va advertir de la que aquesta guerra encara no havia acabat.

Aquell dia, Winston Churchill va acordar tallar la carretera de Birmània per interceptar els subministraments als xinesos, amb l’objectiu d’evitar un conflicte amb Japó.

A Espanya, Francisco Franco va pronunciar un discurs bèl·lic en el qual va reclamar Gibraltar i va declarar que dos milions de soldats estaven disposats a fer reviure el passat gloriós d’Espanya.

Tweet

Dimarts:

S’aprova el pla per atacar a la Gran Bretanya:

Adolf Hitler va firmar la Directiva número 16 en la que es donava l’ordre de començar a preparar una operació militar per desembarcar a la Gran Bretanya, concretament a Sussex i a Kent, a mitjans de setembre. Aquesta operació s’anomenarà l’Operació Lleó Marí, Seelöwe. L’Operació anava condicionada de dos factors: el primer, la Luftwaffe havia d’aniquilar prèviament a la RAF, i el segon factor era que Hitler encara confiava en que podia arribar a signar la pau amb els britànics i, per tant, encara creia que no caldria posar en marxa l’Operació. El pla va ser dissenyat per Alfred Jodl i Wilhelm Keitel, i pensaven desembarcar 20 divisions entre Ramsgate i Lyme Regis, tot i que no es va pensar com transportarien a les tropes. Però els alemanys varen cometre un greu error calculant malament el potencial aeri britànic. En un estudi d’aquell dia fet per Beppo Schmid es va minimitzar les capacitats de la RAF en pràcticament totes les categories. Després de que es firmés la Directiva molts generals es varen amoïnar perquè veien que era molt complicat realitzar la invasió a les illes britàniques pel fet de que eren unes illes, i fins i tot el propi Hitler va tenir els seus dubtes. El preàmbul de la Directiva deia:

Ja que la Gran Bretanya, tot i la seva desesperada situació militar en què es troba, no dóna cap senyal reconeixent que està disposada ha arribar a un acord, he decidit preparar una operació de desembarcament contra la Gran Bretanya  i, si fa falta, dur-la a terme. L’objectiu d’aquesta operació es evitar que la pàtria britànica es converteixi en una base per continuar la guerra contra Alemanya i, en el cas de que fos necessari, ocupar-la completament. 

Després d’haver firmat la Directriu, Hitler va fixar la data del seu discurs en el Reichstag per la nit del divendres 19 de juliol i es va reunir en privat amb el ministre Hermann Göering per explicar-li els seus dubtes en atacar a la Gran Bretanya. El ministre el va informar de que Gerd von Rundstedt li havia dit que no pensava executar l’Operació i que ni tant sols havia volgut presenciar les maniobres de desembarcament amfibi.

En el Reich:

A Alemanya:

Els alemanys varen fer-se amb el control d’Alsàcia i Lorena i tota la població jueva va ser transportada a l’altra banda de la frontera francesa. 

A la Gran Bretanya:

Winston Churchill va nomenat al polític laborista Hugh Dalton com a controlador del SOE, l’Executiu d’Operacions Especials, que s’ocupava de coordinar totes les accions de subversió i de sabotatge contra els enemics a l’altre costat del mar.

En el Japó:

La caiguda del govern moderat de Yonai va marcar l’orientació cap a una política de ruptura en la que l’economia quedava subordinada al poder militar.

Tweet

En el Reich:

L’Adolf Hitler va ordenar a l’Armada que a partir del 15 d’agost de 1940 estigués a punt per organitzar en qualsevol moment la invasió a la Gran Bretanya. Llavors, va reclamar al govern de Vichy la concessió de 8 bases per la Luftwaffe a la regió de Casablanca, però en Philippe Pétain, horroritzat per la reclamació, va rebutjar-ho.

Per altra banda, els nazis varen iniciar la deportació de jueus holandesos a Auschwitz i Sobibor des del camp de trànsit de Westerbork.

A la Unió Soviètica;

Els soviètics varen fer entrar en servei el llançacoets Katiushka.

A Kènia:

Els italians varen conquerir Moyale, penetrant 90 quilòmetres i suprimint el sortint del mateix nom.

En els Estats Units:

Els demòcrates varen elegir com a candidat presidencial per un tercer mandat a en Franklin Delano Roosevelt amb en Henry Wallace com a vicepresident.

Tweet

Diumenge:

En el Reich:

Adolf Hitler va donar l’ordre d’accelerar els preparatius per atacar la Gran Bretanya en l’operació batejada amb el nom d’Otaria perquè es pogués realitzar el 15 d’agost de 1940.

A la Unió Soviètica:

La Unió Soviètica va annexionar els països bàltics, que prèviament havia ocupat militarment, sense el consentiment dels alemanys.

A la Gran Bretanya:

A Londres, en els micròfons de la BBC, Winston Churchill va recordar que aquell dia era la festa nacional francesa, que l’any passat havia presenciat la desfilada en els Camps Elisis i que esperava que França tornés a ser lliure aviat. El primer ministre va exclamar que no es rendirien mai, que preferia veure la capital britànica en ruïnes abans que entregar-la als alemanys, i que defensarien casa per casa fins que Adolf Hitler desapareixes. Charles de Gaulle i altres dirigents del nou moviment de la França Lliure varen posar corones en el cenotafi i es varen comprometre a continuar lluitant.

Companyies d’assalt dels comandos britànics varen llançar un altre atac contra l’illa anglesa-normandesa de Guernesey, on hi havien 469 alemanys. L’operació, que duia el nom d’Ambaixador, va causar unes quantes destrosses, però un dels comandos es va ofegar i dos varen ser agafats com a  presoners de guerra. Després d’aquella desastre, Churchill va declarar que no volia més fiascos com aquell.

Al Sudan:

Les tropes italianes varen conquerir Guezzan, però no varen anar més enllà.

Tweet

En el Reich:

El capità general Franz Halder i el mariscal Walter von Brauchitsch es varen entrevistar durant dues hores amb l’Adolf Hitler a la seva casa de muntanya del Berghof, a Obersalzberg. En la reunió, en Hitler va aprovar l‘Operació Lleó Marí contra la Gran Bretanya. En Von Brauchitsch va aconsellar a en Hitler que tenien que fer entrar a la guerra a Espanya per les seves illes i per Gibraltar. L’Halder va veure a en Hitler molt desconcertat perquè els britànics no acceptaven la seva oferta de pau, i el veia molt bel·ligerant. El dictador alemany creia que l’actitud de la Gran Bretanya es devia a que havia posat esperances amb la Unió Soviètica perquè els ajudés.

Per altra banda, en Hermann Göering va comprar les propietats artístiques d’un dels marxants més importants de l’art holandès, en Jacques Goudsticker, a un preu molt inferior, uns dos milions de florins, pel preu en què estaven valorades, uns cinc milions de dòlars.

Tweet