EL TERCER REICH

Diumenge:

En la Batalla d’Anglaterra:

Al matí, 230 bombarders i 700 caces es varen dirigir cap a Londres, Southampton, Bristol, Cardiff, Liverpool i Manchester. D’aquests, uns 100 bombarders Do-17 i 400 caces alemanys varen dirigir-se exclusivament a la ciutat de Londres amb l’objectiu d’atacar-la. Aquesta seria l’última gran ofensiva alemanya en territori britànic i, segons Hermann Göering, acabaria per sempre amb la RAF en 24 hores. L’objectiu era destruir el Comandament de Caça de la RAF.

L’Oficina Central d’Operacions de la 11º Brigada aèria britànica, encarregada de la protecció de la capital, no va parar de rebre des de primera hora del matí alarmes que senyalaven el pas de bombarders pesats sobre el Canal de la Mànega. Al cap de poc, avions de reconeixement alemanys varen sobrevolar Londres a gran altura i, en seguit, totes les esquadrilles britàniques disponibles varen donar voltes sobre la ciutat esperant instruccions mentre una altra formació, l’ala Duxford de Douglas Bader, formada per cinc esquadrons, va sortir en busca dels Do-17, a qui varen atacar amb molta duresa.

A la tarda, la ciutat de Londres va ser atacada per 158 Dorniers i Heinkels amb nombrosos caces d’escorta. Alguns d’ells varen ser destruïts abans d’arribar a la capital i altres varen ser forçat a donar mitja volta. 300 Hutricans i Spitfire es varen enfornat a ells sobre Londres. A Kent, la RAF va aconseguir frenar els alemanys al sud-est de la Gran Bretanya, amb 175 Hurricans i Spitfires del Grup II, i els esquadrons de Bader els varen ajudar a derrotar als alemanys. En veure que no podrien atacar i que havien de fugir, els bombarders alemanys varen marxar cap a la costa i varen deixar anar les seves bombes al sud d’Anglaterra. Contents per la victòria, els britànics varen radiar aquella nit que havien destruït 185 avions alemanys, amb una pèrdua britànica de 40. Però, en realitat, els alemanys varen perdre un total de 60 avions (34 bombarders i 26 caces) amb altres 20 bombarders greument danyats però amb capacitat per tornar a la seva base. Segons unes altres fonts, els alemanys varen perdre 43 avions durant aquella jornada. Per la seva part, els britànics només varen perdre 26 avions. Un dels avions alemanys abatuts va caure sobre el patí de davant de l’estació de trens de Victòria, a Londres. El seu pilot, Robert Zehbe, s’havia tirat en paracaigudes sobre Kennington. Estava malferit i va ser agredit per uns civils enfurismats, però va ser rescatat per les autoritats, tot i que va morir més tard com a conseqüència de les ferides. 

Aquella derrota va fer reflexionar a Adolf Hitler, que va decidir posposar la invasió a les illes britàniques, l’Operació Lleó Marí, indefinidament. Adolf Galland va escriure en el seu Diari que aquell dia no havien tingut èxit pel continu canvi d’ordres, per una falta de propòsits i per una gestió errònia per part del comandament militar. Aquell dia va ser conegut més tard com el Dia de la Batalla d’Anglaterra.

En el Reich:

El tinent coronel del OKW Bernhard von Lossberg va presentar un esborrany per un futur atac a la Unió Soviètica. L’esborrany plantejava que quatre forces d’atac: una d’ells sortiria des de Prússia Oriental i travessaria els Estats bàltics amb la intenció d’ocupar Leningrad; una altra, la més poderosa, dotada del gruix de les unitats blindades, avançaria cap a llevant des de Polònia Oriental per envoltar i aniquilar les forces soviètiques a Minsk i Smolensk per després conquerir Moscou; la tercera estaria situada a la regió sud-est de Polònia i la quarta estaria a Romania. Aquestes dues últimes s’unirien a Ucraïna per envoltar i aniquilar les forces soviètiques de la zona. 

Ramón Serrano Suñer va arribar a Berlín amb els seus col·laboradors, entre ells l’ambaixador alemany, per negociar l’entrada d’Espanya a la guerra.

Preparant una guerra llarga:

Les potències s’estaven preparant per un conflicte de llarga durada: Canadà va declarar que els homes entre 21 i 24 anys serien considerats aptes pel reclutament, i la Unió Soviètica va declarar el mateix en els homes entre 19 i 20 anys.

A Indoxina:

Els japonesos varen enviar un ultimàtum a França exigint la cessió de les seves bases naval a Indoxina. Principalment volien Vietnam del nord, tal i com havien firmat i establert el 29 d’agost de 1940, i varen amenaçar la capital, Saigon, actualment la ciutat de Ho Chi Minh, d’atacar-la.

Tweet