Home // 1938 // Novembre (Page 2)

15 de novembre de 1938

Dimarts:

En el Reich:

El govern alemany va aprovar prohibir en els nens jueus assistir a les escoles alemanyes.

A Txecoslovàquia: 

El govern txec va promulgar mesures antisemites per complaure el govern alemany.

En la Guerra Civil espanyola:

A la nit, les restes de l’Exèrcit republicà varen creuar la riba dreta de l’Ebre a Flix davant l’avanç imparable de les tropes nacionals. En la seva retirada, varen deixar enrere un gran nombre de morts i de material.

14 de novembre de 1938

Dilluns:

En el Reich:

El comissari de Danzig de la Societat de Nacions, Carl J. Burckhardt, es va presentar al Ministeri de Propaganda per reunir-se amb el ministre Joseph Goebbels tal i com estava previst des de feia dies. Però en el Ministeri el varen informar de que no es podria reunir amb el ministre fins d’aquí uns dies. L’emissari suïs va saber que el gabinet alemany no estava content amb Goebbels per la seva implicació en la Nit dels Vidres Trencats

A les onze del matí, Adolf Hitler, per tal de solucionar aquell afer, es va dirigir a la casa del ministre de Propaganda per donar-li tot el seu suport i, a la tarda, varen anar junts al teatre per veure una representació de Schiller per tal de que tothom veiés que no hi havia cap crisis cap a la figura d’en Goebbels. 

Mentrestant, Burckhardt va tornar a Danzig, però un cop va ser allí va rebre una trucada d’en Heinrich Himmler en què li demanava que tornés a la capital i va criticar-li durament a en Goebbels dient que havia perjudicat la política exterior alemanya. Però, quan Burckhardt va arribar a la Prinz Albrechtstrasse no es va poder reunir amb en Himmler perquè aquest, segons li va dir Karl Wolff, havia caigut malalt i no estava disponible. Wolff també es va queixar de la conducte del ministre i li va augurar que seria necessari obrar perquè la situació era insostenible.  


Des de Viena, el sector SD Danubi va comunicar a la Direcció general del SD de Berlín que durant la Nit dels Vidres Trencats comandos d’assalt de la reserva estratègica havien desfilat ràpidament davant les sinagogues llançant granades de mà i preparant l’inventari per la seva incineració. 

En els Estats Units:

La revista nord-americana Time va publicar una conversació amb el catedràtic numerari a l’hospital berlinès de la Charité, Carl Otto von Eicken, que va assistir a un congrés mèdic a Filadèlfia. El metge va explicar que quan a l’Adolf Hitler se li va extirpar un pòlip a les cordes vocals el 23 de maig de 1935 en una senzilla operació, el dictador estava tan preocupat que va dormir 14 hores seguides després de l’administració de l’anestèsia.

13 de novembre de 1938

Tot i que la Nit dels Vidres Trencats del 9 de novembre de 1938 havia acabat formalment en aquella nit, en alguns punts d’Alemanya i d’Àustria els nazis varen continuar actuant contra els jueus en algunes accions esporàdiques fins aquell dia, que es va convertir en l’últim dia de la Nit dels Vidres Trencats.

12 de novembre de 1938

Dissabte:

En el Reich:

L’Adolf Hitler va demanar el dia anterior al ministre Hermann Göering que s’ocupés de treure els jueus de l’economia alemanya, i el ministre va celebrar una reunió en la gran sala del Ministeri del Aire per fer realitat els desitjos del dictador. En la reunió estaven presents, a més d’en Göering: Joseph Goebbels, Reinhard Heydrich, Wilhelm Frick, Hans Fischbock, Kurt Daluege, Walther Funk, Schwerin von Krosigk i el delegat de les companyies d’assegurances, Hilgard, per discutir mesures antisemites. Göering va obrir la reunió explicant que la reunió era d’una importància primordial i va dir que els fets de la nit del 9 de novembre de 1938 no danyaven als jueus sinó a ell perquè estava intentant unificar la indústria. A més, va dir que quan es destrossava un comerç jueu ho pagaven les companyies d’assegurances i els béns de consums. Göering, que va afirmar que hagués preferit que haguessin matat 200 jueus enlloc de destruir propietats tan valuoses, va manifestar que l’objectiu era expulsar als jueus de l’economia i que els seus béns havien de ser cedits a l’Estat i que se’ls pagaria a canvi una indemnització. Goebbels va dir que casi a totes les ciutats alemanyes s’havien cremat les sinagogues i que podien destinar aquells solars per altres fins. També va comentar que els jueus havien de ser expulsats de la vida pública prohibint-los entrar en els teatres, cinemes, circs alemanys i les vies públiques. Göering li va contestar que no volia anar tan lluny, però Goebbels insistia en vetar-los l’entrada a tot arreu i, inclús, va exclamar que no volia que entressin als banys i balnearis alemanys, i els boscos, i desitjava que no compartissin vagons de trens amb els alemanys. Volia que els jueus només poguessin entrar en els jardins més deteriorats i volia posar un cartell que posés: Només per jueus. Tampoc volia que els nens jueus anessin als col·legis públics.

A continuació varen fer entrar a la reunió el delegat de la companyia d’assegurances, Hilgard, i Göering li va dir que la majoria dels jueus que tenien les seves propietats destrossades les tenien assegurades i que a ell li seria molt fàcil firmar un decret que digués que els jueus no podrien cobrar-les. Hilgard, seguint la línia antisemita, els va explicar que els més perjudicats per la nit del 9 de novembre havien sigut els aris perquè la majoria dels immobles eren de propietat d’un ari i el jueu tenia llogada la botiga. Ràpidament Goebbels va dir que ho tenien que pagar els jueus, però Göering va exclamar que aquell afer era una bestiesa. Hilgard va comentar que els vidres trencats eren fabricats per la indústria belga i que els danys tenien un valor de sis milions de marcs. Va exposar el que havia passat a la joieria Margfraf, a l’Unter den Linden, on la joiera va rebre uns danys de casi dos milions de marcs perquè la botiga havia sigut saquejada. Göering, que era un amant de les joies, es va preocupar per les joies i li va ordenar a en Heydrich que detinguessin a tothom que oferís joies i volia que els jueus paguessin per aquells danys. Heydrich va dir-li que s’haurien d’aïllar i fer-los portar un distintiu. Göering li va afirmar que al final els jueus haurien de viure en guetos i que aviat no quedaria cap més remei que crear-los en les grans ciutats, però Heydrich li va respondre que no es podien crear barris aïllats. Llavors, Göering li va preguntar si podien ser confiats en ciutats senceres, possibilitat que Heydrich va veure més possible. Funk, per la seva part, va declarar que havien de sacrificar als jueus. A continuació, Heydrich va proposar retirar en els jueus els carnets de xofer i prohibir-los entrar als hospitals. Tot seguit, Göering els va proposar redactar un informe dient que se’ls faria pagar als jueus una multa de 1.000 milions. En el final de la reunió, el ministre de l’Aire va afirmar que si Alemanya es veia immersa en un conflicte internacional es passaria comptes amb els jueus i que en el primer que pensarien seria en provocar un gran enfrontament amb els jueus.

Aquell mateix dia es varen publicar les mesures debatudes per l’exclusió dels jueus de la vida econòmica en el butlletí oficial del Reich. Els jueus se’ls obligava a pagar una multa de 1.000 milions de RM (Reichsmarks) per reparar les destrosses de la Nit dels Vidres Trencats de la nit del 9 de novembre de 1938. Per arribar a aquesta suma els jueus es van haver de vendre les seves cases, les seves accions, els negocis i els bons de l’Estat. Tot i que el representant del Banc de Reich, Karl Blessing, es va oposar a aquella mesura perquè creia que seria una mesura contraproduent per l’economia, la mesura va tirar endavant i el Reich va ingressar de cop més d’un 6% que va servir per fer front al greu dèficit que hi havia. Els grans bancs alemanys varen ajudar a que la penitència dels jueus tirés endavant i es varen encarregar de cobrar els diners. Schwerin von Krosigk, el ministre de Finances, que fins llavors havia posat en pràctica algunes mesures perquè l’Estat no s’endeutés més, va veure a mitjans de novembre que el govern no podria pagar els pròxims pagaments del govern, i els diners que van pagar els jueus per la multa van solucionar els problemes financers. També Göering va firmar en aquella reunió una disposició segons la qual prohibia en els jueus posseir negocis propis i dedicar-se a una professió. A més, va obligar en els propietaris jueus de les botigues a netejar els carrers i els desperfectes, i es va aprovar a través d’un decret la prohibició de l’assistència de nens jueus a les escoles públiques. Les mesures que havia ordenat Goebbels també es varen aprovar i els jueus varen tenir prohibit assistir a qualsevol acte cultural, prohibició que havia sigut aprovar en anterioritat. Aprofitant el clima antisemita que vivia el país, es va inaugurar l’exposició L’etern jueu, la mateixa exposició que la que havia tingut lloc a Munic del 8 de novembre de 1937 al 31 de gener de 1938 amb la diferència de la sala Jueus a Berlín.   

A França:

El recent nombrat ministre de Finances Paul Reynaud va declarar, per deixar clar que el nou govern no tenia res a veure amb el del Front Popular, que vivien en un sistema capitalista en què s’havien d’obeir les seves lleis. Per Reynaud les lleis eren les del benefici, el risc individual, el mercat lliure i l’incentiu de la competència.

 

11 de novembre de 1938

Divendres:

El dia després de la Nit dels Vidres Trencats:

Hermann Göering va rebre una trucada de l’Adolf Hitler on l’informava dels passos decisius que tenien que sincronitzar de forma centralitzada en la reunió de l’endemà en el Ministeri de l’Aire per decidir quines mesures havien de prendre contra els jueus després de la Nit dels Vidres Trencats. Bàsicament, les mesures varen ser econòmiques fent-los pagar els desperfectes a través d’una forta multa. Joseph Goebbels va trucar al ministre Walther Funk per fer-li saber que l’Adolf Hitler havia donat a en Göering una ordre conforme a la qual s’havia d’excloure completament als jueus de l’economia. Goebbels, que el preocupava el que diria l’opinió internacional, va criticar l’hostilitat a Alemanya de la premsa estrangera, de la qual va dir que majoritàriament era jueva, en el Völkischer Beobachter.


Pels carrers de les ciutats alemanyes encara cuejava la Nit del Vidres Trencats. Reinhard Heydrich va rebre els informes de les Oficines de la Policia de l’Estat que deien que a la nit del 9 de novembre de 1938 s’havien produït saquejos a les botigues i als negocis jueus en nombroses ciutats alemanyes. Les xifres que figuraven en els informes eren les següents: 815 negocis destruïts, 29 magatzems cremats o destruïts, 171 vivendes cremades o destruïdes, 191 sinagogues cremades i 76 més que varen quedar destruïdes. En els informes també es deia que si no s’haguessin pres mesures dràstiques per evitar més saquejos encara s’haguessin pogut produir més destrosses. A més, també es podia llegir en els informes que es varen destruir 11 centres comunitaris, es varen atacar als cementiris i els llocs de reunió dels jueus, que uns 30.000 jueus varen ser detinguts, que 36 varen morir i 36 més varen ser ferits de gravetat. A part, la secció d’Oppeln de les SS explicava en un altre informe en els seus superior de Breslau com els seus membres havien atacat als jueus de l’Alta Silèsia, cremant sinagogues a Oppeln, Karlsrühe, Landsberg, Rosenberg, Strehlitz, Tost, Peikretscham, Gleiwitz, Hindenburg, Beuthen, Langendorf, Ratibor, Troppau, Jagerndorf, Leobschutz, Neustadt, Zulz i Cosel. Per acabar, en l’informe s’afegia que tots els agents i els comandaments varen gaudir molt de l’acció i proposaven fer-ne més sovint. Per tal de conscienciar a la gent de que aquells fets eren adequats, el Ministeri de Propaganda va escriure un article en el Göttinger Tageblatt en què afirmava que el cop que els havia donat la jueria internacional era massa fort com perquè la reacció només fos verbal i va explicar que la fúria contra els jueus, reprimida durant generacions, segons el Ministeri, s’havia desencadenat. Per acabar, a l’article es deia que, tot i això, els jueus havien sigut tractats bastant bé durant els fets.

A Suïssa:

El diari suïs Bund informava sobre els fets de la Nit dels Vidres Trencats:

En el Kurfürstendamm i en els carrers confrontants grups de quatre o cinc joves devastaven amb martells i sables els negocis jueus (…) Davant dels ultramarins jueus els joves repartien formatge i altres aliments que havien sostret dels aparadors. La multitud observa en silenci el que passa.  

En el Reich:

El govern alemany va aprovar un decret que deia que el SD seria el servei d’informació pel Partit i l’Estat. La seva principal feina era la d’assistir a la policia de seguretat, la Gestapo i la Kripo.


Göering es va tornar a reunir amb en Ferdinand Durcansky, el líder eslovac, i li va dir que estava a favor de la creació d’un estat independent eslovac i d’una Ucraïna autònoma orientada cap a aquesta Eslovàquia independent.

10 de novembre de 1938

Dijous:

La Nit dels Vidres Trencats:

Tal i com s’havia ordenat la nit anterior es començaria la coneguda Nit dels Vidres Trencats, la Reichskristallnacht. A la una de la matinada, després de reunir-se amb l’Adolf Hitler en el seu pis de la Prinzregentrenstrasse, Heinrich Himmler va arribar a l’Hotel Vier Jahreszeitn, on hi havia en Reinhard Heydrich, i va distribuir les ordres que acabava de rebre entre Heydrich i els caps de sector de les SS ordinàries. A la 1:20 de la matinada, Reinhard Heydrich, el cap de la Policia de Seguretat, el SD, va enviar un telegrama a les oficines centrals i a les estacions locals de la Policia Estatal per demanar atacar amb duresa a la comunitat jueva, juntament amb ordres de detenir el màxim de jueus adults, preferiblement els més rics, i va demanar que no s’impedís la destrucció de les sinagogues. El telegrama deia:

Comerços i vivendes jueves només poden ser destruïdes, no saquejades. La Policia té ordres de supervisar el compliment d’aquestes disposicions i de detenir als saquejadors.

Equips de les SS, les SA i les Joventuts Hitlerianes varen actuar per Alemanya i Àustria, sobretot a les ciutats, per destruir les cases i els negocis dels jueus. Molts membres d’aquests equips portaven roba civil per no ser reconeguts com a membres del govern nazi. Els militants del NSDAP varen ser convocat ràpidament pels seus caps locals per demanar-los que cremessin sinagogues o destruïssin les propietats jueves. Es va instruir a la policia i els bombers de que intervinguessin a menys de que la vida o béns dels alemanys correguessin perill, que va tenir com a conseqüència que les sinagogues separades d’altres edificis, com la ubicada a la Fasanenstrasse de Berlín, fos cremada, mentre que les que estaven rodejades per blocs de pisos, com la de la Rykestrasse, no fos cremada.

Quan el pogrom estava en el seu punt més calent, a les 2:56 de la matinada Rudolf Hess va enviar un tèlex on insistia en el punt de que s’havia de detenir al màxim de jueus, però va afegir que s’havia ordenat des del més alt nivell de no incendiar botigues jueves a causa del potencial perill pels locals alemanys del voltant. Cap a quarts de sis de la matinada, els homes de les SA es varen dirigir cap a les cases i els pisos dels barris jueus. A Munic, molts d’aquests militants estaven celebrant l’aniversari del putsch i sortien de les cerveseries completament beguts.


Les destrosses que varen provocar varen causar la destrucció de 267 sinagogues per Alemanya, Àustria i els Sudets, tot i que alguns informes apuntant a 1.000 sinagogues, la mort de 91 jueus, el suïcidi de més de 300 jueus desesperats, i es varen arrestar a més de 30.000 jueus que varen ser deportats en els camps de concentració de Buchenwald, Dachau i Sachsenhausen. També es varen destruir i saquejar més de 7.500 comerços jueus, i es varen robar diners, càmeres  fotogràfiques, joies… i alguns cementiris jueus varen ser profanats. A Esslingen, SA vestits de paisà i armats amb destrals i malls varen irrompre l’orfenat jueu entre mitjanit i la una de la matinada i varen destruir tot el que varen trobar. Llibres i símbols religiosos varen ser cremats al patí. Els nens que no sortien ràpidament de les seves habitacions eren amenaçats de llançar-los a la foguera.

En alguns llocs es va humiliar públicament als jueus obligant-los a trepitjar els seus xals d’oració, a llegir en veu altra el Mein Kampf o a cantar la cançó nazi del Horst Wessel. A Beuthen, a l’Alta Silèsia, es va obligar a un grup de jueus a romandre dempeus moltes hores mentre veien com la seva sinagoga es cremava davant d’ells. A Saarbrücken els jueus varen ser obligats a ballar i a agenollar-se davant la sinagoga i a cantar càntics religiosos; la majoria d’ells anaven vestits amb pijama i varen ser ruixats amb una manega fins que varen quedar xops. A Essen varen cremar les barbes dels jueus. A Meppen els jueus varen tenir que besar el terra davant de les quarter general de les SA mentre les SA els donaven puntades de peu. A molts llocs varen ser obligats a dur cartells al coll amb el lema que eren els assassins d’en Von Rath. A Frankfurt am Main, els detinguts varen ser acomiadats a l’estació de tren per una multitud que cridava, insultava i colpejava amb porres i pals. En alguns llocs es varen treure els nens jueus de les aules per escopir-los.  A Düsseldorf es varen despertar als jueus a cops de porta per part de la Gestapo a primeres hores de la matinada i varen saquejar les vivendes. Els jueus que es varen atrevir a sortir als carrers d’Alemanya després del pogrom els varen seguir a vegades colles de nens que els escopien i els colpejaven a les cames amb pals. A més, alguns delinqüents comuns varen aprofitar aquells fets per robar sense trobar l’oposició de la policia i alguns joves violents varen aprofitar-ho per perseguir i colpejar a persones d’avançada edat, incloses algunes dones, mentre apuntaven els nens amb armes de foc.

Tant a Berlín com a Viena és a on els nazis varen fer més mal. A la capital 10 de les 30 sinagogues varen quedar totalment destruïdes i 13 més varen ser danyades. Les SA varen destruir com a mínim 60 cases d’oració jueva privades, varen destrossar més de 1.000 negocis i varen matar a diverses dotzenes de jueus. A més, 12.000 jueus berlinesos varen ser enviats als camps de concentració. Després del pogrom, més de 30.000 jueus berlinesos, pràcticament tots els que varen tenir l’oportunitat i els recursos per fer-ho, varen emigrar a l’estranger. Un treballador de la comunitat jueva de Berlín va descriure les escenes en la Kurfürstendamm com una zona de guerra. Els cotxes varen tenir que recórrer rutes alternatives per no destrossar els pneumàtics pels trossos de vidre que hi havia al terra. Els vianants anaven pel centre dels carrers per evitar les nombroses destrosses i les runes que hi havia a les voreres.

A Viena, on es varen cremar 42 sinagogues i la majoria de botigues jueves, un destacament d’homes de les SS va destrossar el quarter general de la comunitat jueva i les oficines sionistes. La situació va ser tan greu que inclús les pròpies autoritats varen intentar frenar aquell caos, com per exemple a Garmisch-Partenkirche, on el NSDAP i els exaltats de les SA havien exigit accions enèrgiques contra els jueus, el final varen tenir que ser els funcionaris locals del NSDAP qui varen tenir que refredar la situació perquè se’ls hi escapava de les mans. Més tard, la quarantena de jueus del municipi varen ser convocats pel cap del districte i els varen obligar a firmar una declaració pel que se’ls garantia la seva immediata marxa de la zona. A la Baixa Francònia, on encara hi havia molts jueus vivint a les zones rurals, es varen produir diverses accions locals dutes a terme en petites ciutats i municipis rurals. La població d’aquesta zona va presenciar els atacs contra els jueus i molts varen ser testimonis directes del destí dels jueus. A Suàbia, la Baixa Baviera, a Augusburg, a Regensburg i l’Alt Palatinat es varen produir terribles escenes i es varen produir aldarulls a petites ciutats com Memmingen, Altenstadt, Amberg, Straubing i Neumarkt in der Oberpfalz. A Kassel, llits, documents i mobles jueus varen ser tirats pels nazis al carrer. El pogrom va ser especialment brutal a la Francònia Central, zona dominada pel gauleiter Julius Streicher, i a Nuremberg va ser on va tenir lloc els més terribles successos d’Alemanya. A Treuchtlingen, les SA varen cremar la sinagoga de la ciutat i quan la brigada de bombers va arribar varen ruixar amb aigua les cases veïnes propietats dels aris. La població local va anar a veure l’escena i, encoratjats per les consignes antisemites de les SA, es varen dirigir amb ells cap als comerços jueus per destruir-los i saquejar-los.

En contrast, a Munic i a A l’Alta Baviera hi va haver poca destrucció, però es varen arrestar a molts jueus, uns 1.000. Les SA varen saquejar, destruir i incendiar els magatzems Uhlfelder, i al seu propietari, Max Ulhlfeder, i al seu fill els varen enviar al camp de concentració de Dachau. La policia no va fer acte de presència fins aquell matí per vigilar que els locals saquejats no patissin més robatoris. Les SA també varen devastar els decorats interiors de la Sinagoga Reichenbach i hi varen calar foc. Com a molts altres ciutats, els bombers només varen limitar-se a que les flames no s’escampessin als edificis veïns. El temple va quedar dempeus, però inservible.

Tot i que part de la població va acceptar o no va dir res d’aquells atacs, altres sí que varen denunciar aquells fets. El sacerdot de Berlín Bernhard Lichtenberg va afirmar que la sinagoga incendiada aquella nit també era una casa del Senyor. A la Nova Sinagoga de Berlín, l’oficial de policia Wilhelm Krützfeld va evitar, pistola en mà, que les SA acabessin de cremar el temple jueu de la Oranienburger Strasse (actualment el Centre Judaic) i va trucar als bombers, que varen apagar el foc de la sinagoga. Com a càstig per la seva acció el varen obligar a jubilar-se abans de temps. També un altre policia del qual no es coneix el nom juntament amb un subordinat sotsoficial de l’Exèrcit va protegir a la Weinsmeisterstrasse a Mitte a dues dones jueves i als seus fills dels atacs nazis.

A mitjanit, en la Feldherrnhalle de Munic, on el 1923 havia acabat la temptativa del putsch, Joseph Goebbels va veure com les SS juraven lleialtat a l’Adolf Hitler. El ministre es disposava a tornar al seu hotel quan va veure de lluny la il·luminació de l’incendi de la sinagoga a Herzog-Rudolf-Strasse i va tornar a la seu del Gau. Es varen donar instruccions als bombers perquè apaguessin només el que fos necessari per protegir els edificis del voltant, però tenien que deixar que la sinagoga cremés. Llavors, el ministre va rebre la notícia de que estaven cremant 75 sinagogues en tot el Reich, 15 d’elles a Berlín, i a les dues de la matinada va rebre la notícia de la mort del primer jueu. Goebbels es va limitar a replicar que en els següents dies en serien milers. A continuació, Goebbels se’n va anar amb el guardaespatlles Julius Schaub, que aquella nit dirigia la Stosstrup, el batalló d’assalt, al Club d’Artistes a esperar més notícies.


Heinrich Himmler,  que es trobava en aquells moment en el bar de l’Hotel Vier Jahreszeiten de Munic, culpava al ministre Joseph Goebbels de tot el què estava passant. Segons el ministre prussià d’Hisenda Johannes Popitz, Himmler havia manifestat davant Hitler que ell no podria complies les ordres. El líder SS Günther Schmitt va dir-li a l’ex ambaixador Ulrich von Hassel que el Reichsführer havia desaprovat aquells fets. Però és més que evident que les SS d’en Himmler estaven també al corrent del què estava passant i, a més, hi varen col·laborar fermament. A les tres de la matinada, Himmler va ordenar que es presentés davant d’ell el Untersturmführer Luitpold Schallermeier, investigador al servei d’en Karl Wolff, i li va dictar a les tres de matinada una nota que deia que aquella acció l’havia començat Goebbels pel seu afany de poder que des de feia temps ell havia advertit. Altres SS també es varen mostrar contraris a l’acció, com Otto Ohlendorf o el propi Wolff, que li va confessar al polític indi Hafiz Khan que Alemanya havia perdut una batall moral, o el director de la Policia Von Eberstein, que va prohibir tota participació de les seves unitats de les SS i que va descriure aquells atacs com indecents.

Però les SS no varen ser innocents de res i varen actuar aquella nit. A mitjanit, les SS varen celebrar una cerimònia de jurament en l’Adolf-Hitler Platz d’Innsbruck. A més, els veterans de les SS varen rebre ordres de vestir-se de civils i esperar a que el plenipotenciari per l’arianització local subministrés llistes de jueus. Alguns d’ells eren membres del cèlebre Grup T, que s’havia especialitzat abans de l’Anschluss en l’assassinat d’adversaris polítics. Aquests membres de les SS varen assassinar a tres membres de tres famílies jueves. A la primera de les víctimes la varen apunyalar tres cops en el cap i el varen colpejar amb una pala de carbó. A la segona el varen apunyalar per l’esquena amb una daga de les SS, mentre que a la tercera el varen apunyalar i el varen rematar a cops de culata. Aquests crims es varen cometre en les pròpies llars de la víctimes, davant de les seves esposes i els seus fills. Un altre batalló de les SS va treure a la seva víctima de la seva casa de Kranebitten i el varen matar a cops de roc, tirant després el cadàver al riu Inn. A Wiesbaden, tres membres de les SS es varen posar roba de civil aquella matinada i varen destruir les sinagogues locals. Després, les SS varen estar involucrades en el pogromo en el sentit de que varen empresonar per breus períodes en els seus camps de concentració a 30.000 jueus. En els camps, els jueus varen ser insultats, colpejats a cops de peu i de fusell. Després de passar una nit esperant de peu en el patí d’armes, els hi varen treure la roba i totes les seves pertinences, els varen tallar el cabell al zero i els hi varen posar uniformes a ratlles blaves i blanques.


Tot i que Hermann Göering en va voler treure’n profit de l’ocasió, no va donar suport a tots aquells actes. Durant aquella nit dels Vidres Trencats, el ministre de l’Aire estava viatjant amb tren des de Munic a Berlín i es va enfadar molt quan va saber què estava passant. Quan va arribar a la capital li va suplicar a en Hitler que suspengués transitòriament l’acció. Göering estava inquiet per les pèrdues materials. Tot i això, Hermann Göering va aprofitar-ho per atacar encara més a la comunitat jueva fent-los responsables de tots aquells actes i els volia fer pagar les despeses d’aquelles destrosses provocades per ells mateixos amb una multa de 1.000 milions de Reichsmarks, cosa que va aconseguir el 12 de novembre de 1938. Com que molts jueus no podien pagar aquelles multes se’ls va obligar a vendre’s les seves propietats i els seus negocis.


Al matí, amb la situació ,és calmada, la ciutat de Berlín es va despertar amb les destrosses dels comerços i amb les sinagogues en ruïnes, encara algunes fumejant. A la Fasanenstrasse encara hi havia molt desordre pel carrer, ja que hi havia bigues carbonitzades, trossos de façanes per terra, parets calcinades…. A molts alemanys els van desagradar aquells actes violents i els danys ocasionats a la comunitat jueva. Fora de les ciutats hi havia menys signes de destrucció, tot i que les notícies varen córrer ràpidament. Els jueus es varen veure obligats a abandonar les seves llars immediatament o en qüestió d’hores.


Al migdia, l’Adolf Hitler es va reunir amb en Goebbels al restaurant Osteria Bavaria de Munic per analitzar la situació i allí el ministre va veure que els punts de vista d’en Hitler eren molt radicals i agressius. El dictador va indicar el seu desig d’establir mesures dures contra els jueus en l’esfera econòmica. Sabent que no es podia repetir aquells fets davant de represàlies estrangeres, Hitler va trucar a en Göering i li va dir que aquells fets no es podien tornar a repetir perquè donaven una molt mala imatge, però li va demanar que fes els possibles perquè els jueus paguessin els desperfectes d’aquella nit. Göering acusava a en Goebbels d’haver provocat aquella situació. Després d’una breu discussió varen acordar que la multa cap als jueus fos de 1.000 Reichsmarks. Aquell mateix dia, Göering va convocar una reunió pel 12 de novembre de 1938. A part, varen acordar prohibir l’entrada en els jueus a teatres, cinemes, concerts, conferències, circs, espectacles de dansa, cabarets, exposicions i qualsevol tipus d’altre acte cultural.

Hitler va aprofitar el desconcert d’aquell dia, on la població alemanya estava atemorida, per pronunciar un discurs, que no es va publicar, als redactors en cap de la premsa alemanya perquè es preparessin per una propaganda bèl·lica. Bromejant recordant el passat, Hitler els va confessar que havia estat preocupat pensant que el poble alemany mai es creuria les seves constants protestes de pau. Els va explicar que s’havia vist obligat a parlar de pau en els últims anys i va afirmar que ara estava dubtant de si tenia que continuar amb aquella propaganda pacífica perquè tenia que proporcionar al poble alemany les armes que siguessin necessàries pel següent pas. Hitler sabia que la gran massa del poble es deixaria emportar per una campanya bèl·lica si tenia el suport dels mitjans de comunicació i tenia clar que havia de convèncer al poble de que si una cosa no es podia aconseguir per les bones s’havia de fer per les males. Després, tal i com volia en Hitler,  Goebbels va donar instruccions a la ràdio i a la premsa de què i com havien d’informar. Les notícies no havien d’aparèixer en titulars massa grans i s’havia de mostrar una indignació molt gran per la mort del conseller de l’ambaixada a París. A la tarda es varen donar ordres a la premsa alemanya per preparar aquesta propaganda bèl·lica. Hitler volia deixar clar a través de la premsa que no es podia seguir tal i com estaven, i que Alemanya tenia uns desitjos i unes necessitats, i que ell faria tot el possible, inclús la guerra, per complir aquells objectius. Aquella època la majoria del poble alemany estava totalment encontra d’una guerra. Quan el dictador va tornar a Berlín li va assegurar en el seu arquitecte Albert Speer que aquells fets d’aquella nit no li agradaven i que sentia vergonya pel què havia passat. Però, segons sembla, Joseph Goebbels va insinuar més tard que ell, Hitler, havia planejat la Nit dels Vidres Trencats.

Quan Goebbels va tornar també a la capital alemanya va exigir en els corresponsals estrangers acreditats a Berlín que es dirigissin al Ministeri de Propaganda perquè allí faria una declaració explicant tot el què havia passat. Els periodistes van ser conduits en el Saló del Tron, un ampli saló de cerimònies del Palau Leopold. Els presents van tenir que està drets perquè no se’ls va posar cadires per tal de que poguessin seure. Quan Goebbels va entrar a la sala ho va fer avançant a passos ràpids i se’l veia nerviós. De seguida va convidar als presents a continuar drets formant un semicercle al seu voltant perquè pogués començar la seva declaració. Quan els periodistes es van col·locar al seu voltant, Goebbels va afirmar que tots els relats que els hi havien arribat sobre la destrucció de les propietats jueves eren mentida i va afirmar que no s’havia tocat a cap jueu. Sabent que mentia, els periodistes es van mirar amb cara de desconcert. Hi havien nombroses proves de que s’havia actuat encontra els jueus, només a tres minuts a peu de la Wilhelmplatz, on es trobava al Ministeri de Propaganda, un dels famosos carrers comercials de la ciutat, la Leipziger Strasse, a l’entrada dels magatzems de Wertheim s’hi podien veure les nombroses destrosses que havien provocat. Al cap d’uns minuts, els periodistes volien fer preguntes al ministre, però Goebbels va decidir marxar i no respondre-les. Els corresponsals del New York Times i del Daily Telegraph no es varen deixar intimidar i varen informar extensament sobre els pogroms a la capital alemanya. Sobre les reaccions de la població varen escriure que cridaven:

Avall amb els jueus!

Els corresponsals també varen afirmar que estaven saquejant els negocis després de que les SA acabessin la seva obra de destrucció.Però no només la població civil va mostrar el seu desacord amb aquells fets. El ministre Walther Funk va veure amb molt de desconcert les destrosses i va decidir dirigir-se al seu Ministeri per informar-se’n. Funk va trucar a en Göering, en Goebbels i a en Heinrich Himmler, però cap d’ells el va respondre. Finalment va poder parlar amb el ministre de Propaganda, que li va dir que aquella acció era un atac contra ell perquè s’havien destruït béns molt importants i que les relacions a l’estranger quedarien tocades. Funk li va contestar que sentia vergonya per aquells fets i li va afirmar que havien perdut tot el prestigi. A més li va dir que si no posaven fi a aquells actes ell se’n desentendria.

A l’exterior, a Nova York es varen produir manifestacions encontra del què havia passat aquell dia, però també es varen produir contra-manifestacions de la Federació Germana-Americana dels nacionalsocialistes amb la protecció de la policia.

A Turquia:

Aquell dia va morir el president de la República de Turquia, Mustafa Kemal, l’Ataturk, considerat el pare dels turcs, fundador de la Primera República i el gran reformador del país. En saber la notícia, Hitler, que era un admirador confés del president turc, va enviar uns quants diplomàtics a Turquia per donar el condol en nom d’Alemanya. L’Atatutk no sentia la mateixa admiració.

9 de novembre de 1938

Dimecres:

En la Nit dels Vidres Trencats:

El jove diplomàtic alemany Ernst von Rath, que havia patit un atemptat per un jueu el 7 de novembre de 1938, va morir a les quatre de la tarda per les ferides de bala. De seguida alguns nazis varen relacionar l’atemptat a qüestions de gelosia entre homosexuals. Per la seva part, l’Adolf Hitler estava a Munic per celebrar el dia de l’aniversari del putsch de Munic. Havia sigut informat dels aldarulls que s’havien comès a altres ciutats contra els jueus a les zones de Hesse i dels disturbis que hi havia hagut a Munic, però va preferir que la policia de moments es quedés al marge. Al voltant de les set de la tarda la notícia va entrar en les redaccions a través de l’Agència Alemanya de Notícies. En aquells moments, els dirigents nazis estaven en el Alten Rathausssaal, el vell Ajuntament de Munic, per sopar i parlar sobre assumptes militars. Mentre els jerarques entraven en el salí principal es va presentar un missatger que va informar li va dir a l’orella del dictador que el diplomàtic alemany havia mort, circumstància que va enfadar molt a en Hitler. El missatge provenia del metge personal d’en Hitler, Karl Brandt, que havia sigut enviat a París per atendre al funcionari. Segons el director de la Policia muniquesa, el Obergruppenführer SS baró Von Eberstein, Hitler es va impressionar tan que no va voler parlar com tenia costum.

Hitler, després d’una estona, es va inclinar cap al ministre Joseph Goebbels, que estava assentat al seu costat, i varen començar a parlar del què havia de passar. Segons sembla va donar l’ordre de començar un pogrom general contra els jueus i va dir que tindrien que sentir la ira dels alemanys i va ordenar la detenció de vint a trenta mil jueus com a represàlia. Seguidament, Hitler, que estava nerviós, va abandonar el banquet sense fer el seu habitual discurs i el seu lloc va ser ocupat pel ministre Goebbels, que va fer un discurs al final de la cerimònia, al voltant de les deu de la nit, expressant el seu odi cap als jueus. En acabar el discurs als membres del Partit, el ministre va fer emetre un seu discurs per ràdio indicant que ja hi havia hagut actes de represàlia contra els jueus a Kurhessen i a Magdeburg-Anhalt, i va acabar amb una proclama de venjança contra els jueus. De seguida els dirigents de les SA i del NSDAP es varen reunir en assembles i varen fer crides telefòniques des de l’hotel Rheinischer Hof a altres regions per començar a efectuar actes de venjança. En aquells moments, Hermann Göering, que pel seu càrrec s’havia d’ocupar ell del problema jueu, marxava en un tren nocturn cap a Berlín per tal de veure què passava i quines conseqüències tindria.


A les 23:20, Reinhard Heydrich estava a l’hotel Vier Jahreszeiten quan el varen informar de l’oficina de la Gestapo de Munic de que s’estaven provocant aquells aldarulls i que les SS havien d’actuar. Les ordres d’atacar del ministre Goebbels, tot i això, varen ser tota una sorpresa per al cap de la Sipo, que acompanyava en aquells moments a en Heydrich a l’Hotel. Heydrich li va demanar en el Reichführung SS Karl Wolff, que es trobava a Munic, que transmetés a en Heinrich Himmler les ordres que acabava de rebre.


Quan Goebbels tornava cap al seu hotel després de fer el seu discurs, les SA varen començar a sortir al carrer per fer els actes que ell havia instigat i la Strosstrupp Hitler, una brigada d’assalt, va sortir a provocar aldarulls en els carrers de Munic. De seguida es varen anar produint disturbis antisemites per tot Alemanya, i militants nazis forasters varen aparèixer juntament amb nazis locals per pronunciar discursos antisemites. Hitler. segurament en veure que la revolta podria ser popular, va decidir que la policia es quedés al marge. D’aquesta manera el govern va instigar a que hi haguessin atacs contra la comunitat jueva a les principals ciutats d’Alemanya i d’Àustria en l’anomenada Nit dels Vidres Trencats, la Reichskristallnacht, que va ser seguit per una forta multa per als jueus per tal de que paguessin ells les destrosses provocades pels nazis. A mitjanit, les SA varen sortir als carrers per destrossar els comerços jueus, per cremar les sinagogues i varen colpejar i assassinar alguns jueus en represàlia per la mort del diplomàtic alemany. El resultat d’aquella venjança va ser la mort de 91 jueus, la crema de 1.000 sinagogues i es varen destruir 7.000 comerços. Segons alguns historiadors, Adolf Hitler va donar llibertat per destrossar les botigues, assaltar les cases jueves, cremar les sinagogues i detenir a jueus innocents. El nom de Vidres Trencats prové dels vidres dels aparadors de les botigues jueves que varen quedar al terra després de ser trencats.


A Berlín, on també es varen cremar botigues, cases i sinagogues jueves, es varen deportar a 12.000 jueus. A Munic i va haver un espontani aixecament popular contra als jueus, i es va saquejar i cremar els segons grans magatzems, els Uhlfelder, i es va destruir la vella sinagoga Herzog-Rudolf-Strasse. A Viena es varen cremar 42 sinagogues, la majoria de botigues jueves que quedaven varen ser destruïdes i al voltant de 2.000 famílies jueves varen ser expulsades sumàriament de les seves cases i pisos. A Dresden varen cremar la sinagoga construïda el 1839 per Gottfried Semper. A les localitats petites, a més, molts ciutadans varen saludar als homes de les SA i varen colpejar als jueus acusats.


Veient que es complien els seus plans, Goebbels va ordenar la destrucció de la sinagoga berlinesa de Fasenenstrasse, al costat de la Kurfürstendamm. Alguns corresponsals de premsa estrangera varen enviar a les seves oficines dels seus diaris amplis relats de la crema de sinagogues, l’assalt a les botigues jueves, el maltractament als jueus i de la sortida dels nazis al carrer cridant:

Juda Verrecke!.

Segons sembla i segons alguns testimonis, a l’última hora d’aquella nit Hitler estava horroritzat i furiós per les notícies que l’hi arribaven sobre el què estava passant. Heinrich Himmler, que va criticar la gestió del ministre Goebbels i que es va reunir amb el dictador aquella mitjanit pel tradicional jurament dels reclutes de les SS, li va semblar que Hitler es sorprenia quan el seu ajudant, Karl Wolff, el va informar, tal i com li havia demanat Heydrich, de la crema de la sinagoga de Munic a dos quarts de dotze d’aquella nit. Nicolaus von Below va creure que Hitler no estava fingint estar enfadat. Tot i això, Hitler va ordenar que les SS es mantinguessin al marge de l’acció i Wolff va traslladar-li a en Heydrich les ordres del dictador. A més, pocs minuts després, Heinrich Müller va transmetre als comandants de la policia de tot el país l’ordre personal d’en Hitler de detenir entre 20.000 i 30.000 jueus alemanys.

En el Reich:

Abans de que comencessin els aldarulls, a Munic, Heinrich Himmler va pronunciar el discurs que dirigia tots els anys als SS-Gruppenführern en una al·locució plena de divagacions, on va dir que volia que les SS siguessin a totes parts un model de meticulositat i cortesia i consideració humana per tots els altres camarades nacionals. A més, el líder de les SS va dir que Txecoslovàquia, els Balcans i Palestina s’estaven fent antisemites i va demanar incendiar i aniquilar el que anomenava el país d’origen de l’antisemitisme.

8 de novembre de 1938

Dimarts:

Preparant la Nit dels Vidres Trencats:

A Munic, Adolf Hitler va pronunciar un discurs davant la vella guàrdia per commemorar el putsch de 1923. El dictador no va parlar durant el discurs de l’atemptat contra el conseller de l’ambaixada alemanya a París, l’Ernst von Rath, del dia anterior, que acabaria provocant l’endemà els fets de la Reichskristallnacht. En canvi, va dir que mentre la gent normal de mentalitat sana intentava formar una comunitat del poble, els intel·lectuals seguien el seu propi camí com gallines en un galliner, i va explicar que amb ells era impossible fer història perquè no es podien utilitzar com elements de suport d’una comunitat. 

Tot i que Hitler no en volia parlar, el rebuig a l’atemptat del jove funcionari Von Rath era palpable a casa zona del país; a les zones de Hesse es varen cremar sinagogues i a Magdeburg-Anhalt es varen produir manifestacions antisemites. Per incentiva més a la gent a actuar, la premsa alemanya va atacar a la comunitat jueva i es va incentivar a la violència. El Völkischer Beobachter va sortir editat aquell dia amb un article que deia:

Sense cap dubte, el poble alemany sabrà extreure les conseqüències naturals d’aquest nou abús. 

A la tarda, alguns dirigents locals del NSDAP varen instigar a cremar sinagogues, a destruir les propietats jueves, a saquejar els seus béns i a atacar als jueus de totes les zones del país.

7 de novembre de 1938

Dilluns:

L’atemptat que va provocar la Nit dels Vidres Trencats:

Herschel Grynspan, un jove jueu de Hannover i d’origen polonès que acabava de saber per la seva germana com ella i el seu pare havien sigut expulsats d’Alemanya el 28 d’octubre de 1938 juntament amb 17.000 persones i retornades a Polònia poc abans de que aquest país decidís tancar les fronteres als jueus que l’havien abandonat feia anys, va arribar a París i es va comprar un revòlver. Poc després, al voltant de les nou, es va presentar a l’ambaixada alemanya, a la Rue de Lille, amb l’objectiu de matar a l’ambaixador alemany, el comte Johannes von Welcezek, a qui no havia vist mai personalment. Grynspan va ser conduït al despatx del jove conseller de l’ambaixada a París, Erns von Rath, l’encarregat de cuidar els visitants i tercer secretari, que no era nazi. Grynspan es va esperar uns instants a la porta fins que Von Rath li va preguntar què volia i, va ser llavors, pensant que era l’ambaixador, el jove li va disparar dos trets fent-lo caure greument ferit al terra. D’immediat que es va saber la notícia, l’Adolf Hitler va enviar dos metges a París, però tot i que alguns francesos havien ofert la seva sang per una transfusió ja no es podia fer res per salvar-li la vida i Von Rath va morir al cap de dos dies. Grynspan va ser detingut i interrogat per la policia francesa, i els va dir que ho havia fet per venjar-se pel que feien els nazis en els jueus.

Mentre Von Rath es trobava crític a l’hospital, la propaganda nazi de seguida es va posar a treballar i varen vendre aquell atemptat com un producte d’una conspiració jueva internacional i el varen vincular de forma artificial a l’assassinat d’en Wilhelm Gustloff, un destacat nazi suïs, el 1936 a Davor per en David Frankfurter, un estudiant jueu iugoslau. Joseph Goebbels va donar instruccions a la ràdio i a la premsa perquè ataquessin als jueus en les seves notícies. El Völkischer Beobachter va sortir editat amb un article que deia que trobava inadmissible que milers de jueus dominessin encara els carrers comercials. En seguit, tal i com volien els nazis, en les zones de Hesse i de Magdeburg-Anhalt es varen produir manifestacions antisemites.  Goebbels mateix va donar instruccions al cap regional de propaganda de Hesse perquè llancés atacs violents contra les sinagogues i altres edificis de la comunitat jueva per veure si era factible un pogrom més gran. Aquest assassinat va ser una excusa pels nazis per provocar els aldarulls, els saquejos i els assassinats contra la comunitat jueva d’Alemanya la nit del 9 al 10 de novembre de 1938, en la coneguda Nit dels Vidres Trencats, la Reichskristallnacht. A Hannover, com altres ciutats de Hesse, es varen incendiar sinagogues i altres edificis de la comunitat jueva. A Kassel, aquell mateix dia, les SA varen destruir la sinagoga local.

En la Guerra Civil espanyola:

El colpista Francisco Franco va ser entrevistat pel vicepresident de l’agència United Press, James Miller. El general espanyol va deixar clar que no hi hauria cap tipus de mediació amb els republicans perquè els delinqüents i les seves víctimes no podien viure juntes, va dir, i amb un to amenaçador va afegir que tenien un arxiu amb més de dos milions de noms catalogats amb les proves dels seus crims.

3 de novembre de 1938

En el Reich:

El diari de les SS, el Schwarze Korps, va acusar als jueus alemanys de formar part de la jueria mundial i de ser responsables de qualsevol acció que la jueria mundial fes a Alemanya i els va fer responsables dels danys.

css.php