Divendres:
En el Reich:
A França:
En el nord, els nord-americans varen llançar un altre atac contra les bases de la Luftwaffe i centres de producció aeronàutiques amb 436 bombarders i 540 caces. Els objectius eren els aeroports da l’àrea de la ciutat francesa de Nancy i la ciutat alemanya de Frankfurt del Main. Els nord-americans només varen perdre cinc caces.
A Alemanya:
A la nit, el Bomber Command de la RAF va perdre un 10% dels seus avions, 77 bombarders, després de bombardejar la ciutat de Berlín amb 850 bombarders. Molts altres varen ser tocats. Només 7 caces defensors varen ser destruïts. Els que varen aconseguir tornar a les seves bases varen patir greus danys. Aquell va ser l’últim atac de les forces de l’Arthur Harris a la capital alemanya.
Aquella mateixa nit, a Sagan, un poble de Silèsia pròxim a Breslau que feia de presó, el Stalag Luft III, uns 80 aviadors oficials britànics es varen escapolir per un túnel. El terra estava gelat i per aquest motiu varen tardar més en excavar cap a amunt per sortir a cel obert. Aquell era el túnel número 100 que havien construït. Els guardians havien descobert 99 túnels el febrer de 1944. En sortir del túnel varen fugir direcció al bosc, però, de cop, va sonar l’alarma aèria. En aquell moment es va decidir interrompre la fuga i varen preferir esperar. Poc abans de les cinc de la matinada, quan ja havien sortir del túnel 87 presoners, un dels guàrdies va veure que es movia alguna cosa a l’exterior. En inspeccionar la zona va descobrir la boca de sortida del túnel i va atrapar a un dels fugats, que s’havia estirat al terra per amagar-se. A continuació varen sonar totes les alarmes, es varen col·locar metralladores en diferents punts i es va registrar el camp per calcular la dimensió de la fuga. Dels presoners que havien aconseguit arribar al bosc, 11 es varen entregar d’immediat.
A la Gran Bretanya:
Els alemanys varen atacar Londres amb els Ju-88 i els He-111, però en prou feines varen causar danys.
A Itàlia:
En venjança per l’atemptat a la Via Rasella, a Roma, del dia anterior, els alemanys varen executar a 355 ostatges, entre ells 75 jueus capturats en una batuda, més uns quants militars italians rebels i membres de la resistència, a més d’un sacerdot i dos menors. El SS Standartenführer Herbert Kappler, el màxim representant del RSHA a Roma i comandant del SD a la capital, va complir aquesta venjança juntament amb el SS Hauptsturmführer Erich Priebke.
A les deu del matí, Kappler va convocar als seus oficials del quarter general de Via Tasso. Al migdia, els homes de les SS varen arribar a les Foses Ardeatines, unes mines abandonades situades a l’extraradi de Roma, on varen trobar a les seves víctimes preparades per Priebke per l’execució, amb les mans lligades a l’esquena. Les víctimes varen entrar fins el fons de la mina en grups de cinc, juntament amb el mateix número de membres de les SS. Allí eren obligats a agenollar-se i els varen disparar en la nuca. Els cadàvers varen ser apilats a mesura que es succeïen els grups d’executats. Com que la pila va anar augmentant, es va obligar a les següents víctimes a que pugessin sobre la pila de cadàvers abans de ser executats. Priebke mateix va participar en la matança disparant a un home en el segons o tercer grup que va entrar a l’interior de la mina i també al final del dia. No tots els SS varen participar en la matança perquè sembla ser que el Untersturmführer SS Günter Amonn va veure que no podia disparar un tret a la nuca de la seva víctima i va ser rellevat sense càstig.
Al final del dia, la cova va ser dinamitada i els SS varen tornar a les seves feines a la Villa Massino. Kappler, que era conscient de la duresa del que acabaven de fer, va recomanar als seus homes que anessin a emborratxar-se. L’abast de la matança no es va saber fins al final de la guerra quan es va obrir la cova i els forenses italians varen descobrir les 355 víctimes. Durant el judici per la matança es va descobrir que Priebke havia fet malament els números perquè havia elegit cinc víctimes més del que havien estipulat. En descobrir l’error, Kappler va parlar amb Priebke i varen decidir que aquelles cinc persones no podien quedar en vida perquè havien vist més del compte.
En el front oriental:
A Ucraïna:
Els blindats de l’Ivan Koniev varen aconseguir arribar a la riba del Dnièster.
A l’Índia:
El líder de les tropes xindits, Orde Wingate, va morir en un accident aeri amb un avió C-47 a Imphal per culpa del mal temps. Segons la RAF, l’havien advertit de que les precipitacions tempestuoses feien aquell vol d’inspecció massa perillós, però altres versions asseguren que les condicions meteorològiques no eren tan dolentes. Wingate volia inspeccionar des de l’aire a les seves tropes.
