11 de juny de 1940
Dimarts:
En la Batalla per França:
A França:
Els soldats alemanys varen atacar les defenses franceses situades al nord-oest de París, al costat del riu Sena, i no paraven d’avançar. Els Panzer avançaven tant per l’est com per l’oest de França, i aquell dia varen creuar el Sena a Rouen, Elbeuf, Les Andelys i Louveirs, i varen ocupar la ciutat de Reims. Mentrestant, Hermann Hoth va creuar el Marne per Chateau Thievy en direcció al Massís Central i Borgonya, i Erwin Rommel, que va recórrer 240 quilòmetres en un dia, va seguir a tota velocitat. Entre tots deixaven aïllades 17 divisions franceses, 10 d’elles estacionades a la Línia Maginot. Per la seva part, els soldats francesos no estaven en condicions de lluitar i no podien fer res més que retirar-se de forma més o menys ordenada. Aquell dia es varen retirar darrere del Marne. El govern francès es va retirar a prop de Tours.
A Chateau du Muguet, a prop de Briare, al sud-est d’Orlenas, es va celebrar a les sis de la tarda una reunió del Supreme War Council on i varen ser presents Winston Churchill, Paul Reynaud, Philippe Pétain, Maxime Weygand, Anthony Eden, Charles de Gaulle, John Dill, Ismay i el representant de Churchill davant Reynaud, el general de divisió Louis Edward Spears, a més d’altres membres de menor rang de l’Estat Major. Els francesos estaven avergonyits pel seu paper en el conflicte i tota l’estona miraven a la taula per no mirar els ulls dels britànics.
El general Alphonse Joseph Georges va informar al primer ministre britànic de l’enorme quantitat de pèrdues des de que els alemanys havien reprès la seva ofensiva el 5 de juny. De les 103 divisions aliades que hi havia en línia, 35 s’havien perdut en la seva totalitat. Churchill els va que prometre una segona BEF, la força expedicionària britànica, que lluitaria a Normandia i seria reforçada per les tropes que arribaven de Narvik, Noruega, amb l’esperança de que França pogués sobreviure fins la primavera de 1941, que seria quan calculava que l’exèrcit britànic tindria 25 divisions més. Els va instar a defensar París, a combatre en tots els carrers, amb obstinació. Pétain li va respondre que convertir París en una ciutat en ruïnes no afectaria a la qüestió. El general Weygand opinava que la situació era desesperada i li va demanar suport aeri, però Churchill li va reiterar que no era possible. Li va dir que enviar més esquadrons a França podria acabar amb l’última esperança que tenien. Els britànics opinaven que si els alemanys atacaven la Gran Bretanya segurament aquell fet provocaria l’entrada dels Estats Units a la guerra. Churchill els va dir textualment en els seus companys francesos:
És possible que els nazis dominin Europa, però serà una Europa revoltada i, al final, segur que un règim que les seves victòries es deuen en gran part a les seves màquines s’enfonsarà algun dia. Les màquines derroten a les màquines.
A continuació, el primer ministre britànic va enviar un telegrama a Franklin Delano Roosevelt explicant-li la situació en què es trobaven i li va dir que també estaven preocupats per Irlanda i li va suggerir que un esquadró nord-americà a Berehaven els hi aniria bé. Abans de tornar al seu país, Churchill va aprovar un programa de municions, en virtut del qual entre 500 i 600 carros de combat pesats estarien a punt d’entrar en acció a finals de març de 1941.
Però, els francesos, lluny d’escoltar les paraules de Churchill, només pensaven en com rendir-se. A la nit, Pétain va informar a Reynaud que seria necessari buscar un armistici.
En el Mediterrani:
Els italians varen dur a terme vuit atacs diferents a l’illa de Malta.
A Itàlia:
Per l’entrada d’Itàlia el dia anterior a la guerra, a la nit els Aliats varen bombardejar Hanover i les zones industrials de Torí i Milà. A més, Austràlia, Nova Zelanda i Sud-Àfrica li varen declarar la guerra.
A Noruega:
L’exèrcit noruec, sol i abandonat, finalment es va desmobilitzar i, després de ser desarmats, els soldats varen tornar a les seves cases. Alguns varen sortir del país en les últimes embarcacions de guerra britàniques.
A l’Àfrica Oriental:
Els avions italians varen atacar Port Sudan i Aden. Al mateix temps, els britànics varen bombardejar instal·lacions militars italianes a Eritrea.
En els Estats Units:
A la nit, els primers subministraments militars nord-americans amb destí a Gran Bretanya i França es carregaven a bord d’una embarcació en els molls de l’Exèrcit a Raritan, Nova Jersey. 600 vagons de càrrega havien transportat aquell material, que incloïen 900 canons de campanya, 800.000 metralladores, 500.000 fusells fabricats el 1917 i 1918 i conservats en grassa, i 250 cartutxos per cada un.
The URI to TrackBack this entry is: http://segonaguerramundial.blog.cat/1940/06/11/11-de-juny-de-1940/trackback/