30 de gener de 1945
Dimarts:
En el Reich.
A Alemanya:
Feia dotze anys que Adolf Hitler havia pujat al poder, però les coses eren molt diferents a les del 30 de gener de 1933. Hitler va emetre el seu últim discurs registrat i emès per la ràdio a les deu de la nit a la nació alemanya, on va prometre que tot i les dificultats que tenien les coses canviarien aviat. Va mencionar un cop més que una conspiració mundial de jueus del Kremlin volia acabar amb ells i va acabar el seu discurs dient que la guerra no la guanyaria l’Àsia Central sinó Europa, definint la guerra com una batalla racial contra l’exèrcit soviètic.
El ministre d’Armament, Albert Speer, va enviar un informe a través del seu oficial d’enllaç, Nicolaus von Below, a Hitler per explicar-li que la guerra estava perduda en el camp de l’economia i l’armament, i li va proposar donar prioritat els aliments, els combustibles d’ús domèstic i l’electricitat abans de continuar subministrant més recursos per construir tancs, motors d’avió i municions. Speer va canviar el seu discurs que havia mantingut durant tota la guerra; abans donava prioritat a l’economia de guerra però, ara, en el moment final, donava prioritat a la població. Després de la pèrdua de l’Alta Silèsia no hi havia cap possibilitat de satisfer les necessitats de guerra. Quan Hitler va llegir l’informe va ignorar les propostes de Speer perquè encara confiava que tot i la superioritat dels Aliats les coses s’igualarien quan aquests s’endinsessin dins territori alemany perquè estava convençut que els soldats alemanys lluitarien amb molta més energia dins de la seva pàtria. A més, les autoritats alemanyes varen decidir donar prioritat a la Wehrmacht en la distribució de combustible davant dels refugiats en l’ús dels trens de mercaderies. Tot i no fer cas a l’informe de Speer, Hitler li va prohibir entregar-lo a ningú i li va afegir que ell era l’únic que podia treure’n conclusions sobre la situació de l’armament.
A Berlín es va estrenar la pel·lícula en color planificada pel ministre Joseph Goebbels anomenada Kolberg, dirigida per Veit Harlan, sobre els setges a la petita ciutat alemanya de Kolberg, en el Bàltic, dels exèrcits de Napoleó. Hitler mai la va arribar a veure.
A Brandenburg, davant l’enfonsament del Reich a la presó de Sonnenburg, la Sonne com l’anomenaven els presoners, ubicada a l’est de Berlín, 800 interns varen ser assassinats, la gran majoria estrangers, per ordre de l’assistent personal de Martin Bormann, el fiscal de l’Estat regional, Kurt-Walter Hanssen, ja que creien que no mereixia la pena repatriar-los a l’altra banda del Òder. Les SS varen obligar en els presoners a agenollar-se en grups de deu i els varen afusellar amb un tret a la nuca. En els malalts els varen matar directament al llit. A uns 150, classificats com útils, els varen fer marxar direcció a Berlín.
En el front oriental:
A Polònia:
Les unitats del comandant Gregory Zhukov varen penetrar sense trobar resistència la zona defensiva de Meseritz i, a dos quarts de vuit del matí, el quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula va veure que la carretera de Landsberg estava plena de tancs soviètics. El 1º Front Ucraïnès va arribar al riu Òder, i algunes de les seves unitats varen establir caps de pont en la seva riba occidental.
En el nord, el migdia va sortir del port el creuer alemany més gran de la Força de l’Alegria, el Wilhelm Gustloff, amb moltes persones i dos capitans, que fugien dels soviètics. Segons un estudi que es va fer posteriorment, en el vaixell i viatjaven unes 10.582 persones, de les quals 8.956 eren refugiats,tot i que el creuer estava dissenyat per transportar a 2.000 passatgers. És molt difícil saber amb exactitud quanta gent viatjava en el creuer perquè en aquell moment no hi havia cap control. Quan l’embarcació salpava a alta mar nevava i la temperatura era de 10 graus sota zero, i a més el mar estava mig congelat. Captat per un submarí soviètic, el S-13, aquest no s’ho va pensar dos cops i en veure’l en el seu punt de mira el va atacar amb tres torpedes per ordres del capità A-I. Marinesko, i el va enfonsar ràpidament. Unes 9.000 persones varen morir i 1.239 varen ser rescatats per altres embarcacions alemanyes liderades pel creuer Admiral Hipper. Curiosament, l’enfonsament va ser silenciat tant pels nazis, que temien que els perjudiqués l’esperit de resistència, com pels soviètics, que no volien responsabilitzar-se de la tragèdia. Es considerat el desastre més gran de la història marítima.
En el front occidental:
A Bèlgica:
En el castell de Namur, que feia de quarter general d‘Omar Bradley, el comandant de Missouri es va reunir amb el comandant del 9º Exèrcit Bill Simpson, que va quedar impactat i meravellat pel castell.
A l’Atlàntic:
El president Franklin Delano Roosevelt viatjava en l’embarcació Quincy cap a Malta per reunir-se el dia 2 amb el primer ministre Winston Churchill per després dirigir-se a Ialta per celebrar la Conferència de Ialta. Aquell dia el President feia 63 anys i els seus companys de viatge li varen dur quatre pastissos a la seva cabina, un per cada mandat, seguits d’un cinquè pastís que tenia un gran interrogant glacejat al damunt. La tripulació del Quincy li va entregar un cendrer de llautó elaborat amb el casquet d’un projectil disparat a Normandia el Dia D.
A Malta:
Abans de la reunió del dia 2 de febrer entre el president Franklin Delano Roosevelt i el primer ministre Winston Churchill, els caps de l’Estat Major Conjunt es varen reunir aquell migdia per 182è cop. Una delegació del SHAEF dirigida pel comandant Walter Bedell Smith va presentar de nou el pla del comandant suprem Dwight D. Eisenhower: destruir els alemanys a l’oest del Rin, creuar el riu i després avançar cap al cor d’Alemanya en dos eixos. Smith els va explicar que el 9º Exèrcit nord-americà reforçarien als homes del mariscal Bernard Law Montgomery al nord i que el segon atac cap a Frankfurt i Kassel el duria a terme el 12º Grup d’Exèrcits d‘Omar Bradley, que envoltaria el Ruhr des del sud i ajudaria al 21º Grup d’Exèrcits. Un cop més Alan Brooke va posar la nota crítica al pla nord-americà dient que creia que no disposaven de suficient força per dues grans operacions. George Marshall no va estar gens d’acord amb Brooke i va advertir de que no era segur confiar en una sola línia d’avanç. La sessió es va aplaçar sense arribar a cap tipus d’acord, i Smith va telegrafiar ràpidament al comandant Dwight D. Eisenhower a Versalles. El comandant suprem li va respondre que ocuparia el Rin en el nord tan aviat com fos possible i sense esperar a tancar el Rin en tota la seva longitud. Quan Brooke se’n anava a dormir a mitjanit en el palau de San Anton, Smith va parèixer a la seva porta per continuar el debat. Brooke creia que el quarter general d’Eisenhower estava massa lluny del front i que no veia la realitat, i durant una hora varen intercanviar impressions.
A les Filipines:
Ansiós, el comandant Douglas MacArthur va ordenar que tres divisions s’encarreguessin d’ocupar Manila. Aquestes tres divisions varen arribar a les afores de la capital.
The URI to TrackBack this entry is: http://segonaguerramundial.blog.cat/1945/01/30/30-de-gener-de-1945/trackback/
