EL TERCER REICH

Dilluns:

En la Batalla per França: 

A Dunkerque:

Els tancs alemanys varen tornar a atacar després de l’alto al foc de l’Adolf Hitler del 24 de maig de 1940. Hitler va consentir que s’utilitzessin de forma limitada els tancs en la zona de Dunkerque amb l’objectiu de rodejar el port mentre la Luftwaffe atacava per l’aire a les tropes aliades i el port de Dunkerque. Però els alemanys varen cometre l’error de destinar només dos grups d’exèrcits, quatre exèrcits i setze cossos per atacar Dunkerque, deixant que els francesos i els britànics poguessin fugir amb més facilitat. A més, segons la Fliegerkorps II, en atacar el perímetre de Dunkerque varen perdre més avions que en els deu dies anteriors, 50 aparells, mentre que els britànics només varen perdre 14 avions.

Immediatament després de rebre l’ordre de tornar-se a moure, el general Heinz Guderian va enviar la 10º Divisió Panzer cap al port de Dunkerque, on es van anar trobant pel camí grans quantitats de vehicles, armes, subministraments i munició que deixaven els soldats Aliats quan fugien cap a les costes de Dunkerque per reembarcar-se cap a l’illa britànica en l’Operació Dinamo. Durant tota l’Operació aliada, un total de 250.000 soldats del cos expedicionari britànic varen reembarcar a Dunkerque, tot i que alguns van retrocedir cap a Paris per continuar lluitant. A molts pocs quilòmetres de Dunkerque, les rereguardes britànica i francesa retrocedien a l’avanç dels tancs de l’Erwin Rommel. Tot i les dures derrotes, els soldats francesos eren optimistes de cara a la victòria, tot el contrari que els civils francesos. En aquest avanç, els soldats alemanys van ocupar Calais.

A la Gran Bretanya, en el port de Dover, el capità Tennant es va embarcar en un vaixell destí a Dunkerque amb l’objectiu de convertir el port de Dunquerke en el punt des d’on s’hauria d’embarcar els soldats britànics i francesos que es retiraven. Però poc després de sortir del port l’embarcació va ser atacat durant dues hores per l’aviació alemanya. Els britànics disparaven amb tota la seva artilleria antiaèria sense cessar ni un moment i feien el moviment de ziga-zaga per esquivar les bombes dels avions alemanys. Quan per fi varen arribar al port de Dunquerke, el capità va poder veure un paisatge funest amb un port cobert de flames i de fum, i el cel cobert de Stukas. A les sis de la tarda varen desembarcar i, ràpidament, el capità Tennant es va fer el càrrec de la situació i va ordenar construir una línia de defensa en el port. Després d’estudiar la situació, va transmetre al vaixell més pròxim, el Queen of the Channel, l’ordre d’apropar-se. Uns minuts després de que el vaixell amarrés, varen pujar a bord els primers soldats que serien portats a la Gran Bretanya.

Tot i que l’Operació estaven sent un èxit, patien algunes baixes. El Mona’s Ilse, una embarcació britànica, va ser bombardejada a mar obert i varen morir 40 dels evacuats que hi anaven a bord.

En la Batalla per França:

La Divisió de tancs britànics varen desembarcar a Cherbourg per donar suport a un atac francès a Abbeville. Però quan aquesta Divisió va entrar en combat contra les forces alemanyes va quedar en un no res per la superioritat alemanya, que va aconseguir destruir amb facilitat 65 tancs britànics. Si amb això no n’hi havia prou per enfonsar la moral aliada, aquell dia els serveis secrets francesos varen desxifrar un missatge de les forces aèries alemanyes on deia que els alemanys estaven pensant fer un atac aeri contra França amb el nom en codi de Paula.

Els alemanys, ja segurs de la seva victòria, cometien les primeres atrocitats. En una masia propera a Le Paradis, França, 97 soldats britànics del Regiment Royal Norfolk van ser afusellats en un camp per soldats d’infanteria de les Waffen-SS de la Divisió Totenkopf després d’haver-se rendit amb una tovallola blanca. El comandant de la companyia, l’Obersturmführer Fritz Knochlein, va alinear als presoners contra la paret d’un graner i els va metrallar a tots. Els que varen sobreviure dels trets varen ser rematats a baionetades i a trets. Increïblement varen sobre viure dos soldats: el soldat Albert Pooley i el soldats William O’Callagan, que varen quedar estirats entre els cadàvers. Les autoritats militars alemanys no varen formular mai càrrec contra Knochlein per aquest crim com tampoc a la seva Divisió. No va ser fins després de la guerra que un tribunal militar britànic a Hamburg el va condemnar a mort i va ser penjat per aquella atrocitat.

Amb el desastre i el caos varen anar sortint més desavinences entre els francesos i els britànics. Maxime Weygand va parlar de la negativa de John Gort a lluitar i la defecció dels britànics. Però, a més a més, els britànics varen començar a dubtar de com havien de seguir la batalla. En un debat a Londres, el ministre d’Afers Exteriors, lord Halifax, va instar als seus companys a considerar en firmar la pau amb els alemanys que salvés el país d’un desastre evitable.

A Bèlgica:

A les cinc de la tarda, el rei Leopold III va enviar un parlamentari al Gran Quarter General alemany per rendir-se. A les deu de la nit, els alemanys li varen exigir la capitulació sense condicions, cosa que acceptarà l’endemà. A les onze, el Cos Expedicionari britànic ja sabien que el rei tenia sobre la taula l’armistici.

En el Reich:

Bombarders britànics varen volar sobre el Ruhr i varen llançar les seves bombes sobre la planta productora de petroli de Gelsenkirchen.

A la Gran Bretanya:

Davant del temor d’un atac per aire dels alemanys, les autoritats britàniques varen ordenar llaurar els camps de l’est d’Anglaterra i de distribuir obstacles adequats en altres llocs on poguessin aterrar els alemanys.

A Noruega: 

A la nit, els Aliats varen començar un violent atac combinat de la RAF, la Royal Navy, algunes tropes de muntanya poloneses, dos batallons de la Legió Estrangera francesa i els Chasseurs Alpins del general Marie Emile Béthouart, així com alguns soldats britànics i noruecs, amb l’objectiu d’ocupar la ciutat de Narvik.

En els Estats Units:

A Washington, a la tarda, l’ambaixador britànic, lord Lothian, va telegrafiar a Londres que el president Franklin Delano Roosevelt li havia dit que si la Royal Navy estigués intacte podrien continuar la guerra des de Canada. Però el President posava la condició de que la seu del govern tenia que ser a les Bermudes, no a Ottawa, ja que les repúbliques nord-americanes no els hi agradaria la idea de que una monarquia actués en el seu continent.

Tweet