Home // diari // 22 de juny de 1941

22 de juny de 1941

Diumenge:

Comença l’Operació Barbarroja:

A les tres de la matinada, a Moscou es va rebre el telegrama del ministre Joachim von Ribbentrop en què s’anunciava que Alemanya declarava la guerra a la Unió Soviètica. L’Adolf Hitler va decidir que seria aquest dia l’atac contra la Unió Soviètica perquè era el mateix dia que l’emperador Napoleó Bonaparte va envair Rússia, tot i que quan l’Operació va anar malament pels seus interessos va dir que Napoleó havia envaït Rússia el 23 de juny. Aquella operació militar es va conèixer amb el nom d‘Operació Barbarroja. En el moment de la invasió els alemanys tenien 38 divisions a l’oest, 12 es trobaven a Noruega, 1 a Dinamarca, 7 en els Balcans, 2 a Líbia i, per tant, quedaven 145 divisions per aquella operació. El OKH (l’Alt Comandament alemany) creia que la invasió duraria dos mesos i per culpa d’aquesta previsió no es va equipar les tropes per combatre a l’hivern, cosa que lamentarien el desembre de 1941. Per dur a terme l‘Operació Barbarroja, Alemanya va enviar a 3.050.000 soldats de diverses nacionalitats, juntament amb un milió més de soldats de països aliats amb Alemanya, més de 3.350 vehicles blindats, 600.000 vehicles motoritzats, al voltant de 7.000 canons, 600.000 cavalls i uns 2.000 avions. Hitler també comptava amb la possibilitat de que podrien ser més soldats si Eslovàquia i Romania entraven en el conflicte. De seguida, la Wehrmacht, amb 119 divisions, es va dividir en tres grups per conquerir el màxim de territori soviètic.

  1.  Es va atacar pel nord, en un front dirigit pel mariscal  Wilhelm Ritter von Leeb amb 26 divisions, per conquerir els països bàltics i la ciutat de Leningrad.
  2.  Es va atacar pel centre, en un front dirigit pel mariscal Fedor von Bock amb 51 divisions, on es van dedicar els màxims esforços per conquerir Bielorússia i per arribar a la ciutat de Moscou.
  3. Es va atacar pel sud, en un front dirigit pel mariscal Gerd von Rundstedt amb 42 divisions, per conquerir Ucraïna i per arribar a la regió muntanyosa del Caucas, que era molt rica amb petroli.

Les tropes de la Wehrmacht varen ser festejades pels pobles per a on entraven, sobretot pels pobles d’Ucraïna que rebien els soldats amb flors perquè els veien com els salvadors que els ajudarien a derrocar el comunisme de Stalin. Però per l’Adolf Hitler i els seus generals aquella gent no tenien cap tipus d’importància, ja que els considerava races inferiors, sub-humans.

A un quart de quatre de la matinada va començar la intervenció militar d’Alemanya contra la Unió Soviètica després de que més de 6.000 peces d’artilleria marquessin l’inici de l’atac. Les forces armades alemanys varen iniciar la seva ofensiva des de Prússia Oriental fins al mar Negre. Abans de que es fes de dia, els bombarders de la Luftwaffe van passar la frontera a gran altura i varen atacar els aeròdroms dels territoris ocupats per la Unió Soviètica, destruint 500 avions soviètics a terra i més de 200 a l’aire. Els pocs avions soviètics que varen aconseguir enlairar-se varen ser destruïts pels caces alemanys. El Fliergerkorps 4º va informar de que en els seus primers atacs havia destruït a 142 avions de terra i 16 a l’aire. Al migdia, els soviètics varen perdre 528 avions a terra i 210 a l’aire només en els districtes militars de l’oest. Els pilots soviètics estaven mal entrenats i volaven ineficaçment en formacions tàctiques impossibles, mentre els atacs de la Luftwaffe desmoralitzaven el comandament i el control del soviètics. Al final del dia, 1.200 avions soviètics, més del 25% de la flota a la línia del front, havien sigut destruïts, tot i que el mariscal de camp Erhard Milch va dir que n’havien destruït 1.800.

L’ofensiva havia començat també en el mar. Dos aparells alemanys varen llançar a les tres de la matinada les seves bombes sobre els vaixells russos a la base naval de Sebastopol, a la costa del Mar Negre, davant la sorpresa dels soldats soviètics, que fins l’últim moment es varen creure que eren avions propis. Immediatament varen comunicar a Moscou l’atac, però no se’ls va concedir cap credibilitat. En el mar Bàltic, quatre llanxes de la Kriegsmarine varen enfonsar un vaixell mercantil soviètic. Els supervivents que varen aconseguir escapar en els bots salvavides varen ser metrallats sense pietat.


La sort que varen tenir els alemanys va ser que l’atac va agafar per sorpresa als soviètics, que encara creien que seguia vigent el pacte de no agressió amb Alemanya del 24 d’agost de 1939, tot i que la Gran Bretanya i els serveis d’intel·ligència soviètics ja havien avisat al dictador Iosif Stalin de que Alemanya els atacaria en aquella data. Stalin mai es va voler creure que seria atacat pels alemanys, ja que pensava que si l’Adolf Hitler obria un front militar a l’Est seria la seva derrota. El general Franz Halder va anotar en el seu Diari que s’havia aconseguit la sorpresa tàctica en l’enemic en tot el front. A les dues de la matinada ja hi havia agents soviètics que varen intentar avisar al govern soviètic de que aviat serien atacats, però les forces especials alemanyes varen tallar les línies telefòniques. A les tres de la matinada, Vsevolod Merkúlov va trucar a la seu del NKVD a Lubianka per anunciar la invasió alemanya. Pável Sudoplátov va començar a convocar corrents a tot l’equip perquè vingués a l’edifici. Pocs es pensaven que aquell dia serien atacats. Poc després de que Stalin es retirés a dormir després d’una llarga sessió del Poltibur, a dos quarts de quatre de la matinada el general Gregory Zhukov el va trucar a la seva casa de camp de Kuntsevo per parlar-li de l’atac i, fins a dos quarts de cinc de la matinada, el govern soviètic no es va reunir. Stalin no volia admetre l’operació alemanya, es pensava que era una maniobra d’uns quants generals dissidents, i va ordenar atacar sense traspassar la frontera alemanya. Poc després, el general Nikolai Kuznetsov, el cap dels serveis d’informació soviètics, va ordenar a tots els agents soviètics a Europa que passessin a l’acció i creessin ràdios clandestines per tal d’espiar a tots els països per saber què passava realment. En veure que la cosa anava de debò, Stalin va ordenar en el seu ministre Viatxeslav Mólotov que demanés ajuda als japonesos, ja que pensava que ells podrien parlar amb els alemanys.

L‘exèrcit soviètic va poder comptar amb cinc milions de soldats que es dividien en quatre districtes militars especials que, junts, reunien 132 divisions. Però varen tenir el problema de que agrupar-los a tots era una tasca molt lenta i dificultosa, cosa que el principi va ajudar als alemanys a entrar ràpidament pel país, i els dirigents soviètics en aquells moments no sabien amb exactitud on estaven les seves tropes i les tropes alemanyes perquè tenien tallades les comunicacions. Quan va començar la invasió varen ser renombrats com a fronts Nord-oest, Oest, Sud-Oest i Sud. Les tropes del Bàltic estaven sota al comandament del general Fedor Kuznetsov; les tropes d’Occident estaven sota les ordres del general Dimitry Pavlov; les tropes de Kiev estaven sota les ordres del general Mikhail Kirponos i les tropes d’Odessa estaven sota al comandament del general Jakov. L’exèrcit soviètic es va enfonsar el mateix dia de l’atac i els alemanys varen capturar a un gran número de soldats soviètics. El caos que vivia l’exèrcit soviètic era molt evident des del primer minut i una unitat de transmissions alemanya va interceptar un missatge dels soldats soviètics per ràdio en què preguntaven què tenien que fer i demanaven per què no enviaven la senyal en clau. En finalitzar el dia, la Stavka va emetre un comunicat fals on deia que els alemanys només havien obtingut victòries insignificants i que havien sigut rebutjats i havien tingut grans pèrdues.


Mentre els soldats avançaven cap a l’Est, a Alemanya la majoria dels alemanys que varen escoltar la ràdio varen sentir els compassos dels Preludis de Liszt, l’himne que Hitler havia elegit per la victòria al front de l’Est. Joseph Goebbels, després de la reunió de la nit anterior amb en Hitler, no se’n va anar a dormir com el dictador alemany i es va dirigir a la seu del seu Ministeri de Propaganda per llegir a dos quarts de sis del matí la proclama d’en Hitler per la ràdio. El ministre va assegurar que la guerra era necessària per contrarestar l’operació dels bel·licistes jueus anglosaxons i els també jueus dirigents del quarter general bolxevic a Moscou. A Berlín, a la tarda, Joseph Goebbels va pronunciar un discurs en la conferència del seu Ministeri per justificar la invasió. El ministre alemany va dir que havien sigut traïts pel govern bolxevic, que va dir que era governat per jueus, i va presentar l’Operació com una campanya preventiva i com una actuació històrica d’Occident liderada per Alemanya i per Hitler. Més tard varen començar a arribar a Berlín els primers informes del front on es deia que s’havien destruït fins a més de 1.000 avions soviètics i que les tropes havien avançat fins a ocupar Brest-Litovsk. A la nit, Goebbels tenia invitats per veure la pel·lícula Allò que el vent s’endugué del director David Seznick, una pel·lícula que encara no s’havia estrenat a Alemanya però que el ministre ja havia vist i admirava per la presentació de la fortalesa de la moral de l’exèrcit confederat. Després de la pel·lícula va anotar en el seu Diari:

Pots sentir la respiració de la història.

La reacció dels països aliats amb Alemanya de la invasió a la Unió Soviètica:

A Ankara, Turquia, Franz von Papen va entregar la declaració de guerra a la Unió Soviètica al ministre d’Afers Exteriors turc Sükrü Saracoglu, que es va posar molt content per l’atac alemany.

A Bratislàvia, Eslovàquia va trencar relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica.

A Budapest, el ministre Otto von Erdmannsdorff va entregar al regent Miklós Horthy la carta d’en Hitler que l’hi havia escrit el dia anterior en què explicava els motius de la invasió. Horthy va qualificar de magnífica notícia i estava convençut de que la Gran Bretanya i els Estats Units veurien com no podien derrotar Alemanya per la via militar.

A Finlàndia, a les sis del matí, en una petita illa fortificada de Finlàndia, la Alskär, va ser bombardejada per avions soviètics sense que es causés greus danys pels finlandesos.

A Madrid, la notícia de la invasió es va veure amb bons ulls perquè pel règim franquista ara Hitler combatia amb el comunisme, l’enemic del dictador Francisco Franco.

A Itàlia, el conseller de l’ambaixada alemanya a Itàlia es va reunir amb al ministre d’Afers Exteriors i gendre del dictador Benito Mussolini, el comte Galeazzo Ciano. El conseller li va portar la carta que l’Adolf Hitler li havia escrit el dia anterior on li anunciava que havia començat la intervenció a la Unió Soviètica. Quan el comte Ciano va veure el contingut de la carta li va fer arribar en el seu sogre, que es va enfadar molt perquè sabia que atacar als soviètics era un suïcidi i debilitava la seva lluita al nord de l’Àfrica. L’amant d’en Mussolini, la Clara Petacci, es va despertar aquella matinada quan va veure que el seu amant estava enfurismat i no parava de cridar pels passadissos. Espantada, li va preguntar què estava passant i el dictador italià es va limitar a respondre-li :

La guerra està perduda.

A més, per Mussolini la invasió era una traïció d’en Hitler, ja creia que no l’havien avisat i, per tant, que no es respectava el Pacte d’Acer que havien firmat. Més tard, Mussolini es va enfadar encara més quan va saber que Hitler estava perfilant un acord entre Alemanya i Espanya sense parlar-ne amb ell abans. Ell creia que era l’únic que podia mantenir relacions amb Espanya perquè havia sigut el primer en ajudar al dictador Francisco Franco a guanyar la Guerra Civil espanyola. Però no només Mussolini no va creure amb la victòria a l’Est, també el mariscal i ministre de l’Aire alemany Hermann Göering, que curiosament estava en el Carinhall aquell dia mentre els seus avions atacaven, opinava com el dictador italià i el va trucar per explicar-li que pensava que obrir un segon front era una imprudència. Al final, tot i rondinar molt, Itàlia, juntament amb Romania, es varen veure obligats a declarar la guerra a la Unió Soviètica respectant així el pacte tripartit.

A la Gran Bretanya, Winston Churchill va declarar que ell sempre s’havia oposat al comunisme pels seus crims, però va afirmar que ara se’n havien d’oblidar per destruir a en Hitler i el seu règim. El primer ministre va prometre que ajudaria a la Unió Soviètica amb tots els mitjans. Però pocs confiaven amb que els russos aguantessin. El laborista Hugh Dalton va anotar en el seu diari que s’estaven preparant mentalment pel precipitat enfonsament de l’exèrcit soviètic i la seva força aèria.

Al nord de l’Àfrica:

L’Archibald Wavell, després de fracassar en el seu intent per alliberar Tobruk, va ser enviat a l’Índia com a cap militar.

A Japó:

El govern japonès va canviar tots els seus codis diplomàtics.

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: