Home // diari // 20 de setembre de 1944

20 de setembre de 1944

Dimecres:

En el Reich:

El ministre d’Armament Albert Speer va escriure una carta per l’Adolf Hitler on li explicava com veia la situació en aquells moments i de pas li comentava els seus pensaments. D’aquella carta es pot observar que Speer no estava molt content dins del seu Ministeri d’Armament i Munició. Un dels problemes que va patir Speer va ser que poca gent del Partit que confiava amb ell després del 20 de juliol de 1944, i en aquella carta li va explicar com n’era de durament atacat per tothom. Els temors de Speer eren bastant certs perquè algunes persones dins del Partit tenien ganes de que sortís el seu nom en la llista de les persones que havien comès l’atemptat contra en Hitler i el volien involucrar a través de sospités falses. De fet, ja havia sortit el seu nom en una llista d’un futur govern colpista, però només hi havia el seu nom com a possible ministre. A més, alguns líders nazis com Martin BormannJoseph GoebbelsHeinrich HimmlerRobert Ley  o Hermann Göering el veien com una nosa dins del govern per la seva amistat i influència amb en Hitler, i perquè acaparava el poder que volien per a ells. Pensava seriosament en dimitir, ja que es continuava veien com l’arquitecte d’en Hitler i no li agradava estar ficat dins de la política, i menys li agradava dirigir aquell Ministeri perquè considerava que no sabia res d’armes. De fet, ell mai va ser un militar. Per això, li va dir que la seva missió era apolítica i que tot hi sentir-se a gust per treballar al seu costat volia sentir-se més valorat i considerat des d’un punt de vista professional ja que en aquell càrrec se sentia sol i ignorat. Hitler ja li havia promès que un cop acabada la guerra podria deixar el Ministeri i es podria tornar a dedicar a l’arquitectura per construir les grans obres del Reich, però en aquells moments el necessitava per la seva capacitat i eficàcia en el treball. Speer li va aconsellar en la carta que desconfiés del secretari Martin Bormann, amb qui mantenia una molt mala relació, i deixés que els caps regionals decidissin les instruccions necessàries sense el consentiment del seu secretari. També li va demanar que els delegats econòmics d’en Bormann i els caps regionals quedessin subordinats al seu Ministeri. Després de llegir la carta, Hitler va prendre la decisió de que es construïssin més caces per la Luftwaffe tal i com volia Speer.


Després de treballar-hi tota la tarda i tota la nit, Goebbels va acabar el seu memoràndum sobre la proposta de l’ambaixador japonès Hiroshi Oshima d’arribar a un acord amb en Iosif Stalin. El ministre va escriure que Stalin tard o d’hora entraria en conflicte amb Occident i que no voldria que tot el potencial armamentístic alemany caigués en mans de les potències occidentals. Va senyalar l’interès que tenia Japó en fer d’intermediari en un pacte i va afirmar que no aconseguirien la victòria amb la qual havien somiat el 1941, però que tot i això seria la victòria més gran de la història d’Alemanya. D’aquesta manera, pensava Goebbels, es justificaria plenament els sacrificis fets en la guerra. Hitler no es va ni molestar en llegir la suggerència del seu ministre.

A la Gran Bretanya:

A Trent Park, Londres, el general alemany Heinz Eberbach va declarar que l’Erwin Rommel li havia dit en el front que l’única manera d’ajudar a Alemanya de forma responsable era matar com més aviat millor a en Hitler i el seu entorn per tenir possibilitats d’arribar a una pau.

En l’Operació Market Garden:

A Nimega:

La ciutat continuava en flames i els civils que havien perdut la casa es varen congregar a l’hospital de St Canisius. Els combats cada cop eren més acarnissats amb la gradual retirada dels alemanys cap al Valkhof. Cap a l’oest de la ciutat, els paracaigudistes del coronel Reuben Tucker i els Shermen del tinent coronel Giles Vandeleur varen netejar la zona posterior a l’enorme central elèctrica de PGEM a la riba meridional del Waal.

A última hora del matí, el comandant Julian Cook, els seus caps de companyia i el capità Henry Keep varen arribar en jeep a la central elèctrica de PGEM per coordinar el pas del riu. A les tres de la tarda les tropes nord-americanes varen creuar amb bots el riu Waal per conquerir el vital pont de Nimega, a Holanda. Els nord-americans esperaven disposar de 33 barques, però només en varen rebre 26 i en mol mal estat. Tant bon punt van estar a l’aigua varen obrir foc amb 32 metralladores Browning dels Sherman de la Guàrdia Irlandesa, igual que les del 2º Batalló de la 82º Aerotransportada. Però al cap de poc les defenses alemanyes varen disparar amb fusells, metralladores i canons de 20 mil·límetres des de tres direccions diferents. Les barques varen quedar encallades en el riu o varen bolcar. Altres es varen posar a donar voltes en cercle o varen córrer riu avall. Només la meitat dels homes varen creuar el riu. 13 barques que varen sobreviure varen tornar a creuar el Waal carregades de cadàvers. 11 embarcacions varen sobreviure el segon intent.

Un cop establerts a l’altra banda, varen avançar en petits grups i al vespre varen arribar al pont de Nimega, just quan els tancs del 30º Cos obrien pas a Nimega pel Valkhof i varen arribar també al pont. Però els alemanys els varen donar la benvinguda amb els seus canons de 80 mil·límetres i les bombes varen destruir dos tancs britànics. Les tropes de les SS varen fugir corrents i es varen refugiar entre els matolls. Els enginyers britànics que varen netejar les bigues del pont per buscar explosius varen trobar cartutxos de dinamita i detonadors subjectes a una passarel·la situada a prop de 25 metres d’altura del riu. Després de que passessin els tancs del sergent Robinson, el tinent enginyer Tony Jones va començar a tallar els cables que connectaven els explosius del pont amb el detonador. Una companyia d’enginyers va retirar les càrregues.  Només en el pont, els anglosaxons varen matar a 267 alemanys i un informe deia que havien fet 175 presoners. L’ordre del comandant Walther Model de destruir el pont va arribar d’aquesta manera massa tard i la 10º Divisió SS-Panzer va comunicar que els anglosaxons havien travessat el Waal. El Generalleutnant Hans Krebs va tenir que atendre moltes trucades compromeses i en algunes va fingir de que no passava res. Krebs va insistir en que amb les forces enviades de d’Arnhem acabarien amb l’avanç anglosaxó a la ribera nord del Waal. Però els britànics no varen avançar cap a Arnhem aquella nit tal i com estava previst, ja que havien patit més baixes de les previstes. A més, aquella tarda els alemanys varen enviar granaders panzers i tancs Tiger direcció a Nimega. Tot i això, la 82º va recuperar Mook.


Més al sud, la 101º Aerotransportada estava sota pressió perquè els alemanys intentaven tallar la Carretera de l’Infern en dos punts. Des de bon matí, la 107º Brigada Panzer havia tornat a atacar Son amb el suport d’un batalló paracaigudista motoritzat. També hi va haver un atac de la Luftwaffe. Els britànics  varen respondre l’atac i la 107º es va tenir que retirar després de perdre set carros i 12 semi-erugues. Però la 101º anava escassa d’aliments.


La 59º Divisió d’Infanteria alemanya va atacar Veghel des de Schijndel. El propi Kurt Student es va apropar a la zona per observar l’assalt. Mentrestant, la ciutat de Nimega continuava patint les conseqüències de l’incendi de la nit anterior. El fum i les flames de la ciutat es podien veure a molts quilòmetres de distància. A més, molts soldats alemanys que havien fugit del pont es varen refugiar a la ciutat, on els civils els varen rebre amb cares d’odi.

A Arnhem:

Els paracaigudistes britànics que havien sigut llançats a la ciutat d’Arnhem es veien obligats a lluitar sols contra unes forces alemanyes molt superiors sota una fina pluja. Les tropes del coronel Frost estaven totalment assetjades i en prou feines tenien munició. Tots esperaven l’arriba del 30º Cos britànic. Però, per més mala fortuna pels britànics, aquell matí havia arribat un batalló de carros Königstiger que varen creuar la Williemsplein direcció a Velp. En el dic del Neder Rijn, defensat pels britànics, va ser atacat pels alemanys per l’est, pel nord i per l’oest. A dos quarts de dues del migdia, uns fragments de morter varen tocar al comandant britànic Frost a les dues cames i hores més tard va ser capturat pels alemanys, que se’l varen endur en llitera.

A la tarda, tal i com s’ha dit anteriorment, llançant-se a l’assalt, els nord-americans i el 30º Cos britànic varen aconseguir apoderar-se del pont de Nimega i estaven a només 18 quilòmetres d’Arnhem, però en els tancs britànics no els quedava més combustible. A més, a la banda oriental d’Oosterbeek, paracaigudistes britànics varen ser capturats i varen ser conduïts per les tropes de la 9º Divisió panzer SS Hohenstaufen cap a Arnhem. Molts d’ells estaven ferits  varen ser traslladats a una església, on un metge britànic es va ocupar d’ells, i els més greus varen acabar al St. Elizabeth’s Hospital. A última hora d’aquell dia, els dos bàndols varen acordar un alto el foc de dues hores per poder evacuar els ferits.

A la nit, Bittrich va informar de la captura de 2.800 presoners al nord del Nederrijn i de que el flanc esquerre del comandant Von Tettau havia establert contacte amb el dret de la Hohenstaufent del comanant Harzer a la línia ferroviària a l’oest de Wolfheze. D’aquesta manera els britànics estaven rodejats.

A Oosterbeek:

A la nit, els alemanys es varen infiltrar a la zona d’Oosterbeek i varen ocupar posicions a la carretera de Wolfheze i l’encreuament de la Breedelaan amb la Ultrechtseweg. D’aquesta manera, la 4º Brigada Paracaigudista del comandant Hackett estava a punt de ser envoltada. El comandant va ordenar en el 10º Batalló que obrís pas cap al nord-est, però quan ho varen fer Hackett va perdre el contacte amb la unitat i es va quedar aïllat i pràcticament sense munició.

La 21º Companyia Paracaigudista Independent, reforçada per 60 pilots i una companyia de sapadors, retrocedia contra un Kampfgruppe de la Luftwaffe de l’aeròdrom de Deeelen amb el suport de canons d’assalt. Quan es trobaven a un quilòmetre al nord del Hartenstein, la Companyia es va atrinxerar a la mansió de Ommershof. Els alemanys varen creuar la via ferroviària per la nit per tal d’aïllar la 21º i varen oferir la rendició als britànics, que no la varen acceptar responent-los amb xiulets, insults i crits per, després, respondre’ls amb trets.

Més a prop d’Arnhem hi havia el batalló dels King’s Own Scottish Boerders, que s’enfrontaven a un Kampfgruppe Krafft reforçat i amb el suport de tancs i canons d’assalt. Durant tot aquell dia els britànics varen contenir els atacs sense moltes dificultats.

En el flanc occidental, el batalló de Regiment Fronterer es va tenir que enfrontar contra el Kampfgruppe Eberwein. Sota foc de morter, es varen tenir que atrinxerar. En aquells moments, la Companyia A es trobava aïllada entre la línia ferroviària i la Utrechtseweg i s’enfrontava a la unitat SS Unteroffizier Schule Arnheim del comandant Lippert.

A mesura que el cèrcol de les SS a Oosterbeek es feia més petit, els habitants intentaven escapar i alguns voluntaris ajudaven als britànics, que mantenien un bon número de presoners sota vigilància en les pistes de tennis del Hartenstein, que va quedar sota foc dels morters pesats alemanys. La situació pels britànics es va complicar més quan un grup de South Staffords va arribar a l’encreuament d’Oosterbeek a l’altura de l’hotel Schoonoord i varen assegurar que darrere d’ells venien els panzers. Però els britànics tenien en aquell moment un secció de la 2º Bateria Antitanc, que va aconseguir fer-los retrocedir. Els atacants pertanyien al Kampfgruppe Möller, de la divisió Hohenstaufen, i varen rodejar la Utrechtseweg. Els alemanys els varen proposar en els britànics que es rendissin, petició que no va ser acceptada. Però l’avanç alemany a l’est d’Oosterbeek feia perillar el trasllat dels ferits del Schoonoord a la sala d’operacions de l’hotel Tafelberg.

Els alemanys varen atacar ràpidament i els llança-flames varen sembrar el pànic entre els britànics i el grup South Stafford va retrocedir a la carretera. De cop varen aparèixer els tancs alemanys i els britànics varen córrer cap als canons antitancs. Al vespre, el comandant Lonsdale va obtenir el permís per retirar-se a l’església amb el que li quedava dels tres batallons. Els homes del 1º i 3º batallons varen ocupar posicions al sud de l’església amb els South Staffords al voltant i el 11º al nord de la carretera.

A Eindhoven:

Abans de trenc d’alba, 120 avions de la Luftwaffe en un vol rasant varen continuar bombardejar Eindhoven en l’únic atac aeri important a gran distància que varen fer els bombarders alemanys durant la tardor de 1944. L’atac va ser important i de les 1.000 baixes civils, 227 varen resultar morts.

A Bèlgica:

Des de Brussel·les, a les 22:50 de la nit, el mariscal Bernard Law Montgomery creia que l’Operació anava bé i va enviar un cable al comandant suprem Dwight D. Eisenhower per dir-li que les coses funcionaven bé, que tot i que la divisió aèria-transportada a Arnhem ho havia passat malament, ara la seva situació milloraria per l’arribada de tropes de Nimega.

A la Gran Bretanya:

A tres quarts de nou del matí, el tinent coronel George Stevens, oficial d’enllaç del 1º Cos d’Exèrcit Aerotransportat amb els polonesos, va informar que la brigada polonesa no aterraria a prop del pont d’Arnhem, sinó més a l’oest, a prop del poble de Driel. L’enlairament es va aplaçar una hora i, després, va tornar a aplaçar-se 24 hores per culpa del mal temps. A les deu de la nit, el tinent coronel Stevens es va tornar a presentar al quarter general de la brigada polonesa per comunicar-los que la situació era desesperada. Les comunicacions eren molt deficients i va admetre que les coses no anaven tal i com havien pensat. El general Stanislaw Sosabowski es va enfadar molt, ja que no volia enviar els seus homes al sud i sense defensa antitanc. Sosabowski el va amenaçar de que si no rebia un informe complert de la situació que no comptessin amb ell.

En el front occidental:

A França:

El 1º Exèrcit canadenc va ocupar Boulogne. A més, el 9º Exèrcit nord-americà del general William H. Simpson va conquerir Brest i va capturar a 37.000 presoners després de sis setmanes de durs combats.


El SHAEF es va fer càrrec del hotel Trianon Palace de Versalles, on en el seu gran saló el polític francès Georges Clemanceu havia dictat el 7 de maig de 1919 les condicions del Tractat de Versalles. Dies més tard seria el quarter general del comandant Eisenhower.

A Itàlia:

El 8º Exèrcit va ocupar Romanya.

A Polònia:

A Varsòvia, els rebels polonesos varen poder establir contacte directe amb el mariscal Konstantin Rokossovsky, que tenia les tropes molt a prop de la capital polonesa. Però, mentrestant, els alemanys varen augmentar la pressió sobre els polonesos i varen conquerir el barri de Mokotów. Els polonesos tenien en aquells moments molt poques possibilitats d’aguantar gaires dies més.

A Bulgària:

El Comitè Central del Partit Comunista del Front Nacional va ordenar eliminar la resistència anticomunista i dels contrarevolucionaris.

A les Filipines:

Els nord-americans varen desembarcar a l’illa de Leyte.

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: