Home // diari // 17 de juliol de 1944

17 de juliol de 1944

Dilluns:

En el Reich;

El general Friedrich Fromm va demanar-li al ministre d’Armament Albert Speer, per desig del cap de l’Estat Major Claus von Stauffenberg, que el dia 20 de juliol de 1944 anés a dinar amb el coronel Von Stauffenberg a Bendlerstrasse, Berlín. Speer no va acceptar l’oferiment del general Fromm perquè li va dir que aquell dia tenia que fer un discurs amb els representants del Govern del Reich. El general Fromm va insistir-hi molt en que era absolutament necessari que anés a veure el coronel Stauffenberg aquell dia, però Speer novament va rebutjar-ho. El 20 de juliol es faria l’atemptat contra la vida de l’Adolf Hitler.


A França, després de tornar-se a reunir amb el general Heinrich Eberbach, que comandava el Grup Blindat de l’Oest, per parlar del futur atemptat del 20 de juliol de 1944, el mariscal de camp Erwin Rommel va dirigir-se en el front occidental per fer una inspecció tècnica de dues divisions a Falaise i després visitar dos llocs de comandament de la seva unitat. Durant una conferència a Saint-Pierre, on hi havia el general Sepp Dietrich, Rommel va avisar de que es podia produir un atac a gran escala aquella mateixa nit. A la vall del Orne s’havia vist i sentit una gran concentració de blindats i equips britànics, i el mariscal de camp va suggerir que les defenses antitanc ataquessin. Dietrich li va admetre que ell també creia que l’atac seria imminent. Rommel entenia en aquells moments que la situació era insostenible i que no es podia seguir amb la guerra sense subministraments ni sense aviació.

A les quatre de la tarda, Rommel va tornar a pujar en el seu cotxe Horch, ja que les males notícies que arribaven de Saint-Lo l’obligaven a tornar al seu quarter a La Roche-Guyon. A tota velocitat el seu automòbil va agafar la carretera D-4 en direcció a l’est. A les a fores de Livarot, el conductor va agafar una drecera per després, a uns cinc quilòmetres al nord de Vimoutier, a tocar de Caen, reincorporar-se a la carretera principal. De cop, del nord, varen aparèixer sis avions Aliats. El sergent que anava en el seient de darrere va cridar espantat que dos Spitfire els perseguien. El conductor ràpidament va prémer a fons l’accelerador i Rommel li va ordenar que busqués un lloc adequat per amagar-se. Però ja era massa tard. Els avions britànics varen atacar el cotxe. Les bales varen foradar el costat esquerre del Horsch, ferint de mort al conductor que va ser tocat a l’espatlla i en el braç. Perdent el control del vehicle, el Horsch es va precipitar per un turó avall i després va xocar contra un tronc d’un arbre abans d’aturar-se en una tanca. Rommel, ferit pels cascs de granada, va sortir disparat del cotxe pel parabrises i va patir una doble fractura de crani. Malferit, el mariscal de camp es va arrossegar per la carretera, quedant estès a uns 20 metres del vehicle. En un principi ningú es va pensar que pogués sobreviure; sagnava per les orelles degut a una fractura a la base del crani, a més de que s’havia trencat un pòmul i tenia l’ull esquerre danyat i rascades a la cara i al voltant del cap. Després de ser traslladat a una caseta d’un guàrdia va ser conduït fins a Livarot després de que tardessin tres quarts d’hora per trobar un altre vehicle. El farmacèutic de la localitat va curar les ferides del mariscal i li va posar una injecció de càmfora i èter per sedar-lo. Encara conscient, Rommel va ser traslladat en un altre automòbil de l’Estat Major a l’hospital de la Luftwaffe a Bernay, situat a 40 quilòmetres de distància.

Ningú es pensava que se’n en sortís, però el mariscal es va recuperar a l’habitació número 9 de l’hospital. Tot i recuperar-se, per culpa de les ferides va tenir que estar en repès a casa seva a Herrlingen fins que es va veure obligat a suïcidar-se per ordres de l’Adolf Hitler el 14 d’octubre de 1944 per està al corrent de l’atemptat del 20 de juliol. Rommel va ser substituït com a comandant del Grup d’Exèrcits B en el front occidental pel general Günther von Kluge, que ja havia substituït al mariscal Gerd von Rundstedt el 3 de juliol de 1944, perquè aquest, igual que Rommel, havia demanat a en Hitler negociar la pau amb els britànics.


En el Feldkommando, Heinrich Himmler va tornar a rebre tractament del doctor Felix Kersten i li va confessar que estava molt content per haver-li confessat el dia anterior que Hitler tenia avantpassats jueus perquè així podia entendre la seva pena. Kersten li va tornar a prometre que no en parlaria amb ningú d’aquell tema. Llavors, Himmler li va tornar a dir que ell no era el responsable del genocidi jueu. Quan el doctor va acabar el tractament, Kersten li va entregar de nou una petita llista amb els noms de dos holandesos, tres francesos, dos noruecs i cinc alemanys que havien sigut condemnats a mort per sabotatge. Himmler va acceptar perdonar-los. Un altre cop, Himmler el va convidar aquella nit a sopar a Hegewaldheim amb en Rudolf Brandt. Després de sopar i quan Brandt va marxar, Himmler li va demanar en el doctor que es quedés amb ell perquè rebria en breu una trucada del dictador. Llavors, el ministre li va confessar que Hitler estava molt decebut per la dèbil resistència del poble alemany i li va assegurar que si perdien la guerra seria per culpa del poble. Quan el doctor li va dir que no era molt noble el que havien fet amb els jueus, Himmler li va dir que ho sabia i es va intentar justificar dient que només complia ordres. Llavors, el ministre li va preguntar com era possible que el 1942 no s’haguessin entregat els jueus finlandesos i Himmler li va deixar entreveure que sospitava d’ell. Kersten, segons la seva versió, li va confessar que hi havia intercedit com a ciutadà finlandès. Himmler li va assegurar que no li tindria en compte i li va tornar a afirmar que si s’hagués aprovat el seu pla de Madagascar s’haguessin estalviat molts problemes. Quan va acabar la frase va arribar un missatge de Rastenburg.


Tot i que la derrota semblava imminent i que poca gent ja hi creia a part del propi Hitler, els diaris continuaven venent que hi hauria una victòria alemanya. El Dresdner Zeitung d’aquell dia deia d’aquesta manera:

Avui la nostra fe en la indestructible seguretat en la victòria s’ha vist confirmada. Ara ja no podrà treure’ns cap poder d’aquest món, cap diable de l’infern més profund, perquè ens hem convertit en una generació de ferro. Només una generació de ferro podrà sortir vencedora en la tempesta del nostre temps. S’haurà de tenir entranyes de ferro i un cor d’acer.


A Auschwitz va arribar l’últim comboi de jueus grecs.

En el front occidental:

A l’alba, el comandant de la 29º Divisió d’infanteria nord-americana, Charles Hunter Gerhardt Jr., va ordenar que els seus nous batallons de fusellers ataquessin la localitat de Saint-Lo. El 3º Batalló del 116º d’Infanteria va entrar a la localitat de La Madeleine, situada a l’est de Saint-Lo, amb una espesa boira. Just després de les vuit del matí els alemanys varen respondre atacant amb els seus morters i en l’atac varen matar al nou comandant, en Thomas D. Howle. El Batalló va poder sobreviure gràcies al bombardeig en picat dels Thunderbolt P-47.

En el front oriental:

Elements del 1º Exèrcit blindat de la Guàrdia soviètica varen aconseguir arribar al riu Bug i varen penetrar en territori polonès. Els alemanys es varen veure obligats a evacuar la ciutat de Grodno, Bielorússia, a 60 quilòmetres de la frontera alemanya.

A la Unió Soviètica:

A Moscou ja es començava a veure la victòria i els presoners alemanys del 4º Exèrcit capturats a Minsk varen ser obligats a desfilar pels carrers perquè la població els pogués escridassar i maltractar. 19 generals alemanys vestits d’uniforme i amb les seves medalles varen ser els primers en desfilar. Darrere seu i anaven un grup de més de mil oficials i, seguidament, varen desfilar els soldats. En total varen desfilar més de 57.000 soldats i la majoria anaven sense afaitar, bruts i alguns fins i tot no portaven sabates. Quan va acabar la desfilada varen netejar amb canons d’aigua els carrers per on havien passat per simbolitzar que estaven desinfectant els carrers del feixisme.

A la Gran Bretanya:

A Londres, l’Estat Major de la Resistència va deixar de dependre de l’Estat Major suprem interaliat. Sota les ordres del general Pierre Koenig varen consolidar la seva total independència.

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: