EL TERCER REICH

En el Carinhall, Hermann Göering es va reunir amb Sumner Wells. Segons el traductor alemany, Paul Schmidt, Göering el va tractar amb molta amabilitat, però per algun motiu no li va oferir l’habitual banquet. Wells va quedar impressionat pel Carinhall i tenia la impressió que acabaria tenint la mida de la Galeria Nacional de Washington quan les obres haguessin acabat. Wells, que era molt observador, va veure que el color de pell de la cara de Göering era molt pujat de to, i va quedar impressionat pel gran anell que portava a la mà dret amb sis diamants de gran mida i l’anell de la mà esquerra amb una maragda. Durant l’estona que varen estar conversant assentats en les butaques davant la xemeneia no va parar ni un moment de nevar.

Göering es va mostrar tota l’estona natural i simpàtic, i va fer la seva pròpia defensa d’Alemanya en la política europea afirmant que havia fet tot el possible per mantenir la pau tot i la provocadora actitud dels britànics i els francesos. En quan a la guerra, va explicar que Alemanya tenia totes les victòries a la mà i que la força aèria alemanya regnava en el cels i així seguiria sent. Pensava que si la guerra seria breu o llarga no tenia cap tipus d’importància perquè Alemanya tenia suficients matèries primes. Quan Wells li va senyalar que el poble nord-americà es veuria afectat per una guerra que devastava Europa, Göering li va replicar que no veia com una guerra a Europa podia afectar als interessos vitals dels Estats Units. Wells va contraatacar recordant-li que el poble nord-americà no havia desitjat participar en la Primera Guerra Munidal, però que va entrar-hi ràpidament un cop varen acceptar que els seus interessos nacionals estaven amenaçats, i li va dir que ara els nord-americans, a diferència del 1917, estaven profundament commoguts per la crueltat dels alemanys contra els jueus. Göering va intentar respondre-li dient que el que ells feien no era massa diferent del que feien els nord-americans amb els negres, però quan Wells li va senyalar la diferència entre una política governamental activa de discriminació i repressió, i la pràctica d’aquestes coses per determinar grups en contra del seu sentiment generalitzat de la nació i dels seus governants, Göering ja no va dir res més sobre aquest tema i es va queixar de que els britànics no acceptaven les ofertes de pau d’Adolf Hitler.

Després, en acabar la trobada, Göering li va ensenyar la mansió i li va explicar que personalment havia col·locat tots els objectes i obres d’art. Li va ensenyar els regals que li havien fet els països estrangers, incloses les adquisicions recents de Japó. La sala de recepcions i els salons estaven decorats amb centenars de quadres però la impressió de Wells era de que seria difícil trobar un edifici més lleig o un de més vulgar. Un cop acabat el recorregut per la casa, Wells va tornar amb cotxe cap a Berlín i mentre el cotxe avançava tenia clar que l’única forma d’aturar el poder militar d’Alemanya seria que les democràcies d’Europa occidental i els Estats Units tornessin a formar un bloc junts. Quan va arribar a la capital alemanya va veure que la gent en els carrers estava abatuda i adusta.

Tweet

Dissabte:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, Adolf Hitler va rebre el sotssecretari d’Estat nord-americà, Sumner Welles, que aquest li va explicar que el president nord-americà, Franklin Delano Roosevelt, li havia demanat saber si era possible una pau sòlida i duradora a Europa. Hitler li va respondre que no era Alemanya qui havia volgut la guerra, sinó que havien sigut França i la Gran Bretanya. Hitler va acabar la reunió explicant-li que Alemanya volia la pau i, en canvi, França i la Gran Bretanya volien aniquilar. Welles es va acomiadar dient-li que el seu govern no volia que cap país fos aniquilat i que no oblidés les seves paraules de que l’objectiu militar d’Alemanya havia de ser la pau.

Una quarantena d’agents de la Gestapo varen assaltar un ball a Hamburg, en la Curio-Haus, en el districte universitari, i varen tancar amb clau les portes i varen prendre les empremtes digitals de 408 persones, tots ells menors de 21 anys.

Tweet

Divendres:

L’Operació Weser:

Adolf Hitler va aprovar l’Operació Maniobes Weser, l’ocupació de Noruega i Dinamarca, i va publicar una ordre en què ordenava que l’atac s’havia de fer en el mateix moment en els dos països amb la màxima urgència. El dictador va explicar que l’ofensiva havia de ser sorpresa, però en el cas de que no es pogués dissimular l’atac s’havia de distreure els seus enemics. A continuació, va dir que un cop s’haguessin ocupat les bases noruegues, la Luftwaffe hauria de llançar atacs contra la Gran Bretanya per impossibilitar els atacs britànics en el Mar Bàltic i, d’aquesta manera, assegurar les bases alemanyes de mineral a Suècia. Hitler va afegir en l’ordre que l’acció s’havia de procurar que fos pacífica amb el pretext de defensar la neutralitat dels estats nòrdics, i que l’operació tenia com a base prevenir un atac britànic contra Dinamarca i Noruega. Quan la directiva va arribar al despatx del ministre Hermann Göering, aquest es va enfadar perquè no havia sigut consultat prèviament.

A la Gran Bretanya:

Lord Halifax va confessar-li a l’ambaixador finlandès a Londres que la Força Stratford, que havia de posar-se en marxa el 20 de març per ajudar Finlàndia, arribaria massa tard. Els caps dels Estats Majors britànics ja varen advertir aquell dia que l’operació militar prevista a Finlàndia no serviria per res.

Tweet

Avions de reconeixament alemany varen volar per sobre la regió de Paris. Les bateries antiaèries franceses varen atacar els avions sense èxit. Un dels projectils va caure en el districte cinquè de Paris, a prop de l’estació de metro Censier, a la Rue de Mirbel, causant la mort de dues dones i un home va patir l’amputació de la cama. Un dels errors que varen cometre les autoritats franceses va ser no alertar a la població a través de les sirenes la presència dels avions enemics.

Tweet

A Berlín, Adolf Hitler va fer un discurs on va demanar que es reconegués l’espai vital per Alemanya i la restitució de les seves antigues colònies.

Tweet

En el Reich;

A Berlín, en una reunió a la que varen assistir-hi tots els caps dels exèrcits del front occidental, l’Adolf Hitler va aprovar i revisar el pla d’operacions Cop de Falç, Sickelschnitt, amb l’objectiu de destruir l’exèrcit francès a les Ardenes, segons suggerència de l’Erich von Manstein. El gruix de les unitats blindades de l’Exèrcit alemany va ser assignat a aquest pla. Les ordres definitives varen quedar de la següent forma:

El Grup d’Exèrcits B, al comandament d’en Fedor von Bock, cobriria el flanc nord. El 39ª Panzer-Korps de Rudolf Schmidt, amb la 9ª Divisió Panzer en avantguarda, actuaria en el sud d’Holanda. El 16ª Panzer-Korps de l’Erich Hoepner, amb les 3ª i 4ª Panzerdivisionen, creuaria el Mossa a Masstricht i avançaria cap a l’àrea de Gembloux, al llarg de la línia del Mosa i el Sambre, amb el que cobriria l’avanç principal del Panzergruppe d’en Paul Ewald von Kleist, més al sud. Només havia d’evitar dirigir-se cap a Brussel·les, on possiblement es trobaria una resistència més dura.

En el centre, el Grup d’Exèrcits A, sota les ordres d’en Gerd von Rundstedt, portaria el pes principal de l’atac en el sector de les Ardenes. El 15ª Panzer-Korps d’en Hermann Hoth, amb les 5ª i 7ª Panzerdivisionen, s’havien de dirigir cap al Mosa i creuar-lo a Dinant. El Panzergruppe d’en Von Kleist, amb els 41ª i 19ª Panzer-Korps, s’havien de dirigir també cap al Mosa, però una mica més al sud. El 41ª d’en Georg-Hans Reinhardt, amb les 6ª i 8ª Panzerdivisionen, el creuaria al nord de Mézierès, i el 19ª d’en Heinz Guderian, amb les 2ª, 1ª i 10ª Panzerdivisionen, a Sedan.

El Grup d’Exèrcit C, situat al sud, cap a la frontera suïssa, amb els exèrcits 1ª i 7ª dirigits pel general Wilhelm Ritter von Leeb, tenia la missió d’esperar en posició defensiva davant la Línia Maginot per mantenir el front des del Rhin fins al Mosela.

La Luftwaffe tenia un paper fonamental en l’operació i, al igual que a Polònia, després d’atacar els aeròdroms Aliats hauria de donar suport a les tropes de terra. També llançaria tropes paracaigudistes sobre la rereguarda aliada. A Holanda, amb la missió d’ocupar els principals ponts i, a Bèlgica, per ocupar el fort d’Eben Emael.

La Kriegsmarine no actuaria, només enviaria alguns dels seus submarins i llanxes al Canal de la Mànega per informar dels moviments britànics.

Tweet

Suècia va prohibir el pas de les tropes aliades pel seu territori.

Tweet

Dimecres:

En el Reich:

A Alemanya:

A les onze del matí, el general Nikolaus von Falkenhorst es va reunir amb Adolf Hitler per parlar de Noruega. Una hora després li varen ordenar que es tornés a reunir amb el dictador a la tarda per presentar-li un pla d’atac contra Noruega. El general d’infanteria es va dirigir a una llibreria i va comprar una guia Baedeker de turisme i es va tancar a l’habitació del seu hotel fins a les cinc de la tarda estudiant la configuració de les ciutats i el traçat de comunicacions de Noruega. Quan va tornar al despatx de Hitler ja tenia preparat el seu projecte d’invasió: necessitaria cinc divisions d’infanteria, una per cada un dels grans ports noruecs (Oslo, Bergen, Trondheim, Narvik i Kristiansant) i tenia previst ocupar Dinamarca, tot i el pacte de no agressió firmat el 31 de maig de 1939. Hitler, entusiasmat, va aprovar el pla i li va concedir dues divisions de tropes alpines i va exigir discreció. Von Falenhorst treballaria amb la unitat del capità Krancke.

Però quan Von Falkenhorst va tornar a les oficines del OKW va veure que només li podien proporcionar la 3º Divisió de Muntanya del general Eduard Dietl i quatre d’infanteria: les 69º, 163º, 181º i 196º. Unes unitats molt de segona classe. La resta estaven situades a la frontera francesa i a Polònia.

A Polònia:

Richard Glücks, cap del Cos d’Inspectors dels Camps de Concentració, va informar a Heinrich Himmler que havia trobat un lloc adequat per un nou camp de quarantena, en el qual s’hi podria retenir als polonesos, castigar-los i fer-los treballar, per qualsevol delicte de rebel·lió o desobediència. Es tractava d’uns antics quarters de la cavalleria austro-hongaresa, una sèrie d’edificis de totxo sòlids a les afores de la ciutat polonesa d’Oswiecim. una petita ciutat de 12.000 habitants. Els nazis varen començar ràpidament en construir aquell zona en el que seria el camp de concentració d’Auschwitz,

A Itàlia: 

Benito Mussolini va accedir a enviar a Alemanya 3.500 tones de coure.

Tweet

Adolf Hitler, totalment convençut de que el pla d’ocupar Noruega i Dinamarca que li havia exposat Erich von Manstein el 17 de febrer de 1940 triomfaria, va ordenar que s’ajustessin tots els detalls. Hitler va convocar al general Nicolaus von Falkenhorst per parlar de la invasió i poc després va firmar la directiva Weserübung per envair al mateix temps Noruega i Dinamarca.

A Berlín, Hermann Göering va mostrar el seu desacord per la posició italiana a la guerra, era neutral, a l’agregat militar italià.

Tweet

Joseph Goebbels va fer donar instruccions a la premsa de concentrar tota la polèmica de l’Altmark, que havia sigut detingut a aigües noruegues el 16 de febrer de 1940, en un únic cas de manera que el mar traïes escuma.

Tweet