EL TERCER REICH

Dissabte:

En el Reich:

A la Cancelleria del Reich, al migdia, l’Adolf Hitler va presidir el funeral d’Estat del líder de les SA, Vicktor Lutze, que havia mort en un accident de cotxe. La cerimònia va començar amb un discurs del ministre Joseph Goebbels i, un cop el ministre va acabar de parlar, Hitler es va aixecar de la seva cadira i va fer un breu discurs en record a en Lutze. En el final de l’acte se li va concedir la condecoració a títol pòstum de l’Ordre Alemany. Un cop acabada la cerimònia, la família d’en Lutze i la seva viuda, la Paula Lutze, van parlar amb el ministre Goebbels a la Sala de Mosaics. Mentrestant, a fora la Cancelleria, a la Wilhelmstrasse es va produir una impressionat desfilada fúnebre.

Després del funeral, Hitler va anar a dinar amb els Reichsleiters i els gauleiters. Després de dinar es va reunir amb els dirigents del NSDAP, les SA, les SS i les Joventuts Hitlerianes per explica’l-s’hi que no volia que es corregués tan amb els seus automòbils com s’estava posant de moda. Un cop acabada la reunió, Hitler va celebrar una conferència amb els Reichsleiters i els gauleiters per parlar de la campanya oriental. Els va explicar que les millors tropes que havien lluitat fins al moment havien sigut les SS, i va afirmar que si tota la Wehrmacht hagués sigut educada de mateixa manera que les SS la lluita en el front oriental hagués sigut diferent. Després va expressar, davant del ministre Joseph Goebbels i els altres convidats, que el Reich alemany arribaria un dia a dominar tot Europa, però que encara els i quedaven molts combats per aconseguir-ho, va afirmar el dictador. Hitler creia que havia perdut la Batalla de Stalingrad i la del nord de l’Àfrica per culpa del transport. El dictador va expressar que creia fermament que el final la victòria seria seva i que podrien reclamar el govern del món sencer, i es va comparar amb l’emperador Carlemany. A continuació va prometre que ell mai s’aliaria amb els soviètics, com li proposava el dictador Benito Mussolini, i va mantenir la seva idea de lluitar contra els jueus. Però Hitler va mostrar la seva preocupació davant les victòries japoneses al Pacífic perquè pensava que eren un greuge per la raça blanca.

A Tréveris, el ministre Alfred Rosenberg va visitar les oficines del NSDAP per explicar la situació en els líders locals i els va afirmar que s’estava alliberant Europa dels jueus, a qui va definir com a lepra, i va afirmar que aquelles accions es feien com una labor humanitària de neteja biològica. El ministre va afirmar que era millor que desapareguessin vuit milions de jueus que 80 milions d’alemanys.

En el gueto de Varsòvia, el líder de la resistència jueva, Mordecahi Anielewicz, es va suïcidar juntament amb els seus companys en un búnquer en el número 18 del carrer Milà en veure que les tropes alemanyes estaven acabant amb la rebel·lió i que no els quedava cap més sortida que la mort. Tot i la victòria alemanya, els alemanys varen quedar molt sorpresos en veure que en els subterranis del gueto els resistents jueus continuessin atacant amb fermesa i els rebessin amb foc de pistola i metralladora.

A Polònia, els nazis van tancar el camp d’extermini de Belzec.

A la fossa de Katin, la Creu Roja va trobar munició alemanya. És molt probable que aquella munició es tractés de munició venuda pels alemanys als soviètics durant el període del pacte de no agressió amb la Unió Soviètica.

En el nord de l’Àfrica:

A Tunísia, l’exèrcit alemany s’estava enfonsant davant l’ofensiva anglosaxona, i els carros lleugers nord-americans varen llançar un nou assalt. A Tunis, que havia sigut ocupada pels britànics el dia anterior, la població es va duplicar per l’arribada de refugiats de totes les parts del país.

A la Unió Soviètica:

Georgi Dimitrov, el líder titular del comunisme mundial, se li va ordenar des del Kremlin que deixés el seu càrrec. Dimitrov va organitzar immediatament una reunió del Comitè Executiu, on va concloure amb entusiasme que la Komintern havia sobreviscut als seus propòsits. El que va passar realment va ser que l’aparell central de la Komintern simplement es va transferir al Departament Internacional del Secretariat del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica i el nou director del departament no va ser altre que el propi Dimitrov. El que es volia amb aquell canvi era donar la impressió de que els partits comunistes de fora de la Unió Soviètica estaven actuant sense seguir instruccions de Moscou.

Tweet