Home // 1939 // Setembre (Page 3)

10 de setembre de 1939

Dissabte:

En el Reich:

El 1º Exèrcit alemany va llançar un contraatac sobre el poble d’Apach, on es concentraven els soldats francesos del 4º Exèrcit, que va fracassar perquè al cap d’unes hores els francesos varen recuperar la localitat.

A Polònia:

Les tropes alemanyes varen arribar a Narew i el Bur. A les a fores de Varsòvia varen arribar-hi unitats blindades del Grup d’Exèrcits del Sud, però no varen intentar entrar a la ciutat.


Adolf Eichmann i Franz Walter Stahlecker varen discutir els plans per deportar els jueus polonesos de Polònia oriental que vivien a Moravska-Ostrava i a Viena. El pla va passar per en Reinhard Heydrich i va tornar després com una ordre per l’Eichmann del cap de la Gestapo, Heinrich Müller, tot i que Müller mencionava Moravaska-Ostrava i Kattowitz enlloc de Viena. Eren clars els plans dels alemanys respecte als jueus. Durant aquell dia varen arribar la primeres notícies a les oficines militars d’una matança de jueus perpetrada per les SS. Les víctimes havien sigut tancades en una sinagoga i un gran número havien sigut assassinades. Franz Halder va apuntar en el seu diari que un grup homes de les SS, després de fer treballar a 50 jueus tot el dia en la reparació d’un pont, els havien empès dins d’una sinagoga i els havien matat a trets.

Wilhelm Canaris, que s’oposaria a aquells assassinats, va anar al front per veure en acció l’Exèrcit i va quedar parat de que els oficials del Servei Secret li parlessin d’una orgia de massacres. El varen informar de que obligaven als civils polonesos a cavar tombes massives, que després els alineaven al costat i els mataven a continuació amb les metralladores.

En el bàndol Aliat:

La principal Força Expedicionària Britànica (BEF), uns 160.000 homes i 24.000 vehicles, sota al comandament d’en lord John Gort, varen començar a desembarcar a França.


Canadà va declarar la guerra a Alemanya.

9 de setembre de 1939

Divendres:

En el Reich:

En una emissió radiofònica des d’una fàbrica d’armament, Hermann Göering va dir que l’exèrcit polonès no es lliuraria mai de l’abraçada alemanya i va amenaçar amb terribles represàlies si avions britànics i francesos intentaven bombardejar Alemanya. Segons va assegurar, aquella guerra seria llarga. Eduard Wagner, que va parlar del futur de Polònia amb el cap de l’Estat Major Franz Halder, va escriure en el seu diari que Adolf Hitler i Hermann Göering volien destruir i exterminar a la nació polonesa. 


En el Sarre, a les quatre de la matinada, les tropes franceses del 4º Exèrcit varen continuar amb la seva ofensiva entrant per l’oest d’Alemanya i varen creuar el riu Sarre a través de bots de rem, ponts artificials de pontons, flotadors impermeables de palla o herba seca i rampes sobre barcasses de duralumini que varen permetre el pas als soldats i tancs per sota de les 18 tones de pes. Els soldats de la 42º Divisió d’Infanteria francesa es varen passejar pel poble de Lauterbach i el primer contingent francès va avançar cinc quilòmetres en el sector de Sarreguemines; mentre que el següent contingent, equipat amb vehicles Renault, Citroën i Rosengard, va expulsar als defensors alemanys de l’àrea de Omersviller.


Walther Funk va escriure un informe secret sobre com s’havien de camuflar els negocis que es feien a l’estranger. El ministre va dir que li semblava aconsellable exercir el control directament a través de fiduciaris estrangers o, per exemple, traspassar la majoria de les accions a una administració fiduciària, ja que en cas de tenir que respondre sota jurament de la situació legal dels seus propietaris no trobarien cap prova de que hi havia el govern alemany al darrere. El que es tractava era de disfressar les operacions de les empreses alemanyes a l’estranger a través de països neutrals com Suïssa. En l’informe també es deia que a les empreses alemanyes amb reclamacions per exportacions fetes a països enemics se’ls permetria delegar el seu cobrament en representants neutrals abans de que el diner fos enviat a Alemanya.

En la Batalla per Polònia:

A Radom es va tancar la primera de les nombroses bosses en les que varen ser tancades les forces poloneses. Els alemanys varen destruir set divisions i varen capturar 150 canons i 60.000 presoners. La victòria era evident, però els alemanys estaven decidits a aplicar una política dura. El 8º Exèrcit havia definit la missió dels Grups en una ordre bàsica que deia que s’havia d’atacar i eliminar a tot element hostil a la rereguarda de les forces combatents, sobretot els contra-espies, i que s’havia de detenir a totes les persones políticament sospitoses, prendre les armes, retenir documents importants sota l’aspecte policia i de seguretat…


A Varsòvia, el comandant de la ciutat Walerian Czuma va aconseguir rebutjar de nou la 4º Divisió Panzer a Ochota, tot i que aquesta estava reforçada amb una unitat d’artilleria i una d’infanteria motoritzada. La 4º Divisió es va retirar a les afores de Kutna per contenir la possible amenaça d’un contraatac polonès contra el flanc esquerre de les forces alemanyes que venien a ocupar Varsòvia. Aquest contraatac l’havia d’efectuar deu divisions poloneses sota les ordres del general Tadeuz Kutrzeba. Per altra part, l’atac sobre el riu Bzura contra el 8º Exèrcit alemany va constituir l’ofensiva polonesa més eficaç de tota la campanya, però només va aconseguir petits èxits a curt plaç.


Continuant massacrant a la població polonesa, els alemanys varen culpar de l’assassinat de 200 jueus a Bedzin del dia anterior als polonesos i varen agafar molts ostatges i 30 d’ells varen ser executats en una de les principals places públiques. 

A França:

Per començar una campanya contra Alemanya, aquell dia va arribar de la Gran Bretanya la força avançada d’atac de la RAF.

En el bàndol Aliat:

Canadà va declarar la guerra a Alemanya.

8 de setembre de 1939

Divendres:

En el Reich:

Segons un informe del règim nazi, el poble alemany no volia saber res d’una guerra però es creia que tal i com va passar el 1914 la gent afrontaria la guerra i estaven convençuts que confiarien amb l’Adolf Hitler. Per la seva part, Hitler va promulgar una ordre en matèria de propaganda exterior segons la qual el ministre Joachim von Ribbentrop seria qui dictaria les directrius i instruccions generals en el terreny de la propaganda relativa a la política exterior i, segons el punt 6 de la nova ordre, el ministre d’Afers Exterior tenia que expressar els seus desitjos i disposicions al ministre Joseph Goebbels respecte a les octavetes, la ràdio, el cinema i la premsa, que el Ministeri de Propaganda tenia que assumir i realitzar sense canvis. A la pràctica, la realitat seria que Von Ribbentrop enviaria al Ministeri de Propaganda funcionaris capacitats com intermediaris. Aquella decisió d’en Hitler no va agradar gens a en Goebbels, que fins llavors dominava tot el què feia referència a la propaganda.

En la Batalla per Polònia:

L’exèrcit polonès de Pomorze estava rodejat per l‘exèrcit alemany al nord de Polònia. Els alemanys aquell dia varen arribar a la ciutat de Lódz i el 14º Exèrcit del general Wilhelm List va arribar al riu San, al voltant de Przemysl, mentre que el cos blindat del general Heinz Guderian va arribar al riu Bug, a l’est de Varsòvia.


A les afores de Varsòvia va arribar-hi el 10º Exèrcit del general Walther von Reichenau, i el 16º Cos panzer va entrar en els suburbis de Grójec, Radziejowice, Nadarzyn, Piaseseczno i Raszynde. Immediatament, el govern polonès i l’Alt Comandament Militar es varen dirigir a Romania. A la tarda, quan la 4º Divisió panzer es va veure rebutjada en entrar a la capital polonesa pel barri d’Ochota, situat al nord-oest, el mariscal Edward Rydz-Smigly va ordenar la creació d’un improvisat Exèrcit de Varsòvia sota les ordres del general Juliuz Rommel. Rommel va deixar el comandament de la capital polonesa en mans d’en Walerian Czuma, que havia combatut en la guerra civil russa. Czuma va ordenar dividir les seves forces en dos grups seguint el curs del Vístula; una a l’oest, a les ordres del coronel Marian Porwit, i un altre a l’est, en el barri de Praga, dirigit pel tinent coronel Julian Janowski.


L’exèrcit alemany continuava cometent crims amb tota la impunitat. A les a fores de Ciepielov, 250 soldats polonesos presoners varen ser afusellats per membres del 15º Regiment d’Infanteria. A més dels soldats ara s’hi va afegir unitats especials de les SS amb ordres d’eliminar la classe dirigent polonesa. Aquell divendres un batalló de les SS va assassinar a 33 civils en el poble de Ksiazki. A Bedzin, els alemanys varen posar a diversos centenars de jueus en una sinagoga i varen calar-hi foc. 

Però aquells crims no varen ser del gust de tots els alemanys. Wilhelm Canaris va informar al primer intendent de l’Exèrcit, el general Von Stülpnagel, que els caps de les SS feien mofa d’afusellar cada dia a 200 polonesos. 

A l’Atlàntic:

El U-29, comandat per l’Otto Schuhart, va enfonsar el Regent Tigre, una embarcació britànica.

7 de setembre de 1939

Dijous:

A Polònia:

Adolf Hitler pensava negociar amb els polonesos i tenia en ment reconèixer un Estat polonès residual, amb concessions territorials a Alemanya i la ruptura de l’aliança amb la Gran Bretanya i França, juntament amb una Ucraïna occidental independent. Tot i els projectes de Hitler, els soldats alemanys continuaven amb la seva campanya. Aquell dia varen atacar Wizna, una àrea fortificada, on una petita força polonesa va resistir durant tres dies. Els alemanys contaven amb superioritat numèrica enorme comparada amb els polonesos. A més, es varen establir a Cracòvia, ocupada des del dia anterior. Amb la batalla pràcticament perduda, el mariscal Edward Smigly-Rydz va treure el seu quarter general de Varsòvia per la creixent amenaça alemanya. Aquesta decisió va ajudar a l’enfonsament del sistema de comandament i control dels polonesos.

A Danzig, que estava sota control alemany, encara resistia admirablement la fortalesa de Westerplatte, convertida en un símbol de la resistència polonesa. Sense aigua i amb els ferits amuntegats en els subterranis dels barracons, era ja insostenible la defensa. A les 09:45, després d’un intens bombardeig des del Schleswig-Holstein, Scharski va hissar la bandera blanca en un pal de les restes de la fortificació i es va rendir. A més de la fortalesa, els polonesos varen perdre Pabianice, una població industrial a l’oest de Polònia, a prop de la ciutat de Lódz, després de llançar un últim contraatac.


Reinhard Heydrich els va dir en els comandants de les unitats especials de les SS que estaven a punt de sortir darrere dels soldats alemanys que avançaven, que havien de treure’s del mig a tota la classe dirigent polonesa. La classe més baixa, va dir, no tindrien escoles especials. Theodor Eicke va dirigir aquests homes des del tren que feia de quarter general d’en Hitler. El propi Hitler li va anunciar en el general Walther von Brauchitsch que l’Exèrcit no interferís en aquestes operacions de les SS. 

En el front occidental:

Els francesos varen començar l’ofensiva per penetrar territori alemany en l’Operació Sarre internant-se lentament en terres alemanyes per tres punts: a prop de Saarlouis, Saarbrücken i Zweibrücken, tot i que no hi va haver cap enfrontament armat.

A l’Atlàntic:

El capità Hans Langdorff va rebre l’ordre de dur el cuirassat Graff Spee a una àrea d’espera a l’Atlàntic sud, davant a Pernambuc, Brasil. Al mateix temps, el Deutschland va rebre ordres de navegar davant les costes de Groenlàndia.


Els primers combois britànics varen sortir a l’Atlàntic. Els britànics estaven segur d’ells mateixos perquè el seu sistema de defensa ja funcionava a la costa oriental britànica per protegir a les embarcacions mercantils dels atacs dels U-Boots. Escortats per destructors, un comboi va sortir des de l’estuari del Tàmesis, a través del Canal de la Mànega fins l’Atlàntic, i un altre des de Liverpool fins l’Atlàntic.

A la Gran Bretanya:

A Londres, en la primera reunió del Comitè de Forces Terrestres del Gabinet de Guerra, Winston Churchill va proposar la creació d’un exèrcit de 20 divisions abans del març de 1940. 

6 de setembre de 1939

Dimecres:

En el Reich: 

En un discurs en una fàbrica d’armament, Hermann Göering va donar importància a l’acord econòmic amb la Unió Soviètica per aconseguir la victòria d’Alemanya.


Per tal d’aconseguir el màxim d’homes per la guerra, en el camp de Buchenwald el cap del camp Rödl va manifestar en els Testimonis de Jehovà empresonats que qui es negués a lluitar contra França i la Gran Bretanya tindrien que morir. En el portaló hi havia dues companyies de les SS armades per tal d’intimidar-los. Cap dels Testimonis es va declarar disposat a lluitar. Al cap d’una estona, les SS se’ls varen abraonar i els varen treure fins l’últim pfenning i després varen ser traslladats a la cantera i se’ls va prohibir l’entrada a la infermeria per ser tractats.

A Polònia:

El 14º Exèrcit del comandant Wilhelm List va ocupar Cracòvia pel sud, unes altres forces alemanyes les ciutats de Tomaszow i Kliece, al sud-oest de Varsòvia, i el 10º Exèrcit del comandant Walter von Reichenau va continuar liderant l’avanç alemany i ja havien penetrat a l’est de Lódz. Els nazis, amb la seva política d’eliminar tot tipus de resistència, varen afusellar en els camps que rodejaven al poble de Mrocsa a 19 oficials polonesos que s’havien rendit. A uns altres presoners polonesos els varen tancar en una cabanya dels ferrocarrils i hi varen calar foc.

En el bàndol polonès, el govern polonès i l’alt comandament varen abandonar Varsòvia. El govern es va dirigir a la regió de Luck-Kremieniec, mentre que l’Alt Comandament es va dirigir a Brzesko en el riu Bug. L’Alt Comandament va ordenar a les seves forces que es retiressin a la línia dels rius Narew, Vístula i San.


Adolf Hitler es va dirigir en cotxe des del seu tren especial al quarter general del 16º Cos Panzer del general Heinz Guderian, al nord-est del front, i va visitar el camp de batalla de Tuchola, on tenien rodejats a un cos polonès. Mentre observava als seus homes, Hitler va rebre un missatge en què li comunicaven que les forces alemanyes havien entrat a la ciutat de Cracòvia, al sud de Polònia.

En el front occidental:

A Alemanya, durant la nit, l’exèrcit francès, sota les ordres del comandant Maurice Gamelin, va avançar 8 quilòmetres pel Sarre. En total van capturar una dotzena de pobles alemanys abandonats. Els francesos tenien ordres de no penetrar més enllà d’uns quilòmetres. Per la seva part, els soldats alemanys es van retirar darrere de les defenses de la Línia Sígfrid i van esperar noves ordres.

A l’Atlàntic:

El U38 comandat per en Heinrich Liebe va enfonsar el Mannar, una embarcació britànica, i el submarí d’en Gunther Prien va enfonsar una segona embarcació britànica, el Rio Claro.

A la Gran Bretanya:

El The Times va publicar una carta del primer ministre Neville Chamberlain en la que afirmava que els jueus combatrien al costat de les democràcies.

A Sud-Àfrica:

La Unió Sud-africana va declarar la guerra a Alemanya després de que el dia anterior ho fes el govern de Sud-Àfrica.

5 de setembre de 1939

Dimarts:

A Polònia:

L’exèrcit alemany va tallar totalment el corredor polonès i va creuar el riu Vístula. Davant l’imparable avanç alemany, el comandant en cap de l’exèrcit polonès, el mariscal Edward Rydz-Smigly, va ordenar la retirada darrere del Vístula. La victòria era tant clara que Franz Halder va comentar que els polonesos estaven pràcticament derrotats.

A mesura que els alemanys obtenien victòries era més clara la seva intenció de destruir el poble polonès. Si el dia anterior les SS havien abatut a un miler de civils a Bydgoszcz, aquell dia a Piotrków els alemanys van cremar tot el districte jueu i varen matar als jueus que varen aconseguir fugir dels edificis en flames. Els soldats varen entrar en un edifici que s’havia salvat de l’incendi, varen fer sortir a 6 jueus i els varen ordenar que es posessin a córrer; a 5 d’ells els varen abatre a trets i el sisè, Reb Bunem, va morir després com a conseqüència de les ferides. 


En un combat a Wadowka, el príncep comte Òscar Guillem de Prússia va resultar mort després de que l’artilleria polonesa li destrossés les cames. El seu pare, el príncep Òscar, va caure en un depressió després de la seva mort.

A l’Atlàntic:

A 300 milles al nord-oest del Cap Finisterre, el submarí alemany comandat pel comandant Herbert Schulze va enfonsar el vaixell mercantil britànic Royal Sceptre amb el seu canó de coberta. D’aquesta manera els alemanys varen començar la seva campanya contra les embarcacions mercantils aliades. En total aquell dia els alemanys varen enfonsar cinc embarcacions mercantils aliades desarmades: quatre britàniques i una francesa. Per prevenir-se, els britànics varen establir el sistema de navegació en combois a l’Atlàntic Nord i aquell mateix dia l’Ajax va enfonsar dues embarcacions mercantils alemanyes. Winston Churchill va declarar que aquelles embarcacions no havien obeït les ordres d’aturar-se. 

A l’Àfrica:

A Sud-Àfrica, el primer ministre Jan Christian Smuts va declarar la guerra a Alemanya després d’haver format un nou gabinet un cop varen resoldre els desacords polítics en quan a unir-se al conflicte.

En els Estats Units:

El govern nord-americà va proclamar la neutralitat del país.

 

4 de setembre de 1939

Dilluns:

En el Reich:

En el viatge pel corredor del front polonès, Heinrich Hoffmann va fotografiar a l’Adolf Hitler fent la salutació militar junt als soldats que desfilaven davant d’ell. Hoffmann va utilitzar aquella imatge per la portada del seu volum d’il·lustracions Mit Hitler in Polen, Amb Hitler a Polònia, que va ser publicat aquell mateix any.


A Alemanya, el govern alemany va fer entrar en vigor el Decret de l’Economia de Guerra, on l’Estat augmentava el seu poder per controlar l’economia, la indústria i la banca i, d’aquesta manera, podia destinar més diners cap a l’armament. El govern alemany necessitava molts diners per finançar una economia basada en la guerra i, per això, va decidir incrementar un 20% alguns impostos indirectes com el de la venta de tabac, la cervesa, l’aiguardent i el vi. Aquelles mesures no varen afectar gaire a la població civil.


En el nord-oest d’Alemanya, el Comandament de Bombarder Aeri de la RAF va llançar el seu primer atac contra embarcacions de guerra alemanyes a la badia de Heligoland, a Wilhelmshaven. 10 bombarders Blenheim varen atacar embarcacions i instal·lacions navals alemanyes. Les embarcacions no varen patir danys, però 5 dels 10 bombarders varen ser destruïts pel foc antiaeri alemany. El govern britànic no va autoritzar atacs sobre objectius dins d’Alemanya, com tampoc atacar civils alemanys, però la notícia de l’atac va aixecar els ànims entre la població britànica. Tant el capità de la Força Aèria com el pilot de reconeixement varen ser condecorats amb la Creu al Mèrit Aeronàutic.

A part, la 42º Divisió d’infanteria francesa va creuar la frontera amb Alemanya sense trobar resistència.


Aquell dia va ser l’últim dia que es varen reunir el ministre Hermann Göering i l’industrial suec Birger Dahlerus. Els dos varen intentar els últims mesos fer tot el que estava en les seves mans per evitar aquella guerra que ja feia quatre dies que havia començat. Ara sabien sabien que ja no si podia fer res.

A Polònia:

Les tropes alemanyes continuaven avançant per Polònia, només en aquell dia el 10º Exèrcit del general Walther von Reichenau va avançar més de 50 milles, i l’exèrcit polonès es veia incapaç de fer-los front i el propi govern polonès es va veure obligat a retirar-se de Varsòvia, que havia quedat envoltada, per dirigir-se a la ciutat de Lublin. En el nord del país, les tropes del general Moldin es varen retirar. A la ciutat de Katowice, els soldats alemanys varen obligar als civils polonesos contraris al nazisme a desfilar pels carrers de la ciutat. En el Bàltic, a la fortalesa de Westerplatte, els alemanys varen atacar de nou i amb més intensitat amb tropes d’infanteria i del cos expedicionari. A sobre Lódz, caces Me-109 varen destruir a 11 caces polonesos i 3 bombarders.


A mesura que s’endinsaven dins de territori polonès cada cop era més clar que l’exèrcit alemany es comportaria sense cap tipus de contemplació contra el poble polonès. A Bydgoszcz, varen ser assassinats a trets a la plaça de la ciutat més de 1.000 polonesos, inclosos diverses dotzenes d’escoltes. A Tschenstochau, quatre soldats alemanys varen morir tirotejats per l’esquena i, com a revenja, el comandant del 42º Regiment d’Infanteria va ordenar reunir milers de civils. Al menys cent polonesos varen ser afusellats, molts d’ells eren jueus. Més tard es va descobrir que els dispars contra aquells soldats alemanys es varen fer des de la posició d’una altra unitat alemanya. Eduard Wagner, intendent general alemany, va escriure:

Ha esclatat per tot arreu una brutal guerra de guerrilles i l’estem sufocant sense pietat. No estem disposats a raonar amb ells. Ja hem enviat tribunals d’emergència de forma permanent. Com més dur copegem, abans tornarà a regnar la pau.

A l’Atlàntic:

El creuer britànic Ajax va tornar a enfonsar una embarcació mercantil alemanya, el Carl Fritzen.


A la tarda, després de que el dia anterior els alemanys haguessin enfonsat per error el SS Athenia amb 1.103 passatgers, Gran Bretanya va culpar a Alemanya de l’atac per ser fora de legalitat vigent. Alemanya, a través del ministre Joseph Goebbels, va acusar a la Gran Bretanya de col·locar mines que havien enfonsat al Athenia per forçar, com amb el Luisitània en la Primera Guerra Mundial, el suport dels Estats Units.

A la Gran Bretanya:

A Londres es va fer la primera reunió per analitzar la guerra i per prendre les primeres decisions davant el conflicte. Pels britànics era millor encaminar la guerra pel mar, ja que estaven convençuts de que la Royal Navy era clarament millor que la Kriegsmarine d’Alemanya. Mentrestant, el poble britànic s’anaven conscienciant de que tornaven a estar en guerra. A prop del Royal Exchange de Londres es va llegir en veu alta la lectura de l’anunci de guerra.

A França:

França va firmar amb Polònia un tractat d’ajuda mútua.

A Espanya:

El govern espanyol va declarar la seva neutralitat en el conflicte.

En els Estats Units:

Franklin Delano Roosevelt va iniciar la correspondència amb el cap de la Marina britànica Winston Churchill dient-li en aquesta primera carta que ells dos tornaven a ocupar posicions similars a la Primera Guerra Mundial i que se’n alegrava de que tornés a ser el cap de la Marina. El President li va suggerir que mantinguessin una correspondència continuada a través de valises diplomàtiques sobre afers navals i afers més generals.

A Japó:

Tòquio va declarar oficialment la seva política de no intervenció en la guerra.

3 de setembre de 1939

Diumenge:

La declaració de guerra:

A la matinada, l’ambaixador britànic a Alemanya Neville Henderson va trucar a la Cancelleria del Reich per intentar reunir-se de forma immediata amb el ministre d’Afers Exteriors alemany Joachim von Ribbentrop. Però el ministre alemany no va acceptar reunir-se amb l’ambaixador i no va acceptar cap comunicació amb ell. A les quatre de la matinada, Henderson es va posar en contacte amb el Ministeri d’Afers Exteriors i els va comunicar que a les nou del matí els portaria un comunicat molt important. Veient que no tenia cap més remei, Von Ribbentrop li va demanar a l’intèrpret Paul Schmidt, que casualment estava en el Ministeri, que sigués ell qui es reunís amb l’ambaixador en el seu despatx. Al matí, Schmidt i Henderson es varen reunir al despatx d’en Von Ribbentrop a la Wilhelmplatz. L’ambaixador li va dir que lamentava haver-li d’entregar a ell aquell comunicat, els dos mantenien una molt bona relació, i a continuació en Henderson li va llegir un ultimàtum del govern britànic al govern alemany on explicava que si Alemanya no canviava d’opinió en la seva intervenció a Polònia el govern britànic es consideraria en guerra amb Alemanya a partir de les onze del matí d’aquell mateix dia. Després d’acabar la reunió amb l’ambaixador, Schmidt va portar corrents l’ultimàtum britànic a l’Adolf Hitler en el seu despatx de la Cancelleria, on estava reunit precisament amb en Von Ribbentrop. Un cop va entrar en el despatx i després de saludar-los, va començar a traduir a l’alemany l’ultimàtum britànic perquè l’escoltés el dictador alemany. Davant d’aquella notícia, que li va agafar per sorpresa, Hitler es va quedar abatut assentat a la seva butaca de davant de la seva taula. Després d’un llarg silenci, li va preguntar a en Von Ribbentrop què tenien que fer per solucionar aquell problema. No contava amb que els britànics li declaressin la guerra tant aviat. Von Ribbentrop li va dir en veu baixa que segurament els francesos també presentarien ara un ultimàtum semblant. De seguida que es va anar sabent la notícia de l’ultimàtum britànic, els jerarques nazis es varen quedar molt preocupats ja que ningú s’esperava aquella nova situació. El ministre de l’Aire Hermann Göering, que era contrari a la guerra en aquells moments, es va quedar molt sorprès i anava cridant per l’avantsala de la Cancelleria que si es perdien la guerra seria un desastre per ells. Göering li va dir textualment a en Paul Schmidt:

Si perdem la guerra, que Déu s’apiadi de Nosaltres.

A dos quarts d’una del migdia, els francesos varen presentar un ultimàtum molt semblant al dels britànics, però enlloc d’acabar a les onze del mati l’ultimàtum francès acabava a les cinc de la tarda. Quan es varen acabar els terminis; a les onze Gran Bretanya va declarar la guerra i a les cinc de la tarda França va declarar la guerra a Alemanya a través del seu ambaixador Coulondre. Tot i que França i la Gran Bretanya havien entrat oficialment en el conflicte, varen abandonar els polonesos i varen fer ben poc per ajudar-los de la conquesta alemanya i després de la conquesta de la Unió Soviètica. A més de França i la Gran Bretanya, l’Índia, Austràlia i Nova Zelanda també varen declarar la guerra a Alemanya.

Al cap d’una estona de que es comuniqués la notícia, Hitler va argumentar que era evident que tant França com la Gran Bretanya havien d’entrar en guerra perquè no podien quedar malament davant del món, però encara estava convençut de que no s’arribaria a cap acció bèl·lica. El dictador alemany li va dir al seu ministre Joseph Goebbels, que estava molt preocupat i abatut en un racó de l’avantsala del despatx d’en Hitler, que occident es limitaria a fer una guerra de bloqueig. Tot i això, Hitler havia de prendre decisions després de saber l’entrada a la guerra de les potències occidentals, i va ordenar a la Wehrmacht que es mantingués a la defensiva davant la possible intervenció militar de la Gran Bretanya i França. El que sobretot preocupava a la cúpula nazi era que només tenien 23 divisions i els britànics i els francesos en sumaven 110. Tot i que alguns nazis estaven molt inquiets, d’altres semblava que aquell tema tan els hi feia. El cap de la Kriegsmarine, l’Erich Raeder, que semblava poc preocupat per l’entrada a la guerra de França i la Gran Bretanya, va plantejar la possibilitat d’una guerra submarina contra la Gran Bretanya i l’enfonsament sense avisar dels vaixells mercantils britànics i dels països neutrals. Tot i això, el cap de la Kriegsmarine va escriure que estava clar que la Marina no estava en condicions d’una gran lluita contra la Gran Bretanya ja que les forces de superfície seguien sent poques en número i tenien poc poder comparades amb la flota britànica. Acabant d’escriure els seus pensament, Raeder va dir que l’únic que podien esperar els seus mariners era demostrar que sabien morir amb honor. Tot i que el seu cap no les tenia totes, a dos quarts de dues de la tarda, els capitans de les embarcacions de guerra alemanyes varen rebre l’ordre de l’almirall Karl Döenitz que els permetia atacar a les embarcacions aliades sempre sota les normes de presa marítima que establia la Convenció de La Haya.

En el Reich:

A les nou de la nit, Hitler va abandonar la Cancelleria del Reich per dirigir-se al front militar, cap a Gogolin, a l’Alta Silèsia, per establir un quarter general per gestionar els passos militars que s’havien de seguir. Tres trens especials equipats varen sortir de l’estació Stettiner Bahnhof de Berlín i varen travessar la frontera polonesa per la regió de Kattowitz, a poca distància de Gleiwitz, on tot va començar, i varen entrar a Polònia direcció nord per instal·lar-se a Zoppot, a l’antic territori de Danzig. Hitler va viatjar en el primer tren, que era el seu tren oficial, l’Amerika, acompanyat pel cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel. A dins del tren també hi anava el cap del OKW Alfred Jodl, la secretària d’en Hitler, la Christia Schroeder, que va escriure a la seva amiga Johanna Nusser que a partir d’aquell moment hauria d’acompanyar a en Hitler a tot arreu i que si les coses no anaven bé llavors la seva vida ja no importaria. El segon tren i viatjava en Hermann Göering i el tercer en Heinrich Himmler.


A mesura que el poble alemany va anar sabent la notícia de que estaven en guerra, la gent es va començar a preocupar i el clima es va agreujar a la tarda quan no es va encendre l’enllumenat públic de les ciutats en previsió d’un possible bombardeig aeri. Els alemanys es varen tancar aquell dia a les seves cases i es varen assentar al voltant de les ràdios per seguir les comunicacions. Els carrers de Berlín varen quedar desèrtics en aquella jornada.

Els britànics, que havien posat en marxa el seu Pla Aeri Occidental Número 14, varen llançar sobre Alemanya pamflets de propaganda antinazi. Aquella mateixa nit, 10 avions carregats amb 13 tones de pamflets varen travessar el Mar del Nord i la frontera alemanya, per llançar-los en el Ruhr. En els pamflets es deia:

Els seus dirigents els han condemnat a les massacres, les misèries i les privacions d’una guerra que ni tant sols tenen esperances de guanyar.


Al mateix temps que Henderson donava l’ultimàtum a Schmidt, l’industrial suec Briger Dahlerus buscava a en Göering en el seu quarter general perquè sabia que era l’únic que podia aturar la guerra. Finalment el va trobar en el seu tren, que estava a punt de marxar amb en Hitler cap a Polònia. Des de la cuina del tren, Dahlerus va trucar a Londres per saber què pensaven fer, però de nou li varen dir que si es volia evitar la guerra els alemanys havien de retirar les tropes de Polònia. Sabent la resposta del govern britànic, Dahlerus es va dirigir cap a en Göering i li va proposar que ell es traslladés a Londres per intentar convèncer als britànics. El ministre alemany li va semblar una bona idea i va ordenar al general Bodenschatz que tingués disponible un avió per volar cap a la Gran Bretanya d’immediat. Però el ministre alemany va començar a tenir dubtes i li va demanar a en Dahlerus que sortís del vagó perquè volia parlar abans amb en Hitler. Al cap d’una hora li va dir a en Dahlerus que no aniria a Londres i d’aquesta manera va acabar l’última possibilitat d’acabar amb la guerra.


A Munic, al matí, quan la Unity Mitford va saber que el seu país havia declarat la guerra a Alemanya va quedar desolada i estava convençuda en acabar amb la seva vida perquè se li demanava tornar a la Gran Bretanya. A la tarda va entregar un gran sobre al cap del districte de Munic, l’Adolf Wagner. Com es va saber més tard, en el sobre hi havia una carta d’acomiat, una fotografia d’en Hitler emmarcada en plata que el dictador alemany li havia regalat i la seva insígnia personal del Partit. Cap a les 16:50, un testimoni va observar com en el número 15 del carrer Königinstrasse de Munic la Mitford es va disparar dos trets al cap. També es diu que es va disparar en un banc del parc Englischer Garden de Munic. Però fos a on fos l’amiga d’en Hitler no va morir tal i com ella volia, quedant greument ferida. Va ser traslladada a una clínica amb una bala en el cervell i va quedar afectada per una paràlisis. Els metges no es varen atrevir treure-li la bala i sempre més va quedar amb greus seqüeles fins que va morir anys més tard per aquestes seqüeles.


Amb la idea d’endurir les normes, Reinhard Heydrich va emetre un decret secret que permetia a la Gestapo executar a sabotejadors i enemics del poble sense judici previ. Himmler mateix va informar al general de les SS Udo von Woyrsch que s’havia de dur a terme la supressió racial de la incipient insurrecció polonesa en les parts recent ocupades de l’Alta Silèsia.

A la Gran Bretanya:

Després de declarar la guerra a Alemanya, el primer ministre Neville Chamberlain va comunicar per la ràdio al poble britànic i després a la Cambra dels Comuns que la Gran Bretanya estava en guerra amb Alemanya. A la Cambra, el primer ministre va dir que tot pel que havia treballat, on havia ficat les seves esperances, tot allò que havia cregut durant la seva vida pública, havia caigut a trossos. Entre els presents a l’acte hi havia l’ambaixador nord-americà Joseph Kennedy amb la seva esposa i el futur president, el jove John Fitzgerald Kennedy, amb els seus germans Joe i Kathleen asseguts a la Strangers Gallery de la Cambra.

En seguit, en el Ministeri de Guerra, Winston Churchill va ser nombrat ministre de Marina i l’Anthony Eden va ser nombrat ministre per les Colònies, i d’aquesta manera varen formar part del govern britànic. A més, Andrew Browner Cunningham va ser nombrat cap de la flota britànica. A la nit, a Londres, el rei Jordi VI va emetre un discurs per la ràdio pel seu poble per explicar-los que estaven en guerra.

Els britànics ja s’estaven preparant per la guerra i de seguida la histèria es va apoderar de la població. Els cuidadors dels zoo varen matar a les serps verinoses del zoo londinenc per temor a que escapessin quan fossin atacats pels alemanys. Aquell mateix dia a Londres, just 27 minuts després de que declaressin la guerra en els alemanys, va sonar per primer cop les sirenes que anunciaven un atac aeri imminent. Al final tot va quedar en una falsa alarma ja que es tractava d’un avió francès que s’havia perdut pel camí i havia entrat en l’espai aeri britànic. A la nit la capital va posar en pràctica l’ordre d’enfosquiment i les sirenes antiaèries varen sonar per tot Londres, tot i que no hi va haver un atac.

A Polònia

En la batalla, les tropes alemanyes ja havien conquerit gran part del sector oest del territori polonès. Les unitats de carros blindats amb el suport dels seus fusellers s’havien infiltrat entre les posicions poloneses. L’Alt Comandament polonès, totalment desorientat, i el seu Exèrcit, amb les comunicacions col·lapsades, es varen moure amb una enorme confusió.


A Bromberg, una ciutat polonesa amb una important minoria alemanya, uns quants soldats polonesos en retirada varen ser atacats per franctiradors desplegats entre la població alemanya ètnica i, com a represàlia, grups civils armats polonesos amb el suport dels militars varen violar, colpejar i executar a centenars de polonesos d’origen germànic. Només a l’ajuntament de la ciutat es varen trobar 200 cadàvers crivellats d’homes, dones i nens. Les autoritats poloneses varen executar aquestes persones al·legant que eren civils no uniformats que varen disparar contra les tropes poloneses en retirada. La quantitat exacte de víctimes del conegut Diumenge Sagnant és encara avui en dia objecte de debat. En les versions dels propagandistes nazis, la quantitat d’alemanys morts es va elevar a milers. En realitat, el seu número varia d’entre 200 fins a 400 morts. Quan els nazis varen saber aquells fets, el Einsatzgruppe IV va assassinar a centenars de polonesos de la població civil i els fets varen servir com a justificació per la guerra mateixa. Aquest dia serà recreat per l’escriptor Edwin Erich Dwinger en la seva popular novel·la Mort a Polònia.

A Truskolasy, els alemanys varen reunir a 55 pagesos polonesos, on hi havia també un nen de dos anys, i els varen afusellar. A Wieruszów varen ordenar a 20 jueus que es dirigissin al mercat, on varen ser executats. A la tarda, els bombarders alemanys varen atacar la població polonesa de Sulejów, on s’hi havien aplegat 3.000 refugiats. Al cap de poc va començar a cremar el centre de la ciutat i, quan milers de persones varen córrer cap als boscos propers per refugiar-se, els aparells alemanys, volant baix, varen obrir foc amb les seves metralladores.


A Varsòvia, després d’escoltar les declaracions de guerra de França i la Gran Bretanya, una multitud es va congregar davant l’ambaixada britànica cridant. Visca Anglaterra! i Visca la lluita per la llibertat. Més tard, la gent es va posar a cantar La Marsellesa davant l’ambaixada de França.

A l’Atlàntic:

Nou hores després de la declaració de guerra britànica, a les aigües de l’Atlàntic, a prop d’Irlanda, el submarí alemany U-30, comandat pel tinent capità Fritz-Julius Lemp, va observar a un vaixell que feia maniobres estranyes i que es dirigia cap a l’oest. El comandant, que es pensava que era un vaixell de guerra, va ordenar seguir el vaixell i, al cap de tres hores, quan estava a prop de l’illa Tory, a 12 quilòmetres de la costa irlandesa, va donar l’ordre d’immersió. A les 19:43 va donar l’ordre de llançar-li dos torpedes. El primer torpede va tocar el seu objectiu i el segon va realitzar una trajectòria erràtica, pel que ràpidament el submarí es va submergir a més profunditat per evitar un contraatac. Quan varen emergir era casi de nit i, des del pont, varen observar com la popa del vaixell estava molt més baixa i varen aprofitar-ho per disparar un tercer torpede que també va fallar. Desesperats per aquells dos greus errors, es varen apropar a l’embarcació i varen disparar amb el canó de 88 mil·límetres de la coberta. Quan es varen apropar més varen observar que estaven disparant contra el SS Athenia, un vaixell nord-americà de passatgers llogat als britànics de 13.465 tones que transportava a 1.103 passatgers civils, inclòs a 300 nord-americans, amb les llums apagades i que feia la ruta de Glasgow a Mont-real via Liverpool. Després dels dispars alemanys, el SS Athenia es va enfonsar d’immediat provocant la mort de 94 passatgers i la resta, 984, varen ser rescatats gràcies a que van transmetre la senyal de SOS. Lemp es va retirar de seguida que va veure que l’embarcació era de passatgers, però no va auxiliar a les víctimes. Quan Hitler va saber de l’equivocació va ordenar amagar el què havia passat i va fer que s’expliqués que havia sigut el cap de la Marina britànica, Winston Churchill, qui havia enfonsat el vaixell. També a les aigües de l’Atlàntic, el creuer britànic Ajax va enfonsar el vaixell mercantil alemany Olinda.

En els Estats Units: 

El president Franklin Delano Roosevelt es va dirigir a la nació per ràdio davant dels micròfons de la CBS i NBC des del seu despatx de la Casa Blanca i va afirmar que els Estats Units estaven preparant la neutralitat.

2 de setembre de 1939

Dissabte:

Camí a la guerra:

Des del dia anterior, des de que Adolf Hitler i el seu entorn havien comparegut en la sessió del Reichstag, els alts càrrecs del govern alemany anaven vestits amb un nou uniforme de color gris que el mateix Hitler va prometre que no se’l trauria fins que s’acabés la guerra. Molts estrangers varen creure que era un uniforme militar, però de fet era una reproducció de l’uniforme del NSDAP de color gris. Per la seva part, el govern alemany continuava sense tenir clares les reaccions de les capitals occidentals envers a l’ocupació de Polònia, que aquell dia la seva capital va ser bombardejada per part de la Luftwaffe. A primeres hores del matí, Itàlia es va oferir com a mediadora del conflicte i va proposar la celebració d’una nova conferència. Tant França com la Gran Bretanya varen acceptar la proposta italiana. Hitler, per la seva part, no va rebutjar la proposta que va ser transmesa per l’ambaixador Arturo Attolico, tot i que després li va preguntar al ministre Joachim von Ribbentrop si les notes del dia anterior dels governs francès i britànic eren un ultimàtum. Attolico, desconcertat, va ser l’encarregat de preguntar als ambaixadors francès i britànic si les notes entregades el dia anterior eren un ultimàtum, i quan va saber que no ho eren ho va transmetre en el Ministeri d’Afers Exteriors. Però el líder alemany no tenia cap intenció de reunir-se amb els francesos i els britànics, i va confirmar que no acceptava la celebració d’una conferència. A la nit es va convidar a l’ambaixador britànic Horace Wilson a Berlín per mantenir conversacions amb en Hitler i en Von Ribbentrop, però Wilson es va limitar a respondre que abans de reunir-se tenien que retirar-se del territori polonès. Llavors, els britànics varen presentar un ultimàtum perquè els alemanys retiressin les seves tropes de Polònia, mentre que França es va limitar a sol·licitar una retirada amb la vista posada a arribar a acords. Al final del dia, les democràcies occidentals varen decidir que entrarien en la guerra.

Per arribar a acords amb altres països i preveient una possible guerra global, el govern alemany i el govern noruec varen firmar un acord per confirmar la neutralitat de Noruega. Però l’acord tenia una trampa, ja que el document deixava clar que si el govern noruec canviava la seva actitud fins al punt de produir-se una violació de la neutralitat per part de tercers, el govern del Reich es veuria obligat a guardar els seus interessos. O sigui, que Alemanya podria envair el país si creia que Noruega podria ser envaïda pels seus enemics o si es posava del costat dels seus enemics. Aquesta justificació l’utilitzarien a l’abril de 1940.


Els encarregats de la propaganda alemanya, als que no els interessava que se sabés que el dia anterior un exèrcit alemany havia retrocedit davant els polonesos en una batalla que es va produir a la tarda, varen dur a la zona a corresponsals de guerra italians i els varen dir que els genets que havien carregat contra els carros de combat alemanys anaven armats amb sabres i ells amb armes automàtiques. El que volia deixar clar la propaganda alemanya era que era impossible que aquells genets haguessin pogut frenar els soldats alemanys.


A primera hora, l’industrial suec Birger Dahlerus va visitar al ministre Hermann Göering en el seu tren, i allí va saber que el dictador Benito Mussolini s’havia ofert per fer de mediador. De seguida va dur la notícia a l’ambaixada britànica i, a la tarda, es va tornar a reunir amb en Göering a l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz.


Mentrestant, a Berlín, l’activitat va tornar a la normalitat després del dia anterior, tot i que varen circular menys cotxes de l’habitual.

En el Reich:

El govern va beneficar a les famílies nombroses donant-los més cupons de béns bàsics. El ministre d’Alimentació i Agricultura Walter Darre va prohibir amb efecte immediat la venta als jueus de productes alimentaris a base de xocolata i tota classe de pa d’espècies.


En el camp de concentració de Stutthof, a la petita ciutat de Sztutowo, a prop de Danzig, que s’havia inaugurat aquell dia, va arribar-hi un comboi de 250 presoners de guerra polonesos.

En la Batalla per Polònia:

L’avanç alemany des de Prússia Oriental va obligar a l’exèrcit polonès a retirar-se a la línia del Vístula, en el poble de Modlin, al nord-oest de Varsòvia. Els alemanys ja estaven lluitant a la ciutat de Pless, on els polonesos havien construït una línia de búnquers dotada amb metralladores pesades i petits canons que els alemanys varen intentar conquerir sense èxit aquell dia. Per altra banda, la brigada de cavalleria Pomorska va atacar als blindats alemanys i, com era previsible, els genets varen ser aniquilats. Els atacs coordinats per ràdio duts a terme per les unitats blindades, amb el suport de l’aviació, varen acabar amb aquesta divisió.

Aquell matí, uns avions alemanys varen bombardejar l’estació de ferrocarrils de la ciutat de Kolo. A l’estació hi havia un tren amb refugiats civils evacuats de les poblacions fronteres de Jarocin i Krotoszyn, on varen morir 111 persones. Un comunicat oficial del govern polonès, però, va informar de la mort de només 130 polonesos, 12 d’ells militars, en atacs aeris a Varsòvia, Gdynia i diverses ciutats més.


A Danzig, la fortalesa Westerplatte encara resistia. Els polonesos havien rebutjat tres atacs, però diversos edificis auxiliars estaven destruïts, tot i que les fortificacions continuaven intactes. Llavors, la Luftwaffe, que atacava amb tota la seva potència sobre Polònia, va atacar a través dels seus stukas la Westerplatte sense trobar oposició. Un cop finalitzat el primer atac aeri, els blindats varen avançar cap a Danzig tancant els polonesos en grans bosses mentre l’aviació alemanya destruïa tot el què trobava.

A la Gran Bretanya:

A Londres, a les sis de la tarda es va tornar a reunir la Cambra del Comuns per parlar sobre si havien de declarar la guerra, però aquesta sessió, on va tornar a parlar en Winston Churchill com a cap de la Marina, va esclatar una revolta protagonitzada per l’Arthur Greenwood, que actuava com a líder del Partit Laborista en absència del diputat Clement Attlee, que estava malalt, i Leo Amery pels continus errors que havia comès el primer ministre Neville Chamberlain els últims temps. Chamberlain que va dir que no havia obtingut resposta a l’última advertència d’en Hitler, però no es va comprometre en entrar en guerra. Veient que el primer ministre volia tornar a arribar a un pacte com el de Munic, la Cambra es va indignar. Greenwood es va aixecar per oferir una rèplica, que va ser interrompuda de males maneres. Chamberlain va quedar enfonsat davant de les paraules del laborista Greenwood i finalment no va tenir més remei que entrar a la guerra si no volia veure caure el seu govern i es va enviar per l’endemà un ultimàtum que havia de ser presentat a les nou del matí a Berlín. El Comitè Central comunista va publicar aquell dia un manifest en el que es feia una crida a la resistència contra l’agressió nazi. A les 11:20 de la nit, el gabinet britànic es va reunir per prendre la decisió definitiva d’entrar en guerra.


Tropes britàniques es varen dirigir alegrament als ports del Canal de la Mànega per creuar-lo cap al continent i 10 esquadrons equipats amb el Fairey Battle varen enlairar-se a França per formar una avantguarda de la RAF Advanced Air Striking Force.

1 de setembre de 1939

Divendres:

Comença la Segona Guerra Mundial:

A primeres hores de la matinada, el Völkischer Beobachter va informar amb grans titulars que una banda de bandolers polonesos havien assaltat la nit anterior l’emissora polonesa de Gleiwitz. A la mateixa hora, la Ràdio alemanya va informar que el gauleiter Albert Forster havia ordenat que la ciutat lliure de Danzig sigués alliberada immediatament, i el president suprem de les Finances d’Oppeln va informar a Berlín que la nit anterior havia sigut atacada i cremada la duana de Hohenlindre pels insurrectes polonesos. Davant d’aquells fets, a les tres de la matinada es va convocar per les deu del matí una sessió del Reichstag.


A les 4:26, l‘exèrcit alemany va travessar la frontera polonesa per tres punts diferent començant així la Segona Guerra Mundial. Uns quants soldats alemanys varen arrancar una barrera situada a la carretera entre Zoppot i Gdingen, immortalitzant l’entrada dels alemanys a Polònia. La invasió es va conèixer amb el nom dOperació Fall Weiss, i va ser dirigida pel general Walther von Brauchitsch, que tenia com a objectiu paralitzar totalment les 24 divisions poloneses rodejant-les ràpidament, i tallar les vies de subministrament i comunicació. El propi Von Brauchitsch va escriure aquell dia en la Proklamation an die Polen, que la Wehrmacht no veuria al poble polonès com un enemic i que volia respectar els pactes de dret internacional. En total, al voltant de 1.800.000 soldats ben entrenats i ben equipats agrupats en 37 divisions d’infanteria alemanya, 3 eslovaques, 6 divisions panzer, una brigada de cavalleria amb 2.510 carros de combat, 4 divisions lleugeres, 4 d’infanteria motoritzada,1 de muntanya i 5.800 peces d’artilleria varen envair Polònia. Davant d’aquella superioritat, l’exèrcit polonès va ser fàcilment derrotat, tot i que també s’hi ha de sumar que el 30 d’agost de 1939 havia sigut desmobilitzat per la pressió dels francesos. Les primeres bales i les primeres bombes varen caure a prop de Dirschau. La Luftwaffe, amb els bombarders Heinkel He-111, Dorniers i Junker Ju-87, van bombardejar la ciutat de Wielun provocant 1.300 morts sense fer distincions entre civils i militars, i destruint el 75% de la ciutat. A més, varen destruir carreteres, aeroports, vies de ferrocarril i centres militars. En els atacs contra els aeròdroms polonesos va fallar el factor sorpresa perquè els polonesos ja havien traslladat els seus avions a aeròdroms secundaris.

Pel nord de Polònia, l‘Exèrcit de Terra alemany va penetrar el país a les 4:45 de la matinada amb el mariscal Fedor von Bock al capdavant, que disposava del 4º Exèrcit del nord-est d’Alemanya i del 3º. Aquests soldats varen avançar entre Prússia Oriental i Pomerània, i eren un total de 630.000 homes agrupats en 18 divisions i 3 brigades. L’objectiu del general Von Bock era intentar controlar els ponts i les línies de tren. L’exèrcit polonès ràpidament es va haver de retirar cap al sud, en direcció a Varsòvia. Pel sud de Polònia, el general Gerd von Rundstedt, amb els exèrcits 8º, 10º i 14º, situats al sud-est d’Alemanya i el nord-est d’Eslovàquia, amb 886.000 homes, va posar en pràctica les tècniques més modernes d’atac i, a primera hora del matí, ja passaven els primers tancs Panzers per Polònia. A més, les tropes comandades pel general Heinz Guderian, que comandava dues divisions blindades i dues de lleugeres del Grup Nord de l’Exèrcit, van avançar ràpidament amb els seus tancs i van ajudar a obrir pas a la infanteria alemanya.

Els objectius eren molt clars: el 4º Exèrcit atacaria a l’exèrcit polonès de Pomerània en els voltants de la ciutat de Bromberg, al sud de Danzig. Havia d’establir un corredor entre Alemanya i Prússia Oriental per fer contacte amb el 3º Exèrcit. S’atacaria des de Prússia Oriental als Exèrcits de Pomerània i al de Modlin. El 14º Exèrcit ocuparia les posicions poloneses a la frontera de l’Alta Silèsia i penetraria fins al riu San. El 10º, l’únic totalment mecanitzat, amb 300.000 homes al comandament del general Walter von Reichenau, tenia ordres d’arribar al Vístula, i el 8º iniciaria el seu atac des de Silèsia. Per la seva part, els polonesos, que només una tercera part de les unitats del seu Exèrcit comptava amb tots els seus efectius, no havien tingut temps d’integrar als seus reservistes i no podien fer res més que replegar-se després de tenir 500 baixes, i des del primer minut es va fer evident que no podien resistir aquells atacs. A més, es van trobar amb la dificultat de que gran part de la població va fugir per les carreteres que havien de fer servir els mateixos soldats.


Mentre l’Exèrcit de Terra començava a fer els seus primers passos per Polònia, a les 4:47 el vaixell de guerra alemany Schleswig Holsetin, que estava atracat a Danzig (La ciutat de Danzig en aquells moments era oficialment un Estat independent sota la protecció de la Societat de Nacions), va obrir foc contra la fortalesa de Westerplatte, una península de l’estuari del Vístula, defensada per només 180 homes, a la costa del mar Bàltic, mentre bombarders Stuka sobrevolaven la ciutat. Aquella fortalesa tenia que protegir els ports de Neufahrwasser i Danzig d’atacs o de possibles operacions de bloqueig, però al final no va servir de gran cosa després de que el capità de l’embarcació alemanya, Gustav Kleikamp, ordenés obrir foc. A les 4:50, el comandant Suchrski, el comandant de les tropes poloneses a Westerplate, va transmetre un telegrama a Varsòvia dient que el cuirassat alemany havia obert foc. En els vuit minuts següents varen caure sobre els murs exteriors de la dèbil fortificació 8 projectils de 280 mil·límetres, 59 de 155 i 600 de 20, amb la intenció d’obrir un forat perquè passés la infanteria de terra. Immediatament després, enormes columnes de fum negre s’elevaven des dels edificis del port en explotar el combustible emmagatzemat. A les 04:56, les bateries del cuirassat varen deixar de disparar creient que havien complert el seu objectiu, i els soldats es varen llançar cap al mur exterior de la fortalesa amb el suport de les metralladores. Els polonesos varen reaccionar de seguida i amb el seu únic canó de 75 mil·límetres varen aturar als alemanys, que només varen avançar 500 metres. A les 06:22, incapaços de seguir endavant, els alemanys es varen retirar a les seves posicions inicials i varen demanar per ràdio que es tornés a bombardejar la Westerplatte amb tota l’artilleria possible.

A la ciutat de Danzig, a primera hora del matí va ser ocupada per la majoria alemanya de la ciutat. Unitats de la policia varen atacar als funcionaris polonesos de ferrocarrils i correus. Però la reacció polonesa no es va fer esperar i els submarins polonesos varen començar amenaçar als submarins alemanys executant el Pla Worek. Immediatament després, la Luftwaffe, sota les ordres del capità i comandant Bruno Dilley, va bombardejar la ciutat de Danzig amb tres bombarders Stuka. Tot i l’ocupació de la ciutat, un grup de polonesos armats es va negar a rendir-se i es varen atrinxerar a l’Oficina de Correus de Danzig, on un grup de soldats de les SS, amb l’ajuda d’un tanc, la varen assaltar i varen aixafar a tots els resistents. El gauleiter Forster va posar al comissionat de la Societat de Nacions, Burckhardt, sota arrest domiciliari i li va donar dues hores per marxar. Burckhardt va fer les maletes i va marxar cap a Lituània.


A Varsòvia, a les sis del matí va ser bombardejada i, aquella mateixa hora, la Luftwaffe va continuar atacant intensament a tots els punts estratègics de Polònia; com les indústries, els aeròdroms i les ciutats de Puck, Gdynia, Cracòvia i Katowice. Tot i això, l’aviació alemanya es va trobar amb un problema, la boira, que va limitar l’efectivitat dels atacs, però no va impedir que a la tarda l’aviació polonesa va ser destruïda.

A primera hora de la tarda, el coronel Kazimierz Mastelerz, al capdavant dels genets del 18º Regiment d’ulans de la brigada de cavalleria Pomorska, vigilava als voltants del canvi d’agulles de la via fèrria de Krojanty, a sis quilòmetres de Chojnice, i a uns 240 quilòmetres de Varsòvia. Se’ls havia donat l’ordre de que fessin tornar els alemanys a la seva frontera. Els seus homes portaven durant tot el dia combatent contra la 20º Divisió d’infanteria motoritzada alemanya al llarg del riu Brda i semblava que havien aconseguit frenar-los. Poc abans del vespre, Masterlerz va pensar que ara era el moment d’organitzar un contraatac i, amb el primer i segon dels seus esquadrons, uns 250 homes, es va dirigir a les línies alemanyes. Varen marxar a poc a poc amb els cavalls pel bosc de Tuchola, i en una esplanada es varen trobar un dels batallons de la divisió alemanya. Pensant que estava complint amb l’objectiu, Masterlerz va ordenar en els seus homes que es col·loquessin en posició de defensa i es preparessin per carregar. De seguida varen atacar als alemanys amb els seus sabres, però aquests estaven previnguts i els varen aturar amb l’autometralladora de la divisió, que els va dispersar i els polonesos varen ser obligats a tornar al bosc en busca de refugi. Pel camí varen deixar 20 morts, inclòs el coronel, i prop de 60 ferits i presoners. A última hora de la tarda, l’Alt Comandament de l’Exèrcit va informar que les tropes havien creuar la frontera per totes parts i que avançaven cap als seus objectius, sent frenades només lleugerament per les tropes poloneses.

A Berlín:

En un dia que la ciutat va estar coberta de núvols, a les 5:10 del matí es va comunicar per primer cop a l’Adolf Hitler els desenvolupaments de la invasió a Polònia i, des de la Cancelleria del Reich, es va fer un comunicat per la ràdio al poble alemany explicant que era l’hora de la guerra i es denunciava que la minoria alemanya que vivia a Polònia estava sent perseguida i maltractada. A les deu del matí es va reunir el Reichstag en una sessió que va ser retransmesa per totes les emissores nacionals. Hitler, que portava un uniforme gris i que va decidir que el portaria fins que es destruïssin tots els enemics d’Alemanya, es va presentar al Parlament escortat per una caravana de limusines negres. De camí al Parlament va poder copsar com la gent que es va trobar entre la Cancelleria i el Reichstag no feien cares d’animats i de contents. En total en el Reichstag s’hi van aplegar uns 100 diputats, però quan Hermann Göering va veure que encara hi havien seients buits els va omplir amb funcionaris del NSDAP. La sessió va començar amb una breu introducció del president Hermann Göering i, en seguit, Hitler va pujar a la tribuna i va exposar la seva idea d’eliminar fronteres perquè, segons ell, les havien violat els polonesos i va parlar d’expandir el poder alemany. Amb aquestes paraules, el dictador va deixar molt clar els seus propòsits en el futur:

De la mateixa manera que jo puc entregar la meva vida, qualsevol me la pot treure en qualsevol moment per Alemanya i pel poble, i demano el mateix a qualsevol altre. Aquell que tot i això pensi que pot oposar-se directe o indirectament a aquest precepte nacional, s’equivoca!. Els traïdors no poden esperar res més que la seva pròpia mort!.

Continuant amb el discurs, va mencionar l’incident del dia anterior a Glewitiz dient que els alemanys havien sigut atacats per forces regulars polonesos i va dir que des de tres quarts de sis del matí replicaven adequadament qualsevol atac i que cada bomba es venjava amb una altra bomba. Curiosament, Hitler es va equivocar indicant que l’atac havia començat a tres quarts de sis quan en realitat havia començat a tres quarts de cinc. Error a banda, el líder alemany, eufòric perquè creia que els seus plans es feien realitat, va explicar que no hi havia d’haver cap privació que ells no poguessin realitzar. Amb aquest entusiasme, va intentar justificar el pacte amb els soviètics dient que la Unió Soviètica i Alemanya estaven regides per doctrines ben diferents, però va assegurar que els dos països no tenien la intenció de portar la seva doctrina a l’altra. Així, va assegurar que el Pacte era per qüestions europees i econòmiques, i d’aquesta manera creia que mai més es tornarien a atacar. Abans d’acabar el discurs, Hitler va exclamar que a partir d’aquell moment la seva vida pertanyia al poble alemany i va deixar clar que no volia ser res més que el primer soldat del Reich alemany i, per això, va justificar la seva jaqueta de guerra, que va assegurar que no es trauria fins que haguessin aconseguit la victòria. Davant d’aquelles paraules històriques, els diputats es varen posar dempeus i varen cridar Heil! mentre sonava l’himne nacional. L’Eva Braun, que era present a la sessió acompanyada per la seva germana Ilse, que viva llavors a Berlín, es va posar a plorar i li dir a la seva germana que es moriria si li passava alguna cosa, referint-se a en Hitler. Martin Bormann li va dir emocionat a en Hans Heinrich Lammers que seguiria pertanyent al cercle íntim d’en Hitler. A partir d’aquell moment no es va allunyar ni un moment del costat d’en Hitler.

Un cop acabat el discurs, els diputats varen votar incorporar Danzig al Reich i després Hitler va tornar a la Cancelleria amb una columna de cotxes avançant per l’Unter den Linden fins a la Wilhelmstrasse. Al patí de la Cancelleria, la guàrdia va presentar armes i Hitler, després de baixar del cotxe, va travessar el patí d’armes, la galeria de marbre i es va dirigir ràpidament cap al seu despatx. Abans, el dictador li va demanar al ministre Göering que intentés reunir-se amb l’industrial suec Birger Dahlerus per fer un últim intent de negociar. Uns minuts després, es va presentar a la Cancelleria l’ambaixador italià Bernardo Attolico, que portava un missatge personal del dictador Benito Mussolini que deia que Alemanya no podia esperar que Itàlia intervingués en el conflicte. Quan Hitler va llegir el contingut del missatge es va enfadar molt, però, sabent que no hi podia fer res, va ordenar escriure un telegrama al seu ambaixador a Itàlia perquè el transmetés a en Mussolini dient-li que estava agraït per la seva ajuda i que estava convençut de que el seu poder militar seria suficient per resoldre la situació i que no necessitaria l’ajuda italiana. Al mateix temps, Joachim von Ribbentrop va fer circular per les ambaixades alemanyes a l’estranger un comunicat mencionant que la Wehrmacht s’havia vist obligada a entrar en acció per respondre els atacs polonesos. El OKW també va enviar aquest comunicat. Els diaris alemanys i alguns de l’estranger varen sortir editats fent referència a l’atac a l’estació polonesa. A la tarda, l’ambaixador britànic Neville Henderson va entregar al ministre Von Ribbentrop una nota en la que se li deia que la Gran Bretanya compliria les obligacions de la seva aliança amb els polonesos en cas de que no retiressin les tropes alemanyes. No era un ultimàtum.

Tal i com li havia ordenat en Hitler abans d’entrar al seu despatx, Göering li va demanar a en Dahlerus que es presentés a la Cancelleria. Abans ja s’havien reunit a les vuit del matí en el tren d’en Göering. El ministre alemany estava deprimit, ell no desitjava la guerra, i no va tenir cap més remei que admetre-li que l’exèrcit alemany havia entrat a Polònia i que la seva força aèria estava destruint a la polonesa. Preocupat, Dahlerus li va demanar que li digués a en Hitler que li permetés reunir-se amb els representants britànics, però Göering, conscient de que ja no hi havia res a fer, va sortir en aquells moments cap a l‘Òpera Kroll, on s’havia de reunir el Reichstag per sentir les paraules d’en Hitler. A la tarda va ser quan Dahlerus va rebre la trucada d’en Göering que li va demanar que es dirigís d’immediat a la Cancelleria. Sense saber encara amb què es trobaria, Dahlerus es va acomiadar de l’ambaixador britànic Neville Henderson i, al cap de pocs minuts, es va tornar a reunir amb en Göering a la part reconstruïda de l’antiga Cancelleria. El ministre de l’Aire li va dir que en Hitler l’havia nombrat el seu successor i li va admetre que ell podia buscar una solució pacífica, però li va assegurar que havia de ser lleial a les directrius polítiques d’en Hitler i que la guerra ja havia començat perquè els polonesos havien atacat l’estació de ràdio de Gleiwitz i havien destruït el pont proper a Dirschau. Dahlerus li va contestar que no sabia si podia haver-hi una entesa entre la Gran Bretanya i Alemanya en els següents dies, però li va garantir que ell era l’única persona que podia fer alguna cosa per la pau. Pensant encara amb la possibilitat d’aturar la guerra, Göering se’n va anar a buscar a en Hitler al seu despatx i, quan va tornar del despatx, va convidar a en Dahlerus a que el seguís. En el camí cap a la Cancelleria es varen creuar amb ministres com Rudolf HessWilhelm FrickHeinrich Himmler i molts caps i generals alemanys. A l’entrada del despatx d’en Hitler dos membres de les SS estaven fent guàrdia, i només entrar-hi el dictador li va encaixar la mà en l’industrial i, acte seguit, va començar a criticar la Gran Bretanya dient que els britànics no desitjaven la pau i que eren uns egoistes. També li va dir que estava decidit a aixafar la resistència polonesa i a destruir al poble polonès. Irritat mentre anava parlant, va assegurar que estava disposat a negociar amb els britànics però que si ells desitjaven lluitar, ell lluitaria. Dahlerus va poder veure com Hitler estava nerviós i li va sentir un mal alè de la seva boca que el va impactar. A última hora de la tarda, després de la reunió, Dahlerus va trucar per telèfon a Londres des de l’ambaixada britànica per intentar acordar unes negociacions. Des de Londres li varen comunicar que si els alemanys volien començar unes negociacions tenien que interrompre les hostilitats i retirar les tropes de Polònia. Després de penjar el telèfon, Dahlerus va tornar al quarter general d’en Göering per explicar-li el què li havien dit.


A la ciutat, els berlinesos varen preferir quedar-se tancats a casa i els locals públics, deixant els carrers desèrtics. Joseph Goebbels va anotar en el seu diari que la població estava seriosa però preparada. Els treballadors de l’ambaixada britànica varen abandonar els seus domicilis particulars per motius de seguretat i es varen reunir en els salons de l‘Hotel Adlon, on varen veure a en Hitler quan es dirigia cap a la Cancelleria del Reich després de la sessió del Reichstag del matí.

A les 18:55 varen sonar les sirenes antiaèries avisant de que s’estava a punt d’atacar la capital. Goebbels va anotar que tothom va córrer cap als subterranis. Eren dos avions polonesos que es varen dirigir a Berlín però que varen donar la volta. Tot i no ser atacats, la majoria dels berlinesos, a les fosques, no va poder dormir fins a la una de la matinada tement ser atacats.

Per altra banda, el govern alemany va ordenar el toc de queda pels jueus alemanys. Quan Alemanya va entrar en guerra aquell dia, les reserves d’or que tenia eren de només d’uns 500 milions de Reichsmark, però Hitler en el seu discurs en el Reichstag va dir que s’havien recaptat més de noranta mil milions de Reichsmarks per la reorganització de l’Exèrcit. A més, la flota submarina alemanya es limitava a 57 unitats, de les quals només 20 podien operar a l’Atlàntic.

A Alemanya:

Theodor Eicke, comandant de tres regiments Totenkopf, va reunir als seus oficials al camp de concentració de Sachsenhausen per explicar-los que a partir d’ara les SS tindrien que empresonar o aniquilar a tots els enemics del nazisme de la manera que havien après en els camps de concentració.

En els Estats Units:

El corresponsal de la CBS a Alemanya William L. Shirer va informar als seus oients que a la capital de moment no es veia res fora del normal a excepció de que la ràdio només retransmetia música militar i advertències a tot volum.

La resposta del món a la intervenció d’Alemanya a Polònia:

La notícia de la invasió es va conèixer a Londres i París des de primera hora i la intranquil·litat va anar creixent a mesura que s’anaven tenint més informació. El govern britànic va ordenar mobilitzar la RAF i la Royal Navy. A dos quarts d’onze del matí, a Londres es varen reunir el Consell de la Corona i el rei Jordi VINeville Chamberlain es va reunir amb el seu gabinet per parlar de la invasió i va comentar que els fets contra els quals havien lluitat seriosament durant tan de temps havien caigut. Rumiant què tenien que fer, un dels ministres va arribar a proposar que la Gran Bretanya evités una declaració de guerra. A la tarda d’aquell divendres, Winston Churchill va ser cridat per reunir-se amb el primer ministre Chamberlain i va acceptar tornar al seu càrrec de Cap de la Marina, càrrec que ja havia ocupat durant la Primera Guerra Mundial. Tot i això, l’oferta feta pel primer ministre era ferma però no precisa, i Churchill es va queixar de que l’havien deixat en els llimbs, sense saber si ocupava el càrrec o no, però es va sentir més tranquil quan va parlar en la sessió de les sis de la Cambra. En aquella sessió de les sis, Chamberlain va dir que la responsabilitat d’aquella terrible catàstrofe queia sobre les espatlles d’un sol home.

A dos quarts de deu de la nit, la Gran Bretanya i França varen exigir a Berlín la fi de les accions bèl·liques a Polònia i varen amenaçar a Alemanya de que farien servir l’acord que tenien amb Polònia de l’1 d’abril de 1939 de defensar-la si aquesta era atacada. A última hora de la tarda, Henderson va dir en el govern alemany que la conferència que proposaven els italians sobre la qüestió polonesa, basada en l’oferta d’en Hitler del dia 29 d’agost, només es podia celebrar si les forces alemanyes cessaven el foc i es retiraven. Quan a Berlín va arribar el missatge de França i la Gran Bretanya, la majoria de la cúpula nazi va creure que només exageraven i estaven convençuts, tal com deia Hitler, que ni els francesos ni els britànics actuarien per la por d’una guerra mundial. Al cap d’unes hores, la Gran Bretanya i França van enviar un ultimàtum a Berlín perquè retiressin les tropes de Polònia, però Hitler va fer-ne cas omís.

A Itàlia, el govern d’en Benito Mussolini es va reunir a Roma a les tres de la tarda i, després de dures discussions, varen decidir que no intervindrien en el conflicte i es mostrarien neutrals tot i els acords amb Alemanya. Després varen enviar la carta a en Hitler en el qual manifestaven la seva intenció de no intervenir.

A la Unió SovièticaIosif Stalin va demanar mobilitzar el seu exèrcit i va rebaixar l’edat de reclutament militar de 21 a 18 anys. El dictador soviètic es va anar preparant per intervenir a Polònia tal i com havien quedat amb el govern alemany de quedar-se part del país.

A Washington, el president dels Estats Units Franklin D. Roosevelt va demanar a Alemanya que aturés els bombardejos a la població civil. Aquell dia, els nord-americans varen nombrar el general George Marshall com a Cap de l’Estat Major Conjunt.

En el Reich:

Adolf Hitler va firmar un document on autoritzava al Reichsleiter Philip Bouhler i el doctor Karl Brandt a concedir amplis poders als metges perquè eliminessin els malalts mentals incurables. D’aquesta manera, Hitler garantia la impunitat als metges per tal de que eliminessin els malalts mentals.


A Praga, el cap de la Gestapo de la ciutat, Horst Böhme, va fer detenir a vuit mil personalitats txeques que figuraven en les llistes negres i després els va enviar als camps de concentració, on casi tots varen morir.


L’Oficina de Censura de Música va publica per segon cop les músiques que havien de ser prohibides i aquest cop es varen prohibir 54 obres. En la primera edició es varen prohibir principalment obres de jazz.

A la Gran Bretanya:

Amb l’esclat de la guerra, el zoològic de Londres va matar pràcticament a tots els animals verinosos i mortals que es trobaven a les seves instal·lacions. Amb aquesta mesura es volia evitar víctimes en el cas de que el zoològic fos bombardejat i els animals fugissin.

css.php