EL TERCER REICH

Dimarts:

En el Reich:

A Berlín, el ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, va escriure en el seu Diari que estava convençut que el president nord-americà Franklin Delano Roosevelt no entraria a la guerra amb els britànics i que aquella decisió decebria als britànics. Goebbels també va anotar que Iosif Stalin començava a veure que la Unió Soviètica seria atacada aviat pels alemanys.

A Turquia:

Franz von Papen va enviar a Berlín el text d’un Protocol Provisional Secret amb Turquia, on Alemanya es comprometia amb el govern turc a rectificar la frontera turca en la Tràcia occidental, l’obtenció de les illes del Egeu que estiguessin a prop de la costa i el canvi de les decisions de la Convenció de Mont-real dels Estrets. A canvi, Turquia es comprometia a ser neutral en la invasió Alemanya a la Unió Soviètica.

A l’Atlàntic:

A les 8:47 del matí, el cuirassat Bismarck, que havia sigut tocat per un torpede el dia anterior que l’havia deixat sense timó, va ser el blanc del foc dels bucs de guerra dirigits per l’almirall Tovey, el King George V i el Rodeny, que li varen disparar des de 14.600 metres de distància amb la participació adicional del Norfolk i el creuer Dorsetshire, que es va unir a la batalla a les 9:04. A les deu del matí, el Bismarck va quedar destruït i, a tres quarts d’onze, els britànics el varen acabar d’enfonsar a 400 milles de la costa francesa. Dels 2.300 homes que anaven a bord del cuirassat només en varen sobreviure 110, que varen ser rescatats pel Dorsetshire i el Maori, que haguessin pogut rescatar a més homes, però com que varen rebre l’avís de que hi havia un U-Boot els dos capitans de les dues embarcacions varen decidir abandonar les feines de rescat i varen marxar ràpidament. La rotació de les hèlix va tallar a trossos a centenars de mariners alemanys que s’agafaven desesperats als laterals de les embarcacions. El comandant del Bismarck, el capità Lütjens, va ser una de les víctimes. El 1989, el Bismarck va ser trobat a 480 quilòmetres al sud-oest d’Irlanda. Investigacions posteriors varen apuntar que havia sigut enfonsat per la seva pròpia tripulació.

A l’Atlàntic central va sortir el primer comboi Aliat dels Estats Units. El comboi va tenir que ser escortat durant tota la travessia.

A Creta: 

Els alemanys varen ocupar Chania però, a prop de Pirgos, es tropes australianes i neozelandeses, varen aconseguir fer retrocedir als alemanys durant un temps. Tot i la contraofensiva, era evident que la Batalla de Creta estava perduda pels Aliats. Els britànics, en veure que no podien oferir resistència i que es quedaven sense munició, varen començar a la nit l’evacuació de l’illa amb l’autorització del primer ministre Winston Churchill i el general Bernard Freyberg va dissenyar plans per l’evacuació. La retirada es va convertir en una dantesca carrera cap als ports d’Irapetria i Skafia.

A Líbia:

El comandant Erwin Rommel va rebutjar l’ofensiva de l’Archibald Wavell de mitjans de maig a la frontera egípcia, ja que estaven més ben equipats i tenien millors tancs.

A Iraq:

Les avantguardes blindades britàniques varen arribar a Bagdad. Pels iraquians la derrota va ser desastrosa perquè varen perdre 50 avions, més 19 d’alemanys i 3 d’italians, varen morir prop de 500 homes i 1.250 varen ser ferits o presoners. Per la seva part, els britànics varen perdre 28 avions i 60 homes.

A Líbia:

Els alemanys varen recuperar el pas de Al Halfaya, a la frontera egípcia. Al mateix temps, els italians varen atacar a Bir Hakeim, en el desert libi, a una força de la Legió Estrangera Francesa, juntament amb soldats de la França Lliure, entre els quals hi havia bretons, tahitians, argelins, marroquins, libanesos, cambotjans, maritans, txaditans i malgaixos, que portaven més d’una setmana envoltats. Els homes de la França Lliure varen resistir heroicament.

En els Estats Units:

El president Roosevelt va proclamar l’estat d’emergència il·limitat. El govern va assumir amplis poders sobre l’economia i va prometre resistir qualsevol acte d’agressió alemany. El President, en un discurs per ràdio, va anunciar que els ports navals nord-americans estaven contribuint a garantir l’entrega a Gran Bretanya dels subministraments necessaris i que es prendrien totes les mesures addicionals necessàries per entregar aquestes mercaderies.

Tweet