Home // Page 336

30 de gener de 1933

Dilluns:

L’ascens d’en Hitler al poder:

A les set del matí, Franz von Papen va trucar al tinent coronel Theodor Duesterberg, el segon cap dels Cascs d’Acer, per dir-li que l’anés a visitar immediatament a la seva casa. Allí també hi havien el conservador Alfred Hugenberg i en Franz Seldte. Quan es varen reunir, Von Papen els va dir que si avui a les onze del matí no s’havia format un nou govern intervindria l’Exèrcit per ordres de l’Oskar von Hindenburg, ja que s’estava forjant una dictadura militar amb en Kurt von Schleicher i en Kurt von Hammerstein-Equord. Amb aquesta amenaça, el tinent coronel es va dirigir a la Cancelleria del Reich per parlar amb el fill del President, que li va dir que no podia parlar en aquells moments perquè havia d’anar a rebre a l’estació de trens al general Werner von Blomberg perquè es reunís amb el seu pare. Més tard, l’Oskar va portar el general Von Blomberg, delegat en la Conferència del Desarmament, que tornava de Ginebra obeint les ordres que l’hi havien cursat el dia anterior, a la Cancelleria per reunir-se amb el President. Des de bon matí, Von Blomberg havia intentat parlar amb l’Adolf Hitler per definir com havia de ser el paper de l’Exèrcit en el seu futur govern, però encara no sabia que seria nombrat part d’aquell govern. Un cop es va reunir amb el president Paul von Hindenburg, aquest, sense preguntar-li si ho volia, el va nombrar ministre de Defensa i li va demanar que mantingués les tropes al marge de les intrigues polítiques.

Mentrestant, tothom s’estava preparant per celebrar l’arribada d’en Hitler a la Cancelleria. La Wilhelmstrasse es va començar a omplir de gent, gran part eren homes de les SA vestits de paisà que Joseph Goebbels havia enviat per l’ocasió. Però no tot era eufòria. A mig matí, a l’antecambra de les dependències del president Paul von Hindenburg, els dirigents dels Cascs d’Acer seguien sense estar contents amb la perspectiva d’aliar-se amb els nacionalsocialistes. Al cap d’una estona va arribar l’Alfred Hugenberg per parlar de l’exigència de l’Adolf Hitler de celebrar unes noves eleccions. Enmig de la discussió va arribar l’Otto Meissner per dir-los que deixessin de barallar-se i els va demanar que es presentessin davant del President. Feien quinze minuts tard. Sense tenir cap més possibilitat, Hugenberg va acceptar davant del despatx del president Von Hindenburg la celebració de nous comicis i va aprovar el grup de possibles ministres.

Al mateix temps, després de passar la nit en blanc, Hitler, Hermann Göering i Joseph Goebbels estaven junts a l’Hotel Kaiserhof, situat molt a prop de la Cancelleria, per rebre la imminent notícia del nomenament d’en Hitler com a canceller. Després d’esperar una estona ansiosos va arribar per fi la notícia de que Hitler podia anar a veure el President, que li va havia de comunicar que havia dimitit el canceller Kurt von Schleicher i que se’l nombrava canceller amb la condició de que mantingués el ministre Constantin von Neurath com a ministre d’Afers Exteriors, exigència que Hitler va acceptar. Al cap d’una estona, Hitler, acompanyat per en Göering i en Wilhelm Frick, va sortir de l’Hotel i es va dirigir al número 74 de la Wilhelmstrasse. Quan va arribar a la residència d’en Von Papen, tothom va saludar a en Hitler menys el tinent coronel Duesterberg, que havia sigut maltractat les últimes setmanes per la premsa nacionalsocialista. A dos quarts i cinc d’onze del matí, Von Papen els va demanar que l’acompanyessin fins a la Cancelleria del Reich. Hitler, a la dreta de Von Papen, es va dirigir a la Cancelleria creuant els jardins d’hivern nevats de la residència; utilitzant d’aquesta manera una porta de darrera per evitar qualsevol aldarull. Quan varen arribar a la Cancelleria, Meissner va ser l’encarregat de rebre’ls i els va fer entrar en el seu despatx. En un breu discurs, Von Papen va presentar davant de tots els presents a en Hitler com el nou canceller. Però llavors va tornar a sortir la disputa de primera hora del matí sobre les noves eleccions i Hugenberg es queixava de que Hitler volgués tornar a convocar eleccions. Durant uns moments hi va haver tensió entre ells. Hitler no s’esperava que Hugenberg reaccionés d’aquella manera, ja que fins llavors havia sigut el seu soci i l’havia ajudat està precisament allí on estava. Des del primer moment, Hitler va voler buscar una majoria absoluta per no haver de dependre del president Hindenburg, d’en Franz von Papen i de l’Alfred Hugenberg. Per això va determinar que el 5 de març de 1933 es celebrarien les 9º eleccions parlamentaries d’Alemanya.

Mentre discutien sobre si s’havia de celebrar o no noves eleccions, Von Hindenburg esperava en el seu despatx enfadat. Els seus convidats no entraven en el seu despatx a l’hora que ell havia dit i irritat va cridar a l’ajudant Meissner perquè els anés a buscar. Eren un quart de dotze del matí quan Meissner els va dir que feien tard i que havien d’entrar al despatx, però Hitler no el va escoltar i va continuar discutint amb en Hugenberg una solució. Veient que no arribaven a un acord, Von Papen va intervenir en la picabaralla i li va preguntar a en Hugenberg si volia posar en perill la unitat nacional. No tenint més remei, Hugenberg es va veure obligat a cedir. Un cop varen arribar a un acord, Göering va cridar que tot ja estava resolt i que podien anar a veure al President per explicar-li com seria el nou govern. D’aquesta manera l’Adolf Hitler va ser nombrat canceller d’Alemanya a dos quarts de dotze del matí a mans del president Paul Hindenburg. Hitler es va comprometre a defensar i mantenir la Constitució de Weimar i, a continuació, varen jurar el càrrec la resta de ministres.

Mentre Hitler estava reunit amb el President parlant de com seria el nou govern, una multitud silenciosa va començar a omplir els carrers entre l’Hotel Kaiserhof i la Cancelleria. Des d’una finestra, l’Ernst Röhm vigilava la porta per la que Hitler havia de sortir de la seva entrevista. Poc després del migdia, el nou canceller va sortir de la reunió i va aparèixer davant de tothom donant la mà en el seu nou govern. A continuació va baixar les escales de l’edifici i va pujar en el seu automòbil, un Mercedes descapotable negre, per tornar a l’Hotel Kaiserhof. Durant el curt trajecte, Hitler va ordenar en el seu xofer recórrer els pocs passos que separaven la Cancelleria de l’Hotel a poc a poc per poder saludar a totes direccions a la multitud. Quan va arribar a l’Hotel, protegit per homes de les SA i les SS, l’esperaven nombrosos seguidors, entre ells Göering, Goebbels, Rudolf Hess, Ernst HanfstaenglHeinrich Hoffmann. Un cop va entrar a l’Hotel es va dirigir de dret a la seva habitació, on els seus companys de Partit el varen felicitar. Després de ser felicitat, Hitler va anunciar que la dissolució del Reichstag no era un fet perquè depenia encara del President. Tot seguit, Goebbels i Röhm es varen posar a preparar la marxa triomfal fins a Brandenburg, i després varen marxar de l’Hotel. Quan Goebbels va sortir de l’Hotel es va quedar uns segons observant la multitud i va els dirigir unes paraules dient que s’havia format un nou govern de coalició nacional. Al mateix temps, l’ex canceller Kurt von Schleicher va abandonar el seu despatx del Ministeri de Defensa en la Bendlerstrasse.

L’anunci de l’arribada d’en Hitler a la Cancelleria la va donar el president del Reichstag Hermann Göering a dos quarts de tres de la tarda per la ràdio. Dirigint-se al poble alemany, el president del Parlament va afirmar que la història vergonyosa dels últims anys havia acabat per sempre i va prometre que s’obria un nou capítol, el qual va definir de llibertat i honor que constituirien la base del nou Estat. Però la gran majoria del poble alemany va mirar-se amb indiferència aquella notícia, ja que estaven cansats de la política alemanya perquè des del setembre de 1930 s’havien celebrat moltes eleccions i no es solucionaven els greus problemes de la crisi econòmica. En el noticiari cinematogràfic setmanal, el nomenament d’en Hitler va sortir en el sisè lloc de les notícies; les primeres notícies varen ser una carrera de cavalls i un concurs de salts d’esquí. Al migdia, edicions especials impreses a tota velocitat varen anunciar oficialment el nomenament d’en Hitler.

A les cinc de la tarda, Hitler va presidir el primer Gabinet amb l’objectiu d’intentar buscar una majoria parlamentària a través del Partit del Centre. Allí va conèixer el seu ministre de Finances Schwerin von Krosigk. El nou canceller els va començar explicant que milions de persones havien acollit amb alegria el gabinet format sota la seva direcció i va demanar-los que li donessin suport. Després d’analitzar la situació, Göering el va informar de que havia parlat amb el líder del Partit de Centre, monsenyor Ludwing Kass, i que les conversacions anaven per bon camí. Sense ganes de pactar amb altres partits, Hitler va dir que sinó es trobava una solució dissoldria el Reichstag en breu i convocaria unes noves eleccions parlamentàries per obtenir la majoria, que és el que de fet estava buscant des del principi. Hugenberg, que estava neguitós pensant que els comunistes farien una vaga general, va parlar clarament d’il·legalitzar el KPD per l’aprovació d’una llei de plens poders. Von Papen era partidari de presentar d’immediat una llei de plens poders i de reconsiderar la situació quan sigués rebutjada pel Reichstag. Finalment es va acabar la reunió sense prendre cap decisió concreta sobre aquest punt. Durant la resta de la tarda el nou canceller es va estar tancat a les dependències de la seva residència oficial.

Mentre Hitler descansava a la seva residència oficial, Goebbels, que estava molt emocionat, es va dirigir a l’oficina del districte, en la Vosstrasse, en l’oficina del partit nazi, i es va reunir amb el comte Wolf Heinrich Graf Helldorf i el oberführer Karl Ernst, juntament amb altres elements d’unitats especials, per traçar un camí per fer veure en el President que els comunistes eren un perill. Aquella mateixa tarda, les forces nazis varen aprofitar que ja estaven el poder per enfrontar-se als comunistes en autèntiques batalles. Després va visitar a en Hanfstaengel, que era en aquells moments el cap de la premsa estrangera, i a la Magda, que havia de sortir aviat de l’Hospital. En tenir-ho tot enllestit, Goebbels es va dirigir a l’hotel Kaiserhof per veure la desfilada que ell mateix havia programant.

Cap al tard, Hitler es va traslladar amb automòbil cap la Cancelleria del Reich. La primera impressió del nou canceller de l’edifici no va ser bona; no li va agrada gens, ja que la va trobar petita, austera i no era del seu gust. Per en Hitler la Cancelleria era ideal per una empresa de sabó. A les set de la tarda, la Charlottenburger Chausee, que travessava el Parc Zoològic, estava plena de gent que no parava de cantar càntics i s’entonava el Horst- Wessel Lied. Els primers camions de gent que varen venir a la Charlottenburger Chausee venien de Potsdam, Nowawes, Spandau, Tegel, Nikolasee, Pankow, Nauen, Brandenburgm Rothenow, Zossen i Luckenwalde. Un cop tots varen ser posats en els seus llocs per fer la desfilada, una banda de música va començar a tocar i les companyies que marxaven a davant varen encendre les seves torxes. Quan es va fer totalment fosc va començar la desfilada pels carrers de Berlín organitzada per en Goebbels. En llargues columnes varen sortir de l’interior del Tiergarten passant pel Reichstag, creuant la Porta de Brandenburg i l’Ambaixada de França i després varen girar per la Wilhelmstrasse, que estava plena de gent, fins arribar a la Cancelleria del Reich de Berlín. Tots anaven amb camises brunes, calçats amb botes militars i desfilaven amb perfecte formació llançant càntics de guerra. Els espectadors, concentrats al voltant de la Porta de Brandenburg, varen esclatar d’alegria en veure aquella impressionant desfilada i, des de la finestra del primer pis del palau de la Cancelleria, Paul von Hindenburg, vestit de paisà i dempeus aguantat pel seu bastó, va veure amb prudència tot aquell espectacle mentre les SS li cridaven:

Heil!.

Amb prudència, el vell mariscal s’inclinava i saludava als presents. Per fer-ho més emotiu, la policia va il·luminar amb un focus la finestra on hi havia el President perquè tothom el pogués veure com donava el vist-i-plau als nous temps. Des de la Cancelleria, Göering va fer un discurs a través del micròfon instal·lat per l’ocasió, on va dir que aquell dia començava una nova pàgina per la història alemanya. Göering va comparar la multitud amb les que s’havien reunit per celebrar que havia esclatat la Primera Guerra Mundial i va dir:

L’estat d’ànim només pot comparar-se amb el d’agost de 1914, quan la nació es va aixecar també per defensar tot el que posseïa. La vergonya i la desgràcia dels últims 14 anys ha quedat esborrada. 

A dos quarts de nou del vespre, des d’una finestra de la Cancelleria, Hitler, juntament amb en Göering, en Goebbels, que havia vingut momentàniament a la Cancelleria com a principal organitzador de l’espectacle, i Rudolf Hess, no varen parar de saludar a la multitud, que estava eufòrica cridant que volien veure el nou canceller. La majoria de la multitud no va abandonar la Cancelleria fins a primeres hores de la matinada. Però no tot els hi va sortir perfecte en els nacionalsocialistes, ja que havien tingut tan poc temps per organitzar aquella desfilada que no els va donar temps per cridar als fotògrafs i, d’aquesta manera, l’endemà es va repetir la desfilada. Goebbels va fer retransmetre la desfilada a totes les regions alemanyes per totes les emissores amb l’única negativa de les estacions de Stuttgart i Munic, aprofitant les noves instal·lacions de ràdio estatal que tenia a la seva disposició. Segons ell, havien participat un milió de persones a la concentració. La premsa nazi va reduir aquesta xifra a la meitat i un diari pronazi va donar la xifra de 700.000. L’ambaixador britànic va calcular una xifra màxima d’unes 50.000 persones i el seu agregat militar va parlar d’unes 15.000. La xifra més realista és la que va donar un reportatge d’un altre diari que va descriure la desfilada com una experiència inoblidable, i deia que hi havien participat 18.000 SA i SS, 3.000 Cascs d’Acer i 40.000 civils no uniformats, amb un total de 61.000. Un altre càlcul d’una font més hostil calculava el número de participants uniformats en no més de 20.000.

El nou ministre de l’Interior Wilhelm Frick va obligar a les estacions de ràdio reticents a transmetre en directe des de Berlín el Volksjubeg (la celebració del NSDAP) a tot el país. En la transmissió nacional, membres selectes del NSDAP varen donar veu a les reaccions preparades amb anterioritat en les que ciutadans normals i corrents, de tota condició social, manifestaven el seu suport cap a en Hitler.

Mentre es produïa la desfilada, Hitler es va reunir amb en Von Papen, el nou vicecanceller, en Frick, en Göering, el nou ministre sense cartera i director interí del Ministeri de l’Interior prussià, així com en Goebbels, en Hess, en Hans Frank, en Hoffmann, en Von Neurath, el ministre d’Afers Exteriors, en Lutz Schwerin von Krosigk, el ministre de Finances, i el general Von Blomberg, el nou ministre de Defensa. Des de la sala on estaven reunits podien sentir a la multitud cantant Deutschland über Alles. En la seva primera reunió com a nou canceller, Hitler va posar el líder del DNVP, l’Alfred Hugenberg, com a ministre d’Economia i d’Agricultura, ja que havia donat el seu suport a en Hitler com a canceller i l’havia ajudat a pujar al poder, i va nombrar a en Hans Heinrich Lammers com a secretari d’Estat de la Cancelleria del Reich. Tenint clar com seria el seu nou govern, Hitler va parlar amb en Goebbels de com seria la campanya electoral per les eleccions del 5 de març de 1933. Hugenberg va tornar amb la disputa del matí, ja que no volia noves eleccions. Les últimes l’hi havien anat bé a la seva formació, el DNVP. Hugenberg demanava il·legalitzar el KPD per tal d’aconseguir els 100 escons dels comunistes i d’aquesta manera ja es tindria la majoria absoluta per part del NSDAP. Però Hitler no ho veia clar, ja que creia que els comunistes podrien fer una revolta o una vaga general. Von Blomberg va afirmar que l’Exèrcit seria fidel al nou govern. Un cop acabada la reunió, Hitler es retirar a una petita habitació situada al costat del saló de recepcions i celebracions per fer uns quants monòlegs en els seus companys.

Mentrestant, amb motiu del canvi de govern, no varen parar de rebre nombroses trucades i telegrames del país i de l’estranger fins al punt que les línies telefòniques es varen col·lapsar. Tot i que va rebre moltes trucades, Hitler va intentar localitzar per telèfon a l’Eva Braun, que es trobava a Munic, concretament a l’estudi fotogràfic d’en Hoffmann esperant la trucada de la seva parella per donar-li la notícia. Segons sembla, l’Eva va saber la notícia aquella tarda per una monja dedicada a recollir donacions, i sembla ser que es va posar molt contenta en saber-ho. Com a Berlín, a altres ciutats alemanyes els nazis varen sortir a ocupar els carrers per celebrar aquella victòria. Membres de les SA varen penjar l’esvàstica en la seu del Reichsbank per mostrar el canvi del país. El president del banc, Hans Luther, va protestar davant del nou canceller perquè volia mantenir la neutralitat del banc, que comptava amb la confiança internacional. Luther es va tornar en un personatge incòmode pel nou règim fins que va ser substituït el març al capdavant del Reichsbank pel banquer Hjalmar Schacht. El 30 de gener de 1933 va ser conegut com el Tag der Machtergreifung (Dia de la Conquesta del Poder). El seu aniversari es va declarar festa nacional i generalment en Hitler es va dirigir a la nació en aquesta data en un discurs pronunciat en una sessió del Reichstag o en un míting en el Palau d’Esports.


Els comunistes no varen tardar en reaccionar i varen publicar aquell mateix dilluns un fullet que convocava a una vaga general i qualificava al nou règim de feixista. A la nit, aprofitant l’exaltació del moment, el cap de la secció sanguinària 33, Maikowski, va entrar amb els seus homes en el carrer Wallstrasse de la Charlottenburg, un baluard del KPD, per atacar als comunistes. Allí es va trobar amb membres de la Lliga Roja de Combatents, que s’havien reunit ràpidament, i amb l’esquadró de protecció que liderava el revolucionari d’esquerres Max Hölz. Pocs segons després va començar una batalla que va acabar a trets. Maikowski va morir durant l’intercanvi de trets. Qui va disparar primer mai es va saber. Goebbels va aprofitar la mort del cap de secció per justificar atacs contra els comunistes i la premsa de conservadora va demanar que es prohibís el KPD.

Els socialdemòcrates i els seus paramilitars, la Reichsbanner, també varen actuar i varen organitzar una manifestació tant aquest dia com l’endemà. El diari del partit, el Vorwärts, va proclamar aquell dia:

Els socialdemòcrates i tot el Front d’Acer estant situant-se, en relació amb aquest govern i la seva amenaça de cop d’Estat, amb els dos peus ferms asseguts en el terreny de la Constitució i de la legalitat. Ells no donaran el primer pas per abandonar aquest terreny.

12 de gener de 1934

Divendres:

En el Reich:

El Ministeri de l’Interior va ordenar, sobre la base de la Llei del 25 d’abril de 1933 contra la massificació de les institucions i escoles d’ensenyança superior, que la proporció de graduades en ensenyança secundària que podia entrar a la universitat no podia superar el 10% dels graduats en sexe masculí. A part, el gabinet va promulgar la Llei fonamental d’organització del treball per tal de conciliar la vida laboral entre empresaris i treballadors.

El SD, el sevei d’intel·ligència del NSDAP

El SD, també anomenat Der Sicherheitsdients des Reichführer-SS, va ser el primer servei de seguretat i intel·ligència del partit nazi, el NSDAP, sota la direcció d’en Reinhard Heydrich. El SD va ser el departament d’intel·ligència de les SS i operaven juntament amb la Gestapo i la Policia criminal, la Kripo. La seva seu era a Munic. Les seves missions eren detectar, investigar i neutralitzar els possibles enemics del Reich. El 1933 es varen donar aquestes missions a la Gestapo, que ja es dedicaven a aquestes missions, i el SD es va ocupar d’algunes missions polítiques del servei secret. Inicialment va ser rival del serveis similars dels Gau i de les SA, però finalment es va imposar com a únic òrgan que vigilava als membres del Partit i denunciava activitats sospitoses.

En Heinrich Himmler va ser el creador del SD l’any 1931 i va designar a en Reinhard Heydrich perquè la dirigís. En Heydrich en va ser el cap fins al seu assassinat el juny de 1942. Després el va substituir l’Ernst Kaltenbrunnen fins al final de la guerra. Tot i que en Himmler va crear el SD, els verdaders creadors de l’organització administrativa del SD varen ser el oberführer Mehlhorn i el doctor Werner Best. Les primeres activitats del SD com a tal es varen realitzar a l’estiu de 1932, i varen augmentar quan els nazis varen arribar al poder el 30 de gener de 1933. Les seves funcions com a servei de seguretat es trepitjaven molts cops amb els altres cossos oficials de seguretat de l’Estat. Els seus agents varen participar en diferents activitats de sabotatge i d’espionatge. El 1933 el SD ja tenia a 120 agents i al cap de poc ja eren 3.000 agents aproximadament, a més de que utilitzaven confidents. A mitjans de 1934, el número d’agents del SD va pujar considerablement fins arribar a uns 30.000. La majoria dels professors de la Universitat varen estar sota la vigilància del SD per jutjar les seves activitats polítiques. El SD va ajudar a organitzar la purga contra les SA el 30 de juny 1934, i va ser declarada com el servei d’informació del partit nazi en exclusiva. A partir de juliol de 1934, en Heydrich va ordenar al SD efectuar un treball considerable de documentació per estudiar les agrupacions socials, i varen constituir uns arxius molt importants que varen permetre tenir sota vigilància als seus enemics. El SD va gaudir teòricament d’un monopoli de la informació política, però no tenia cap poder executiu. Després de forjar les bases del SD es va crear una secció que s’ocupava dels opositors polítics, una secció que s’ocupava de seguir les activitats d’antics membres de grups filosòfics o religiosos i dels francmaçons, i una secció que vigilava l’aplicació de les primeres mesures antisemites.

El 1936, una llei va ampliar la seva activitat al conjunt del Reich, i un decret de l’11 de novembre de 1938 el va convertir en servei d’informació pel Partit i l’Estat. Contava llavors amb diversos milers d’espies i més de 100.000 informadors, i juntament amb la Gestapo era un dels organismes més temuts de les SS. El 1939, en Heydrich va fusionar la Gestapo i el SD en una sola unitat, la RSHA, l’Oficina Central de Seguretat del Reich. De fet, la Gestapo i el SD sempre havien col·laborat juntes en diferents missions. A partir de llavors, el SD es va convertir en una xarxa molt gran d’agents que portaven molta informació en el Reich. Per aquest fet es va decidir dividir-la en dues subdivisions: el SD Inland, que actuava a l’interior del Reich i que va ser dirigida per l’Otto Ohlendorf; i el SD Ausland, que actuava a l’exterior del Reich i que va ser dirigida per en Walter Schellenberg.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, el SD va treballar també en els països ocupats i es va ocupar de subministrar personal als camps de concentració i varen mantenir l’ordre i la seguretat en els guetos que construïen els alemanys en els territoris ocupats. El 1944, el SD va absorbir els serveis d’intel·ligència militar.

En els judicis de Nuremberg es va declarar al SD com una organització criminal i es va jutjar i condemnar al seu cap, en Kaltenbrunnen, a morir a la forca.

Curiositats:

Una de les creacions més curioses d’en Heydrich com a cap del SD va ser el Saló Kitty, una casa de cites. En Heydrich coneixia de primera mà les cases de cites perquè hi freqüentava sovint i sabia que en aquell ambient els homes es relaxaven i parlaven més del compte. Per això, va ordenar instal·lar un hotel confortable i luxosament moblat i el va convertir en una elegant casa de cites. La instal·lació de l’edifici va ser muntada amb l’ajuda de tècnics del SD i de la Gestapo, i varen ocultar micròfons en totes les habitacions i els llocs més íntims del bar. Es varen instal·lar màquines gravadores en els subterranis del immoble. L’Arthur Nebe, un vell agent de la policia i expert criminalista, va ser l’encarregat del reclutament de les noies, que havien de passar per una prova a base, no només de la seva bellesa i el seu atractiu, sinó de la seva intel·ligència, la seva cultura, els seus coneixements lingüístics i el seu nacionalisme. La casa Saló Kitty no va tardar en ser freqüentada per una clientela selecta, en particular per nombrosos diplomàtics estrangers. D’aquesta manera es varen obtenir dades molt valuoses. En Heydrich en persona solia inspeccionar al Saló Kitty però quan hi era ell demanava que es desconnectessin els micròfons.

Monument de Tannenberg

El monument Tannenberg va commemorar els soldats alemanys que varen morir a la Batalla de Tannenberg el 1914 en la Primera Guerra Mundial, on els alemanys varen obtenir una important victòria sobre l’exèrcit rus, i va ser dedicat al comandant Paul von Hindenburg. El monument es va començar a construir el 1924, a prop de Hohenstein, a Prússia oriental, a l’actual Polònia. L’estructura va ser dissenyada i construïda pels arquitectes berlinesos Johannes i Walter Krüger i va ser una fortalesa de forma octagonal amb vuit torres amb un centre de la plaça. A dins de les torres hi havia les tombes de vint soldats desconeguts de la Gran Guerra.

El monument va ser inaugurat el 17 de setembre de 1927. El 27 d’agost de 1933 l’Adolf Hitler juntament amb el president Von Hindenburg va assistir en un acte institucional en el Monument. Quan el president Von Hindenburg va morir va ser enterrat el 7 d’agost de 1934 en el Monument de Tannenberg. Després de la seva mort, el monument es va convertir en un santuari nacional i va ser reestructurat. Més tard s’hi va enterrar la dona del President. El gener de 1945 Hitler va ordenar que el fèretre del president Von Hindenburg i de la seva esposa fossin desenterrats perquè els soviètics no se’n apoderessin i va fer destruir l’edifici amb dinamita.

El 1949 el govern polonès va ordenar que les restes del Monument fossin retirades. Gran part de la pedra i el granit es varen utilitzar per construir monuments soviètics.  Avui en dia en el lloc del Monument només hi ha una esplanada i només si troben senyals al terra de l’estructura.

Bürgerbräukeller, la cerveseria nazi.

La Bürgerbräukeller va ser una cerveseria situada a la Rosenheimerstrasse, sobre el riu Isar, a uns 800 metres al sud-est del centre de Munic. Fundada l’any 1885, tenia una capacitat per 1.830 persones i era una de les grans cerveseries de la companyia Bürgerliches Brauhaus que després va ser transferida a la companyia Löwenbräu. A partir de l’any 1920 es va convertir en un dels principals centres de reunions del partit nazi. Va ser en aquesta cerveseria on l’Adolf Hitler va començar el Putsch de Munic el 9 de novembre de 1923. Quan va sortir de la presó de Landensberg, va ser el lloc on Hitler va tornar a la política en un acte el 27 de febrer de 1925.

Quan els nazis varen arribar al poder hi varen celebrar cada 9 de novembre l’aniversari del putsch de 1923. Ja el primer any, el 1933, Hitler hi va fer un discurs. El 8 de novembre de 1939, quan Hitler hi va anar a fer un discurs, hi va haver un atemptat bomba per acabar amb la seva vida. Va sobreviure de miracle, però varen morir vuit persones que estaven presents a l’acte i l’edifici va quedar molt malmès. L’autor de l’atemptat va ser un treballador que estava encontra del règim nazi, Georg Elser, que poc després va ser detingut i va acabar en el camp de concentració de Dachau, on va ser executat el 9 d’abril de 1945. Tot i els desperfectes, cada 9 de novembre es va continuar commemorant el putsch. El 8 de novembre de 1942 va ser l’últim cop que Hitler va tornar a la cerveseria.

Al final de la guerra la cerveseria va ser utilitzada com a magatzem d’aliments. Quan va acabar la guerra els Aliats varen fer servir l’edifici, tot i que estava malmès pel bombardejos que havia patit. El 1958 la cerveseria va tornar a obrir per celebrar festes de la cervesa. El 1978 es va tirar a terra l’edifici i es va construir un centre cultural. Avui en dia, on hi havia la cerveseria hi ha una placa commemorativa dedicada a en Georg Elser i actualment és un centre cultural, el Gasteig. Allí també s’hi troba l’Hotel City Hilton.

Obersalzberg

Obersalzberg és una zona muntanyosa dels Alps dins el poble de Berchtesgaden, a cent milles de Munic, a Baviera, Alemanya. El segle XIX era un lloc on les families alemanyes hi anaven sovint de vacances. Segons la llegenda, que segur que l’Adolf Hitler coneixia, sota un dels pics més alts de la cadena muntanyosa de Berchtesgaden, el Untersberg, i dormia l’emperador Frederic I Barbarroja disposat a tornar a la vida quan se’l cridés per salvar Alemanya. Els altres pics més alts d’Obersalzberg són el Kneifelspitze i, el més alt de tots, el Waltzmann.

En Hitler i Obersalzberg:

L’Adolf Hitler, fent-se anomenar Herr Wolf per no ser reconegut, va visitar a en Dietrich Eckart a l’hivern de 1923 a Obersalzberg. El líder nazi es va allotjar en la pensió Mortiz dels Büchner, que eren seguidors del moviment des del principi. En Hitler en va quedar tan encantat de la zona pel seu aïllament que durant els següents dos anys hi va anar sempre que va poder fins que a l’estiu de 1925 va decidir llogar la petita casa de Haus Wachenfeld, ubicada a 900-1.000 metres d’alçada. La casa el principi era modesta i de fusta; era una casa de caçadors amb bastant espai que va ser construïda el 1916 per l’Otto Winter, un comerciant d’Hamburg, i va ser la seva viuda, que estava afiliada al NSDAP, qui li va llogar per 100 marcs mensuals. Des de la casa es podia veure Salzburg i els camps del voltant. Després de llogar la casa va decidir comprar-la el 1928, moment en que la senyora Wachenfeld tenia problemes econòmics, a nom de la seva germanastre Àngela amb els diners que va guanyar amb el seu llibre, el Mein Kampf. Abans d’arribar al poder i abans de que es fes tant famós, en Hitler gaudia de llargues caminades a l’àrea d’Obersalzberg. Una de les seves passejades favorites era al llarg de Carl-von-Linde-Weg, des de la zona situada abaix de l’Hotel Platterhof fins al Hochlenzer Gasthaus.

El 26 de juny de 1933 la casa va queda sota el seu nom. Aquesta casa es va convertir en el segon centre de poder del Reich alemany. Amb la idea de convertir-la en un palau, el 1932 ja hi havia construït una veranda i una terrassa. Entre el 1934 i el 1936 va decidir remodelar-la, modernitzar-la i ampliar-la amb més de 30 habitacions gràcies al diner públic. L’ampliació de l’interior i la decoració varen quedar en mans del taller d’en Paul Ludwig Troost, però va ser el propi Hitler qui va dissenyar els plànols de la casa, mentre el seu arquitecte, en Roderich Fick, es va encarregar de fer realitat totes i cadascuna de les seves idees. En general el plànol d’aquella casa hauria sigut rebutjat en qualsevol curs de l’Escola Tècnica Superior pels molts errors que va cometre en Hitler com el de col·locar una finestra sobre el garatge, fet que feia omplir la sala d’olor a gasolina. La decoració de la casa va ser encarregada a l’arquitecte Paul Ludwing Troost.

El 8 de juliol de 1936 es va inaugurar la casa que a partir de llavors es va anomenar el Berghof. En la nova edificació s’hi havien construït una nova ala principal, que integrava l’antiga casa de camp, i diversos edificis adjacents, convertint-se en un mena de palau. L’Eva Braun va ocupar una petita vivenda a la primera planta de l’edifici principal, al costat del dormitori d’en Hitler, i allí es va sentir com la mestressa de la casa. Per evitar intrusos i per respectar la intimitat que demanava en Hitler, en Martin Bormann va adquirir els 10 quilòmetres quadrats que rodejaven la finca per 7,2 milions de Reichsmarks procedents dels fons d’en Hitler. A més, s’hi van construir instal·lacions militars en una àrea de seguretat de 14 quilòmetres de seguretat, dos salons de tè, un sota al Berghof i l’altre en el Kehlstein, un cim de 1.885 metres d’altitud en els Alps de Berchtesgaden, búnquers, refugis antiaeris, un quarter de les SS i l’hotel Platterhof. Aquesta remodelació va fer a la vegada necessària la construcció de noves carreteres, túnels i tanques. La sala del tè construïda en el Kehlstein es va anomenar la Kehlsteinhaus o Niu de l’Àguila i disposava d’una sala amb llar de foc amb finestres panoràmiques en totes les parets, una cuina, un despatx i una terrassa dissenyada perquè l’Eva prengués el Sol. La construcció de tot el complex va costar 30 milions de Reichsmarks, però un any després d’haver-lo construït a en Hitler li va deixar d’interessar. La majoria dels diners per les obres provenien del fons de les donacions d’en Hitler. En Bormann, que s’ocupava de les finances de la casa i portava l’agenda d’en Hitler el 1937, de fet es va considerar el senyor d’Obersalzberg, li va dir que tot i el diner públic i el diner del llibre no era suficient per mantenir la casa. Davant d’aquest problema se’ls va acudir cobrar uns drets d’imatge pels segells que portaven la cara d’en Hitler i varen crear la Contribució Adolf Hitler de la Indústria alemanya, on demanaven una contribució dels empresaris que s’havien vist afavorits amb el règim nazi.

Altres líders nazis, com en Hermann Göering, en Martin Bormann o l’Albert Speer, varen comprar-se cases a Obersalzberg per acompanyar el dictador alemany durant les seves llargues estades a la zona. Per exemple, Speer va comprar una casa que pertanyia a la família Bechstein, amb qui els unia una forta amistat. El propi Hitler va dissenyar plans per la colònia de vacances de Berchtesgaden, on s’instal·larien els membres del partit nazi, idea que no es va realitzar. A principis de 1936, en Hitler, en estar molt de temps al Berghof, va ordenar la construcció d’una Petita Cancelleria del Reich a Berchtesgaden. El 1937 es va construir una dependència de la Cancelleria del Reich a Stanggass-Bischofswiesen, al nord-oest de Berchtesgaden, a uns sis quilòmetres d’Obersalzberg. A partir d’aquell any, la residència de Hitler estava perfectament comunicada amb el món exterior, tant des del punt de vista logístic com també gràcies a la instal·lació de tecnologia de comunicacions més modernes.

El poble rural de la zona de seguida es va convertir en una zona de peregrinació i el turisme allí va experimentar un auge. Seguidors o simplement curiosos peregrinaven per la zona per adorar a en Hitler. En quan el veien es quedaven davant de la tanca per observar-lo, tot i que ell normalment no els hi feia massa cas perquè el que li agradava d’aquella zona era la tranquil·litat. Tot i això, la propaganda nazi va utilitzar la histèria de la població per mantenir la llegenda de la proximitat entre en Hitler, el poble i la naturalesa, però a partir de 1935 es va acordonar tot Obersalzberg, i la zona va ser tancada al públic i es va anomenar Führersperrgebiet. Per accedir a la zona s’havien de passar dos controls de seguretat. Per ordres d’en Hitler, en Bormann va obligar a 400 residents de la zona a vendre’s les seves propietats al NSDAP per després destruir aquelles propietats per construir-hi 3.000 metres de búnquers de formigó. Alguns dels que es varen resistir a vendre la seva llar varen ser enviats als camps de concentració. A partir de llavors, l’accés a en Hitler estava subjecte a unes normes estrictes i a un horari estricte. Només obtenien accés a la zona els titulars d’una targeta especial, expedit per l’Administració de l’Obersalzberg, que controlava en Bormann. Amb aquelles restriccions l’afluència espontània de turistes es va aturar. La majoria dels convidats eren antics amics seus de Munic o de Berlín, tot i que també la varen visitar personatges estrangers com el canceller d’Àustria Kurt von Schuschnigg, el primer ministre britànic Neville Chamberlain o el rei Eduard VIII després d’haver abdicat.

La relació d’en Hitler amb Obersalzberg:

La casa del Berghof es va convertir en la seva segona residència i el lloc preferit de descans d’en Hitler. Es a on prenia amb més tranquil·litat les decisions i a on viva en un ambient més familiar al costat de la seva parella. Allí va redactar la majoria de discursos, com els dels discursos dels congressos de Nuremberg. Li agradava tant el lloc que sempre trobava una excusa per anar-hi, de vegades deia que necessitava la tranquil·litat de la casa per treballar-hi i marxava unes setmanes, tot i que després, un cop allà, no treballava gaire i sempre acabava deixant la feina pel final complint-la de mala gana quan el temps s’acabava. Allí sempre estaven presents algunes esposes dels seus coneguts com la senyora Hoffmann o la senyora Speer. L’estil de vida d’en Hitler a Obersalzberg deixava consternat en els seus convidats que no el coneixien gaire bé, i va ser un tema de conversacions habitual en les reunions socials a Berlín. La majoria dels col·laboradors i ministres que treballaven per en Hitler miraven d’evitar Obersalzberg, ja que era un lloc avorrit on no es podia treballar. Tot i que en Hitler sempre els pregava que el visitessin sovint i que es quedessin a descansar, pocs acceptaven aquelles invitacions. Molts camarades del Partit o representants del govern nazi varen tenir que acceptar que en Hitler no estigués localitzable a la muntanya quan no volia estar-ho. Destacats titulars de l’Estat i del Partit tenien prohibit l’accés a l’esfera privada d’en Hitler. Amb  tot, en l’entorn immediat del líder nazi en el Berghof es pot observar tres grups amb funcions separades entre si; en primer lloc el personal, que incloïa metges, els assistents personals, les secretàries, els criats, els xofers i els guardaespatlles; en segon lloc, els assistents militars i els representants del govern, de l’Exèrcit i del Partit, grup que formaven part Speer, Bormann, Karl Brandt, Sepp Dietrich, Hermann Esser i Franz Xaver Schwarz; i en tercer lloc, el cercle social, amb les amants, les seves famílies, així com en Heinrich Hoffmann i la seva família.

Quan el 1925 va tenir prohibit parlar amb públic es va retirar a la casa per redactar el seu llibre, el Mein Kampf. El 1927 i va anar a viure-hi la seva germanastra Àngela Raubal i la seva neboda, la Geli Raubal, amb la intenció de que la cuidessin i l’administressin. Quan la Geli es va suïcidar el setembre de 1931, en Hitler va començar a portar-hi a l’Eva Braun. L’Àngela es va enfadar amb el seu germanastre per aquella decisió i el final va deixar la casa.

Per si per una persona va ser especial aquella casa d’Obersalzberg va ser per l’Eva Braun. La primera planta estava destinada a en Hitler i a la seva parella, on hi havia una àmplia sala per mirar-hi pel·lícules que tant l’hi agradaven a l’Eva. La majoria dels quadres que hi havia penjats a la paret eren robats. La casa es va convertir en residència permanent de l’Eva Braun i de la seva germana Gretl Braun i en el Berghof era l’únic lloc on l’Eva es podia considerar com la primera dama del Reich. Se li permetia està present durant la vista dels invitats, tot i que quan qui visitava la casa era un ministre, com en Göering o algun alt dignatari, ella s’havia de quedar en una habitació per tal de que no la veiessin, encara que l’invitat portés la seva parella ella no estava convidada a ser-hi present i s’havia d’amagar. En Hitler no va ser gaire considerat amb ella en aquest apartat perquè no la veia com una dona intel·ligent, tot i que es va preocupar molt perquè sigues feliç a la casa.

El Berghof durant la Segona Guerra Mundial:

Amb el començament de la guerra, el Berghof es va convertir en el quarter general d’en Hitler. Quan arribava el dictador alemany amb ell arribava el comandant suprem de la Wehrmacht. En Wilhelm Keitel i l’Alfred Jodl s’allotjaven a la petita Cancelleria del Reich de Berchtesgaden. Però la zona no estava pensada per albergar a tants funcionaris militars i l’Estat Major d’Operacions de la Wehrmacht va tenir que treballar inclús fins a finals de 1942 en un tren especial a prop de Salzburg. Totes les reunions importants es varen celebrar al Berghof al migdia i per la nit. Quan es produïa una reunió militar tots els convidats en el Berghof s’havien de tancar a les seves habitacions fins que acabés la reunió.
Però durant la guerra en Hitler ja no anava tant sovint a Obersalzberg. Fins al final de la guerra va seguir estades llargues, però cada cop eren més esporàdiques i ja no de forma espontània. Els viatges improvisats amb un grup de persones de confiança ja era cosa del passat, i l’estil de vida d’en Hitler va anar canviant, especialment en la segona meitat de la guerra,quan es va passar mesos en el front. En Hitler va abandonar la residència el 16 d’octubre de 1944. Tot i no tornar-hi mai més, a finals de març de 1945 va demanar al seu personal de confiança que anessin a la casa per destruir tota la seva documentació privada. El 25 d’abril de 1945 la casa va patir els bombardejos de la RAF britànica i, l’1 de maig de 1945, va patir un incendi provocat per les SS quan es retiraven de la zona. Abans de que arribessin els soldats Aliats, saquejadors alemanys varen desvalisar Obersalzberg, robant el mobiliari del ministre Heinrich Himmler i la col·lecció d’aquarel·les i dibuixos de secretari Bormann. El 4 de maig de 1945, el Berghof va ser saquejat per les tropes aliades. El 1953 es va ensorrar la casa definitivament. Per la demolició de tota la zona es varen necessitar 1.181 tones d’explosius per tal de que no fos un lloc de culte neo-nazi. Al lloc on hi havien els edificis dels nazis ara hi ha un hotel de 5 estrelles, l’InterContinental Resort Berchtesgaden.
Un dia normal de l’Adolf Hitler a Obersalzberg:

En Hitler solia aparèixer bastant tard a la planta baixa, al voltant de les onze del matí. El primer que feia era llegir les notícies de la premsa. Normalment en Bormann li portava alguns informes i en Hitler prenia alguna decisió depenent de la circumstància. Llavors, anava a dinar amb els invitats que es reunien esperant-lo a l’avantsala. En Hitler elegia en aquell moment la dona que l’acompanyaria a la taula. L’Eva Braun solia seure al costat esquerre d’en Hitler.

El menjador on dinaven era rústic amb tocs urbans. Les parets i el sostre eren revestits de fusta clara, amb una discreta decoració floral. Normalment es menjava sopa, un plat de carn i postres, tot preparat de forma casolana, i es bevia vi, menys en Hitler que era abstemi i vegetarià. Els criats del Berghof portaven una jaqueta blanca i uns pantalons negres, i eren del cos d’escortes de les SS. La taula tenia una capacitat per unes 20 persones, i en Hitler es situava al mig, davant de la finestra, perquè pogués observar el paisatge. Sempre parlava amb la persona que tenia davant seu, que ell canviava cada dia. Després de dinar es formava una comitiva que es dirigia a la casa del tè. El camí cap a la casa del tè era estret i només s’hi podia anar de dos en dos, i es tardava mitja hora a peu. Al capdavant d’aquesta comitiva, i a una certa distància, hi anaven dos funcionaris del Servei de Seguretat; tot seguit i anava en Hitler amb el seu interlocutor, i darrere la resta de la gent. En Hitler anava sempre amb els seus dos gossos que no feien massa cas a les seves ordres.

A la casa del tè, que en Hitler va construir per ser un mirador de la vall de Berchtesgaden, tenia una habitació circular d’uns vuit metres de diàmetre amb una llar de foc i diverses finestres. La gent seia en unes còmodes butaques al voltant d’una taula rodona. L’Eva Braun i una altra dona, que cada dia era diferent, seien al costat d’en Hitler. Allí els servien tè, cafè, xocolata, pastissos, pastes i alguna copa. A en Hitler li encantava xerrar tota l’estona fent uns monòlegs que pels presents eren insofribles. Normalment es parlava de moda, de la criança de gossos, de teatre, de cinema i de la vida privada dels famosos. En Hitler moltes vegades s’adormia fins l’hora de sopar. A les sis de la tarda es donava per finalitzada l’hora del tè. Un cop havien tornat al Berghof, en Hitler se solia dirigir a les habitacions dels pisos superiors mentre els invitats passejaven per la zona. En Bormann aprofitava sovint aquell moment per endur-se alguna secretària jove a la seva habitació.

El sopar tenia lloc a les vuit de la tarda i es feia el mateix ritual que a l’hora de dinar. Després de sopar es dirigien a la sala d’estar amb tots els invitats. La sala havia estat decorada per l’arquitecte Troost, amb quadres de gran valor a la paret i uns mobles de grans dimensions, com un armari de més de tres metres d’altura i més de cinc d’amplada. A l’armari hi havia documentació d’en Hitler i discs de música. En una gran vitrina de cristall d’estil clàssic hi havia un enorme rellotge de pèndol. També hi tenia un bust de bronze del seu músic favorit, en Richard Wagner. A la sala hi havia una taula de més de sis metres de llarg, on en Hitler solia mirar-se els plànols o firmava els documents. També hi havia una pantalla cinematogràfica per mirar pel·lícules, algunes eren prohibides pel règim. En Hitler explicava sovint que els quadres que estaven a la sala els havia pagat ell de la seva pròpia butxaca, ja que era un amant de l’art, però la majoria eren robats. Els invitats seien en el sofà o en les butaques al voltant de la llar de foc mentre en Hitler estava al costat de l’Eva i d’algunes senyores en les còmodes butaques. Llavors es passava l’estona parlant amb les dones agafant de la mà a l’Eva. Un cop acabades les converses de després de sopar es posaven a mirar pel·lícules, on en Hitler solia jutjar les interpretacions femenines mentre que l’Eva Braun ho feia de les masculines.

Un cop va començar la guerra es van suprimir aquelles sessions cinematogràfiques per respecte als soldats que estaven lluitant, però en canvi es posaven discs de música. Aquelles sessions nocturnes duraven fins a les dues de la matinada, i molt sovint els presents estaven mig adormits d’avorriment. La vetllada acabava molt sovint quan l’Eva li parlava a l’orella d’en Hitler i es retirava al pis superior. Aleshores, en Hitler esperava una estona i marxava també al pis superior. Alguns dels convidats aprofitaven l’absència d’en Hitler per fer una copa de més.

En Hermann Göering i Obersalzberg:

La residència alpina d’en Göering estava situada a poca distància de la d’en Hitler, damunt de la ciutat turística de Berchtesgaden, a l’Alta Baviera. Quan el maig de 1945 les tropes nord-americanes van entrar a la casa d’en Göering van trobar 25.000 botelles de xampany guardades a les bodegues, 5.000 càmeres Minox de la mida d’un encenedor; dues dotzenes de maletes plenes de roba interior de dona; un amagatall de pel·lícules pornogràfiques; i un sedan Mercedes a prova de bales per 14 passatgers. En túnels de ferrocarril i altres dipòsits propers, paracaigudistes nord-americans varen trobar gran part de la seva col·lecció d’art que, segons es diu, superava els 500 milions de dòlars: centenars de pintures d’artistes com Rembrandt, Rubens i Van Dyck, i una falsificació de Vermeer, Crist i la dona adúltera; sants, sàtirs i guerrers de terracota; tapissos, mobles antics, calzes d’or, figures de porcellana. Una posada es va convertir en una galeria d’art temporal amb un cartell que deia: Col·lecció d’Art de Hermann Göering per cortesia de la 101º Divisió Aerotransportada.

Völkischer Beobachter, el diari nazi

El Völkischer Beobachter, l’Observador Popular, va ser el diari oficial del NSDAP. El 20 de desembre de 1920, quan va aparèixer per primer cop, era un setmanari i era l’òrgan central del partit nazi. A partir del 8 de febrer de 1923 es va convertir en diari gràcies als diners facilitats per la senyora Gertrudis von Seidlitz, una dona d’origen bàltic i propietària d’accions d’una fàbrica de paper finlandès, i de l’Ernst Hanfstaengl, que va donar un prestam de mil dòlars, l’Edwin Bechstein i altres. El diari tenia els seus orígens en el Münchner Beobachter, i el 1918 va ser comprat per l’organització secreta Societat Thule després de que es quedés en bancarrota. A l’agost de 1919 el diari es va dir Völkischer Beobachter amb en Franz Eher com a editor. El NSDAP el va comprar el desembre de 1920 per iniciativa d’en Dietrich Eckart, que en va ser el primer editor. El diari el principi se’n venien 8.000 exemplars, tot i que el principi era de caràcter local. A la tardor de 1923 va augmentar a 25.000 exemplars, just després de l’ocupació francesa de la zona del Rhur, i va aparèixer bisetmanalment, i més tard diàriament. El 1923, després de la mort de l’Eckart, l’Alfred Rosenberg es va convertir en el seu editor. Després del fallit putsch de Munic del 8 de novembre de 1923, el govern de la República de Weimar en va prohibir la venda fins al 26 de febrer de 1925, quan l’Adolf Hitler era fora de la presó de Landsberg. Quan el nazisme va anar creixent dins d’Alemanya el diari es venia cada cop més. El 1931 es venien 120.000 exemplars, 1.192.500 el 1941 i 1.700.000 el 1944, i va ser el primer diari alemany en vendre més d’un milió d’exemplars en un sol dia.

Amb Hitler al poder, el diari va ser un dels principals òrgans del govern alemany. Bàsicament informava de les activitats del NSDAP i la majoria dels escrits provenien del Departament de Propaganda del ministre Joseph Goebbels. El ministre va fer servir el diari per explicar les seves teories, la ideologia nazi i tenia com a objectiu divulgar el racisme i l’odi contra els jueus.El 1938, Rosenberg va deixar el diari i del 1938 fins al 1945 l’editor del diari va ser en Wilhelm Weiss. Rosenberg va deixar el diari perquè es preparava per altres finalitats polítiques dins del Reich, com la de ser nombrat ministre d’Afers Exteriors, càrrec que mai va aconseguir ocupar, i per les seves discrepàncies amb el ministre Goebbels. La última edició del diari a l’Alemanya del nord va ser el 27 d’abril de 1945 i la del sud el 30 d’abril de 1945, tot i que la d’aquest dia no es va arribar a entregar. Quan va acabar la guerra es va prohibir la venda del diari.

Les SS, el cos de protecció de l’Estat.

Les Schutztaffel, els esquadrons de defensa, conegudes com SS o Ordre negra, varen ser un cos de protecció de l’Estat. L’organització va néixer el maig de 1923 i era una unitat especial, la Stosstrupp Hitler, que actuaven com a guardaespatlles de l’Adolf Hitler. Hitler tenia simbòlicament el carnet número 1 de les SS. La unitat va ser creada el 4 d’abril de 1925 com una branca especial de les SA, però no va ser fins al 9 de novembre de 1925, el dia del segon aniversari del putsch de Munich, que es varen convertir oficialment en les SS amb la missió de protegir els dirigents del partit nazi i els seus mítings. Les SS varen anar creixent fins a convertir-se en l’elit militar i racial del NSDAP. Quan les SS varen tenir un paper més gran va ser sota el control d’en Heinrich Himmler, des del 20 de gener de 1929 fins al 1945. Quan Himmler va agafar el control de les SS només tenien a 290 homes i, a finals de 1932, tenien a 52.000 membres i a finals de 1933 a 209.000, rivalitzant llavors amb les SA. La incorporació a les files de les SS d’antics oficials de l’Exèrcit, presentat com herois nacionals, va tenir certa repercussió. Himmler va modelar l’organització amb una ordre especial, en certa manera segons el model medieval dels Cavallers Teutònics, i va obtenir una autonomia creixent en ella. Abans de 1933 ja havien ingressat membres de l’aristocràcia a la Schwarse-Korps, tal i com anomenaven les SS, amb personatges com el príncep de Waldeck i el gran duc hereu de Mecklenburg.

Després de la conquesta del poder varen afegir molts més homes de renom com el príncep Hohenzollern-Sigmaringen, el duc hereu de Braunschweig, el príncep hereu de Lipper-Biesterfeld, el general comte Friedrich von der Schulenburg. També eclesiàstics es varen afegir a l’organització com l’arquebisbe Gröber de Friburg. Aquests membres no se’ls exigia cap servei però se’ls utilitzava per la propaganda. L’organització va tenir un paper tan important que el 1931 Himmler va demanar-li a en Reinhard Heydrich que crees un cos d’intel·ligència i de seguretat de les SS, el SD. El gener de 1932, les SS ja s’encarregaven de la Casa Parda. De seguida els membres de les SS es varen convertir en una casta que no era responsable davant dels tribunals. La majoria provenien d’antics oficials, membres de formacions paramilitars, universitaris i aristòcrates vinguts a menys. D’obrers n’hi havien molts, però els que ingressaven a les SS no arribaven als nivells més alts de lideratge. Abans de que els nazis arribessin al poder, el 44% dels seus membres procedien de la classe obrera, proporció que va pujar al 55% i de manera que eventualment les SS varen atreure a les seves files a obrers en casi la mateixa proporció que l’estructura general de la societat. Per atreure a tanta gent i tan diversa, les SS es presentaven com un nou ordre de cavalleria i els cartells que penjaven en els edificis destacaven l’espasa de combat. Tots els seus membres prestaven aquest jurament:

Et juro, Adolf Hitler, Führer i canceller del Gran Reich alemany, fidelitat i valentia. Faig el vot d’obeir fins la mort, a tu i als grans caps que designis. Que Déu m’ajudi. 

La cerimònia de jurament tenia lloc a mitjanit a la catedral de Brunswick a la llum de les torxes davant el fèretre d’Enric I el Saxó. Les SS tenien una jerarquia específica, els seus propis centres d’entrenament i de formació ideològica, els Ordensburgen, i funcionava com una ordre de cavalleria.

Les SS vestien amb uns uniformes negres dissenyats pels dissenyadors Karl Diebitsch i Walter Heck i fabricats per l’empresa Hugo Boss; barrets negres amb la insígnia de la calavera, que simbolitzava que estaven a punt per matar i per morir, portaven un braçalet amb la creu gamada i es tatuaven el braç perquè es sabés qui eren. Més tard, es va fer famosa la inscripció de la sivella del cinturó: Meine Ehre heisst Treue, El meu honor és la meva lleialtat. També es va fabricar un uniforme gris perquè el negre no era ideal per tropes en un conflicte. Els propis membres de les SS es consideraven l’aristocràcia del moviment. Himmler va insistir en imposar estrictes normes d’admissió i va crear una targeta racial que tots els sol·licitants havien d’omplir si volien ingressar a l’organització on tenien que demostrar que eren de raça ària des de generacions anteriors i només es podien casar amb dones de raça ària que ells mateixos seleccionaven. A més, els hi demanaven tenir molts fills. L’Estat, com a gratitud per tenir aquests fills que consideraven purs, els hi pagava una casa. Curiosament, quan es va investigar a en Himmler es varen trobar amb una sorpresa quan es va saber que no complia amb l’ideal ari perquè una branca de la seva família provenia de Mongòlia. A més, Himmler portava olleres, que eren considerades un signe de debilitat genètica i estaven prohibides per als altres membres de les SS. Segurament pel fet de ser mongol, el 1938 Himmler va muntar una expedició d’especialistes antropòlegs, botànics i geòlegs, sota la direcció de l’Ernst Schäffer, de trobar en el Tibet els origens mil·lenaris de la raça ària, inclosa l’esvàstica que servia d’emblema. Tampoc l’Adolf Hitler complia amb l’ideal nazi que explicaven les SS, ja que era probable que el seu avi patern fos jueu i es va amagar aquesta informació per tal de que no es descobrís. Altres requisits per entrar a les SS eren l’edat, havien de tenir entre 17 i 22 anys, havien de fer d’altura com a mínim 1,70 metres, havien de tenir el cabell de color ros i els ulls blaus. Dins de les SS hi havia diferents categoria de membres, unes permanents i unes altres temporals.


Les grans línies de la ideologia de les SS eren el mite del pagès, l’antieslavisme, la germanomania, d’aquí els dos símbols rúnics, el Sig, símbol del Sol i de la força, i un neopaganisme marcat per l’ocultisme i l’espiritisme. La divisa que figurava en l’empunyadura dels seus cinturons: Home de les SS, el teu deure es diu fidelitat, feia referència a la moral germànica mencionada per Tàcit: fidelitat, sentit del servei, virilitat i valentia.

La història de les SS amb el Tercer Reich:

El 1933 varen crear l’Oficina de la Raça i varen atreure a metges i experts acadèmics interessats en la higiene racial i la remodelació ètnica d’Europa central i oriental. Amb els nazis al poder, les SS ja contaven amb 52.000 membres. Després varen augmentar de número ràpidament, en part molts eren oportunistes, ja que era necessari ser de les SS per aconseguir depen de quin càrrec.

Les constants lluites amb les SA pel control de la política policial del NSDAP va acabar amb la derrota de les SA en la Nit dels Ganivets Llargs el 30 de juny de 1934. A partir de la purga, el paper de les SS va ser encara més important i influent, i varen créixer de forma espectacular; el 1934 es varen fer amb el control de la Gestapo, a finals de 1938 contaven amb 238.159 membres, el 1939 ja tenien a 400.000 homes i durant la guerra varen arribar a ser, contant totes les organitzacions que la formaven, aproximadament un milió de persones. Les SS varen arribar a tenir sota el seu control 45.000 agents i funcionaris de la Gestapo distribuïts entre 20 departaments principals i 39 secundaris, així com les anomenades antenes d’altres 300 departaments principals i 800 comissaries de la Policia fronterera, que detectaven qualsevol oposició al règim. 30 alts funcionaris SS i policials vetllaven per la seguretat de l’Estat amb 65.000 agents secrets i 2.800.000 policies d’ordre públic. 40.000 carcellers de les SS controlaven 20 camps de concentració i 160 camps de treball. 900.000 soldats de les SS, entre ells 310.000 alemanys repartits del sud-est europeu, i uns 200.000 estrangers formaven part d’un bloc de la Wehrmacht i vigilaven de pas als rivals militars. A més, tenien sota el seu control a 1.100 confidents del SD.

El 1935, Himmler va instituir la societat Ahnenerbe, una organització dedicada a estudiar la cultura alemanya, però que en realitat es dedicava a controlar la raça ària i investigaven els orígens de totes les persones que ells desitjaven. Les SS varen participar en les ocupacions alemanyes com la dels Sudets, però no va ser fins al 1939, quan va començar la guerra, que Himmler no va convèncer a en Hitler de que es constituís companyies de les SS per combatre juntament amb l’Exèrcit regular. Així, les SS es varen convertir en una espècie d’Estat dins de l’Estat, una ordre especial dedicada a l’antitesis de les virtuts cristianes de caritat, misericòrdia i humilitat.  El 1938, les SS varen començar a organitzar les seves pròpies tropes d’acció o Verfügungstruppe, que contava al principi amb 200.000 homes i que després es varen transformar en les Waffen-SS, equivalents a les divisions de l’Exèrcit regular.

Durant la Segona Guerra Mundial:

El desembre de 1940, les SS varen crear les Waffen SS, que eren unitats estrangeres armades que arribarien a tenir 580.000 homes sota el comandament tàctic de l’Exèrcit. Aquesta unitat va començar a lluitar en l’Operació Barbarroja i actuaven com uns criminal. Assassinaven a la gent indefensa i varen participar en els camps d’extermini nazi. També, durant l’Operació Barbarroja, les SS varen crear les unitats mòbils, les Einsatzgruppen, que varen realitzar les matances a la població jueva en els països de l’est i varen crear el gueto de Varsòvia, entre altres. Les SS varen ser les responsables de la mort d’entre 4 i 5 milions de jueus, 2,5 milions de polonesos, 520.000 gitanos, 473.000 presoners russos i 100.000 malalts incurables, que aquests varen ser assassinats en el programa d’eutanàsia.

Tot i que molts policies varen accedir a les files de les SS ocupant càrrecs en l’organització, formalment mai varen tenir competències policials.

Un dels papers més actius de les SS durant la Segona Guerra Mundial i abans de la guerra va ser la d’encarregats de vigilar i administrar als camps de concentració, a més d’ajudar a dur a terme els experiments mèdics realitzats als presoners dels camps. Els camps de concentració que es varen establir a la primavera de 1933, comptava en un principi amb personal de les SA i de les SS, però a mitjans de l’any següent varen passar a dependre exclusivament de les SS. El 1937 hi havia tres camps principals sota el control de les unitats especials de les SS anomenades Totenkopfverbände, Unitats de Calaveres, que s’identificaven per la seva insígnia.Durant la guerra, les SS varen admetre a les dones perquè controlessin els camps de concentració femenins. Moltes vegades les dones eren més salvatges que els homes.

Després de l’atemptat del 20 de juliol de 1944, les SS varen aprofitar l’ocasió per eliminar la vella casta militar de la Wehrmacht, la seva rival, i executar els oficials menys compromesos.

on les SS feien els experiments mèdics

Diferents seccions de les SS:

  • Un organisme permanent de les SS eren les Vefügungstruppen, unes tropes d’elit, paramilitars, organitzades en SS-Standarten der Verfügungstruppen, que incloïen la guàrdia personal d’en Hitler, la reputada SS-Standarte Adolf Hitler, que el 1943 es va convertir en la SS-Panzer Divisió Leibstandarte SS-Adolf Hitler. Per no fer enfadar a l’Exèrcit oficial, Hitler va limitar els seus efectius al 5-10% de la Wehrmacht. Més endavant es convertirien en les Waffen-SS.
  • Les Totenkopf Verbände eren una formació on els seus membres s’allistaven entre els elements nazis més convençuts. Es comprometien per 12 anys i sobre les seves capes negres portaven la insígnia de la calavera amb les tíbies creuades. Aquests regiments es varen dedicar a vigilar els camps de concentració i serien dels pitjors criminals.
  • Un organisme temporal era la Allgemeine SS, que agrupava militants polítics lligats ideològicament a l’organització, però que continuaven en la vida civil. Havien d’assistir a un període d’instrucció, prestaven jurament i rebien el punyal d’honor.
  • També hi havia el Regiment de cavalleria SS, que era una espècie de club d’hípica, i el Cercle de benefactors.

Després de la guerra:

En els Judicis de Nuremberg, el 30 de setembre de 1946, es va declarar que les SS eren una organització criminal acusada de genocidi, crims de guerra i contra la humanitat, i varen ser abolides.

Després de la guerra, molts membres de les SS varen fugir d’Alemanya, sobretot molts varen anar a l’Argentina, per por a ser jutjats. Alguns dels que van aconseguir fugir varen ser membres tant destacats com Adolf Eichmann Josef Mengele, que aquest va ser capturat per les forces aliades occidentals quan va acabar la guerra però no se’l va reconèixer com el doctor dels camps de concentració i es va pensar que no havia sigut membre de les SS. Com que Mengele era un narcisista i no es va voler tatuar al braç l’emblema de les SS va poder escapar tranquil·lament.

Les SS i el matrimoni:

Cap membre de les SS es podia casar sense autorització del seu superior. La novia havia d’aportar la prova d’ascendència ària remuntant-se a l’any 1800 si volia casar-se amb un simple militant de l’organització o un suboficial, i a 1750 si estava promesa a un oficial. La Hauptamt, la direcció central, era l’única autoritzada per jutjar la validesa de les proves aportades i concedir el permís. La jove, a més, havia de passar un cert número de controls mèdics i proves físiques. Bàsicament, es volia comprovar si era capaç d’assegurar una descendència a la raça ària. Després del matrimoni, la muller havia de passar per un curs de formació SS, en escoles especials, on les inculcaven la formació política i la ideologia que es desprenia de la noció de la puresa racial. A més, havien de fer cursos d’administració domèstica, puericultura… L’objectiu era aconseguir en alguns anys un nucli de població selecte, que creixés en número i que fos idèntic en el seu aspecte físic i psicològic.

Més endavant, Himmler va crear el Lebensborn, font de la vida, una selecció de noies amb caràcters nòrdics perfectes que servirien bàsicament per procrear, al marge de la unió legal, amb membres de les SS igualment escollits segons els mateixos criteris. Els nens que naixien d’aquestes relacions pertanyien a l’Estat i eren educats en escoles especials. Quan va acabar la guerra hi havia 50.000 nens que havien nascut amb aquest procediment.

Les normes que havien de seguir els membres de les SS:

En els quarters de les SS es va substituir el cafè matinal pel vell esmorzar germànic de llet i caldo de cereals. En els menjars es donava per beure aigua mineral i es calculava científicament els menús pels eugenistes. En els quarters també es feien experiments de magneopatia. Certs caps varen ser sotmesos a assajos de massatges del sistema nerviós.

Reichswehr

La Reichswehr, també era anomenada la Defensa Imperial, era l’organització militar d’Alemanya des de l’1 de gener de 1921 fins al 1935, quan el govern nazi li va canviar el nom pel de Wehrmacht. Quan va acabar la Primera Guerra Mundial, l’exèrcit alemany es va desintegrar, tot i que molts dels soldats i generals volien continuar dins l’Exèrcit, però segons el Tractat de Versalles, firmat a l’estiu de 1919, la Reichswehr no podia sobrepassar els 100.000 soldats. El 1913 l’exèrcit alemany tenia més de 700.000 homes i 15.000 per la Marina. Això va permetre que només i podessin ingressar els millors dels millors, fet que va provocar que es millores les condicions de l’Exèrcit i es desenvolupessin millor les seves tècniques i la seva maquinaria. Moltes de les noves armes que es varen construir es varen provar a la Unió Soviètica. El Tractat també va provocar que molts soldats que varen quedar fora del nou Exèrcit s’allistessin als grups paramilitars com els Freikorps. A més, el Tractat de Versalles va prohibir tenir un Estat Major de l’Exèrcit, tot i que va continuar tenint les funcions típiques d’un Estat Major. Segona la llei de defensa del 23 de març de 1921, la Reichswehr va ser composta en dos organismes:

  1. La Reichsheer, era l’exèrcit de cavalleria i d’infanteria. No podia tenir ni tancs, ni artilleria pesada ni avions.
  2. La Reichsmarine, era una Marina limitada a molt pocs vaixells de guerra. No podia tenir submarins.

La majoria del personal de la Reichswehr no tenien ideologia democràtica, però van respectar i defensar la República de Weimar. Els soldats tenien el lema: l’Estat dins l’Estat. Tot i respectar la República, molts varen estar a favor de la política de l’Adolf Hitler en la seva lluita per aconseguir el poder i varen aixafar els espartaquistes el 1919.. És molt discutit el paper de la Reichswehr en el putsch de Munic de l’any 1923, ja que els seus homes varen tardar molt en respondre i no estava clar el principi de quin bàndol estaven. Després del cop d’Estat varen tractar amb molt de respecte a en Hitler.

Amb la pujada al poder els nazis el 1933 es va començar un programa secret d’expansió de l’Exèrcit, infringint les normes del Tractat de Versalles. El 21 de març de 1933, a l’església de la guarnició de Potsdam, Hitler va rendir homenatge a l’elit de l’exèrcit imperial en uniforme de gala. El 4 d’abril de 1933 es va crear el Consell de defensa del Reich per avançar un nou programa secret de rearmament. La llei del 20 de juliol de 1933 tornava al cos d’oficials les seves antigues prerrogatives militars i, especialment, suprimia la jurisdicció dels tribunals civils sobre els militars. El 21 de maig 1935 la Reichswehr es va rebatejar amb el nom de Wehrmacht, l’Exèrcit nacional, i es va abolir el Tractat de Versalles unilateralment.

Les SA, els guardaespatlles de Hitler

Les SA varen ser el grup paramilitar, les tropes de xoc, del partit nazi durant els anys 20 i començament dels 30. Els seus membres eren antics soldats i membres del Freikorps, procedents de la brigada de Marina del capità Erhardt i d’en Von Löwenfeld, del Cos de Caçadors del general Maerker o de les organitzacions Escehrich, universitaris impetuosos i aturats que varen exercir de guardaespatlles de l’Adolf Hitler i del NSDAP en els mítings. Però les SA també es varen utilitzar per provocar disturbis i per dissoldre reunions dels altres partits.

Les patrulles armades es varen formar per primer cop durant l’estiu de 1920 sota el lideratge de l’Emil Maurice, un descendent de família jueva, i es varen organitzar definitivament el 3 d’agost de 1921 per iniciativa de l’Ernst Röhm, un experimentat oficial de l’exèrcit, amb l’objectiu de protegir els actes del Partit i per pertorbar les formacions d’esquerres. El primer cap de les tropes de xoc va ser el tinent de nau Johann Ulrich Klintzsh, l’assassí del polític Matthias Erzberger, i varen entrar en acció el 4 de novembre de 1921 en la cerveseria Hofbraühaus quan es varen enfrontar amb els comunistes durant un míting a la cerveseria Hofbräuhaus. A la primavera de 1922 es va entregar la direcció de les SA a en Hermann Göering, que va ingressar a la formació el març de 1923. A l’agost de 1922 les SA portaven banderes amb l’esvàstica. Les SA varen participar en el fracassat putsch de Munic del 9 de novembre de 1923, però després de fracassar varen ser abolides per la República de Weimar fins al 1925, quan es va creure que ja no representaven un perill. L’1 de novembre de 1926, Hitler va re-fundar les SA sense l’Ernst Röhm, que havia marxat a Bolívia pels seus desacords amb Hitler, i va ser substituït per l’antic gauleiter de Westfàlia, Franz Pfeffer von Salomon, que va acceptar les exigències d’en Hitler. Però les SA varen continuar amb la seva campanya de violència tot i que Hitler no ho desitjava, i no estaven massa d’acord amb la idea de pujar al poder de forma legal. El maig de 1927, el cap de les SA de Munic, l’Edmund Heines, va ser expulsat de les SA per la seva negativa de no acatar la disciplina interna. Per Hitler, les SA començaven a ser un problema perquè quan ell intentava explicar que volia arribar el poder de formar legal, les SA es manifestaven de forma violenta i atemorien als partits contraris. El 1928,  Von Salomon va plegar per discrepàncies amb en Hitler. Amb la crisi econòmica del 29 les SA varen augmentar molt en afiliació, ja que varen aprofitar el descontentament de la població: aturats, obrers del Lumpenproletariat, que rebien un uniforme i un sou trobaven en les SA una organització acollidora que els prometia un endemà.

El 30 de novembre de 1930, Hitler va parlar davant del congrés de les SA i va anunciar que l’Ernst Röhm en tornaria a ser el cap El 5 de gener de 1931, amb l’Ernst Röhm com a nou cap, les SA es varen convertir en una divisió d’assalt i se les va conèixer com la Sturmabteilung. A principis de 1931, Röhm havia calcat en les SA el model militar i va repartir les seves responsabilitats territorials sense tenir en compte els Gau. Es varen repartir el país entre deu Gruppenführer, cinc grups superiors i divuit subgrups. Un Gruppenführer podia manar un o diversos Gau, i només depenia d’en Röhm i d’en Hitler. Röhm també va accentuar la militarització de les SA i els va dotar d’un conjunt d’unitat especialitzades: SA motoritzades, SA muntada, SA aèria, SA naval, SA sanitària…. Molt més autònoma, les SA també tenies les seves escoles, per exemple la de Munic va obrir el 1931, els seus tallers i les seves cuines. Amb Röhm al capdavant, les SA van créixer tant amb força com amb ambició política, el desembre de 1931 contaven amb 170.000 homes, a finals de 1932 amb més de 500.000, el 1933 disposaven de 700.000 homes i, possiblement, després de l’absorció dels Cascs d’Acer a l’abril de 1933, a principis de 1934 eren al voltant de 2,5 milions, enfront de les 100.000 persones allistades a la Reichswehr. Molts d’aquells nous membres eren gent que s’havia quedat a l’atur i aprofitaven que amb l’ingrés a les SA tenien menjar i beneficis assegurats. El 20 de febrer de 1931, el Partit va publicar una directiva en la que ordenava que les SA aturessin les baralles al carrer. Aquella directiva va ser qüestionada tant per les SA de Berlín controlades per en Joseph Goebbels com per les SA de l’est d’Alemanya, controlades per en Walter Stennes, que al mateix temps rivalitzaven després del cessament de l’Otto Strasser.

Mitjançant el seu allistament popular, les SA defensaven l’aspecte més social del nacionalsocialisme i volien fer una segona revolució, especialment després de la crisi que afectava a Alemanya. Però aquestes ambicions atemorien al món dels negocis, als alts funcionaris i als oficials. Els seus adversaris dins del Partit titllaven a les SA de grup comunista, ja que volien nacionalitzar els bancs i les empreses, com també els titllaven d’homosexuals, ja que molts membres eren homosexuals com el seu cap, Röhm, a part de que eren molt conegudes les seves orgies sexuals. Amb l’arribada al poder dels nazis, el 30 de gener de 1933, les SA es varen dedicar a atacar com uns criminals a la població jueva. Però l’objectiu principal de les SA un cop els nazis eren al poder era substituir a la Reichswehr, i per aquest fet va fer que molta gent els comencés a veure’ls amb mals ulls. La tensió entre les SA i el govern nazi va augmentar encara més amb el poder creixent de les SS, que eren una unitat d’elit de les SA i la Gestapo.

Cartell de les SA

D’aquesta manera, les SA s’anaven convertint en un grup incòmode per la majoria dels jerarques nazis; eren massa violents i cada vegada opinaven més sobre la vida política i els nazis tenien por que efectuessin un Cop d’Estat contra en Hitler. Jerarques nazis com Heinrich HimmlerJoseph Goebbels varen convèncer a en Hitler perquè les destruís el 30 de juny de 1934, en la coneguda Nit dels Ganivets Llargs. Tant el seu cap Ernst Röhm com altres membres de les SA varen ser assassinats per membres de les SS. Tot i eliminar els seus líders, les SA varen continuar dins del NSDAP de forma minoritària sota el lideratge d’en Viktor Lutze i amb un paper molt secundari. A partir de llavors només feien petites demostracions de força com en la Nit dels Vidres Trencats contra la població jueva i al final varen acabar sent un grup més de les SS que es dedicaven bàsicament a funcions esportives o de beneficència. D’uns efectius de 2,9 milions d’homes a l’agost de 1934 varen passar a tenir 1,6 milions a l’octubre de 1935 i 1,2 milions a l’abril de 1938. Els requisits d’ingrés varen passar a ser molt estrictes i les quotes imposades varen limitar l’allistament. El descens de l’atur i, des del 1935, la introducció del servei militar obligatori varen apartar a molts dels joves de les SA que d’una altra manera s’hi haguessin allistat. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial les SA varen ser abolides i il·legalitzades. Mai més han tornat a aparèixer, tot i que la seva vestimenta i els seus símbols els han utilitzat diferents grups neonazis. El líder neonazi dels anys 80 i principis dels 90, Michael Kühnen, i molts dels seus homes vestien uniformes com els de les SA.

css.php