EL TERCER REICH

Divendres:

En el Reich:

A Polònia:

En el quarter general de Rastenburg, a la matinada, Adolf Hitler va reconèixer públicament la catàstrofe de l’hivern a la Unió Soviètica, però va prometre que a la primavera les coses millorarien i que enviaria les tropes cap al sud. Sincerant-se, es va tornar a queixar de la vida a Rastenburg perquè en els búnquers si sentia com un presoner, cosa que ell odiava, ja que de petit havia viscut en espais petits i sempre havia somiat en espais amples. Al migdia, Hitler va criticar el paper de l’Església en la Guerra Civil espanyola i va dir que els clergues havien d’haver dit en aquells dies:

Ens defensarem amb el poder de l’oració.

Per Hitler, la realitat era que els clergues havien preferit pagar molts diners als infidels, els nazis, per tal de que l’Església es pogués salvar. Amb fanfarroneria a la boca, va explicar que la seva presència a la Terra era providencial i va afirmar que era degut a una voluntat d’un ésser superior.

Heinrich Himmler i l’empresa I.G. Farben varen firmar un contracte on es posava a disposició de la fàbrica a Monowitz, a prop d’Auschwitz, fins a 30.000 presoners del camp de concentració. Els presoners treballarien d’entre deu i onze hores a l’estiu, i nou a l’hivern. Aquell mateix dia, a Auschwitz, Rudolf Hoess es va reunir amb altres oficials de les SS i va decidir treballar l’emplaçament del nou crematori que es proposava construir, que passaria del camp principal a l’amplia extensió del nou Auschwitz-Birkenau.

A Alemanya:

En el Carinhall, a 70 quilòmetres al nord de Berlín, Hermann Göering i Albert Speer es varen tornar a reunir per parlar de qui havia de controlar el Pla Quadriennal. Speer li va mostrar un esborrany del Pla Quadriennal on figurava ell com apoderat general per les qüestions d’armament. Quan Göering se’l va llegir no li va agradar gens, però es va veure obligat a acceptar-lo ja que sabia que tenia l’aprovació de Hitler. Disgustat, li va comentar a Speer que s’estava proposant fer masses coses i li va aconsellar que seria millor per ell que mirés de limitar els seus objectius. Però el ministre d’Armament, que quan era arquitecte ja estava acostumat a treballar en moltes coses a la vegada i sota pressió, no va fer cas del suggeriment del ministre Göering.

El govern va rebre informes on es podia llegir que els habitants dels països ocupats estaven preocupats per la falta d’aliments i pel fred.

A França:

A les cinc de la tarda, els britànics varen començar l’Operació Tallant per destruir una instal·lació de radar alemanya a França, el Würzburg. Sobre tres quarts de deu de la nit, els tècnics militars alemanys de l’estació de Bruneval, a prop de El Havre, van veure aparèixer en els seus radars una formació aèria que volava sobre el Canal de la Mànega en direcció a les costes franceses. En un moment varen calcular la posició i la velocitat dels aparells detectats i, immediatament, es va donar l’alarma i es varen orientar les antenes cap a alta mar per seguir els aparells. Però, de cop, la suposada formació britànica va desaparèixer de les pantalles i de nou va tornar aparèixer a l’interior de França volant per sobre Antifer i després van tornar cap a la Gran Bretanya. Per casualitat, aquella nit sobrevolaven les aigües del Canal 12 bombarders Whitley del 51º Esquadró de la RAF.

Mitja hora després, quan els alemanys ja pensaven que el perill s’havia acabat, van sentir que es disparaven trets molt a prop d’on ells estaven i, quan varen sortir al patí, es van topar amb uns paracaigudistes britànics. Els alemanys, molt sorpresos, no van poder reaccionar i van ser desarmats sense poder avisar a l’Estat Major per telèfon o per ràdio. Entrant a la sala de radar, els britànics varen tirar moltes fotografies i els especialistes dissenyaven croquis i prenien apunts del què hi havia allà dins mentre uns altres paracaigudistes van desmuntar tot el que creien que es podien endur. Al cap de pocs minuts, els britànics varen córrer cap a la platja on els esperaven unes llanxes ràpides de la Royal Navy, que els va portar cap a Londres amb un tècnic alemany emmordassat. Els alemanys els varen disparar amb les seves metralladors, però no varen poder fer res per impedir que fugissin. Un cop a alta mar, els components que varen ser robats de la instal·lació anomenada Würzburg varen ser transferits a una llanxa torpedera que va posar rumb a Portsmouth. Els britànics varen perdre per aquella missió a dos homes que varen morir i sis més que varen caure en mans alemanyes i varen viure la resta de la guerra com a presoners; els alemanys varen perdre cinc homes i tres més varen ser enviats a la Gran Bretanya com a presoners de guerra.

En el mar de Java:

El general holandès Conrad Doorman, en saber el dia anterior de l’arribada d’una flota japonesa de transport de tropes, va fer sortir a alta mar, tot i l’esgotament dels seus soldats, cinc creuers i nou destructors per enfrontar-se als japonesos, que eren dues flotes comandades pel contraalmirall Takeo Takagi. A les quatre de la tarda, la flota japonesa va veure a la divisió aliada i va atacar-los. Set destructors japonesos es varen llançar sobre l’avantguarda aliada però, en veure el seu moviment, Doorman va fer virar la seva formació 20 graus a babord i es va allunyar rumb a l’oest. Els japonesos en seguit els varen disparar, però cap salva va tocar el seu objectiu, que estava a uns 15 quilòmetres de distància. Sobre les cinc de la tarda, una salva del Haguro va tocar la sala de màquines del Exter, que va impactar contra el Houston. Quinze minuts més tard, ja més pròximes les dues flotes, els japonesos varen destruir el primer destructor holandès i, un a un, varen anar destruint les altres embarcacions aliades. Doormann va intentar reestructurar la seva formació per ampliar la distància amb els japonesos mentre disparava les seves bateries, però no va aconseguir tocar-los.

A les 19:27, els creuers Nachi, Haguro i Fintsu varen localitzar de nou a la flota aliada, que va aconseguir esquivar els seus torpedes i varen intentar atacar-los. Els destructors es varen quedar aviat sense torpedes i un d’ells es va enfonsar en tocar una mina. Amb només quatre creuers i un destructor, el desavantatge era enorme pel general Doorman. A les 21:50, un avió de reconeixement japonès va il·luminar el cel sobre la columna holandesa amb les seves bengales. Després d’un intercanvi de trets d’artilleria, el De Ruyter va ser el primer en ser tocat. El va seguir el Java quatre minuts més tard, juntament amb dos destructors britànics, el Electra i el Júpiter. Abans d’enfonsar la seva embarcació, Doormann va ordenar a les altres naus, el Perth i el Houston, que no recollissin als supervivents i escapessin al sud-est, cap a Batàvia. Doormann va morir en la batalla. En total, la batalla va durar set hores i va acabar amb victòria nipona, que només va perdre una embarcació de transport. Aquella seria l’última victòria naval japonesa en la Segona Guerra Mundial. A mitjanit, les restes de l’esquadrilla del general Doorman varen arribar a Batàvia. La flota aliada aliada es trobava tancada en el mar de Java rodejada pels japonesos.

Tweet