7 de juny de 1944
Dimecres:
En el Reich:
A Alemanya:
Adolf Hitler va celebrar una reunió a la seva residència d‘Obersalzberg, el Berghof, amb el ministre d’Armament, Albert Speer, el cap de les forces armades, Wilhelm Keitel, el tinent general Friedrich Fromm i el coronel Claus von Stauffenberg per parlar de la invasió del dia anterior. De seguida varen acordar que havien de reunir ràpidament a tots els soldats que es trobaven de permís a Alemanya, que eren un total de 300.000 soldats, per utilitzar-los en casos d’emergència per si es produïen més atacs dels Aliats. Aquella operació es va conèixer amb el nom d‘Operació Valquíria. A la reunió també es va decidir que el comte i coronel Von Stauffenberg ocupés el càrrec de cap de l’Estat Major. El coronel acompanyava aquell dia al seu superior, el tinent general Fromm, i va quedar impressionat per l’ambient al voltant del dictador. Hermann Göering anava maquillat i Hitler estava molt deteriorat físicament.
Durant aquell dia, Hitler també es va reunir amb el primer ministre hongarès Sztójay, que es va queixar de que les deportacions estaven portant un fort ressentiment entre el poble hongarès. Hitler li va respondre amb un atac antisemita i el va avisar de que havia advertit a Miklos Horthy de que els jueus exercien una influència excessiva, però que el regent no li havia fet cas. Va afirmar que els jueus eren els responsables de la mort de desenes de milers d’alemanys en els bombardejos Aliats i, per aquesta raó, el dictador li va dir que ningú podia demanar-li compassió per als jueus, a qui va definir com a plaga global, i que ara es limitava a complir l’antic proverbi jueu: Ull per ull, dent per dent.
El responsable de l’Oficina Central de Seguretat del Reich, Ernst Kaltenbrunner, va enviar una carta a l’alcalde de Viena per explicar-li que es dirigirien a la ciutat combois amb 12.000 jueus perquè treballessin com a esclaus, i volia que aquests fossin vigilats en els camps de concentració. Kaltenbrunner va deixar clar que es podia eliminar en qualsevol moment als presoners i demanava assassinar a les dones i als nens perquè considerava que no eren aptes per treballar.
El professor Schröder va sol·licitar a Heinrich Himmler que posés a la seva disposició a 40 presoners sans dels camps de concentració per fer un experiment mèdic. L’experiment tractava de beure aigua de mar transformada per tal de que els tripulants d’avions poguessin beure aigua, ja que els subministraments d’aigua eren massa pesats per portar-los a l’avió. Himmler va ordenar seleccionar homes joves entre 1.000 gitanos traslladats des d’Auschwitz a Buchenwald. Els seleccionats els varen prometre bona alimentació i que no hi hauria cap perill per la salut. Però després d’obligar-los durant dies a només beure aigua de mar tractada de diferents maneres a Dachau, les víctimes varen començar a patir forta deshidratació. Tot i els patiments que patien aquells homes, que inclús bevien l’aigua del cubell de fregar, i un va patir bogeria, els alemanys els varen obligar a ingerir aquesta aigua salda. En acabar l’experiment cap dels presoners havia mort.
A Hongria:
Els alemanys varen deportar els jueus de les zones I i II. 289.357 persones varen ser deportades a Auschwitz per morir a les cambres de gas.
A Bèlgica:
Els nazis varen obligar en el rei Leopold III i a la seva família, que estaven retinguts des de la capitulació de Bèlgica el maig de 1940 en el palau de Laeken, a ser deportats a Alemanya. El rei no va tornar a ser alliberat fins al 7 de maig de 1945, el dia de l’armistici alemany, i mai més va tornar a ser popular entre el seu poble.
En la invasió de Normandia:
A les costes de Normandia, el foc va perdre intensitat i els Aliats es varen unir en tots els caps de platja, excepte a la platja de Utah i a la península de Cotentin, i varen instal·lar dos molls de Mulberrys a les platges de Gold i Omaha, on un grup de soldats nord-americans varen celebrar-hi una missa. Els soldats del bàndol alemany capturats, sobretot els polonesos i els russos, varen col·laborar en la construcció d’un camp de presoners mentre els reforços Aliats seguien arribant per mar. Tot i l’aparent victòria aliada, el 1º Exèrcit encara no havia complert la majoria dels objectius del dia anterior. Només havien desembarcat una quarta part de les provisions previstes. L’avanç del 5º Cos a l’altra costat d’Omaha era cada cop més ràpid, però la 29º Divisió seguia estant lluny del riu Aure, situat a uns 10 quilòmetres a l’interior. A Pointe du Hoc, menys d’un centenar de ràngers seguien lluitant en una zona situada a 200 metres del penya-segat. A l’altra banda de la platja Utah encara hi havia confusió entre les forces aliades, i la 101º Aerotransportada es dirigia precipitadament cap al riu Douve i Carentant, però encara hi havia molts paracaigudistes escampats sense ordre i no s’havia establert un cap de pont a l’oest del riu Merderet. En el poble de Sainte-Mère-Église, dos batallons varen resistir els petits contraatacs que els alemanys llançaven tant pel sud com pel nord.
Però l’avanç, tot hi ser lent, s’anava materialitzant. El general Collins, el comandant del 7º Cos, havia desembarcat aquell matí per encarregar-se d’un cap de platja de més d’11 quilòmetres de profunditat. Al mateix temps, els nord-americans varen començar a alliberar els primers pobles. La Companyia Easy del 506º Regiment, juntament amb membres de la 4º Divisió d’infanteria, va alliberar la localitat de Saint Marie-du-Mont. Dos batallons de la 50º Divisió britànica varen avançar cap a Bayeux, guiats per nois que els demanaven cigarretes. En entrar al poble, que havia sigut abandonat pels alemanys (l’últim es va treure la vida), varen imposar el toc de queda i varen detenir als col·laboracionistes. A més a més, 50 paracaigudistes britànics varen ser llançats a França per començar una operació anomenada Bulbasket, que estava destinada a promoure actes de sabotatge molt per darrere de les línies alemanyes en col·laboració amb la Resistència. A part, el port artificial d’Arromanxes que havia sigut prefabricat a la Gran Bretanya va ser instal·lat aquell dia a Normandia. El seu eix central el constituïa un dic format per blocs de formigó, arribant a fer els més grans 65 metres de llarg per 18 d’ample i 20 d’alt, i en ell s’hi recolzaven molls flotants d’acer de 60 metres de llarg, units a terra ferma per lleugers espigons metàl·lics.
Des de la Gran Bretanya, on les portades dels diaris només es parlava de la invasió a Normandia, a les vuit del matí el comandant Dwight D. Eisenhower es trobava en les drassanes de Portsmouth. En el moll situat a l’altre costa de King’s Stairs, el comandant suprem va pujar a l’embarcació Apollo per dirigir-se a Normandia. Després de passar per l’est de l’illa de Wight, l’embarcació va travessar el Canal en només tres hores. L’embarcació d’Ike es va creuar amb combois que tornaven i amb una quantitat considerable de barcasses, embarcacions i naus de desembarcaments enfonsant-se o abandonades. El camí cap a Normandia era perillós, ja que aquell mig matí les mines que seguien al mar varen enfonsar el dragamines nord-americà Tide, on va morir el seu capità, i la nau de transport nord-americana Susan B. Anthony. Poc abans del migdia, l’Apollo va passar al costat de l’Augusta davant la platja Omaha i s’hi va aturar. Ràpidament, Omar Bradley, que aquell matí havia desembarcat en el sector Dark Red per comprovar personalment com anaven les coses, va pujar a coberta per parlar amb el comandant, però aquest, que estava enfadat perquè no l’havien informat com desitjava, va preguntar-li el per què d’aquella desinformació. Bradley li va replicar que els hi varen transmetre per ràdio tot el què sabien. Irritat, Ike es va dirigir fins a la cabina de comandament del general Bretram Ramsay. A
la tarda, el comandant va saber que els informes que havia enviat cada hora s’havien amuntegat a la sala de comunicacions del general britànic Bernard Law Montgomery, on el personal encarregat de la codificació, col·lapsat de tanta feina, portava un endarreriment de 12 hores en el desxiframent de missatges. Llavors, Bradley va intentar calmar els ànims del comandant suprem i va començar a explicar-li a en detall tot el què sabia. Després va tornar a la seva embarcació. Amb el cel més aclarit, l’Apollo es va dirigir cap a l’est per observar des de la distància les platges conquerides pels britànics, però la mala mar va fer que creués la badia amb dificultat, a una velocitat de sis nusos, i Eisenhower no varen poder veure com estava la situació a la platja. Després de trobar-se amb un destructor britànic, el comandant suprem va ser traslladat de retorn a Portsmouth.
En el bàndol alemany, els nazis varen assassinar a 99 ostatges seleccionats a l’atzar a Tulle, a l’oest de Lió. Les SS varen fer aquests assassinats com a represàlia per l’assassinat de companys seus que havien tingut que sentir de la boca un sacerdot de la zona com els hi deia les següents paraules:
Amics meus, anireu a aparèixer davant Déu.
Els ostatges varen ser penjats en faroles i balcons, i els seus cadàvers varen ser llançats en els abocadors de la localitat.
Per intentar neutralitzar el desembarcament, els blindats de les Joventuts Hitlerianes, una unitat composta per adolescents liderada per veterans del front oriental, i els granaders blindats sota el comandament de Kurt Meyer, varen atacar als canadencs a prop de Caen, però no tenien combustible suficient. Els granaders varen avançar un quilòmetre i mig a camp obert abans que l’artilleria naval i els canons de campanya els poguessin tocar. Però, a la tarda, els canons de les embarcacions de guerra ancorades davant de la costa i un contraatac blindat varen malmetre l’avanç de la unitat del comandant Meyer, que va perdre més de 30 carros de combat. Tot i això, els canadencs varen ser obligats a retrocedir més de tres quilòmetres, cedint un terreny que tardarien un mes en recuperar. Al vespre, les tropes de Meyer seguien estant a uns 10 quilòmetres de la costa. Enfadats de tantes baixes que havien patit, a la localitat d’Authier es va ordenar a vuit presoners canadencs que es traguessin el casc per executar-los. Els seus cadàvers varen ser arrossegats fins la carretera, on les erugues dels tancs els varen aixafar. Un francès es va encarregar de recollir les restes amb una pala. Sis més varen ser introduït a la força en una cuina, on varen ser assassinats d’un tret a la nuca. El capellà dels fusellers de Sherbrooke va ser apunyalat en el cor. Altres presoners canadencs varen ser conduïts a la badia d’Ardenne, on varen ser assassinats d’una pallissa o d’un tret al cap.
Els alemanys corrien a enviar reforços cap a Normandia i aquell dia la 2º Divisió SS-Panzer, la Das Reich, va rebre l’ordre d’avançar cap al nord des de Tolosa.
La Kriegsmarine també va intentar actuar contra els Aliats i va enviar tres submarins; el U-629, el U-955 i el U-970 des de les bases atlàntiques franceses per atacar a les embarcacions aliades del Canal de la Mànega, però les tres embarcacions varen ser enfonsades per avions del Coastal Command en els accessos al Canal des del Golf de Biscaia.
A Itàlia:
El 6º Cos nord-americà va avançar per la costa occidental i es va apoderar de Civitavecchia.
En els Estats Units:
A la Casa Blanca, el president Franklin Delano Roosevelt li va prometre en el primer ministre del govern polonès a l’exili Stalnislaw Mikolajczyk, que vetllaria perquè Polònia no en sortís perjudicada de la guerra.
The URI to TrackBack this entry is: http://segonaguerramundial.blog.cat/1944/06/07/7-de-juny-de-1944/trackback/
