Home // 1940 // Abril (Page 3)

10 d’abril de 1940

Dimecres:

A Noruega:

A primera hora del matí, el capità britànic B. A. W. Warburton-Lee, seguint un destructor alemany cap al fiord d’Oslo, va entrar amb la seva esquadra de cinc embarcacions en el port. Allí va sorprendre a cinc bucs de guerra alemanys i diversos carregadors alemanys que estaven a la badia de Narvik i els va atacar enfonsant el petrolier i dos destructors, al mateix temps que causava greus danys als altres. En retirar-se, els britànics varen perdre dos destructors i el seu comandant,el capità Warburton-Lee, que se li va concedir de forma pòstuma la Creu Victòria.


A Trondheim, fins a última hora del dia, el Hipper i dos destructors varen estar al port de la ciutat sense que els britànics els ataquessin. En el port de Bergen, un grup de 16 Blackburn Skuas dels 800º i 803º Esquadrons amb base a Hatson, Orcades, varen enfonsar el creuer lleuger alemany Königsberg.


Al matí, l’ambaixador alemany Curt Bräuer va intentar presentar una nota a Halvdan Koht, el cap de govern, per carregar tota la responsabilitat de l’atac sobre les potències occidentals i li va explicar que ells, els alemanys, volien garantir la integritat territorial i la independència política del regne com s’havia fet amb Dinamarca el dia anterior. Els noruecs varen rebutjar l’oferta alemanya i varen traslladar la cort, el Parlament i l’Estat Major del general a Hamar, a 160 quilòmetres més al nord. A Elverum, Bräuer va sostenir de nou una llarga conversació amb en Koht i el rei Haakon VII per aconseguir fer tornar el govern a Oslo i arribar a un acord. Però els seus esforços varen fracassar per culpa de Vidkun Quisling, que havia arribat unes hores abans a la capital assumint el poder de forma inconstitucional, tal i com havien decidit entre ell i Adolf Hitler. El rei es va negar a acceptar aquell cop d’Estat i va ordenar la mobilització general i els reservistes varen venir de tot arreu per participar en la defensa del país.

En el Reich:

A Berlín, a la Cancelleria del Reich, Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per analitzar la situació. El dictador li va dir que en els últims dos dies la Gran Bretanya havia perdut molt prestigi, però lamentava també les pèrdues alemanyes i va concloure que aquella acció (la de Noruega) havia sigut l’única gran missió que havia pogut imposar a la Kriegsmarine. Per informar a la població de l’ofensiva contra Noruega, el Völkischer Beobachter va sortir editat amb aquest gran titular.

Alemanya salva Escandinàvia!

9 d’abril de 1940

Dimarts:

Les conquestes de Noruega i de Dinamarca:

Les tropes alemanyes varen envair Dinamarca i Noruega amb nou divisions; set d’Infanteria i dues de Muntanya, amb el suport de 970 avions i de tota la Kriegsmarine, que va perdre tres vaixells de guerra durant els desembarcaments. Aquella invasió va rebre el nom dOperació Weserübung.

A Noruega:

A primera hora del matí, les tropes alemanyes, amb tres divisions, una d’elles la de l’Eduard Dietl, amb el suport de 800 avions de guerra i 250 avions de transport, van aconseguir desembarcar a Noruega i es van apoderar ràpidament de les ciutats d’Oslo, Kristiansand, Bergen, Trondheim i Narvik. Els paracaigudistes alemanys van capturar també els aeroports d’Oslo i Stavanger abans de que sortís el Sol. Els britànics al principi no es van creure la notícia de que els alemanys havien arribat a conquerir Narvik, a 2.000 quilòmetres d’Alemanya, i es pensaven que era un error, una confusió. Per la seva part, els noruecs van quedar tant sorpresos que no van tenir temps de reaccionar. A més, Vidkun Quisling, el comandant noruec local, va donar ordres a la guarnició perquè no ataqués. Només dos vaixells noruecs van respondre a l’atac de Narvik, però van ser enfonsats. A Trondheim, el vaixell Admiral Hipper va eliminar les bateries costeres i va destruir-ne una que va aconseguir atacar-lo. A Bergen, el 10º Cos Aeri va enfonsar el destructor Gurkha i va danyar els creuers Southampton i Glasgow i el buc de guerra Rodney.

Tot i això, la fortalesa d’Oskarburg, pròxima a Oslo, a les 04:40 de la matinada les defenses noruegues varen il·luminar les embarcacions alemanyes i 43 minuts més tard varen disparar dos cops els canons de 280 mil·límetres de la la fortalesa. El creuer pesat Blücher, incapaç de saber d’on provenien els dispars, va augmentar la seva velocitat fins als 32 nusos per canviar la seva posició i va entrar directament en el radi d’acció dels canons de 150 mil·límetres de les bateries de l’estret de Drobak, situades a uns 370 metres, que també varen disparar. Cap a les 05:34, la nau, que havia rebut molts impactes, va aconseguir passar el fiord d’Oslo i va quedar fora de l’abast de les bateries costeres, però el timó es va trencar mentre creuava l’estret a prop d’Oskarborg. Poc després es va produir una explosió a la sala de màquines, concretament a la bodega de les municions, on hi havia impactat un projectil, i el creuer es va començar a escorar lentament. De seguida es va donar l’ordre d’abandonar l’embarcació, però es va enfonsar tan ràpid que gran part de la tripulació, uns 600 homes, no va poder fugir. Eren dos quarts de vuit del matí, pràcticament la mateixa hora en què fracassava una temptativa dels paracaigudistes per fer-se amb el camp d’aviació d’Oslo-Fornebu. El Blücher es va enfonsar amb gran part dels expedients de la Gestapo sobre els noruecs anti-nazis. Però els noruecs varen cometre un greu error, ja que no rebien ordres clares i no varen atacar amb els seus soldats dels fortins a la resta d’embarcacions alemanyes. Amb l’enfonsament del Blücher, el comboi alemany es va retirar per desembarcar les seves tropes més avall i varen avançar després cap a Oslo. Aquest retràs va permetre a la família reial noruega i en el govern abandonar la capital.

En el 5º Grup, sota el comandament del contraalmirall Oskar Kummetz, el petit cuirassat Lützow, el creuer Emden i diversos dragamines varen intentar ocupar la capital. Poc abans de dos quarts de dotze de la nit, en enfonsar el Albatros, el patruller noruec Pol III els va descobrir en les bateries costeres de Bolerne i Rauoy, ja en el fiord d’Oslo. Tot hi haver perdut el factor sorpresa, el comandant Nicolaus von Falkenhorst va continuar la seva ruta cap a l’interior del fiord per complir amb el seu horari d’arribar al port de la capital. Informats de que la Marina tenia problemes, la Luftwaffe va llançar els seus paracaigudistes sobre l’aeròdrom d’Oslo. Aquell mateix matí, l’ambaixador alemany a Oslo va entregar al govern noruec una nota en la que exigia la rendició de noruega a una administració alemanya. La demanda va ser rebutjada. Dues hores més tard, el rei de Noruega Haakon VII i el seu govern van tenir temps de fugir cap al nord, a Hamar, a uns 100 quilòmetres. 

Un cop els alemanys varen ocupar l’aeròdrom, varen enviar les forces d’infanteria i. a primera hora de la tarda, ja tenien les suficients tropes per entrar a Oslo. Tot i el ràpid atac alemany, A les cinc de la tarda, els alemanys havien ocupat tots els seus objectius menys Oslo.

A Dinamarca: 

A les quatre de la matinada l’ambaixador alemany a Dinamarca, Cecil von Renthe-Fink, va trucar al Ministeri d’Afers Exteriors danès, on si va posar el ministre Munch i li va demanar una entrevista urgent. A les 4:20, l’ambaixador alemany acompanyat per l’agregat de l’Aire de l’ambaixada es va presentar a la residència particular del ministre d’Afers Exteriors danès. L’ambaixador va declarar que Alemanya tenia proves de que la Gran Bretanya pensava ocupar les bases de Dinamarca i de Noruega, i el va amenaçar dient-li que els bombarders alemanys estarien en breu sobre Copenhaguen, però que havien rebut ordres de no llançar les bombes i que era assumpte dels danesos evitar l’acció armada. A continuació, l’ambaixador britànic a Copenhaguen, Howard Smith, va informar al Ministeri d’Afers Exteriors britànic de que els alemanys havien arribat a la capital danesa.

A un quart de cinc la invasió alemanya ja havia començat. Els paracaigudistes varen ocupar els seus objectius, incloent la fortalesa de Maseneo. Al mateix moments es feien desembarcaments a les illes del país. A les 4:20, en el moll de la Langeline, en el port de Copenhaguen, varen entrar tres petits vaixells de transport mentre uns quants avions alemanys donaven voltes sobre la ciutat espantant als danesos. D’un d’aquests vaixells en varen sortir uns soldats alemanys completament equipats i es varen dirigir a Westellet, l’antiga fortalesa de Copenhaguen. Les portes estaven tancades, però els alemanys les varen obrir amb dinamita i la guarnició danesa es va rendir sense oferir resistència perquè varen ser agafats per sorpresa i sabien que no podien resistir. D’un altre vaixell, el Hansestadt Danzig en va sortir un batalló del 308º Regiment d’Infanteria de la Wehrmacht, que va ser destinada a Amalienborg, el castell reial, on varen atacar els guàrdies danesos i en varen ferir-ne a tres, un d’ells mortalment. A les 5:25, els Messerschmidtt Bf 110 ja havien arribat a l’aeròdrom de Vaerlose, on hi havia la força aèria danesa, que no era molta. En aquell moment els avions estaven escalfant motors, pel que en qüestió de minuts els alemanys varen tenir que neutralitzar a tota la Força Aèria danesa.

Amb pocs minuts els alemanys varen ocupar diversos punts de la ciutat sense trobar-se pràcticament resistència. Però quan es varen apropar a la residència del rei Cristià X, els danesos varen treure reforços a l’edifici i va començar un combat entre la guarnició i les tropes alemanyes. El xoc va durar molt poc i va acabar amb només un ferit danès i els alemanys retirant-se. A dins del palau reial, mentrestant, es discutia la situació entre els ministres i els caps militars. Tots, excepte el Comandant Suprem Danès, el general William Wain Prioir, varen arribar a la conclusió de que la resistència era inútil, ja havien mort 12 danesos i el país estava rodejat. A tres quarts de sis, el rei Cristià X va rebre el ministre alemany Cecil von Renthe-Fink, que li va presentar una llista de 13 ultimàtums. Tal i com havien parlat feia uns minuts, ell i el seu govern varen firmar la rendició incondicional a les set del matí. Amb la intenció de negociar, Adolf Hitler va enviar-hi un encarregat de negocis per negociar amb el govern danès. Els alemanys varen garantir les fronteres daneses i varen permetre que el rei i els seus ministres conservessin els seus càrrecs i governessin com si res hagués passat. El general Pryor, comandant en cap de les forces daneses, es va negar a donar l’ordre de l’alot al foc, però a dos quarts de nou l’ambaixador alemany va rebre formalment la rendició del govern danès i la capitulació del seu Exèrcit. A les dues de la tarda l’operació militar es va donar per acabada. Va ser l’operació militar més ràpida de la història militar.

Quan es va donar l’ordre de rendició, el comandant danès Bennike del 4º Regiment d’Infanteria estacionat a Roskilde, creient que Suècia també havia sigut atacada, es va dirigir amb les seves tropes a Helsingor per ocupar el ferri i escapar a Suècia per continuar lluitant allà. Quan varen arribar en territori suec es varen adonar del tracte amable dels alemanys cap als danesos i la majoria va tornar a Dinamarca.


Veient els plans bèl·lics dels alemanys, Bèlgica va reiterar la seva negativa a deixar passar tropes aliades pel seu territori.

A Alemanya:

A Berlín es va donar instruccions a la premsa perquè informés de que els alemanys atacaven en resposta als intents britànics de convertir Escandinàvia en un escenari bèl·lic contra Alemanya. El locutor Hans Fritzsche va pronunciar un discurs per la ràdio on va explicar que el fet de que els soldats alemanys estiguessin a Noruega es devia a que estaven complint amb el seu deure perquè els britànics volien violar la neutralitat de Noruega. Fritzsche va afegir que a Noruega ningú havia sigut ferit i que continuava la vida quotidiana. Durant el dia, Londres va anunciar greus pèrdues alemanyes, que Joseph Goebbels va titllar d’invents. A la tarda, a la Cancelleria del Reich, en una reunió, on hi havia Goebbels, Adolf Hitler va dir que l’operació havia sigut un èxit, una de les més grans de tota la política alemanya. Llavors, Hitler va rebre un telegrama de Von Falkenhorst que deia que Noruega i Dinamarca estaven ocupades segons les previsions. Hitler, feliç, li va dir a Alfred Rosenberg que ara Quisling podia establir govern a Oslo. 

A la Gran Bretanya:

Paul Reynaud va volar a Londres juntament amb el seu ministre d’Afers Exteriors Edouard Daladier per assistir a una reunió del Consell Suprem de Guerra. Es va acordar l’enviament de grans forces a Noruega i sol·licitar ajudar al govern belga perquè invités a les forces britàniques i franceses a entrar a Bèlgica. Els belgues no ho varen acceptar perquè volien continuar sent neutrals. A la tarda, Reynaud i Daladier varen tornar a París.

A la Gran Bretanya:

A Shoreham, els britànics varen capturar un Focke Wulff 200 Condor.

 

8 d’abril de 1940

Dilluns:

El dia anterior a la invasió de Noruega i Dinamarca:

A Noruega:

A la matinada, els britànics, després de veure que la flota alemanya ja estava en el Skagerrak, varen començar a reaccionar tirant endavant el pla Wilfred. Els avions britànics van tirar mines en els Leads noruecs, a la costa de Stavanger, al cap Nord, amb l’esperança de desviar els vaixells de càrrega de mineral alemanys al mar de Noruega, on la Royal Navy ho tindria més fàcil per enfonsar-los i controlar de pas el port de Narvik. Aquella acció va acabar provocant l’enfonsament de 20 vaixells noruecs i 12 d’alemanys, però les embarcacions de la Royal Navy desplegades en el Mar del Nord no havien rebut suficient informació sobre la força invasora alemanya i varen ser incapaços d’aturar-la. Charles M. Forbes, el comandant de la Home Fleet, va creuar a tota màquina el Mar del Nord septentrional. L’almirall William Whitworth, amb dos creuers i una quinzena de destructors, varen començar a col·locar dos camps de mines en aigües noruegues.

Incomplint l’ordre rebuda, les embarcacions de guerra noruegues no varen atacar als britànics i no varen intentar retirar-les, i només es varen limitar a protestar. Poc després, el submarí polonès Orzel va disparar davant Lillesand, a prop de la costa, els seus torpedes contra el vaixell de càrrega alemany Rio de Janeiro, que va ser enfonsat. De seguida els alemanys varen reaccionar i, al matí, el creuer pesat Admiral Hipper, que es dirigia juntament amb els cuirassats Scharnhorst i Gneisenau i catorze destructors, tots sota al comandament del vicealmirall Günther Lütjens, a Trondheim i Narvik. Amb només deu minuts varen enfonsar el destructor britànic Glowworm. A la tarda, després de burlar amb pèssimes condicions climatològiques i una visibilitat mínima la vigilància britànica, els bucs de guerra d’en Lütjens es varen separar per arribar als seus objectius. 10 destructors i 2.000 soldats, sota el comandament del capità Friedrich Bonte, varen dirigir-se llavors a Narvik i el Hipper i quatre destructors, amb 700 homes, varen continuar cap a Trondheim, mentre el Scharnhorst i el Gneisenau varen tornar cap a Alemanya. Durant tota la nit varen començar a arribar en els ports noruecs les unitats de la flota alemanya.

A Dinamarca:

A la nit, columnes motoritzades alemanyes varen creuar la frontera danesa. Al mateix temps, avions Ju- 52 varen llançar paracaigudistes de la 4º Companyia Aerotransportada sobre l’aeròdrom d’Aaalborg i el pont entre les illes de Falster i Seeland, a Jutlàndia. El vaixell de transport de tropes Hansestadt Danzig va passar davant el fort de Middelgund, que amb les seves grans peces de 240 mil·límetres no estaven en condicions de disparar una salva i, per tant, deixaven el fort indefens. Pocs minuts després, el buc va atracar en el moll de Langelinie de Copenhaguen i, en seguit, va desembarcar un batalló d’infanteria de la Marina per començar l’ocupació alemanya de Dinamarca.

A Alemanya:

Adolf Hitler i Joseph Goebbels varen estudiar la situació en el jardí de la Cancelleria del Reich mentre passejaven sota l’atenta mirada del sol. El dictador li va explicar que 250.000 homes durien l’operació i que la munició i les peces d’artilleria ja estaven a l’altra banda. Hitler esperava acabar amb la guerra aquell any, perquè sinó patia de que els Aliats es fessin més grans i més potents amb l’ajuda dels Estats Units i, a més, creia que una guerra llarga afectaria a la moral de la població. Llavors, li va explicar en el seu ministre com pensava dur a terme l’ofensiva a Occident; primer havien d’estar tranquils durant poc temps després d’haver ocupat Noruega i Dinamarca i, llavors, amb paraules textuals de Hitler, Gran Bretanya rebria una pallissa. El líder alemany estava disposat a deixar en el seu lloc als reis de Noruega i Dinamarca, però li va deixar molt clar a Goebbels de que mai renunciarien a aquells països. A la tarda, Goebbels va ordenar començar una sèrie d’activitats per agitar a la població i va mobilitzar la ràdio per aquest fi. Després de donar aquestes ordres es va tornar a reunir amb en Hitler, que va donar instruccions perquè s’obrissin negociacions amb Romania. En sortir de la reunió, el ministre es va reunir amb Alfred Jodl, a qui li va exposar detalladament com pensaven dirigir l’ofensiva a Noruega i Dinamarca. Després de donar les instruccions, per tercer cop Goebbels es va tornar a reunir amb en Hitler i al vespre va ser present a una assemblea de l’obra de socors hivernal en el Palau d’Esports.

França:

El govern francès va protestar per l’ajuda que la Marina espanyola donava en els submarins alemanys.

A la Gran Bretanya:

En una enquesta es va preguntar a la població qui volien com a primer ministre si Neville Chamberlain es retirava. La pregunta va ser resposta amb els següents percentatges: 28 per Anthony Eden, 25 per Winston Churchill, 7 per lord Halifax, 6 per Clement Attlee i 5 per Lloyd George.

7 d’abril de 1940

Diumenge:

A la Gran Bretanya:

Després de que el suprem consell de guerra londinenc entregués als governs d’Oslo i Estocolm unes notes en les que se’ls comunicava la col·locació de mines davant de les aigües territorials i l’enviament d’un cos expedicionari, les forces aliades volien posar en marxa aquell dia el pla Wilfred, l’ocupació a Noruega. Quan les tropes expedicionàries aliades varen embarcar i els avions d’exploració es varen enlairar, va arribar a les oficines aliades un informe de la primera esquadrilla que deia que la flota alemanya ja estava en el Skagerrak. En el seu despatx de l’almirallat, el segon comandant en cap, l’almirall Thomas Phillips, va intentar sense èxit localitzar a Reginald Dudley Pound, comandant en cap de la Royal Navy. Aquest havia sortit i ja no es podia esperar a que tornés per prendre una decisió. Finalment, Phillips va ordenar desembarcar de nou el cos expedicionari i que anés cap a Noruega la Home Fleet sota el comandament de l’almirall Charles M. Forbes. Des de Scapa Flow varen salpar els cuirassats Rodney i Valiant, el creuer cuirassat Repulse, dos creuers lleugers i deu destructors, i varen posar rumb cap a les posicions alemanyes. Una hora després es va mobilitzar una flota lleugera composta per dos creuers i onze destructors sota el comandament de l’almirall Edward-Collins.

Els britànics tenien diferents informes que informaven de l’enviament de tropes alemanyes a Noruega, però la Divisió del Servei d’Informació de l’Almirallat va arribar a la conclusió de que tots aquests informes eren de dubtós valor. Quan poques hores després va arribar a Londres la notícia de que era cert el moviment de tropes alemanyes a Noruega, la força naval britànica que tenia que sembrar el camp de minies meridional en aigües noruegues va rebre l’ordre de tornar, però la força va seguir el seu camí. 

En el Mar del Nord:

Unes embarcacions de guerra alemanya varen salpar dels seus ports bàltics direcció al nord, portant sota coberta a un exèrcit per desembarcar en territori noruec. 

A Dinamarca:

Un informe del Servei Secret danès afirmava que Adolf Hitler havia ordenat el moviment discret d’una divisió en deu embarcacions per desembarcar a Narvik al mateix temps que s’ocupava Dinamarca

6 d’abril de 1940

Dissabte:

En el Mar del Nord:

A la nit, les dues forces britàniques que havien sortit el dia anterior de Scapa Flow es trobaven a 48 hores de les aigües territorials noruegues quan un avió de reconeixement del Comandament de Bombarders de la RAF va informar que hi havia intensitat naval a la zona i que els port alemany d’Eckerfórde, a prop de Kiel, estava molt il·luminat, Poc després, un altre avió de reconeixement britànic va observar a una gran embarcació alemanya que s’estava desplaçant 30 quilòmetres al nord de Helgoland.

5 d’abril de 1940

Divendres:

En el Reich:

Joseph Goebbels va senyalar a la premsa alemanya que no tinguessin en compte una rectificació de Sumner Wells en la qüestió del traçat de les fronteres europees. Wells portava dies viatjant a les capitals europees per tal de negociar una possible pau.

En aigües noruegues:

Des d’aquell dia, els britànics i els francesos varen començar a minar les aigües noruegues per forçar als alemanys a transportar el mineral de ferro suec per mar obert i així exposar-se a atacs navals. Una força naval britànica va salpar de Scapa Flow per minar les aigües noruegues. La força anava dividida en dues seccions. Una per minar davant la costa septentrional de Noruega i una altra per minar davant la costa meridional.

A la Unió Soviètica:

A partir d’aquell dia, els soviètics varen començar a aixecar els seus camps de presoners de guerra polonesos i durant sis setmanes grups de 60 a 300 homes varen ser trets dels camps, situats en el poble de Kozelsk, per ser conduïts a la ciutat de Smolensk. Cap d’ells varen arribar a la ciutat soviètica, ja que en una zona boscosa pròxima al poble de Katin els varen assassinar d’un tret a la nuca.

4 d’abril de 1940

El comandament de la Marina de guerra alemanya va escriure un document secret on explicava com s’havia de dur a terme el desembarcament a Noruega. Segons el document, els vaixells de guerra havien de ser camuflats com a vaixells mercantils i havien d’entrar als ports noruecs amb totes les llums de bord enceses. Les trucades que rebrien des d’Oslo havien de ser contestades donant noms de vaixells britànics i s’havia de parlar en tot moment amb anglès.

Per altra banda, hores abans de que els Aliats comencessin el pla Wilfred, l’ocupació de Noruega, sir Reginald Dudley Pound, comandant en cap de la Royal Navy, va decidir aplaçar l’operació tres dies per les males condicions meteorològiques.

A França, Winston Churchill va arribar a París per intentar convèncer a Paul Reynaud perquè acceptés i participés en un projecte, l’operació Marina Reial, per inundar al Rhin, la principal artèria del comerç de l’oest d’Alemanya, a través de mines flotants i una iniciativa a Escandinàvia. Churchill anava acompanyat pel seu amic, el general Edward Spears.

En el Central Hall de Westminster, Neville Chamberlain va dir referint-se a Adolf Hitleruna cosa es segura, ha perdut l’autobús.

Aquell dia, els britànics de l’escola de Bletchley, que treballaven en desxifrar l‘Enigma, van desxifrar en només un dia els codis de l’exèrcit alemany.

3 d’abril de 1940

Dimecres:

En el Reich:

A primera hora, la Marina alemanya, amb tres embarcacions alemanys de provisions, camuflats com embarcacions carboneres, va salpar cap a aigües noruegues, direcció Narvik, per iniciar la invasió el 9 d’abril de 1940.

A la tarda, Hans Oster va informar a l’agregat militar holandès, el coronel Jacobus Sas de que Adolf Hitler havia decidit el dia anterior envair Noruega i Dinamarca el dia 9. Sas va transmetre aquesta informació a l’agregat naval danès i noruec. El danès va passar d’immediat la informació a Copenhaguen, però Oslo no va ser informat i Sas va saber més tard que l’agregat noruec era favorable als interessos alemanys.


A Buchenwald, per ordres d’en Heinrich Himmler, després de torturar-lo varen assassinar a través d’una injecció d’àcid clorhídric al president de la fracció parlamentària socialdemòcrata en el Landstag de Prússia, Ernst Heilmann. L’endemà el seu cadàver va ser dut al crematori. Per amagar la causa de la seva mort, un informe mèdic del camp deia que la seva mort havia sigut un cas evident de debilitat i d’avançada edat. Heilmann tenia 59 anys.

A la Gran Bretanya:

Al matí, els informes del Servei Secret britànic procedents de Noruega i de Suècia indicaven la presència de quantitat substancials de tropes alemanyes que estaven embarcades en els ports de Stettin i de Swinemünde i que una altra gran força de tropes estava a punt per embarcar a Rostock per dirigir-se a Noruega.


Winston Churchill va ser nombrat president del Comitè Ministerial de Defensa.

2 d’abril de 1940

Dimarts:

Preparant la invasió a Noruega i a Dinamarca:

Adolf Hitler va convocar en una reunió a en Hermann Göering, l’Erich Raeder i a en Nicolaus von Falkenhorst per ordenar-los l’inici de les Maniobres Weser, l’ocupació de Noruega i Dinamarca, en el plaç d’una setmana, concretament pel dia 9 d’abril de 1940.


Hermann Göering va tornar a pressionar Itàlia per apressar els seus preparatius per la guerraBenito Mussolini li va respondre immediatament que això ja s’estava fent.

En el Reich:

Heinrich Himmler li va demanar en el seu metge personal Felix Kersten que havia parlat amb en Rudolf Hess i que li havia proposat que l’examinés per ajudar-lo en els seus problemes de salut. El doctor va anar directament després al bloc d’oficines de la Wilhelmstrasse 64, on vivia el lloctinent d’en Hitler, i, després de l’examen, va poder constatar que Hess patia rampes estomacals i còlics. Kersten va acceptar tenir de pacient a en Hess.


Ulrich von Hassell es va reunir amb l’ex alcalde de Leizpig Carl Goerdeler, que s’havia posat en contacte amb el general Franz Halder. El general s’havia negat a considerar cap acció de moment contra el règim perquè França i la Gran Bretanya els havien declarat la guerra i primer tenien que resoldre aquest problema.

1 d’abril de 1940

En el Reich:

L’Adolf Hitler es va reunir amb els seus comandants per parlar de la nova ofensiva a Noruega i a Dinamarca, que es preveia en breu. El dictador alemany va utilitzar els arguments de l’Erich Raeder per justificar la invasió dient que era probable una ocupació britànica a Noruega.

Mentrestant, en Heinrich Himmler va autoritzar estudis de biologia i d’anatomia racial als camps de concentració.

css.php