Home // diari // 7 de març de 1936

7 de març de 1936

La recuperació de Renània:

Al matí, uns 20.000 soldats alemanys varen travessar el Rhin i varen ocupar la Renània desmilitaritzada, en el territori del Rhin, tot i que només 3.000 varen penetrar la zona per celebrar l’ocupació en els carrers de Coblenza amb velles guarnicions renanes. La resta es va quedar darrera de la riba oriental del Rhin. A la una del migdia els soldats alemanys varen arribar al pont Hohenzollern de Colònia Aquella ocupació suposava una violació del Tractat de Versalles. A l’article 180 quedava específicament designat que Renània era una zona desmilitaritzada, i els acords de Locarno del 1925 també ho designava. El desplegament militar alemany va ser escàs, alguns militars inclús varen entrar a la zona amb bicicleta, on la població els va rebre amb entusiasme. Les dones els hi tiraven rams de flors quan varen creuar el pont sobre al Rhin a Magúncia, els sacerdots catòlics els beneïen i milers es varen agrupar en els carrers propers al pont Hohenzollern per veure els soldats alemanys. El poble alemany també va viure amb gran entusiasme l’ocupació de Renània. Però, tot i que va ser molt senzill, hi va haver la possibilitat d’una reacció militar per part de països com França o la Gran Bretanya, i el mateix Adolf Hitler va contemplar aquesta possibilitat i va donar l’ordre de no resistir-se i de retirar-se en cas d’una reacció militar. En Hitler estava preocupat perquè sabia que encara no tenia un exèrcit poderós i creia que els francesos el podien derrotar fàcilment. A qui li va fer molta il·lusió aquella ocupació va ser a en Joseph Goebbels, ja que va néixer en aquella zona. La seva mare el va trucar per felicitar-lo igual que el seu antic professor alemany, en Voss, que casualment es trobava a Berlín, on hi havia el ministre alemany.

Al migdia, en Hitler va pronunciar un discurs al Reichstag enmig d’un enorme aplaudiment per part dels 600 diputats vestits amb l’uniforme nazi. La majoria dels diputats no sabien què estava passant i el discurs no únicament va anar dirigits cap a ells ja que va ser retransmès per ràdio. Després d’un preàmbul on va explicar que els seus objectius eren clarament pacífics un atac contra el bolxevisme va portar un fort aplaudiment i llavors denunciar el Pacte de Locarno i dir que no demanaven cap reclamació territorial a Europa i que sabien que les tensions a Europa no podien ser solucionades amb la guerra. Per justificar que aquell pacte no tenia sentit va llegir en veu alta el memoràndum que en Constantin von Neurath havia entregat als ambaixadors dels països signataris de Locarno en que s’afirmava que el Pacte ja no tenia sentit. Llavors va explicar havia volgut conservar la igualtat de drets entre Alemanya i els països europeus, i va declarar que volia conservar amb fermesa la cultura i la civilització europea. Després, va explicar les seves propostes de pau dient que li agradaria un pacte de no agressió amb França i Bèlgica, la desmilitarització de les dos països de la seva frontera conjunta, un pacte aeri, tractats de no agressió similars al firmat amb Polònia i la reincorporació d’Alemanya a la Societat de Nacions, i va dir que la concepció del món que sigués nociva pels pobles només podia ser útil pels estadistes. Llavors, el dictador alemany va explicar entusiasmat que les tropes alemanyes estaven avançant cap a les futures guarnicions de temps de pau, paraules que varen ser interrompudes pels crits d’alegria dels diputats que varen fer la salutació romana. Un cop acabat el discurs i de ser aclamat pels membres del Parlament, es va dissoldre el Reichstag per celebrar el 29 de març de 1936 unes noves eleccions on només es podia elegir parlamentaris del Partit Nazi. Després, en Hitler va tornar a la Cancelleria on va rebre informes de París i de Londres.

A la tarda en Hitler va viatjar amb tren en direcció a Munic. En el vagó va esperar nerviós, igual que tots els presents, les primeres reaccions de l’exterior per l’ocupació de Renània. Al vespre, en una de les parades que varen fer, li varen comunicar que el rei d’Anglaterra, l’Eduard VIII, no intervindria i en Hitler va cridar content: Per fi! El rei d’Anglaterra no intervindrà. Conserva la seva paraula. Llavors tot anirà bé. A la nit, a Renània, hi havia un total de tretze batallons d’Infanteria i tres seccions d’Artilleria per si de cas. Tot i el triomf alemany, a Berlín varen començar a circular rumors falsos que deien que el general francès Maurice Gamelin havia començat a concentrar tropes a la frontera oriental francesa i que ocupava la línia Maginot.

Per altra banda, a les vuit del matí, a l’aeròdrom de Tempelhof, varen enlairar-se dos avions amb representants de la premsa a bord. Només quan estaven a l’aire se’ls va comunicar que es dirigien cap a Colònia, Coblença i Frankfurt del Meno per seguir la Wehrmacht durant l’entrada a Renània. Poc després de les onze del matí varen sobrevolar la ciutat de Düsselford, i vint minuts després varen aterrar a l’aeroport de Colònia. Pocs minuts després de les dotze del migdia, els periodistes varen ser enviats al pont Hohenzollern perquè veiessin com entraven entraven a Colònia i ocupaven la zona desmilitaritzada de Renània.

A partir d’aquell dia el ministre d’Exteriors del Reich, en Constantin von Neurath, es va haver d’enfrontar a les reaccions internacionals per l’ocupació de Renània. A la mateixa hora que s’envaïa Renània, es varen remetre notes diplomàtiques als ambaixadors de França, Gran Bretanya, Itàlia i l’encarregat de negocis de Bèlgica. En Von Neurath va analitzar la situació amb l’ambaixador alemany a Roma, l’Ulrich von Hassell, a qui li va explicar que s’havia produït l’ocupació pel decaïment general de l’opinió de la població civil cap al règim nazi i, per aquest fet, va assegurar que en Hitler s’havia vist obligat a buscar una nova consigna nacional per tornar a entusiasmar a les masses. Després, en Von Neurath va citar als ambaixadors de la Gran Bretanya, França ( M- François-Poncet ) i Itàlia a la Wilhelmstrasse de Berlín per presentar-los un document que contenia, a més dels motius d’Alemanya per denunciar el Pacte de Locarno i, sobretot, el Tractat d’Amistat entre la Unió Soviètica i França, determinades propostes de pau i de col·laboració. A més,en  Hitler els va oferir canviar el Pacte de Locarno per un pacte de no agressió amb França i Bèlgica per 25 anys i un pacte aeri amb la Gran Bretanya a canvi de tornar a ingressar de nou a la Societat de Nacions, discutir el problema colonial i la reforma de Ginebra.

Tant França com la Gran Bretanya varen condemnar aquella intervenció però no varen actuar per preservar la pau a Europa. Tot i la no intervenció, es va parlar de reocupar militarment la zona de Sarrebruck, mesura de la que varen ser partidaris els ministres civils, però els militars s’hi varen oposar. El general Maurice Gamelin no va acceptar cap intervenció sense que prèviament s’hagués efectuat la mobilització general. Aquest acovardiment de França i la Gran Bretanya va sorprendre als caps de la Wehrmacht i els va fer augmentar el prestigi que tenien cap a en Hitler en els assumptes militars. Per la seva part, en Benito Mussolini va aprovar la remilitarització de Renània i va començar a dibuixar una aliança entre Alemanya i Itàlia. L’únic país que semblava veure aquella ocupació amb certa preocupació varen ser els Estats Units, concretament el seu president, en Franklin Delano Roosevelt, que va creure que les notícies que li arribaven eren dolentes. En Roosevelt va recordar que el juliol de 1914 Europa no va veure un perill real de guerra i creia que tornaven a no veure els perill d’una altra guerra amb Alemanya. Però en Roosevelt no va poder fer res al respecte i va respectar la postura neutral dels Estats Units.

En el Reich:

En Hans Dill, el secretari de frontera del Sopade pel nord de Baviera, va escriure una carta a l’antic president del SPD, l’Otto Wels, per dir-li que en Hitler ja no podia escapar de la seva política, ja que havia eliminat aquesta possibilitat a través de la dissolució del Reichstag i les noves eleccions. En Dill li va confirmar que amb més del 90% de vots obtindria l’aprovació d’aquesta política el 29 de març, i va afegir que el cercle quedaria llavors tancat i ja no se’n podria sortir d’ell. Va acabar la seva carta dient que el dictador es deixava tancar pel poble en la política que volia.

 

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: