Home // diari // 18 de febrer de 1943

18 de febrer de 1943

Dijous:

En el Reich:

A la tarda, el ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, va pronunciar un discurs sobre la guerra total al Palau d’Esports de Berlín (Sportpalast) davant de 15.000 persones i emès en directe per a desenes de milions d’alemanys per la Gran Ràdio Alemanya i gravat per les càmeres del Wochenschau. El discurs no va ser ni vist ni sentit per Adolf Hitler, que estava en el front oriental. Goebbels va arribar a l’Estadi en un Mercedes a prova de bales, un regal de Hitler de Nadal. En el vestíbul de la sala penjava de paret a paret una pancarta en la que es proclamava:

LA GUERRA TOTAL – LA GUERRA MÉS CURTA.

Poc abans de les cinc de la tarda, el ministre va trepitjar l’arena del Palau, on també hi havia la seva esposa Magda i, per primer cop, les seves dues filles grans, la Helga i la Hilde. Quan Goebbels va pujar a la tribuna amb una cara enèrgica va començar de seguida el seu apassionat discurs que duraria dues hores, on va descriure l’espantós panorama que hi hauria si la Unió Soviètica guanyava la guerra. Els va parlar de Stalingrad com la gran veu d’alarma del destí i com a símbol d’una heroica lluita contra els perills d’Occident, i va acusar al judaisme internacional de diabòlic i cínic, que volia portar en el món el desordre per provocar la caiguda de cultures mil·lenàries. Després de sensibilitzar al públic, els va preguntar si volien la Guerra Total (destinar tots els recursos a la guerra). El públic va respondre eufòric Ja (Sí), buscant una victòria que també seria total. A mig discurs, Goebbels anava a dir la paraula Ausrott… Ausrottuung (extermini) que la va corregir ràpidament dient Ausschaltung (eliminació). Aquella patinada va ser entesa pel públic, que el va aplaudir i va cridar enmig de les rialles:

Fora els jueus.

A continuació, el ministre de Propaganda va fer deu preguntes als assistents i els va demanar si estaven disposats a fer més sacrificis. El públic eufòric anava dient que  a tot. En la cinquena pregunta, on el ministre va dir que els britànics afirmaven que el poble alemany havia perdut la confiança en el Führer, el públic es va aixecar de les cadires i va cridar:

El Führer ordena, nosaltres obeïm!

Satisfet, Goebbels els va preguntar si estaven disposats a seguir Hitler fins al final per aconseguir una victòria absoluta i il·limitada, i el públic va cridar histèric que sí. Al final, ja esgotat, Goebbels va cridar a les masses entusiasmades el conegut:

Ara poble alemany aixecat i que comenci la tempesta 

Una proclama del poeta Theodor Körner dels temps de la lluita de Prússia contra l’emperador Napoleó Bonaparte. Llavors, la sala gran va esclatar en aplaudiments. Enmig de les efusives ovacions varen sonar l’himne nacional; Deutschland, Deutschland über alles, i el del NSDAP, Horst-Wessel Lied.L’espectacle va acabar amb crits de:

El gran líder alemany Adolf Hitler, Sieg Heil, Sieg Heil!.

El discurs anava destinat tant al poble com a les capes dirigents nazis que no estaven disposades a unir-se als esforços de totes les reserves de la nació. Les organitzacions del Partit varen reunir com a públic els intel·lectuals i els actors populars com Heinrich George. A més, el discurs va tenir un altre objectiu a part de la Guerra total, que era el de recordar a les nacions occidentals del perill que representava per Europa l’amenaça de l’Est, o sigui de la Unió Soviètica. Amb aquella demostració de força Goebbels demostrava a Hitler que el poble estava disposat a la Guerra Total i a sacrificar-se per la causa nacionalsocialista. Un cop acabat l’acte, Goebbels va tornar cap a casa acompanyat per Albert Speer, i junts varen analitzar el discurs i les possibles conseqüències.

Goebbels havia planejat aquell discurs des del 14 de febrer de 1943 i el va preparar tan minuciosament que inclús aquell matí el va tornar a corregir. Estava convençut de que el públic es rendiria a les seves paraules, com el final va ser. Per aquest fet, sorprèn aquella patinada de la paraula extermini. Abans del discurs, el ministre va saber dels intents del general Josef Dietrich i de Heinrich Himmler per influenciar a Hitler perquè no posés mesures d’estalvi en el Reich, com la de sacrificar els luxes que volia eliminar. Després de veure les intencions, Goebbels va parlar amb Hitler per demanar-li que decretés una llei que establís la Guerra Total per posar l’Estat en estat d’emergència i eliminar tots els privilegis, però Hitler novament no li va fer cas i, com a contrapartida, el ministre va fer el discurs de la Guerra Total per pressionar-lo. Aquella època Goebbels tenia l’objectiu de convertir-se en ministre d’Afers Exteriors i substituir al ministre Joachim von Ribbentrop. En moltes ocasions va intentar convèncer a Hitler de que Von Ribbentrop era un incompetent, però quan estava convençut de que el dictador escoltava les seves paraules contra Von Ribbentrop, llavors  Hitler començava a elogiar a Von Ribbentrop per la seva habilitat a l’hora de negociar fins al punt que el va arribar a comparar amb Otto von Bismarck, dient inclús que la història el posaria per damunt del Canceller de Ferro.

Mentre Goebbels sortia del míting es varen tirar endavant les seves mesures d’estalvi i de sacrifici per l’economia de guerra i va fer tancar els restaurants de luxe, els establiments més cars, els salons de bellesa, les joieries…  Però aquestes mesures no varen tenir l’aprovació de tothom. Hermann Göering no volia que tanquessin el seu restaurant favorit, el luxós Horcher. Després d’uns quants intents per salvar-lo, Göering va tenir que cedir quan va veure que manifestants, enviats per Goebbels, es disposaven a trencar els vidres del restaurant. Aquella disputa absurda entre els dos ministres per un restaurant va malmetre la seva relació durant un temps.

Després del discurs, aquella mateixa tarda, un gran cercle d’alts funcionaris del NSDAP es varen dirigir en el domicili oficial del ministre Goebbels. Entre ells hi havia Erhard Milch, Wilhelm Stuckart, Pal Körner, Robert Ley i Otto Thierack. Allà es va defensar l’opinió de que el míting havia sigut una espècie de cop d’Estat contra la burocràcia odiada per Goebbels. S’esperava que amb la col·laboració de Göering es pogués reactivar el consell ministerial per la defensa del Reich per desmantellar així la comissió tripartit sobre la mobilització popular i d’aquesta manera pensaven ser el sector influent de Hitler.


A Munic, abans de que comencessin les classes de la Universitat Ludwig Maximilian, els germans Hans i Sophie Scholl, que havien arribat a la Universitat directament de la seva residència a la Franz-Joseph-Strasse 13 amb una maleta plena de 3.000 octavetes crítiques contra el règim, varen dipositar aquestes piles d’octavetes a les portes de les classes. Aquesta era la sisena tirada d’octavetes que distribuïen i aquesta última anava dirigida a l’estudiant universitari de Munic. Llavors, Sophie va córrer cap al segon pis i va tirar des de dalt del balcó de la Universitat on estudiaven Medicina els manifests contra el règim. Els dos germans pertanyien al cercle que dirigia el professor Kurt Huber, que publicava una fulla clandestina: Cartes de la Rosa Blanca. El manifest, escrit per Huber, deia així:

Condeixebles!

La nació està profundament afectada per la destrucció dels homes de Stalingrad. La genial estratègia del caporal de la Guerra Mundial ha arrossegat a 330.000 homes alemanys a la mort i a la perdició d’una forma absurda i irresponsable. Führer, et donem les gràcies!. 

Al cap de pocs minuts, els estudiants es varen dispersar pels carrers de la ciutat cridant consignes contra els nazis. La manifestació va adquirir tal importància que el gauleiter de Baviera va tenir que intervenir i es va dirigir a la Universitat per detenir als germans Scholl. En arribar al centre, els estudiants el varen rodejar i va tenir que fugir. Però els germans Hans i Sophie Scholl i Kurt Huber varen ser detinguts pel conserge després de ser denunciats per un universitari i varen ser duts a l’oficina del rector. Un testimoni dels fets va declarar:

Cap dels dos va oposar resistència, ni tant sols semblaven espantats. Varen tancar la maleta i varen acompanyar al conserge tranquil·lament. 

Els rector els va entregar a la Central de la Gestapo en el Palau dels Wittelsbach, que finalment els executaria el 22 de febrer. El gauleiter va comunicar a Martin Bormann que havia detingut uns estudiants per alta traïció. El jutge Roland Freisler va tenir que volar de Berlín a Munic perquè només el Tribunal de Poble podia intervenir com autoritat component per un delicte d’alta traïció. La policia va trobar en el pis materials comprometedors, entre ells diversos segells de correus i direccions d’altres membres de la Rosa Blanca.  

Aquesta sisena octaveta va acabar en mans del comte Helmuth James Graf von Moltke, que la va enviar a la Gran Bretanya i els britànics la varen llançar amb els bombarders en milers de còpies per tot Alemanya durant l’estiu de 1943. 

En el front oriental:

A Ucraïna, a la ciutat de Khàrkiv, l‘exèrcit alemany va fer una contraofensiva contra l’exèrcit soviètic, que havia conquerit la ciutat feia dos dies. Però els soviètics varen continuar avançant amb força i varen obrir pas entre les tropes hongareses. Davant de la complicada situació en el front oriental, Hitler va instal·lar-se de nou en el quarter general de Vinnitsa, en el Wehrwolf.

A Birmània:

El brigader Orde Wingate va emprendre la primera missió Chindit britànica. La força de penetració, formada per 3.000 homes, pretenia operar darrere de les línies japoneses i interrompre les comunicacions. Els chindits havien de rebre subministraments per via aèria.

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: