EL TERCER REICH

Dimarts:

El cas Rudolf Hess:

A Alemanya:

En el Berghof, Adolf Hitler es va reunir amb els Reichsleiter i gauleiter en una reunió organitzada precipitadament. L’ambient encara era molt tens per l’afer de Rudolf Hess i encara la tensió va augmentar més quan Hermann Göering i Martin Bormann, els dos amb cara tensa, varen entrar a la sala abans que Hitler. Després d’un etern silenci, Bormann va llegir en veu alta l’última carta de Hess i llavors va entrar a la sala el dictador. A continuació, Hitler va pronunciar un emotiu discurs davant dels seus, entre ells Hans Frank, que va ser emocionar-lo fins i tot a ell mateix, que va estar a punt de plorar quan va parlar de la lleialtat, la traïció i dels trastorns mentals de Rudolf Hess. Va afirmar que Hess havia actuat sense el seu consentiment, que estava mentalment malalt i que havia posat el Reich en una situació impossible respecte als seus socis de l’Eix. El dictador va insistir en més d’una ocasió de l’estrany comportament de Hess, les seves relacions amb els astròlegs, i va criticar-lo de que no hagués fet cas a les seves ordres de no seguir fent pràctiques de vol. Quan Hitler va acabar el seu emocionant i intens discurs, es va recolzar a l’enorme taula que estava a prop de la finestra, i mentre s’apropava a la finestra, les 60 o 70 persones que estaven presents es varen anar aixecant a poc a poc de les seves cadires i el varen rodejar formant un semicercle sense dir res.

Després de l’acte, Hitler va firmar com a comandant en cap el decret de l’Ordre Jurídica Barba-roja, el Gerichtsbarkeitserlass, per la Wehrmacht, on va aprovar una nova jurisdicció militar en el què s’establia que es podia dur a terme l’execució en massa sense tenir en compte la jurisdicció dels tribunals militars i es decretava l’afusellament de tots els comissaris de l’exèrcit soviètic quan siguessin capturats. Aquest nou decret es va aprovar per quan comencés l’Operació Barba-roja i servia per donar carta blanca als seus soldats per cometre assassinats contra civils, soldats i opositors dels territoris de l’Est. A més, es va ordenar efectuar represàlies col·lectives contra comunitats senceres en cas de que no es poguessin identificar ràpidament els autors individuals de sabotatges i es privava els civils russos de tot dret a apel·lar els soldats alemanys dels delictes comesos contra ells ja fos assassinat, violació o saqueig. Aquell decret va ser aprovat per Wilhelm Keitel. Hitler també va ordenar a Heinrich Himmler, sota la seva pròpia responsabilitat, que emprengués feines especials en l’administració política de la Unió Soviètica i va ordenar a Göering que organitzés l’explotació del país i l’adquisició dels seus recursos econòmics per l’ús per la indústria alemanya.

Durant aquell dia es va emetre un segon comunicat que reconeixia el vol de Hess a Escòcia i la seva captura, i deixava oberta la possibilitat de que el Servei Secret britànic li parés una trampa. El comunicat acabava dient que aquesta acció no modificaria en res la lluita conta la Gran Bretanya. El comunicat de la delegació SD Bünde, deia que segurament no s’havia produït una escena de tan horror fins aquell moment i afirmava que circulaven rumors sobre el viatge del lloctinent de Hitler i que el poble no es creia el verdader mòbil del viatge.

Per tot Alemanya, on la premsa ja havia informat del viatge de Hess i el definien com un boig, ja circulaven rumors que qüestionaven que Hess hagués actuat sol el 10 de maig de 1941, i menys sense el permís de Hitler. Durant aquells dies d’incertesa en el Reich, Hermann Göering es va mostrar més lleial que mai cap a Hitler, ja que es va desconfiar d’ell quan varen sortir públiques les relacions que havia tingut amb l’empresari suec Birger Dahlerus a l’agost de 1939 per tal d’evitar la guerra. Durant tot aquell temps, Göering va continuar estant en contacte amb el suec, que s’encarregava de mirar d’aconseguir les negociacions de pau amb la Gran Bretanya, i no li va agradar gens ser senyalat com un possible traïdor davant de l’opinió pública ni davant del partit nazi.

En substitució de Hess, Martin Bormann es va convertir en el secretari general del partit nazi i l’encarregat de l’Oficina de Hitler. A partir d’aquell moment, qualsevol document o llei havia de ser firmat per Bormann, menys les competències de l’Exèrcit, del Ministeri de Propaganda i del Ministeri d’Afers Exteriors, cosa que va provocar que tingués diferents disputes amb els ministres Joseph Goebbels i Joachim von Ribbentrop. Una de les tasques més importants que va tenir va ser la de gestionar l’agenda de Hitler, i va ser ell qui decidia amb qui el dictador es podia i amb qui no es podia reunir.

A la Gran Bretanya:

El primer ministre Winston Churchill, tot i tenir presoner a Hess, no es va interessar mai pel jerarca nazi, ja que estava convençut que Hitler no estava al darrere de la seva missió. Tot i el poc interès que va tenir Hess per  Churchill, se’l va mantenir com a presoner perquè el món pogués veure la debilitat d‘Alemanya davant de la Gran Bretanya.La BBC va informar aquell dia de l’arribada de Hess a Escòcia i la seva posterior captura. Pels nord-americans la detenció de Hess era molt important i lord Simon i el nord-americà Sumner Wells varen interrogar-lo sense èxit per mirar de treure’n tots els detalls de la vida del govern alemany. L’única informació rellevant que sembla que varen treure va ser quan va deixar clar que per Hitler el seu enemic era la Unió Soviètica. Després, Hess va ser interrogat per un representant del Ministeri d’Afers Exteriors, Ivonne Kirkpatrick. L’ex lloctinent de Hitler li va començar a parlar de la sèrie de circumstàncies que l’havien dut a aquella situació. En realitat les seves explicacions constituïen un resum de la història d’Europa des del 1918 fins que va començar la Segona Guerra Mundial. Va acusar França i Gran Bretanya de provocar que Alemanya hagués hagut d’utilitzar la força i va afirmar que al final Alemanya guanyaria la guerra i va indicar que els bombardejos a la Gran Bretanya no havien fet res més que començar. Tot i això, va explicar que ell volia una aliança amb la Gran Bretanya i els va avisar de que els nord-americans es volien apoderar-se de l’Imperi britànic i que Canadà seria annexionada pels Estats Units. La solució que posava Hess era que la Gran Bretanya donés plena autoritat a Alemanya a Europa i els va prometre que Alemanya no intervindria davant la Gran Bretanya en el govern del seu Imperi amb l’única condició de que siguessin tornades a Alemanya les seves antigues colònies perdudes després de la Primera Guerra Mundial. També va insinuar que Alemanya podria atacar a la Unió Soviètica, però llavors es va contradir insinuant que eren absurds els rumors que deien que Hitler pensava en atacar a la Unió Soviètica. Quan Kirkpatrick abandonava l’habitació, Hess li va dir que se li havia oblidat dir-li que de cap manera l’actual govern britànic podia negociar amb Alemanya.

A la Unió Soviètica:

A Moscou, Iosif Stalin estava convençut de que la missió de Hess era una trama dels britànics i creia que volien pactar amb els alemanys per atacar a la Unió Soviètica. Els informes de l’ambaixador soviètic a la Gran Bretanya Ivan Maïski el van reafirmar amb aquesta idea, ja que l’interrogatori a Hess va ser preparat per en lord Simon, que era considerat pels soviètics proper ideològicament a les idees nacionalsocialistes. Dies més tard, Stalin va creure que Hess havia sigut enviat per Hitler i que havia sigut mal acollit pel britànics i per això havia acabat detingut perquè al final no havien arribat a cap pacte per atacar a la Unió Soviètica.

A Itàlia:

A Roma, en el Palau Venècia, Von Ribbentrop es va entrevistar amb el dictador Benito Mussolini i el comte Galeazzo Ciano per parlar del viatge de Hess i dels contactes que tenia Hitler amb la Unió Soviètica. Mussolini volia que la Unió Soviètica es quedés al marge del conflicte bèl·lic perquè ell estava més interessat en que els alemanys se centressin en el nord de l’Àfrica, on els italians estaven tenint una dura batalla amb els britànics.

En el Mediterrani:

El submarí britànic Undaunted va ser enfonsat a prop de Bengasi pel submarí italià Pleiadi.

A l’Atlàntic:

El creuer auxiliar britànic Salopian, de 10.549 tones, va ser enfonsat a l’Atlàntic.

Els britànics, en veure el dia anterior l’enorme cuirassat Bismarck, varen decidir anar-lo a buscar per destruir-lo. Des de la base escocesa de Scapa Flow va sortir una esquadra sota el comandament de l’almirall sir John Tovey composta per dos cuirassat, el King George V i el Prince of Wales, els creuers de batalla, Hood i Repulse, el portaavions Victorious, els creuers Norfolk i Suffolk i sis destructors.

A Iraq;

El Mufti de Jerusalem, Amin al-Husayni, exiliat a Bagdad, va fer una cridar als països àrabs perquè declaressin la guerra als britànics. Precisament, aquell dia una altra força especial, composta per tropes musulmanes procedents de la Legió Àrab i el Cos de Fronteres de Transjordània, va travessar la frontera de Transjordània i va entrar a Iraq.

Tweet