El dimarts:
En el Reich:
El ministre d’Armament, l’Albert Speer, es va trobar amb els seus tècnics industrials per anar a una reunió amb l’Adolf Hitler en el seu quarter general de Rastenburg per parlar dels treballadors que feien falta al Reich. Però abans d’entrar a la reunió, Speer va anar a veure el ministre de l’Interior, en Heinrich Himmler, que estava amb el mariscal i cap de les Forces Armades, en Wilhelm Keitel, que també s’estava esperant per anar a la reunió amb en Hitler amb l’objectiu de demanar més mà d’obra pels seus interessos. Speer els va voler convèncer de que el Comissari General de Transport de mà d’obra dels països ocupats a Alemanya, en Fritz Sauckel, no tornés a deportar més obrers procedents dels territoris occidentals ocupats, ja que volia que fossin els alemanys, sobretot les dones alemanyes, que anessin a treballar a les fàbriques d’armament. Speer volia que tant en Himmler com en Keitel l’ajudessin a convèncer en Hitler d’acabar amb aquelles deportacions de treballadors, però els dos jerarques no van estar d’acord amb la proposta de Speer. Quan varen entrar a la reunió, en Hitler estava enfadat amb Speer perquè sabia que havia parlat a les seves esquenes del tema de la mà d’obra del Reich. Tant en Keitel com en Himmler varen donar suport al programa de deportació d’en Sauckel, que també es trobava a la reunió, de deportar el màxim d’obrers dels països ocupats. En Hitler els va anar preguntant a cadascú dels presents quants treballadors necessitaven per realitzar les seves tasques. Speer, tot i estar encontra del programa d’en Sauckel, va demanar 1.300.000 treballadors perquè els necessitava per tirar endavant les fàbriques d’armament. El líder alemany va anar anotant totes les peticions i després li va fer prometre a en Sauckel que havia de portar a quatre milions d’obrers dels territoris ocupats en aquell any. En aquell moment, Speer el va interrompre expressant la seva idea de treure els treballadors del poble alemany, cosa que en Hitler no li va agradar gens i el va desacreditar davant de tothom. Al final de la reunió, en Hitler va ordenar a en Keitel i a en Himmler que construïssin els organismes necessaris per impulsar el programa de reclutament de treballadors.
En la conferència militar, el mariscal Erich von Manstein, que acabava d’arribar al front, li va exposar a en Hitler la situació en què vivia el Grup d’Exèrcits del Sud. En Von Manstein li va explicar que el Grup d’Exèrcits del Sud a Crimea estava atrapat pels soldats soviètics i li va demanar retirar-se de la zona cap al nord, abandonant Nikopol amb les seves grans reserves de magnesi, i Crimea. En Hitler li va respondre de mala gana que no volia ni sentir a parlar de cap rendició, perdre Crimea faria que Turquia abandonés la seva posició de neutralitat i que Bulgària i Romania abandonessin l’Eix, i li va ordenar que lluitessin fins al final. Per justificar la seva decisió de resistir, li va argumentar que hi havia tantes discrepàncies en el bàndol Aliat que la coalició estava condemnada a enfonsar-se algun dia. Durant aquella reunió, el dictador alemany va firmar un decret que mobilitzava als nens en edat escolar per realitzar feines militars auxiliars. Quan va finalitzar la reunió, en Von Manstein li va demanar a en Hitler parlar en privat, sense més companyia que en Kurt Zeitzler. En Hitler va acceptar de mala gana la demanda. Quan els demés començaven a abandonar la sala, en Von Manstein li va afirmar que la superioritat dels Aliats no era l’única responsable de les desesperada situació de l’Exèrcit al front oriental, sinó que es devia també en la manera com estava sent dirigit. En el líder alemany no li va fer gens de gràcia aquella afirmació i se’l va quedar mirant amb una cara de mil dimonis. Llavors, en Von Manstein va reiterar la petició que l’hi havia fet en dues ocasions anteriors de que el només comandant en cap de tot el front oriental tingués llibertat absoluta d’acció dins dels objectius estratègics generals. No acceptant de cap de les maneres aquella petició, en Hitler li va replicar que ni ell podia aconseguir que els seus mariscals de camp l’obeïssin, però en Von Manstein li va tornar responent-li que mai es desobeïen les seves ordres. Davant d’aquella afirmació, en Hitler va donar per acabada la reunió i en Von Manstein va marxar del quarter amb les mans buides.
Per altra banda, els Aliats varen començar l’Operació Carperbagger deixant caure regularment des de l’aire subministraments pels grups de resistència en els Països Baixos, Bèlgica, França i Itàlia.
En el front oriental:
Mentre en Hitler negava una retirada, les tropes soviètiques varen traspassar les fronteres poloneses d’abans de la guerra. Unitats del front ucraïnès varen travessar la frontera polonesa a Volhina, on els progromos antisemites realitzats pels propis ucraïnesos havien provocat enormes carnisseries sense que les autoritats alemanyes tinguessin que intervenir.
A Itàlia:
El 5º Exèrcit nord-americà va atacar en el Vall del Liri, al llarg de l’estratègica Ruta 6, que conduïa cap a Roma travessant la localitat de Cassino, però els bens atrinxerats paracaigudistes alemanys, amb el suport de la seva artilleria autopropulsada, varen rebutjar l’atac. Precisament, a l’altura de la vall, per sobre de Cassino, l’abadia de Montecassino encara estava intacte, però els temors a que els bombarders Aliats destruïssin les obres artístiques va provocar que l’abat Gregorio Diamante arribés a un acord amb els alemanys per evacuar cap a Roma els valuosos tresors de l’abadia.
A l’Atlàntic:
A la costa de Brasil, el creuer USS Omaha i el destructor USS Jouett varen enfonsar una embarcació mercantil alemanya que intentava arribar a França amb mercaderies estratègiques des de l’Extrem Orient.
A Birmània:
Les forces aliades varen arribar a la ciutat de Akyab, a l’oest de Birmània, fent fora el 27º Exèrcit japonès.
