Home // 1943 // Febrer (Page 2)

18 de febrer de 1943

Dijous:

En el Reich:

A la tarda, el ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, va pronunciar un discurs sobre la guerra total al Palau d’Esports de Berlín (Sportpalast) davant de 15.000 persones i emès en directe per a desenes de milions d’alemanys per la Gran Ràdio Alemanya i gravat per les càmeres del Wochenschau. El discurs no va ser ni vist ni sentit per Adolf Hitler, que estava en el front oriental. Goebbels va arribar a l’Estadi en un Mercedes a prova de bales, un regal de Hitler de Nadal. En el vestíbul de la sala penjava de paret a paret una pancarta en la que es proclamava:

LA GUERRA TOTAL – LA GUERRA MÉS CURTA.

Poc abans de les cinc de la tarda, el ministre va trepitjar l’arena del Palau, on també hi havia la seva esposa Magda i, per primer cop, les seves dues filles grans, la Helga i la Hilde. Quan Goebbels va pujar a la tribuna amb una cara enèrgica va començar de seguida el seu apassionat discurs que duraria dues hores, on va descriure l’espantós panorama que hi hauria si la Unió Soviètica guanyava la guerra. Els va parlar de Stalingrad com la gran veu d’alarma del destí i com a símbol d’una heroica lluita contra els perills d’Occident, i va acusar al judaisme internacional de diabòlic i cínic, que volia portar en el món el desordre per provocar la caiguda de cultures mil·lenàries. Després de sensibilitzar al públic, els va preguntar si volien la Guerra Total (destinar tots els recursos a la guerra). El públic va respondre eufòric Ja (Sí), buscant una victòria que també seria total. A mig discurs, Goebbels anava a dir la paraula Ausrott… Ausrottuung (extermini) que la va corregir ràpidament dient Ausschaltung (eliminació). Aquella patinada va ser entesa pel públic, que el va aplaudir i va cridar enmig de les rialles:

Fora els jueus.

A continuació, el ministre de Propaganda va fer deu preguntes als assistents i els va demanar si estaven disposats a fer més sacrificis. El públic eufòric anava dient que  a tot. En la cinquena pregunta, on el ministre va dir que els britànics afirmaven que el poble alemany havia perdut la confiança en el Führer, el públic es va aixecar de les cadires i va cridar:

El Führer ordena, nosaltres obeïm!

Satisfet, Goebbels els va preguntar si estaven disposats a seguir Hitler fins al final per aconseguir una victòria absoluta i il·limitada, i el públic va cridar histèric que sí. Al final, ja esgotat, Goebbels va cridar a les masses entusiasmades el conegut:

Ara poble alemany aixecat i que comenci la tempesta 

Una proclama del poeta Theodor Körner dels temps de la lluita de Prússia contra l’emperador Napoleó Bonaparte. Llavors, la sala gran va esclatar en aplaudiments. Enmig de les efusives ovacions varen sonar l’himne nacional; Deutschland, Deutschland über alles, i el del NSDAP, Horst-Wessel Lied.L’espectacle va acabar amb crits de:

El gran líder alemany Adolf Hitler, Sieg Heil, Sieg Heil!.

El discurs anava destinat tant al poble com a les capes dirigents nazis que no estaven disposades a unir-se als esforços de totes les reserves de la nació. Les organitzacions del Partit varen reunir com a públic els intel·lectuals i els actors populars com Heinrich George. A més, el discurs va tenir un altre objectiu a part de la Guerra total, que era el de recordar a les nacions occidentals del perill que representava per Europa l’amenaça de l’Est, o sigui de la Unió Soviètica. Amb aquella demostració de força Goebbels demostrava a Hitler que el poble estava disposat a la Guerra Total i a sacrificar-se per la causa nacionalsocialista. Un cop acabat l’acte, Goebbels va tornar cap a casa acompanyat per Albert Speer, i junts varen analitzar el discurs i les possibles conseqüències.

Goebbels havia planejat aquell discurs des del 14 de febrer de 1943 i el va preparar tan minuciosament que inclús aquell matí el va tornar a corregir. Estava convençut de que el públic es rendiria a les seves paraules, com el final va ser. Per aquest fet, sorprèn aquella patinada de la paraula extermini. Abans del discurs, el ministre va saber dels intents del general Josef Dietrich i de Heinrich Himmler per influenciar a Hitler perquè no posés mesures d’estalvi en el Reich, com la de sacrificar els luxes que volia eliminar. Després de veure les intencions, Goebbels va parlar amb Hitler per demanar-li que decretés una llei que establís la Guerra Total per posar l’Estat en estat d’emergència i eliminar tots els privilegis, però Hitler novament no li va fer cas i, com a contrapartida, el ministre va fer el discurs de la Guerra Total per pressionar-lo. Aquella època Goebbels tenia l’objectiu de convertir-se en ministre d’Afers Exteriors i substituir al ministre Joachim von Ribbentrop. En moltes ocasions va intentar convèncer a Hitler de que Von Ribbentrop era un incompetent, però quan estava convençut de que el dictador escoltava les seves paraules contra Von Ribbentrop, llavors  Hitler començava a elogiar a Von Ribbentrop per la seva habilitat a l’hora de negociar fins al punt que el va arribar a comparar amb Otto von Bismarck, dient inclús que la història el posaria per damunt del Canceller de Ferro.

Mentre Goebbels sortia del míting es varen tirar endavant les seves mesures d’estalvi i de sacrifici per l’economia de guerra i va fer tancar els restaurants de luxe, els establiments més cars, els salons de bellesa, les joieries…  Però aquestes mesures no varen tenir l’aprovació de tothom. Hermann Göering no volia que tanquessin el seu restaurant favorit, el luxós Horcher. Després d’uns quants intents per salvar-lo, Göering va tenir que cedir quan va veure que manifestants, enviats per Goebbels, es disposaven a trencar els vidres del restaurant. Aquella disputa absurda entre els dos ministres per un restaurant va malmetre la seva relació durant un temps.

Després del discurs, aquella mateixa tarda, un gran cercle d’alts funcionaris del NSDAP es varen dirigir en el domicili oficial del ministre Goebbels. Entre ells hi havia Erhard Milch, Wilhelm Stuckart, Pal Körner, Robert Ley i Otto Thierack. Allà es va defensar l’opinió de que el míting havia sigut una espècie de cop d’Estat contra la burocràcia odiada per Goebbels. S’esperava que amb la col·laboració de Göering es pogués reactivar el consell ministerial per la defensa del Reich per desmantellar així la comissió tripartit sobre la mobilització popular i d’aquesta manera pensaven ser el sector influent de Hitler.


A Munic, abans de que comencessin les classes de la Universitat Ludwig Maximilian, els germans Hans i Sophie Scholl, que havien arribat a la Universitat directament de la seva residència a la Franz-Joseph-Strasse 13 amb una maleta plena de 3.000 octavetes crítiques contra el règim, varen dipositar aquestes piles d’octavetes a les portes de les classes. Aquesta era la sisena tirada d’octavetes que distribuïen i aquesta última anava dirigida a l’estudiant universitari de Munic. Llavors, Sophie va córrer cap al segon pis i va tirar des de dalt del balcó de la Universitat on estudiaven Medicina els manifests contra el règim. Els dos germans pertanyien al cercle que dirigia el professor Kurt Huber, que publicava una fulla clandestina: Cartes de la Rosa Blanca. El manifest, escrit per Huber, deia així:

Condeixebles!

La nació està profundament afectada per la destrucció dels homes de Stalingrad. La genial estratègia del caporal de la Guerra Mundial ha arrossegat a 330.000 homes alemanys a la mort i a la perdició d’una forma absurda i irresponsable. Führer, et donem les gràcies!. 

Al cap de pocs minuts, els estudiants es varen dispersar pels carrers de la ciutat cridant consignes contra els nazis. La manifestació va adquirir tal importància que el gauleiter de Baviera va tenir que intervenir i es va dirigir a la Universitat per detenir als germans Scholl. En arribar al centre, els estudiants el varen rodejar i va tenir que fugir. Però els germans Hans i Sophie Scholl i Kurt Huber varen ser detinguts pel conserge després de ser denunciats per un universitari i varen ser duts a l’oficina del rector. Un testimoni dels fets va declarar:

Cap dels dos va oposar resistència, ni tant sols semblaven espantats. Varen tancar la maleta i varen acompanyar al conserge tranquil·lament. 

Els rector els va entregar a la Central de la Gestapo en el Palau dels Wittelsbach, que finalment els executaria el 22 de febrer. El gauleiter va comunicar a Martin Bormann que havia detingut uns estudiants per alta traïció. El jutge Roland Freisler va tenir que volar de Berlín a Munic perquè només el Tribunal de Poble podia intervenir com autoritat component per un delicte d’alta traïció. La policia va trobar en el pis materials comprometedors, entre ells diversos segells de correus i direccions d’altres membres de la Rosa Blanca.  

Aquesta sisena octaveta va acabar en mans del comte Helmuth James Graf von Moltke, que la va enviar a la Gran Bretanya i els britànics la varen llançar amb els bombarders en milers de còpies per tot Alemanya durant l’estiu de 1943. 

En el front oriental:

A Ucraïna, a la ciutat de Khàrkiv, l‘exèrcit alemany va fer una contraofensiva contra l’exèrcit soviètic, que havia conquerit la ciutat feia dos dies. Però els soviètics varen continuar avançant amb força i varen obrir pas entre les tropes hongareses. Davant de la complicada situació en el front oriental, Hitler va instal·lar-se de nou en el quarter general de Vinnitsa, en el Wehrwolf.

A Birmània:

El brigader Orde Wingate va emprendre la primera missió Chindit britànica. La força de penetració, formada per 3.000 homes, pretenia operar darrere de les línies japoneses i interrompre les comunicacions. Els chindits havien de rebre subministraments per via aèria.

17 de febrer de 1943

En el front oriental:

L’Adolf Hitler es va dirigir al Front de Zaporozhe per estar tres dies amb Erich von Manstein per examinar la situació en el front oriental. En Hitler va córrer un gran perill perquè el camp d’aviació era tant a prop d’on estaven els soldats soviètics que els tancs T-32 haguessin pogut abatre l’avió d’en Hitler amb els seus canons. Quan es varen reunir, en Von Manstein li va explicar que les seves forces estaven preparades per llançar un gran contraatac.

En el Reich:

A Berlín, l’ajudant del general Henning von Trescow es va reunir amb les altes esferes militars per parlar de la possibilitat d’efectuar un cop d’Estat contra en Hitler. L’ajudant els va dir que s’ocupessin d’eliminar a en Hitler i que ells s’ocuparien de neutralitzar les SS a Munic, Colònia, Düsseldorf, Leipzig, Hamburg, Berlín i París.

Per altra banda, en Joseph Goebbels, que estava ansiós pel seu discurs de l’endemà sobre la guerra total i del qual hi estava treballant des del 14 de febrer, va suavitzar alguns dels fragments del seu discurs perquè eren massa durs i va deixar que el Ministeri d’Exteriors repassés els fragments relacionats amb la política exterior.

A Vichy, es va crear el Servei de Treball Obligatori, el STO.

En el nord de l’Àfrica:

A Tunísia, a primera hora, les unitats avançades de l’Erwin Rommel varen aconseguir ocupar Feriana i es dirigien a Kassarine per contactar amb les unitats d’en Hans Jürgen von Arnim, que venien d’ocupar el dia anterior Sbeïtla.

16 de febrer de 1943

Dimarts:

En el Reich:

En el quarter general de Rastenburg va arribar un telegrama de la Wehrmacht firmat per 78 homes d’alta jerarquia del Reich, entre ells el general Heinz Guderian, en el que notificaven les atrocitats que es cometien a Polònia i a Ucraïna contra els civils per part de les SS, sobretot dels Einsatzgruppen. Molts homes de la Wehrmacht volien deslligar-se a través d’aquest telegrama de les brutals atrocitats que es cometien en el front oriental.


Heinrich Himmler va ordenar la destrucció del gueto de Varsòvia i la instal·lació d’un camp de concentració per, segons va escriure, la pacificació de Varsòvia. Pel cap de les SS que no es podia continuar tenint el gueto i ordenava la desaparició de les vivendes destinades al mig milió d’habitants. En quan a la ciutat de Varsòvia, Himmler ordenava assignar-li un espai més reduït per les continues revoltes.


Aquell mateix dia, Himmler va escriure-li una nota en el Brigadeführer SS Eggert Reeder, cap militar administratiu en l’Estat Major del governador militar a Bèlgica i França septentrional, que ell havia d’aguantar múltiples coses que no solia veure entre els caps de les SS. Himmler es queixava de que a Bèlgica no es duia a terme la política que ell volia que s’hi apliqués.


Els alemanys varen decapitar a la nord-americana Mildred Harnack, l’esposa del difunt Arvid Harnack, després de ser acusada d’espia com el seu marit. Harnack va passar les seves últimes hores amb el pastor Harald Pölchau, el capellà de la presó que va donar consol a centenars de víctimes polítiques. Les últimes paraules de la víctima abans de ser guillotinada a les 18:57 varen ser:

I jo, que tan he estimat a Alemanya.


A França, els alemanys varen introduir el Service du Travail Obligatoire per tal de reclutar obrers nascuts entre els anys 1920 i 1922 després de que fos introduït per llei pel règim de Vichy. La nova llei va ser firmada per en Pierre Laval. Els francesos varen ser obligats a través d’en Fritz Sauckel a firmar aquesta llei per respondre a la segona demanda de 250.000 obrers. La primera demanda va ser el 4 de setembre de 1942.

En el front oriental:

Els soldats soviètics varen reconquerir la ciutat de Khàrkiv quan els T-34 varen entrar-hi.

En el nord de l’Àfrica:

A Tunísia, després de la derrota nord-americana del dia anterior, des del sud l’avanç alemany en direcció a Sbeïta va crear un gran caos entre els nord-americans però, tot i això, el general Ward va aconseguir resistir l’ofensiva alemanya gràcies als defensors de Ksaira, que s’havien sumat al gruix de les seves tropes. Finalment, Sbeïta va caure en mans alemanyes, però aquest cop les tropes del general Ward varen poder retirar-se en bon ordre.

15 de febrer de 1943

Dilluns:

En el Reich:

A Munic, a la nit, com dues altres vegades i per últim cop, membres de la Rosa Blanca varen escriure eslògans antihitlerians a les entrades dels edificis públics com la Universitat. Avall Hitler, Llibertat o Massenmörder (Hitler assassí en sèrie) varen ser els escrits. És creu que l’autor d’aquells escrits va ser l’estudiant Hans Scholl.

En el nord de l’Àfrica:

A Tunísia, després de ser atacats el dia anterior per la 10º Panzerdivisió, al matí la 1º Divisió blindada nord-americana va atacar sense èxit des de Sbeïta en el sector assignat al general Hans Jürgen von Arnim, al sud-oest de Sidi Salem. A la nit, enmig d’un enorme desordre, 200 soldats nord-americans varen abandonar Yébel Lassouda i uns altres 1.600 varen quedar envoltats a Ksaira. Els nord-americans varen tenir que abandonar els tancs M4 Sherman destruïts o greument danyats.

En el front oriental:

A Ucraïna, els soviètics varen alliberar Khàrkiv, Rostov i Vorohilovgrad. Iosif Stalin començava a considerar una victòria total el 1943. A Khàrkiv, el comandant del 2º Cos blindat de les SS Paul Hausser havia demanat el 12 de febrer la retirada, però aquell dia l’Alt Comandament de l’Exèrcit va comunicar-li en el comandant en un radiograma urgent que li prohibia la retirada obeint les ordres de l’Adolf Hitler. A les 12:50, Hausser, fent cas omís a l’Alt Comandament, va ordenar la retirada, fet que va evitar que el seu Cos blindat fos aniquilat i va permetre en el mariscal Erich von Manstein la possibilitat de fer una contra-ofensiva.

A la Unió Soviètica:0

Els soviètics varen començar a produir la bomba FAB-5.000. En total en produirien 98, totes construïdes aquell any.

14 de febrer de 1943

L’anterior ambaixador alemany a Roma, Ulrich von Hassell, va escriure en el seu Diari sobre la crisis de la Batalla de Stalingrad, i va responsabilitzar directament a Adolf Hitler del desastre. Von Hassell també va escriure que tothom, inclús els generals, havien vist per primer cop la irresponsabilitat de Hitler. Mentrestant, en el front oriental, l’exèrcit soviètic va ocupar la ciutat de Rostov i, més al nord, la ciutat de Vorochilograt.

Per altra banda, a la tarda, Joseph Goebbels va començar a escriure el seu important discurs que pronunciaria el dia 18 de febrer per parlar de la guerra total. Amb el fanàtic desig de produir una obra mestra de la seva retòrica va corregir el discurs aquella mateixa nit i el va revisar durant els següents dies.

A Tunísia, al Dorsal Occidental, a les quatre de la matinada, en mig d’un fort vent i una tempesta d’arena en el Pas de Faid, la 10ª Panzerdivisió de l’Afrikakorps d’Erwin Rommel va atacar amb els seus tancs Tigers al II Corps del general nord-americà Lloyd Fredendall, al nord de Gafsa, que encara eren inexperts en la lluita al desert. A dos quarts de vuit, a mesura que la tempesta d’arena cedia, la Luftwaffe va atacar Sidi Bou Zid i, aproximadament una hora després, amb el vent en calma, els nord-americans varen tenir una idea de la verdadera quantitat de tropes atacant. La divisió de Panzers, que estava equipada amb tancs nous, 88 Tigers, amb el suport dels stukas, varen atacar sense gaires problemes la divisió nord-americana, fent-los retrocedir 90 quilòmetres, i varen ocupar Gafsa. Els nord-americans varen perdre 44 carros, 50 semi-erugues, 26 canons i uns 22 camions.

13 de febrer de 1943

En el Reich:

L’Adolf Hitler va aprovar la creació de la unitat 13º SS Divisió Handschar, una unitat amb soldats croats. Acte seguit la unitat seria aprovada per l’Ante Pavelic. La divisió es va anomenar Handschar que significa Cimitarra, una espasa molt característica dels Balcans.

En el front oriental:

En el sector sud, els soviètics varen conquerir Krasnodar, un important punt per arribar als pous petrolífers romanesos.

A Birmània:

A la nit, 3.000 soldats de les tropes xindits liderades per l’Orde Wingate van creuar el riu Chindwin i van entrar al nord de Birmània en l’Operació Longcloth.

En el Pacífic:

El servei aeri del Cos de Marines va utilitzar els Corsair per primer cop sobre Guadalcanal.

12 de febrer de 1943

Divendres:

En el Reich:

En una presó d’Hamburg, els nazis varen decapitar amb una destral a France Bloch-Serazin.

En el front oriental:

A Khàrkiv, columnes soviètiques varen aconseguir arribar a la rereguarda dels contingents alemanys del 2º Cos blindat de les SS del comandant de les SS Paul Hausser, que, de seguida que va veure els soviètics, va demanar a l’Agrupació d’Exèrcit Lanz, posada sota les seves ordres, que evacués Khàrkiv per permetre una retirada ordenada. L’Estat Major de Lanz si va negar perquè sabien que Adolf Hitler no volia retirades.

A Líbia:

Les últimes tropes alemanyes varen ser expulsades pels britànics de Tripolitània.

11 de febrer de 1943

A la Cambra dels Comuns, Winston Churchill va dir que havia observat que Adolf Hitler era psicològicament incapaç de cedir terreny un cop guanyat, i que estava conduint els exèrcits alemanys al més gran desastre de tota la història militar.

A França, Pierre Laval va reconèixer a través d’un decret la utilitat pública de la Legió dels Voluntaris Francesos.

10 de febrer de 1943

Dimecres:

En el Reich:

Espanya i Alemanya varen firmar un protocol secret on el dictador Francisco Franco es comprometia a resistir en el cas de que els exèrcits nord-americà i britànic del nord d’Àfrica envaïssin territori espanyol.


El Brigadeführer SA Martin Luther del Ministeri d’Afers Exteriors del ministre Joachim von Ribbentrop va ser detingut i dut a un camp de concentració acusat de trair el seu amo i amic Von Ribbentrop. Luther volia fer caure Von Ribbentrop en detriment d’en Heinrich Himmler

En el front oriental:

A la població russa de Krasny Bor va tenir un lloc una dura batalla quan els soviètics varen intentar trencar el cercle alemany a Leningrad en l’Operació Estrella Popular. Però la punta de llança soviètica es va topar amb les posicions defensades per 250 voluntaris de la Divisió Blava. Uns 6.000 espanyols varen ser atacats per 25.000 soldats soviètics per diversos fronts, però la bona maniobrabilitat dels espanyols va fer que els soviètics només avancessin tres quilòmetres.

En el nord de l’Àfrica:

Els dirigents àrabs, optimistes pensant en la derrota de l’Eix, varen emetre un manifest donant suport a les forces aliades i varen posar èmfasis a la seva lleialtat als ideals de 1789 i la seva adhesió a la cultura de França i Occident que, segons ells, havien heretat i cultivat. Les seves pregàries no varen ser escoltades i els Aliats, sobretot els francesos, varen mostrar molt poc interès en els sentiments dels àrabs perquè el que desitjaven era tornar a restaurar aquells territoris com a colònies. Igual que França pensava la Gran Bretanya.

9 de febrer de 1943

Dimarts:

En el Reich:

En el camp de concentració de Neuengamme, les SS varen assassinar a trets el famós ex boxejador alemany de raça gitana Johann Trollmann, Gipsy Trollmann, després d’haver fet d’ell un objecte de burla durant anys.


Continuant com el dia anterior, el Batalló policial 22 va seguir matant als jueus de la ciutat de Slutsk. La batuda, que va acabar aquell dia, va comportar la mort de més de 3.000 persones.

En el front oriental:

Les tropes blindades soviètiques varen ocupar Bielgorod, al nord de Khàrkiv.

A Itàlia:

Aquell dia va sortir un comboi de l’Eix que transportava reforços a Tunísia. Els avions Aliats amb base a Malta varen reaccionar ràpidament per intentar enfonsar-los.

En el bàndol aliat:

Winston Churchill li va escriure una carta al dictador Iosif Stalin per dir-li que preveia el final de la campanya de Tunísia per l’abril, la conquesta d’Itàlia pel juliol i el desembarcament a França pel mes d’agost de 1943.

En el Pacífic:

A l’illa de Guadalcanal, a les Salomó del sud, a la nit, 10.652 soldats japonesos, inclòs el tinent general Haruyoshi Hyakutake, ja havien siguts evacuats de l’illa pel Grup de Transports de Tanaka. D’aquesta manera els Estats Units varen poder protegir Austràlia i atacar la resta de les Illes Salomó. Els soldats japonesos que no varen poder ser rescatats es van dedicar a saquejar els pobles autòctons per sobreviure, però els natius van respondre amb una venjança terrible tallant-los els caps.

 

 

css.php