Home // Page 348

Obersalzberg

Obersalzberg és una zona muntanyosa dels Alps dins el poble de Berchtesgaden, a cent milles de Munic, a Baviera, Alemanya. El segle XIX era un lloc on les families alemanyes hi anaven sovint de vacances. Segons la llegenda, que segur que l’Adolf Hitler coneixia, sota un dels pics més alts de la cadena muntanyosa de Berchtesgaden, el Untersberg, i dormia l’emperador Frederic I Barbarroja disposat a tornar a la vida quan se’l cridés per salvar Alemanya. Els altres pics més alts d’Obersalzberg són el Kneifelspitze i, el més alt de tots, el Waltzmann.

En Hitler i Obersalzberg:

L’Adolf Hitler, fent-se anomenar Herr Wolf per no ser reconegut, va visitar a en Dietrich Eckart a l’hivern de 1923 a Obersalzberg. El líder nazi es va allotjar en la pensió Mortiz dels Büchner, que eren seguidors del moviment des del principi. En Hitler en va quedar tan encantat de la zona pel seu aïllament que durant els següents dos anys hi va anar sempre que va poder fins que a l’estiu de 1925 va decidir llogar la petita casa de Haus Wachenfeld, ubicada a 900-1.000 metres d’alçada. La casa el principi era modesta i de fusta; era una casa de caçadors amb bastant espai que va ser construïda el 1916 per l’Otto Winter, un comerciant d’Hamburg, i va ser la seva viuda, que estava afiliada al NSDAP, qui li va llogar per 100 marcs mensuals. Des de la casa es podia veure Salzburg i els camps del voltant. Després de llogar la casa va decidir comprar-la el 1928, moment en que la senyora Wachenfeld tenia problemes econòmics, a nom de la seva germanastre Àngela amb els diners que va guanyar amb el seu llibre, el Mein Kampf. Abans d’arribar al poder i abans de que es fes tant famós, en Hitler gaudia de llargues caminades a l’àrea d’Obersalzberg. Una de les seves passejades favorites era al llarg de Carl-von-Linde-Weg, des de la zona situada abaix de l’Hotel Platterhof fins al Hochlenzer Gasthaus.

El 26 de juny de 1933 la casa va queda sota el seu nom. Aquesta casa es va convertir en el segon centre de poder del Reich alemany. Amb la idea de convertir-la en un palau, el 1932 ja hi havia construït una veranda i una terrassa. Entre el 1934 i el 1936 va decidir remodelar-la, modernitzar-la i ampliar-la amb més de 30 habitacions gràcies al diner públic. L’ampliació de l’interior i la decoració varen quedar en mans del taller d’en Paul Ludwig Troost, però va ser el propi Hitler qui va dissenyar els plànols de la casa, mentre el seu arquitecte, en Roderich Fick, es va encarregar de fer realitat totes i cadascuna de les seves idees. En general el plànol d’aquella casa hauria sigut rebutjat en qualsevol curs de l’Escola Tècnica Superior pels molts errors que va cometre en Hitler com el de col·locar una finestra sobre el garatge, fet que feia omplir la sala d’olor a gasolina. La decoració de la casa va ser encarregada a l’arquitecte Paul Ludwing Troost.

El 8 de juliol de 1936 es va inaugurar la casa que a partir de llavors es va anomenar el Berghof. En la nova edificació s’hi havien construït una nova ala principal, que integrava l’antiga casa de camp, i diversos edificis adjacents, convertint-se en un mena de palau. L’Eva Braun va ocupar una petita vivenda a la primera planta de l’edifici principal, al costat del dormitori d’en Hitler, i allí es va sentir com la mestressa de la casa. Per evitar intrusos i per respectar la intimitat que demanava en Hitler, en Martin Bormann va adquirir els 10 quilòmetres quadrats que rodejaven la finca per 7,2 milions de Reichsmarks procedents dels fons d’en Hitler. A més, s’hi van construir instal·lacions militars en una àrea de seguretat de 14 quilòmetres de seguretat, dos salons de tè, un sota al Berghof i l’altre en el Kehlstein, un cim de 1.885 metres d’altitud en els Alps de Berchtesgaden, búnquers, refugis antiaeris, un quarter de les SS i l’hotel Platterhof. Aquesta remodelació va fer a la vegada necessària la construcció de noves carreteres, túnels i tanques. La sala del tè construïda en el Kehlstein es va anomenar la Kehlsteinhaus o Niu de l’Àguila i disposava d’una sala amb llar de foc amb finestres panoràmiques en totes les parets, una cuina, un despatx i una terrassa dissenyada perquè l’Eva prengués el Sol. La construcció de tot el complex va costar 30 milions de Reichsmarks, però un any després d’haver-lo construït a en Hitler li va deixar d’interessar. La majoria dels diners per les obres provenien del fons de les donacions d’en Hitler. En Bormann, que s’ocupava de les finances de la casa i portava l’agenda d’en Hitler el 1937, de fet es va considerar el senyor d’Obersalzberg, li va dir que tot i el diner públic i el diner del llibre no era suficient per mantenir la casa. Davant d’aquest problema se’ls va acudir cobrar uns drets d’imatge pels segells que portaven la cara d’en Hitler i varen crear la Contribució Adolf Hitler de la Indústria alemanya, on demanaven una contribució dels empresaris que s’havien vist afavorits amb el règim nazi.

Altres líders nazis, com en Hermann Göering, en Martin Bormann o l’Albert Speer, varen comprar-se cases a Obersalzberg per acompanyar el dictador alemany durant les seves llargues estades a la zona. Per exemple, Speer va comprar una casa que pertanyia a la família Bechstein, amb qui els unia una forta amistat. El propi Hitler va dissenyar plans per la colònia de vacances de Berchtesgaden, on s’instal·larien els membres del partit nazi, idea que no es va realitzar. A principis de 1936, en Hitler, en estar molt de temps al Berghof, va ordenar la construcció d’una Petita Cancelleria del Reich a Berchtesgaden. El 1937 es va construir una dependència de la Cancelleria del Reich a Stanggass-Bischofswiesen, al nord-oest de Berchtesgaden, a uns sis quilòmetres d’Obersalzberg. A partir d’aquell any, la residència de Hitler estava perfectament comunicada amb el món exterior, tant des del punt de vista logístic com també gràcies a la instal·lació de tecnologia de comunicacions més modernes.

El poble rural de la zona de seguida es va convertir en una zona de peregrinació i el turisme allí va experimentar un auge. Seguidors o simplement curiosos peregrinaven per la zona per adorar a en Hitler. En quan el veien es quedaven davant de la tanca per observar-lo, tot i que ell normalment no els hi feia massa cas perquè el que li agradava d’aquella zona era la tranquil·litat. Tot i això, la propaganda nazi va utilitzar la histèria de la població per mantenir la llegenda de la proximitat entre en Hitler, el poble i la naturalesa, però a partir de 1935 es va acordonar tot Obersalzberg, i la zona va ser tancada al públic i es va anomenar Führersperrgebiet. Per accedir a la zona s’havien de passar dos controls de seguretat. Per ordres d’en Hitler, en Bormann va obligar a 400 residents de la zona a vendre’s les seves propietats al NSDAP per després destruir aquelles propietats per construir-hi 3.000 metres de búnquers de formigó. Alguns dels que es varen resistir a vendre la seva llar varen ser enviats als camps de concentració. A partir de llavors, l’accés a en Hitler estava subjecte a unes normes estrictes i a un horari estricte. Només obtenien accés a la zona els titulars d’una targeta especial, expedit per l’Administració de l’Obersalzberg, que controlava en Bormann. Amb aquelles restriccions l’afluència espontània de turistes es va aturar. La majoria dels convidats eren antics amics seus de Munic o de Berlín, tot i que també la varen visitar personatges estrangers com el canceller d’Àustria Kurt von Schuschnigg, el primer ministre britànic Neville Chamberlain o el rei Eduard VIII després d’haver abdicat.

La relació d’en Hitler amb Obersalzberg:

La casa del Berghof es va convertir en la seva segona residència i el lloc preferit de descans d’en Hitler. Es a on prenia amb més tranquil·litat les decisions i a on viva en un ambient més familiar al costat de la seva parella. Allí va redactar la majoria de discursos, com els dels discursos dels congressos de Nuremberg. Li agradava tant el lloc que sempre trobava una excusa per anar-hi, de vegades deia que necessitava la tranquil·litat de la casa per treballar-hi i marxava unes setmanes, tot i que després, un cop allà, no treballava gaire i sempre acabava deixant la feina pel final complint-la de mala gana quan el temps s’acabava. Allí sempre estaven presents algunes esposes dels seus coneguts com la senyora Hoffmann o la senyora Speer. L’estil de vida d’en Hitler a Obersalzberg deixava consternat en els seus convidats que no el coneixien gaire bé, i va ser un tema de conversacions habitual en les reunions socials a Berlín. La majoria dels col·laboradors i ministres que treballaven per en Hitler miraven d’evitar Obersalzberg, ja que era un lloc avorrit on no es podia treballar. Tot i que en Hitler sempre els pregava que el visitessin sovint i que es quedessin a descansar, pocs acceptaven aquelles invitacions. Molts camarades del Partit o representants del govern nazi varen tenir que acceptar que en Hitler no estigués localitzable a la muntanya quan no volia estar-ho. Destacats titulars de l’Estat i del Partit tenien prohibit l’accés a l’esfera privada d’en Hitler. Amb  tot, en l’entorn immediat del líder nazi en el Berghof es pot observar tres grups amb funcions separades entre si; en primer lloc el personal, que incloïa metges, els assistents personals, les secretàries, els criats, els xofers i els guardaespatlles; en segon lloc, els assistents militars i els representants del govern, de l’Exèrcit i del Partit, grup que formaven part Speer, Bormann, Karl Brandt, Sepp Dietrich, Hermann Esser i Franz Xaver Schwarz; i en tercer lloc, el cercle social, amb les amants, les seves famílies, així com en Heinrich Hoffmann i la seva família.

Quan el 1925 va tenir prohibit parlar amb públic es va retirar a la casa per redactar el seu llibre, el Mein Kampf. El 1927 i va anar a viure-hi la seva germanastra Àngela Raubal i la seva neboda, la Geli Raubal, amb la intenció de que la cuidessin i l’administressin. Quan la Geli es va suïcidar el setembre de 1931, en Hitler va començar a portar-hi a l’Eva Braun. L’Àngela es va enfadar amb el seu germanastre per aquella decisió i el final va deixar la casa.

Per si per una persona va ser especial aquella casa d’Obersalzberg va ser per l’Eva Braun. La primera planta estava destinada a en Hitler i a la seva parella, on hi havia una àmplia sala per mirar-hi pel·lícules que tant l’hi agradaven a l’Eva. La majoria dels quadres que hi havia penjats a la paret eren robats. La casa es va convertir en residència permanent de l’Eva Braun i de la seva germana Gretl Braun i en el Berghof era l’únic lloc on l’Eva es podia considerar com la primera dama del Reich. Se li permetia està present durant la vista dels invitats, tot i que quan qui visitava la casa era un ministre, com en Göering o algun alt dignatari, ella s’havia de quedar en una habitació per tal de que no la veiessin, encara que l’invitat portés la seva parella ella no estava convidada a ser-hi present i s’havia d’amagar. En Hitler no va ser gaire considerat amb ella en aquest apartat perquè no la veia com una dona intel·ligent, tot i que es va preocupar molt perquè sigues feliç a la casa.

El Berghof durant la Segona Guerra Mundial:

Amb el començament de la guerra, el Berghof es va convertir en el quarter general d’en Hitler. Quan arribava el dictador alemany amb ell arribava el comandant suprem de la Wehrmacht. En Wilhelm Keitel i l’Alfred Jodl s’allotjaven a la petita Cancelleria del Reich de Berchtesgaden. Però la zona no estava pensada per albergar a tants funcionaris militars i l’Estat Major d’Operacions de la Wehrmacht va tenir que treballar inclús fins a finals de 1942 en un tren especial a prop de Salzburg. Totes les reunions importants es varen celebrar al Berghof al migdia i per la nit. Quan es produïa una reunió militar tots els convidats en el Berghof s’havien de tancar a les seves habitacions fins que acabés la reunió.
Però durant la guerra en Hitler ja no anava tant sovint a Obersalzberg. Fins al final de la guerra va seguir estades llargues, però cada cop eren més esporàdiques i ja no de forma espontània. Els viatges improvisats amb un grup de persones de confiança ja era cosa del passat, i l’estil de vida d’en Hitler va anar canviant, especialment en la segona meitat de la guerra,quan es va passar mesos en el front. En Hitler va abandonar la residència el 16 d’octubre de 1944. Tot i no tornar-hi mai més, a finals de març de 1945 va demanar al seu personal de confiança que anessin a la casa per destruir tota la seva documentació privada. El 25 d’abril de 1945 la casa va patir els bombardejos de la RAF britànica i, l’1 de maig de 1945, va patir un incendi provocat per les SS quan es retiraven de la zona. Abans de que arribessin els soldats Aliats, saquejadors alemanys varen desvalisar Obersalzberg, robant el mobiliari del ministre Heinrich Himmler i la col·lecció d’aquarel·les i dibuixos de secretari Bormann. El 4 de maig de 1945, el Berghof va ser saquejat per les tropes aliades. El 1953 es va ensorrar la casa definitivament. Per la demolició de tota la zona es varen necessitar 1.181 tones d’explosius per tal de que no fos un lloc de culte neo-nazi. Al lloc on hi havien els edificis dels nazis ara hi ha un hotel de 5 estrelles, l’InterContinental Resort Berchtesgaden.
Un dia normal de l’Adolf Hitler a Obersalzberg:

En Hitler solia aparèixer bastant tard a la planta baixa, al voltant de les onze del matí. El primer que feia era llegir les notícies de la premsa. Normalment en Bormann li portava alguns informes i en Hitler prenia alguna decisió depenent de la circumstància. Llavors, anava a dinar amb els invitats que es reunien esperant-lo a l’avantsala. En Hitler elegia en aquell moment la dona que l’acompanyaria a la taula. L’Eva Braun solia seure al costat esquerre d’en Hitler.

El menjador on dinaven era rústic amb tocs urbans. Les parets i el sostre eren revestits de fusta clara, amb una discreta decoració floral. Normalment es menjava sopa, un plat de carn i postres, tot preparat de forma casolana, i es bevia vi, menys en Hitler que era abstemi i vegetarià. Els criats del Berghof portaven una jaqueta blanca i uns pantalons negres, i eren del cos d’escortes de les SS. La taula tenia una capacitat per unes 20 persones, i en Hitler es situava al mig, davant de la finestra, perquè pogués observar el paisatge. Sempre parlava amb la persona que tenia davant seu, que ell canviava cada dia. Després de dinar es formava una comitiva que es dirigia a la casa del tè. El camí cap a la casa del tè era estret i només s’hi podia anar de dos en dos, i es tardava mitja hora a peu. Al capdavant d’aquesta comitiva, i a una certa distància, hi anaven dos funcionaris del Servei de Seguretat; tot seguit i anava en Hitler amb el seu interlocutor, i darrere la resta de la gent. En Hitler anava sempre amb els seus dos gossos que no feien massa cas a les seves ordres.

A la casa del tè, que en Hitler va construir per ser un mirador de la vall de Berchtesgaden, tenia una habitació circular d’uns vuit metres de diàmetre amb una llar de foc i diverses finestres. La gent seia en unes còmodes butaques al voltant d’una taula rodona. L’Eva Braun i una altra dona, que cada dia era diferent, seien al costat d’en Hitler. Allí els servien tè, cafè, xocolata, pastissos, pastes i alguna copa. A en Hitler li encantava xerrar tota l’estona fent uns monòlegs que pels presents eren insofribles. Normalment es parlava de moda, de la criança de gossos, de teatre, de cinema i de la vida privada dels famosos. En Hitler moltes vegades s’adormia fins l’hora de sopar. A les sis de la tarda es donava per finalitzada l’hora del tè. Un cop havien tornat al Berghof, en Hitler se solia dirigir a les habitacions dels pisos superiors mentre els invitats passejaven per la zona. En Bormann aprofitava sovint aquell moment per endur-se alguna secretària jove a la seva habitació.

El sopar tenia lloc a les vuit de la tarda i es feia el mateix ritual que a l’hora de dinar. Després de sopar es dirigien a la sala d’estar amb tots els invitats. La sala havia estat decorada per l’arquitecte Troost, amb quadres de gran valor a la paret i uns mobles de grans dimensions, com un armari de més de tres metres d’altura i més de cinc d’amplada. A l’armari hi havia documentació d’en Hitler i discs de música. En una gran vitrina de cristall d’estil clàssic hi havia un enorme rellotge de pèndol. També hi tenia un bust de bronze del seu músic favorit, en Richard Wagner. A la sala hi havia una taula de més de sis metres de llarg, on en Hitler solia mirar-se els plànols o firmava els documents. També hi havia una pantalla cinematogràfica per mirar pel·lícules, algunes eren prohibides pel règim. En Hitler explicava sovint que els quadres que estaven a la sala els havia pagat ell de la seva pròpia butxaca, ja que era un amant de l’art, però la majoria eren robats. Els invitats seien en el sofà o en les butaques al voltant de la llar de foc mentre en Hitler estava al costat de l’Eva i d’algunes senyores en les còmodes butaques. Llavors es passava l’estona parlant amb les dones agafant de la mà a l’Eva. Un cop acabades les converses de després de sopar es posaven a mirar pel·lícules, on en Hitler solia jutjar les interpretacions femenines mentre que l’Eva Braun ho feia de les masculines.

Un cop va començar la guerra es van suprimir aquelles sessions cinematogràfiques per respecte als soldats que estaven lluitant, però en canvi es posaven discs de música. Aquelles sessions nocturnes duraven fins a les dues de la matinada, i molt sovint els presents estaven mig adormits d’avorriment. La vetllada acabava molt sovint quan l’Eva li parlava a l’orella d’en Hitler i es retirava al pis superior. Aleshores, en Hitler esperava una estona i marxava també al pis superior. Alguns dels convidats aprofitaven l’absència d’en Hitler per fer una copa de més.

En Hermann Göering i Obersalzberg:

La residència alpina d’en Göering estava situada a poca distància de la d’en Hitler, damunt de la ciutat turística de Berchtesgaden, a l’Alta Baviera. Quan el maig de 1945 les tropes nord-americanes van entrar a la casa d’en Göering van trobar 25.000 botelles de xampany guardades a les bodegues, 5.000 càmeres Minox de la mida d’un encenedor; dues dotzenes de maletes plenes de roba interior de dona; un amagatall de pel·lícules pornogràfiques; i un sedan Mercedes a prova de bales per 14 passatgers. En túnels de ferrocarril i altres dipòsits propers, paracaigudistes nord-americans varen trobar gran part de la seva col·lecció d’art que, segons es diu, superava els 500 milions de dòlars: centenars de pintures d’artistes com Rembrandt, Rubens i Van Dyck, i una falsificació de Vermeer, Crist i la dona adúltera; sants, sàtirs i guerrers de terracota; tapissos, mobles antics, calzes d’or, figures de porcellana. Una posada es va convertir en una galeria d’art temporal amb un cartell que deia: Col·lecció d’Art de Hermann Göering per cortesia de la 101º Divisió Aerotransportada.

Völkischer Beobachter, el diari nazi

El Völkischer Beobachter, l’Observador Popular, va ser el diari oficial del NSDAP. El 20 de desembre de 1920, quan va aparèixer per primer cop, era un setmanari de quatre pàgines que es publicava dos cops per setmana i era l’òrgan central del partit nazi. A partir del 8 de febrer de 1923 es va convertir en diari gràcies als diners facilitats per la senyora Gertrudis von Seidlitz, una dona d’origen bàltic i propietària d’accions d’una fàbrica de paper finlandès, i de l’Ernst Hanfstaengl, que va donar un prestam de mil dòlars per comprar rotatius amb el format dels diaris nord-americans, l’Edwin Bechstein i altres. El diari tenia els seus orígens en el Münchner Beobachter, i el 1918 va ser comprat per l’organització secreta Societat Thule després de que es quedés en bancarrota. A l’agost de 1919 el setmanari es va dir Völkischer Beobachter amb Franz Eher com a editor en l’Editorial Eher. El NSDAP el va comprar el desembre de 1920 per iniciativa d’en Dietrich Eckart, que en va ser el primer editor. El setmanari el principi se’n venien 8.000 exemplars, tot i que el principi era de caràcter local. A la tardor de 1923 va augmentar a 25.000 exemplars, just després de l’ocupació francesa de la zona del Ruhr. El 1923, després de la mort de l’Eckart, Alfred Rosenberg es va convertir en el seu editor. Els locals de redacció i la impremta es trobaven en el número 39-41 de la Schellingstrasse, on també s’hi imprimien la majoria dels llibres de l’Editorial Eher, entre ells els pràcticament 10.000.000 d’exemplars del Mein Kampf

Després del fallit putsch de Munic del 8 de novembre de 1923, el govern de la República de Weimar en va prohibir la venda fins al 26 de febrer de 1925, quan Adolf Hitler ja era fora de la presó de Landsberg. Quan el nazisme va anar creixent dins d’Alemanya el diari es venia cada cop més. El 1931 es venien 120.000 exemplars, 1.192.500 el 1941 i 1.700.000 el 1944, i va ser el primer diari alemany en vendre més d’un milió d’exemplars en un sol dia.

Amb Hitler al poder, el diari va ser un dels principals òrgans del govern alemany. Bàsicament informava de les activitats del NSDAP i la majoria dels escrits provenien del Departament de Propaganda del ministre Joseph Goebbels. El ministre va fer servir el diari per explicar les seves teories, la ideologia nazi i tenia com a objectiu divulgar el racisme i l’odi contra els jueus.El 1938, Rosenberg va deixar el diari i del 1938 fins al 1945 l’editor del diari va ser Wilhelm Weiss. Rosenberg va deixar el diari perquè es preparava per altres finalitats polítiques dins del Reich, com la de ser nombrat ministre d’Afers Exteriors, càrrec que mai va aconseguir ocupar, i per les seves discrepàncies amb el ministre Goebbels. L’última edició del diari a l’Alemanya del nord va ser el 27 d’abril de 1945 i la del sud el 30 d’abril de 1945, tot i que la d’aquest dia no es va arribar a entregar. Quan va acabar la guerra es va prohibir la venda del diari.

Les SS, el cos de protecció de l’Estat.

Les Schutztaffel, els esquadrons de defensa, conegudes com SS o Ordre negra, varen ser un cos de protecció de l’Estat i era una unitat especial, la Stosstrupp Hitler, que actuaven com a guardaespatlles de l’Adolf Hitler. L’organització va néixer el maig de 1923 a Torbrüa, una cerveseria de Munic situada en la Tal 41. A la rebotiga, 22 homes reunits allí es varen jurar al Führer lleialtat fidel fins la mort. Hitler tenia simbòlicament el carnet número 1 de les SS. La unitat va ser creada el 4 d’abril de 1925 com una branca especial de les SA, però no va ser fins el 9 de novembre de 1925, el dia del segon aniversari del putsch de Munic, que es varen convertir oficialment en un cos armat amb la missió de protegir els dirigents del partit nazi i els seus mítings. Les SS varen anar creixent fins a convertir-se en l’elit militar i racial del NSDAP.

Les SS varen tenir un paper més gran  sota el control de Heinrich Himmler, líder del cos des del 20 de gener de 1929 fins al 1945. Quan Himmler va agafar el control de les SS només tenien a 290 homes i, a finals de 1932, tenien a 52.000 membres i, a finals de 1933, a 209.000, rivalitzant llavors amb les SA. La incorporació a les files de les SS d’antics oficials de l’Exèrcit, presentats com herois nacionals, va tenir certa repercussió. Himmler va modelar l’organització amb una ordre especial, en certa manera segons el model medieval dels Cavallers Teutònics, i va obtenir una autonomia creixent en ella. Abans de 1933 ja havien ingressat membres de l’aristocràcia a la Schwarse-Korps, tal i com anomenaven les SS, amb personatges com el príncep de Waldeck i el gran duc hereu de Mecklenburg. Després de la conquesta del poder varen afegir molts més homes de renom com el príncep Hohenzollern-Sigmaringen, el duc hereu de Braunschweig, el príncep hereu de Lipper-Biesterfeld, el general comte Friedrich von der Schulenburg. També eclesiàstics es varen afegir a l’organització com l’arquebisbe Gröber de Friburg. Aquests membres no se’ls exigia cap servei, però se’ls utilitzava per la propaganda.

L’organització va tenir un paper tan important que el 1931 Himmler va demanar-li a Reinhard Heydrich que crees un cos d’intel·ligència i de seguretat de les SS, el SD. El gener de 1932, les SS ja s’encarregaven de la Casa Parda. De seguida es varen convertir en una casta que no era responsable davant dels tribunals. La majoria provenien d’antics oficials, membres de formacions paramilitars, universitaris i aristòcrates vinguts a menys. D’obrers n’hi havien molts, però els que ingressaven a les SS no arribaven als nivells més alts de lideratge. Abans de que els nazis arribessin al poder, el 44% dels seus membres procedien de la classe obrera, proporció que va pujar al 55% i de manera que eventualment les SS varen atreure a les seves files a obrers en casi la mateixa proporció que l’estructura general de la societat. Per atreure a tanta gent i tan diversa, les SS es presentaven com un nou ordre de cavalleria i els cartells que penjaven en els edificis destacaven l’espasa de combat. Tots els seus membres prestaven aquest jurament:

Et juro, Adolf Hitler, Führer i canceller del Gran Reich alemany, fidelitat i valentia. Faig el vot d’obeir fins la mort, a tu i als grans caps que designis. Que Déu m’ajudi. 

La cerimònia de jurament tenia lloc a mitjanit a la catedral de Brunswick a la llum de les torxes davant el fèretre d’Enric I el Saxó. Les SS tenien una jerarquia específica, els seus propis centres d’entrenament i de formació ideològica, els Ordensburgen, i funcionava com una ordre de cavalleria.

Les SS vestien amb uns uniformes negres dissenyats pels dissenyadors Karl Diebitsch i Walter Heck i fabricats per l’empresa Hugo Boss; barrets negres amb la insígnia de la calavera, que simbolitzava que estaven a punt per matar i per morir, braçalet amb la creu gamada i uniforme negra. A més, els SS es tatuaven el braç perquè es sabés qui eren. Més tard, es va fer famosa la inscripció de la sivella del cinturó: Meine Ehre heisst Treue, El meu honor és la meva lleialtat. També es va fabricar un uniforme gris perquè el negre no era ideal per tropes en un conflicte. Els propis membres de les SS es consideraven l’aristocràcia del moviment. Himmler va insistir en imposar estrictes normes d’admissió i el 1932 va crear una targeta racial, Sippenbuch, que tots els sol·licitants havien d’omplir si volien ingressar a l’organització on tenien que demostrar que eren de raça ària des de generacions anteriors i només es podien casar amb dones de raça ària que ells mateixos seleccionaven. A més, els hi demanaven tenir molts fills. L’Estat, com a gratitud per tenir aquests fills que consideraven purs, els hi pagava una casa. Curiosament, quan es va investigar a Himmler es varen trobar amb una sorpresa en veure que no complia amb l’ideal ari perquè una branca de la seva família provenia de Mongòlia. A més, Himmler portava olleres, que eren considerades un signe de debilitat genètica i estaven prohibides per als altres membres de les SS. Segurament pel fet de ser mongol, el 1938 Himmler va muntar una expedició d’especialistes antropòlegs, botànics i geòlegs, sota la direcció de l’Ernst Schäffer, de trobar en el Tibet els origens mil·lenaris de la raça ària, inclosa l’esvàstica que servia d’emblema. Tampoc Adolf Hitler complia amb l’ideal nazi que explicaven les SS, ja que era probable que el seu avi patern fos jueu i es va amagar aquesta informació per tal de que no es descobrís, tot i que Hitler no era SS. Altres requisits per entrar a les SS eren l’edat, havien de tenir entre 17 i 22 anys per ingressar, havien de fer d’altura com a mínim 1,70 metres i havien de tenir el cabell de color ros i els ulls blaus. Dins de les SS hi havia diferents categoria de membres, unes permanents i unes altres temporals.


Les grans línies de la ideologia de les SS eren el mite del pagès, l’antieslavisme, la germanomania, d’aquí els dos símbols rúnics, el Sig, símbol del Sol i de la força, i un neopaganisme marcat per l’ocultisme i l’espiritisme. La divisa que figurava en l’empunyadura dels seus cinturons: Home de les SS, el teu deure es diu fidelitat, feia referència a la moral germànica mencionada per Tàcit: fidelitat, sentit del servei, virilitat i valentia.

La història de les SS amb el Tercer Reich:

El 1933 varen crear l’Oficina de la Raça i varen atreure a metges i experts acadèmics interessats en la higiene racial i la remodelació ètnica d’Europa central i oriental. Amb els nazis al poder, les SS ja comptaven amb 52.000 membres. Després varen augmentar de número ràpidament, en part molts eren oportunistes, ja que era necessari ser de les SS per aconseguir depen de quin càrrec.

Les constants lluites amb les SA pel control de la política policial del NSDAP va acabar amb la derrota de les SA en la Nit dels Ganivets Llargs el 30 de juny de 1934. A partir de la purga, el paper de les SS va ser encara més important i influent, i varen créixer de forma espectacular; el 1934 es varen fer amb el control de la Gestapo, a finals de 1938 comptaven amb 238.159 membres, el 1939 ja tenien a 400.000 homes i durant la guerra varen arribar a ser, comptant totes les organitzacions que la formaven, aproximadament un milió de persones. Les SS varen arribar a tenir sota el seu control a 45.000 agents i funcionaris de la Gestapo distribuïts entre 20 departaments principals i 39 secundaris, així com les anomenades antenes d’altres 300 departaments principals i 800 comissaries de la Policia fronterera, que detectaven qualsevol oposició al règim. 30 alts funcionaris SS i policials vetllaven per la seguretat de l’Estat amb 65.000 agents secrets i 2.800.000 policies d’ordre públic. 40.000 carcellers de les SS controlaven 20 camps de concentració i 160 camps de treball. 900.000 soldats de les SS, entre ells 310.000 alemanys repartits del sud-est europeu, i uns 200.000 estrangers formaven part d’un bloc de la Wehrmacht i vigilaven de pas als rivals militars. A més, tenien sota el seu control a 1.100 confidents del SD. Tot i que molts policies varen accedir a les files de les SS ocupant càrrecs en l’organització, formalment mai varen tenir competències policials.

El 1935, Himmler va instituir la societat Ahnenerbe, una organització dedicada a estudiar la cultura alemanya, però que en realitat es dedicava a controlar la raça ària i investigaven els orígens de totes les persones que ells desitjaven. Les SS també varen participar en les ocupacions alemanyes com la dels Sudets, però no va ser fins al 1939, quan va començar la guerra, que Himmler no va convèncer a Hitler de que es constituís companyies de les SS per combatre juntament amb l’Exèrcit regular. Així, les SS es varen convertir en una espècie d’Estat dins de l’Estat, una ordre especial dedicada a l’antitesis de les virtuts cristianes de caritat, misericòrdia i humilitat.  El 1938, les SS varen començar a organitzar les seves pròpies tropes d’acció o Verfügungstruppe, que comptava al principi amb 200.000 homes i que després es varen transformar en les Waffen-SS, equivalents a les divisions de l’Exèrcit regular.

Durant la Segona Guerra Mundial:

El desembre de 1940, les SS varen crear les Waffen SS, les unitats estrangeres armades que arribarien a tenir 580.000 homes sota el comandament tàctic de l’Exèrcit. Aquesta unitat va començar a lluitar en l’Operació Barba-roja i actuaven com uns criminals. Assassinaven a la gent indefensa i varen participar en els camps d’extermini nazi. També, durant l’Operació Barba-roja, les SS varen crear les unitats mòbils, les Einsatzgruppen, que varen realitzar les matances a la població jueva en els països de l’est i varen crear el gueto de Varsòvia, entre altres. Les SS varen ser les responsables de la mort d’entre 4 i 5 milions de jueus, 2,5 milions de polonesos, 520.000 gitanos, 473.000 presoners russos i 100.000 malalts incurables, que aquests varen ser assassinats en el programa d’eutanàsia.

Un dels papers més actius de les SS durant la Segona Guerra Mundial i abans de la guerra va ser la d’encarregats de vigilar i administrar als camps de concentració, a més d’ajudar a dur a terme els experiments mèdics realitzats als presoners dels camps. Els camps de concentració que es varen establir a la primavera de 1933, comptaven en un principi amb personal de les SA i de les SS, però a mitjans de l’any següent varen passar a dependre exclusivament de les SS. El 1937 hi havia tres camps principals sota el control de les unitats especials de les SS anomenades Totenkopfverbände, Unitats de Calaveres, que s’identificaven per la seva insígnia. Durant la guerra, les SS varen admetre a les dones perquè controlessin els camps de concentració femenins. Moltes vegades les dones eren més salvatges que els homes.

Després de l’atemptat del 20 de juliol de 1944, les SS varen aprofitar l’ocasió per eliminar la vella casta militar de la Wehrmacht, la seva rival, i executar els oficials menys compromesos.

on les SS feien els experiments mèdics.

Diferents seccions de les SS:

    • Un organisme permanent de les SS eren les Vefügungstruppen, unes tropes d’elit, paramilitars, organitzades en SS-Standarten der Verfügungstruppen, que incloïen la guàrdia personal d’en Hitler, la reputada SS-Standarte Adolf Hitler, que el 1943 es va convertir en la SS-Panzer Divisió Leibstandarte SS-Adolf Hitler. Per no fer enfadar a l’Exèrcit oficial, Hitler va limitar els seus efectius al 5-10% de la Wehrmacht. Més endavant es convertirien en les Waffen-SS.
    • Les Totenkopf Verbände eren una formació on els seus membres s’allistaven entre els elements nazis més convençuts. Es comprometien per 12 anys i sobre les seves capes negres portaven la insígnia de la calavera amb les tíbies creuades. Aquests regiments es varen dedicar a vigilar els camps de concentració i serien dels pitjors criminals.
    • Un organisme temporal era la Allgemeine SS, que agrupava militants polítics lligats ideològicament a l’organització, però que continuaven en la vida civil. Havien d’assistir a un període d’instrucció, prestaven jurament i rebien el punyal d’honor.
  • També hi havia el Regiment de cavalleria SS, que era una espècie de club d’hípica, i el Cercle de benefactors.

Escala jeràrquica de les SS:

  • Militar SS (soldat de segona)
  • Sturmmann (caporal)
  • Rottenführer (caporal de primera)
  • Unterscharführer (sergent)
  • Scharführer (sergent primer)
  • Oberscharführer (brigada)
  • Hauptscharführer (subtinent)
  • Untersturmführer (alferes)
  • Obersturmführer (capità)
  • Hauptsturmführer (capità)
  • Sturmbannführer (comandant)
  • Obersturmbannführer (tinent coronel)
  • Standartenführer (coronel)
  • Oberführer (coronel)
  • Brigadeführer (general de brigada)
  • Gruppenführer (general de divisió)
  • Obergruppenführer (tinent general)
  • Oberstgruppenführer (capità general)

Les SS i el matrimoni:

Cap membre de les SS es podia casar sense autorització del seu superior. La novia havia d’aportar la prova d’ascendència ària remuntant-se a l’any 1800 si volia casar-se amb un simple militant de l’organització o un suboficial, i a 1750 si estava promesa a un oficial. La Hauptamt, la direcció central, era l’única autoritzada per jutjar la validesa de les proves aportades i concedir el permís. La jove, a més, havia de passar un cert número de controls mèdics i proves físiques. Bàsicament, es volia comprovar si era capaç d’assegurar una descendència a la raça ària. Després del matrimoni, la muller havia de passar per un curs de formació SS, en escoles especials, on les inculcaven la formació política i la ideologia que es desprenia de la noció de la puresa racial. A més, havien de fer cursos d’administració domèstica, puericultura… L’objectiu era aconseguir en alguns anys un nucli de població selecte, que creixés en número i que fos idèntic en el seu aspecte físic i psicològic.

Més endavant, Himmler va crear el Lebensborn, font de la vida, una selecció de noies amb caràcters nòrdics perfectes que servirien bàsicament per procrear, al marge de la unió legal, amb membres de les SS igualment escollits segons els mateixos criteris. Els nens que naixien d’aquestes relacions pertanyien a l’Estat i eren educats en escoles especials. Quan va acabar la guerra hi havia 50.000 nens que havien nascut amb aquest procediment.

Les normes que havien de seguir els membres de les SS:

En els quarters de les SS es va substituir el cafè matinal pel vell esmorzar germànic de llet i caldo de cereals. En els menjars es donava per beure aigua mineral i es calculava científicament els menús pels eugenistes. En els quarters també es feien experiments de magneopatia. Certs caps varen ser sotmesos a assajos de massatges del sistema nerviós.

L’economia de les SS:

Les SS tenien diferents empreses per finançar-se i, al començament de la Segona Guerra Mundial, tenien sota el seu control quatre grans empreses: la Deutschen Erd- und Steinwerke GmbH, creada per produir materials de construcció i que tenia 14 fàbriques que havien realitzat vendes per valor de 14.822.000 marcs el 1943; la Deutsche Ausrüstungswerke GmbH, una societat que agrupava industries tan variades com fàbriques de pa, forges d’espases, empreses de fusta i metal·lúrgiques, i que tenia un volum de vendes que va arribar a 23.204.032 marcs el 194; la Deutsche Versuchtsanstalrt für Ernanehrung und Verpflegung GmbH, una herborista que sembrava tota classe de plantes aromàtiques i hortalisses al voltant dels camps de concentració per buscar nous aliments menys perjudicials per la salut; la Gesellschaft für Textil- und Lederverwertung GmbH, una indústria en el camp de concentració de Ravensbrück on les dones presoneres confeccionaven uniformes destinats a les SS

Després de la guerra:

En els Judicis de Nuremberg, el 30 de setembre de 1946, es va declarar que les SS eren una organització criminal acusada de genocidi, crims de guerra i contra la humanitat, i varen ser abolides.

Després de la guerra, molts membres de les SS varen fugir d’Alemanya, sobretot molts varen anar a l’Argentina, per por a ser jutjats. Alguns dels que van aconseguir fugir varen ser membres tant destacats com Adolf Eichmann Josef Mengele, que aquest va ser capturat per les forces aliades occidentals quan va acabar la guerra però no se’l va reconèixer com el doctor dels camps de concentració i es va pensar que no havia sigut membre de les SS. Com que Mengele era un narcisista i no es va voler tatuar al braç l’emblema de les SS va poder escapar tranquil·lament.

 

 

Reichswehr

La Reichswehr, també era anomenada la Defensa Imperial, era l’organització militar d’Alemanya des de l’1 de gener de 1921 fins al 1935, quan el govern nazi li va canviar el nom pel de Wehrmacht. Quan va acabar la Primera Guerra Mundial, l’exèrcit alemany es va desintegrar, tot i que molts dels soldats i generals volien continuar dins l’Exèrcit, però segons el Tractat de Versalles, firmat a l’estiu de 1919, la Reichswehr no podia sobrepassar els 100.000 soldats. El 1913 l’exèrcit alemany tenia més de 700.000 homes i 15.000 per la Marina. Això va permetre que només i podessin ingressar els millors dels millors, fet que va provocar que es millores les condicions de l’Exèrcit i es desenvolupessin millor les seves tècniques i la seva maquinaria. Moltes de les noves armes que es varen construir es varen provar a la Unió Soviètica. El Tractat també va provocar que molts soldats que varen quedar fora del nou Exèrcit s’allistessin als grups paramilitars com els Freikorps. A més, el Tractat de Versalles va prohibir tenir un Estat Major de l’Exèrcit, tot i que va continuar tenint les funcions típiques d’un Estat Major. Segona la llei de defensa del 23 de març de 1921, la Reichswehr va ser composta en dos organismes:

  1. La Reichsheer, era l’exèrcit de cavalleria i d’infanteria. No podia tenir ni tancs, ni artilleria pesada ni avions.
  2. La Reichsmarine, era una Marina limitada a molt pocs vaixells de guerra. No podia tenir submarins.

La majoria del personal de la Reichswehr no tenien ideologia democràtica, però van respectar i defensar la República de Weimar. Els soldats tenien el lema: l’Estat dins l’Estat. Tot i respectar la República, molts varen estar a favor de la política de l’Adolf Hitler en la seva lluita per aconseguir el poder i varen aixafar els espartaquistes el 1919.. És molt discutit el paper de la Reichswehr en el putsch de Munic de l’any 1923, ja que els seus homes varen tardar molt en respondre i no estava clar el principi de quin bàndol estaven. Després del cop d’Estat varen tractar amb molt de respecte a en Hitler.

Amb la pujada al poder els nazis el 1933 es va començar un programa secret d’expansió de l’Exèrcit, infringint les normes del Tractat de Versalles. El 21 de març de 1933, a l’església de la guarnició de Potsdam, Hitler va rendir homenatge a l’elit de l’exèrcit imperial en uniforme de gala. El 4 d’abril de 1933 es va crear el Consell de defensa del Reich per avançar un nou programa secret de rearmament. La llei del 20 de juliol de 1933 tornava al cos d’oficials les seves antigues prerrogatives militars i, especialment, suprimia la jurisdicció dels tribunals civils sobre els militars. El 21 de maig 1935 la Reichswehr es va rebatejar amb el nom de Wehrmacht, l’Exèrcit nacional, i es va abolir el Tractat de Versalles unilateralment.

Les SA, els guardaespatlles de Hitler

Les SA varen ser el grup paramilitar, les tropes de xoc, del partit nazi durant els anys 20 i començament dels 30. Els seus membres eren antics soldats i membres del Freikorps, procedents de la brigada de Marina del capità Erhardt i de Von Löwenfeld, del Cos de Caçadors del general Maerker o de les organitzacions Escehrich, universitaris impetuosos i aturats que varen exercir de guardaespatlles de l’Adolf Hitler i del NSDAP en els mítings. Però les SA també es varen utilitzar per provocar disturbis i per dissoldre reunions dels altres partits.

Les patrulles armades es varen formar per primer cop durant l’estiu de 1920 sota el lideratge de l’Emil Maurice, un descendent de família jueva, i es varen organitzar definitivament el 3 d’agost de 1921 per iniciativa de l’Ernst Röhm, un experimentat oficial de l’Exèrcit, amb l’objectiu de protegir els actes del NSDAP i per pertorbar les formacions d’esquerres. El primer cap de les tropes de xoc va ser el tinent de nau Johann Ulrich Klintzsh, l’assassí del polític Matthias Erzberger, i varen entrar en acció el 4 de novembre de 1921 en la cerveseria Hofbraühaus quan es varen enfrontar amb els comunistes durant un míting a la cerveseria Hofbräuhaus. A la primavera de 1922 es va entregar la direcció de les SA a Hermann Göering, que va ingressar a la formació el març de 1923. A l’agost de 1922 les SA portaven banderes amb l’esvàstica. Les SA varen participar en el fracassat putsch de Munic del 9 de novembre de 1923, però després de fracassar varen ser abolides per la República de Weimar fins al 1925, quan es va creure que ja no representaven un perill. L’1 de novembre de 1926, Hitler va re-fundar les SA sense Ernst Röhm, que havia marxat a Bolívia pels seus desacords amb Hitler, i va ser substituït per l’antic gauleiter de Westfàlia, Franz Pfeffer von Salomon, que va acceptar les exigències de Hitler. Però les SA varen continuar amb la seva campanya de violència, tot i que Hitler no ho desitjava, i no estaven massa d’acord amb la idea de pujar al poder de forma legal. El maig de 1927, el cap de les SA de Munic, Edmund Heines, va ser expulsat de les SA per la seva negativa de no acatar la disciplina interna. Per Hitler, les SA començaven a ser un problema perquè quan ell intentava explicar que volia arribar el poder de formar legal, les SA es manifestaven de forma violenta i atemorien als partits contraris. El 1928,  Von Salomon va plegar per discrepàncies amb Hitler. Amb la crisi econòmica del 29 les SA varen augmentar molt en afiliació, ja que varen aprofitar el descontentament de la població: aturats i obrers del Lumpenproletariat. Tots ells rebien un uniforme i un sou i trobaven en les SA una organització acollidora que els prometia un endemà.

El 30 de novembre de 1930, Hitler va parlar davant del congrés de les SA i va anunciar que Ernst Röhm en tornaria a ser el cap. El 5 de gener de 1931, amb Ernst Röhm com a nou cap, les SA es varen convertir en una divisió d’assalt i se les va conèixer com la Sturmabteilung. A principis de 1931, Röhm havia calcat en les SA el model militar i va repartir les seves responsabilitats territorials sense tenir en compte els Gau. Es varen repartir el país entre deu Gruppenführer, cinc grups superiors i divuit subgrups. Un Gruppenführer podia manar un o diversos Gau, i només depenia de Röhm i de Hitler. Röhm també va accentuar la militarització de les SA i els va dotar d’un conjunt d’unitat especialitzades: SA motoritzades, SA muntada, SA aèria, SA naval, SA sanitària…. Molt més autònoma, les SA també tenies les seves escoles, per exemple la de Munic va obrir el 1931, els seus tallers i les seves cuines. Amb Röhm al capdavant, les SA van créixer tant amb força com amb ambició política; el desembre de 1931 contaven amb 170.000 homes, a finals de 1932 amb més de 500.000, el 1933 disposaven de 700.000 homes i, possiblement, després de l’absorció dels Cascs d’Acer a l’abril de 1933, a principis de 1934 eren al voltant de 2,5 milions, enfront de les 100.000 persones allistades a la Reichswehr. Molts d’aquells nous membres eren gent que s’havia quedat a l’atur i aprofitaven que amb l’ingrés a les SA tenien menjar i beneficis assegurats. 

Mitjançant el seu allistament popular, les SA defensaven l’aspecte més social del nacionalsocialisme i volien fer una segona revolució, especialment després de la crisi que afectava a Alemanya. Però aquestes ambicions atemorien al món dels negocis, als alts funcionaris i als oficials. Els seus adversaris dins del NSDAP titllaven a les SA de grup comunista, ja que volien nacionalitzar els bancs i les empreses, com també els titllaven d’homosexuals, ja que molts membres eren homosexuals com el seu cap, Röhm, a part de que eren molt conegudes les seves orgies sexuals. Per tal de frenar-les, el 20 de febrer de 1931 el NSDAP va publicar una directiva en la que ordenava que les SA aturessin les baralles al carrer. Aquella directiva va ser qüestionada tant per les SA de Berlín controlades per Joseph Goebbels com per les SA de l’est d’Alemanya, controlades per Walter Stennes, que al mateix temps rivalitzaven després del cessament de l’Otto Strasser.

El 1932, el comandament superior de les SA es va traslladar de la Braunes Haus a un edifici de Munic situat en el número 43 a la Brienner Strasse. El 1934, Röhm va traslladar les seves oficines centrals als recintes dels antics hotels Union i Marienbad en la Barer Strasse de Munic. Els dos edificis encara es conserven avui en dia.  


Amb l’arribada al poder dels nazis, el 30 de gener de 1933, les SA es varen dedicar a atacar com uns criminals a la població jueva. Però l’objectiu principal de les SA un cop els nazis eren al poder era substituir a la Reichsweh i, per aquest, fet va provocar que molta gent els comencés a veure’ls amb més mals ulls. La tensió entre les SA i el govern va augmentar encara més amb el poder creixent de les SS, que eren una unitat d’elit de les SA i la Gestapo.

Cartell de les SA

Les SA s’anaven convertint en un grup incòmode per la majoria dels jerarques nazis; eren massa violentes i cada vegada opinaven més sobre la vida política i els nazis tenien por que efectuessin un Cop d’Estat contra Hitler. Jerarques nazis com Heinrich HimmlerJoseph Goebbels varen convèncer a Hitler perquè les destruís el 30 de juny de 1934, en la coneguda Nit dels Ganivets Llargs. Tant el seu cap Ernst Röhm com altres membres de les SA varen ser assassinats per membres de les SS. Tot i eliminar els seus líders, les SA varen continuar dins del NSDAP de forma minoritària sota el lideratge de Viktor Lutze i amb un paper molt secundari. A partir de llavors només feien petites demostracions de força com en la Nit dels Vidres Trencats contra la població jueva i, al final, varen acabar sent un grup més de les SS que es dedicaven bàsicament a funcions esportives o de beneficència. D’uns efectius de 2,9 milions d’homes a l’agost de 1934 varen passar a tenir 1,6 milions a l’octubre de 1935 i 1,2 milions a l’abril de 1938. Els requisits d’ingrés varen passar a ser molt estrictes i les quotes imposades varen limitar l’allistament. El descens de l’atur i, des del 1935, la introducció del servei militar obligatori varen apartar a molts dels joves de les SA que d’una altra manera s’hi haguessin allistat. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial les SA varen ser abolides i il·legalitzades. Mai més han tornat a aparèixer, tot i que la seva vestimenta i els seus símbols els han utilitzat diferents grups neonazis. El líder neonazi dels anys 80 i principis dels 90, Michael Kühnen, i molts dels seus homes vestien uniformes com els de les SA.

21 de juny de 1939

Hans Posse va rebre l’encàrrec d’Adolf Hitler de construir un Museu del Führer a Linz.

css.php