EL TERCER REICH

Dilluns:

En el Reich:

A Alemanya:

A Berlín, Adolf Hitler va aprovar la Directiva Número 6 en la que ordenava començar els preparatius per una acció ofensiva contra el nord de la frontera occidental si els britànics es negaven a negociar la pau. D’aquesta manera autoritzava una campanya contra França violant la neutralitat de Luxemburg, Bèlgica i Holanda. Demanava que l’ofensiva havia de començar tan aviat com fos possible, i va anomenar aquesta operació el Cas Groc. El seu objectiu era assegurar el terreny holandès, belga i francès del nord com a base per una acció militar per aire i mar contra la Gran Bretanya. El dictador veia en la conca del Ruhr el seu punt dèbil i es volia avançar a un atac Aliat. Aquella ordre la va elaborar després de treballar-hi durant dues nits i l’havia redactat expressament ell mateix perquè sabia que la Directriu no tenia el suport de l’Exèrcit. A més, una directriu del OKW escrita per ordre de Hitler advertia del perill que suposava una guerra prolongada, ja que no es podria garantir els aliments i les matèries primes per la població al mateix temps que es garantia els mitjans per la prossecució de la guerra.

Durant aquell dia, Hitler es va reunir amb l’industrial suec Birger Dahlerus, que el dia 5 s’havia reunit amb el ministre lord Halifax. L’industrial el va informar que Gran Bretanya insistia en que es tornés a Polònia la seva condició d’Estat, que es destruís d’immediat totes les armes d’agressió i que es celebrés a Alemanya un plebiscit sobre determinats aspectes de la política exterior alemanya. L’endemà es varen tornar a reunir. 

Heinrich Himmler va donar la primera ordre de deportar els jueus i els polonesos no aptes per la germanització al Govern General polonès. Aproximadament eren mig milió de persones i aquesta ordre va ser supervisada per Walter Darre.

En una reunió presidida per Viktor Brack, on hi varen participar professionals mèdics favorables a la idea de matar als adults discapacitats, Herbert Linden, el funcionari del Ministeri de l’Interior responsable dels manicomis, va informar de que s’havien enviat impresos per identificar a les víctimes que mataven en els manicomis, ja que no se sabia com, qui i on es feien aquests assassinats. Parlant de quin hauria de ser el mètode per fer aquells assassinats, varen arribar a l’acord de que primer haurien de compilar una llista de totes les institucions que s’estaven ocupant dels malalts mentals, epilèptics i amb altres problemes mentals. El personal d’aquests centres haurien d’omplir informes que detallessin la naturalesa de la discapacitat de cada pacient. Després, professionals de la medicina examinarien aquelles notes i determinarien qui tenia que viure o morir. Viktor Brack va assegurar que la xifra total de víctimes es podia saber calculant una proporció matemàtica i la va estipular entre 65.000 i 75.000, però el problema era com els havien de matar. Brack va consultar al policia Arthur Nebe sobre el mètode més idoni per matar als discapacitat en gran número. Philipp Bouhler va enviar a tots els hospitals i metges una llista de tots els pacients senils, els que eren delinqüents psicòtics o no tinguessin sang alemanys amb, aparentment, fins estadístics. 

Tweet