Home // diari // 23 de febrer de 1944

23 de febrer de 1944

Dimecres:

En el Reich:

L’inspector general de l’Aire Erhard Milch va visitar a l’hospital al ministre d’Armament Albert Speer. En Milch li va explicar que els bombarders nord-americanes havien destruït moltes fàbriques, cosa que feia anar més lent la productivitat d’armament. Precisament aquell dia els nord-americans varen tornar a bombardejar Alemanya de dia, activitat que havien aturat el 14 d’octubre de 1943 després de perdre molts bombarders en en el bombardeig de Schweinfurt. Després d’estudiar-ho una estona, varen culpar a la incompetència del ministre de l’Aire, en Hermann Göering, a l’hora de contraatacar als caces Aliats i varen pensar que era important crear un Estat Major de Caces per controlar els caces dins del Ministeri de Speer i no el d’en Göering. Però per crear un organisme d’aquella importància necessitaven el consentiment d’en Göering i de l’Adolf Hitler. Des del llit de l’hospital, Speer va trucar a en Göering per explicar-li la seva idea de controlar els caces, però el ministre de l’Aire no ho va acceptar ja que volia que continués sent competència del seu Ministeri i no estava disposat a perdre poder dins de la Luftwaffe. Davant de la negativa d’en Göering, a Speer no li va quedar cap més remei que trucar a en Hitler, que ho va trobar una bona idea perquè no estava content amb en Göering. Però Speer va notar que el tractava diferent, era fred i distant. Llavors, va recomanar-li que posés al cap regional, en Karl Hanke, en el càrrec de l’Estat Major de Caces. En Hanke era un home de confiança de Speer i d’en Milch, a més de que mantenien una bona amistat. Però això en Hitler no ho va acceptar perquè desconfiava de tots els seus caps regionals, i va dir-li que posaria en aquell càrrec a l’enginyer de l’Organització Todt, en Karl Saur. Speer va quedar molt sorprès per la reacció d’en Hitler i va veure com el seu pla ja no tenia sentit perquè tenia una enemistat amb en Saur per culpa d’en Martin Bormann.

Itàlia:

Les tropes nord-americanes varen alliberar el poble de San Vittore. Però els comandaments Aliats no estaven contents amb el general de divisió John Lucas, que comandava amb poc èxit les tropes aliades a Itàlia, i va ser rellevat pel general de divisió Lucian Truscott. Per la seva part, els italians van començar a veure els alemanys com unes forces d’ocupació i no els seus aliats.

En el bàndol Aliat:

El comandament Aliat va donar el vist-i-plau definitiu a un nou pla, anomenat Fortitude (fortalesa), que tenia dos projectes diferenciats: Fortitude nord i Fortitude sud. Els dos plans constaven d’una primera fase d’execució, prèvia al desembarcament de Normandia, i una segona, durant i després d’aquesta ofensiva.

En el front oriental:

L‘exèrcit soviètic va reconquerir Krivoi-Roig.

En el Pacífic:

A les Illes Marshall, els nord-americans varen ocupar l’atol d’Eniwetok i varen reduir a silenci tota la resistència japonesa després de sis dies de batalla. Per aquell atol, els nord-americans varen patir 1.096 baixes: 262 morts, 757 ferits i 77 desapareguts, i varen fer 16 presoners de guerra japonesos i 48 treballadors coreans varen ser capturats. Per la seva part, 2.675 japonesos varen morir d’una guarnició de 2.741 homes. Després de la batalla, l’atol va ser utilitzat com a base militar per la Marina nord-americana per posterior operacions.

Mentrestant, quatre submarins nord-americans varen enfonsar a prop de Mikado a quatre transports i una embarcació de passatgers japonès.

A les Illes Marianes, el TF-58 va atacar per segon cop les Illes que estaven sota control japonès.

Posted in diari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

css.php
%d bloggers like this: