Dimarts:
En el Reich:
A Alemanya:
La 8º Força Aèria nord-americana amb 376 avions va llançar un atac estratègic contra la ciutat de Schweinfurt, una ciutat on es concentraven grans indústries de fabricació de rodaments de boles per als tancs, on es produïa el 45% dels rodaments de boles d’Alemanya, la ciutat de Regenburg i el complex de muntatge Messerschmitt a Ratisbona. L’atac es va llançar per separat, tot i que inicialment el pla era que les dues formacions s’havien de donar suport. Tot i l’èxit de l’atac, els Aliats van cometre l’error de no concentrar les bombes en les fàbriques de producció de coixinets, que si les haguessin destruït hagués sigut un fort revés pels alemanys alhora de construir els tancs. Tot i això, la producció de peces va disminuir un 38% i va ocasionar més d’un problema. Com a contrapartida, els alemanys varen sortir a defensar la ciutat amb 300 caces que van sortir de Frankfurt i varen atacar a la formació de B-17 de la 3º Divisió de bombardeig del general de brigada Curtis LeMay i varen destruir a 60 B-17 i en varen danyar a 120. Els caces alemanys varen tenir temps per recuperar-se, repostar carburant, i rearmar-se abans de que arribés la segona formació atacant.
A la nit, 596 bombarders Lancaster, Halifax i Stirling de la RAF varen devastar la base de la Luftwaffe situada a l’illa bàltica de Peenemünde, on els alemanys efectuarien els primers llançaments de prova dels coets V-1 i V-2. L’assalt va ser tot un èxit, tot i que els caces nocturns alemanys varen aconseguir destruir 40 bombarders, el 6,7% dels que varen participar en la missió. A terra, bon part de les instal·lacions varen quedar irreversibles i varen morir 180 científics i enginyers alemanys, i més de 500 treballadors forçats, la majoria polonesos. Adolf Hitler es va enfadar molt quan va tenir les notícies d’aquells atacs i va ordenar aquella nit que es construís el camp de concentració d’Ebensee, a l’Alta Àustria. També va ordenar en el seu ministre d’Armament, Albert Speer, que traslladés la producció d’armament a túnels subterranis per continuar treballant.
A Itàlia:
Després de 39 dies de combat, la 3º Divisió nord-americana del general George Patton va entrar a la ciutat de Messina, seguides de les tropes del comandant britànic Bernard Law Montgomery, cosa que va permetre en els Aliats anunciar la conquesta de l’illa. A Sicília ja no quedava cap soldat alemany, tots es varen veure obligats a marxar. L’últim va ser un soldat paracaigudista del 3º Regiment que va ser evacuat aquell dia i ara era només qüestió de dies que els Aliats entressin per Itàlia. Després de la conquesta de Sicília, el general italià Giuseppe Castellano, per iniciativa de Vittorio Ambrosio, va avançar les negociacions per concretar l’armistici amb els Aliats.
En el front oriental:
En el sector sud:
Els esforços de les divisions blindades del 3º Cos Panzer, amb la Totenkopf de les Waffen-SS al davant, varen mantenir una ofensiva amb l’esperança de que fer que la nova ofensiva soviètica, llançada pel Front de Voronezh, s’hagués d’aturar per auxiliar als seus companys, que ja havien sigut desviats cap a l’oest de Khàrkiv, ciutat que havien d’ocupar, però que les tropes de les SS encara mantenien sota el seu poder. Però les esperances alemanyes es diluïen per moments, el general Hermann Hoth sabia que el 4º Exèrcit Panzer no tenia efectius suficients per contenir els soviètics a l’oest de Khàrkiv i destruir, al mateix temps, els exèrcits del Front de Voronezh.
A l’Atlàntic:
En el Golf de Biscaia, els Do-217 del KG100 varen entrenar contra embarcacions britàniques una nova arma secreta; la bomba planejadora HS-293, la primera bomba intel·ligent de la Història.
En el Pacífic:
Les forces combinades aliades varen començar a envoltar la base naval de Rabaul per l’oest, mentre les forces de terra varen anar saltant d’illa en illa des del sud. Per encerclar els japonesos varen bombardejar les bases aèries japoneses de l’illa Wewak, on varen destruir 43 avions i en varen danyar a 54. Els nord-americans varen perdre a 3 quadrimotors B-24 i tenien un clar avantatge respecte als japonesos en tots els sentits. Aquell dia a més varen botar el nou portaavions, el Wasp.
A Canadà:
A Quebec es varen reunir el president Franklin Delano Roosevelt, el primer ministre britànic Winston Churchill i el primer ministre canadenc, Mackenzie King per parlar dels temes relatius al futur desembarcament dels Aliats a Europa i les operacions a seguir en l’Extrem Orient. Després de les discussions relatives a aquest punt, lord Louis Mountbatten va presentar en els nord-americans el projecte d’un portaavions de gel. Els nord-americans varen quedar perplexos davant d’aquella proposta i no ho varen veure amb bons ulls. Llavors, un auxiliar va entrar a la sala amb un carret de begudes cobert amb una tela. En retirar la funda tots varen quedar sorpresos en contemplar dos blocs de gel d’un metre de longitud cada un. Els assistents es varen prendre aquella demostració com una broma i varen preguntar, en to irònic, si tot aquell gel serviria per preparar una bona quantitat de vasos de whisky. Mountbatten no li va fer gens de gràcia que es burlessin de la seva obra i va desafiar a alguns dels presents a partir els dos blocs de gel. Un corpulent general, el cap de la Força Aèria nord-americana Henry Hap Arnold, es va presentar com a voluntari i va agafar una destral. Tal i com era d’esperar va partir el bloc de gel sense cap problema. Els assistents el varen aplaudir mentre Mountbatten feia cara de pomes agres. El general Arnold va aixecar llavors la destral i la va deixar caure amb força sobre el segon bloc de gel, que era tractat amb serradures, i aquí es va produir la gran sorpresa; la destral va rebotar violentament, dislocant els colzes del militar, que va tenir que ser atès per un metge. El gel no havia patit ni una rascada pràcticament. A continuació, Mountbatten va treure el seu revòlver i va disparar contra la barra de gel ordinari, destrossant-la a trossos. Després va obrir foc contra la segona, que era anomenada pykrete, i el resultat va ser el mateix que amb la destral; la bala no va aconseguir perforar el bloc de gel d’aigua i serradures. L’únic problema que varen tenir va ser que la bala va rebotar fins que va impactar contra la paret. Els militars que feien guàrdia a fora es varen espantar i varen entrar a la sala imaginant-se que els britànics i els nord-americans s’havien barallat. A partir de llavors tots varen coincidir de que s’havia de proporcionar els mitjans necessaris per construir el més aviat possible un portaavions de gel.
