EL TERCER REICH

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

El ministre d’Armament, Albert Speer, va comunicar en la reunió dels generals de la Luftwaffe, on hi va assistir el seu amic i col·laborador Erhard Milch, que la indústria de subministraments corria un greu perill després dels atacs a Hamburg del 25 de juliol de 1943 i que arribaria un dia que els avions, els tancs o els camions es quedarien parats per la faltar de peces.

Un agent del Servei de Seguretat va informar de que hi havia gent a Baviera que sostenia que Würzburg no havia sigut atacada perquè no s’havia cremat a cap sinagoga. Altres deien que els aviadors ja s’estaven apropant també a a Würzburg perquè l’últim jueu havia abandonat la ciutat poc abans.

A Polònia:

La policia alemanya que estava a la població de Szczurowa varen assassinar a 93 gitanos que havien viscut a la zona des de feia generacions. La policia va reunir pràcticament a tots els gitanos del poble i els va traslladar al cementiri del poble on varen ser afusellats.

Tres trens de transport amb 3.000 jueus cadascú, al voltant de 9.000 homes, dones i nens, varen arribar al camp de concentració d’Auschwitz procedents del gueto de Sosnowiec. Després de la selecció, 1.102 homes i 1.170 dones varen ser registrades en el camp. La resta del grup, 6.728 persones, varen ser assassinades en les cambres de gas.

En el front oriental:

En el sector central:

A Orel va concloure la retirada alemanya. Els soviètics portaven clarament la batuda i durant aquell dia van disposar de 2.750 tancs nous. Fent una contraofensiva a l’àrea de Bielgorod, els soldats del Front d’Estepa del general Ivan Konev varen obrir pas en el riu Vorskla, obligant als alemanys a retirar-se més ràpid. Avançant amb més facilitat, les tropes de l’Ivan Konev varen ocupar les posicions defensades pel Front de Voronezh, i varen travessar les línies defensives de Khàrkiv. El comandant Erich von Manstein, no fent cas a les ordres d‘Adolf Hitler de lluitar fins l’últim home i l’última bala, va aplicar el concepte de Defensa Elàstica, és a dir, va ordenar la retirada dels defensors, mentre que les tropes mòbils es varen agrupar com a reserva i varen contraatacar en quan la penetració soviètica s’havia allunyat de les seves bases de subministrament, fet que va fer retardar l’avanç dels soviètics al mateix temps que tenien més baixes. Veient aquest moviment que no havia ordenat, Hitler es va discutir amb el OKH, que seguien els combats a través dels mapes però a centenars de quilòmetres de distància.

En el nord del sortint del Kursk, a l’espai aeri sobre Orel, l’as alemany Heinrich Prinz zu Sayn-Wittgenstein va arribar aquell dia a la xifra de 50 avions destruïts.

En el sector sud:

A la zona del Donetsk, Gregori Zhukov va començar una contraofensiva, que va ser resposta pels alemanys.

A Itàlia:

El nou govern va sondejar la pau amb els Aliats, que aquests varen posar les següents condicions per un armistici: que s’entregués la flota, que tots els territoris italians estiguessin disponibles per operacions militars aliades, que els presoners Aliats a Itàlia fossin alliberats i no es permetés que caiguessin en mans dels alemanys, i el desarmament de totes les forces aèries i terrestres italianes.

A Sicília, el general George Patton va esperonar a les seves tropes perquè arribessin a Messina abans que els britànics. Però les seves ambicions i les seves ganes de demostrar que eren millors que els britànics, li varen fer perdre el nord i va bufetejar al soldat Charles Kuhl al crit de:

Covard bastard, no mereixes està aquí.

Patton considerava que la falta de ferides físiques i la fatiga de combat no justificaven l’estada d’un soldat a un hospital. Abans, el general havia també bufetejat al soldat Paul G. Bennet pels mateixos motius. Dwight D. Eisenhower, Omar Bradley i altres comandants nord-americans varen intentar amagar aquells fets, però els rumors no varen tardar a sortir i la popularitat de Patton va caure entre els seus soldats.

Continuant a Sicília, una patrulla britànica pertanyent a la 78º Divisió va netejar la ciutat de Centuripe de tropes alemanyes.

Tweet

Dilluns:

En el Reich:

A Polònia:

En el camp d’extermini de Treblinka, a 200 quilòmetres al nord de Varsòvia, en aquells moments hi havia 1.000 presoners, però a la tarda d’aquell dilluns es va efectuar una revolta que s’estava planejant des de feia un any i que va acabar portant la fi del camp. Els presoners sonderkommandos, amb pales, pics i armes robades en el dipòsit d’armes o que s’havien construït ells mateixos, van matar a diversos guàrdies ucraïnesos i alemanys i varen cremar part dels edificis de fusta del camp amb querosè, però van ser reduïts abans de poder aconseguir el control del camp. Molts d’ells, quan s’aglutinaven a la porta de l’entrada principal que havien trencat prèviament, van ser assassinats per les metralladores que disparaven els alemanys. La tanca de Treblinka no estava electrificada i, després de cobrir el filat amb mantes, els presoners varen saltar i varen córrer cap al bosc. Franz Stangl, en veure des de la finestra als jueus a l’altra banda de la tanca, va demanar reforços a l’exterior. 

Només uns 500 presoners van poder fugir, però més tard la majoria van ser capturats i assassinats per la policia i les tropes alemanyes. En els pobles del voltant es buscaven els presoners; es penjaven cartells alertant de que qui ajudés algun presoner seria executat. Alguns habitants dels pobles de Grady, Malizewa i Kielczew van ajudar a amagar als presoners, però només 52 van salvar la vida després de la guerra. Els presoners que varen ser arrestats de nou van ser obligats a eliminar tot rastre d’existència del camp i després van ser afusellats. La revolta va ser organitzada pel doctor Chorongitski, després per Galevski, Friedman i el capità Zelo. Tots varen morir en l’intent de ser lliures. Però tot i el fracàs, a partir de llavors el camp va deixar de funcionar, ja que únicament un edifici havia quedat intacte després de l’incendi, i la seva activitat va acabar a finals de novembre de 1943.

A Alemanya:

Dins l’Operació Gomorra, la ciutat alemanya d’Hamburg va rebre 750 bombarders britànics, que varen atacar de nit la ciutat per últim cop des del 24 de juliol de 1943. L’atac es va dividir en dos grups. El primer, amb 498 aparells precedits per 54 avions de reconeixement, havien d’atacar les zones residencials a l’oest del llac central de la ciutat, l’Alster, mentre que el segons grup, compost per 245 bombarders i 27 avions de reconeixement,  havien de destruir la zona industrial d’Harburg, situada al sud. Però aquesta vegada els Aliats no varen tenir tanta sort, ja que una tempesta va fer que molts avions haguessin d’avortar la seva missió i 30 van caure a terra pel mal temps, a més de que 17 més varen ser destruïts per la Luftwaffe i per l’artilleria antiaèria. Els bombarders, en veure que no podien arribar al seu objectiu, varen llançar les seves càrregues explosives en petites ciutats i pobles o en el camp. 

Tot i això, la ciutat ja estava completament destruïda; des del 25 de juliol de 1943 havien caigut a la ciutat 8.621 tones de bombes entre explosives i incendiaries, i es calcula que 45.000 persones varen morir, unes 125.000 varen necessitar algun tipus d’atenció mèdica i 26 quilòmetres quadrats varen quedar arrasats. El 56% de les llars varen quedar destruïdes, al voltant de 256.000, i 900.000 varen quedar sense sostre. En total, 3.091 avions varen atacar la ciutat amb la pèrdua només de 87 avions. El producte industrial de la ciutat, segons càlculs posteriors, va caure el 80%. Totes les estacions ferroviàries varen quedar destruïdes, el port i el Elba, bloquejats per les embarcacions enfonsades, el subministrament d’aigua, gas i electricitat va quedar interromput i no es va poder tornar a donar fins a mitjans d’agost. 

Per culpa d’aquells atacs, el ministre d’Armament, Albert Speer, va comunicar a Adolf Hitler que la producció d’armament s’havia vist greument afectada i que si seguien o s’ampliaven a altres ciutats es paralitzaria la indústria de tot Alemanya i acabaria la guerra. Hitler no el va ni escoltar i li va ordenar que ho arreglés i prou, cosa que Speer va aconseguir.

En el front oriental:

En el sector sud:

A Ucraïna, Adolf Hitler va ordenar a Erich von Manstein que retingués la línia defensiva al volant de Khàrkiv. Volia evitar com fos que el front oriental anés avançant cap a l’oest, però les forces alemanyes de la regió no tenien ni suficients efectius, ni tancs ni l’artilleria necessaris per aturar l’exèrcit soviètic i Von Manstein va adoptar una tàctica que consistia en contraatacar quan es coneguessin els punts d’atac soviètics i cedir-los terreny a canvi de crea-los el màxim de baixes. Aquesta tàctica es coneixia com Defensa elàstica.

La Direcció General de la Wehrmacht va determinar els abusos comesos per l’Exèrcit i l’Arma SS a través dels informes que disposaven. En l’informe es deia que en el període dels informes s’havien comunicat 151 infraccions. En 19 casos els autors pertanyien a l’Exèrcit, en 53 casos a l’Arma SS i els 79 casos restants no s’havia pogut saber la procedència dels autors. A més, s’informava que el número de violacions era elevat.

A les illes Salomó: 

A la nit, la torpedera nord-americana PT-109 va ser envestida pel destructor japonès Amagiri en aigües de l’estret, entre les illes Kolombangara i Arundel. Els nàufrags es varen refugiar a una illa i només dos dels tretze tripulants varen morir. Aquesta acció hagués quedat oblidada o només seria una petita anècdota sinó fos perquè el comandant d’aquesta torpedera era John Fitzgerald Kennedy.

Tweet

Diumenge:

En el Reich:

En l’Operació Maremoto, Operation Tidal Wave, 174 bombarders nord-americans B-24 dividits en cinc grups de la 9º Força Aèria sota les ordres del general Lewis Bretreton varen bombardejar amb 311 tones de bombes els pous petrolífers de Ploesti, a Romania, i varen inutilitzar el 40% de les instal·lacions de la refineria. Aquests bombarders venien des de Líbia en un vol de 1.500 quilòmetres i per guiar-se cap a l’objectiu hi havia un navegant del grup i el seu ajudant. Per desgràcia seva, mentre estaven sobre el Mediterrani, l’aparell del navegant va caure de cop al mar. El seu ajudant estava al costat i, en contra de les ordres, va descendir per comprovar si hi havia supervivents. Carregat de bombes, va ser incapaç de recuperar altura i va caure darrera de l’altra. Aquest error significava que els Liberators havien perdut els seus guies. Tot i això, varen seguir endavant amb els altres grups de bombarders. Varen creuar la costa d’Albània i després Bulgària. En arribar al riu Danubi, varen baixar a una altura mínima per evitar els radars alemanys. Però, en faltar-los els experts en navegació, els Liberators es varen equivocar en el punt de referència que els senyalava l’inici del recorregut de bombardeig i varen causar pocs danys en els pous. En adonar-se de l’error, el comandant va trencar el silenci per ràdio, que també era contrari a les ordres donades. Els alemanys de seguida varen poder imaginar-se que Ploesti seria l’objectiu en veure els aparells aproximar-se a la zona i els va donar temps per preparar-se i obrir foc des de terra, destruint els bombarders. Quan els B-24 varen virar per tornar a les seves bases, se’ls varen tirar a sobre uns quants Messerschmitt Me-109, que varen destruir o avariar greument més B-24. Alguns tenien tants danys que es varen estrallar a terra durant el retorn a la seva base. En total els nord-americans varen perdre 54 B-24.

En el front oriental:

A Ucraïna, els últims moments de la Batalla del Kursk es varen produir aquell dia i els alemanys ja preveien la derrota, ja que l’Adolf Hitler havia acceptat la retirada del sortint d’Orel, juntament amb el braç nord de l’ofensiva, perquè una important part de les forces del Grup d’Exèrcits del Centre corria el risc de ser envoltada. A més, de poc servia en aquelles altures del conflicte la Luftwaffe, que concentrava en el sector del Kursk el gruix de les seves unitats del front oriental.

A Birmània:

Aquell dia es va constituir l’Estat de Birmània, un Estat aliat del Japó, que immediatament va declarar la guerra a les nacions aliades.

En el Pacífic:

En la Batalla per Nova Geòrgia, gràcies a que varen utilitzar els tancs Sutart dels Marines contra les fortificacions japoneses, la base de Muda va caure en mans nord-americanes.

A la nit, els nord-americans varen enviar 15 llanxes PT a l’estret de Blackett, al sud-oest de Kolombangara, per interceptar un comboi japonès que no havia sigut detectat per sis destructors nord-americans situats al nord de l’illa. Aquesta era la concentració més gran de PT fins el moment en la campanya de les Illes Salomó i en una d’aquestes llanxes, concretament en la PT 109, i anava el jove John Fitzgerald Kennedy. L’atac nord-americà va ser tot un desastre, ja que la pèrdua de comunicacions entre les PT va provocar que l’acció fos descordinada. Només la meitat de les embarcacions va disparar torpedes i, a més, no varen causar danys. L’embarcació on hi anava Kennedy es va partir per la meitat per un dels destructors japonesos, provocant la mort de dos marines. La resta de la tripulació, onze, es varen tenir que tirar a l’aigua. Kennedy, com a líder de la llanxa, va organitzar els supervivents en dos grups i varen nadar fins l’illa de l’Ocell o illa del Budin de Pruna. En total varen tardar cinc hores en arribar a l’illa.  

Tweet

En el Reich:

A la nit, per culpa dels bombardejos que patien, sobretot en aquells moments a la ciutat d’Hamburg, en Joseph Goebbels va fer distribuir octavetes a totes les llars berlineses en les que s’exhortava a l’evacuació de dones que no exercissin una activitat professional, nens i gent gran cap a territoris menys amenaçats. Com a conseqüència, centenars de milers de persones varen abandonar la ciutat.

A Itàlia:

Les tropes alemanyes varen començar oficialment sota les ordres de l‘Adolf Hitler la invasió d’Itàlia. Durant el transcurs del dia, més de 100.000 soldats varen envair Itàlia amb l’objectiu de reforçar el nord del país i assegurar el control de Roma abans de que els Aliats arribin a la ciutat imperial. Els alemanys tenien por de que els nous dirigents italians comencessin a negociar la pau amb els Aliats, que es precisament el què varen fer aquell dia.

En el front oriental:

En el sector central, a Orel, el 2ª i el 9ª Exèrcits Blindats d’en Walter Model s’estaven retirant cap a l’oest, a la línia situada a l’est de Briansk.

En el sector sud, es varen desenvolupar les fases finals del Kursk, però en Hitler va tenir que destinar homes a Itàlia i no va poder defensar aquell sector com calia.

En el bàndol Aliat:

En Charles de Gaulle va assumir la presidència en solitari del Comitè Francès de l’Alliberació Nacional, i en Henri Giraud va ser relegat a comandant en cap de les forces franceses.

A Brasil:

Un Lockheed A-28 de la força aèria brasilera va sorprendre a un submarí alemany U-199 que, tot i que el potent Flak va danyar a l’avió, va ser perseguit fins que va arribar un Catalina, també brasiler, que el va acabar enfonsant. Aquesta va ser la primera victòria de les forces armades brasileres contra l’Eix.

A la Xina:

L’ajuda nord-americana començava a donar els seus fruits i en aquell dia varen ser formades una ala de caces i una altra de bombardeig mixt xinès-nord-americà utilitzant avions fabricats als Estats Units.

Tweet

Divendres:

En el Reich:

En el quarter general de Rastenburg, Adolf Hitler va rebre a través de l’ambaixador Hiroshi Oshima una sol·licitud dels japonesos perquè busquessin la pau amb els soviètics d’urgència. Hitler va descartar-ho i va dir que si ho feia els soviètics s’unirien amb els nord-americans i entre els dos atacarien als japonesos fins la mort. Lamentant la caiguda d’Itàlia, el dictador va assegurar que amb ells, els japonesos, haurien ocupat la posició geogràfica dels italians i haurien guanyat la batalla.

Després de que el 14 de juliol s’hagués prohibit la utilització del terme divisió ucraïnesa o poble ucraïnès per fer referència a la Divisió Galitzia, el Brigadeführer Otto Waechter li va escriure a en Heinrich Himmler que si es privava a la divisió del títol Ucraïna molts ho interpretarien com una maniobra seva per desnacionalitzar als ucraïnesos, perjudicant d’aquesta manera els interessos alemanys perquè debilitaria la resistència d’aquest poble davant dels atacs soviètics. Himmler no li va fer cas, però va permetre que qui utilitzés l’expressió Ucraïna no fos castigat.

El govern alemany va obligar a 170.000 obrers francesos anar treballar a Alemanya.

Molt preocupat després dels bombardejos d’Hamburg, Erhard Milch va advertir que els Aliats estaven intensificant els atacs aeris i que si no s’aconseguia vèncer aquella nova amenaça Alemanya es trobaria en una situació desesperada. El que no sabien encara els alemanys era que la 8º Força Aèria de la USAAF havia habilitat els seus caces P-47 perquè poguessin transportar tancs addicionals de combustible que els permetia combatre d’igual a igual amb els caces alemanys fins la frontera entra Alemanya i Holanda, a considerable distància de les seves bases a la Gran Bretanya. Aquell dia, una formació de 186 B-17 varen atacar la ciutat de Kassel i en aquell atac la Luftwaffe va poder comprovar que els nord-americans es defensaven amb els P-47.

En el Mediterrani:

A les proximitats de Sardenya, dins l‘Operació Frantic, els caces P-40 i P-38, que escortaven a uns bombarders a prop de les seves bases, varen sorprendre una formació d’avions de transport de l’Eix. De seguida els varen atacar i en varen destruir 21 d’ells i 5 caces Me-109 que formaven part de l’escorta.

En el front oriental:

En el sector sud, l’ofensiva local del Grup d’Exèrcits del Sud en el riu Mius va ser frenada pels soviètics abans de que els alemanys haguessin pogut completar els seus objectius.

En els Estats Units:

Franklin Delano Roosevelt va advertir als països neutrals que no donessin asil als criminals de guerra. Aquella crida del president nord-americà va portar Suècia a cancel·lar el permís concedit a Alemanya en què donava pas pel seu territori a les tropes de la Wehrmacht perquè es dirigissin a Noruega i a Finlàndia.

Tweet

Dijous:

A Itàlia:

Quan Pietro Badoglio va ser nomenat primer ministre d’Itàlia pel rei Victor Manuel III va garantir a Alemanya que la lluita continuaria però amb la condició que els alemanys abandonessin Itàlia. Des de l’illa de Poznan, on estava reclòs, Benito Mussolini va enviar una carta a Badoglio donant-li tot el seu suport i després va enviar una altra carta al rei. Però Adolf Hitler, que estava a Rastenburg, no es va fiar mai de Badoglio i va refusar qualsevol acord amb ell, i menys si les seves tropes havien de marxar d’Itàlia. De fet, Badoglio mantenia negociacions secretes amb els Aliats. Hitler, desconfiant d’ell, volia alliberar a Mussolini com fos, ja havia enviat a Otto Skorseny a Roma perquè intentés esbrinar a on amagaven el dictador italià, i va ordenar a Heinrich Himmler que preparés un pla per alliberar-lo, atemptar contra Badoglio i arrestar el rei. Aquesta operació es va anomenar Operació Alaric. Però Hitler va tenir un problema: hi havia molt pocs alemanys a Roma i només va poder posar en marxa el pla per alliberar Mussolini. Per refredar encara més les relacions entre els dos països, el govern italià va demanar que tornessin al seu país els treballadors italians que treballaven a Alemanya. Per evitar qualsevol desordre en no acceptar les exigències, el govern alemany va tallar tots els intents dels treballadors italians que treballaven a Alemanya perquè es manifestessin contra el règim nazi.

En el Reich:

A Alemanya:

Aquell dia es va reunir la Central de Planificació Alemanya on el ministre d’Armament, Albert Speer, va assegurar que si els bombardejos a Alemanya continuaven al cap de dotze setmanes s’acabaria tot.

A Berlín, Joseph Goebbels va rebre un informe sobre els efectes del bombardeig sobre la ciutat d’Hamburg, on s’explicava que milers de persones caminaven pels carrers de la ciutat sense sostre i s’afirmava que hi faltava de tot. Poc després, el ministre va rebre un altre informe de la missió militar japonesa a Berlín que senyalava la necessitat de conservar l’illa de Sicília. Els membres de la missió japonesa varen afirmar que si començaven a perdre el control del Mediterrani enviaren els seus avions torpedes i avions suïcides per desplaçar la flota britànica del Mediterrani.

A Berlín hi havia un malestar general per la forma en què es varen evacuar les oficines públiques berlineses.

A Hamburg, els britànics varen observar que la ciutat ja no cremava després dels atacs del 27 de juliol de 1943 i, a la nit, varen enviar 777 avions de la RAF per acabar de destruir les ruïnes de la ciutat i els barris que fins llavors havien quedat indemnes. 45 aparells varen tenir que tornar a causa de problemes mecànics. En aquell atac no es varen produir gaires incendis pel fet de que ja no quedava res per cremar, però els ciutadans varen opinar que aquest havia sigut el bombardeig més violent de tots, ja que les bombes varen caure sobre una àrea molt més àmplia. Per culpa dels forts vents, que va desviar el rumb dels avions, el sector nord-est de la ciutat va quedar completament destruït enlloc de la zona de l’oest, que era la zona elegida. A conseqüència d’aquest atac, la ciutat, des del punt de vista econòmic va quedar anul·lada, ja que inclús les parts no afectades varen tenir que suspendre el treball a conseqüència de la destrucció dels serveis públics. Tot i això, per primer cop la Luftwaffe va posar resistència als avions britànics i s’havien col·locat més reflectors i bateries antiaèries, però només en va poder aconseguir destruir 28.

A Espanya:

El ministre d’Afers Exteriors espanyol, el general Jordana, va rebre de l’ambaixador nord-americà a Madrid, Hayes, una ferma petició de retirada de la Divisió Blava del front oriental, on estaven inscrits en el Grup d’Exèrcits del Nord.

En el front oriental:

En el sector sud:

A Ucraïna, buscant una posició defensiva favorable en el sector del riu Mius, els alemanys varen llançar una contra-ofensiva local.

En els Estats Units:

El cap del OSS a Berna, Allen Dulles, va enviar un missatge a Washington que deia que tenia notícies de que les tropes alemanyes estaven desallotjant el sud d’Itàlia.

Tweet

Dimecres:

En el Reich:

En el quarter general de Rastenburg, l’Adolf Hitler va acceptar la proposta de l’encarregat de transportar mà d’obra dels països ocupats a Alemanya, Fritz Sauckel, de transportar a 500.0000 treballadors francesos a Alemanya. Sauckel l’hi havia fet la proposta el 27 de juny de 1943. Al migdia, Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per dir-li que estava decidit actuar d’immediat a Itàlia. També estava decidit a tornar a instaurar el feixisme i creia que el rei Victor Manel III era un home dèbil i vell que es deixaria guanyar fàcilment. Llavors, Goebbels li va demanar poder tornar a Berlín perquè creia que hi havia d’haver una figura rellevant a la capital del Reich per dirigir aquells moments crítics. Hitler va acceptar la proposta. Després de l’entrevista, Goebbels es va reunir amb en Heinrich Himmler, que li va comentar que la Internacional d’Estudiants Bíblics, una petita secta que afirmava buscar la veritat en una nova interpretació de les Sagrades Escriptures, eren uns estranys que vivien en un altre temps. Acabades les entrevistes, Goebbels es va dirigir a l’aeroport de Rastenburg i, després de casi tres hores de vol, va arribar a Berlín.

A Hamburg, a la matinada, en l‘Operació Gomorra els Aliats varen continuar bombardejant la ciutat amb bombes incendiàries. De nit, 787 avions de la RAF van tornar a bombardejar la ciutat alemanya d’Hamburg, però aquesta vegada els avions no portaven explosius, sinó que duien bombes incendiaries pel fet de que la ciutat estava en ruïnes pels bombardejos anteriors. L’objectiu d’aquella nit era cremar les restes de la ciutat. En total es varen llançar més de 2.300 tones de bombes i més de 40.000 persones varen morir aquella mateixa nit. Els refugis antiaeris no varen servir per res, ja que la ciutat estava plena de fum i part de la gent va morir asfixiada. Els habitants de la ciutat començaven a refugiar-se a les afores de la ciutat o en els pobles veïns.

A la tarda, a Dresden, va sonar per primer cop l’alarma antiaèria diürna. L’alarma va sonar per poc temps i sense conseqüències.

A Itàlia:

Mentre Benito Mussolini va ser portat com a presoner a l’illa de Poznan, els comunicats oficials italians parlaven de dissoldre el partit feixista. La premsa italiana parlava obertament que amb Mussolini s’havien viscut vint anys d’esclavitud. Els emblemes feixistes van ser destrossats per tot el país i l’edifici del Popolo d’Itàlia a Milà va ser assaltat per la multitud. Però mentre Mussolini era reclòs, a Roma l’Otto Skorseny es va entrevistar amb l’Albert Kesselring per iniciar les operacions secretes per rescatar-lo.

A Espanya:

Francisco Franco es va reunir amb un diplomàtic Aliat que li va demanar la retirada de la Divisió Blava del front oriental, el retorn a la neutralitat d’Espanya i el final de la propaganda de la premsa espanyola a favor de les forces de l’Eix. Tot i que Franco va mentir en dir que la Divisió Blava no era una divisió espanyola sinó un grup de voluntaris i que Espanya sempre havia mantingut la neutralitat, va entendre que no podia continuar afavorint els interessos del països de l’Eix com fins llavors i no va tenir cap més remei que acceptar les sol·licituds dels Aliats. Després, Franco va donar instruccions en els seus diaris d’informar sense el menor comentari la revolta italiana per mantenir-se neutrals.

En els Estats Units:

El cap del OSS a Berna Allen Dulles va informar a Washington de que les seves fonts a Berlín afirmaven que els partisans estaven provocant un gran impacte en la rereguarda del front oriental, el que implicava greus danys en les línies de comunicació de la Wehrmacht.

En el Pacífic:

Preveient que els nord-americans arribarien aviat, els japonesos varen evacuar l’illa de Kiska, a l’arxipèlag de les Aleutianes, a prop d’Alaska. Els nord-americans i els canadencs arribaran a l’illa el 15 d’agost de 1943.

Tweet

Dimarts:

En el Reich:

A Alemanya:

La ciutat d’Essen va ser bombardejada per bombarders B-17 deixant les fàbriques Krupp pràcticament paralitzades. Quan tornaven cap a casa, els B-17 es varen topar amb els caces alemanys a l’altura del Rin i varen tenir que rebre l’ajuda dels caces P-47 per poder tornar.

A la nit, en l’Operació Gomorra, un error de navegació va desviar tres quilòmetres a l’est del centre d’Hamburg a 787 bombarders de la RAF i varen ser enviats en una zona de vivendes de classe treballadora. Un cop més, la RAF va llançar milers de tires de paper d’alumini, amb el nom clau de Window, que va encegar els radars alemanys dels que depenien els caces nocturns i l’artilleria alemanya. La RAF va llançar 2.326 tones de bombes explosives i incendiaries, que juntament amb el clima sec i l’onada de calor va provocar un tempesta de foc que va arribar als 1.600 graus i va reduir a cendres totes les zones afectades. Es diu que el resplendor dels incendis va durar 48 hores i que els forts vents sorgits de la tempesta de foc va arrencar arbres. Per posar les coses encara més complicades, la majoria dels bombers es trobaven en l’àrea occidental de la ciutat ocupant-se dels bombardejos anteriors. L’atac va destruir les drassanes i les plantes per la producció de submarins en el riu Elba i a les tres de la matinada encara hi havia 16.000 edificis en flames. Però, sobretot, va deixar 42.000 morts i un milió de persones sense llar, que més endavant varen buscar refugi per Alemanya. Els britànics varen perdre 17 aparells i les seves tripulacions.

A Itàlia:

Pietro Badoglio, per acontentar als alemanys, es va reunir al matí amb Eberhard Mackensen i li va entregar una carta de Benito Mussolini on li donava les gràcies pel tracte que rebia. A la tarda, Badoglio es va reunir amb Albert Kesselring i li va assegurar que volia continuar amb la guerra. Després va declarar la llei marcial a tot Itàlia.

A Sicília, després de que les tropes italianes quedessin descartades pel combat de primera línia, tot el pes de la lluita va recaure en les quatre divisions alemanyes desplegades a l’illa. El comandant italià de l’illa va ordenar a Kesselring que organitzés l’evacuació de les tropes de l’Eix, cosa que ja s’estava fent en secret.

Tweet

La crisi italiana:

Al matí, en Joseph Goebbels i l’Otto Dietrich van arribar a l’aeroport de Rastenburg després de sortir de l‘aeròdrom de Tempelhof el dia anterior, per reunir-se amb l’Adolf Hitler en el quarter general per parlar de la situació a Itàlia després de la detenció d’en Benito Mussolini. Abans de reunir-se amb en Hitler, en Goebbels va parlar amb en Heinrich Himmler i en Martin Bormann, que estaven convençuts de que en Mussolini no havia dimitit per voluntat pròpia. A les deu del matí, en Hitler els va demanar reunir-se amb ell juntament amb en Hermann Göering. Durant tota la conversa en Hitler estava tranquil i de bon humor, tot el contrari dels dos dies anteriors. Al cap de mitja hora va arribar des de Fuschl en Joachim von Ribbentrop, que estava bastant dèbil de salut perquè encara s’estava recuperant d’una pulmonia. Després de que estiguessin tots reunits, en Hitler va començar a fer un anàlisis de la situació i va dir que estava convençut de que en Mussolini no havia dimitit voluntàriament i que creia que estava detingut en algun lloc d’Itàlia. Pensava que en Pietro Badoglio havia negociat abans amb els Aliats abans d’actuar contra en Mussolini i estava convençut de que darrera d’aquell cop d’Estat hi havia les forces de la francmaçoneria italiana. Pensant en els Aliats, va assegurar que en el fos l’atac anava dirigit contra Alemanya i creia que els britànics buscarien el millor moment per desembarcar a Itàlia, pensava que ho farien a Gènova, per aïllar les tropes alemanyes en el sud. Tenint només la idea d’alliberar el dictador italià, els va assegurar que prepararia un contraatac de la següent manera: una divisió de paracaigudistes, que en aquells moments estava al sud de França, aterraria als voltants de Roma i ocuparia la ciutat, detindria el rei i a tota la seva família, igual que a en Badoglio i a tots els seus col·laboradors per portar-los a Alemanya, restabliria el feixisme a Roma. A més, ocuparia Itàlia i capturaria la flota italiana. Per dur a terme aquest pla va ordenar a en Goebbels que convertís les estacions de ràdio clandestines del sud de França amb emissores de ràdio controlades per ells. Les estacions afectades varen ser les de Toulouse, Burdeus i Montecarlo. En mig de la reunió, van rebre informes de que el Vaticà donava suport a la revolta del rei. Enrabiat davant d’aquella nova informació, el dictador alemany va dir que faria detenir els responsables de Roma, inclòs els del Vaticà, a qui també va culpar de l’enderrocament d’en Mussolini, però en Von Ribbentrop i en Goebbels es van oposar al pla perquè consideraven que no era el moment de tocar l’Església. En acabar la reunió va arribar en el quarter l’Erwin Rommel, que es va oposar a una resposta improvisada i es va mostrar partidari d’una acció planejada. Després de la reunió, en Goebbels es va reunir amb l’Albert Speer per parlar de la situació a Itàlia, però el ministre d’Armament no estava interessat en el tema italià i en Goebbels es va empipar en veure que no li feia gaire cas, i se’n va anar a descansar abans de tornar-se a reunir tots junts per dinar.

Al migdia, en la sessió informativa, varen rebre notícies de que a Itàlia els italians van sortir al carrer per donar suport al nou govern. Amoïnat perquè no li pogués passar en ell, en Hitler va ordenar a en Himmler que prengués les mesures necessàries per impedir que un fet com aquell es produís a Alemanya. En aquells moments de ràbia, en Hitler estava ansiós per actuar a Itàlia i va donar a l’Erwin Rommel el comandament suprem de les tropes alemanyes a Itàlia. Llavors en Hitler es va dirigir cap a en Günther von Kluge, que havia arribat des del quarter del Grup d’Exèrcits del Centre, on intentaven desesperadament aturar l’ofensiva soviètica en el sortint d’Orel, en el nord del Kursk, per dir-li que les conseqüències dels fets d’Itàlia portarien conseqüències en el front oriental. Li va dir que necessitava que les millors divisions de les Waffen-SS, assignades a l’Erich von Manstein en el sud del front oriental, es traslladessin immediatament a Itàlia. Sense èxit i desesperat, en Von Kluge li va explicar que si feia aquell trasllat impossibilitaria la defensa de la regió d’Orel i va protestar dient-li que el que demanava era que efectués una evacuació absolutament precipitada. No volent ser contradit en Hitler li va exclamar: Tot i això, Herr Feldmarschall, aquí no som amos de les nostres decisions. 

A l’hora del dinar, en Hitler va estar acompanyat per en Goebbels, en Göering, en Von Ribbentrop, en Rommel, en Karl Döenitz, Speer, en Wilhelm Keitel i en Bormann. Tots van acordar que s’havia d’actuar a Itàlia, i en Hitler els va tornar a reiterar de que estava convençut de que en Mussolini estava empresonat. Després de dinar va arribar en el quarter general el polític feixista Roberto Farinacci, que va ser rebut primer per en Von Ribbentrop i després per en Hitler. El líder alemany tenia pensat utilitzar a en Farinacci com a substitut d’en Mussolini mentre aquest no fos alliberat. En Farinacci els va explicar que en Mussolini havia sigut atacat pel seu gendre, el compte Galeazzo Ciano, per en Dino Grandi i per alguns membres del Gran Consell Feixista. Amb en Farinacci també hi anava en Giovanni Preziosi, que va ser rebut també pel dictador. Després de l’entrevista, que va ser poc interessant per la poca informació que en varen treure, en Hitler va demanar a en Himmler que vigilés a en Farinacci, que s’allotjava en una vila aïllada i on se’l coneixia amb el nom fals d’advocat Silva. A partir de l’entrevista, en Hitler ja no va pensar més amb en Farinacci com el substitut temporal d’en Mussolini. Després, es va passar tota la tarda rebent a cada un dels seus ministres i membres del govern per planejar la situació a Itàlia.

Per la seva part, en Goebbels es va reunir amb el príncep Philip de Hesse, marit de la filla del rei d’Itàlia, que també es trobar al quarter general. El príncep li va dir que en Mussolini tenia que ser considerat com un criminal i li va explicar xafarderies de la vida privada del dictador italià. Després, en Goebbels es va reunir amb en Heinz Guderian, que li va explicar que estava molt preocupat per tal i com es desenvolupava el conflicte. En Guderian li va proposar concentrar tots els esforços en un punt determinat i es va queixar de la inactivitat del OKW.

A la nit, en Hitler estava molt cansat i va decidir sopar sol mentre tots els seus convidats van sopar junts. Més tard, en Hitler es va reunir amb tots ells, unes 35 persones en total, i els va dir que tenien que actuar ràpid a Itàlia. Però en Rommel pensava que s’havia de preparar adequadament i amb reflexió aquella operació. El debat va durar fins a altes hores de la nit i no es va arribar a cap conclusió.

En el Reich:

En el quarter, el ministre d’Armament, l’Albert Speer, va demanar a en Hitler que li donés la seva aprovació perquè el seu Ministeri s’encarregués de dirigir tota la producció del país. Speer tenia interès en controlar el programa de la Marina, i també li va demanar poder transformar algunes empreses que es dedicaven a la producció de béns de consum en fàbriques per l’armament i, així, poder apoderar-se de 500.000 obrers alemanys i de les seves instal·lacions. Però en Hitler només va escoltar les seves suggerències i no va prendre cap decisió ja que estava més preocupat pel que passava a Itàlia.

A Hamburg, els bombardejos continuaven i en total aquell dia 235 bombarders nord-americans varen atacar la ciutat, que estava sent atacada des del 25 de juliol de 1943. A les nou del matí, 121 bombarders nord-americans varen atacar les plantes d’energia que alimentaven les indústries de la ciutat i, al final del dia, varen destruir dues de plantes d’energia que varen quedar inoperatives durant mesos. Tant per la gent d’Hamburg com pels alemanys en general el que era dramàtic no eren els atacs dels Aliats sinó la ineficàcia de la Luftwaffe d’en Hermann Göering. Només dos bombarders nord-americans varen ser destruïts en aquella jornada.

A Itàlia:

El rei italià Victor Manel III va dirigir un discurs al país on va assegurar que Itàlia faria els seus honors als seus traïdors. Per altra banda, en Pietro Badoglio, que va tenir que abandonar el seu retir per complir la petició del rei de substituir a en Mussolini, va declarar la llei marcial a tot Itàlia i va constituir un nou govern. Tot i que va dir que mantindria el pacte amb Alemanya, el nou cap d’Estat va fer començar conversacions secretes amb els Aliats i va decretar la dissolució del partit feixista.

A la Unió Soviètica:

En Iosif Stalin va publicar un article pel seu Exèrcit en què explicava que l’ofensiva alemanya d’estiu havia fracassat i que s’havien recuperat els territoris perduts del començament de la batalla. Stalin va afirmar que la Wehrmacht ja no estava en disposició de fer-los abandonar el territori.

En el front oriental:

Els soviètics varen reprendre l’ofensiva cap a l’oest. A Ucraïna, davant l’ofensiva soviètica, l’alt comandament alemany va ordenar a les seves forces al voltant d’Orel que es retiressin a la Línia Hagen, prèviament preparada, situada a l’est de Bryansk.

Tweet

Diumenge:

La caiguda de Benito Mussolini:

A la matinada continuava la reunió del dia anterior del Gran Consell Feixista que va acabar provocant la dimissió del dictador Benito Mussolini. A la una de la matinada els membres de l’assemblea es mostraven indecisos i els debats encara continuaven. Llavors, l’ambaixador italià a Alemanya, Alfieri, va començar la seva declaració dient que segons la seva opinió la decisió que es prengués aquella nit s’hauria de comunicar d’immediat a l’Adolf Hitler per no ser titllats de traïdors, però va deixar clar que Alemanya no tornaria a enviar reforços a Itàlia, ja que estaven lluitant en diferents fronts. A més, va afegir que només Mussolini podia aconseguir tenir contacte personalment amb Hitler. Aquesta intervenció va provocar diferents sensacions. El president del Senat, Suardo, va dir plorant que retirava la seva firma de la moció d’en Dino Grandi. Davant d’aquell moment de desconcert, Giusseppe Bottai, decidit a enderrocar a en Mussolini, va intentar trobar suport entre els membres del Consell que encara no s’havien compromès. Sabent que tenia que actuar si volia tirar endavant la seva proposta, Grandi es va dirigir breument a l’assemblea i després va entregar la moció, firmada per 19 consellers, a en Mussolini. El dictador italià va col·locar el paper davant d’ell i, sense afegir cap paraula i cap gest, va demanar-li a en Carlo Scorza que posés a votació la moció d’en Grandi. Scorza es va aixecar i va nombrar a cadascun dels presents. En un silenci angoixant va contar 19 vots a favors i 7 en contra. Suardo es va abstenir i Roberto Farinacci va votar la seva pròpia moció. Amb l’aprovació de la moció es va decidir tornar a restablir els poders a la Corona italiana i es va permetre al rei Victor Manel III assumir el comandament de les Forces Armades. Enfadat amb la decisió dels que havien sigut fins llavors els seus col·laboradors i companys, Mussolini es va aixecar de la cadira, va recollir els papers i va dir:

Heu provocat la crisis del règim. S’aixeca la sessió.

Scorza va intentar que es fes la salutació feixista, però Mussolini li va dir que no ho fes. Entre els que varen trair a en Mussolini hi havia el seu gendre, el comte Galeazzo Ciano, i l’Emilio de Bono, que li varen retirar el seu suport. A les 2:40, el dictador italià es va dirigir al seu despatx. Alguns dels membres del Gran Consell que l’havien votat es varen reunir amb ell en el seu despatx. Eren Scorza, Buffarini, Tringali-Casanova, Biggini i Galbiati. Però el dictador estava molt emprenyat per ara començar una reunió i va exclamar que la qüestió de saber si el vot d’aquella nit era legal o no ja no l’interessava. Els seus consellers li demanaven que detingués a en Grandi i als seus partidaris, però Mussolini, sense molestar-se a contestar, va agafar el telèfon i va ordenar al governador de Bolònia que dirigís un missatge de simpatia a la població de la ciutat que havia acabat de patit un fort bombardeig poques hores abans. Poc després de les tres de la matinada, acompanyat per en Carlo Scorza, va marxar a la seva residència, la Villa Torlònia.

Per la seva part, Grandi se’n va anar al seu despatx de l’edifici del Parlament. El ministre de la casa reial, el duc Acquarone, va arribar allà poc després, i Grandi li va entregar el text original de la seva moció amb les 19 firmes. Grandi desitjava que el rei Victor Manel III es fes d’immediat amb el control de la nova administració. Llavors, l’Acquarone va llançar el nom del general Pietro Badoglio perquè dirigís el país, però Grandi li va dir que el mariscal no era l’home adequat per aquest càrrec perquè era el principal responsable de que Itàlia entrés a la guerra. Després d’intercanviar-se quatre paraules, l’Acquarone va marxar a informar al rei per prendre mesures. Es va pensar en detenir a en Mussolini durant l’audiència habitual del 26 de juliol de 1943.

A les vuit del matí, després d’haver dormit molt poc, Mussolini es va dirigir un altre cop al Palau de Venècia per continuar treballant com un dia normal. A dos quarts de deu, Scorza el va trucar per dir-li que molts dels que varen votar la moció d’en Grandi començaven a lamentar-ho, però Mussolini va dir-li que ja era massa tard. En aquell moment li varen entregar una carta del ministre Cianetti que deia que li retirava el seu vot. Mussolini en aquells moments estava tan abatut que no va convocar al general Vittorio Ambrosini, el cap de les forces armades italianes, per conèixer les últimes novetats dels fronts de guerra i no va sentir la necessitat de prendre cap mesura de seguretat en l’interior del país. Llavors va demanar-li en el seu secretari De Cesare, que sol·licités una audiència a la vila Saboia amb el rei Victor Manel III per les cinc de la tarda, a la qual pensava assistir-hi de paisà.

A la una del migdia es va reunir amb l’ambaixador japonès Hidaka, que havia arribat a Roma a finals de juny per saber la situació general a Itàlia. Mussolini li va demanar que fes saber en el president Hideki Tojo que desitjava que utilitzés la seva influència per donar suport a la petició que feria a en Hitler perquè acabés amb la guerra contra la Unió Soviètica. Abans de tornar a la vila Torlònia, Mussolini va demanar-li en el comandant de la milícia, en Galibati, que visités amb ell els barris de Roma que havien patit especialment pel bombardeig Aliat del 19 de juliol de 1943. A prop de l’església de San Lorenzo, uns joves que feien instrucció militar els varen aclamar en veure’ls. A les tres de la tarda, Mussolini i Galibati varen tornar a la vila a dinar mentre parlaven del memoràndum que Galibati l’hi havia entregat. En arribar a la vila, Mussolini li va dir que confiava que el rei no li retirés el seu suport perquè pensava que no faria res sense un complert acord, i li va ordenar que no fes res contra aquells que a la matinada havien conspirat contra ell. Llavors, Mussolini va dinar amb la seva dona Rachele i varen parlar durant una hora en el saló de la música. La Rachele estava molt deprimida per la situació i creia que passaria alguna cosa en un moment o altre.

Mentrestant, el pla per detenir Mussolini s’orquestrava. El general Cerica va ser convocat d’urgència en el palau Vidoni, en el despatx de Vittorio Ambrosio, que participava en la conspiració. Se li va fer saber que el rei estava disposat a detenir a en Mussolini i que nombraria a un nou president del Consell, i li varen dir que tot el que feien era legal perquè era ordre del rei. Llavors varen traçar el pla per detenir al dictador italià aquella mateixa tarda a dins al palau reial. Al cap de poc, en el palau reial, el rei li va dir en el general Puntoni que havia autoritzat la detenció d’en Mussolini a l’exterior de la vila Saboia, i li va demanar que el protegís en cas de que el dictador italià es resistís. Mentre els dos homes passejaven pels jardins de la vila, l’Acquarone es va reunir amb ells per dir-los que Cerica insistia en detenir a en Mussolini a l’interior de la vila per no comprometre l’operació. El rei, nerviós perquè Mussolini estava a punt d’arribar, va donar verbalment l’ordre que Cerica li demanava.

Just abans de les cinc de la tarda va arribar al palau reial el cotxe de Mussolini acompanyat pel seu secretari De Cesare. Tres cotxes de la seva policia particular es varen quedar esperant-lo a l’altra banda de la tanca. El rei el va rebre en els escalons de l’escalinata del palau. Un cop es varen acomodar a la vila, el dictador li va exposar la situació militar i la reunió del Gran Consell, però el rei no tenia ganes d’escoltar les seves exposicions i li va dir que els fets de les últimes hores l’havien obligat a prendre certes mesures. Llavors, el rei li va dir que en aquells moments era l’home més odiat d‘Itàlia i que ja no tenia amics excepte ell, i li va explicar que ho sentia molt però li va dir que pensava col·locar al mariscal italià Pietro Badoglio com a cap de govern. Pels voltants de dos quarts de sis de la tarda la reunió es va acabar i el rei el va acompanyar fins al llindar de la porta del Palau, on es va acomiadar d’ell. Llavors, el xofer d’en Mussolini va ser enviat al saló reservat al telèfon i varen allunyar el seu cotxe de l’entrada principal. Quan Mussolini baixava sol per les escales per dirigir-se al seu automòbil a mà dreta, un capità de la carabinieri el va aturar i li va dir que per ordres del rei el protegiria. Sabent que passaria alguna cosa, Mussolini li va assenyalar que volia anar cap al seu cotxe, però el varen obligar a entrar en una ambulància, que feia estona que s’esperava. De Cesare va insistir tota l’estona en acompanyar al dictador, però l’ambulància va fugir a tota velocitat cap al quarter de la policia militar, en la via Quintino Sella, i d’aquesta manera Mussolini va quedar arrestat. Al cap de mitja hora varen arribar en el quarter de la carabinieri, i varen conduir a Mussolini al despatx del coronel. Un policia armat muntava guàrdia davant la porta de la cel·la.

A tres quarts d’onze de la nit, la ràdio italiana va donar la notícia de la destitució d’en Mussolini i va transmetre el comunicat del mariscal Badoglio, on va anunciar la continuació de la guerra al costat d‘Alemanya. Després de sentir el missatge de la ràdio, la població italiana va sortir als carrers per mostrar la seva alegria per la caiguda del feixisme. Aquell mateix dia de la detenció d’en Mussolini, els italians varen detenir al cap de l’Estat Major de la Milícia feixista, l’Achille Starace.

En el quarter general de Rastenburg, durant al migdia varen arribar les primeres notícies de que en els carrers italians començaven haver disturbis perquè es treien els símbols feixistes. Per la seva part, l’Adolf Hitler va rebre la notícia de l’enderrocament d’en Mussolini mentre celebrava la sessió informativa de la tarda. Tot i que les informacions eren confuses, es va posar furiós i va criticar obertament al dictador italià titllant-lo de dèbil, i va qualificar el que havia passat com una traïció pura i va descriure a Badoglio com el seu pitjor enemic. En aquells moments suposava que Mussolini estava en llibertat i pensava portar-lo d’immediat a Alemanya. Llavors va ordenar trucar al ministre Hermann Göering perquè vingués al quarter ràpidament .Erwin Rommel, que estava a Salònica, també va rebre la mateixa ordre i també varen intentar localitzar a Heinrich Himmler i es va trucar al ministre Joseph Goebbels, que li varen ordenar que sortís d’immediat cap a Prússia Oriental. El ministre va reconèixer que la situació era extremadament complicada. A la nit, Goebbels es va dirigir a l’aeroport de Tempelhof amb Otto Dietrich per dirigir-se a Rastenburg. L’endemà, un cop varen arribar al quarter general, Goebbels va conversar amb Heinrich Himmler i Martin Bormann, i varen arribar a la conclusió de que Mussolini no havia dimitit voluntàriament. Joachim von Ribbentrop, que encara no estava recuperat d’una infecció respiratòria i s’estava refent a la seva residència de Salzkammergut, a Fuschl, a prop de Salzburg, també li varen dir que vingués al quarter.

A la nit, Hitler va convocar una reunió informativa amb els seus comandament militars, era la tercera reunió amb ells en menys de 12 hores, i va demanar castigar als traïdors italians sense contemplacions. Enfadat com mai, va exclamar que l’endemà enviaria algú a Roma amb ordres pel comandant de la 3º Divisió de Panzergrenadiere perquè arrestés al nou govern. Llavors, Hitler va trucar a Otto Skorseny perquè localitzés a en Mussolini i el rescatés. Després de tenir clar que podia perdre un seu aliat i pel temor de que els Aliats desembarquessin a un punt del sud-est d’Europa, Hitler va ordenar a Erwin Rommel que coordinés les forces militars alemanyes a Grècia, i va enviar vuit divisions alemanyes estacionades a França i en el sud d’Alemanya al nord d’Itàlia.

En el Reich:

A Alemanya:

A Hamburg, a la una de la matinada continuava l’atac dels 791 avions britànics en l’Operació Gomorra. Aquell atac es va repetir fins al 2 d’agost de 1943, i en total varen morir més de 50.000 persones. La ciutat va arribar a temperatures de més de 800 graus i es varen cremar més de 21 quilòmetres quadrats de la ciutat. La RAF va utilitzar una nova tàctica per burlar els radars alemanys que consistia en llançar milers de trossos de paper d’alumini per confondre les defenses alemanyes. Ja de dia, la ciutat viva en un caos impressionant i la reacció alemanya, a través de la Luftwaffe, no va arribar a temps i no va ser suficient. L’atac britànic va cessar durant el dia perquè la ciutat treia tan de fum pels incendis que provocaven les bombes que els pilots dels avions britànics no veien amb claredat els objectius on havien de llançar les bombes. Per culpa d’aquell atac, les altes instàncies del Tercer Reich varen començar a definir els bombarders britànics com els bombarders terroristes perquè no destruïen objectius militars i sí civils.

Durant la nit, els britànics van tornar a bombardejar la ciutat i la Luftwaffe va demostrar un cop més la seva incapacitat davant dels bombarders britànics destruint només 12 dels 500 bombarders que van atacar la ciutat.

El ministre de Propaganda Joseph Goebbels va rebre en el seu despatx moltes cartes on es preguntava una vegada i una altra per què Hitler no anava a visitar els territoris més afectats pels bombardejos. Goebbels es va quedar molt intranquil quan va llegir algunes d’aquestes cartes i va pensar que era imprescindible que Hitler es dirigís al poble alemany. Per intentar calmar els ànims de la població va entregar els subministraments senyalats en les targetes de racionament a les zones bombardejades. Però la realitat era que Hitler no li interessava el destí de la gent en aquells moments. A més, per culpa dels bombardejos la indústria tèxtil alemanya havia quedat molt afectada i no estava en condicions d’entregar els subministraments que es necessitaven.

Reinhard Gehlen va garantir a l’Alt Comandament que els soviètics no tenien plans de llançar un altre assalt pel seu compte i va afirmar que només podien fer petits atacs locals.

A Polònia:

En una conferència de l’Estat Major celebrada a Rastenburg, Hitler va dir repetidament que el ministre Hermann Göering havia sobreviscut a moltes crisis al seu costat i que no es podia tenir un millor conseller brutal i fred.

A França:

A Struthof varen arribar els primers combois N.N., Nit i Boira.

A Bèlgica:

Leon Degrelle, que acabava de tornar del front oriental, va ser convidat per les autoritats alemanyes a desafiar el mandat de l‘Església catòlica belga i allistar-se voluntari a les Waffen-SS.

A Itàlia:

A Sicília, el OKW va prendre la decisió d’abandonar l’illa i els paracaigudistes varen tenir la missió de cobrir els flancs en la fràgil línia de rereguarda durant tota l’evacuació.

En el front oriental:

En el sector sud:

En la zona del Kursk, l’as de l’aviació alemany Heinrich Prinz zu Sayn-Wittgenstein va destruir durant aquell dia a set avions soviètics.

A Bulgària:

En el Parlament de Sofia, Sobranje, l’antic primer ministre Nikola Mushanoff va censurar la política exterior de Bulgària perquè col·laborava activament amb el règim nazi.

A Nova Geòrgia:

Les forces terrestres nord-americanes varen realitzar la que seria l’última ofensiva contra les posicions japoneses a l’illa.

Tweet