Home // 1942 // Setembre (Page 2)

19 de setembre de 1942

A Ceilan, els holandesos varen organitzar un govern a l’exili sota el comandament del Dr. Hubertus van Mook.

18 de setembre de 1942

Divendres:

En el Reich:

Heinrich Himmler i el ministre de Justícia, Otto Thierack, varen arribar a un acord per esmenar les sentències fermes incoant un procediment especial a càrrec de la Gestapo. També va permetre que els presoners condemnats a vuit o més anys de presó per la justícia ordinària fossin vigilats per la Policia. Però l’acord que va portar més polèmica era un que feia referència a l’extermini jueu pel treball. Es volia portar a la mort als jueus que treballaven a les indústries alemanyes. No tothom hi va estar d’acord i, aquell mateix dia, el comandant general Von Gienanth va cursar una memòria a l’Estat Major general en el que subratllava que l’allunyament immediat dels jueus comportaria una reducció considerable del potencial bèl·lic alemany i la paralització, encara que fos momentània, del municionament al front. Von Gienanth va concloure que sol·licitaven que aplacessin fins llavors el desallotjament dels jueus utilitzats en centres industrials. Aquella memòria no li va fer gens de gràcia a en Himmler. 

Aprovant noves mesures antisemites, Herbert Backe va firmar instruccions perquè a partir de la setmana 42 els jueus no rebessin ni carn, ni ous, ni blat, ni llet.


Mentre es produïa la Batalla de Stalingrad, la propaganda nazi havia de vendre a la seva població que estaven a punt de conquerir la ciutat, tot i que era mentida, per mirar d’animar a la població que estava cansada de la guerra. A la ciutat d’Augsburg, el diari local, el Augsburger National-Zeitung, va sortir editat amb un article que deia que la ciutat de Stalingrad estava envoltada per les tropes alemanyes amb els seus grans exèrcits soviètics i tot el seu material bèl·lic dins, i que estava condemnada a la destrucció. Al final de l’article s’explicava que era el final d’una de les més grans epopeies de la història alemanya.

En el front oriental:

A Stalingrad, les tropes alemanyes s’havien apoderat de casi tota la ciutat, només no controlaven tres punts del costat del riu Volga, que estaven ben protegits per l’artilleria soviètica que es trobava fora del foc de l’aviació alemanya.


En el Front de Voronezh, a 250 milles al nord de Stalingrad, l’exèrcit soviètic va llançar una ofensiva.

 

17 de setembre de 1942

En el Reich:

El viceamirall Karl Döenitz va emetre un missatge per ràdio per demanar a la Marina no rescatar els nàufrags dels vaixells destruïts ja que anava encontra de les seves exigències. En Döenitz va afegir que els capitans i els enginyers navals havien de ser capturats per la seva importància i també aquells nàufrags que tinguessin informació d’utilitat.

En el front oriental:

A Stalingrad, amb els alemanys pressionant des del nord i el sud del barranc Tsaritsa, en Vasili Chuikov va començar a buscar un nou refugi. Durant tot el dia, mentre els alemanys no deixaven de disparar a fora l’entrada del búnquer del carrer Puschinskaia, l’Estat Major del quarter general del 62ª Exèrcit es va obrir pas cap als transbordadors. A mitjanit, en Chuikov i el seus assistents varen creuar l’altra banda del Volga cap a Krasnaia Sloboda.

En el bàndol Aliat:

El comboi PQ, que s’havia de dirigir al nord de l’Àfrica, va utilitzar 77 bucs d’escorta naval, però es varen perdre 13 dels 40 vaixells mercantils que transportaven subministrament.

16 de setembre de 1942

A les costes de Noruega, varen desembarcar deu britànics i dos noruecs amb uniforme de les forces alpines britàniques, amb armament pesat i explosius. La seva missió va ser la de fer actes de sabotatge a Noruega.

Aquell dia, la xarxa d’espies espanyola “Tô” va enviar un missatge a Itàlia i Alemanya on esmentaven que entre els membres de la xarxa d’espionatge de la Gran Bretanya hi havia l’ambaixador d’Argentina, l’ambaixador i el primer secretari de l’ambaixada de Turquia, l’empresari Ronald Straüs, els francesos Raymund Lacoste, Norman Hore i un inspector de la Marina francesa.

A Washington, Franklin Delano Roosevelt va explicar que considerava important que a Charles de Gaulle se’l mantingués al marge de la futura operació Torch i que no se li permetés obtenir cap informació, sense preocupar-se per tal com s’ho prengués. El president confiava més amb Henri Giraud que amb De Gaulle, a qui veia un possible dictador militar.

15 de setembre de 1942

En el front oriental:

Després de la victòria del dia anterior a Stalingrad, l’Otto Dietrich va assegurar que la lluita per Stalingrad s’aproximava a un final d’èxit.

A la ciutat, a trenc d’alba, només es veia el fum que provenia de la riba occidental de les embarcacions que portaven soldats a la ciutat i que havien sigut destruïdes per l’artilleria alemanya. Els soldats soviètics corrien d’una banda a l’altra davant del frenètic tiroteig alemany i de les flames dels incendis. Els alemanys per la seva part ja havien arribat a la terminal de formigó situada a l’oest de la plaça Roja, però el general Anton Dragan, el comandant de la 1ª Companyia, 1ª Batalló, 42ª Regiment de la 13ª Divisió de Guàrdia va córrer amb els seus homes cap a l’edifici i entre granades i bales els alemanys varen marxar en perdre un 60% dels seus homes.

Els alemanys també varen començar a entrar en la zona residencial de la ciutat. Per sort per la majoria dels civils aquests ja havien sigut alertats hi havien fugit en els transbordadors, tot i que se’n varen quedar 3.000. En el suburbi de Dar Gova, els alemanys varen trobar a centenars de civils a les seves llars.

En el Pacífic:

Dos submarins japonesos varen interceptar a una força de portaavions que escortava embarcacions de transport que portava tropes a Guadalcanal. En l’atac, els nord-americans varen perdre el portaavions Wasp i un destructor, però les embarcacions de transport amb tropes varen arribar segures al seu destí.

14 de setembre de 1942

En el Reich:

A Alemanya, els informes de Baviera senyalaven que molts alemanys desitjaven la pau inclús sense victòria.

Mentrestant, l’Albert Speer va autoritzar la despesa de 13,7 milions de Reichsmarks per què es construïssin cabanyes i instal·lacions a Birkenau. El pla dels alemanys per acabar amb els jueus era més que evident per tothom i fins i tot se’n sentien orgullosos. En Baldur von Schirach va dir que si el critiquessin per haver destinat a milers de jueus de la ciutat de Lublin, Polònia, que la considerava la metròpoli del judaisme, al gueto de l’Est, contestaria que ho considerava com una contribució activa a la cultura europea.

A Berlín, l’Otto Thierack va ser ascendit a ministre de Justícia, i en Joseph Goebbels li va proposar declarar als jueus com incondicionalment exterminables. Aquell dia els nazis varen utilitzar per primer cop la noció d’extermini a través del treball, la Vernichtung durch Arbeit.

En el front oriental:

A Stalingrad, al matí, la 71º Divisió del 6º Exèrcit alemany d’en Friedrich von Paulus va penetrar en els suburbis de la ciutat i en el seu sector industrial. L’objectiu era travessar el casc urbà, i aquell dia varen arribar al centre de la ciutat de Stalingrad després de que fracassés un contraatac soviètic. El capità Gerhard Meunch va dirigir personalment el 3º Batalló del 194º Regiment d’Infanteria per arribar a la ribera del Volga. Fins llavors, els seus homes només havien patit els afectes de la calor i, ocasionalment, alguns combats amb la rereguarda soviètica, i creien que arribarien al Volga abans de la nit. Però quan anaven per apoderar-se de la ribera oriental del Volga varen ser frenats pels soviètics. De seguida els combats que es varen produir a dins la ciutat varen ser aferrats, casa per casa, i l’estació de ferrocarrils va canviar de mans tres cops durant aquell dia. Des de les finestres dels pisos tercer i quart de les cases, els franctiradors varen disparar contra les columnes, i l’artilleria lleugera soviètica amagada no parava tampoc de disparar. Els alemanys varen trobar pocs llocs on amagar-se. A les dues de la tarda, el 3º Batalló s’havia aproximat uns cent metres de l’estació ferroviària principal, davant de la plaça Roja, i en Meunch va rebre l’ordre d’apoderar-se de l’embarcació de transbordadors del Volga. Els seus homes havien capturat diversos correus soviètics que travessaven els carrers amb missatges escrits a mà.

A l’altra banda, en Vasili Chuikov estava en una situació desesperada en el seu búnquer del barracó Tsaritsa. Acabaven de dir-li que la 13º Divisió de Guàrdies arribava per ajudar-lo i que creuaria aquella nit el riu. Al voltant de les quatre de la tarda, en Chuikov va trucar al coronel Saraiev, el cap de la guarnició de la NKVD, perquè organitzés als seus 150 milicians en batallons de deu i de vint homes en els edificis estratègics de la ciutat. Però, tot i així, la situació era molt complicada per ells. Només a uns 750 metres al nord-est del búnquer d’en Chuikov, un grup de soldats de la NKVD es preparava per l’atac final alemany cap al riu. Al cap de poc, la plaça 9 de Gener va rebre l’impacte dels primers obusos alemanys, i aquests varen avançar ràpidament cap al riu ocupant una sèrie d’edificis a prop de la ribera. Des de la Casa dels especialistes (una casa d’apartaments per enginyers), des de l’edifici de cinc pisos del Banc de l’Estat i des d’una fàbrica de cervesa, els alemanys cridaven: Rus, Rus, Volga bul-bul!. Farem fora els russos al Volga!. Pel que fa a la població, la majoria que va intentar fugir cap al Volga, com també molts soldats soviètics que pensaven que no hi havia solució, varen patir greus conseqüències. Els desertors varen ser atrapats i arrestats pels comandaments soviètics i, després, varen ser acusats de traïció. La majoria van ser executats.

Quan tot semblava perdut pels soviètics, a les cinc de la tarda, la 13º Divisió de Guàrdies de Fusellers soviètics, sota el comandament de l’heroi de la Guerra Civil espanyola, el general Alexander Rodimstev, varen arribar al Volga per atacar als soldats alemanys mentre pujaven l’empinada pendent de la ribera del riu. Tot i que els soviètics varen aconseguir frenar els alemanys, aquests varen guanyar la batalla i la divisió d’en Rodimstev, de més de 10.000 homes, va quedar reduïda a 320. Al vespre, el comandant de la 71º Divisió, el capità Ginderling, va enviar les seves tropes des de la fàbrica de cervesa cap al moll dels transbordadors, a uns 750 metres més avall d’on eren. Però allà els esperaven 60 homes del coronel Petrakov, que varen rebre d’una llanxa motora procedent de l’altra banda del Voga caixes de municions i granades. A més, el coronel havia trobat en una banda del carrer un canó de 76 mil·límetres i va donar ordres d’atacar quan disparés la cinquena canonada. Al cap d’uns minuts, en Petrakov va apuntar contra el Banc d’Estat i va disparar contra l’edifici de formigó. Però, llavors, va arribar la 13º Divisió de Guàrdies i els varen demanar que aturessin l’assalt perquè no volien una lluita cos a cos ja que no volien perdre més homes.

El que no sabien en aquells moments els soviètics era que els alemanys també estaven en una situació delicada. A prop de l’estació ferroviària, el capità Meunch va contar les seves files i va quedar impressionat en veure que en un sol dia havia perdut tot un batalló. Casi 200 dels seus homes havien mort o estaven ferits pels carrers que anaven a la plaça Roja. Llavors, varen entrar en acció els Stukas, però varen fallar els seus objectius i, a més, llançaven les bombes enmig de les tropes d’en Meunch. Quan es feia fosc, el capità va reunir el seu batalló en el palau del governador i des de la terrassa de l’edifici va poder veure per primer cop el Volga. Però en comprovar l’estat de les seves tropes es va adonar que només tenia a 50 homes per apoderar-se del transbordador i era evident que el 3º Batalló no tenia la força necessària per dur a terme aquella acció. Destrossat, en Meunch va dir en els seus homes que es refugiessin per passar la nit. Mentre buscaven refugi, a uns 500 metres d’on eren els homes d’en Meunch, la 13º Divisió de Guàrdia del general Rodimstev estava desembarcant amb més força que abans. Dos regiments i un batalló d’un altre regiment varen travessar el Volga, entre Mamaiev i el barranc Tsaritsa, per contenir els alemanys. Amb la llum de la Lluna, els soviètics varen tenir més baixes.

En el turó de Mamaiev, batallons i seccions varen cavar trinxeres frenèticament, tot i que la 295º Divisió alemanya ja havia ocupat la cresta. Des del seu quarter general, en Chuikov intentava entendre què passava en el turó, però les informacions que li arribaven eren contradictòries ja que a on estava, en el barranc Tsaritsa, estava envoltat i les metralladores alemanyes estaven molt a prop.

A la Gran Bretanya:

A Londres, en Winston Churchill va declarar davant del seu Gabinet de Guerra que la suspensió provisional dels combois a la Unió Soviètica havia fet enfadar molt a l’ambaixador soviètic a Washington, en Maxim Litvinov, i l’ambaixador soviètic a Londres, l’Ivan Maisky.

En el Pacífic:

A Guadalcanal, els japonesos varen fer el primer assalt per conquerir de nou l’aeròdrom Henderson Field. Els seus intents no varen donar els seus fruits.

13 de setembre de 1942

En el front oriental;

A Stalingrad, a primera hora del matí, el 6º Exèrcit alemany va començar una gran ofensiva en la que la 295º Divisió d‘Infanteria va avançar en direcció a Mamayev Kurgan, el turó que denominava la ciutat i a on avui en dia descansen 35.000 soldats alemanys i soviètics, mentre que la 76º Divisió es dirigia a l’Estació Central de Ferrocarril i la 71º havia d’ocupar l’embarcador de transbordadors. Amb aquest atac va començar oficialment la Batalla de Stalingrad. Després, els soldats alemanys varen disparar amb tota la seva artilleria pesada contra els soldats soviètics, que es defensaven a la ciutat mentre la Luftwaffe la bombardejava. A dos quarts de set de la tarda, els alemanys varen tornar a atacar i, amb les comunicacions entre les seves unitats de terra freqüentment tallades per les explosions, en Vasili Chuikov tenia grans dificultats per mantenir el control de la batalla. A última hora de la tarda havia casi perdut tot contacte amb les seves tropes, però els alemanys encara no havien sigut capaços d’irrompre en la secció principal de Stalingrad, tot i que al vespre la 71º Divisió D’infanteria va arribar al centre de la ciutat. Desesperat, en Chuikov va comunicar repetidament que es trobava acorralat en una trinxera i demanava que recollissin tot el que poguessin i es dirigissin al búnquer del barracó Tsaritsa.

Mentrestant, a Moscou, els mariscals Alexander Vasilevski i Gregory Zhukov es varen reunir amb en Iosif Stalin. El dictador soviètic va criticar als seus aliats dient que desenes i centenars de milers de ciutadans soviètics estaven donant les seves vides i en Winston Churchill li regatejava vint Hurricans de mala qualitat. Llavors, els dos mariscals li varen explicar davant d’un mapa que tenien pensat una contraofensiva a Stalingrad trencant les defenses del flanc alemany, a 160 quilòmetres al sud de la ciutat, al voltant de la cadena de llacs salats Tzatza, amb dues pinces que es tancarien als voltants de la ciutat de Kalach atrapant a gran part del 6ª Exèrcit en el pont de 65 quilòmetres d’amplada entre el Don i el Volga. Mentre discutien el pla, el general Andrei Yeremenko va trucar des de Yami a través de la línia BODO per comunicar-los que els alemanys estaven entrant a Stalingrad des de l’oest i el sud. Quan Stalin va penjar el telèfon, va ordenar-li a en Vasilevski que la 13ª Divisió de la Guàrdia d’en Rodimzhev travessés el Volga i enviés tot el que pogués a l’altra banda del riu.

A l’Atlàntic:

Després de l’enfonsament del dia anterior de l’embarcació britànica Lacònia, a les quatre de la matinada el comandant del U-156, en Werner Hartenstein, va enviar un missatge per ràdio en anglès de petició d’auxili a les embarcacions internacionals en la banda de 25 metres i en la freqüència d’ona comercial de 600 metres amb aquest missatge: Si alguna embarcació ajuda a la tripulació naufragada del Lacònia, no l’atacaré sempre que no estigui sent atacada per forces de mar o d’aire. He recollit a 193 homes, 4º52’S, 11º26’W. Submarí alemany. Cap embarcació hi va anar, però els Aliats coneixien la posició del U-156. Però el submarí alemany tenia un problema més greu, com que ningú l’ajudava de seguida es va veure col·lapsat amb tanta gent dins, 310 persones. Un metge italià atenia als malalts i als ferits, usant les venes i les medicines dels alemanys. Alguns dels italians tenien ferides de baionetes de lluita amb els seus guàrdies polonesos per escapar de la bodega de la presó del Lacònia. Uns altres tenien ferides més greus per mossegades de tauró. Al cap d’una estona varen arribar els submarins de Freetown, el U-506 i el U-507. Els dos U-Boots varen recollir alguns supervivents del U-156 i a altres dels bots salvavides. Ara en Hartenstein tenia a 55 italians i a 55 britànics a bord incloent a 5 dones i havia salvat a unes 400 persones.

Amb la intenció d’ajudar als supervivents, els alemanys varen permetre a un oficial de la RAF enviar un missatge de socors a un pilot nord-americà: Oficial de la RAF parlant des del submarí alemany, supervivents del Lacònia a bord, soldats civils, dones i nens. Però el pilot no va respondre i va marxar a recollir càrregues de profunditat a Freetown. A les 12:32 el Liberator va tornar i va realitzar una passada a baixa altura. En descendir, en Hartenstein es va quedar perplex en veure que tenia obert el compartiment de les bombes i encara va quedar més sorprès en veure que en llançava dues d’elles. Els alemanys, els britànics, els italians i els polonesos varen cridar junts contra l’avió nord-americà. En la segona passada del Liberator, un mariner alemany va tallar el cap de remolc dels bots amb un cop de destral. Però era massa tard. Una bomba va destruir una de les embarcacions, matant a alguns dels seus passatgers. Llavors els tripulants alemany varen córrer cap al canó antiaeri, però en Hartenstein va cridar: Que cap home s’apropi al canó!. L’avió un cop més es va dirigir cap a ells. Una carrega de profunditat va explotar just a sota la sal de control. Les dones i els nens cridaven i es va dir que la sala de control i el compartiment  de proa va començar a omplir-se d’aigua. Amb l’única idea de salvar la seva nau, en Hartenstein va cridar: Que tots els britànics abandonin d’immediat el submarí!. Després es va informar que les bateries llançaven clor i es va ordenar l’expulsió també dels italians. Però llavors l’avió ja havia gastat totes les seves bombes i va abandonar la zona. El U-156 estava tant danyat que en Hartenstein va decidir suspendre l’operació de rescat i va tornar a la seva base. La conta final de supervivents va ser de 450 dels 1.800 italians, 588 dels 829 britànics i 73 dels 103 polonesos. Com a resultat d’aquella acció, en Karl Döenitz va prohibir en els U-Boots recollir supervivents. Anys més tard es va saber que el pilot nord-americà havia interpretat correctament l’escena de rescat al voltant del U-156, però la base antisubmarina de les Forces Aèries dels Estats Units a l’illa Ascenció l’hi havia ordenat l’atac.

En el Pacífic:

A l’illa de Guadalcanal, a les Salomó del Sud, va continuar i acabar la batalla de Bloody Ridge entre les tropes japoneses i la 1ª Divisió del Cos de Marines liderada pel general Alexander A. Vandergrift. Al vespre, els japonesos varen tornar a bombardejar les posicions nord-americanes i, a mitjanit, varen atacar fins arribar al lloc de comandament del general Vandergrift.

12 de setembre de 1942

En el front oriental:

En la batalla per Stalingrad, en Friedrich Paulus, el comandant del 6ª Exèrcit alemany, va col·locar les seves tropes en posició d’atac en un terreny que s’alçava per damunt de la ciutat de Stalingrad. Llavors, en Paulus va ordenar un atac ràpid sobre la ciutat i, juntament amb el coronel general Maximilian von Weichs, el cap del Grup dels Exèrcits B, varen dirigir-se al quarter general de l’Adolf Hitler a Vinnitsa, Ucraïna, per parlar del seu problema principal, el flanc esquerre al llarg del Don. En Hitler volia saber quan conqueririen la ciutat de Stalingrad ja que creia que els soldats soviètics estaven esgotats i sense reserves militars. El dictador alemany tenia pressa per conquerir la ciutat perquè no volia que tornés a passar com l’any passat que per culpa del fred els soviètics lluitessin amb avantatge. De seguida que es varen reunir en Paulus li va demanar que li donés algunes unitats més i en Hitler, de manera cordial, li va prometre que els hi donaria sense problemes. El general li prometia que la ciutat cauria sense problemes aviat. A la nit, en Paulus va sopar amb el seu amic Franz Halder i, animats pel vi, varen parlar de la batalla de Stalingrad. En Paulus li va repetir les seves preocupacions sobre la debilitat dels exercits situats en el seu flanc esquerre i l’Halder li va respondre que intentaria prevenir a en Hitler sobre això.

A l’altra bàndol, a les deu del matí en Vasili Chuikov es va reunir amb l’Andrei Yeremenko a l’altra riba del Volga i aquest li va dir que el mariscal Gregory Zhukov havia ordenat destituir deshonrosament al comanant a càrrec de la ciutat, l’Alexander Lopatin, per demostrar covardia en no saber aturar als alemanys, i que ell es convertia en el nou comandant del 62ª Exèrcit soviètic. Les seves ordres van ser clares: resistir a Stalingrad i morir abans de rendir-se. Prometent que compliria les ordres, en Yeremenko el va acompanyar a veure en Nikita Kruschev, que va quedar convençut de que en Chuikov mantindria ferm el front de Stalingrad. La reunió va finalitzar amb l’acord de que el quarter general del front no negaria a en Chuikov l’ajuda quan la demanés. Llavors, el nou comandant se’n va anar a recollir les seves coses abans de tornar a la riba occidental del Volga per reforçar les defenses antiaèries de la ciutat i fortificar d’immediat aquelles zones que pogués contenir als alemanys, en especial el turo de Mamaeb Kurgan. Per altra banda, en Iosif Stalin va dir a la Stavka, l’Alt Comandament soviètic, que Stalingrad tenia que mantenir-se a les seves mans a qualsevol preu.

A l’Atlàntic:

A la nit, el transatlàntic britànic Lacònia, que transportava a 1.800 presoners italians i a familiars de soldats Aliats, va ser enfonsat pel U-156. A bord hi anaven 463 tripulants britànics, 268 militars britànics, 80 civils (algunes dones i nens), 1.800 presoners italians i 103 guàrdies polonesos. Quan el comandant del U-156, en Werner Hartenstein, va sentir els crits de socors va ordenar recollir les víctimes. Llavors, el comandant va enviar per ràdio al quarter general de submarins per sol·licitar instruccions després d’haver recollit a 90 supervivents. En Karl Döenitz sabia que no podia torpedinar a soldats italians pels seus efectes entre la relació entre Itàlia i Alemanya i va destinar a dos submarins de Freetown, Sierra Leone, a la zona. Els italians per la seva part varen enviar un seu submarí i els francesos de Vichy a Dakar varen enviar a tres bucs de guerra per ajudar als supervivents. Però el U-156 estava sol durant unes quantes hores i no va parar de rescatar a supervivents sense importar la seva nacionalitat, tot i que no estava equipat per poder ajudar a tanta gent. En el futur els U-Boots no realitzarien cap operació de rescat per intentar salvar vides després d’un atac.

En el Pacífic:

A Guadalcanal, a les Salomó del Sud, al vespre, els japonesos varen bombardejar durant tota la nit les posicions nord-americanes i va començar, a dos quilòmetres al sud-oest de l’aeròdrom de Henderson Field, controlat pels nord-americans, una carnissada batalla entre les tropes japoneses i les nord-americanes que es va conèixer com la batalla de Bloddy Ridge. La batalla va ser tant sagnant perquè els japonesos varen llançar granades d’explosió retardades que explotaven onze hores després de que haguessin tocat terra i com a conseqüència agafaven desprevinguts a molts soldats nord-americans. Després de durs combats, els japonesos varen perdre 805 dels seus soldats davant 104 nord-americans.

11 de setembre de 1942

Divendres:

En el Reich:

En el quarter general de Vínnitsia, el Wehrwolf, el coronel general Maximilian von Weichs, comandant del Grup d’Exèrcits B, va visitar a l’Adolf Hitler per dir-li que estava convençut de que l’atac al centre urbà de Stalingrad podria començar casi d’immediat i acabar en menys de 10 dies.


La ciutat de Düsseldorf va patir un fort bombardeig aeri Aliat. Aquell va ser el cinquantè bombardeig que patia.


Al camp de Theresienstadt va arribar-hi procedent de Dresden un comboi amb 50 jueus. Allí hi moririen 39 d’ells i la resta varen ser enviats més tard a Auschwitz per ser assassinats. Al mateix temps, el Batalló policial 306 va assassinar a 6.500 jueus a Stolin.

En el front oriental:

A Stalingrad, a la nit, Vasili Chuikov es va presentar a l’estació principal de transbordadors de la ciutat per reunir-se l’endemà amb l’Andrei Yeremenko. Mentre esperava una embarcació va observar que molts ferits estaven estirats al terra sense rebre atenció mèdica. Interessant-se pel seu estat, els doctors i les infermeres li varen dir que no podien atendre a tothom per les enormes baixes que patien. Sentint empatia per aquells homes, Chuikov els va consolar fins que va arribar el seu transbordador que l’havia de dur a l’altra riba del Volga. La situació dels soviètics en el sud del front oriental era desesperada, aquell dia van reconèixer que havien perdut la base naval de Novorosisk, en el Mar Negre.

En el Pacífic:

A les aigües de Guadalcanal, a la nit, es va produir una batalla entre la marina japonesa i nord-americana. Els nord-americans varen perdre el portaavions Wasp, i el nou cuirassat ràpid North Carolina i un destructor varen patir greus danys que els varen deixar fora de servei. Els nord-americans ara només tenien un portaavions i un cuirassat com a nucli de les forces d’operacions en el Pacífic sud.

10 de setembre de 1942

Dijous:

En el front oriental:

A Stalingrad, després d’haver rebut el dia anterior un àpat calent, els homes de la 29º Divisió Motoritzada del 6º Exèrcit alemany varen arribar al Volga i varen atrapar al 62º Exèrcit soviètic contra el riu. Però els alemanys es varen tenir que atrinxerar de seguida perquè els soviètics els varen contraatacar.


Les forces alemanyes varen conquerir la base naval de Novorossisk, i la Flota soviètica del mar Negre va tenir que replegar-se de nou, aquesta vegada a Tuapse.

En el Reich:

Joseph Jacklein va informar de la deportació a Belzec de 8.200 jueus de Kolomea, Galítzia. Aquell mateix dia, el Batalló policial 306 va assassinar a 1.100 jueus a David Gorodok.

css.php