Dissabte:
En la Batalla per Anglaterra:
A les quatre de la tarda va començar la quarta fase de la Batalla d’Anglaterra; 348 bombarders de la Luftwaffe, escortats per 617 caces, varen atacar la ciutat de Londres per ordres del ministre Hermann Göering. El ministre de l’Aire va estar en una vessant a prop del cap Blanc-Nez, on hi havia el comandament de la Flota Aèria 2, i des d’allí va retransmetre el seu discurs radiofònic per tota la nació sobre la destrucció de Londres, i va coordinar el vol de la Luftwaffe per atacar just en el cor dels britànics.
Els primers atacs varen anar dirigits al port de Londres i a l’East End. Els molls van quedar destruïts per les flames i el riu Tàmesis es va incendiar pel petroli, el sucre i el rom que va caure l’aigua. A la nit, uns altres 180 bombarders varen tornar a atacar per augmentar els temors de la població londinenca. Els aparells, que es guiaven pel resplendor del foc, llançaven bombes explosives de 50, 250, 500 i quilograms deixant-ne caure un total de 352 tones d’explosius, HE, i 440 bidons inflamables. L’objectiu van ser les zones residencials per desmoralitzar la població per tal de forçar el govern britànic a firmar la rendició. Els bombers no varen poder apagar els incendis fins l’endemà, lluitant contra nou incendis que varen fer necessari la intervenció de més de 100 autobombes. En un incendi en els molls de Surrey en varen fer falta 300. En total van morir 436 persones i 1.600 van quedar ferides. Moltes de les víctimes mortals provenien dels barris més humils, ja que els seus edificis varen ser més vulnerables. A més, un caça britànic, abatut mentre disparava contra un bombarder alemany, va xocar contra el refugi antiaeri d’una família. Les tres persones que hi havia varen morir a l’instant.
L’atac alemany va ser tan mortal i destructiu perquè, en part, les defenses britàniques eren molt dèbils, ja que només disposaven de 92 canons antiaeris per defensar la ciutat de nit. Quan es va veure que no eren capaços de defensar-se, es va decidir reorganitzar les defenses de la ciutat amb el general Frederick Pile, el comandant en Cap de les Forces Antiaèries, al capdavant. Després de l’atac, Adolf Hitler va ordenar destruir els aeroports de les ciutats britàniques. Aquells atacs es van perllongar durant 57 dies i es varen conèixer com els Blitz (llamp, amb alemany). Per tenir encara més potència, els alemanys varen tenir l’ajut dels caces italians, tot i que no varen tenir gaire èxit i varen patir moltes baixes. La Luftwaffe portava dos mesos preparant aquell atac per destruir als aeròdroms de la RAF.
Preveient que serien envaïts en breu, els caps de l’Estat Major britànic varen avaluar un informe sobre una possible acció alemanya contra el Regne Unit. L’informe citava que el moviment cap a l’est i el sud de barcasses i naus petites amb rumb a ports situats entre Ostende i Le Havre suggeria que la data de la invasió era molt pròxima, ja que aquestes naus no es traslladarien amb una antelació innecessària a ports tan exposats als atacs dels bombarders. Aquesta teoria es veia reforçada en l’informe pel sorprenent potencial de la força aèria alemanya desplegada entre Àmsterdam i Brest, i per l’increment d’aquesta força pel traslladat des de Noruega de 160 avions de bombarder d’ampli radi d’acció, i per les unitats de bombarder en picat de curt abast que havien sigut traslladades a aeròdroms més avançats de la zona del Pas de Calais. A més, els britànics sabien que els alemanys havien cancel·lat tots els permisos dels seus soldats pel dia següent. També es deia que quatre alemanys, tot i que en realitat era un alemany i tres holandesos, capturats el dia 3 després de que desembarquessin en un bot de rems a la costa sud-est havien confessat ser espies per vigilar els moviments militars britànics, i es va ordenar que tothom estigués preparat en el curs de les següents dues setmanes per informar dels moviments d’unitats de reservistes a la zona Oxford-Ipswich-Londres-Reading. Per acabar, l’informe deia que les condicions de la Lluna i les marees durant el període d’entre el 8 i el 10 de setembre eren molt favorables per una invasió per mar a la costa sud-est. Aquestes deduccions es varen fer arribar als caps dels Estats Majors a dos quarts de sis de la tarda.
A les vuit del vespre el Comitè d’Intel·ligència Conjunta britànica, presidit per Victor Cavendish-Bentinck del Foreign Office, va donar l’alarma, sota el nom clau de Cromwell, per indicar que l’assalt alemany era imminent. Aquesta va ser la única vegada que es va donar aquesta alarma. Més tard, el propi Bentinck va dir que ell aquell dia estava absent i que el havia sigut el seu substitut el qui havia donat l’alarma. Ràpidament es varen mobilitzar totes les tropes, que varen quedar quarterades esperant als alemanys, i van fer sonar les campanes de les esglésies per avisar a la població. El toc de campanes per tot el país només va servir per fer escampar rumors de que paracaigudistes alemanys estaven sent llançats a l’illa. També es va transmetre a totes les formacions de l’àrea de Londres i al 4º i 7º Cossos de reservistes en el quarter general una ordre perquè estiguessin preparats per una invasió sense més avís. Hi va haver informacions que es varen donar que posteriorment es va veure que no eren exactes, com la presència de llanxes alemanys a prop de la costa.
En el Reich:
A Alemanya:
Reinhard Heydrich, el cap del Servei de Seguretat (SD), va parlar d’un pla per assassinar la classe dirigent polonesa, l’Església i la noblesa, sense oblidar a tots els jueus. Heydrich només complia els desitjos de l’Adolf Hitler, que havia ordenat acabar amb tots els membres de la intel·ligència polonesa. Després de redactar el pla d’en Heydrich, es varen fer arribar a la cúpula nazi els primers informes del cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, el general Franz Halder, sobre les dimensions que tindria el pla d’extermini a la població jueva previst a Polònia. Estava clar per tothom els plans racistes dels nazis. En llegir el pla, Heinrich Himmler va dir que el seu objectiu havia sigut sempre per ell inalterable, que no era altre que aconseguir la puresa de la raça.
A partir d’aquell dia, tots els noticiaris dels cinemes es varen unir en un de sol i des del novembre es varen titular: Deutsche Wochenschau.
A França:
Himmler aquell dia es trobava a Metz i davant dels oficials de les SS els va dir que la policia no es podia concebre sense les SS i va afirmar que havien de formar part de l’educació nacional política que estaven edificant en aquells moments. Va assegurar que en els seus onze anys com a Reichsführer de les SS sempre havia tingut l’objectiu de crear l’Ordre de la Sang per difondre la idea de la sang nòrdica per tal d’apoderar-se de l’alta política i privar d’ella als demés que no tinguessin aquesta sang. Llavors, el líder de les SS va dir que aprofitant la guerra formaria batallons de vigilància i els sotmetria a un entrenament de tres mesos perquè s’aprengués a lluitar contra les demés races per tal d’eliminar aquests homes, a qui considerava negatius pel poble alemany, per ajudar a la comunitat popular alemanya i per apropiar-se dels seus béns perquè en poguessin gaudir els alemanys.
A Itàlia:
El dictador Benito Mussolini va ordenar en el seu Exèrcit a Líbia que iniciés una ofensiva per terra contra Egipte, tot i que no estaven preparats per una operació d’aquell calibre.
A Romania:
Aquell dia es va aprovar el Tractat de Craiova on s’obligava en els romanesos a retornar a Bulgària la regió de la Dobrudja meridional. A més, s’efectuava un intercanvi de poblacions.
