14 d’agost de 1941
Dijous:
En el Reich:
A Auschwitz, després d’haver passat les últimes setmanes tancat en una cel·la amb 9 presoners sense poder menjar com a càstig perquè un presoner havia desaparegut d’un bloc, el sacerdot Maximilian Kolbe encara era viu i els nazis el varen rematar amb una injecció de fenol. El sacerdot no va ser un dels elegits per aquest càstig, però quan va veure que li tocava patir aquest càstig mortal a un pare de família nombrosa el va substituir voluntàriament.
La firma de la Carta Atlàntica:
Els Estats Units i la Gran Bretanya varen firmar la Carta Atlàntica amb el president nord-americà Franklin D. Roosevelt i el primer ministre britànic Winston Churchill a bord del vaixell USS Augusta, al mig de l’oceà Atlàntic, a prop de Canadà. El projecte el va preparar el secretari Sumner Wells, que el va discutir llargament per correspondència amb el primer ministre Churchill prèviament. En la Carta estaven d’acord en ajudar-se per combatre al nazisme, tot i que Estats Units encara no havia entrat en la guerra. Aquesta Carta de fet només va ser un símbol d’esperança per als britànics perquè es va deixar clar el bàndol que elegien els nord-americans. Després de firmar la Carta en el USS Augusta,els dos caps d’Estat varen dissenyar com hauria de ser el món després de que acabés la guerra; en definitiva volien democràcia a Europa, respecte pels drets humans, acabar amb el nazisme, un món sense barreres i amb més llibertat de comerç. Els pobles també havien de tenir garantit el dret d’autodeterminació. Els Estats Units garantien també en secret defensar qualsevol possessió britànica i iniciar patrulles de busca i destrucció a l’Atlàntic per protegir els combois. Un altre punt important de la Carta deia que els Estats Units atorgaven el permís a tots els ciutadans nord-americans de creuar lliurement tots els mars. L’altre punt destacat va ser la idea de construir amb altres Estats una nova però més eficaç Societat de Nacions. També s’aprovava en el final de la Carta acabar amb l’exportació de cru a Japó. Quan Adolf Hitler va rebre informació detallada de la Carta Atlàntica es va enfadar molt i va interpretar que es demostrava que hi havia una conspiració jueva per eliminar Alemanya.
En el front oriental:
En el sector nord:
Els soviètics varen aconseguir vèncer al 10º Cos d’Exèrcit alemany i arribar fins la línia ferroviària entre Dno i Staraya Rusa. Al mateix temps, els Il-2 del 288 ShAP es varen enlairar per atacar una columna alemanya a prop de Soltsí, on varen causar greus danys dins les files alemanyes. Quan els aparells soviètics tornaven a les seves bases es varen trobar amb un parell de Bf-109 que els va atacar. A la tarda, els Bf-109 de la III./ JG 27 varen interceptar una formació de DB-3 i varen destruir-ne cinc d’ells.
Quan els finlandesos varen arribar aquell dia a Kamenogorsk, 25 quilòmetres al sud de la nova frontera i uns 30 al nord-est de Viborg, les forces soviètiques els varen contraatacar 40 quilòmetres més al nord-est i varen aconseguir fer-los retrocedir dos quilòmetres.
A la Unió Soviètica:
A Moscou, el govern soviètic i el govern polonès a l’exili varen firmar un Tractat militar en què s’acordava que l’exèrcit polonès seria immediatament organitzat a la Unió Soviètica i que formaria part de les forces de Polònia. Aquest Exèrcit havia de ser liderat per en Wladislaw Anders. El Tractat establia que els soldats polonesos rebrien la paga, el racionament, els equips i les instruccions de l’exèrcit soviètic a canvi de que els soviètics s’aprofitessin del tractat de Préstec i Arrendaments que tenia Polònia amb els Estats Units.
Continuant a la capital soviètica, el Presidium del Soviet Suprem va condecorar al coronel Preobrajenski i als seus pilots amb el títol d’Herois de la Unió Soviètica pels atacs efectuats a Berlín les nits del 7 i 8 d’agost de 1941.
