EL TERCER REICH

Dissabte;

En la crisi polonesa:

A Polònia:

A dos quarts d’una de la nit, un grup de 24 soldats alemanys, sota el comandament del tinent Hans-Albrecht Herzner, que no havien sigut informats de que la invasió a Polònia s’havia ajornat per la setmana següent, va preparar el camí per l’assalt de la 7º Divisió d’Infanteria. La seva missió era travessar la frontera polonesa i capturar una estació de trens a Mosy, en el pas de Jablunka, i impedir la destrucció de l’únic túnel de ferrocarril que anava de Varsòvia a Viena. Després de creuar la frontera, aquest grup de soldats es va infiltrar en el bosc, però es van perdre i el grup es va dispersar a la foscor. A dos de quatre de la matinada, Herzner, acompanyat de 13 soldats, va aconseguir apoderar-se de l’estació de Mosy i va tallar les línies de telèfon i de telègraf. Però els guàrdies polonesos els van descobrir i van ferir un dels homes de Herzner. A les 09:35, l’Abwehr va aconseguir posar-se en contacte amb Herzner i li van ordenar que alliberés els presoners que havia fet i que tornés immediatament a la base alemanya. A dos quarts de dues del migdia, el grup de Herzner va creuar de nou la frontera. El govern alemany va explicar que tot havia sigut un error degut a la falta d’una frontera definida enmig del bosc. Tot i frenar l’ofensiva, tothom tenia clar que hi hauria guerra i, a dos quarts de cinc de la matinada, ja s’estaven ultimant els preparatius pel començament del Cas Blanc. A més, a partir d’aquell dia es varen tancar els aeroports.

A Alemanya:

De dia, Hermann Göering va donar les gràcies a Adolf Hitler per l’esforç que estava fent i va assegurar que la Wehrmacht compliria amb el seu deure. Per la seva banda, Hitler va ordenar que no s’indiqués de manera especial a la població de que la guerra arrencava en una data determinada. Al matí, l’ambaixador britànic a Alemanya, Neville Henderson, va viatjar cap a Londres amb un avió alemany que va ser posat a la seva disposició pel govern del Reich per ordres de Hitler. Quan va arribar a la capital britànica, Henderson va explicar-li a lord Halifax el contingut de la reunió que havia mantingut el dia anterior amb Hitler.

Planificant la guerra, Alfred Jodl va ser ascendit a general i molts alemanys varen ser cridats a files, com el mestre Wilm Hosenfeld.

A França: 

El president del Consell de Ministres, Edouard Daladier, va enviar una carta personal a Hitler per dir-li que la situació era molt greu i que esperava que es trobés una solució pacífica perquè no volia que tornés l’època de la Primera Guerra Mundial, on els francesos i els alemanys varen perdre molts homes. L’ambaixador francès a Berlín, Robert Coulondre, va portar a última hora de la tarda aquella carta a Hitler a la Cancelleria del Reich, que estava en aquells moments amb Joachim von Ribbentrop. Coulondre li va dir que es trobava davant el Tribunal de la Història i li va suplicar un cop més que no entrés en guerra. Hitler es va mirar a Joachim von Ribbentrop, que estava al seu costat, es va aixecar de la butaca, va agafar al seu ministre d’un braç i el va portar a un extrem de la sala. Després de parlar uns segons amb ell, Hitler es va dirigir cap a l’ambaixador i li va dir que tot ja estava decidit, i l’entrevista es va donar per acabada. Després de l’entrevista l’ambaixador va tornar a l’ambaixada i va escriure al govern francès que ho havia intentat tot per convèncer a Hitler de que no entrés en guerra, però que no havia sigut escoltat. Però tot i que Hitler no el va escoltar, Walter Hewel, el cap personal de Von Ribbentrop, va advertir al seu líder de que no tenia que subestimar als britànics, paraules que varen posar furiós a Hitler, que segons Walther von Brauchitsch no sabia què havia de fer.

A Itàlia:

A Roma, Benito Mussolini va enviar un missatge a Alemanya per justificar la seva no intervenció en la futura guerra per la falta de matèries primes i de productes. El dictador italià va enviar una llista dels productes que necessitava Itàlia. La resposta de Hitler no es va fer esperar. El dictador alemany va acceptar la no intervenció d’Itàlia i va explicar en un comunicat que esperava que Itàlia mantingués una actitud amistosa en el conflicte perquè ell estava decidit a batre tot sol a França i la Gran Bretanya després d’envair Polònia. Aquella resposta va fer amoïnar molt a Mussolini. En el tema de les matèries primes, Hitler li va respondre que li podia donar moltes poques matèries primes, però li va confirmar que se li entregaria fusta, carbó, ferro i algunes bateries antiaèries. Després de la negativa italiana, Hitler va estar pensant com portaria el conflicte sense l’ajuda de Mussolini.

A la Gran Bretanya:

A Londres, l’industrial suec Birger Dahlerus es va tornar a reunir amb lord Halifax i li va suplicar que insistissin en arribar a un pacte amb els alemanys. Lord Halifax va consultar-ho amb Neville Chamberlain i va redactar una carta que explicava que el govern britànic desitjava trobar una solució pacífica, però en ella s’assegurava que si els alemanys atacaven Polònia ells entrarien en guerra. A la nit, Dahlerus va tornar a Berlín, on va ser recollit a l’aeròdrom per l’ajudant de Hermann Göering, que el va portar al Carinhall. Quan Dahlerus va arribar a la mansió, ja de nit, va saber que Göering no estava a la mansió perquè havia sortit en direcció a Berlín en un tren especial. Llavors va ser conduït fins a Friedrichswalde, on s’havia aturat el tren de Göering. El ministre el va rebre en seguida que el va veure, i Dahlerus li va explicar que el govern britànic estava decidit a entrar en guerra si Alemanya atacava Polònia i li va entregar la carta de lord Halifax que demostrava que els britànics estaven disposat a agafar les armes. Quan Dahlerus li va llegir la carta  (Göering no la va llegir perquè estava en anglès i ell no el dominava), el ministre va ordenar parar el tren a l’estació més pròxima i va exigir que el portessin juntament amb Dahlerus a la Cancelleria del Reich per reunir-se amb Hitler.

En els països neutrals:

Els ambaixadors alemanys varen entregar al rei belga, Leopold III, a la reina dels Països Baixos, Guillermina, i al Govern del Gran Ducat de Luxemburg unes solemnes declaracions que asseguraven als respectius governs la decisió d’Alemanya de respectar la seva neutralitat.

Tweet