Home // diari // 2 de setembre de 1939

2 de setembre de 1939

Dissabte:

Camí a la guerra:

Des del dia anterior, des de que Adolf Hitler i el seu entorn havien comparegut en la sessió del Reichstag, els alts càrrecs del govern alemany anaven vestits amb un nou uniforme de color gris que el mateix Hitler va prometre que no se’l trauria fins que s’acabés la guerra. Molts estrangers varen creure que era un uniforme militar, però de fet era una reproducció de l’uniforme del NSDAP de color gris. Per la seva part, el govern alemany continuava sense tenir clares les reaccions de les capitals occidentals envers a l’ocupació de Polònia, que aquell dia la seva capital va ser bombardejada per part de la Luftwaffe. A primeres hores del matí, Itàlia es va oferir com a mediadora del conflicte i va proposar la celebració d’una nova conferència. Tant França com la Gran Bretanya varen acceptar la proposta italiana. Hitler, per la seva part, no va rebutjar la proposta que va ser transmesa per l’ambaixador Arturo Attolico, tot i que després li va preguntar al ministre Joachim von Ribbentrop si les notes del dia anterior dels governs francès i britànic eren un ultimàtum. Attolico, desconcertat, va ser l’encarregat de preguntar als ambaixadors francès i britànic si les notes entregades el dia anterior eren un ultimàtum, i quan va saber que no ho eren ho va transmetre en el Ministeri d’Afers Exteriors. Però el líder alemany no tenia cap intenció de reunir-se amb els francesos i els britànics, i va confirmar que no acceptava la celebració d’una conferència. A la nit es va convidar a l’ambaixador britànic Horace Wilson a Berlín per mantenir conversacions amb en Hitler i en Von Ribbentrop, però Wilson es va limitar a respondre que abans de reunir-se tenien que retirar-se del territori polonès. Llavors, els britànics varen presentar un ultimàtum perquè els alemanys retiressin les seves tropes de Polònia, mentre que França es va limitar a sol·licitar una retirada amb la vista posada a arribar a acords. Al final del dia, les democràcies occidentals varen decidir que entrarien en la guerra.

Per arribar a acords amb altres països i preveient una possible guerra global, el govern alemany i el govern noruec varen firmar un acord per confirmar la neutralitat de Noruega. Però l’acord tenia una trampa, ja que el document deixava clar que si el govern noruec canviava la seva actitud fins al punt de produir-se una violació de la neutralitat per part de tercers, el govern del Reich es veuria obligat a guardar els seus interessos. O sigui, que Alemanya podria envair el país si creia que Noruega podria ser envaïda pels seus enemics o si es posava del costat dels seus enemics. Aquesta justificació l’utilitzarien a l’abril de 1940.


Els encarregats de la propaganda alemanya, als que no els interessava que se sabés que el dia anterior un exèrcit alemany havia retrocedit davant els polonesos en una batalla que es va produir a la tarda, varen dur a la zona a corresponsals de guerra italians i els varen dir que els genets que havien carregat contra els carros de combat alemanys anaven armats amb sabres i ells amb armes automàtiques. El que volia deixar clar la propaganda alemanya era que era impossible que aquells genets haguessin pogut frenar els soldats alemanys.


A primera hora, l’industrial suec Birger Dahlerus va visitar al ministre Hermann Göering en el seu tren, i allí va saber que el dictador Benito Mussolini s’havia ofert per fer de mediador. De seguida va dur la notícia a l’ambaixada britànica i, a la tarda, es va tornar a reunir amb en Göering a l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz.


Mentrestant, a Berlín, l’activitat va tornar a la normalitat després del dia anterior, tot i que varen circular menys cotxes de l’habitual.

En el Reich:

El govern va beneficar a les famílies nombroses donant-los més cupons de béns bàsics. El ministre d’Alimentació i Agricultura Walter Darre va prohibir amb efecte immediat la venta als jueus de productes alimentaris a base de xocolata i tota classe de pa d’espècies.


En el camp de concentració de Stutthof, a la petita ciutat de Sztutowo, a prop de Danzig, que s’havia inaugurat aquell dia, va arribar-hi un comboi de 250 presoners de guerra polonesos.

En la Batalla per Polònia:

L’avanç alemany des de Prússia Oriental va obligar a l’exèrcit polonès a retirar-se a la línia del Vístula, en el poble de Modlin, al nord-oest de Varsòvia. Els alemanys ja estaven lluitant a la ciutat de Pless, on els polonesos havien construït una línia de búnquers dotada amb metralladores pesades i petits canons que els alemanys varen intentar conquerir sense èxit aquell dia. Per altra banda, la brigada de cavalleria Pomorska va atacar als blindats alemanys i, com era previsible, els genets varen ser aniquilats. Els atacs coordinats per ràdio duts a terme per les unitats blindades, amb el suport de l’aviació, varen acabar amb aquesta divisió.

Aquell matí, uns avions alemanys varen bombardejar l’estació de ferrocarrils de la ciutat de Kolo. A l’estació hi havia un tren amb refugiats civils evacuats de les poblacions fronteres de Jarocin i Krotoszyn, on varen morir 111 persones. Un comunicat oficial del govern polonès, però, va informar de la mort de només 130 polonesos, 12 d’ells militars, en atacs aeris a Varsòvia, Gdynia i diverses ciutats més.


A Danzig, la fortalesa Westerplatte encara resistia. Els polonesos havien rebutjat tres atacs, però diversos edificis auxiliars estaven destruïts, tot i que les fortificacions continuaven intactes. Llavors, la Luftwaffe, que atacava amb tota la seva potència sobre Polònia, va atacar a través dels seus stukas la Westerplatte sense trobar oposició. Un cop finalitzat el primer atac aeri, els blindats varen avançar cap a Danzig tancant els polonesos en grans bosses mentre l’aviació alemanya destruïa tot el què trobava.

A la Gran Bretanya:

A Londres, a les sis de la tarda es va tornar a reunir la Cambra del Comuns per parlar sobre si havien de declarar la guerra, però aquesta sessió, on va tornar a parlar en Winston Churchill com a cap de la Marina, va esclatar una revolta protagonitzada per l’Arthur Greenwood, que actuava com a líder del Partit Laborista en absència del diputat Clement Attlee, que estava malalt, i Leo Amery pels continus errors que havia comès el primer ministre Neville Chamberlain els últims temps. Chamberlain que va dir que no havia obtingut resposta a l’última advertència d’en Hitler, però no es va comprometre en entrar en guerra. Veient que el primer ministre volia tornar a arribar a un pacte com el de Munic, la Cambra es va indignar. Greenwood es va aixecar per oferir una rèplica, que va ser interrompuda de males maneres. Chamberlain va quedar enfonsat davant de les paraules del laborista Greenwood i finalment no va tenir més remei que entrar a la guerra si no volia veure caure el seu govern i es va enviar per l’endemà un ultimàtum que havia de ser presentat a les nou del matí a Berlín. El Comitè Central comunista va publicar aquell dia un manifest en el que es feia una crida a la resistència contra l’agressió nazi. A les 11:20 de la nit, el gabinet britànic es va reunir per prendre la decisió definitiva d’entrar en guerra.


Tropes britàniques es varen dirigir alegrament als ports del Canal de la Mànega per creuar-lo cap al continent i 10 esquadrons equipats amb el Fairey Battle varen enlairar-se a França per formar una avantguarda de la RAF Advanced Air Striking Force.

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: