Home // diari // 3 de setembre de 1939

3 de setembre de 1939

Diumenge:

La declaració de guerra:

A la matinada, l’ambaixador britànic a Alemanya Neville Henderson va trucar a la Cancelleria del Reich per intentar reunir-se de forma immediata amb el ministre d’Afers Exteriors alemany Joachim von Ribbentrop. Però el ministre alemany no va acceptar reunir-se amb l’ambaixador i no va acceptar cap comunicació amb ell. A les quatre de la matinada, Henderson es va posar en contacte amb el Ministeri d’Afers Exteriors i els va comunicar que a les nou del matí els portaria un comunicat molt important. Veient que no tenia cap més remei, Von Ribbentrop li va demanar a l’intèrpret Paul Schmidt, que casualment estava en el Ministeri, que sigués ell qui es reunís amb l’ambaixador en el seu despatx. Al matí, Schmidt i Henderson es varen reunir al despatx d’en Von Ribbentrop a la Wilhelmplatz. L’ambaixador li va dir que lamentava haver-li d’entregar a ell aquell comunicat, els dos mantenien una molt bona relació, i a continuació en Henderson li va llegir un ultimàtum del govern britànic al govern alemany on explicava que si Alemanya no canviava d’opinió en la seva intervenció a Polònia el govern britànic es consideraria en guerra amb Alemanya a partir de les onze del matí d’aquell mateix dia. Després d’acabar la reunió amb l’ambaixador, Schmidt va portar corrents l’ultimàtum britànic a l’Adolf Hitler en el seu despatx de la Cancelleria, on estava reunit precisament amb en Von Ribbentrop. Un cop va entrar en el despatx i després de saludar-los, va començar a traduir a l’alemany l’ultimàtum britànic perquè l’escoltés el dictador alemany. Davant d’aquella notícia, que li va agafar per sorpresa, Hitler es va quedar abatut assentat a la seva butaca de davant de la seva taula. Després d’un llarg silenci, li va preguntar a en Von Ribbentrop què tenien que fer per solucionar aquell problema. No contava amb que els britànics li declaressin la guerra tant aviat. Von Ribbentrop li va dir en veu baixa que segurament els francesos també presentarien ara un ultimàtum semblant. De seguida que es va anar sabent la notícia de l’ultimàtum britànic, els jerarques nazis es varen quedar molt preocupats ja que ningú s’esperava aquella nova situació. El ministre de l’Aire Hermann Göering, que era contrari a la guerra en aquells moments, es va quedar molt sorprès i anava cridant per l’avantsala de la Cancelleria que si es perdien la guerra seria un desastre per ells. Göering li va dir textualment a en Paul Schmidt:

Si perdem la guerra, que Déu s’apiadi de Nosaltres.

A dos quarts d’una del migdia, els francesos varen presentar un ultimàtum molt semblant al dels britànics, però enlloc d’acabar a les onze del mati l’ultimàtum francès acabava a les cinc de la tarda. Quan es varen acabar els terminis; a les onze Gran Bretanya va declarar la guerra i a les cinc de la tarda França va declarar la guerra a Alemanya a través del seu ambaixador Coulondre. Tot i que França i la Gran Bretanya havien entrat oficialment en el conflicte, varen abandonar els polonesos i varen fer ben poc per ajudar-los de la conquesta alemanya i després de la conquesta de la Unió Soviètica. A més de França i la Gran Bretanya, l’Índia, Austràlia i Nova Zelanda també varen declarar la guerra a Alemanya.

Al cap d’una estona de que es comuniqués la notícia, Hitler va argumentar que era evident que tant França com la Gran Bretanya havien d’entrar en guerra perquè no podien quedar malament davant del món, però encara estava convençut de que no s’arribaria a cap acció bèl·lica. El dictador alemany li va dir al seu ministre Joseph Goebbels, que estava molt preocupat i abatut en un racó de l’avantsala del despatx d’en Hitler, que occident es limitaria a fer una guerra de bloqueig. Tot i això, Hitler havia de prendre decisions després de saber l’entrada a la guerra de les potències occidentals, i va ordenar a la Wehrmacht que es mantingués a la defensiva davant la possible intervenció militar de la Gran Bretanya i França. El que sobretot preocupava a la cúpula nazi era que només tenien 23 divisions i els britànics i els francesos en sumaven 110. Tot i que alguns nazis estaven molt inquiets, d’altres semblava que aquell tema tan els hi feia. El cap de la Kriegsmarine, l’Erich Raeder, que semblava poc preocupat per l’entrada a la guerra de França i la Gran Bretanya, va plantejar la possibilitat d’una guerra submarina contra la Gran Bretanya i l’enfonsament sense avisar dels vaixells mercantils britànics i dels països neutrals. Tot i això, el cap de la Kriegsmarine va escriure que estava clar que la Marina no estava en condicions d’una gran lluita contra la Gran Bretanya ja que les forces de superfície seguien sent poques en número i tenien poc poder comparades amb la flota britànica. Acabant d’escriure els seus pensament, Raeder va dir que l’únic que podien esperar els seus mariners era demostrar que sabien morir amb honor. Tot i que el seu cap no les tenia totes, a dos quarts de dues de la tarda, els capitans de les embarcacions de guerra alemanyes varen rebre l’ordre de l’almirall Karl Döenitz que els permetia atacar a les embarcacions aliades sempre sota les normes de presa marítima que establia la Convenció de La Haya.

En el Reich:

A les nou de la nit, Hitler va abandonar la Cancelleria del Reich per dirigir-se al front militar, cap a Gogolin, a l’Alta Silèsia, per establir un quarter general per gestionar els passos militars que s’havien de seguir. Tres trens especials equipats varen sortir de l’estació Stettiner Bahnhof de Berlín i varen travessar la frontera polonesa per la regió de Kattowitz, a poca distància de Gleiwitz, on tot va començar, i varen entrar a Polònia direcció nord per instal·lar-se a Zoppot, a l’antic territori de Danzig. Hitler va viatjar en el primer tren, que era el seu tren oficial, l’Amerika, acompanyat pel cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel. A dins del tren també hi anava el cap del OKW Alfred Jodl, la secretària d’en Hitler, la Christia Schroeder, que va escriure a la seva amiga Johanna Nusser que a partir d’aquell moment hauria d’acompanyar a en Hitler a tot arreu i que si les coses no anaven bé llavors la seva vida ja no importaria. El segon tren i viatjava en Hermann Göering i el tercer en Heinrich Himmler.


A mesura que el poble alemany va anar sabent la notícia de que estaven en guerra, la gent es va començar a preocupar i el clima es va agreujar a la tarda quan no es va encendre l’enllumenat públic de les ciutats en previsió d’un possible bombardeig aeri. Els alemanys es varen tancar aquell dia a les seves cases i es varen assentar al voltant de les ràdios per seguir les comunicacions. Els carrers de Berlín varen quedar desèrtics en aquella jornada.

Els britànics, que havien posat en marxa el seu Pla Aeri Occidental Número 14, varen llançar sobre Alemanya pamflets de propaganda antinazi. Aquella mateixa nit, 10 avions carregats amb 13 tones de pamflets varen travessar el Mar del Nord i la frontera alemanya, per llançar-los en el Ruhr. En els pamflets es deia:

Els seus dirigents els han condemnat a les massacres, les misèries i les privacions d’una guerra que ni tant sols tenen esperances de guanyar.


Al mateix temps que Henderson donava l’ultimàtum a Schmidt, l’industrial suec Briger Dahlerus buscava a en Göering en el seu quarter general perquè sabia que era l’únic que podia aturar la guerra. Finalment el va trobar en el seu tren, que estava a punt de marxar amb en Hitler cap a Polònia. Des de la cuina del tren, Dahlerus va trucar a Londres per saber què pensaven fer, però de nou li varen dir que si es volia evitar la guerra els alemanys havien de retirar les tropes de Polònia. Sabent la resposta del govern britànic, Dahlerus es va dirigir cap a en Göering i li va proposar que ell es traslladés a Londres per intentar convèncer als britànics. El ministre alemany li va semblar una bona idea i va ordenar al general Bodenschatz que tingués disponible un avió per volar cap a la Gran Bretanya d’immediat. Però el ministre alemany va començar a tenir dubtes i li va demanar a en Dahlerus que sortís del vagó perquè volia parlar abans amb en Hitler. Al cap d’una hora li va dir a en Dahlerus que no aniria a Londres i d’aquesta manera va acabar l’última possibilitat d’acabar amb la guerra.


A Munic, al matí, quan la Unity Mitford va saber que el seu país havia declarat la guerra a Alemanya va quedar desolada i estava convençuda en acabar amb la seva vida perquè se li demanava tornar a la Gran Bretanya. A la tarda va entregar un gran sobre al cap del districte de Munic, l’Adolf Wagner. Com es va saber més tard, en el sobre hi havia una carta d’acomiat, una fotografia d’en Hitler emmarcada en plata que el dictador alemany li havia regalat i la seva insígnia personal del Partit. Cap a les 16:50, un testimoni va observar com en el número 15 del carrer Königinstrasse de Munic la Mitford es va disparar dos trets al cap. També es diu que es va disparar en un banc del parc Englischer Garden de Munic. Però fos a on fos l’amiga d’en Hitler no va morir tal i com ella volia, quedant greument ferida. Va ser traslladada a una clínica amb una bala en el cervell i va quedar afectada per una paràlisis. Els metges no es varen atrevir treure-li la bala i sempre més va quedar amb greus seqüeles fins que va morir anys més tard per aquestes seqüeles.


Amb la idea d’endurir les normes, Reinhard Heydrich va emetre un decret secret que permetia a la Gestapo executar a sabotejadors i enemics del poble sense judici previ. Himmler mateix va informar al general de les SS Udo von Woyrsch que s’havia de dur a terme la supressió racial de la incipient insurrecció polonesa en les parts recent ocupades de l’Alta Silèsia.

A la Gran Bretanya:

Després de declarar la guerra a Alemanya, el primer ministre Neville Chamberlain va comunicar per la ràdio al poble britànic i després a la Cambra dels Comuns que la Gran Bretanya estava en guerra amb Alemanya. A la Cambra, el primer ministre va dir que tot pel que havia treballat, on havia ficat les seves esperances, tot allò que havia cregut durant la seva vida pública, havia caigut a trossos. Entre els presents a l’acte hi havia l’ambaixador nord-americà Joseph Kennedy amb la seva esposa i el futur president, el jove John Fitzgerald Kennedy, amb els seus germans Joe i Kathleen asseguts a la Strangers Gallery de la Cambra.

En seguit, en el Ministeri de Guerra, Winston Churchill va ser nombrat ministre de Marina i l’Anthony Eden va ser nombrat ministre per les Colònies, i d’aquesta manera varen formar part del govern britànic. A més, Andrew Browner Cunningham va ser nombrat cap de la flota britànica. A la nit, a Londres, el rei Jordi VI va emetre un discurs per la ràdio pel seu poble per explicar-los que estaven en guerra.

Els britànics ja s’estaven preparant per la guerra i de seguida la histèria es va apoderar de la població. Els cuidadors dels zoo varen matar a les serps verinoses del zoo londinenc per temor a que escapessin quan fossin atacats pels alemanys. Aquell mateix dia a Londres, just 27 minuts després de que declaressin la guerra en els alemanys, va sonar per primer cop les sirenes que anunciaven un atac aeri imminent. Al final tot va quedar en una falsa alarma ja que es tractava d’un avió francès que s’havia perdut pel camí i havia entrat en l’espai aeri britànic. A la nit la capital va posar en pràctica l’ordre d’enfosquiment i les sirenes antiaèries varen sonar per tot Londres, tot i que no hi va haver un atac.

A Polònia

En la batalla, les tropes alemanyes ja havien conquerit gran part del sector oest del territori polonès. Les unitats de carros blindats amb el suport dels seus fusellers s’havien infiltrat entre les posicions poloneses. L’Alt Comandament polonès, totalment desorientat, i el seu Exèrcit, amb les comunicacions col·lapsades, es varen moure amb una enorme confusió.


A Bromberg, una ciutat polonesa amb una important minoria alemanya, uns quants soldats polonesos en retirada varen ser atacats per franctiradors desplegats entre la població alemanya ètnica i, com a represàlia, grups civils armats polonesos amb el suport dels militars varen violar, colpejar i executar a centenars de polonesos d’origen germànic. Només a l’ajuntament de la ciutat es varen trobar 200 cadàvers crivellats d’homes, dones i nens. Les autoritats poloneses varen executar aquestes persones al·legant que eren civils no uniformats que varen disparar contra les tropes poloneses en retirada. La quantitat exacte de víctimes del conegut Diumenge Sagnant és encara avui en dia objecte de debat. En les versions dels propagandistes nazis, la quantitat d’alemanys morts es va elevar a milers. En realitat, el seu número varia d’entre 200 fins a 400 morts. Quan els nazis varen saber aquells fets, el Einsatzgruppe IV va assassinar a centenars de polonesos de la població civil i els fets varen servir com a justificació per la guerra mateixa. Aquest dia serà recreat per l’escriptor Edwin Erich Dwinger en la seva popular novel·la Mort a Polònia.

A Truskolasy, els alemanys varen reunir a 55 pagesos polonesos, on hi havia també un nen de dos anys, i els varen afusellar. A Wieruszów varen ordenar a 20 jueus que es dirigissin al mercat, on varen ser executats. A la tarda, els bombarders alemanys varen atacar la població polonesa de Sulejów, on s’hi havien aplegat 3.000 refugiats. Al cap de poc va començar a cremar el centre de la ciutat i, quan milers de persones varen córrer cap als boscos propers per refugiar-se, els aparells alemanys, volant baix, varen obrir foc amb les seves metralladores.


A Varsòvia, després d’escoltar les declaracions de guerra de França i la Gran Bretanya, una multitud es va congregar davant l’ambaixada britànica cridant. Visca Anglaterra! i Visca la lluita per la llibertat. Més tard, la gent es va posar a cantar La Marsellesa davant l’ambaixada de França.

A l’Atlàntic:

Nou hores després de la declaració de guerra britànica, a les aigües de l’Atlàntic, a prop d’Irlanda, el submarí alemany U-30, comandat pel tinent capità Fritz-Julius Lemp, va observar a un vaixell que feia maniobres estranyes i que es dirigia cap a l’oest. El comandant, que es pensava que era un vaixell de guerra, va ordenar seguir el vaixell i, al cap de tres hores, quan estava a prop de l’illa Tory, a 12 quilòmetres de la costa irlandesa, va donar l’ordre d’immersió. A les 19:43 va donar l’ordre de llançar-li dos torpedes. El primer torpede va tocar el seu objectiu i el segon va realitzar una trajectòria erràtica, pel que ràpidament el submarí es va submergir a més profunditat per evitar un contraatac. Quan varen emergir era casi de nit i, des del pont, varen observar com la popa del vaixell estava molt més baixa i varen aprofitar-ho per disparar un tercer torpede que també va fallar. Desesperats per aquells dos greus errors, es varen apropar a l’embarcació i varen disparar amb el canó de 88 mil·límetres de la coberta. Quan es varen apropar més varen observar que estaven disparant contra el SS Athenia, un vaixell nord-americà de passatgers llogat als britànics de 13.465 tones que transportava a 1.103 passatgers civils, inclòs a 300 nord-americans, amb les llums apagades i que feia la ruta de Glasgow a Mont-real via Liverpool. Després dels dispars alemanys, el SS Athenia es va enfonsar d’immediat provocant la mort de 94 passatgers i la resta, 984, varen ser rescatats gràcies a que van transmetre la senyal de SOS. Lemp es va retirar de seguida que va veure que l’embarcació era de passatgers, però no va auxiliar a les víctimes. Quan Hitler va saber de l’equivocació va ordenar amagar el què havia passat i va fer que s’expliqués que havia sigut el cap de la Marina britànica, Winston Churchill, qui havia enfonsat el vaixell. També a les aigües de l’Atlàntic, el creuer britànic Ajax va enfonsar el vaixell mercantil alemany Olinda.

En els Estats Units: 

El president Franklin Delano Roosevelt es va dirigir a la nació per ràdio davant dels micròfons de la CBS i NBC des del seu despatx de la Casa Blanca i va afirmar que els Estats Units estaven preparant la neutralitat.

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: