Home // diari // 4 de juny de 1944

4 de juny de 1944

Diumenge:

En el Reich.

El ministre d’Armament Albert Speer estava uns dies a Obersalzberg per avaluar amb l’Adolf Hitler les conseqüències i trobar solucions de l’atac nord-americà del 28 de maig de 1944. Speer va demanar-li que influís al mariscal del Reich Hermann Göering perquè posés sota la seva autoritat tot l’armament de l’aviació. En Hitler va acceptar la proposta del seu ministre ja que desconfiava del seu ministre de l’Aire perquè creia que no feia suficient per defensar les ciutats i les indústries alemanyes.

Per la seva part, en Joseph Goebbels, en un míting a la plaça del mercat central de Nuremberg, va atacar amb duresa els atacs anglosaxons a les ciutats alemanyes. L’endemà es reuniria amb en Hitler a Obersalzberg.

A Itàlia:

Al matí, el comandant Mark Clark estava impacient per entrar a Roma, però dos canons autopropulsats assistits per alemanys varen cobrir l’entrada a la capital italiana. El general nord-americà s’havia compromès amb els corresponsals de guerra que faria l’entrada triomfal a les quatre de la tarda, així que amb aquest objectiu va forçar els seus homes a atacar abans d’aquesta hora. Però la liquidació d’aquest punt es va allargar més temps del previst, fet pel qual en Clark no va poder complir amb el seu compromís. Finalment, a un quart de vuit de la tarda, els britànics i el 5º Exèrcit nord-americà varen alliberar la ciutat de Roma, prosseguint després el seu avanç cap a la línia Arno. Les tropes aliades varen entrar a la Piazza Venezia per la nit i varen desfilar pels carrers de la capital italiana enmig de la Lluna plena mentre els romans contemplaven eufòrics l’arribada dels tancs. Poc després de fer la seva entrada, les columnes de soldats varen repartir xocolatines i cigarretes entre la gent. Els soldats estaven tant cansats en aquells moments que quan els hi varen donar l’ordre per aturar-se es varen estirar al terra per descansar quedant adormits sobre les voreres i les escales. Els qui no varen poder fer la seva entrada a Roma varen ser els soldats nord-americans de raça negra perquè el Papa Pius XII havia demanat expressament que no posessin els peus a la capital iDSCF1362taliana ja que no volia que tinguessin relacions amb les dones italianes. La conquesta de la ciutat va costar 42.000 baixes aliades i 25.000 baixes alemanyes.

Tot i la important conquesta, el 10º Exèrcit alemany va escapar i va muntar una línia defensiva al nord de la ciutat.

Preparant el desembarcament de Normandia:

El comandament naval ubicat a París va cancel·lar les patrulles marítimes del dia següent per les males condicions meteorològiques. L’Erwin Rommel, que supervisava les defenses de la costa atlàntica a França, va aprofitar que feia mal temps, per tant pensava que era impossible una invasió aliada, per anar-se’n amb cotxe fins a Herrkinger, a prop d’Ulm, Alemanya, per celebrar amb la seva família l’aniversari de la seva esposa, la Lucie, el 6 de juny de 1944. A part, el mariscal de camp volia visitar a en Hitler a la seva residència de Berchtesgaden per discutir l’estat de les defenses atlàntiques. Els alemanys no sospitaven que els Aliats volien obrir un segon front per França i, aquell dia, només hi havia en tot França 183 caces diürns, dels quals només 160 eren utilitzables i 124 d’ells formaven part de la 26º Esquadrilla de caça que marxaven aquella tarda.

A les quatre de la matinada, en la biblioteca de Southwick House, una mansió georgiana, en Dwight D. Eisenhower es va reunir amb el coronel Stagg, que treballava en el servei meteorològic, esperant que aquest li donés bones notícies sobre el temps, en Bernard Law Montgomery, en Bertram Ramsay, en Trafford Leigh-Mallory i altre sis altres oficials. Tots estaven assentats en dos sofàs i les butaques. A l’altra banda d’unes vidrieres cobertes amb cortines fosques, hi havia un gran mapa del sud d’Anglaterra i Normandia que ocupava la paret, amb combois i divisions representats per xinxetes de colors i símbols cabalístics, que dos ajudants informats ajustaven amb l’ajuda d’una escala de mà. Stagg els va informar que una sèrie de depressions a l’Atlàntic avançaven ràpidament cap a l’est i va avançar que produirien perturbaciones en el Canal de la Mànega i en la zona d’assalt confirmant el mal pronòstic del dia anterior. Espantat per aquell dur contratemps, en Mallory va exclamar que tot el pla de suport aeri seria impracticable. Sabent que tenia raó, l’Eisenhower li va contestar que necessitarien tota l’ajuda que pogués donar-los l’aviació i li va afirmar que si no podia contar amb ells aplaçaria l’atac. Només en Montgomery estava en desacord, ell se la volia jugar. En aquell moment va marxar la llum i de seguida una assistents varen entrar a la sala amb veles enceses.Estant totalment encontra de jugar-se a una carta, Ike li va dir que aplaçaria 24 hores l’Operació. D’aquesta manera es va donar per finalitzada la reunió i l’Eisenhower va tornar a la seva caravana per llegir els diaris del diumenge.

A mig matí, el cel va quedar tapat de núvols i de seguida es va posar a ploure i a bufar el vent. Les esquadres de bombardeig de Belfast i el Clyde varen tenir que fer marxa enrere quan ja estaven en aigües del Mar d’Irlanda per una forta tempesta. A la tarda, la plana major del comandament Aliat estava pendent tota l’estona dels butlletins del servei meteorològic. Una depressió baromètrica imprevista s’havia situat des del anterior al sud d’Escòcia i provocava una forta maror al mar i un violent onatge a l’àrea del canal de la Mànega i a les platges de Normandia. Les embarcacions ancorades en els ports del sud de la Gran Bretanya, plenes de soldats, es balancejaven bruscament, provocant vòmits i marejos entre els soldats. El comboi U-2A, que havia desembarcar a les platges de Utah, on els seus 247 embarcacions avançaven a una velocitat de sis nusos, no va sentir la senyal de tornar, i no va donar mitja volta fins que dos destructors enviats des de Plymouth el va atrapar quan ja estaven dirigint-se al seu objectiu. Tots els experts anunciaven pel dilluns 5 núvols sobre Normandia que dificultarien el bombardeig Aliat. Alguns soldats nord-americans, que estaven molt nerviosos i inclús s’havien barallat entre ells, varen assistir als serveis religiosos a l’interior de les embarcacions. En la missa principal a bord del Bayfield, soldats i mariners varen cantar l’himne Holy God, We Praise Thy Name.

Mentrestant, des d’Argel, a primera hora del matí, en Charles de Gaulle va arribar a Londres convidat pel primer ministre Winston Churchill i va dinar amb ell en el seu tren a Hampshire, en el nord de Portsmouth. En Churchill li va demanar que anés a Washington per millorar les relacions amb el president Franklin Delano Roosevelt. En Churchill no estava gens content amb en De Gaulle per les seves crítiques i el va amenaçar de tornar-lo a Argel encadenat. De Gaulle es va limitar a dir-li que era un gàngster. A dos quarts de cinc d’aquella tarda, el primer ministre, que anava una mica begut després de beure’s uns quants vasos de whisky, va entrar a Southwick House criticant al líder francès, al qui qualificava com a sabotejador obstruccionista. Uns minuts més tard va arribar el líder francès a la mansió i l’Eisenhower els va rebre a la sala d’operacions, on va informar per primer cop a en De Gaulle dels llocs, el pla de batalla i la data de l’Operació Overlord. El general francès es va sentir ofès de que no l’haguessin informat molt abans i va qualificar l’Operació com una violació de la sobirania nacional i una humiliació a la que França no s’havia vist sotmesa ni tant sols durant l’ocupació alemanya. També es va negar a permetre que diversos centenars d’oficials d’enllaç francesos embarquessin amb ells fins que no quedés clarament especificades les seves responsabilitats i s’establís una cadena de comandaments. Tampoc estava disposat a gravar un missatge radiofònic instant als francesos a obeir-los, sobretot després de que sabés que l’Eisenhower ja havia gravat un missatge d’alliberació en holandès, flamenc, noruec, francès, danès i anglès. Enfadat, el general francès va abandonar la mansió i va tornar amb automòbil a la capital britànica. El primer ministre britànic va tornar amb el seu tren sentint-se traït per en De Gaulle, a qui anomenava Expedient Gabatx.

Poc abans de dos quarts de deu de la nit, mentre estava plovent amb intensitat, els principals comandants i els seus caps d’Estat Major, entre ells en Bernard Law Montgomery, en Walther Bedell Smith, l’Omar Nelson Bradley, en Trafford Leigh-Mallory i en Bertram Ramsay, es varen tornar reunir a la biblioteca per decidir què havien de fer amb l’Operació Overload. Dempeus, en petits grups, els oficials conversaven en calma. A dos quarts de deu va entrar a la sala l’Eisenhower acompanyat pels tres principals experts meteoròlegs de l’Operació Overlord, precedits pel seu cap, el coronel Stagg, de la RAF. Stagg va exposar breument l’evolució del temps durant les següents 24 hores i, llavors, els va explicar que un nou front meteorològic havia aparegut i que arribaria al Canal en les pròximes hores però que hi hauria un cessament temporal de la tempesta durant la nit del dia 5 i el matí del dia 6, tot i que els va advertir que després el temps empitjoraria. Llavors, durant quinze minuts, l’Eisenhower va discutir amb els seus oficials la conveniència de tirar l’operació endavant; en Montgomery va estar-hi d’acord, però en Leigh Mallory volia un ajornament. L’almirall Ramsay insistia sobre l’urgència de prendre una decisió i va deixar clar que ell no tenia cap dubte. El cos nord-americà destinat a les platges d’Omaha i Utah, el comandament del contraalmirall Kirk, tenien que rebre les seves ordres abans de mitja hora si l‘Operació Overlord es fixava pel dimarts o no. A continuació, tots els comandants consultats varen donar la seva opinió. El general Walter Bedell Smith opinava que era necessari córrer el risc d’atacar el 6 i va exclamar que tot era una aposta, però que no podien apostar per una altra cosa. Tot depenia en aquells moments d’Ike, que estava assentat amb les mans enllaçades sobre la taula rumiant la resposta. Dirigint-se a en Montgomery, li va preguntar si tenia alguna raó per no posar-se en marxa i el comandant britànic li va respondre segur d’ell mateix que per ell ja podien tirar endavant. Durant un minut la sala va quedar en silenci i, de cop, l’Ike va dir que estava completament segur que havia de donar l’ordre, encara que no li agradés, d’atacar el dia 6. Reflexiu, l’Eisenhower es va dirigir cap a Stagg i, amb un somriure a la boca, li va dir en to de broma que fes que el temps es preocupés pel què havia pronosticat i li va prohibir portar males notícies. De seguida es va donar l’ordre de fer tornar la Força U, l’única flota que ja havia salpat aquella tarda cap a Normandia des de Plymouth. A les onze de la nit, totes les embarcacions havien tornat al seu lloc, i els comandants varen rebre l’ordre d’estar preparats de nou. A mitjanit, els avisos de la vigilància de costes i els destructors de la Marina varen tornar a formar els combois.

Per altra banda, el rei Jordi VI, sabent els desitjos d’en Churchill de veure el desembarcament de Normandia, va enviar-li un carta per demanar-li un cop més que no anés a presenciar el dia D. El rei li deia que a ell també li agradaria anar-hi, però que havia accedit a quedar-se a casa i esperava que ell fes el mateix.

A l’Atlàntic:

El grup anti-submarí compost pel portaavions lleuger USS Guadalcanal i cinc destructors va capturar el submarí alemany U-505 i d’aquesta manera es va obtenir els llibres de codis, dues màquines Enigma intactes i dos dels nous torpedes acústics. Aquella captura no es va fer pública per tal d’impedir que els alemanys sabessin que els seus codis havien deixat de ser secrets.

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: